La Raíz, que va néixer com a grup el 2006 a Gandia, ha anat creixent pas a pas combinant amb voluntat mestissa estils com el reggae, l’ska, el rock i el rap. Dotze anys després, i amb cinc àlbums d’estudi, una maqueta i milers de concerts, també a Europa i Llatinoamèrica, els valencians deixen els escenaris. Els motius provenen de la part creativa, explica Pablo Sánchez, cantant del grup. “Portàvem tres anys girant amb el mateix disc, Entre poetas y presos, i era necessari fer una parada. A més a més, no ens sentíem tan inspirats”, afirma. Però alhora, Sánchez explica també que “hi ha una il·lusió dins el grup”, que és que un dia es tornaran a ajuntar, però sense data fixada. S’acomiaden amb un disc i un DVD, Nos volveremos a ver, enregistrats al Palacio de Deportes Vistalegre de Madrid, on l’octubre passat es van congregar deu mil persones per cantar les seves cançons. A través de les seves lletres combatives i reivindicatives, La Raíz s’ha guanyat un lloc destacat en el món de la música, i se’ls emmarca com un dels grups valencians de més renom dels últims anys.
El 2018 serà un any de comiat, amb una gira en què presenten el treball Nos volveremos a ver, títol que no deixa de ser una paradoxa del seu comiat. La gira farà parada avui a La Mirona de Salt, en el marc del Black Music Festival, i, després, al Canet Rock (7 de juliol) i Barcelona (20 d’octubre). El grup valencià no ha notat els efectes de l’article 155 a l’hora de programar els concerts: “Catalunya sempre ha sigut un dels llocs que més ha apostat per nosaltres”. Juan Zanza, guitarrista del grup, afegeix: “Ens ha vist créixer, aquí hem creat un públic fidel”. Sobre la situació actual, diuen que “Catalunya ha obert un nou canal i una nova oportunitat de poder transformar les coses, el debat del sentiment plurinacional i d’esquerres”, segons explica Josep Panxo, cantant del grup.
Una il·lusió feta realitat
La Raíz torna a l’estat espanyol després d’haver actuat a Llatinoamèrica. “Sempre hem tingut la il·lusió que creuaríem l’Atlàntic -explica Panxo-. És una meta més personal que professional. D’adolescents escoltàvem molts grups llatinoamericans i per a nosaltres han sigut referents”, afegeix. Les seves lletres, influïdes per aquells grups que escoltaven de joves, ens remeten a l’Amèrica Llatina colonial, però també a la Guerra Civil, a tots aquells que van lluitar per mantenir la República. Són missatges commovedors que ocupen gairebé la totalitat de les seves lletres. Així i tot, Zanza, Panxo i Sánchez consideren que “la música no ha de tenir un missatge”. Però alhora diuen que “és un gran instrument per transmetre un missatge”. És per aquest motiu que condemnen la situació del raper Pablo Hasel. Consideren que “ell està sent la diana” i que “estan fent això mediàtic per sembrar l’odi”. Sánchez reconeix també que tenen “por a l’hora de crear”, i és per això que amb els anys la seva creació ha canviat. Ara se senten més còmodes “transmetent el mateix contingut però amb un altre vestit”, explica Sánchez. En canvi, quan eren més joves els agradava “viure d’una manera més frenètica i rebel, dir coses sense filtrar”, explica.
Amb un “creixement lent i patit però molt treballat”, cap dels components del grup valencià s’imaginava “tot això” quan van començar a assajar al garatge d’un d’ells, explica Panxo. Però segons ells, “aquest monstre havia de tirar endavant”. Quina és la clau del seu èxit? “Ser amics des de molt abans de formar el grup -afirmen abans de concloure-: Hem aconseguit el que sempre havíem somiat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada