No hi ha precisió de data ni de lloc, però era la primavera de 1999, a la circumval·lació de Zuric, i aquell dia plovia. El bisbe Juan María Uriarte (Fruiz, Biscaia, 1933) s’havia citat amb les representacions d’ETA i del primer cercle del president del govern espanyol, José M. Aznar, de cara a consolidar la treva de Lizarra. Els pesos pesants eren Mikel Albizu, 'Antza', que tot just acaba de sortir de la presó, i Javier Zarzalejos, advocat entre dos germans periodistes, alt funcionari de l’Estat. Els delegats no duien paraigua i el bisbe va inaugurar les seves funcions de mediació obrint el seu i posant-se al mig de dos dels interlocutors, un de cada cantó.
La protecció de la pluja era un fet inqüestionable, però hi havia un altre efecte protector de més volada: els donava la seguretat que, mentre estiguessin amb ell, no els metrallarien els de l’altre costat de l’aixopluc. Monsenyor Uriarte és psicòleg –teòlegs ho són gairebé d’ofici– i amb una veu pausada, que pot alentir encara més quan li convé, el primer que va fer va ser tranquil·litzar-los. L’efecte ansiolític és una primera funció, gairebé terapèutica, del mediador. El mediador ha de transmetre pau, en aquell cas un preàmbul personal a la pau política que aquella trobada pretenia.
La segona funció és la de saber escoltar i procurar que els actors parlin sense interrompre’s i respectant-se, tot i que és obvi que estan tant als antípodes que necessiten una terra de ningú que suavitzi el conflicte que els enfronta. Els homes d’Església que són honestos i respectuosos amb el seu ministeri també estan dotats per escoltar i callar. En el contenciós basc molts eclesiàstics han fet funcions de mediació, perquè a més a més han estat dotats amb una propietat sense la qual la mediació no és possible: tenir la confiança dels uns i dels altres. Uriarte la tenia. A més a més, era amic del ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, des de la seva etapa de bisbe de Zamora, d'una banda, i era oncle de Jone Goirizelaia, l’advocada de presos i líders abertzales del nivell d’Idigoras i Otegi, de l'altra. El bisbe, ara emèrit, també és amic de Javier Clemente, que tenia una germana a la presó quan el va anar a veure en una ciutat castellanolleonesa que li era desconeguda i va haver de preguntar per la catedral. El seu informant va riure's que un 'athletic' de pedra picada li preguntés a Zamora on era San Mamés.
Les mediacions personals són interessants perquè preveuen les distàncies curtes, que poden cabre en l’envergadura d’un paraigua
El ventall ideològic tan ampli dels creients, afegit a una estructurada diplomàcia i un estat –el Vaticà– si cal, ha fet que l’Església intervingués en diferents mediacions. El nunci apostòlic de Pasaia José Sebastián Laboa va resoldre la crisi del general Noriega quan els americans van envair Panamà, i al costat d’un altre clergue basc del nord, el cardenal Roger Etchegaray, va contribuir al complex operatiu de mediació per evitar que ETA atemptés als Jocs Olímpics de Barcelona. Etchegaray ha estat probablement el diplomàtic vaticà més important de la segona meitat del segle XX, amb missions delicades a Cuba, la Xina, l'Iraq... I és dels pocs que tenen la màxima distinció civil francesa de la Legió d’Honor.
Les mediacions personals són interessants perquè preveuen les distàncies curtes, que poden cabre en l’envergadura d’un paraigua. Polítics i lletrats de prestigi han fet també aquestes funcions, com ara el president dels EUA Jimmy Carter; la parlamentària laborista britànica Mo Mowlam, peça cabdal de la pau irlandesa, i l’advocat sud-africà Brian Currin, que també hi va intervenir, com en la resolució de l’apartheid i en temes de comissions de la veritat i drets humans a Ruanda i Palestina. Ara com ara és 'el' mediador quasi per antonomàsia. Però quan les operacions assoleixen el gran abast, poden entrar-hi organismes oficials que s’hi dediquen, com el Centre de Diàleg Humanitari Henry Dunant, vinculat a la Creu Roja i amb seu a Ginebra, que també va ser present a la pau basca.
Per fortuna, el conflicte que separa l’independentisme català de l’estat espanyol no té la gravetat dels casos esmentats. No és qüestió de comparacions ni tampoc d’abaratir els elevats costos humans de presons, exilis, detencions i cops de porra, però sigui com sigui és d’un radi inferior i convida a pensar que hauria de ser de més fàcil resolució. Si a Zuric es va parlar d’autodeterminació perquè en absència de violència es podia parlar de tot, encara més en el nostre tema, que és pacífic per essència i convicció.
El paper del mediador entre els partits catalans i els d’àmbit espanyol o, més enllà, si s’acabés acceptant, entre la plaça de Sant Jaume i la Moncloa, d’entrada topa amb l’embolic semàntic que travessa el Procés. Quan les paraules són manipulades per demagògies de signe contrari, vessen de sentit, i mentre uns parlen de cops d’estat i de rebel·lions, els altres parlen de presos polítics i república, i des de les raons de cadascú no hi ha manera de pactar un codi comú per dialogar entenimentadament. Fins i tot la paraula 'mediador' no s’accepta, tot i que és prou explícita i desplega activitat en l’àmbit privat, de l’Agència Catalana del Consum a les avantsales dels divorcis. Després del desgast suprem de la suadíssima paraula 'relat', ara proposen el 'relator' per pur eufemisme d’un ja anguniós llenguatge políticament correcte.
Monsenyor Uriarte, que ens ha conduït per aquest article, està tenint un paper important en la reconciliació. Ho va explicar en una sessió acadèmica de la UB, amb víctimes d’ETA, del GAL i de la violència policial en una mateixa taula, i hi ha reflexionat al llibre 'La reconciliación' (Sal Terrae, 2013). Una qüestió molt sensible que també caldrà encarar, començant per reconèixer que mig Catalunya recela de l’altra meitat, i que la crispació feixista plana sobre mig Espanya.
