ideologia

A la reunió que va celebrar ahir la direcció de Convergència hi va haver una vintena d’intervencions, segons diversos assistents a la cita consultats per l’ARA. “Ha sigut l’executiva més participada de l’última etapa de la formació”, va assenyalar a la sortida el seu coordinador general, Josep Rull. Va voler parlar gairebé tothom, incloent-hi el gruix de consellers en funcions que formen part de la direcció. Aquest va ser el cas de Santi Vila -Territori-, Germà Gordó -Justícia-, Andreu Mas-Colell -Economia- i Felip Puig -Empresa i Ocupació-, que van constatar la importància de dur a terme un rearmament ideològic per afrontar unes eleccions al març en cas que CDC hi concorri fora del paraigua de Junts pel Sí.

¿Per on passa aquest enfortiment del perfil ideològic del partit? “Per defensar l’economia de mercat i les classes mitjanes. En definitiva, tornar a l’essència dels nostres posicionaments”, considera un membre de la direcció. “En cas que anem separats, ERC buscarà un vot més proper a la CUP, de manera que nosaltres hem de centrar-nos en un elector més d’ordre”, afegeix una altra veu de l’executiva. “En les properes eleccions hi haurà un debat ideològic fort, a banda del nacional”, insisteix un tercer dirigent, que apunta la importància que tindrà el programa electoral. Una quarta font consultada resumeix: “No podem anar a nous comicis i parlar exclusivament de la independència”.

Conseqüències de la negociació

Durant l’executiva no hi va haver crítiques explícites a les “cessions” fetes durant les converses amb la CUP, però alguns dirigents admetien que “potser s’han allargat massa”. “En algun moment s’ha vist aïllat el president”, sostenen fonts governamentals. Els estrategs nacionalistes consultats adverteixen que el probable pols del març pot dur a una nova hegemonia d’esquerres formada per ERC, l’entorn polític representat per Ada Colau i Podem, i l’espai de la CUP. “Són els republicans els que han de triar quina agenda és més important, si la ideològica o la nacional”, afegeix un alt dirigent de Convergència.

El partit de Mas, segons assenyalen diversos alts càrrecs, ha passat “molts mals de panxa” durant les converses. “No ha sigut fàcil”, consideren aquestes veus, que vinculen la dilació de l’acord amb el mal resultat obtingut per Democràcia i Llibertat a les eleccions del 20-D. Alts dirigents consultats en campanya asseguraven que la militància “no entenia” aspectes com el fet que la declaració de ruptura -“allunyada” del llenguatge tradicional de CDC, segons ha admès Mas en privat- s’aprovés sense tenir garanties sobre la investidura.

Convergència a la papereta?

En cas que hi hagi comicis i que Junts pel Sí no es reediti, un dels debats que hi ha sobre la taula és amb quina marca anirà Convergència a les urnes. Una de les solucions, segons fonts consultades, seria posar el nom tradicional a la papereta, possiblement acompanyat d’un paraigua propi. En la reunió que va celebrar l’executiva el dia 21 de desembre, diversos consellers van defensar el nom original del partit, i ahir hi va haver torns de paraula que ho van tornar a fer.

La probable convocatòria trastoca els plans de la refundació, que es queda sense marge per fer-se amb els tempos que planejava la cúpula. Si hi ha llistes separades, CDC té poques setmanes per preparar-les. Diverses fonts consultades asseguren que en formarien part els consellers que tenien números de repetir -Vila, Neus Munté, Jordi Jané i Meritxell Borràs- i algun independent de Junts pel Sí.

JxSi no es mou

Cap moviment. Junts pel Sí, després de rebre el no definitiu de la CUP a la investidura d’Artur Mas, va refermar-se en la candidatura del president en funcions i ja preveu l’escenari d’eleccions al març com el més probable. Convergència, després d’una reunió de la cúpula extraordinària ahir al vespre, va ratificar el seu líder com a candidat a la presidència. "Ara anem a la guerra", s’expressava de manera gràfica un membre de la direcció de CDC poc després que es conegués la decisió de l’esquerra alternativa. "Ens encaminem a nous comicis directament", assenyalaven des de l’entorn del Palau de la Generalitat. Si no canvia res, en els pròxims dies es coneixerà la data de les noves eleccions. Aquest dilluns al matí, el Parlament ja ha descartat convocar un altre ple d'investidura. La mesa havia reservat els dies 4, 5 i 7 de gener per fer el debat si Artur Mas hagués obtingut el sí en el consell polític de la CUP.

Mas compareixerà demà dimarts després de la reunió setmanal del Govern, però ja ha fet unes breus declaracions a la seva arribada a la reunió de la direcció de CDC. El president ha assegurat que està "tranquil·líssim" i amb "ganes de plantar cara a alguns d'aquí que posen les coses excessivament difícils". Mas ha afegit que també té "ganes de lluitar, de tirar endavant i de plantar cara als poders de Madrid, que sempre han intentat que aquest país no tirés endavant".

• 

Anna Gabriel, Benet Salellas, Jordi Turull i Marta Rovira, a la junta de portaveus d'aquest dilluns al Parlament / FRANCESC MELCION

La data que més apareix al  calendari electoral és la del 6 de març, però no es descarta que puguin ser abans. Arribats a aquest punt, l’única manera d’evitar-les seria un pas enrere de Mas, descartat per ell mateix les últimes setmanes amb l’argument que la seva renúncia evidenciaria de cara enfora que la CUP mana sobre el procés. "Qualsevol moviment depèn només del president", puntualitzava un alt dirigent consultat sobre una hipotètica decisió de Mas, que ahir estava "bunqueritzat". Les reunions de la cúpula de Convergència continuaran avui, mentre que ERC reunirà l’executiva ampliada a la tarda. Una de les incògnites obertes sobre els possibles comicis al març és si es reeditarà Junts pel Sí, una fórmula definida com a "excepcional" pels seus impulsors camí del 27-S.

Els republicans són contraris a repetir la coalició. El seu president, Oriol Junqueras, ja va admetre fa unes setmanes que la llista unitària havia sigut un error estratègic, i fonts consultades assenyalen que caldrà revisar la tàctica per seguir ampliant l’espai sobiranista. Dirigents de Convergència són més partidaris de reeditar Junts pel Sí -ja volien una fórmula similar a les eleccions espanyoles-, però ja es preparen per anar sols. Amb dues incògnites: si Mas serà candidat -el seu entorn situava uns comicis al març com un "plebiscit" sobre el seu lideratge- i amb quina marca es presenta. En teoria, els nacionalistes havien de presentar un nou partit al febrer, però una convocatòria d’eleccions modificaria el calendari, segons fonts de la direcció.

La tensió interna a l’ Assemblea Nacional Catalana (ANC) per l’escenari de desacord també passarà a primer pla durant les pròximes setmanes. Un sector de l’entitat aspira a bastir una llista electoral, i ahir el seu president, Jordi Sànchez -que va demanar "perdó" per "haver demanat el vot per a qualsevol opció independentista", en referència a la CUP-, ja va advertir al 3/24 que es buscaran "fórmules d’unitat". Dins l’Assemblea hi ha veus que l’acusen d’anar "per lliure" i de seguir el dictat de Palau i de Convergència. Òmnium Cultural, en canvi, va optar per la cautela i va demanar "sentit d’estat" a l’hora de plasmar el mandat del 27-S

economia de col.laboracio

Com a emprenedor, el 2015 ha sigut per a mi un any de somni. Fer créixer un projecte com Glovo des de zero està sent una lliçó de valor incalculable. He après molt i de molts camps: del logístic, el tecnològic, el de  màrqueting... però, sobretot, Glovo ha sigut una lliçó humana. A nivell personal, tampoc em puc queixar. Glovo m’ha donat la flexibilitat per combinar la feina amb els meus dos hobbies: fer esport i viatjar. Visc a la millor ciutat del món i, a més, això em permet veure la família, la nòvia i els amics gairebé cada dia. Zikkomo, l'ONG que vaig empendre amb l’Elena el 2010, ha tancat un molt bon any. I el Barça... quin any! Amb tot això,  és just que demani més el 2016?

Doncs sí, l’inconformisme hauria de ser el primer valor de qualsevol emprenedor. Ara és l’hora que la meva empresa surti del niu, i comenci a volar molt amunt; estem just enlairan un coet cap a les estrelles. Som ambiciosos per a l’any 2016: volem obrir a entre 5 i 10 noves ciutats per tot Europa, i volem consolidar-nos com a líders del sector del repartiment a demanda.

A Glovo confiem molt poc en la sort; tot és fruit de la feina ben feta. Hi ha coses, però, que queden fora del nostre abast. I és per això, Reis Mags, que us torno a escriure aquest any. Els emprenedors necessitem una mica més d’ajuda. La nostra societat necessita més persones que estimin el que fan. Volem que els universitaris deixin de pensar en “Què vull ser de gran” i reflexionin sobre “Com puc millorar la meva societat” o “Com puc millorar el món”. Demanem que desapareguin les barreres culturals i econòmiques per emprendre. Demanem tenir una regulació liberal per a les start-ups i, sobretot, per als projectes que tenen a veure amb l’economia col·laborativa, com ja han fet altres països. Voldria que aquest 2016 sigui l’any en què aquesta manera més eficient i sostenible de consumir trobi el camí per créixer i consolidar-se.

No sóc gaire amic de la política, però també desitjo arribar a finals del 2016 amb una situació  més estable que l’actual. I, per damunt de tot, desitjo la pau per a tothom. Que s’acabin les guerres i que s’aturin els atacs terroristes que tant mal fan a la llibertat i en l’acceptació de les societats multiculturals. Desitjo molta sort als refugiats; que puguin trobar una  llar i emprendre una nova vida durant el 2016.

cliks sense genolls?

Por qué los clicks de Playmobil no tienen rodillas ni codos

Viajamos a Zirndorf, Alemania, para conocer el mayor centro de producción de la famosa marca de juguetes. De allí sale, por ejemplo, el barco pirata.

• Comentar4

• Imprimir
• Enviar por correo

Los primeros clicks de la historia con alopecia

MARÍA SÁNCHEZ SÁNCHEZ  03/01/2016 - 08:38 CET

Una pregunta se repite una y otra vez cuando comentas que te han invitado a visitar la sede central de Playmobil: “Por qué los clicks no tienen rodillas ni codos. Que te expliquen eso, por qué no tienen articulaciones”. Y la respuesta es tan sencilla como la apariencia de estas figuritas de apenas siete centímetros de altura: “Cuando juegas con varias figuras a la vez no puedes sujetarlas con tus manos todo el tiempo, así que es muy importante que se mantengan en pie. Si incluimos articulaciones se caerían y estaríamos interrumpiendo algo que para nosotros es básico: la creatividad de los niños. Si estás jugando en un castillo necesitas que los nueve o diez caballeros en escena estén colocados en distintos lugares y se mantengan en posición”, explica a Verne Uwe Reuter, el responsable del equipo de diseño en el que trabajan 77 personas.

El legado de Hans Beck

Uwe, diseñador industrial de profesión, comenzó a trabajar en la compañía en 1992 de la mano de Hans Beck, el inventor de las famosas figuritas, fallecido en 2009. "Creo que como Hans, que crió a sus hermanos pequeños, ambos teníamos un conocimiento muy extenso de la forma en que juegan los niños, de cómo van evolucionando, de lo que despierta su interés… Mi primera hija nació cuando estaba estudiando y eso me ayudó mucho. Estuve un año y medio en casa cuidándola y viéndola crecer y después continué mis estudios".

Una visión que apenas ha cambiado en estos 41 años de existencia de las figuras y que ha hecho que los clicks sean conocidos en todo el mundo. Los Playmobil se venden hoy en 100 países. De los 596 millones de euros de beneficio anual del grupo Brandstätter - nombre real de la compañía - 535 millones provienen de Playmobil. La compañía ha abierto en noviembre su primera tienda oficial en España, en el Centro Comercial Plaza Norte 2 de San Sebastian de los Reyes.

Uwe Reuter mostrando los moldes con los que trabajan

"No disponemos de un código escrito para diseñar Playmobil. La forma de aprender es haciéndolo y, sobre todo, hablando mucho entre nosotros”, señala Uwe. Y lo cierto es que en las oficinas centrales de la compañía en Zirndorf, muy cerca de la ciudad alemana de Nuremberg, se aprecia fácilmente esa voluntad de diálogo.

El vestíbulo del edificio es un espacio abierto en el que se distribuyen una decena de mesas de trabajo. Las reuniones entre los distintos departamentos tienen lugar allí, no a puerta cerrada. El ambiente es bastante familiar - todos comparten comedor -y lo normal es que la gente crezca profesionalmente en la compañía. “Antes de llegar a ser directora Judith Wingart y yo trabajábamos juntas en el departamento de relaciones públicas”, nos cuenta su actual responsable, Anna Ermann, “nos conocemos desde hace años, así que nuestra relación apenas ha cambiado aunque nuestros cargos sí lo hayan hecho.”

La producción de las figuras está centrada sobre todo en Malta, pero Zirndorf - donde se hacen los sets - es su mayor centro de producción. Aquí no están solo su cuartel general o uno de sus Funpark - un parque de atracciones con recreaciones de míticos escenarios de juego de Playmobil, hotel incluido - también muy cerca se encuentra la fábrica de Dietenhofen de donde sale, por ejemplo, el barco pirata: durante años uno de sus juguetes más emblemáticos.

Barcos pirata en proceso de serlo

La importancia del concepto

A las oficinas centrales de Playmobil en Alemania llegan cada mes cientos de cartas de niños solicitando mejoras o ampliaciones en el catálogo. Todas son contestadas. “Las opiniones de los niños son fundamentales para nosotros”, señala la actual directora Judith Weingart, “haciéndonos eco de las reiteradas peticiones de las niñas para poder vestir a las figuras hemos introducido, por ejemplo, vestidos intercambiables y una de las novedades de este año - a España llegará el próximo - es un centro comercial en el que pueden adquirir más modelos”.

La inclusión de armas - algo a lo que su creador Hans Beck siempre había sido reacio - también obedeció a la voluntad de los niños expresada en las cartas. Sin embargo, también hay muchas ideas imposibles de llevar a cabo: “Cuando salió la película de Titanic”  recuerda Uwe, “muchos niños nos escribieron pidiendo que sacaremos el barco, pero por sus dimensiones y el coste final que tendría en tienda, resultaba imposible de abordar”.

Hasta que el artículo llega a la tienda pasan dos años. El primer año se trata de definir el concepto y planificar las nuevas líneas de trabajo. El segundo año se dedica a la producción, venta y postventa. Las novedades se trabajan con dos años de antelación y la decisión final es fruto de conversaciones y negociaciones entre todos los departamentos.

Moldes empleados en el proceso de creación

Como en muchos otros sectores la tecnología ha facilitado mucho el proceso. “Cuando yo empecé a trabajar aquí todo se hacía a mano. Tenías que construir los moldes - primero en madera y después en espuma- con una precisión exacta”, explica Uwe, “y si había un error volver hacerlo de nuevo. Desde hace unos quince años utilizamos el escaneo y la impresión 3D, lo que hace que trabajemos mucho más rápido: se pueden hacer muchas copias, compararlas, ver cual funciona mejor, rediseñarla, etc.”

En 2014 los productos más populares en España fueron los que tenían que ver con la policía y con el viejo Oeste. A nivel global, los piratas y los caballeros siguen arrasando. “Con los años puede cambiar el estilo de la ropa o de los escenarios”, apunta Judith, “pero la esencia sigue estando ahí. No es algo tangible, pero puedes reconocerlo. Y es algo que pervive generación tras generación. Es muy bonito que los padres puedan entender el modo en que sus hijos se están divirtiendo porque ellos lo han experimentado antes”.

Fabricando juguetes

Los Playmobil están hechos de Acrilonitrilo Butadieno Estireno (ABS en sus siglas en inglés) un material plástico fundible y maleable. En el exterior de la fábrica de Dietenhofen pueden apreciarse unos depósitos metálicos inmensos con capacidad para albergar 75 toneladas de ABS de distintos colores. A través de un sistema subterráneo de tuberías este material granulado llega a unasmáquinas de moldeo por inyección donde se mezclan los colores al gusto y se les da la forma deseada.

Material de color azul listo para convertirse en un Playmobil

Para ello son necesarios los moldes, unas piezas de acero pesadísimas que se apilan en los pasillos de la factoría - muy alejadas estéticamente del refinado aspecto final de los clicks. Para cada pieza es necesario crear un modelo diferente, así que la mayor inversión anual de la compañía va destinada a la creación de nuevos modelos.

Moldes para crear piezas de distintos tamaños

Con una plantilla de 1.200 personas la producción no para nunca. Cada día, se producen millones de piezas: manos, pies, flores, sombreros, complementos varios… Todas las piezas defectuosas o sobrantes se reutilizan: se funden de nuevo y se crean con ellas otras figuras. El empaquetado también tiene lugar aquí. Una sola línea de sets puede generar al día 65.000 paquetes listos para enviar a las tiendas. En un año Playmobil produce unos 60 millones de cajas.

La primera serie de televisión inspirada en Playmobil

la felicitat

La temptació de mirar enrere, a la recerca d’un ideal perdut, és manyaga, reconfortant. És l’atracció romàntica del mite de la infantesa. La nostàlgia com a divisa, com a salvavides. Com si la felicitat més segura i palpable visqués en el passat. “Cualquiera tiempo pasado fue mejor ”, deia Jorge Manrique a les Coplas por la muerte de su padre. Retrobar un gust, una olor, una anècdota, ens dóna una fantàstica seguretat: el caldo nadalenc, les estones a la vora del foc, una ventada hivernal que ens fa volar al màgic món dels records fets a mida. Tot meravellosament imperfecte. Com aquelles esgrogueïdes fotos de família en què somriem a mitges, una mica forçats. Les baralles prèvies, els neguits interiors, les gelosies amagades, els nervis i les pors de sempre que les van precedir no hi surten. Afortunadament, s’han evaporat. Per a l’eternitat, només conservem l’instant volgudament feliç. I a còpia d’instants retallats anem reinventant un ideal antic, una vida.

D’aquest 2015, col·lectivament, no sé quina imatge de la felicitat estantissa ens quedarà gravada per a la posteritat. Avergonyits, segur que mirarem d’oblidar el drama dels refugiats que incomoda les nostres seguretats. I voldrem oblidar, també, els sotracs del procés, les desunions de la família independentista, aquells dies de principis d’any quan els oncles Mas i Junqueres es barallaven en públic, o aquelles setmanes finals, en plenes dates nadalenques, quan van ser els joves nebots cupaires, tan impetuosos i revolucionaris, els qui van amargar-nos la festa. Tot això ho esborrarem, i d’aquí molts anys, del fons de la memòria d’un ordinador atrotinat, només en sortiran les fotos de l’11-S i el 27-S: els moments d’eufòria que enllacen passat i futur. Tots junts, excitats i somrients. Allò també va ser veritat. Aquella és la felicitat que retindrem, com un tresor amagat. Tant hi fa que ara hi hagi qui s’entesta a descriure aquells moments d’eufòria com un engany col·lectiu, com una fugida endavant, com una acceleració suïcida, com una falsa ruta... Quan mirem enrere, seran l’ideal, seran el moment, seran la veritat.

La memòria, com la felicitat, és més intuïtiva que rigorosa. Ens la fem com volem i com podem. No té les obligacions de la història, ni del present, sempre tan prosaic. La memòria és lliure i creativa, si cal enganyosa. És una pel·lícula de ficció, és la novel·la trucada de la nostra vida, la tenim perquè ens faci riure i plorar, per emocionar-nos, per captivar-nos. Per enganyar-nos, per seguir-nos donant esperança. Quin sentit tindria conservar una foto de grup en què tots ens escridasséssim, amb cares d’odi i rancor? La memòria destrueix els mals moments, té aquella intel·ligència emocional de la qual està mancada el presentisme, tan analític, tan lògic i racional. Si sempre toquéssim de peus a terra, no aixecaríem el cap. Per això la memòria, tan mitificadora, enllaça millor amb el futur que amb el present. És una fàbrica d’imaginació, de creació.

Sí, la memòria és enamoradissa i emocionant. Inspiradora, tramposa. Converteix la melancolia en potència. Allarga el temps. Per això sempre cal trobar temps per repassar els àlbums de fotos, per retrobar-hi amics i moments. Per retrobar l’energia interior que el present ens roba, per tornar-nos a il·lusionar, per tornar a començar. Per tirar endavant. Ara que comencem un 2016 que pinta tan enrevessat com l’any que acabem de tancar, quedem-nos amb el millor del 2015. Quedem-nos amb les estampes de felicitat, la felicitat dels idealistes pragmàtics que han sabut demostrar solidaritat amb els refugiats, que han sortit a combatre el discurs de la por i l’odi, i la felicitat dels idealistes pragmàtics que han sabut tirar endavant el procés, que han seguit treballant incansablement per un altre futur per al nostre país. Jo em quedo amb les fotos del seu somriure compromès, amb les fotos de tots, que som molts.

la taula

De fet actualment es lúnica cosa que es decora. Amb tovallons d paper pero es vestix de festa. De fet depen de l'any. I el Bassas ho ha vist molt be desde las seva taulade Nadal.VISTA DES DE LA TAULA del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.

recuperacio

L’any que acabem es pot considerar el de la sortida de la crisi, almenys a nivell macroeconòmic, amb un creixement del producte interior brut a Espanya fins al tercer trimestre del 3,4% interanual (3,6% a Catalunya) i millores en molts indicadors com el comerç exterior, el consum o la balança comercial, però amb ombres profundes, com l’atur registrat -tot i la millora-, l’alt endeutament i, sobretot, la debilitat dels preus. Un any de flirteig amb la deflació que ha portat el Banc Central Europeu (BCE) a fer mans i mànigues inundant la zona euro de diners i amb altres mesures d’estímul.

• 

Preus estancats

L’IPC tanca l’any al 0% després de quatre mesos en negatiu

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar dimecres la taxa avançada de la inflació. L’índex de preus al consum (IPC) acaba l’any al 0%, és a dir, el mateix nivell que fa un any. Això sí, la dada publicada dimecres suposa un retorn a valors positius, després de quatre mesos seguits de caigudes de preus.

Dins del comportament dels preus té gran importància l’abaratiment dels carburants. Que aquest desembre la gasolina i el gasoil hagin baixat menys que fa un any ha permès que els preus no tinguin una evolució negativa. És el primer cop d’ençà que hi ha sèrie històrica que els preus tanquen un any sense pujar ni baixar. L’any 2014 els preus van caure un 1% al desembre, en el primer exercici amb una taxa negativa.

Petroli barat

Gasolina per a l’economia que suposa uns 15.000 milions

El preu del petroli ha continuat baixant aquest any. El barril de Brent tanca l’exercici al voltant dels 36 dòlars, un nivell que no es veia des del 2004. I tot i l’efecte coet i l’efecte ploma -que estableix que quan el petroli puja la gasolina també s’encareix ràpidament, però quan l’or negre baixa els preus dels carburants descendeixen més lentament-, el cert és que ja es pot trobar el litre de gasoil a menys d’un euro en algunes gasolineres. Aquest combustible s’ha abaratit un 8,7% des de principis d’any, mentre que la gasolina té pràcticament el mateix preu.

La caiguda del preu del cru -un 36% al desembre i un 17% a l’acumulat de l’any- té un altre efecte positiu per a una economia. Suposa un estalvi de 15.000 milions en les importacions, segons el ministre José Manuel Soria, cosa que és autèntic combustible per impulsar el creixement. L’únic però és la devaluació de l’euro respecte al dòlar (d’1,21 al gener a 1,09 dimecres), cosa que mitiga l’estalvi en el preu del barril.

Deute

Més deute i més emissions, però a un cost més baix

El deute de l’Estat pujava al tancament del tercer trimestre al 99,3% del PIB, un rècord: equival a la riquesa que genera Espanya en un any. El tresor públic ha tancat un any rècord d’emissions de deute (47.700 milions nets) i per a l’any que vol emetre 45.000 milions. La part positiva és el cost més baix -s’han fet emissions a tipus d’interès negatiu- gràcies a la baixada de la prima de risc, que va començar l’any en 107 punts i dimecres estava en 118, després d’arribar a 161 punts al juliol, però tot l’any ha estat molt lluny dels màxims de la crisi.

La borsa

Els inversors tornen al parquet però amb pèrdues anuals

La captació d’inversors a la borsa ha repuntat el 2015. Les ofertes públiques van augmentar un 45% i van captar uns 8.700 milions, amb operacions rècord com la d’Aena o la de Cellnex. Però l’Íbex-35, l’indicador del selectiu espanyol, tanca l’any amb pèrdues. Era als 10.279 punts a l’inici de l’any, i va tancar dimecres als 9.641 punts.

Atur

La situació millora, però amb una lenta creació d’ocupació

L’Estat tenia registrades 4.525.691 persones aturades al gener, i al novembre eren 4.149.298. A Catalunya la reducció ha sigut del 10%, a l’Estat del 8%. Però la creació de nova ocupació és molt més lenta. L’augment d’afiliacions a la Seguretat Social ha sigut d’un 3,6% a Catalunya i d’un 3% a l’Estat.