refunda

Sosté el seu entorn que, en les últimes setmanes, Carles Puigdemont s’ha començat a “creure” que és president de la Generalitat. “Ara el comencem a veure prenent la iniciativa”, assenyalen fonts de Palau, que citen la reunió amb Mariano Rajoy com a exemple d’aquesta nova etapa en el seu -encara- curt mandat. Un altre dels canvis que ha observat el seu equip és un interès creixent en els assumptes de partit, que fins ara es mirava amb certa “mandra”. Fins al punt que Puigdemont ha pres la determinació d’implicar-se en la refundació de Convergència. ¿A què es deu aquesta voluntat? Segons diverses fonts de la direcció nacionalista, el factor clau ha sigut la petició explícita que li ha fet una representació del món local perquè “es posi al capdavant” -en l’àmbit ideològic, no de càrrecs- del procés de renovació de CDC. Així l’hi van traslladar gairebé una vintena de quadres en un dinar a Sant Martí de Llémena (Gironès) aquest diumenge.

“S’han acabat els projectes de grans lideratges personals”, va assenyalar ahir Puigdemont des dels micròfons de RAC1. A la reunió de Sant Martí de Llémena s’hi va fer la demanda unànime de reivindicar un “lideratge en xarxa” a través de “gent que està a peu de carrer” des dels municipis. Bona part dels assistents es van confessar “incòmodes” davant del creixent debat de noms que sacseja el partit, i Puigdemont va preferir no abordar la qüestió. El cert és que els moviments per bastir candidatures s’intensifiquen a mesura que s’acosta el 21 de maig, dia en què la militància decidirà si es dissol CDC per fundar una nova eina.

Grups i frontisses

Al llarg dels últims dies hi ha la sensació dins del partit -així ho assenyalen veus de la cúpula i del territori- que l’espai liderat per Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, i Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i alcalde de Premià de Mar, s’està convertint en una opció “guanyadora”. Dimarts passat, Turull i Buch van organitzar un dinar amb diversos sectors del partit -des d’alcaldes fins a diputats-, i el dia 7 de maig tenen prevista una presentació pública. Un dels noms clau d’aquesta confluència és el de la consellera de la Presidència, Neus Munté, que també és una figura molt vinculada a Puigdemont des dels temps en què els dos eren diputats. Ara han intensificat la sintonia des que tenen despatx al Palau de la Generalitat.

Des de l’entorn presidencial hi ha fonts que assenyalen que l’exalcalde de Girona té “preferència” per l’espai de Turull -“és amb qui més parla del partit, especialment per assumptes parlamentaris”, argumenta un dirigent-, però de moment no farà cap pronunciament públic. Diversos membres de la direcció consultats asseguren que la presència de Munté al costat del president del grup parlamentari de Junts pel Sí al Parlament ja és un “suport implícit” de Puigdemont. El seu cap de gabinet, Josep Rius, és membre actiu de Moment Barcelona, una plataforma plena d’afins a l’espai convergent de Turull i Buch.

El nom de la consellera de la Presidència també exerceix com a frontissa d’un hipotètic acostament entre l’entorn de Turull i el de Josep Rull, excoordinador general de CDC i ara conseller de Territori i Sostenibilitat. Munté i Rull provenen de la mateixa família socialdemòcrata, i van mantenir un dinar fa una setmana en què van “analitzar” el futur del partit. “Qualsevol missatge de consens implicarà voluntat de parlar i d’escoltar-nos”, consideren dirigents vinculats a Turull coneixedors dels contactes entre sectors.

Dirigents del partit indiquen que els afins a Rull segueixen buscant un candidat -o candidata- per a la secretaria general, però no es descarta la possibilitat que finalment hi hagi un pacte. “Una entesa passaria per l’entrada a la direcció de membres vinculats a Rull, com és el cas de Carles Campuzano o Jaume Ciurana”, mantenen fonts consultades.

El quadre el completa Germà Gordó, que ahir va assistir a la presentació de Nova Barcelona, la plataforma afí a ell i liderada per Teresa Pitarch amb la qual vol governar la federació de CDC a la capital. L’escenari actual al partit condueix a unes primàries que sectors del partit ja volen posar en pràctica per triar candidat a Madrid per a les probables eleccions del 26-J.

Irlanda fa la pasqua

Ala genial Dansa d’agost que es representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, el jove Michael -interpretat per Albert Triola- rememora la incomoditat que havia suposat a la seva tia Kate, catòlica devota i implicada en la Guerra d’Independència irlandesa, que el seu germà participés com a capellà castrense de les forces britàniques de l’Àfrica Oriental en la Gran Guerra. Dels anys que el pare Jack havia servit a les ordres de Sa Majestat Britànica no se’n parlava a casa les germanes Mundy, i la foto del germà uniformat restava amagada dins un llibre. Una contradicció com la de les germanes protagonistes de l’obra de Brien Fiel, però a l’inrevés, és com es va viure en el catalanisme l’aixecament de Pasqua de fa 100 anys.

Tot i que les commemoracions oficials es van fer coincidir amb el calendari litúrgic, l’alçament dels patriotes irlandesos es va produir el 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua. Aprofitant que Anglaterra es trobava en plena Gran Guerra, els Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i fundador de la Gaelic League Patrick Pearse, secundats per l’Exèrcit Ciutadà Irlandès del dirigent obrer James Connolly i les dones del Cumann na mBan, amb Constance Markiewicz entre elles, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. Els revoltats van suportar el setge durant sis dies fins que la superioritat numèrica de l’exèrcit britànic els va fer rendir-se. L’alçament va ser aixafat i els seus principals líders executats. La derrota, però, seria una fita ineludible del nacionalisme irlandès fins a la independència.

A Catalunya la mirada cap a Irlanda tenia llarga tradició. L’any 1886 el profeta del nacionalisme d’esquerres Josep Narcís Roca i Farreras va encapçalar un Missatge d’adhesió al poble irlandès dirigit a Charles Stuart Parnell, líder del Partit Parlamentari Irlandès. Aquell any, la força del protestant Parnell havia portat el premier liberal britànic William Gladstone a prometre el seu suport a una autonomia per a l’illa d’Irlanda que, després d’anys de discussió, no arribaria mai. Des de llavors, Irlanda va ser un referent per al catalanisme polític. Ara bé, l’esclat de l’aixecament de Pasqua no va poder ser més inoportú per a aquest catalanisme majoritàriament aliadòfil. L’atac contra l’Anglaterra que lluitava als camps de França -i que pocs mesos després perdria en un sol dia més de 50.000 homes a la batalla del Somme- i la sospita d’un hipotètic suport alemany van fer allunyar les simpaties cap a l’audàcia irlandesa. El mateix Rovira i Virgili serà l’encarregat de renyar els nacionalistes de Dublín: “Suposem, no obstant, que el succés de la revolta hagués estat possible. Nosaltres, nacionalistes fervents, no l’hauríem aprovada pas, ni hauríem desitjat el seu triomf. I és que avui no es tracta solament del problema d’Irlanda. Es tracta dels problemes nacionalistes, i alguns d’ells força més anguniosos que l’irlandès. [...] Nosaltres som nacionalistes, però no per Irlanda solament. Ni tampoc per Catalunya solament”. És a dir, els alts ideals que justificaven la guerra passaven per sobre dels casos particulars i anar contra Anglaterra senzillament no tocava. Però és que a més, a diferència de l’imperialisme alemany i austríac, el britànic no era realment un imperi, “sinó una federació de democràcies”. Així ho va intentar justificar aquell mateix any Eugeni Xammar en un pamflet anglòfil publicat a Londres en català titulat Contra la idea d’imperi. La primavera de 1916, només Daniel Cardona -anys a venir fundador d’un Nosaltres Sols clarament influït pel Sinn Féin irlandès- i el socialista Manuel Serra i Moret defensarien la gesta irlandesa.

Però va arribar l’armistici i el conflicte irlandès no només no es va apaivagar sinó que més aviat es va enrarir. El febrer de 1919, Rovira i Virgili assegurava a les pàgines d’ Iberia, quan a Dublín els diputats independentistes irlandesos tot just havien constituït l’Assemblea Constituent, que “ Hoy el problema de Irlanda no es el de una nación que reclama su autonomia integral, sino el de una nación que rechaza la autonomia integral ofrecida por el Estado y reclama la independencia ”. Aquesta era encara la gran diferència entre el cas irlandès i els nous estats que emergien en la primavera de les nacions europea. Just un any després, la Catalunya que no havia aconseguit tampoc la seva autonomia va tornar a mirar a Irlanda. Després de 74 dies en vaga de fam, el batlle de Cork, el sinnféiner Terence MacSweney, moria a la presó. La commoció va ser enorme en el món del nacionalisme català: els poetes Ventura Gassol i Josep Carner li van dedicar els seus versos, Rovira i Virgili, de nou, s’ocupà del cas a la premsa i la Unió Catalanista va enviar presents als seus orfes. Irlanda, que en la dècada dels 20 va viure dues guerres i l’inici de la seva llibertat, tornava a ser un mirall. I és que tots els qui hem anat al Tibidabo sabem que els miralls tant poden ser còncaus com convexos.

el cim a la piscina

Les noies de la secció de waterpolo del CN Sabadell ja han fet història aconseguint deu Lligues de les últimes dotze, vuit Copes consecutives, tres Copes d’Europa des del 2010 i sis anys sense perdre a escala estatal. Però a la final de fa pocs dies de la Copa de la Reina la gran ratxa de les noies de Nani Guiu es va trencar contra el CN Mataró (7-9): “Hi ha equips que només treballen per guanyar el Sabadell, perquè portem molt temps a dalt, també a escala internacional”, explica la capitana Olga Domènech. Una derrota després de tantes victòries pot afectar, però l’ensopegada no les va sorprendre, segons Maica García: “Més aviat ha sigut un toc d’atenció per a la gent, que sàpiguen que podem perdre. Nosaltres ho assumim”. Però les sabadellenques volen seguir fent història i la gran oportunitat arriba amb la final four de la Champions: “Ens parlaven de canvi de cicle i podem demostrar que som un equip amb moltes ganes de guanyar”, diu Domènech. L’escenari hi juga a favor: els partits es disputaran a casa, a les piscines de Can Llong: “Sempre motiva, i més l’any del centenari, amb la família aquí. Et sents més protegida”, confessa la capitana.

El primer pas serà derrotar el Kinef Kirixi rus a les 12.00 h (Esport3). I el tècnic, Nani Guiu, ja avisa que no es pot caure en el parany de pensar en una final contra l’Olympiacos. L’any passat les sabadellenques van arribar a la final contra les gregues al Pireu però van perdre per 10-9. Jennifer Pareja, capitana de la selecció espanyola, no amaga com va coure aquella derrota: “No ens enganyarem, aquella final ens va fotre molt perdre-la”. Per tant, si es juga a fer pronòstics, Matilde Ortiz ho té clar: “Ens motiva una mica més una final, si suposadament fos contra l’Olympiacos, per poder-les guanyar aquí a casa”. Les gregues juguen contra l’UVSE Budapest hongarès, i buscaran ser a la gran final de diumenge a Can Llong (12.30 h/Esports3).

L’experiència de l’any passat és un plus per al conjunt vallesà. “De la final four de l’any passat ens en vam emportar que quan arribem als partits complicats l’equip sempre esta bé. I allà vam competir fins al final, ens va guanyar un equipàs i no hi ha res a dir”, explica Nani Guiu. “S’ha de lluitar fins al final, a aquest nivell has d’intentar fer com menys errors millor perquè cada error que facis pot suposar un gol; s’han de minimitzar errors al màxim”, afegeix Pareja. Lliçó apresa, final a casa i mentalitat guanyadora, ara només queda competir per tornar aquest equip al lloc que li correspon.

pobressa energetica

Uns 54 milions de persones pateixen pobresa energètica a la Unió Europea (algunes organitzacions eleven aquesta xifra entre els 75 i els 100 milions). Però només un terç dels estats membres de la UE reconeixen oficialment el concepte de pobresa energètica i un nombre encara més petit ha promulgat alguna llei per protegir la població més vulnerable. França i el Regne Unit en van ser els pioners, tot i que, malgrat aquesta legislació, no han aconseguit reduir la precarietat energètica. Segons un informe presentat a la Comissió Europea, almenys un 11% de la població ha de triar entre “menjar o escalfar-se”. Al sud-est d’Europa -Grècia i els Balcans- la xifra afecta el 30% de les llars. A Bulgària, prop d’un 40% no tenen prou ingressos per escalfar casa seva a l’hivern. Polònia i Hongria ni tan sols ofereixen estadístiques fiables. De fet, ni tan sols s’ha consensuat a escala europea què s’entén per pobresa energètica.

Altre cop, el mapa d’Europa desigual. En un extrem: grecs, portuguesos, xipriotes i lituans. En l’altre, luxemburguesos i suecs. Brussel·les en culpa la falta d’ingressos, l’encariment de les factures del gas i l’electricitat, i el mal aïllament de la gran majoria d’habitatges de la UE. Però, més enllà del diagnòstic, la Comissió diu que és responsabilitat dels governs acabar amb la pobresa energètica i ells es limiten a treballar en la seva estratègia per crear un mercat únic de l’energia, que abarateixi costos, i finançar la renovació de l’aïllament tèrmic del parc d’edificis de la UE. Tot i això, l’Eurocambra li recordava la setmana passada que la UE s’allunya cada cop més del seu objectiu de reduir en almenys 20 milions de persones, abans de l’any 2020, la població europea que viu en la pobresa. La realitat és que la situació ha empitjorat a Europa, en lloc de millorar. La pobresa avui es transmet entre generacions, deia Càritas. Els nens pobres d’avui seran adults pobres.

El Parlament Europeu va aprovar una resolució en què demanava que “es garanteixi que durant el període d’hivern no es talla l’energia a cap llar i que es reprèn el subministrament a les que ja no en tinguin”. La decisió arribava només sis dies després que el Tribunal Constitucional tombés el decret de pobresa energètica de la Generalitat. L’Eurocambra demana als governs una moratòria als talls de subministrament per evitar que aquesta població ja vulnerable es quedi sense un servei bàsic. El govern de Madrid calla, tot i que un estudi assegura que hi ha un 20% de la població espanyola que està en risc de pobresa energètica o que ja n’és víctima. L’estat més gran de la UE sense cap política específica ni ajudes per combatre-la. La pobresa energètica no és un problema tècnic. És un problema polític. I no hi ha intenció, per ara, de pensar en una directiva europea que consideri l’accés a l’energia un dret fonamental.

peix al cove?

La darrera sessió del Consell de Política Fiscal i Financera, de divendres passat, s’ha tancat com es podia esperar: guanyant temps i salvant la cara. El guanya Montoro i salva la cara davant d’Europa, i el guanyen les comunitats autònomes i salven la cara davant dels seus electorats. El ministeri d’Hisenda es compromet a nomenar una comissió d’experts recollint propostes de les comunitats autònomes, i així tothom visualitza que la reforma del sistema de finançament es comença a posar en marxa. No hi ha dubte que, sigui quin sigui el proper govern de l’Estat, la reforma del finançament autonòmic serà prioritària. És el moment per començar a parlar-ne.

Des de Catalunya, i especialment des dels posicionaments independentistes, aquesta reforma és perillosa. Ho és perquè allunya el centre d’atenció de la reivindicació central, que és la d’un referèndum clar per decidir el futur de Catalunya, i genera el miratge de possibles millores. Indubtablement, la Generalitat estarà molt atenta a obtenir el màxim que pugui de la negociació, però el que planteja l’actual majoria de Junts pel Sí amb el suport extern de la CUP entra malament en un sistema de finançament perquè qüestiona completament els equilibris de les finances públiques de l’estat espanyol.

Des de posicionaments independentistes, la reforma del finançament és perillosa: genera el miratge de possibles millores

El perill més gran és que sembli que volem el que en temps dels governs de Jordi Pujol es va batejar com a “peix al cove”. Contra el que tothom sol pensar, el peix al cove de Pujol no eren diners, sinó transferències. Jordi Pujol volia obtenir de Madrid competències per a la Generalitat, i no li importava que no estiguessin finançades. Ja eren peix al cove, segons la seva mateixa expressió. El finançament adequat de les competències transferides ja s’arreglaria després. De fet, la reivindicació de millor finançament era un bon motor polític per a tots elsdesprés.

Els bascos sí que van fer peix al cove. El que més els importava era el seu finançament. Dins del sistema de concert econòmic, la seva variable fonamental era la fixació de la quota -l’aportació basca a les finances públiques espanyoles-. Els bascos han sigut mestres a aconseguir que la quota fos cada cop més petita, amb el vistiplau de tots els partits polítics, catalans inclosos. A més d’aconseguir una quota que ja els permet tenir superàvit fiscal amb l’estat espanyol, tot i ser els més rics, cada nova transferència per la qual lluitaven només l’acceptaven si estava ben finançada. Ara el sobrefinançament públic basc és quantitativament tan important com les necessitats de finançament públic que s’atenen d’Andalusia (i, per cert, el navarrès com les d’Extremadura). Conseqüència: si hem de participar en la negociació, que serà inevitable, no ens interessa un peix al cove a la catalana sinó un peix al cove a la basca.

Quin seria el model de finançament compatible amb els objectius de l’independentisme i de tot el sobiranisme? Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. Era la proposta de pacte fiscal votada pel Parlament de Catalunya l’any 2012. Seria un pas endavant. Hi ha molta feina ja feta i es coneix l’encaix polític i econòmic. Definit un concert econòmic, cal discutir la quota. Es pot ser generós si la quota es gestiona a la basca, que vol dir que va baixant amb el pas dels anys. És compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP perquè no barra el pas ni al referèndum ni a la independència.

Un cop definit un concert econòmic, cal discutir la quota, que és compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP

Quins són els principals paràmetres que impacten sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya? Esquemàticament són els següents. 1) Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. 2) Que hi hagi més recursos. Això només s’arregla amb una aportació més gran de l’Estat. 3) Desfer la centralització competencial de les darreres legislatures, que han buidat de contingut normatiu la Generalitat. 4) Garantir que la solució incorpori el reconeixement i la protecció de a) les necessitats socials de la ciutadania catalana, b) les necessitats d’inversió de Catalunya i c) el diferencial del cost de la vida a Catalunya. Els punts 3 i 4 s’arreglen si hi ha voluntat política del govern de l’Estat.

Inevitablement, donar satisfacció a aquestes exigències obliga l’Estat a fer sacrificis, que vol dir sacrificis en les despeses estatals i en l’arbitratge que ha de fer de la distribució territorial d’ingressos i despeses.

adieu, ça va...

Adieu! ça va…

Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar

M'agradaria ser musculat
Fer cinc-mil metres als jocs olímpics
Sense mai ser despassat
Tot tinguent una avança astronòmica

M'agradaria ser llestat
Per fer primer claron
Dins d'una clica
Amb galons i vestit daurat
Al mig del carrer de la República

Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar

M'agradaria ser soldat
Per poguer fer escapades heroïques
Tot sol sense ser ajudat
Neutralitzar un conflit atòmic

M'agradaria ser blessat
Per tenir una infermera bonica
Que me prendria el ulls aclucats
El pols d'una manera científica

Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar

M'agradaria d'amagat
De ser president de la República
De Catalunya i un poc més tard
De tots els Estats Units d'Amèrica

En passant pels califats
Dels reis d'orient que fan uns ulls místics
I acabar dins l'anonimat
Guardant cavalls a Xina per un circ

Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar

CINS I ABISMES…

Pujant als cims de boira m'acompanyes,
també descendint abismes sense llum,
et sent al meu costat en les tenebres:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.
Hem vist l'infern de verds en companyia,
la glòria resplendent amb els nostres ulls.
Moments multicolors de cada dia:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.

Cims i abismes hem passat.

Les meves vacances

(Ovidi Montllor - Toti Soler)

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi, i caçalla,
i, si m'arriba
el pressupost,
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
I amb una capsa
de cartó,
si no és molèstia
pels amics,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S'aproparan
per fi a mi
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
segurament, com sempre passa,
els hi diran que som dolents.
De part del bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

El noi dels cabell llargs

Mireu que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m'han dit adéu
o fins demà.

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.

Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que sóc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que sóc l'extravagant
que no té res a dins del cap..
Val més que no treure'ls l'encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que són un iè-iè.

Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
que el món no és tan bonic?
N'hi ha que passen gana,
n'hi ha molts molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.

Sota el taulat

Quan el sol cau a plom 
I es crema el quitrà en el sostre 
I les sabates s'escalfen tant 
Vostè desitja que la seva prova de foc van ser els peus cansats 

En el passeig marítim 
Pel 
mar Sobre una manta amb el meu bebè 
És on vaig a estar 

(En el passeig marítim) de sortida del sol 
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió 
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de 
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor 
(En el passeig marítim, passeig marítim) 

Des del parc se sent 
L'alegre so d'un carrusel 
Gairebé es poden degustar els *hot *dogs 
I papes fregides francès que venen 

En el passeig marítim 
Pel mar, sí 
Sobre una manta amb el meu bebè 
És on vaig a estar 

(En el passeig marítim) de sortida del sol 
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió 
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de 
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor 
(En el passeig marítim, passeig marítim) 

Oh, en el passeig marítim
Pel 
mar Sobre una manta amb el meu bebè 
És on vaig a estar 

(En el passeig marítim) de sortida del sol 
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió 
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de 
(En el passeig marítim) Anem a estar caient en l'amor 
(En el passeig marítim, passeig marítim)

Tots els nois i les noies…

Tous les garçons et les filles de mon âge 
se promènent dans la rue deux par deux,
tous les garçons et les filles de mon âge 
savent bien ce que c'est d'être heureux,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime.
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis personne ne murmure 
"je t'aime" à mon oreille.
Tous les garçons et les filles de mon âge 
font ensemble des projets d'avenir,
tous les garçons et les filles de mon âge 
savent très bien ce qu'aimer veut dire,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime. 
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis oh! quand pour moi 
brillera le soleil? 
Comme les garçons et les filles de mon âge 
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge 
je me demande quand viendra le jour,
où les yeux dans ses yeux, et la main dans sa main,
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain.
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine,
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime.

Un paseo por las nubes

Amor, si me llamas amor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas

Candor, si me das tu candor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar

Amor, si me llamas amor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas

Amor, si me das tu calor
Si me atrevo a quererte, mi sol, te voy a idolatrar

Los angeles nos traeran la ternura
Las flores nos vestiran de dulzura

Contigo voy a soñar con querubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Amor, en las nubes.

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dona’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l’estiu se’n va
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent.

Mira’m si els seus cabells són tan llargs
si fan rius joganers sobre els pits
mira’m si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda un record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.

TICKET TO RIDE

Crec que vaig a estar trist,
crec que és avui, sí,
la noia que em torna boig, es marxa.
Té un bitllet per marxar-se, (o potser això)
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
No sé per què aspira(?) tan alt,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat,
abans que arribi a dir adéu,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,

No vas respondre
________________________________________
Això va passar una vegada,
Que vaig cridar a la teva porta,
No vas respondre.
Van dir que no estaves,
Però jo et vaig veure espiant a través de la finestra,
Vaig veure la llum, vaig veure la llum,
Sé que em vas veure,
Perquè vaig mirar a dalt per veure la teva cara.

Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.

Jo que tu m'adonaria que jo
T'estimo més que cap altre noi,
I et perdonaria les mentides que
Vaig escoltar quan no vas respondre.

Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.

No vas respondre, no vas respondr

No vas respondre (NO REPLY)
________________________________________
Això va passar una vegada,
Que vaig cridar a la teva porta,
No vas respondre.
Van dir que no estaves,
Però jo et vaig veure espiant a través de la finestra,
Vaig veure la llum, vaig veure la llum,
Sé que em vas veure,
Perquè vaig mirar a dalt per veure la teva cara.

Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.

Jo que tu m'adonaria que jo
T'estimo més que cap altre noi,
I et perdonaria les mentides que
Vaig escoltar quan no vas respondre.

Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.

No vas respondre, no vas respondre.

revertir les retallades

 

Durada de00:03:38

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha afirmat en la presentació del pla de govern que "un dels compromisos és revertir les retallades, els seus efectes i situar Catalunya a les portes de l'estat propi". Puigdemont ha presentat aquest pla de govern coincidint amb els primers cent dies de mandat. Ho ha fet després de la reunió habitual dels dimarts del consell executiu, i just el dia abans de trobar-se a la Moncloa amb Mariano Rajoy, després de mesos sense diàleg entre el president català i l'espanyol.

El procés sobiranista i els "incompliments" de l'Estat

Sobre aquesta trobada, Puigdemont ha explicat que, com a govern independentista, li pensa plantejar a Rajoy quatre paquets de temes. Un d'ells és el "nostre propòsit", ha dit, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. En segon lloc, els drets bàsics, des dels problemes dels refugiats fins la pobresa energètica, passant pel sostre de dèficit. Les altres dues qüestions són els incompliments de l'Estat i la judicialització de la política, que el president ha indicat que "és un error". Puigdemont ha revelat que no té intenció de demanar una trobada amb el rei Felip VI. El president considera que aquesta recepció hauria de ser, en qualsevol cas, un cop s'hagi format el govern espanyol.

El cap del govern català manté el termini de 18 mesos de legislatura encara que ha admès que unes noves eleccions generals pot "alterar" els ritmes. Ha assegurat en tot cas que no serà "presoner de cap armadura en forma de calendari". Ha dit que el termini de 18 mesos del full de ruta secessionista no és un "mantra" i ha considerat que no seria "cap tragèdia" que es pogués allargar el termini. "No estic demanant dos anys més, seria una pròrroga tècnica", ha afegit el president català, que ha indicat que no ha parlat amb la CUP d'una hipotètica prolongació del mandat.

Puigdemont ha insistit que l'objectiu de dèficit és "injust" i ha subratllat que, a més, "incompleix la llei d'Estabilitat Pressupostària", aquest és "un objectiu inassumible, i no és realista fer previsions de dèficit a partir d'objectius inassumibles". "És un repartiment injust", ha assenyalat, "i això no ho diuen només els independentistes catalans, això ho diu ja tothom ara, fins i tot hi ha alguna comunitat autònoma del PP que li hem sentit a dir". Segons Puigdemont, qui hauria de respondre sobre aquests desequilibris és el govern de l'Estat, "no nosaltres".

El cap del govern català ha remarcat que el pla de l'executiu per als pròxims mesos ha tingut en compte "el període excepcional" d'aquesta legislatura. Ha subratllat que aquest pla "és el contracte que vam adquirir amb els ciutadans" i que posarà èmfasi amb les mesures socials i econòmiques. "És un govern netament compromès amb la recuperació econòmica".

"Jo sóc dels que creuen que tindrem pressupost"

En tot cas, Puigdemont ha advertit que, per fer realitat aquests objectius, són necessaris "uns pressupostos que permetin implementar-lo en la seva totalitat". En aquest sentit, el president s'ha mostrat "optimista" de cara a arribar a una entesa amb la CUP: "Jo sóc dels que creuen que tindrem pressupost (...) En l'acord d'estabilitat parlamentària no demanàvem cap xec en blanc amb ningú. Hi haurà un diàleg intens i proper per aconseguir l'objectiu del govern i del país."

Carles Puigdemont ha destacat que la relació amb el vicepresident, Oriol Junqueras, és"excel·lent". Ha dit que "hi ha molta franquesa" i que "ell va ser el primer a saber que em reunia amb Rajoy". "En l'àmbit personal", és una relació que "va més enllà de la política", ha apuntat el cap del govern que ha afegit: "Estem en perfecta sintonia."

El president de la Generalitat ha carregat contra el govern espanyol. Ha explicat que el govern que presideix "prioritza les polítiques socials, malgrat l'ofec econòmic i financer, i les amenaces de noves retallades que anuncia l'executiu espanyol". Carles Puigdemont ha criticat que el govern espanyol "acumula incompliments en matèria d'infraestructures", i l'ha acusat d'apostar per una judicialització constant de la política.

Puigdemont ha instat a l'executiu espanyol en funcions a col·laborar amb el govern en català en l'acollida de refugiats, i ha recordat que la Generalitat s'ha posat en contacte amb la Comissió Europea per començar aquesta acollida. Madrid va retreure que la Generalitat tingués aquesta iniciativa i aquest migdia Puigdemont ha fet una referència sobre aquesta qüestió: "Som i volem ser Europa. Volem participar en la solució i no ens pararà ningú."

El cap del govern també ha dit que "la Junta de Seguretat de Catalunya s'hauria d'haver convocat, perquè hem tingut amenaces, hi ha hagut els atemptats de Brussel·les i sabem que el jihadisme és un fenomen global". És urgent, ha afegit, que es convoqui la Junta de Seguretat i la incorporació dels Mossos d'Esquadra, de manera permanent" en la coordinació amb les forces policials de l'Estat

Un pla de govern amb tres eixos prioritaris

El discurs de Puigdemont s'ha estructurat en tres grans eixos: un sobre polítiques socials, un sobre com reactivar l'economia i un tercer sobre mesures a favor de la transparència i contra la corrupció. Entre les prioritats socials, el govern vol desplegar la llei de pobresa energètica,per garantir aigua, llum i gas a tothom, després que el Tribunal Constitucional hagi anul·lat el decret.

És la seva primera roda de premsa amb preguntes a Palau des que va jurar el càrrec. L'atenció també està centrada en la primera trobada que tindrà demà, dimecres, a la tarda, a Madrid, amb el president Mariano Rajoy, amb qui només va coincidir en l'acte d'homenatge a les víctimes del vol de Germanwings, fa un mes.