Els fills canvien la vida dels pares. Ho afirma, segur, Lluís Soldevila, consultor, formador en actituds d’alt rendiment i pare de trigèmins: l’Albert, la Clara i el Pau (13 mesos). “Si som positius, els fills et canvien la vida a millor; des de qualsevol altre punt de vista, són un trasbals, especialment logístic”, explica. Continuem amb el vessant positiu. “Em sento molt animal amb tres criatures a casa”. És a dir, que el Lluís està més a prop que mai d’altres mamífers que tenen molts cadells al seu voltant. “No sé què és tenir un fill, però tenir-ne tres de cop és com convertir-te en un llop o un lleó”, una sensació que el fa sentir molt viu.
Pel que fa a la logística, per començar, ni al cotxe que tenien hi cabien! “Per tant, començant pel vehicle ja vam veure que alguna cosa estava canviant”, explica. Després hi ha l’organització a l’hora de donar menjar i adormir tres nadons de cop. Però el Lluís sempre treu la cara bona de tot. I n’explica el perquè. “La meva dona, l’Elisabeth, va passar un embaràs de molt risc”. Ho sabien i, com a parella, van acceptar de passar-hi. El cas és que, en un moment de l’embaràs, els metges, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, els van comentar que tenien un 20% de possibilitats que l’embaràs de trigèmins no anés bé. “I ens van preguntar què volíem fer”. Una pregunta que els pares van capgirar totalment i, com si reinterpretessin la realitat, van contestar-los que encaraven el 80% de possibilitats que anés bé. Així que, des de l’embaràs, “la vida ja t’ha canviat”, diu el pare un migdia de dissabte en què els nens ja han dinat i es deixen fotografiar abans de la migdiada. “Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre”, explica el pare, que recorda també el suport incondicional que els va donar la responsable de l’àrea de medicina fetal, Sílvia Arévalo.
“Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre"
LLUÍS SOLDEVILA - PARE DE TRIGÈMINS
Un cop els pares dels trigèmins han viscut tot això, no hi ha preocupació comparable. “Diversos pares ens pregunten constantment com ens en sortim amb tres criatures a casa, que la feina se’ns deu multiplicar per tres, però no, no és així”, diu el Lluís, que també és autor de Morder el hielo i professor d’Esade. Tant és així que la parella assegura que sap minimitzar qüestions quotidianes com els plors, que de vegades són dels tres a la vegada. “Els pares primerencs tendim a sobrepreocupar-nos, però nosaltres els vam tenir en braços havent après què és important i què no”. Així que, si tot embaràs és un canvi, en el cas dels pares dels trigèmins ho va ser més que mai. “Però el saldo és positiu”, hi torna el Lluís amb la seva visió clara. Potser hi fa l’edat (el Lluís té 46 anys, l’Elisabeth, 35) però afirmen: “La responsabilitat no ens pesa, sinó que ens omple molt”.
AJUSTAR LA NOVA REALITAT
A l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, el seu director, Pere Font, indica que la vida de parella també canvia amb els fills. “La crisi arriba amb el naixement del primer fill, perquè posa a prova els equilibris que la parella ha aconseguit al llarg del temps, i els obliga a reestructurar diversos àmbits de la relació, per exemple el temps per fer de parella versus el temps per fer de pares o de família. I també com es fa front a la necessitat de temps personal en relació als altres dos”.
Més. “També és el moment en què es poden modificar les relacions amb les famílies extenses, que es poden fer més presents, ja sigui per bé o per mal”, continua Font. I per si encara no n’hi hagués prou, “de vegades, també és el moment de certes soledats: la de la mare, que pot passar moltes hores sola amb la criatura, mentre que sovint el pare manté una activitat laboral relativament similar a la que ja portava”, sosté Font.
Per reblar el clau, cuidar la criatura comporta que “el bon temps de parella, la intimitat i la sexualitat pateixin una aturada”. Dit amb altres paraules, Font sosté que el naixement de la criatura comporta una crisi de manual. “Desadaptacions a un canvi d’etapa: surts d’una situació, entres en una fase nova i entremig t’adaptes malament”.
EL CERVELL CANVIA
A la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), el professor i investigador de genètica i divulgador de ciència David Bueno sosté que el cervell dels pares canvia quan neix la criatura. “En les dones, el simple fet de parir els canvia automàticament algunes connexions al cervell. Quan el nadó passa pel canal del part, activa unes determinades terminacions nervioses que fan que es desperti l’instint maternal, de cura, alimentació i protecció de l’infant. I això implica la reestructuració d’unes xarxes neuronals concretes al cervell”.
En canvi, “en els homes no passa de manera automàtica -matisa-, però es desencadena de manera molt similar al cap d’uns quants dies amb una condició: que la pell del nadó toqui la pell del pare. Si hi ha aquest contacte, les xarxes neuronals del pare també canvien, per donar cura i protecció (no alimentació perquè no forma part del programari biològic que els homes alletin)”. Si no és així, si no hi ha contacte de pell a pell, “el sentiment d’unió al fill és molt més petit”. Dit això, Bueno continua explicant que “tant en homes com en dones el contacte diari amb el fill, l’aprenentatge mutu que s’estableix, va alterant també les xarxes neuronals, però ara ja com qualsevol altre aprenentatge, amb un gran component afectiu”. Just el component afectiu és el que fa que “recordem molt millor les coses que fan els fills que qualsevol altre assumpte que hàgim fet nosaltres durant el dia”, conclou Bueno.
Els fills canvien la vida dels pares. Ho afirma, segur, Lluís Soldevila, consultor, formador en actituds d’alt rendiment i pare de trigèmins: l’Albert, la Clara i el Pau (13 mesos). “Si som positius, els fills et canvien la vida a millor; des de qualsevol altre punt de vista, són un trasbals, especialment logístic”, explica. Continuem amb el vessant positiu. “Em sento molt animal amb tres criatures a casa”. És a dir, que el Lluís està més a prop que mai d’altres mamífers que tenen molts cadells al seu voltant. “No sé què és tenir un fill, però tenir-ne tres de cop és com convertir-te en un llop o un lleó”, una sensació que el fa sentir molt viu.
Pel que fa a la logística, per començar, ni al cotxe que tenien hi cabien! “Per tant, començant pel vehicle ja vam veure que alguna cosa estava canviant”, explica. Després hi ha l’organització a l’hora de donar menjar i adormir tres nadons de cop. Però el Lluís sempre treu la cara bona de tot. I n’explica el perquè. “La meva dona, l’Elisabeth, va passar un embaràs de molt risc”. Ho sabien i, com a parella, van acceptar de passar-hi. El cas és que, en un moment de l’embaràs, els metges, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, els van comentar que tenien un 20% de possibilitats que l’embaràs de trigèmins no anés bé. “I ens van preguntar què volíem fer”. Una pregunta que els pares van capgirar totalment i, com si reinterpretessin la realitat, van contestar-los que encaraven el 80% de possibilitats que anés bé. Així que, des de l’embaràs, “la vida ja t’ha canviat”, diu el pare un migdia de dissabte en què els nens ja han dinat i es deixen fotografiar abans de la migdiada. “Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre”, explica el pare, que recorda també el suport incondicional que els va donar la responsable de l’àrea de medicina fetal, Sílvia Arévalo.
“Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre"
LLUÍS SOLDEVILA - PARE DE TRIGÈMINS
Un cop els pares dels trigèmins han viscut tot això, no hi ha preocupació comparable. “Diversos pares ens pregunten constantment com ens en sortim amb tres criatures a casa, que la feina se’ns deu multiplicar per tres, però no, no és així”, diu el Lluís, que també és autor de Morder el hielo i professor d’Esade. Tant és així que la parella assegura que sap minimitzar qüestions quotidianes com els plors, que de vegades són dels tres a la vegada. “Els pares primerencs tendim a sobrepreocupar-nos, però nosaltres els vam tenir en braços havent après què és important i què no”. Així que, si tot embaràs és un canvi, en el cas dels pares dels trigèmins ho va ser més que mai. “Però el saldo és positiu”, hi torna el Lluís amb la seva visió clara. Potser hi fa l’edat (el Lluís té 46 anys, l’Elisabeth, 35) però afirmen: “La responsabilitat no ens pesa, sinó que ens omple molt”.
AJUSTAR LA NOVA REALITAT
A l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, el seu director, Pere Font, indica que la vida de parella també canvia amb els fills. “La crisi arriba amb el naixement del primer fill, perquè posa a prova els equilibris que la parella ha aconseguit al llarg del temps, i els obliga a reestructurar diversos àmbits de la relació, per exemple el temps per fer de parella versus el temps per fer de pares o de família. I també com es fa front a la necessitat de temps personal en relació als altres dos”.
Més. “També és el moment en què es poden modificar les relacions amb les famílies extenses, que es poden fer més presents, ja sigui per bé o per mal”, continua Font. I per si encara no n’hi hagués prou, “de vegades, també és el moment de certes soledats: la de la mare, que pot passar moltes hores sola amb la criatura, mentre que sovint el pare manté una activitat laboral relativament similar a la que ja portava”, sosté Font.
Per reblar el clau, cuidar la criatura comporta que “el bon temps de parella, la intimitat i la sexualitat pateixin una aturada”. Dit amb altres paraules, Font sosté que el naixement de la criatura comporta una crisi de manual. “Desadaptacions a un canvi d’etapa: surts d’una situació, entres en una fase nova i entremig t’adaptes malament”.
EL CERVELL CANVIA
A la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), el professor i investigador de genètica i divulgador de ciència David Bueno sosté que el cervell dels pares canvia quan neix la criatura. “En les dones, el simple fet de parir els canvia automàticament algunes connexions al cervell. Quan el nadó passa pel canal del part, activa unes determinades terminacions nervioses que fan que es desperti l’instint maternal, de cura, alimentació i protecció de l’infant. I això implica la reestructuració d’unes xarxes neuronals concretes al cervell”.
En canvi, “en els homes no passa de manera automàtica -matisa-, però es desencadena de manera molt similar al cap d’uns quants dies amb una condició: que la pell del nadó toqui la pell del pare. Si hi ha aquest contacte, les xarxes neuronals del pare també canvien, per donar cura i protecció (no alimentació perquè no forma part del programari biològic que els homes alletin)”. Si no és així, si no hi ha contacte de pell a pell, “el sentiment d’unió al fill és molt més petit”. Dit això, Bueno continua explicant que “tant en homes com en dones el contacte diari amb el fill, l’aprenentatge mutu que s’estableix, va alterant també les xarxes neuronals, però ara ja com qualsevol altre aprenentatge, amb un gran component afectiu”. Just el component afectiu és el que fa que “recordem molt millor les coses que fan els fills que qualsevol altre assumpte que hàgim fet nosaltres durant el dia”, conclou Bueno.
No en tenien prou dedicant-se a l’art o el seu ofici. Ramon Casas i els seus amics van marcar la cultura del seu temps fent d’editors i promotors culturals, entre altres tasques. I, també, fent de l’amistat gairebé una forma d’art. Aquests són els quatre grans amics de Ramon Casas.
01 Santiago Rusiñol
Només amb una escena, la d’un periodista comunicant a Ramon Casas la mort del seu gran amic, Santiago, i la incredulitat i el dolor amb què ell ho va rebre, n’hi ha prou per entendre l’amistat profunda d’aquests dos grans pintors. Tots dos provenien de famílies benestants i tots dos van defugir els camins que tenien marcats per lliurar-se a l’art. Ramon Casas i Santiago Rusiñol estan considerats com dos grans renovadors de la pintura catalana. Mentre que per a Casas tot van ser facilitats, Rusiñol va haver de superar l’oposició familiar inicial.
La glòria de tots dos està guarnida amb estades mítiques a París, de les quals Rusiñol va deixar testimoni en les seves cròniques, i les nits llegendàries a Els Quatre Gats. També per les exposicions conjuntes de Rusiñol, Casas i Clarasó al llarg de dècades. I per episodis més curiosos i que reflecteixen la força de la seva amistat. Com es podrà veure en una exposició al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí a l’estiu, després de passar tres setmanes pintant entre les ruïnes del monestir de Poblet l’any 1889, van emprendre la volta a Catalunya en carro. I quan Rusiñol va tornar a Barcelona, va decidir canviar de vida i va marxar a París.
02 Pere Romeu
No va ser ni pintor ni escriptor, però, així i tot, Pere Romeu és una de les figures més emblemàtiques del Modernisme. Alt, barbut, amb el cabell llarg, ha passat a la història gràcies, sobretot, als retrats que li va fer Ramon Casas, al cèlebre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i també als cartells amb què s’anunciava Els Quatre Gats i les sessions d’ombres xineses que s’hi feien. Però Pere Romeu va ser més que l’encarregat d’aquesta taverna mítica. Una altra de les grans fites de l’Any Ramon Casas és Les set vides de Pere Romeu (A Contra Vent), una biografia monumental amb què el filòleg i polític Josep Bargalló recull la personalitat polièdrica d’aquesta figura. Fill d’una família d’indians de Torredembarra, el que més crida l’atenció de Pere Romeu és que quan va tancar Els Quatre Gats es va lliurar a la seva gran passió: l’esport. Abans d’obrir la cerveseria del carrer Montsió, ja havia regentat un gimnàs, on havia exercit de mestre d’esgrima. Ramon Casas i Santiago Rusiñol van ser, a més de socis en el negoci, els testimonis del seu casament, celebrat a la catedral de Barcelona i oficiat per Jacint Verdaguer. Quan va deixar la feina d’hostaler, va ser un dels directius de l’Sportmen’s Club, la primera gran entitat esportiva catalana, i va organitzar i participar en les primeres curses automobilístiques del país. Després de morir va circular que ho havia fet en la misèria. Però no va ser així. És cert que va morir de manera prematura als 48 anys víctima de la tuberculosi, però tenia un concessionari de cotxes al passeig de Gràcia.
03 Josep Meifrèn
Es té constància de les sessions d’ombres xineses, dissenyades per Casas, que es feien a Els Quatre Gats. La figura principal és la de Pere Romeu. A més dels espectacles que es feien a la cerveseria, aquest cartell explica més coses. L’home que hi ha en primer terme, amb un bigoti molt poblat, no és una invenció, un personatge qualsevol per quadrar la composició, sinó un gran amic del pintor: Josep Meifrèn. A més de sortir al cartell, va construir les ombres xineses de Casas -es poden veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 27 de novembre-. Josep Meifrèn va ser odontòleg, com el seu pare, i ha quedat eclipsat per la figura del seu germà, el pintor Eliseu Meifrèn. A més de dedicar-se a la medicina, era un gran amant de les arts i va ser un dels fundadors de L’Avenç. La gran amistat que van mantenir es remunta a la seva joventut. Casas va retratar Josep Meifrèn per primera vegada en la seva etapa més primerenca, cap a l’any 1883. Dos anys després Meifrèn l’acompanya quan la família es trasllada a Vernet perquè el pintor faci uns dies de repòs: “Si no fos per en Meifrèn no podria resistir l’avorriment perquè aquí no hi ha res per veure”, va escriure Casas en una de les seves cartes. I el 1891, quan Casas va tornar del seu viatge a París, va passar una part de l’estiu amb els germans Meifrèn a Sitges.
04 Miquel Utrillo
Pintor, periodista, escriptor, promotor cultural... Com les de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Josep Meifrèn, la figura de Miquel Utrillo és representativa de l’efervescència de la cultura catalana en temps del Modernisme i d’unes figures que assumien funcions molt diverses. Miquel Utrillo va ser un dels fundadors d’Els Quatre Gats, juntament amb Pere Romeu, Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Però s’havia format com a enginyer, i al llarg de la seva vida també va ser el promotor, amb Ramon Casas, de les revistes Pèl & Ploma i Forma. A més, com un dels directors artístics de l’Exposició Universal del 1929, va ser un dels impulsors de la construcció del Poble Espanyol.
Pel que fa a la relació de Miquel Utrillo amb Ramon Casas, es van conèixer a través de Santiago Rusiñol. La seva amistat també té un vessant ombrívol. Utrillo va ser també l’intermediari en les operacions immobiliàries que un altre gran amic de Casas, el magnat Charles Deering, va fer a Sitges amb la intenció d’instal·lar-hi una segona residència i la seva valuosa col·lecció d’art. La primera part del conjunt de Maricel va ser l’antic Hospital de Sant Joan Baptista. Però quan Deering es va assabentar que Utrillo havia posat al seu nom prop de 20 cases que li havia encarregat que comprés, i que va fer el ronso a l’hora de regularitzat la situació, l’amistat entre els tres es va trencar i la col·lecció de Deering no va arribar a Sitges.
L’any 2003 el publicista Lluís Bassat es presentava per segona vegada a les eleccions del Barça i, en un debat televisiu, un dels candidats li va fer un comentari sobre el seu segon cognom. “Em dic Coen -va respondre ell-. És un cognom jueu, per si algú no ho sabia, i n’estic molt orgullós”. Bassat va dir més tard que el fet de “portar aquest cognom va ser un problema en temps del franquisme” i que no volia que ho tornés a ser. El que l’altre candidat del debat televisiu probablement no sabia era que la família paterna del publicista també era jueva: el seu avi, Samuel Bassat, havia arribat a Barcelona el 1929, en plena Exposició Universal, quan tenia gairebé 60 anys, després d’haver crescut a Shumla (Bulgària) en una família sefardita i haver viscut a Constantinoble, l’actual Istanbul.
Aquesta i moltes altres històries de les famílies Bassat i Coen són la primera matèria amb què Vicenç Villatoro ha escrit El retorn dels Bassat (RBA-La Magrana). “Mentre treballava en el llibre sobre el meu avi, Un home que se’n va [Proa, 2014], vaig coincidir amb en Lluís en un casament i em va començar a explicar la vida de l’altre avi, Manuel Coen, que venia de Corfú. Li vaig dir:«Com l’escriptor Albert Cohen». I ell em va dir: «Sí, el cosí Albert»”.
Estirant el fil, Villatoro es va adonar que els avantpassats de Bassat “eren l’encarnació de tot un món de literatura que havia conegut al llarg dels anys”. L’ha volgut rescatar en un llibre en què l’autor es defineix com “una mena de jueu de paper”, interessat per la seva literatura -la ficcional i la testimonial-. Les gairebé 600 pàgines d’ El retorn dels Bassat convoquen escenaris travessats de literatura: hi ha l’illa grega de Corfú, “evocada amb nostàlgia” per Albert Cohen, autor de Bella del senyor ; la Istanbul de Pamuk (i la que no surt als seus llibres); hi ha la Trieste d’Italo Svevo, Umberto Saba i Giani Stuparich. També la Bulgària d’Angel Wagenstein. I Elias Canetti: en plena recerca, Villatoro va descobrir que el premi Nobel de literatura de l’any 1981 és parent llunyà de Lluís Bassat. “Em va fer molta il·lusió saber-ho -admet Bassat-. El Vicenç ha fet una feina bestial amb les meves explicacions senzilles i modestes. Que jo sàpiga, no hi ha cap llibre que es fixi com ha fet ell en els jueus sefardites”.
Una de les nombroses referències d’ El retorn dels Bassat és El Danubi, de Claudio Magris. “Allà, Magris diu que Europa és una i jo ho poso en dubte -diu Villatoro-. Per a mi hi ha l’Europa del nord i la del sud, i la línia divisòria és el Danubi”. L’autor diu que “tres paraules importants al llibre són identitat, memòria i llengua ”. La comunitat sefardita va ser transnacional durant segles, però conservava un tret d’unió a través del ladino. “La meitat paterna de la família no va tenir problemes per adaptar-se a Barcelona, i van canviar el ladino pel castellà”, recorda Bassat. A més de resseguir els viatges dels Bassat i els Coen abans d’instal·lar-se a Barcelona, el llibre també dedica pàgines al “moment més dramàtic de la família, l’Holocaust”: durant la Segona Guerra Mundial diversos familiars de Lluís Bassat van morir al camp d’extermini d’Auschwitz. “En la vida d’en Lluís hi ha un canvi d’època -diu Villatoro-. Ell és l’únic que durant els 75 anys de vida no ha deixat Barcelona. També és el primer que s’ha envoltat d’un món no estrictament jueu. Amb ell acaba una llarga història i en comença una altra”.
Vicenç Villatoro tancarà la trilogia de memòries amb un llibre sobre el seu avi matern, Artur Lamolla, que havia militat a Estat Català-
La nova exposició del Macba, Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80,mereix més d’una visita, i no podia obrir les portes en un moment més oportú. Ho va fer l’endemà que Mariano Rajoy anunciés els membres del seu nou govern, precedit d’una profunda crisi al PSOE i de la defenestració de Pedro Sánchez per haver intentat formar un govern d’esquerres alternatiu. Felipe González va ser un dels ideòlegs de la caiguda en desgràcia de Sánchez, i a l’exposició també apareix en unes altres circumstàncies en què tampoc no va quallar l’aliança del PSOE amb altres forces de l’esquerra. El gruix de la mostra se centra en els anys 80, però la comissària, la conservadora del museu Teresa Grandas, obre el recorregut amb la pel·lícula Informe general, de Pere Portabella. Com Grandas explica al catàleg de la mostra, González va rebutjar la unió del seu partit amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Popular a les eleccions del 1977 perquè “com que és la primera confrontació electoral, cada força política ha de mostrar per si mateixa el seu perfil al poble”, i argumenta la seva afirmació amb una sentència que no ha perdut un gram d’actualitat: “El plantejament electoral és diferent del compromís institucional”. El que va passar ja és història.
Els més de 200 treballs de Gelatina dura, entre obres d’art d’una seixantena d’artistes, pel·lícules, publicacions i documents, constitueixen, com diu el director del Macba, Ferran Barenblit, “una polifonia de veus dissidents” que contradiu, en paraules de Grandas, el relat “fàcil, amable i digerible” dels 80 que s’ha difós i que va tenir el seu apogeu l’any 1992 amb les celebracions de l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona i la firma del Tractat de Maastricht. Pel que fa a la capital catalana, les fotografies de Manolo Laguillo reflecteixen la transformació de la ciutat entre el 1976 i el 2016 des d’un punt de vista crític, que també es pot trobar en la instal·lació de Muntadas Ciutat museu. La ressaca d’aquesta època apareix a la mostra altra vegada de la mà de Pere Portabella: l’última obra del recorregut és la revisió que Portabella va fer l’any passat de la seva pel·lícula del 1976, titulada Informe general II. El nou rapte d’Europa.
Cares sepultades per la història
“ Rockeros, el que no esté colocado, que se coloque, ¡y al lor o ! ”, crida Tierno Galván en un vídeo dels anys de la Movida Madrileña, però en l’altra cara d’aquest i altres rostres icònics d’aquell moment, la mostra posa l’altaveu a persones, artistes i col·lectius que van quedar sepultats sota l’afany de modernitat i els fastos de l’època. Per exemple, les obres de Francesc Abad i Marcelo Expósito denuncien els afusellats del franquisme al Camp de la Bota i els morts que encara continuen a les fosses comunes. Creadors com Pepe Sales, Pepe Espaliú i Ocaña representen els estralls que van causar l'heroïna i la pandèmia de la sida. El 5QKs van ridiculitzar amb les seves pel·lícules els clixés del que és masculí. Malgrat que els mallorquins Taller Llunàtic es van negar a participar en la mostra, s’hi poden veure algunes obres seves -provinents d’una col·lecció privada- en la mateixa línia. Grandas també exposa les fotografies que Colita va fer als membres de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), que es van autolesionar en senyal de protesta, perquè els presos condemnats per la llei de perillositat social no es van beneficiar de les amnisties de 1976 i 1977.
En el terreny de les organitzacions polítiques, Teresa Grandas repassa el procés judicial contra diversos militants de la CNT, acusats d’haver cremat la sala Scala després d’una manifestació contra els Pactes de la Moncloa. Grandas considera que tot plegat va ser una estratègia per neutralitzar l’anarquisme. Amb la pel·lícula Numax presenta, de Joaquim Jordà, i altres obres de Francesc Abad, Colita i Tino Calabuig també posa l’atenció en “la desarticulació dels moviments obrers a través de pactes d’estat i polítiques neoliberals”.
L’exposició aborda com la cultura es va fer servir per greixar la maquinària política de la Transició. “Va tenir un paper molt significatiu, es va fer servir com un argument propagandístic, de cara a la galeria i d’una manera populista”, explica la comissària. De fet, el Museu Reina Sofia i el Macba, així com la fira Arco, són fruit de l’anhel de modernitat, l’entusiasme i l’eufòria d’aquells anys. “Va haver-hi desmemòria i oblit, i no volíem deixar de remarcar certes operacions d’emmascarament d’una societat que potser va ser incapaç d’enfrontar-se a les seves problemàtiques i contradiccions o que potser no estava interessada a fer-ho”, subratlla Grandas. Més que arribar a conclusions, la comissària vol que l’exposició “obri interrogants”. Gelatina dura sorgeix de la participació del Macba en la xarxa La Internationale i estarà oberta fins al 19 de març
Se’ls reconeix fàcilment. Ronden la seixantena, vesteixen sense formalitats, probablement amb el seu jersei de llana preferit, i tenen una mirada que brilla amb guspires d’il·lusió. És la mirada de l’inventor. Així és almenys com la defineix Eduard Egusquiza, doctor en enginyeria industrial i catedràtic de mecànica de fluids a la Universitat Politècnica de Barcelona. Cada any acostuma a rebre tres o quatre visites d’aquests personatges, que se li presenten al despatx en els moments més inesperats, mirant de reüll, inquiets i a mig camí entre l’eufòria i la desconfiança.
Carregats de plànols sota el braç, aquests aspirants a inventor li presenten projectes destinats a revolucionar el futur de l’energia a Catalunya. Molts d’ells asseguren que han descobert un dels invents més anhelats: una màquina de moviment perpetu que genera energia. Per explicar-ho ràpid, es tractaria d’una màquina que, després de donar-li un petit cop inicial, funcionaria indefinidament sense ajuda externa i generaria energia aprofitable.
“És completament impossible que existeixi una màquina així, perquè sempre acabaria apareixent algun tipus de fricció que l’aturaria”, aclareix Eduard Egusquiza. Aquesta senzilla explicació, però, no és suficient per evitar que li presentin al despatx propostes tan extravagants com la construcció d’un pou de cinc-cents metres de diàmetre i dos mil metres de profunditat amb una turbina al fons, on s’abocaria l’aigua del mar per convertir-la en energia.
Energia perpètua
“Solen buscar un expert que els validi la seva idea, sense tenir en compte les grans inversions inicials que suposaria si es dugués a terme -comenta el doctor en enginyeria-. Alguns fins i tot han anat a presentar les seves idees a polítics i consellers, però sempre ens els acaben enviant a nosaltres”, explica, referint-se a altres catedràtics que també es dediquen a temes d’energia. Això sí, sovint presenten la iniciativa “a mitges, amb por que els robin l’invent o que es desencadeni una conspiració de les empreses multinacionals”.
D’altra banda, també ha rebut inventors que asseguraven haver muntat una empresa i patentat la màquina ja als Estats Units. Un fet impossible, perquè, a banda que el cost és molt elevat, a l’Oficina de Patents i Marques dels EUA està explícitament prohibit patentar màquines considerades de moviment perpetu.
Quan finalment el catedràtic els dóna a entendre que la seva idea, per la qual s’han passat mesos treballant, no és vàlida, el disgust està assegurat. Hi ha discussió, intercanvi intens d’arguments i, sovint, comiats amb cop de porta final.
Invents per al dia a dia
“La màquina de moviment perpetu és un clàssic del tipus d’ inventor il·luminat -aclareix Pep Torres, inventor, creatiu i fundador del Museu d’Idees i Invents de Barcelona (Miba)-. Estan al nivell dels alquimistes o dels que volen crear la màquina del temps”. En canvi, Torres creu que, en l’àmbit quotidià, ara és un gran moment per inventar. Sobretot pel que fa a l’arribada de l’ internet de les coses (IOT, en anglès). “Avui en dia els inventors estem més enfocats a fer ginys que millorin la vida de les persones, sobretot amb aplis i tecnologia”, assegura el director del Miba.
Inaugurat fa gairebé set anys amb fons privats, el Museu d’Idees i Invents de Barcelonapresumeix de ser l’únic espai del món dedicat a aquest àmbit. “Volem encoratjar nens i adults i facilitar-los que tirin endavant les seves idees”, resumeix el director i fundador. Potser aquest pot ser un bon lloc per celebrar un dia com avui, el Dia Internacional de l’Inventor. Una jornada establerta per l’inventor i empresari Gerhard Muttenthaler amb la qual es commemora el naixement de l’actriu, enginyera i inventora Hedy Lamarr el 9 de novembre del 1914.
Lamarr és coneguda per haver inventat un sistema de codificació de transmissions anomenat espectre eixamplat. Una idea que ha acabat sent la predecessora de la tecnologia que s’utilitza avui en dia en les comunicacions sense fils, com els sistemes GPS, les xarxes wifi o els telèfons mòbils.
“El món està ple d’inventors -assegura Pep Torres-. El que passa és que no tots fan el pas de prendre’s seriosament la seva crida interior”. Molts d’ells provenen dels Estats Units. De fet, els grans herois nord-americans són inventors; Franklin, Lincoln, Tesla o Edison, per citar-ne alguns. I com a inventors més contemporanis que han aconseguit rellevància internacional trobem Elon Musk i Steve Jobs, “dos inventors de base”. Segons Torres, el país americà dóna ales a les persones amb idees i és un lloc on un fracàs és considerat un aprenentatge. “En canvi, fracassar aquí és un estigma que s’arrossega tota la vida”.
Futur creatiu
Per impulsar les idees creatives, el Miba oferia fins fa pocs mesos el Flyday, una consultoria creativa on tothom podia anar a exposar els seus invents cada divendres al matí. “ Vam morir d’èxit”, assegura Torres. Les llistes d’espera es van fer tan llargues que el Miba es va veure obligat a cancel·lar-ho.
Tot i això, el fundador encara rep visites d’inventors. Fins i tot ven a la botiga del museu alguns dels ginys que li presenten. Per exemple, una cullera de cuina amb dos recipientsperquè dues persones puguin tastar, de forma higiènica, el mateix preparat culinari. “Ens la va presentar un bomber”, puntualitza Torres.
“En el futur, un dels atributs personals que més es valorarà serà la creativitat”, assegura. Aquest tret serà, segons el seu parer, l’única cosa que ens diferenciarà, i salvarà, de les màquines. Torres subratlla que el consumidor és humà i, al final, vol comprar coses que siguin pensades per humans “imperfectes”. “Això fins al dia que les màquines comencin també a comprar, esclar”.
Croissants de tres puntes i lentilles solars
Un dels lemes de Pep Torres, inventor i fundador del Museu d’Idees i Invents de Barcelona (Miba), és que la diferència entre innovar o no no és tenir bones idees, sinó executar les que tinguis, encara que siguin dolentes. Per aquest motiu, al mes de març va publicar el llibre 100 idees per emportar, on plasma un seguit d’idees i invents propis i explica la història que hi ha al darrere. “Hi ha idees que no han tingut èxit, però les explico igualment perquè els errors també ajuden a fer créixer els altres”. La majoria dels invents del llibre encara no s’han fet realitat. Per exemple, els pastissers podrien considerar fer croissants de tres puntes: així, si s’ha de compartir una punta amb algú, encara te’n queden dues més per gaudir. El sector de l’hostaleria també podria plantejar-se un bufet lliure que funcioni segons el pes de cada persona. És a dir, et pesen en entrar i en sortir del bufet, i la diferència de pes serà el preu final. I les òptiques podrien revolucionar el seu mercat creant les lentilles de sol. Perquè, per què ens hem de posar ulleres de sol si només ens volem tapar la còrnia?
Comenta