Vaga dels blogs el dia 9M
dilluns, 12 de març del 2018
canvis d'habits
Quan s’acosta Sant Jordi sembla com si s’engegués una mena d’interruptor en la indústria del llibre català. Tothom a córrer. Editors, distribuïdors, no cal dir-ho llibreters i, evidentment, escriptors. És una mica com fer la declaració de la renda. Quedes tan exhaust cada any un cop l’has feta, que no vols tornar a sentir-ne parlar fins a l’any següent. Res no canvia, doncs, i segurament la gràcia que té és aquesta. Fins i tot en temes de lògica de mercat. Voldríem parlar de la importància que en una cita com la de Sant Jordi es mantinguin les xifres de vendes tenint en compte l’augment de facturació que mostra una entitat depredadora com Amazon. El canvi d’hàbits de compra ja ha arribat massivament al món del llibre. Anys enrere acudies a Amazon només per comprar-ne un d’estrany o llunyà. Avui en dia augmenten els compradors electrònics de llibres, diguem-ne, normals i corrents, de novetats. Per la mateixa raó que augmenta el comerç electrònic en general. Ja no és qüestió de preus.
LLIBRETER FÍSIC, ECS.
Estem vivint un canvi d’hàbits comercials generals que afecta també el món del llibre. I que en el cas d’Amazon, té efectes depredadors. Perquè roba clients, xucla visitants de les llibreries. Vet aquí la comoditat que et portin un llibre a casa. Està demostrat que Sant Jordi no provoca un augment significatiu de clients a les llibreries. La majoria de gent compra llibres perquè és Sant Jordi i li agrada l’ambient i és un ritual. Moltes d’aquestes persones no trepitjaran mai cap llibreria. I si necessiten un llibre (encara que sigui el llibre de lectura obligatòria de l’escola del nen) el demanaran a Amazon. Es tendeix a comprar a la botiga global, oberta les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Si cal, amb servei immediat (vull un filet de vedella i el vull ara, vull aquestes sabates italianes del catàleg i les vull ara, i per tant: vull aquest llibre, i el vull ara; cap problema, ho teniu a casa en 45 minuts). I mentrestant els llibreters, els bons llibreters no virtuals de carn i ossos, estan exhausts pel doble front de batalla diari que han de mantenir (vendre llibres i alhora rumiar si surt a compte llogar un motorista perquè en serveixi a domicili, per exemple). Ens han tocat viure uns temps de canvi tan interessants com terribles.
la raiz (musica)
La Raíz, que va néixer com a grup el 2006 a Gandia, ha anat creixent pas a pas combinant amb voluntat mestissa estils com el reggae, l’ska, el rock i el rap. Dotze anys després, i amb cinc àlbums d’estudi, una maqueta i milers de concerts, també a Europa i Llatinoamèrica, els valencians deixen els escenaris. Els motius provenen de la part creativa, explica Pablo Sánchez, cantant del grup. “Portàvem tres anys girant amb el mateix disc, Entre poetas y presos, i era necessari fer una parada. A més a més, no ens sentíem tan inspirats”, afirma. Però alhora, Sánchez explica també que “hi ha una il·lusió dins el grup”, que és que un dia es tornaran a ajuntar, però sense data fixada. S’acomiaden amb un disc i un DVD, Nos volveremos a ver, enregistrats al Palacio de Deportes Vistalegre de Madrid, on l’octubre passat es van congregar deu mil persones per cantar les seves cançons. A través de les seves lletres combatives i reivindicatives, La Raíz s’ha guanyat un lloc destacat en el món de la música, i se’ls emmarca com un dels grups valencians de més renom dels últims anys.
El 2018 serà un any de comiat, amb una gira en què presenten el treball Nos volveremos a ver, títol que no deixa de ser una paradoxa del seu comiat. La gira farà parada avui a La Mirona de Salt, en el marc del Black Music Festival, i, després, al Canet Rock (7 de juliol) i Barcelona (20 d’octubre). El grup valencià no ha notat els efectes de l’article 155 a l’hora de programar els concerts: “Catalunya sempre ha sigut un dels llocs que més ha apostat per nosaltres”. Juan Zanza, guitarrista del grup, afegeix: “Ens ha vist créixer, aquí hem creat un públic fidel”. Sobre la situació actual, diuen que “Catalunya ha obert un nou canal i una nova oportunitat de poder transformar les coses, el debat del sentiment plurinacional i d’esquerres”, segons explica Josep Panxo, cantant del grup.
Una il·lusió feta realitat
La Raíz torna a l’estat espanyol després d’haver actuat a Llatinoamèrica. “Sempre hem tingut la il·lusió que creuaríem l’Atlàntic -explica Panxo-. És una meta més personal que professional. D’adolescents escoltàvem molts grups llatinoamericans i per a nosaltres han sigut referents”, afegeix. Les seves lletres, influïdes per aquells grups que escoltaven de joves, ens remeten a l’Amèrica Llatina colonial, però també a la Guerra Civil, a tots aquells que van lluitar per mantenir la República. Són missatges commovedors que ocupen gairebé la totalitat de les seves lletres. Així i tot, Zanza, Panxo i Sánchez consideren que “la música no ha de tenir un missatge”. Però alhora diuen que “és un gran instrument per transmetre un missatge”. És per aquest motiu que condemnen la situació del raper Pablo Hasel. Consideren que “ell està sent la diana” i que “estan fent això mediàtic per sembrar l’odi”. Sánchez reconeix també que tenen “por a l’hora de crear”, i és per això que amb els anys la seva creació ha canviat. Ara se senten més còmodes “transmetent el mateix contingut però amb un altre vestit”, explica Sánchez. En canvi, quan eren més joves els agradava “viure d’una manera més frenètica i rebel, dir coses sense filtrar”, explica.
Amb un “creixement lent i patit però molt treballat”, cap dels components del grup valencià s’imaginava “tot això” quan van començar a assajar al garatge d’un d’ells, explica Panxo. Però segons ells, “aquest monstre havia de tirar endavant”. Quina és la clau del seu èxit? “Ser amics des de molt abans de formar el grup -afirmen abans de concloure-: Hem aconseguit el que sempre havíem somiat”.
març marçot
Sí, com cada any, arriba el març amb vent i fred i solets que encoratgen. Però el març és traïdor, ja se sap. La dita va establir allò que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. El març és el mes de la incertesa, i que bé que lliga amb la nostra incertesa vital d’aquests dies. Josep Carner va escriure fa molts anys que l’alè de març “ens omple el cor de dubtes i quimeres”. I també que “s’aixequen polsegueres / de mal humor en freus i raconades; / tot es fa vil…” Quan llegeixes Carner t’adones de com s’adiu als moviments interiors de la vida dels homes. Si saps llegir-lo amb calma, hi trobes sempre allò que corrobora el que sents. Ara el nostre país és ple de dubtes i quimeres, ara se’ns enduen polsegueres de mal humor. Ara sembla que tot es fa vil. La política, si és que en queda, si és que no estem assistint a un desesperat intent de supervivència partidista, la veiem com una cosa vil. Baralles interminables per la cirereta rància d’un pastís inexistent. Carner veu, en la polseguera del març, la cendra d’una nobilitat de flames, la cendra d’allò que va morir caient i arrossegant-se. I, si ens aboquem al passat, un passat tan recent!, ens adonem que aquesta cendra entela “fins el record de les diades clares”.
Que lluny que queda aquell primer d’octubre quan érem tots una sola cosa, quan la gent es convertia en poble, quan els joves ajudaven els vells, quan a l’horitzó s’obria una escretlla de rosada i autèntica felicitat compartida. Que lluny! Després, tot han estat disbarats, errors i baralles. Quin poc sentit de poble! Quin nul sentit d’estat! Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?
Que lluny que queda aquell primer d’octubre quan érem tots una sola cosa! Després, tot han estat errors i baralles
Ara sembla que tothom espera unes altres eleccions. En el millor dels casos, tot quedarà igual. ¿És que ERC es pensa que les guanyarà? ¿I que finalment podrà manar en aquesta autonomia normal, del tot estèril, que tant desitgen? I del PDECat no en parlem. Prové de Convergència i porta els seus gens; d’independentista no en té res. Santi Vila és el seu exemple més clar i descarat. I la CUP gairebé no compta. Quatre diputats, què són? I no crec que en unes altres eleccions en treguin gaire més. Potser sí que els votaran alguns que van votar JxCat, en aquella operació presidencial, més per raons d’eficàcia que no pas per ideologia, i ara tornaran a votar CUP. Per a què les volem, unes altres eleccions? ¿Per certificar la nostra incapacitat d’anar tots junts?
Però la idea de llibertat i de República encara és forta al cor de molts catalans. No és pas una llavor fàcil d’exterminar. Tot i que encara que legalment puguem ser independentistes i puguem pensar com a tals, de fet, no podem ser-ne. Perquè el pensament porta a l’acció. L’esperit és acció, va escriure Hegel. I l’acció, l’acció independentista, està penalitzada per la llei, fins i tot preventivament, com hem vist aquests últims mesos. ¿Acceptar això és la normalitat?
El vent de març, carregat amb les cendres de tantes il·lusions, no para de bufar. Carner s’hi encara i diu: “Vens serpejant i vols escriure en terra / un averany de guerra; […] És l’amenaça de la mort? Escriu-la!” A aquest vent revoltat de la nostra política, amb les seves revolades i silencis, sembla que ja li està bé escriure la paraula fatídica: tornar a l’autonomia, a l’amenaça de la mort. Carner, fent al·lusió a la dita del març marçot, aquesta amenaça la sent congriar-se dins del vent. I plantant-li cara, al vent i a l’amenaça, li diu: escriu-la! És a dir, emporta’t el jove que soc jo, si t’hi atreveixes.
Partits, no us mogueu més en aquest vent de l’egoisme! Polítics, llegiu aquesta amenaça de la mort que s’amaga dins de la política autonòmica normal! Tant de bo que sapigueu plantar-li cara. Alguns, molts!, no claudicarem.
test expres
"Bon dia, vinc a fer-me les proves ràpides de MTS [malalties de transmissió sexual]". L'Edu -nom fictici- ha arribat al CAP Drassanes de Barcelona fa una estona i la infermera del taulell el dirigeix cap a la zona on es fan les proves gratuïtes de diagnòstic exprés de les principals malalties de transmissió sexual. En una consulta li pregunten si té algun símptoma i quantes hores fa que no menja, li donen informació i li entreguen els recipients per treure's una mostra al lavabo del costat. Al cap de tres hores rebrà un missatge al mòbil en què se li donaran els resultats.
En un any, 3.683 usuaris com l'Edu han passat per aquest sistema, anomenat Drassanes Exprés, segons el departament de Salut. Es tracta d'un programa gratuït de proves de laboratori que funciona sense cita prèvia i de manera anònima. En tres hores ofereix un diagnòstic sobre les principals malalties de transmissió sexual -gonorrea, clamídia, sífilis i VIH-. Els usuaris que donen positiu reben tractament al mateix centre en menys de 72 hores. També es contacta amb altres persones amb qui hagin pogut mantenir una relació per oferir-los la mateixa possibilitat.
Es tracta d'una experiència pionera: només a la ciutat de Londres (Regne Unit) existeix una iniciativa similar. En els 365 dies que porta funcionant de manera pilot a Barcelona, 25 persones cada dia s'han fet les proves, que tenen un cost d'entre 100 i 150 euros per usuari. 584 usuaris (un 16%) han donat positiu, i han rebut tractament en menys de tres dies.
"L'espera és el que et tira endarrere"
"Així no passes els nervis d'haver d'anar a urgències a l'hospital i esperar dues setmanes fins que tens els resultats", diu el Roberto, que ha vingut al CAP Drassanes per fer les mateixes proves. "L'espera és el que ens fa dubtar a molts de fer-nos les proves; és una situació amb molta càrrega psicològica", explica.
Des de l'administració es destaquen el caràcter anònim i la rapidesa de la prova, així com el fet que sigui gratuïta. "Ens permet que una persona que pugui haver tingut una pràctica de risc encara que no presenti cap símptoma entri al sistema", explica el cap de servei de microbiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron, Tomàs Pulmonara. "La prova pilot ha contribuït de manera notable a portar al sistema persones asimptomàtiques", corrobora el cap del servei de malalties infecciones del mateix hospital, Benito Almirante. La filosofia del servei és que com més ràpid i accessible és el diagnòstic i el tractament, més fàcil serà evitar nous contagis.
Els usuaris que accedeixen al servei també reben informació sobre les pràctiques sexuals de risc i els sistemes de prevenció. El programa vol incidir també en la necessitat de conscienciar els usuaris. "Malauradament, la pedagogia sobre aquestes malalties i el seu coneixement encara és insuficient", admet el secretari de Salut Pública de la Generalitat, Joan Guix.
Perfil heterogeni
Segons els responsables de Salut i del programa, durant el primer any del Drassanes Exprés han passat pel programa usuaris amb perfils molt diferents. Un 73% eren homes i un 47% de les pràctiques de risc havien estat relacions heterosexuals. Un 63% dels pacients tenien entre 18 i 35 anys.
"Una quarta part dels usuaris són dones, un col·lectiu de difícil detecció de manera precoç", destaca el director del Servei Català de Salut, David Elvira. La voluntat és estendre ara l'horari de les proves, que es fan entre les 8 h i les 15 h. Tot i fer un balanç molt positiu de l'experiència, el departament reconeix que el programa és "difícilment replicable" a altres punts del territori, perquè requereix un equip de laboratori que no es troba a tots els centres.
Entre les malalties detectades, en un 33,7% dels casos ha sigut gonorrea, en un 47,6% clamídia, en un 16% sífilis i en un 2,6% VIH. Un 12% dels usuaris que van obtenir un resultat positiu presentaven més d'una malaltia, segons les dades del departament
Trump i kim jong
El president dels Estats Units, Donald Trump, ha acceptat la invitació de Corea del Nord per reunir-se amb el líder del país asiàtic, Kim Jong-un. La trobada, que podria materialitzar-se al mes de maig, seria històrica. No només pels perfils dels dos mandataris -enemistats públicament-, sinó perquè seria la primera vegada que els líders d’aquests dos països es reuneixen.
Els principals objectius de l’encontre són la desnuclearització del règim nord-coreà i rebaixar la tensió militar entre els dos estats. Per què Trump ha decidit reunir-se ara amb Kim Jong-un? Què s’espera de la trobada? Aquestes són algunes claus per entendre les raons de la cita.
L’aspecte positiu
Estrènyer les relacions pot reduir la tensió entre els dos països
Només el simple fet que s’hagi plantejat aquesta reunió fa que les possibilitats d’una futura guerra nuclear es redueixin. I això ja és una bona notícia. Fins ara el risc més gran havia sigut que un accident o un càlcul erroni acabessin fent esclatar una guerra. O, si més no, un atac unilateral dels Estats Units, que s’hauria intensificat amb el temps. Ara, però, les dues parts tindran més raons per reduir les tensions que per incrementar-les. Tindran més motius per relacionar-se d’una manera pacífica que d’una manera hostil. I, també, trobaran més arguments per preservar els esforços diplomàtics. Almenys fins a l’inici de les converses.
Interpretacions diferents
Cada país entén de manera diversa la desnuclearització
Un cop més, Trump i els Estats Units han assumit dràstics compromisos públics, difícils de complir. El president republicà ha dit obertament que l’inici de la desnuclearització del país asiàtic ha de ser una condició innegociable. Segons Corea del Sud, Kim Jong-un estaria disposat a parlar-ne. Però això no significa que es materialitzi -tal com sembla que intueix Trump-. Duyeon Kim, una analista de Seül, escriu que un dels problemes és que els nord-americans i els nord-coreans entenen aquesta paraula d’una manera diferent. Els Estats Units la interpreten com el desarmament nuclear complet de Corea del Nord, un fet difícil d’imaginar. En canvi, per als asiàtics significa un desarmament mutu i gradual, en què els nord-americans també haurien d’abandonar les armes.
El gran inconvenient
Les dues delegacions no han preparat la reunió prèviament
És pràcticament un axioma de la diplomàcia internacional que els caps d’estat només es trobin en la fase final de les converses. Abans funcionaris de rang més baix són els encarregats de fer la feina bruta, d’aplanar el camí perquè, quan els líders es trobin, tot plegat sigui més fàcil. A més, abans de celebrar trobades d’alt nivell com aquesta, les dues parts passen molt de temps telegrafiant-se els resultats esperats. És una manera de garantir que els dos actors coneguin les intencions de l’altre i, així, intentar minimitzar les probabilitats de sorpresa de cara a la reunió. Segons Robert E. Kelly, professor de la Universitat Nacional de Pusan de Corea del Sud, “es tracta de crear un clima de confiança i credibilitat, que pot costar anys”.
En el cas de la futura trobada entre Corea del Nord i els Estats Units, no ha sigut ben bé així. Trump i Kim Jong-un estan anant directament a la fase final. I això generarà pocs avantatges a l’hora d’aconseguir resultats. Els Estats Units demanen la desnuclearització, però Corea del Nord no s’ha compromès públicament a res. És significatiu que Corea del Sud hagi sigut el seu interlocutor. De fet, Kim Jong-un ha fet arribar la invitació a Trump a través de la delegació diplomàtica sud-coreana que s’ha trobat amb ell a Pyongyang aquesta setmana. El silenci del Nord pot dificultar l’arribada d’un acord.
Els protagonistes
Els dos líders tenen un caràcter imprevisible
Les fortes personalitats dels dos líders condicionaran el resultat de les negociacions. En el cas de Trump, el seu estat d’ànim o les decisions impulsives que el caracteritzen determinaran, d’una manera sense precedents, les relacions. El mateix Robert E. Kelly ha mostrat la seva preocupació per “l’estil caòtic, el caràcter erràtic i els problemes personals crònics” del president nord-americà. Aquesta tònica és freqüent en la seva política interna. Però en aquest cas, en què està en joc un possible enfrontament notablement militaritzat entre dues potències nuclears, les conseqüències poden ser molt més greus.
La reacció de Kim Jong-un també és imprevisible. No obstant això, el líder nord-coreà hi arribaria més content. Per a ell, la possibilitat de dur a terme aquesta reunió és una victòria. “Kim no convida Trump per debatre sobre la desnuclearització. Kim convida Trump perquè vol demostrar que la seva inversió en armament nuclear ha obligat els Estats Units a tractar Corea del Nord des de la igualtat”, escrivia a Twitter Jeffrey Lewis, un expert de l’Institut Middlebury d’Estudis Internacionals. De fet, aquesta ha sigut la prioritat de Corea del Nord des de la dècada dels 90. I avui Trump estaria concedint aquest anhelat desig al líder nord-coreà.
Els despropòsits de Trump a Twitter
Les amenaces de Kim Jong-un
Fossa sèptica del dimoni
Reacció a un insult
El botó nuclea
dijous, 8 de març del 2018
heroines
Diuen que els herois que funcionen millor a la literatura o al cinema són persones ordinàries fent coses extraordinàries. Un heroisme que pren forma quan algú es manté irreductible, superant pors i vacil·lacions, en situacions d’excepció. El personatge de Marlon Brando a la clàssica La llei del silenci, d’Elia Kazan, un drama portuari sobre la delació, és un d’aquests herois circumstancials.
Si passem de la pantalla a la vida real trobem notables testimonis que han plantat cara a la corrupció a través de la revelació d’informació oculta, en un exercici d’heroisme involuntari. Es coneixen com a alertadors, sense entrar en matisos tècnics, els que comuniquen fets irregulars que coneixen per la seva vinculació a una organització. Aquest terme (procedent del francèslanceur d’alerte, equivalent al whistleblower anglosaxó) ha fet fortuna perquè concep la denúncia com un acte cívic i no com una deslleialtat o una traïció.
No goso teoritzar sobre les motivacions de les conductes exemplars, segurament diverses. En el cas de la pel·lícula de Kazan, l’amor és l’esperó perquè el protagonista accepti testificar i acabi liderant la revolta de l’estiba. En els casos reals de denunciants de corrupció que he tingut el privilegi de conèixer identifico raons creuades per les quals aquestes persones opten, finalment, per no callar. Com diu la dita castellana, quien calla, otorga. I n’hi ha que no callen.
Ana Garrido va destapar la Gürtel des del seu lloc de tècnica a l’ajuntament epicentre de la trama. Gracia Ballesteros i Azahara Peralta, enginyeres de l’empresa pública Acuamed, no van acceptar ser “flexibles” i es van rebel·lar contra pràctiques il·legals que, a més de sobrecostos irregulars, incloïen atemptats contra l’interès públic, com ara l’ocultació de vessaments de residus tòxics. La interventora Maite Carol tampoc no va cedir i va col·laborar amb la justícia en l’afer Pretòria. Itziar González, exregidora, es va enfrontar als interessos obscurs que renten la cara a l’especulació urbana. L’advocada de Lanzarote Irma Ferrer ha esdevingut el flagell de “l’urbanisme criminal” vinculat als més de 40 hotels il·legals concentrats a l’illa.
Hi ha notables testimonis que han plantat cara a la corrupció revelant informació oculta
Es parla força del “relliscós pendent de la corrupció”, un procés que pot començar amb infraccions menors i que, alimentat per un entorn còmplice i per la falta de resposta del sistema, acaba en corrupció major, que es ramifica i s’instal·la en les organitzacions vulnerables. La novel·la de Tahar Ben Jelloun L’home romput retrata bé aquesta degeneració moral per adaptació. Sabem poc del recorregut invers, costerut, de la defensa del servei públic en contextos hostils. Constato que, enfilat el camí amb resistències menors, és més fàcil arribar a la denúncia pública o a l’activisme compromès. El que és trist és que, un cop allà, t’hi trobis tan sol.
Les motivacions són individuals i variades però els efectes que pateixen els que denuncien la corrupció són, sense excepció, demolidors. Garrido i Peralta han hagut d’esperar anys perquè se’ls reconegui l’assetjament laboral. Ballesteros no ha pogut retornar a la feina (malgrat dues sentències favorables) mentre que els artífexs de les represàlies continuen a l’empresa. Increïble però cert. Carol, desenganyada de trobar feina al sector públic, porta els comptes d’una llibreria. González va necessitar protecció policial per amenaces i violació del domicili. Ferrer, que s’ocupa gratuïtament de les acusacions populars, pateix campanyes de desprestigi amb poc suport dels seus propis companys de professió, ocupats en maldecaps corporatius.
Cap d’elles es considera una heroïna, malgrat haver demostrat altes dosis de coratge. Tampoc volen ser víctimes, tot i lamentar el nul emparament legal amb què compten i reclamar alternatives segures al silenci. Cal fer-ho i és de justícia. I malgrat els costos laborals, econòmics i psicològics que els ha tocat assumir, han construït un meritori relat d’èxit a partir de la seva lluita desigual. Fer “el que s’ha de fer” et fa “ser millor amiga, millor parella, millor persona”, fa que puguis “mirar als ulls al teu fill sense que et caigui la cara de vergonya”; lliçons d’ètica professional pública, senzilles i no preteses, que he pogut treure d’escoltar aquestes experiències.
En aquest repàs, sempre subjectiu i injust per defecte, només hi han aparegut dones. Val a dir que celebro la doble visibilització, no intencionada. Afegeixo a la curta llista Eva Joly, implacable lluitadora contra la corrupció i autora del llibre Herois ordinaris, una lliçó d’esperança, del qual manllevo el títol d’aquest article. Persones que no demanen protagonisme però que es resignen a fer visible el seu cas, conscients que el seu testimoni pot ajudar altres persones en tessitures semblants i, sobretot, forçar canvis legals i promoure una cultura favorable a la denúncia. No volen ser modèliques ni exemplars. Accepten el reconeixement però defugen els homenatges. Confio que em sabran perdonar aquesta nova exposició pública i acceptaran l’agraïment sincer, personal i col·lectiu que hi va implícit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)