ni proces ni llistes

Les últimes reunions entre Artur Mas i Mariano Rajoy es van saldar sense cap acord tangible. I això que, en l’últim contacte, el 30 de juliol del 2014, l’ara expresident català va acompanyar la demanda nacionalment més ambiciosa -llavors era el concert econòmic- d’un document amb 23 punts més vinculats a la gestió diària que, segons afirmen des de Palau, continuen pendents de ser abordats. I la primera reunió de Carles Puigdemont amb Rajoy, que tindrà lloc dimecres a la Moncloa, sembla que seguirà el mateix patró. Segons un portaveu del Govern, la trobada ve precedida de pocs contactes dels dos equips i aquest cop la part catalana no preveu lliurar un llistat de demandes concretes.

La Generalitat considera que el llistat de greuges ha anat creixent i, per això, tornaran a aparèixer sobre la taula qüestions com la situació de Rodalies i el finançament. Malgrat tot, l’executiu català explica que no hi ha hagut trobades tècniques prèvies, tan sols alguns contactes telefònics, arran de la rapidesa amb què s’ha lligat la reunió -la petició, per part de l’entorn de Puigdemont, s’hauria fet dimarts passat-. Una situació que contrasta amb la feina feta abans de reunions com la del 5 de febrer entre el president català i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en què van pactar la connexió del tramvia, la reactivació de la L9 i el suport de l’Ajuntament al procés constituent. Ara, per contra, es preveu una reunió “més política” en què Puigdemont voldrà abordar el procés sobiranista, ja que el seu equip va exigir no vetar temes per cap banda.

Tanmateix, el departament del president català també està preparant aquests dies la presentació del pla de Govern que farà públic demà dimarts. El document encara no està enllestit, tot i que les mateixes fonts avancen que no hi haurà gaires novetats respecte al programa electoral de Junts pel Sí i el discurs d’investidura. Estarà dividit en tres eixos: estat del benestar, regeneració econòmica i bon govern. Així, malgrat que no hi haurà un apartat concret sobre el procés, la construcció d’estructures d’estat estarà prevista en cadascun dels àmbits sectorials. Igualment, s’inclouran “centenars d’objectius i indicadors” per avaluar-ne el compliment.

Vincula referèndum i reforma constitucional

Carles Puigdemont va avançar en una entrevista a El objetivo de La Sexta ahir que demanarà a Mariano Rajoy la celebració d’una consulta pactada que espera que acabi arribant, ja que no preveu “que això es resolgui sense acord”. En tot cas, va negar que el referèndum sigui una via oposada a la reforma constitucional que defensen el PSOE o C’s, ja que va plantejar celebrar-lo deixant clar que votar no a la independència significaria avalar la nova carta magna espanyola.

el pitjor mirall

Als bondadosos els falta mala llet. Suposo que si en tinguessin més, ja no serien tan bondadosos. Als que volen canviar el món els falta poder, però esclar, si en tastessin més, de poder, ja no voldrien canviar tant el món. Als periodistes sovint ens falta empatia amb les coses sobre les quals informem: i tanmateix, si en demostréssim més, potser seríem menys objectius. Als polítics els falta temps per ser persones normals i corrents, però si dediquessin més temps a la família i als amics els retrauríem que no fan prou com a polítics. Als esportistes els sobren diners i els falten lectures: amb menys del primer i més del segon, potser no serien més competitius, però sí millors persones. I a tots plegats ens falta temps, però si en tinguéssim més, ¿seríem capaços d’omplir-lo de sentit?

Què ens falta, als europeus? Què volem fer amb les nostres vides i el nostre temps? Ens falta dignitat, valentia i optimisme. I també europeisme. Si en tinguéssim més, de tot això, potser deixaríem de ser vistos com una gent envellida, rica i acovardida, que suposadament anem junts quan en realitat tot el dia ens barallem entre nosaltres, i per això no deixem entrar els altres. Una gent que se suposa que som dipositaris d’uns drets humans i uns valors democràtics universals que només practiquem portes endins, i encara... Som una olla de grills per a la qual, ara mateix, si haguéssim de triar un adjectiu, ens escauria el d’egoistes. Mirant enrere, no sé si en altres èpoques l’adjectiu hauria millorat, potser en algun moment hem estat vistos com a il·lustrats. Secularment hem estat sobretot conqueridors, colonitzadors, assassins.

El segle XXI l’hem tornat a començar amb mal peu, com si fóssim sords i cecs davant el patiment aliè, concentrats en una crisi econòmica, ideològica i moral que ens està deixant a la intempèrie. Ben segur que si ens preocupéssim per la misèria dels altres començaríem a relativitzar els nostres, de problemes, i fins i tot ens costaria menys trobar-hi solució, trobar el nostre encaix, la nostra sortida. Com pot ser que a Idomeni es castigui la solidaritat dels europeus joves? Com pot ser que es detinguin activistes?

Fem l’exercici d’imaginar-nos d’aquí deu anys: ¿volem una Europa que hagi tornat a les divisions d’antany, un fortí clivellat per desigualtats i lluites internes? Ara mateix aquest sembla el camí. ¿O volem una Europa més unida, respectuosa amb la seva diversitat, solidària amb els que truquen a la porta, atenta a frenar les desigualtats i que exerceixi un lideratge mundial a favor de la pau, la democràcia i el respecte a la dignitat de la persona?

I als catalans, què ens passa? Els catalans som uns europeus que, al problema general hi afegim el nostre maldecap particular. Estem, doncs, doblement capficats. Per això correm el perill que les nostres obsessions ens portin pel camí d’un pessimisme lúcid. No ens el podem permetre, ni com a europeus ni com a catalans. Assumint totes les contradiccions de la bondat ingènua, de l’afany de canvi al·lèrgic al poder, de la política mai prou a la mida de l’home i del periodisme altiu, hem de seguir endavant amb l’objectiu de construir una societat millor.

Quin país volem per d’aquí deu anys? Decidim-ho lliurement, diguin el que diguin. I fem-lo. Tinguem la valentia de frenar de debò la corrupció, de crear una Catalunya d’oportunitats per a tothom, tinguem el coratge de posar l’educació i la cultura al centre de les nostres prioritats, tinguem l’audàcia de tornar a forjar un gran consens social i polític per donar un nou impuls al català. Que no ens aturi la por, ni la nostra ni la que ens pugui fer una Espanya insolidària i caïnita, paralitzada i paralitzant, que cada cop és més mirall de la pitjor Europa.

BARÇA KO

El Barça ha dit adéu a la Champions i no podrà revalidar el triplet de la temporada passada. Una eliminació que, més enllà del joc i les modificacions que decideixi fer Luis Enrique, o dels possibles fitxatges que calguin, suposa diversos condicionants directes tant en l’àmbit esportiu com en l’econòmic i social.

Tres partits menys

L’Atlètic i el Madrid hauran de jugar dos partits més aquesta temporada

En l’àmbit estrictament esportiu, el Barça s’estalvia tres partits fins a final de temporada. D’aquests, dos en el tram final de la Lliga i l’últim a finals de maig, quan la competició estatal ja s’ha acabat. Els blaugranes, que actualment són líders amb tres punts d’avantatge sobre l’Atlètic i quatre sobre el Madrid, disposaran de dues setmanes netes per preparar els enfrontaments de la competició domèstica contra el Betis i l’Espanyol, les setmanes en què haurien jugat les semifinals de la Champions.

Pretemporada més còmoda

No es jugarà la Supercopa d’Europa, a diferència de l’estiu passat

Tot i que ni Luis Enrique ni cap jugador s’ha excusat amb això, el Barça ha disputat més partits que els rivals aquesta temporada. En especial, els desplaçaments a Tbilissi a principis del mes d’agost (Supercopa d’Europa) i al Japó al desembre (Mundial). El primer títol de l’any va condicionar la pretemporada, que va haver de ser més curta, i va modificar la rutina de treball. A l’espera de saber si jugarà la Supercopa d’Espanya, l’estiu serà més assequible per al primer equip, en un estiu en què tornarà a perdre jugadors per la disputa de l’Eurocopa, la Copa Amèrica i els Jocs Olímpics.

7 milions menys d’ingressos

Al pressupost ja es preveia arribar als quarts de final europeus

En l’àmbit econòmic, l’eliminació suposa que el Barça deixa d’ingressar fins a 7milions d’euros, el premi de la UEFA per al campió. Això, però, no genera cap problema, ja que als pressupostos que es fan a principis de temporada -i que aprova l’assemblea- es preveu que l’equip arriba als quarts de final de la Champions, com ha passat. En els pressupostos també se suposa que el Barça arriba a la semifinal de Copa -enguany ha arribat a la final- i queda segon a la Lliga. En els últims balanços, la directiva havia reconegut que el pressupost d’aquesta temporada no només s’està complint, sinó que els números són més positius del que s’havia previst.

Menys despesa en primes

L’any passat es van gastar més de 25 milions en guanyar la Champions

En conseqüència, el Barça també s’estalvia pagar les primes que tenen estipulats els futbolistes en els contractes. L’any passat el club va abonar més de 25 milions a la plantilla per aquest concepte per haver guanyat la Champions -en total van ser gairebé 100 pel triplet-. Aquest va ser un dels motius pels quals es va tancar l’exercici anterior amb unes despeses molt superiors a les pressupostades i un conseqüent increment del deute.

Afectació als patrocinis

El club creu que la marca està prou consolidada amb títols o sense

El fet que el Barça hagi quedat eliminat de la Champions també podria provocar que el club, que té pendent de tancar l’acord de patrocini a la samarreta i la renovació amb Nike com a distribuïdora de roba esportiva, hagi de negociar els acords a la baixa. Aquesta possibilitat, però, s’ha desmentit des del mateix club. “Entenem que el Barça és una marca prou consolidada i que això no afectarà les negociacions”, deia el portaveu, Josep Vives, després de la reunió de junta d’aquesta setmana.

Menys assistència

El club ha demanat a l’afició que no deixi sol l’equip contra el València

Després d’una derrota, és habitual que l’assistència a l’estadi baixi, sobretot entre els socis abonats. Per evitar aquesta davallada, el club va fer una crida als seguidors perquè donessin suport explícit a l’equip, no només animant, sinó sobretot “omplint el Camp Nou diumenge [contra el València] i en els següents partits fins a final de temporada”, deia Vives. En canvi, el club preveu que es mantindrà el ritme habitual de venda d’entrades, que majoritàriament compren aficionats estrangers que són a Barcelona de turisme. Això és perquè, resultats al marge, el Barça i el Camp Nou continuen sent un reclam, i perquè en molts casos els turistes ja tenen previst veure un partit a l’estadi abans de viatjar a Catalunya.

La reacció del culer

Perdre punts contra el València podria fer canviar l’ambient de l’estadi

Després de 39 partits invicte, la derrota contra el Madrid, el partit perdut a Anoeta i l’’eliminació a la Champions en deu dies han fet minvar la moral dels aficionats blaugranes. En la petició del club per omplir l’estadi, també es demanava el suport incondicional. El risc és que un resultat negatiu contra el València tingui com a conseqüència xiulets i mocadors a l’estadi. Una possibilitat, però, que sembla poc probable tenint en compte la trajectòria blaugrana dels últims mesos.

les molesties

El Barça té l’oportunitat de sumar la seva sisena Lliga en vuit anys. I d’afegir-hi la quarta Copa en aquest mateix període. Aquest és el missatge que intenta interioritzar el club després de la sotragada a la Champions i que va evidenciar amb la crida als aficionats per omplir el Camp Nou des d’ara fins a final de curs. “Ens queden dos títols per arrodonir una gran temporada”, deia el portaveu, Josep Vives. La dinàmica de l’equip posa en risc una Lliga que el Barça tenia a la butxaca fa quinze dies. O es reacciona aquest diumenge contra el València o la temporada pot acabar en blanc. Al Camp Nou intenten mirar endavant mentre s’analitza -sense treure conclusions precipitades de futur- el que li ha passat a un equip que semblava imparable. Col·lapse mental? Davallada física? El model s’ha de revisar?

Cames o cap

El cos tècnic ha insistit que la càrrega física és inferior

En una dinàmica grupal els canvis acostumen a tenir més d’una explicació. Hi ha moltes variables, molts jugadors de característiques ben distintes que fan complexa qualsevol anàlisi. També en el cas de la sotragada de les dues últimes setmanes. ¿Col·lapse mental o saturació física? Luis Enrique ha repetit en tres ocasions en roda de premsa que, tal com indiquen els valors que controlen minuciosament el doctor Dani Medina, el fisioterapeuta Edu Pons i especialment el preparador Rafel Pol, la càrrega física de l’equip és inferior a la de l’any passat.

En els entrenaments s’ha rebaixat la intensitat per compensar els esforços extres dels jugadors que aquesta temporada tenen més minuts de competició, especialment els dels tres futbolistes d’atac, dos dels quals precisament han viscut una gran davallada en el seu joc: Messi i Neymar. Tot i això, al club admeten que hi ha una qüestió física evident: “Han estat massa bé molt aviat”. L’exigència a l’estiu per la Supercopa d’Europa i al desembre pel Mundial de Clubs ha fet que l’any hagi sigut molt llarg i hi ha jugadors que han arribat sense l’empenta necessària. No estan malament sinó que no estan al 100%, i quan et trobes davant un rival com l’Atlètic de Madrid, que t’exigeix el màxim, no respons. També hi ha una qüestió mental que ho ajuda a explicar. L’equip està saturat i li costa afrontar els entrebancs, fruit en part de la “desconnexió” pels partits de selecció que van precedir aquest tram de curs.

Al Camp Nou se’n fa una altra lectura. Futbolística. L’equip està construït al voltant del trident, acostumat a moure’s amb “llibertat” i “sense rigor tàctic”. Quan han aparegut els rivals forts, i això ha coincidit amb el mal moment físic de Messi i Neymar, el bloc no ha pogut sostenir-se perquè no estava preparat per fer-ho: no ho havia hagut de fer mai.

Dubtes sobre el model

El club no vol precipitar-se a fer lectures del que està passant

“Esperem al maig”, demanava ahir una de les veus més autoritzades del club abans de la junta. Des del Camp Nou s’intentava ser molt curós i evitar qualsevol missatge que pugui enterbolir encara més l’estat del vestidor, tot i que l’hermetisme absolut és impossible d’obtenir i hi havia directius que qüestionaven l’actitud dels futbolistes al Calderón: “Semblava que no pressionaven”. Als despatxos nobles van dedicar-se tota la jornada -“l’aire es podia tallar amb un ganivet”, explicava un executiu- a intentar gir full a l’eliminació: toca canviar el xip i fer un últim esforç en els sis partits de Lliga que queden i a la Copa. Després de la final contra el Sevilla, ja hi haurà temps per analitzar si la planificació esportiva prevista ara com ara és suficient -fitxar un davanter i un central i anar cobrint les baixes que es donin- o caldrà replantejar-se un model basat íntegrament en el trident, que l’any passat va acabar aconseguint el triplet.

Contradiccions

El missatge des del vestidor sobre el partit no va ser homogeni

Les interpretacions sobre el que va passar contra l’Atlètic de Madrid van ser diferents en funció de qui es convertia en portaveu. Així com Luis Enrique va mostrar-se satisfet de la primera part, “tranquil·líssima”, perquè el Barça no va córrer “cap risc”, Gerard Piqué no compartia l’anàlisi i assumia que l’equip havia estat massa “contemplatiu”. Per guanyar la Lliga, caldrà que les conclusions siguin sòlides i compartides.

Com afecta el club, la derrota?

El club assegura que les negociacions amb Nike i els potencials espònsors no queden afectats per la derrota. La marca Barça continua sent forta i els resultats d’un any no li resten valor. Una lectura que, òbviament, no comparteixen des de l’altre costat, on s’assumeix que la possibilitat d’obtenir un nou triplet reforçava el club en les seves peticions. De fet, Nike, que havia de decidir aquesta setmana sobre una possible samarreta del triplet, s’ho ha estalviat.

tirar la champions

Dues versions del Barça. Dues versions radicalment diferents, però alhora idèntiques, per la frustració de no poder fer un gol a l’Atlètic de Madrid. A la primera, el conjunt de Luis Enrique va intentar congelar el partit, minimitzar riscos, que el rellotge passés tan ràpid com fos possible perquè el Barça ja no domina el temps. A la segona, en canvi, el Barça ho va intentar, però mai va poder. No hi ha idees. No hi ha força mental. Tampoc individualitats, especialment en el cas d’un Leo Messi i un Neymar molt lluny del seu millor estat de forma. Falta futbol.

Les xifres d’ahir al Vicente Calderón parlen per si soles. Va ser el segon partit amb menys intervencions de Messi en tota la història de la Champions. En el primer temps el trident va tocar 41 pilotes -21 Messi, 13 Neymar i 7 Luis Suárez-, 23 menys que Javier Mascherano. Fins i tot Marc-André Ter Stegen va intervenir més que el brasiler i l’uruguaià. El Barça va jugar a fer que no passés res: deixar córrer el temps, renegant de la seva identitat. La pilota circulava plana, avorrida i lenta, de Gerard Piqué a Javier Mascherano, recolzant-se en la porteria quan la pressió alta dels matalassers creava dubtes. La possessió mal entesa. Tenir la pilota per no fer mal, sense assumir riscos. A la mitja hora de joc, gairebé el 70% de la localització -on es juga- era al camp dels blaugranes.

Entestat a rebaixar les revolucions de l’Atlètic i a frenar l’ímpetu del bulliciós Calderón, el Barça va acabar desorientat ell mateix. Tot i això, per a Luis Enrique els primers 45 minuts van ser notables, ja que l’equip va sortir per “desgastar el rival” per mitjà de la circulació, obligant els madrilenys a fer quilòmetres (en van fer 12 més que el Barça). “És una primera part tranquil·líssima, ha passat sense cap risc per a nosaltres”, va rebatre el tècnic asturià, que, això sí, va admetre que no s’esperava que l’Atlètic de Madrid sortís “tan enrere” com ho va fer. Diego Pablo Simeone li va guanyar la primera partida al tècnic blaugrana. El conjunt català s’esperava un altre guió de partit, el mateix dels últims duels directes amb els matalassers: un rival que sortís a mossegar més amunt.

Gerard Piqué no va fer la mateixa lectura que el seu entrenador i va admetre que durant els primers 45 minuts el Barça va ser excessivament “contemplatiu”.

Durant tot el primer temps, el Barça no va posar a prova Oblak, inèdit i còmode pel joc contemplatiu dels catalans. De fet, fins al minut 58 no va aparèixer el Barça reconeixible de sempre. Circulació llarga, de banda a banda, que Suárez va accelerar per assistir Dani Alves a la banda, i la centrada forta del brasiler la va tallar Gabi tirant-se a terra per evitar la rematada a boca de gol de Gerard Piqué.

10 minuts de rebel·lió

El Barça va tenir 10 minuts. Amb Iniesta trencant les línies rivals -fins que se li va acabar la gasolina- i Suárez sent l’únic dels tres de dalt que aixecava rebel el cap, els catalans van buscar empatar el partit que havia desequilibrat Griezmann amb un cop de cap al primer temps. El millor Barça va coincidir amb l’entrada d’Arda Turan i Sergi Roberto en el lloc d’Ivan Rakitic i Dani Alves, amb què es buscava reactivar una banda dreta que no tenia profunditat.

El turc va filtrar un parell de passades interiors que van fer mal a la teranyina teixida per Simeone, però les rematades finals sempre eren forçades, sense netedat, sense convicció ni determinació. Les dues millors ocasions van ser de Suárez, primer regirant-se a l’interior de l’àrea, protegint la pilota amb el cos però rematant fluix, i després caçant una pilota robada per Busquets a tres quarts de camp: va ser un dels pocs errors d’un Atlètic de Madrid ordenat i disciplinat. L’uruguaià ho buscava, es barallava amb tots els defenses rivals, mentre Messi i Neymar no tenien la mirada assassina de fa uns mesos. L’argentí va encadenar, amb el d’ahir, 5 partits consecutius sense marcar, incapaç de fer el seu gol 500 entre el Barça i la selecció argentina. Neymar seguia erràtic en el desequilibri, més capficat en les picabaralles amb Godín i Juanfran que a mostrar el seu futbol.

                              

que ha fet l'empar

Dilluns a Els matins de TV3 l’Empar Moliner duia a terme la seva secció habitual, aquesta vegada amb un to de performance artística molt divertida i punyent. Costa veure una secció d’opinió a la tele que funcioni d’una manera tan visual. Quan hi ha certa intenció provocadora és important que hi hagi un argument sòlid i un fil narratiu consistent. Embrutar de fems una foto del rei o cremar una bandera espanyola sense cap altre raonament que el de protestar contra el que representen implica pobresa d’enginy i buidor filosòfica. És simple i vulgar.

En canvi, l’Empar, en la seva performance televisiva, ha donat a la reivindicació una poètica i un relat que fan inevitable rendir-se a l’instint burxeta d’aquesta dona.

L’Empar, en la seva performance televisiva, ha donat a la reivindicació una poètica i un relat que fan inevitable rendir-se a l’instint burxeta d’aquesta dona

A Els matins l’Empar es plantejava què haurien de fer les famílies afectades després que el Tribunal Constitucional hagués tombat les mesures per garantir el subministrament energètic a les llars sense recursos econòmics. La Moliner proposava que s’haurien d’escalfar amb allò que tinguessin més a mà, per exemple un llibre. Ella en duia un, que, ves per on, era un exemplar de la Constitució espanyola. L’Empar anava arrencant les pàgines del llibre i les anava llençant en un bidó metàl·lic amb un suspens deliciós. Era inevitable mirar-ho amb un somriure. Finalment, va agafar una bola de paper del fons del bidó i hi va acostar un llumí encès. Un cop ja hi havia la foguera hi va acabar de llençar l’exemplar sencer. Un acte de protesta irreverent i rodó, ideal per escandalitzar aquells que s’omplen la boca parlant de democràcia però que sempre estan a punt per mutilar la llibertat d’expressió.

El plaer d’alguns per escandalitzar-se no és pel valor simbòlic de la Constitució sinó pel gust de poder disparar, una vegada més, contra allò que de veritat els molesta: TV3

Més enllà de provocar hi ha un missatge de fons. L’escalf que el Tribunal Constitucional nega a les famílies necessitades l’acaben proporcionant les flames de les pàgines enceses del llibre que defensen. Provocar exigeix sempre talent. L’Empar està fent veure que, si un organisme com el TC no té en compte les necessitats més bàsiques de la gent sense recursos, la Constitució serveix de ben poca cosa. Un llibre imprès amb les lleis no és cap símbol nacional. N’hi ha milers d’exemplars arrugats i guixats al fons de les motxilles d’estudiants de dret. És un simple manual de consulta imprès per ser usat. Cremar-lo no està tipificat i és un acte de creació literària i televisiva permès dins el que recull l’article 20 d’aquest mateix llibre: el dret a la llibertat d’expressió. La llàstima i el que cal tenir en compte és que  una vegada més el plaer d’alguns per escandalitzar-se no és pel valor simbòlic de la Constitució sinó pel gust de poder disparar, una vegada més, contra allò que de veritat els molesta: TV3.

ESCALFABRAGUETES

He llegit, aquest cap de setmana, diverses opinions a l’ARA sobre el debat de la llengua i les subscric totes. Us diré que quan vaig començar a escriure llibres, cap a l’any 99, em pensava, de veritat, que ho tindria tot. Volia una llengua moderna i no gens encotillada, com l’anglesa. Volia neologismes, paraulotes, argot, normalitat. Llavors, hi havia qui deia, encara, barbarismes com Teuvetrès o busson, però l’estructura lingüística estava força intacta. Ara és al revés: de barbarismes pocs, però cap pronom: “Ara vaig”, “Em nego”... Els nostres fills ho diuen perquè ho senten dir als monitors de menjador, als mestres i als que surten per la tele i la ràdio. De tota manera, des de fa uns cinc o sis anys detecto, quan vaig a fer xerrades a les universitats o a les llibreries, un gran interès dels ciutadans per parlar en català i fer-ho bé.

Iniciem un debat sobre la llengua a la Catalunya independent quan no tenim data per a la independència

Fer oficial una llengua no és cap fórmula per aconseguir que pervisqui, com sabem. I tenir-ne dues de cooficials suposa, com sabem també, haver de fer complir lleis per a aquestes dues llengües (en igualtat de condicions) que poden ser malèfiques per a la feble. Penso en mitjans de comunicació, documents oficials, funcionaris, etc. Però trobo que tot això tan delicat ara mateix no és urgent. I m’agradaria equivocar-me, perquè jo voldria ser independent demà, no quan tingui pelleringues per tot arreu. Iniciem un debat sobre la llengua a la Catalunya independent (i, quina maaaandra, ja surten els poderosos, els que ho tenen tot, que acusen els signants del manifest de, per exemple, racistes) quan no tenim data per a la independència. Un dia també haurem de decidir si tindrem o no exèrcit i com serà la bandera de la República. Són debats necessaris, però fer-los ara, que tornem a ratificar la declaració del 9-N, com en un infernal dia de la marmota, em fa pensar en una paraula catalana ben genuïna: escalfabraguetes.