autoritat

Qui proposa el candidat i decideix el dia de la celebració del ple d’investidura és el president del Parlament. Ningú més que ell té autoritat per fer-ho. I ningú pot impedir que la seva decisió es materialitzi.

L’única cosa que exigeixen la Constitució i l’Estatut és que el candidat que proposi sigui diputat electe i que no estigui privat per sentència judicial ferma del dret de sufragi. Sent així, ningú pot impedir que el candidat proposat acudeixi al ple.

Quan el candidat proposat està sotmès a una mesura cautelar com és la presó incondicional, el president del Parlament ha de dirigir-se al jutge que ha ordenat aquesta mesura cautelar. No perquè autoritzi que el candidat pugui acudir a la sessió d’investidura, sinó per requerir-li que disposi el que sigui necessari perquè el candidat hi sigui.

El jutge no té cap autoritat en aquest assumpte. L’únic que té autoritat és el president del Parlament. El magistrat està obligat a donar compliment al requeriment. Jurídicament això no té res a veure amb la revisió de l’ordre d’empresonament. Són coses completament diferents. La revisió d’una ordre d’empresonament és una operació jurídica. Sol·licitada per l’interessat, entra dins del que està previst en la llei que el jutge que ha de resoldre doni un tràmit d’audiència a les parts perquè al·leguin el que estimin pertinent.

Però disposar el necessari per complir amb el requeriment perquè el candidat proposat acudeixi a la sessió d’investidura és una operació material sense naturalesa jurídica. El magistrat només s’ha de dirigir al ministeri corresponent -entenc que Interior, però també pot ser Justícia- perquè es traslladi el candidat amb totes les mesures de seguretat que el jutge estimi pertinents fins que, una vegada finalitzada la investidura, se’l retorni a la presó.

Amb posterioritat, el jutge Pablo Llarena haurà de resoldre la sol·licitud de revisió de l’ordre d’empresonament, que és jurídicament independent de la investidura. El candidat que assisteix al ple no deixa d’estar sotmès a la mesura cautelar, segueix sense tenir llibertat. No pot fer altra cosa que acudir al Parlament vigilat pels membres de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat.

En el marc d’aquesta operació, no és el candidat proposat el que ha de dirigir-se al jutge sol·licitant l’autorització. És el president del Parlament qui fa el requeriment.

En cas que el jutge no l’atengui estaria cometent un delicte i un delicte greu, en la mesura en què estaria impedint el funcionament normal de la institució en la qual descansa el procés de legitimació democràtica del poder a la comunitat autònoma de Catalunya, que és part constitutiva de l’Estat. També és Estat.

Potestat exclusiva

Una vegada constituït el Parlament, la investidura del president és l’acte amb el qual comença realment la legislatura. Si no hi ha investidura del president en un termini de dos mesos des de la primera votació, se suspèn. No hi ha acte parlamentari individualment considerat de tanta transcendència com la investidura del president del govern espanyol o d’una comunitat. El president del Congrés, o del Parlament, és l’única autoritat que ordena com es desenvolupa l’acte. És una potestat exclusiva i excloent. Ningú pot desconèixer la seva autoritat, ni tan sols el Tribunal Constitucional. Les seves decisions són ordres d’obligat compliment.

Això és l’ABC del dret parlamentari. Fa enrojolar haver de posar-ho per escrit després de gairebé quaranta anys de l’entrada en vigor de la Constitució.

les suspensions

La recuperació econòmica ha permès que alguns indicadors tornin, o almenys s’acostin, a les xifres dels anys previs a la recessió, però aquest no és el cas dels concursos de creditors. Durant el 2017 es van registrar un total de 1.067 suspensions de pagaments a Catalunya, més del triple que les 326 del 2007, segons les dades que va publicar ahir el Consell General del Poder Judicial. Així i tot, el nombre de suspensions de pagaments presentades per empreses es va reduir l’any passat un 3% en comparació amb el 2016 i va assolir el nivell més baix des del 2008. Des del 2012, el moment amb més activitat d’entrada d’expedients als jutjats mercantils, la xifra total de concursos ha caigut un 50%.

Aquesta tendència a la baixa és similar a la que s’ha registrat al conjunt d’Espanya. L’any passat els tribunals espanyols van tramitar fins a 5.357 suspensions de pagaments, una reducció de prop del 2%. Tot i la millora de l’economia, la caiguda en la presentació de concursos es va desaccelerar el 2017, ja que el 2016 va caure un 13% al conjunt d’Espanya i un 10% al Principat.

Catalunya és la comunitat autònoma on hi ha més empreses i on es van produir més concursos. De fet, és l’escenari d’un de cada cinc concursos presentats a tot l’Estat. La segona posició d’aquest rànquing l’ocupa Madrid, on es va tancar l’any amb 918 empreses en suspensió de pagaments, tres més que l’any anterior.

Per al catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo, la caiguda dels concursos s’explica per la millora del clima empresarial i la recuperació econòmica. L’acadèmic apunta que en els pròxims anys encara es notaran “els vents de cua” dels pitjors anys de la crisi, fins que s’arribi a un cicle “normal” de naixements i defuncions d’empreses, i recorda que la majoria de les empreses que van acabar en suspensió de pagaments eren de la construcció.

No obstant, també destaca que tornar als nivells precrisi pel que fa als concursos de creditors presentats no és un horitzó realista, ja que les dinàmiques empresarials han canviat molt en aquesta última dècada. “Han passat moltes coses; ara hi ha més 'start-ups', que són empreses que fracassen més de l’habitual, i això no és negatiu”, explica García Montalvo. És per això que el soci de Lexben Advocats i especialista en dret concursal Borja Pardo preveu que el 2018 el volum de concursos es mantindrà o caurà respecte a l’any passat.

Més demandes per acomiadament

El que sí que va augmentar l’any passat van ser les demandes presentades en tribunals per denunciar un acomiadament o modificacions involuntàries de les condicions de treball: se’n van registrar 18.275, un 2% més. Encara que aquesta xifra s’ha reduït gairebé un 30% respecte als màxims del 2012, la xifra total continua estant encara un 40% per sobre dels nivells del 2007. En el total de l’Estat, aquestes demandes van augmentar un 6% respecte al 2016, fins als 104.824 procediments, la xifra més elevada des del 2014. Tot i així, han caigut gairebé un 29% respecte al 2013, el moment àlgid de la destrucció d’ocupació.

LES CLAUS

1. Per què es redueixen els concursos de creditors?

Des del 2012, el nombre d’empreses que presenten suspensió de pagaments a Catalunya ha anat caient progressivament. Això es deu principalment a la recuperació econòmica i al fet que la majoria d’empreses que van fer fallida per la crisi van tancar la seva liquidació en els primers anys de recessió.

2. I com és que no s’arriba als registres del 2007?

Per al catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo, que hi hagi el triple de concursos que abans de la recessió no és necessàriament un mal senyal. L’acadèmic explica que és probable que el cicle de naixement i defunció d’empreses hagi canviat en l’última dècada i, per tant, que el nombre “normal” de concursos ja no sigui el mateix que el del 2007.

3. Quin tipus d’empreses es declaren ara en suspensió de pagaments?

El soci de Lexben Advocats Borja Pardo recorda que en el primer impacte de la crisi les empreses que van caure més de pressa en aquest tipus de procediments van ser les de la construcció. No obstant, l’expert apunta que en els últims anys la tendència ha virat cap a empreses de comerç i cada cop més companyies tecnològiques. García Montalvo també apunta que el fenomen de les 'start-ups', amb una esperança de vida molt més curta, també animarà en els pròxims anys les estadístiques de suspensió de pagaments.

4. Per què hi ha més demandes per acomiadaments?

Aquesta és l’altra dada que va publicar el Consell General del Poder Judicial i que, de fet, ha augmentat en l’últim any. Per a García Montalvo, aquest efecte es pot explicar perquè hi ha més temporalitat en el mercat laboral, que també comporta més conflictes judicials.

R

Materialitzar la República. Implementar-la, impulsar-la o fer-la efectiva. Els partits sobiranistes s’esforcen a retorçar el llenguatge per explicar què pretenen fer la pròxima legislatura, sense que acabi de quedar gaire clar. El mateix passa amb el procés constituent -declarat il·legal pel Tribunal Constitucional-, que des de l’estiu del 2016 s’anuncia que començarà de manera imminent, tot i que encara no hi ha consens sobre qui l’ha de liderar, si les institucions o la ciutadania. Les negociacions entre JxCat, ERC i la CUP busquen un mínim comú denominador perquè, de fet, el problema original és que la paraula república és polisèmica i té definicions diferents -fins i tot contradictòries- segons qui la defineixi.

Els tres partits parteixen del referèndum de l’1-O i de la declaració d’independència del 27 d’octubre passat per afirmar que al Parlament es va proclamar la República Catalana. I amb la mateixa contundència reconeixen també que Catalunya continua sent una comunitat autònoma. Les negociacions del full de ruta estan sent complicades perquè cada partit té al cap una manera diferent d’arribar a la independència -a la qual ningú ha renunciat- i al procés constituent. De fet, les divergències es van fer evidents durant la campanya del 21-D i fins i tot abans, quan no van ser capaços de pactar uns punts comuns per incloure als programes electorals.

Opinió vinculant de la ciutadania

La CUP continua instal·lada en la lògica de la legislatura anterior. Al seu entendre, Catalunya és una comunitat autònoma perquè el Govern va renunciar a defensar la República després del 27 d’octubre. No es va donar l’opció de mesurar les forces amb l’Estat, malgrat que -opinen- hi havia gent disposada a resistir a la plaça Sant Jaume. El pla dels cupaires passa per reprendre el que es va deixar a mitges i alerten que no donaran suport a un govern que no “implementi” la República. És a dir, a un govern que guardi al calaix la llei de transitorietat jurídica -que preveu, entre d’altres, el control efectiu del territori- i el procés constituent. Els anticapitalistes reclamen que els debats sobre la futura Constitució catalana comencin de manera immediata, coordinats per una plataforma ciutadana, però emparats pel Parlament i pel Govern. Els polítics s’haurien de comprometre a fer vinculants les conclusions -que es validarien en un multireferèndum- i traslladar-les a una Constitució. “Nosaltres continuarem llançant-nos contra el mur tantes vegades com calgui, fins a enderrocar-lo o potser saltar-lo”, va avisar el diputat Carles Riera dijous passat al Parlament.

Ni JxCat ni ERC es troben en aquesta tessitura. L’impacte contra el mur repressiu de l’Estat els ha fet canviar d’estratègia i, allunyats de la via unilateral, ara eviten fixar terminis per assolir la independència. Malgrat això, les diferències entre ells també són evidents. “Avui Catalunya és una República en la ment de molts catalans i és una República des del punt de vista institucional, no només sentimental, perquè s’ha validat en tres comicis”, apuntava Puigdemont la setmana passada en una entrevista a RAC1. JxCat ha renunciat a investir Puigdemont, però no a continuar tensionant l’estat autonòmic, d’entrada presentant el pres polític Jordi Sànchez com a candidat a la presidència i reservant l’opció de Jordi Turull, en llibertat condicional, com a opció a mitjà termini.

El procés constituent plantegen que es dirigeixi des de Brussel·les, coordinat pel Consell de la República que presidirà Puigdemont. Els debats es farien a Catalunya, tot i que no s’ha definit què es faria amb les conclusions, tenint en compte que aquí s’actuarà dins la legalitat autonòmica.

El pragmatisme d’Esquerra

ERC ha sigut, dels tres, el partit més pragmàtic. La independència només s’assolirà -expliquen diverses fonts- si s’acorda amb l’Estat o si hi ha una àmplia majoria social que la demani (molt superior al 50%). I, en aquest segon escenari, també es necessitaria un acord amb l’Estat, afegeixen d’altres fonts. Però els republicans continuen insistint en un concepte confús: “Fer república”. Què significa? Visualitzen una legislatura de quatre anys amb les polítiques socials a l’epicentre. Al programa electoral portaven 50 propostes “republicanes”: rebaixar un punt l’IRPF de les rendes més baixes, un pla de xoc contra la precarietat i l’impuls de la renda garantida de ciutadania. Totes elles mesures socials que es poden desenvolupar en el marc autonòmic. I el procés constituent, del qual no se sap si anirà seguit d’una Constitució catalana, el voldrien autogestionat per la societat civil per evitar més problemes amb la justícia.

Tres maneres diferents d’entendre la República condemnades a pactar un full de ruta que corre el risc de ser massa polisèmic.

Prevaricar

Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) ha sigut un dels grans defensors del referèndum pactat des de la seva tribuna a la Universitat de Sevilla. La declaració d’independència i el 155, diu, l’han fet impossible.

En quina situació ens trobem?

Hi ha hagut dos 155. El polític, previst a la Constitució, i el judicial. No s’ha buscat una resposta política sinó una penal. Això són dos procediments incompatibles. El 155 polític era molt suportable i encara més convocant eleccions immediatament. Però se li ha superposat un 155 judicial que és brutal i que, a més, ha anul·lat el 155 polític, perquè aquestes eleccions no han servit per a res.

I això és legal?

De fet, el 155 judicial no existeix. El més lògic hauria sigut que la fiscalia, que depèn del govern espanyol, hagués aturat el procés judicial durant les eleccions. El que li han acabat dient a la gent és que poden votar el que vulguin, que el president de la Generalitat serà qui determini el Tribunal Suprem.

Jordi Sànchez pot ser investit?

Té intacte el dret al sufragi actiu i passiu. Si el jutge no li concedeix un permís estarà prevaricant. Sànchez recorrerà al Constitucional i, si cal, a Estrasburg. I la resposta deixarà Espanya en molt mala posició.

L’independentisme ja ha anunciat que arribarà a Europa per denunciar la vulneració de drets.

S’estan configurant tots els elements per provocar un gran maldecap a la justícia espanyola. Però encara no sabem com ni quan acabarà cristal·litzant el magma. La lupa comença a estar posada en Espanya. Perquè ¿com pot ser que s’estigui acusant de rebel·lió una sèrie de persones i no s’estigui perseguint el capità de la rebel·lió? El Suprem va haver de retirar l’euroordre perquè tem que se li ensorri tot el muntatge.

¿Tenen motius per denunciar el cas davant d’Estrasburg?

Estan en una situació injusta. No cal investigar si hi ha hagut un delicte de rebel·lió. O n’hi ha o no n’hi ha. La rebel·lió és un alçament armat, com el del 23-F. Allà no hi va haver cap dubte: hi havia delicte de rebel·lió. Tejero va entrar a trets i va segrestar el Parlament i el govern durant hores.

¿El jutge diu que no els pot deixar en llibertat perquè no el convencen que no hi haurà reiteració delictiva?

Els hi diu: abjurin vostès i una vegada que deixin de ser independentistes de manera pública i notòria, aleshores no tindrem cap problema a deixar-los anar.

¿Carles Puigdemont des de Bèlgica i Anna Gabriel des de Suïssa poden posar en entredit la justícia espanyola?

Aquest és el cas més difícil que s’ha plantejat en la justícia espanyola. I l’Estat no ho està resolent bé. En aquest cas és claríssim que l’actuació de l’Estat no és democràtica. No hi ha presos polítics però ho semblen. Però encara passaran anys abans que es resolgui res.

¿I si Europa arriba a la mateixa conclusió que vostè?

Condemnaran l’Estat, però d’aquí 10 anys. És la impunitat en certa manera. Quan arribi la sentència suposarà un cop dur, però haurà passat tant temps que sonarà a antic.

Vostè descarta el delicte de rebel·lió, però ¿creu que el Suprem pot acabar condemnant-los?

Els jutjaran per un delicte imaginari. El Suprem prescindeix de l’alçament violent i atribueix la violència de l’1-O al Govern, perquè si no hagués convocat el referèndum -diu- la policia no hauria hagut de carregar. Ara ja val qualsevol cosa i la bola s’està fent tan grossa que potser arribarà un moment que el Suprem no podrà fer marxa enrere i condemnarà per rebel·lió per justificar totes les barbaritats que estan fent durant la instrucció.

¿L’acusació de rebel·lió li sembla semblant a la del 1934?

No, aleshores era molt clar i ningú se’n va desdir al judici. Aquí parlem de l’exercici del dret de manifestació. L’1-O és una manifestació amb urnes. No hi ha hagut cap referèndum perquè no n’hi pot haver cap sense un acord amb l’Estat. I la declaració d’independència és un miratge, una il·lusió òptica. Quan es fa la declaració d’independència, després cadascú se’n va cap a casa seva.

¿Es van dinamitar les opcions de diàleg amb la declaració d’independència?

Crec que és el típic cas de misscalculation. Tots es van equivocar. Puigdemont i Rajoy són grans obstacles i s’han inhabilitat mútuament. Especialment Rajoy, que es pot carregar la Constitució i la monarquia.

¿Continua pensant que la solució passa per un referèndum consultiu a Catalunya?

Ara mateix això és ciència-ficció. Amb el panorama actual hi ha tres partits clarament majoritaris, els del 155, que no acceptaran mai un referèndum a Catalunya. I la situació judicial no es resoldrà sense que abans hi hagi un pacte polític.

I què es pot fer?

La condició prèvia per recuperar la normalitat és l’aixecament del 155. Ara mateix estem sense Constitució a tot Espanya, especialment a Catalunya. Crec que hi haurà eleccions generals relativament aviat.

internacional

Els advocats de Carles Puigdemont han anunciat aquest divendres una ofensiva internacional per denunciar la violació dels seus drets polítics i pressionar el govern espanyol perquè alliberi els Jordis i els consellers que encara són a la presó.

El primer pas és la denúncia que van presentar dijous al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. "Això només és el començament", ha assegurat l'advocat britànic Ben Emmerson, el cap de l'equip jurídic que representarà Puigdemont a l'ONU.

Emmerson, que té una àmplia experiència en tribunals internacionals i en drets humans, ha avançat que d'aquí uns dies s'anunciarà un segon pas. "Serà un esdeveniment significatiu en aquesta campanya", ha assegurat.

Puigdemont té previst, segons els seus advocats, fer una acció davant d'organismes internacionals cada mes "fins que el govern espanyol estigui convençut que cal un diàleg real" amb el Govern. Com a condició per obrir el diàleg, el cap de Junts per Catalunya exigeix l'alliberament dels consellers. "Ningú pot dialogar mentre hi hagi presos polítics", ha advertit Emmerson.

Puigdemont versus Espanya

L'equip d'avocats liderat per Emmerson va presentar dijous la denúncia al Comitè de Drets Humans de l'ONU en nom de Carles Puigdemont contra Espanya per violació de dos convenis internacionals: el Conveni Internacional de Drets Civils i Polítics i la Declaració Universal de Drets Humans. "El primer recull el dret d'expressar opinions polítiques encara que no agradin o que siguin minoritàries i també la llibertat de reunió política", ha explicat l'advocada Rachel Lindon. 

Ara el Comitè de l'ONU estudiarà si l'admet a tràmit -els advocats de Puigdemont no tenen cap dubte que no serà rebutjada perquè les violacions dels drets polítics del seu client "són claríssimes"- i després s'haurà de pronunciar, procés que pot durar un o dos anys. Emmerson ha explicat que hi ha procediments per accelerar el termini en casos urgents "com el de Puigdemont".

Quan el Comitè de Drets Humans es pronunciï, si ho fa a favor de Puigdemont, Espanya haurà d'acatar les recomanacions que imposi l'ONU per reparar els danys. "No demanem que es restitueixi Puigdemont com a president", ha precisat l'advocada Neus Torbisco.

pas al costat

Carles Puigdemont farà un pas al costat la setmana vinent i proposarà el nom de Jordi Sànchez com a nou president de la Generalitat. Aquest és l’acord més destacat de les negociacions entre Junts per Catalunyai Esquerra Republicana, que avancen a bon ritme, per bé que en alguns àmbits hi ha aspectes molt encallats.

A hores d’ara les coses estan així: Carles Pu igdemontestà a punt de cedir la candidatura a la presidència de la Generalitat. Això sí, Puigdemont es quedaria dues prerrogatives: un càrrec simbòlic i, més important, el lideratge executiu i estratègic del nou Govern. Dit d’una altra manera: les grans decisions hauran de tenir el seu vistiplau.

Sànchez, l’escollit; Turull i Artadi, alternatives

Després d’aquest gest de Puigdemont, el nou candidat a la presidència de la Generalitat serà Jordi Sànchez. Les formacions independentistes busquen d’aquesta manera un nou pols amb l’Estat perquè la justícia s’haurà de pronunciar sobre si deixa que una persona empresonada es pugui presentar a la investidura.

En cas que finalment Jordi Sànchez tampoc pugui assumir aquest càrrec, el tercer nom de la cadena serà el de Jordi Turull, que ara per ara té tots els números per tornar a ser conseller de la Presidència. Puigdemont, Sànchez i Turull estan encausats i, per tant, tard o d’hora podrien quedar inhabilitats. És aquí, a mitjà termini, on torna a cobrar força el nom d’Elsa Artadi.

Les reivindicacions d’ERC

La presidència a l’exili és per a Puigdemont, la presidència de la Generalitat per a Jordi Sánchez i el conseller de la Presidència seria Jordi Turull. Junts per Catalunya tindria, a la pràctica, el control de la cúpula del Govern i especialment la comunicació interna i externa de l’executiu. Per això, Esquerra Republicanareclama tenir el portaveu del Govern i també el càrrec de director general de comunicació, que és qui coordina la comunicació de tots els departaments.

Aquest debat per la comunicació s’estén a la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals, tant a l’ens en si com a la direcció dels tres mitjans públics: TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies. Les negociacions en aquest macroàmbit són un autèntic sudoku, plenes de moviments de peces que fan endarrerir la signatura final de tot l’acord.

Els nous consellers

Com ja s’havia publicat, el nou Govern tindrà 14 departaments que es partiran a mitges Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. La intenció és que, llevat el nus comunicatiu explicat abans, les carteres siguin el més pròxim a la restitució del govern anterior. Això vol dir, per exemple, que Esquerra Republicana mantindrà la vicepresidència i la conselleria d’Economia. La presència o no d’Oriol Junquerascontinua sent una incògnita: assumirà les carteres en funció de la situació política i personal.

Mentrestant, Pere Aragonès serà el conseller d’Economia i home fort dels republicans a l’executiu. També, com abans, controlaran Treball i Salut. El número 2 de Toni Comín en aquest departament, David Elvira, té tots els números per substituir-lo. Raül Romeva també seria els dimarts al consell executiu, exactament igual que Josep Rull, que repetirà com a titular de Territori. De fet, Junts per Catalunya tindrà gairebé les mateixes carteres: Interior, Ensenyament i Cultura, on sona molt el nom de Laura Borràs. En aquest dibuix del Govern hi és, evidentment, Elsa Artadi, que seria consellera d’Empresa, amb competències sobre les oficines comercials a l’exterior.

camions

EM MALFIO de les prohibicions. Molt sovint, les autoritats es dediquen a prohibir-nos coses des del paternalisme: com si el ciutadà fos menor d’edat, se li impedeix fer una cosa pel seu bé. Prefereixo, en general, que les autoritats informin bé i que cadascú prengui les seves decisions amb responsabilitat. Tot i això, em sembla que la decisió de prohibir la circulació de camions per Catalunya i d’imposar el rigor als automobilistes en l’obligació de dur cadenes durant la nevada ha estat una bona decisió, a la qual cal donar suport. Perquè no era paternalista, era posar el bé comú per damunt del criteri dels particulars. No era només perquè no prenguessin mal ells mateixos, era perquè no col·lapsessin la via pública de tots i provoquessin situacions de perill als altres. I això sí que és responsabilitat de les autoritats. Exagerat? La previsió de nevades ja s’ha vist que no ho era pas, d’exagerada. I si estem parlant de seguretat i d’evitar el caos, val més exagerar que quedar-se curt. Certament, mai no sabrem què hauria passat si no s’haguessin adoptat aquestes mesures. No podrem fer mai la comparació. Però sabem que, adoptant-les, un episodi meteorològic complicat es va salvar d’una manera molt correcta i sense desgràcies. Felicitats.