els amics

No en tenien prou dedicant-se a l’art o el seu ofici. Ramon Casas i els seus amics van marcar la cultura del seu temps fent d’editors i promotors culturals, entre altres tasques. I, també, fent de l’amistat gairebé una forma d’art. Aquests són els quatre grans amics de Ramon Casas.

01 Santiago Rusiñol

Només amb una escena, la d’un periodista comunicant a Ramon Casas la mort del seu gran amic, Santiago, i la incredulitat i el dolor amb què ell ho va rebre, n’hi ha prou per entendre l’amistat profunda d’aquests dos grans pintors. Tots dos provenien de famílies benestants i tots dos van defugir els camins que tenien marcats per lliurar-se a l’art. Ramon Casas i Santiago Rusiñol estan considerats com dos grans renovadors de la pintura catalana. Mentre que per a Casas tot van ser facilitats, Rusiñol va haver de superar l’oposició familiar inicial.

La glòria de tots dos està guarnida amb estades mítiques a París, de les quals Rusiñol va deixar testimoni en les seves cròniques, i les nits llegendàries a Els Quatre Gats. També per les exposicions conjuntes de Rusiñol, Casas i Clarasó al llarg de dècades. I per episodis més curiosos i que reflecteixen la força de la seva amistat. Com es podrà veure en una exposició al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí a l’estiu, després de passar tres setmanes pintant entre les ruïnes del monestir de Poblet l’any 1889, van emprendre la volta a Catalunya en carro. I quan Rusiñol va tornar a Barcelona, va decidir canviar de vida i va marxar a París.

02 Pere Romeu

No va ser ni pintor ni escriptor, però, així i tot, Pere Romeu és una de les figures més emblemàtiques del Modernisme. Alt, barbut, amb el cabell llarg, ha passat a la història gràcies, sobretot, als retrats que li va fer Ramon Casas, al cèlebre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i també als cartells amb què s’anunciava Els Quatre Gats i les sessions d’ombres xineses que s’hi feien. Però Pere Romeu va ser més que l’encarregat d’aquesta taverna mítica. Una altra de les grans fites de l’Any Ramon Casas és Les set vides de Pere Romeu (A Contra Vent), una biografia monumental amb què el filòleg i polític Josep Bargalló recull la personalitat polièdrica d’aquesta figura. Fill d’una família d’indians de Torredembarra, el que més crida l’atenció de Pere Romeu és que quan va tancar Els Quatre Gats es va lliurar a la seva gran passió: l’esport. Abans d’obrir la cerveseria del carrer Montsió, ja havia regentat un gimnàs, on havia exercit de mestre d’esgrima. Ramon Casas i Santiago Rusiñol van ser, a més de socis en el negoci, els testimonis del seu casament, celebrat a la catedral de Barcelona i oficiat per Jacint Verdaguer. Quan va deixar la feina d’hostaler, va ser un dels directius de l’Sportmen’s Club, la primera gran entitat esportiva catalana, i va organitzar i participar en les primeres curses automobilístiques del país. Després de morir va circular que ho havia fet en la misèria. Però no va ser així. És cert que va morir de manera prematura als 48 anys víctima de la tuberculosi, però tenia un concessionari de cotxes al passeig de Gràcia.

03 Josep Meifrèn

Es té constància de les sessions d’ombres xineses, dissenyades per Casas, que es feien a Els Quatre Gats. La figura principal és la de Pere Romeu. A més dels espectacles que es feien a la cerveseria, aquest cartell explica més coses. L’home que hi ha en primer terme, amb un bigoti molt poblat, no és una invenció, un personatge qualsevol per quadrar la composició, sinó un gran amic del pintor: Josep Meifrèn. A més de sortir al cartell, va construir les ombres xineses de Casas -es poden veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 27 de novembre-. Josep Meifrèn va ser odontòleg, com el seu pare, i ha quedat eclipsat per la figura del seu germà, el pintor Eliseu Meifrèn. A més de dedicar-se a la medicina, era un gran amant de les arts i va ser un dels fundadors de L’Avenç. La gran amistat que van mantenir es remunta a la seva joventut. Casas va retratar Josep Meifrèn per primera vegada en la seva etapa més primerenca, cap a l’any 1883. Dos anys després Meifrèn l’acompanya quan la família es trasllada a Vernet perquè el pintor faci uns dies de repòs: “Si no fos per en Meifrèn no podria resistir l’avorriment perquè aquí no hi ha res per veure”, va escriure Casas en una de les seves cartes. I el 1891, quan Casas va tornar del seu viatge a París, va passar una part de l’estiu amb els germans Meifrèn a Sitges.

04 Miquel Utrillo

Pintor, periodista, escriptor, promotor cultural... Com les de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Josep Meifrèn, la figura de Miquel Utrillo és representativa de l’efervescència de la cultura catalana en temps del Modernisme i d’unes figures que assumien funcions molt diverses. Miquel Utrillo va ser un dels fundadors d’Els Quatre Gats, juntament amb Pere Romeu, Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Però s’havia format com a enginyer, i al llarg de la seva vida també va ser el promotor, amb Ramon Casas, de les revistes Pèl & Ploma i Forma. A més, com un dels directors artístics de l’Exposició Universal del 1929, va ser un dels impulsors de la construcció del Poble Espanyol.

Pel que fa a la relació de Miquel Utrillo amb Ramon Casas, es van conèixer a través de Santiago Rusiñol. La seva amistat també té un vessant ombrívol. Utrillo va ser també l’intermediari en les operacions immobiliàries que un altre gran amic de Casas, el magnat Charles Deering, va fer a Sitges amb la intenció d’instal·lar-hi una segona residència i la seva valuosa col·lecció d’art. La primera part del conjunt de Maricel va ser l’antic Hospital de Sant Joan Baptista. Però quan Deering es va assabentar que Utrillo havia posat al seu nom prop de 20 cases que li havia encarregat que comprés, i que va fer el ronso a l’hora de regularitzat la situació, l’amistat entre els tres es va trencar i la col·lecció de Deering no va arribar a Sitges.

Lluis bassat

L’any 2003 el publicista Lluís Bassat es presentava per segona vegada a les eleccions del Barça i, en un debat televisiu, un dels candidats li va fer un comentari sobre el seu segon cognom. “Em dic Coen -va respondre ell-. És un cognom jueu, per si algú no ho sabia, i n’estic molt orgullós”. Bassat va dir més tard que el fet de “portar aquest cognom va ser un problema en temps del franquisme” i que no volia que ho tornés a ser. El que l’altre candidat del debat televisiu probablement no sabia era que la família paterna del publicista també era jueva: el seu avi, Samuel Bassat, havia arribat a Barcelona el 1929, en plena Exposició Universal, quan tenia gairebé 60 anys, després d’haver crescut a Shumla (Bulgària) en una família sefardita i haver viscut a Constantinoble, l’actual Istanbul.

Aquesta i moltes altres històries de les famílies Bassat i Coen són la primera matèria amb què Vicenç Villatoro ha escrit El retorn dels Bassat (RBA-La Magrana). “Mentre treballava en el llibre sobre el meu avi, Un home que se’n va [Proa, 2014], vaig coincidir amb en Lluís en un casament i em va començar a explicar la vida de l’altre avi, Manuel Coen, que venia de Corfú. Li vaig dir:«Com l’escriptor Albert Cohen». I ell em va dir: «Sí, el cosí Albert»”.

Estirant el fil, Villatoro es va adonar que els avantpassats de Bassat “eren l’encarnació de tot un món de literatura que havia conegut al llarg dels anys”. L’ha volgut rescatar en un llibre en què l’autor es defineix com “una mena de jueu de paper”, interessat per la seva literatura -la ficcional i la testimonial-. Les gairebé 600 pàgines d’ El retorn dels Bassat convoquen escenaris travessats de literatura: hi ha l’illa grega de Corfú, “evocada amb nostàlgia” per Albert Cohen, autor de Bella del senyor ; la Istanbul de Pamuk (i la que no surt als seus llibres); hi ha la Trieste d’Italo Svevo, Umberto Saba i Giani Stuparich. També la Bulgària d’Angel Wagenstein. I Elias Canetti: en plena recerca, Villatoro va descobrir que el premi Nobel de literatura de l’any 1981 és parent llunyà de Lluís Bassat. “Em va fer molta il·lusió saber-ho -admet Bassat-. El Vicenç ha fet una feina bestial amb les meves explicacions senzilles i modestes. Que jo sàpiga, no hi ha cap llibre que es fixi com ha fet ell en els jueus sefardites”.

Una de les nombroses referències d’ El retorn dels Bassat és El Danubi, de Claudio Magris. “Allà, Magris diu que Europa és una i jo ho poso en dubte -diu Villatoro-. Per a mi hi ha l’Europa del nord i la del sud, i la línia divisòria és el Danubi”. L’autor diu que “tres paraules importants al llibre són identitat, memòria i llengua ”. La comunitat sefardita va ser transnacional durant segles, però conservava un tret d’unió a través del ladino. “La meitat paterna de la família no va tenir problemes per adaptar-se a Barcelona, i van canviar el ladino pel castellà”, recorda Bassat. A més de resseguir els viatges dels Bassat i els Coen abans d’instal·lar-se a Barcelona, el llibre també dedica pàgines al “moment més dramàtic de la família, l’Holocaust”: durant la Segona Guerra Mundial diversos familiars de Lluís Bassat van morir al camp d’extermini d’Auschwitz. “En la vida d’en Lluís hi ha un canvi d’època -diu Villatoro-. Ell és l’únic que durant els 75 anys de vida no ha deixat Barcelona. També és el primer que s’ha envoltat d’un món no estrictament jueu. Amb ell acaba una llarga història i en comença una altra”.

Vicenç Villatoro tancarà la trilogia de memòries amb un llibre sobre el seu avi matern, Artur Lamolla, que havia militat a Estat Català-

cobi

La nova exposició del Macba, Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80,mereix més d’una visita, i no podia obrir les portes en un moment més oportú. Ho va fer l’endemà que Mariano Rajoy anunciés els membres del seu nou govern, precedit d’una profunda crisi al PSOE i de la defenestració de Pedro Sánchez per haver intentat formar un govern d’esquerres alternatiu. Felipe González va ser un dels ideòlegs de la caiguda en desgràcia de Sánchez, i a l’exposició també apareix en unes altres circumstàncies en què tampoc no va quallar l’aliança del PSOE amb altres forces de l’esquerra. El gruix de la mostra se centra en els anys 80, però la comissària, la conservadora del museu Teresa Grandas, obre el recorregut amb la pel·lícula Informe general, de Pere Portabella. Com Grandas explica al catàleg de la mostra, González va rebutjar la unió del seu partit amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Popular a les eleccions del 1977 perquè “com que és la primera confrontació electoral, cada força política ha de mostrar per si mateixa el seu perfil al poble”, i argumenta la seva afirmació amb una sentència que no ha perdut un gram d’actualitat: “El plantejament electoral és diferent del compromís institucional”. El que va passar ja és història.

Els més de 200 treballs de Gelatina dura, entre obres d’art d’una seixantena d’artistes, pel·lícules, publicacions i documents, constitueixen, com diu el director del Macba, Ferran Barenblit, “una polifonia de veus dissidents” que contradiu, en paraules de Grandas, el relat “fàcil, amable i digerible” dels 80 que s’ha difós i que va tenir el seu apogeu l’any 1992 amb les celebracions de l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona i la firma del Tractat de Maastricht. Pel que fa a la capital catalana, les fotografies de Manolo Laguillo reflecteixen la transformació de la ciutat entre el 1976 i el 2016 des d’un punt de vista crític, que també es pot trobar en la instal·lació de Muntadas Ciutat museu. La ressaca d’aquesta època apareix a la mostra altra vegada de la mà de Pere Portabella: l’última obra del recorregut és la revisió que Portabella va fer l’any passat de la seva pel·lícula del 1976, titulada Informe general II. El nou rapte d’Europa.

Cares sepultades per la història

“ Rockeros, el que no esté colocado, que se coloque, ¡y al lor o ! ”, crida Tierno Galván en un vídeo dels anys de la Movida Madrileña, però en l’altra cara d’aquest i altres rostres icònics d’aquell moment, la mostra posa l’altaveu a persones, artistes i col·lectius que van quedar sepultats sota l’afany de modernitat i els fastos de l’època. Per exemple, les obres de Francesc Abad i Marcelo Expósito denuncien els afusellats del franquisme al Camp de la Bota i els morts que encara continuen a les fosses comunes. Creadors com Pepe Sales, Pepe Espaliú i Ocaña representen els estralls que van causar l'heroïna i la pandèmia de la sida. El 5QKs van ridiculitzar amb les seves pel·lícules els clixés del que és masculí. Malgrat que els mallorquins Taller Llunàtic es van negar a participar en la mostra, s’hi poden veure algunes obres seves -provinents d’una col·lecció privada- en la mateixa línia. Grandas també exposa les fotografies que Colita va fer als membres de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), que es van autolesionar en senyal de protesta, perquè els presos condemnats per la llei de perillositat social no es van beneficiar de les amnisties de 1976 i 1977.

En el terreny de les organitzacions polítiques, Teresa Grandas repassa el procés judicial contra diversos militants de la CNT, acusats d’haver cremat la sala Scala després d’una manifestació contra els Pactes de la Moncloa. Grandas considera que tot plegat va ser una estratègia per neutralitzar l’anarquisme. Amb la pel·lícula Numax presenta, de Joaquim Jordà, i altres obres de Francesc Abad, Colita i Tino Calabuig també posa l’atenció en “la desarticulació dels moviments obrers a través de pactes d’estat i polítiques neoliberals”.

L’exposició aborda com la cultura es va fer servir per greixar la maquinària política de la Transició. “Va tenir un paper molt significatiu, es va fer servir com un argument propagandístic, de cara a la galeria i d’una manera populista”, explica la comissària. De fet, el Museu Reina Sofia i el Macba, així com la fira Arco, són fruit de l’anhel de modernitat, l’entusiasme i l’eufòria d’aquells anys. “Va haver-hi desmemòria i oblit, i no volíem deixar de remarcar certes operacions d’emmascarament d’una societat que potser va ser incapaç d’enfrontar-se a les seves problemàtiques i contradiccions o que potser no estava interessada a fer-ho”, subratlla Grandas. Més que arribar a conclusions, la comissària vol que l’exposició “obri interrogants”. Gelatina dura sorgeix de la participació del Macba en la xarxa La Internationale i estarà oberta fins al 19 de març

inventor

Se’ls reconeix fàcilment. Ronden la seixantena, vesteixen sense formalitats, probablement amb el seu jersei de llana preferit, i tenen una mirada que brilla amb guspires d’il·lusió. És la mirada de l’inventor. Així és almenys com la defineix Eduard Egusquiza, doctor en enginyeria industrial i catedràtic de mecànica de fluids a la Universitat Politècnica de Barcelona. Cada any acostuma a rebre tres o quatre visites d’aquests personatges, que se li presenten al despatx en els moments més inesperats, mirant de reüll, inquiets i a mig camí entre l’eufòria i la desconfiança.

Carregats de plànols sota el braç, aquests aspirants a inventor li presenten projectes destinats a revolucionar el futur de l’energia a Catalunya. Molts d’ells asseguren que han descobert un dels invents més anhelats: una màquina de moviment perpetu que genera energia. Per explicar-ho ràpid, es tractaria d’una màquina que, després de donar-li un petit cop inicial, funcionaria indefinidament sense ajuda externa i generaria energia aprofitable.

“És completament impossible que existeixi una màquina així, perquè sempre acabaria apareixent algun tipus de fricció que l’aturaria”, aclareix Eduard Egusquiza. Aquesta senzilla explicació, però, no és suficient per evitar que li presentin al despatx propostes tan extravagants com la construcció d’un pou de cinc-cents metres de diàmetre i dos mil metres de profunditat amb una turbina al fons, on s’abocaria l’aigua del mar per convertir-la en energia.

Energia perpètua

“Solen buscar un expert que els validi la seva idea, sense tenir en compte les grans inversions inicials que suposaria si es dugués a terme -comenta el doctor en enginyeria-. Alguns fins i tot han anat a presentar les seves idees a polítics i consellers, però sempre ens els acaben enviant a nosaltres”, explica, referint-se a altres catedràtics que també es dediquen a temes d’energia. Això sí, sovint presenten la iniciativa “a mitges, amb por que els robin l’invent o que es desencadeni una conspiració de les empreses multinacionals”.

D’altra banda, també ha rebut inventors que asseguraven haver muntat una empresa i patentat la màquina ja als Estats Units. Un fet impossible, perquè, a banda que el cost és molt elevat, a l’Oficina de Patents i Marques dels EUA està explícitament prohibit patentar màquines considerades de moviment perpetu.

Quan finalment el catedràtic els dóna a entendre que la seva idea, per la qual s’han passat mesos treballant, no és vàlida, el disgust està assegurat. Hi ha discussió, intercanvi intens d’arguments i, sovint, comiats amb cop de porta final.

Invents per al dia a dia

“La màquina de moviment perpetu és un clàssic del tipus d’ inventor il·luminat -aclareix Pep Torres, inventor, creatiu i fundador del Museu d’Idees i Invents de Barcelona (Miba)-. Estan al nivell dels alquimistes o dels que volen crear la màquina del temps”. En canvi, Torres creu que, en l’àmbit quotidià, ara és un gran moment per inventar. Sobretot pel que fa a l’arribada de l’ internet de les coses (IOT, en anglès). “Avui en dia els inventors estem més enfocats a fer ginys que millorin la vida de les persones, sobretot amb aplis i tecnologia”, assegura el director del Miba.

Inaugurat fa gairebé set anys amb fons privats, el Museu d’Idees i Invents de Barcelonapresumeix de ser l’únic espai del món dedicat a aquest àmbit. “Volem encoratjar nens i adults i facilitar-los que tirin endavant les seves idees”, resumeix el director i fundador. Potser aquest pot ser un bon lloc per celebrar un dia com avui, el Dia Internacional de l’Inventor. Una jornada establerta per l’inventor i empresari Gerhard Muttenthaler amb la qual es commemora el naixement de l’actriu, enginyera i inventora Hedy Lamarr el 9 de novembre del 1914.

Lamarr és coneguda per haver inventat un sistema de codificació de transmissions anomenat espectre eixamplat. Una idea que ha acabat sent la predecessora de la tecnologia que s’utilitza avui en dia en les comunicacions sense fils, com els sistemes GPS, les xarxes wifi o els telèfons mòbils.

“El món està ple d’inventors -assegura Pep Torres-. El que passa és que no tots fan el pas de prendre’s seriosament la seva crida interior”. Molts d’ells provenen dels Estats Units. De fet, els grans herois nord-americans són inventors; Franklin, Lincoln, Tesla o Edison, per citar-ne alguns. I com a inventors més contemporanis que han aconseguit rellevància internacional trobem Elon Musk i Steve Jobs, “dos inventors de base”. Segons Torres, el país americà dóna ales a les persones amb idees i és un lloc on un fracàs és considerat un aprenentatge. “En canvi, fracassar aquí és un estigma que s’arrossega tota la vida”.

Futur creatiu

Per impulsar les idees creatives, el Miba oferia fins fa pocs mesos el Flyday, una consultoria creativa on tothom podia anar a exposar els seus invents cada divendres al matí. “ Vam morir d’èxit”, assegura Torres. Les llistes d’espera es van fer tan llargues que el Miba es va veure obligat a cancel·lar-ho.

Tot i això, el fundador encara rep visites d’inventors. Fins i tot ven a la botiga del museu alguns dels ginys que li presenten. Per exemple, una cullera de cuina amb dos recipientsperquè dues persones puguin tastar, de forma higiènica, el mateix preparat culinari. “Ens la va presentar un bomber”, puntualitza Torres.

“En el futur, un dels atributs personals que més es valorarà serà la creativitat”, assegura. Aquest tret serà, segons el seu parer, l’única cosa que ens diferenciarà, i salvarà, de les màquines. Torres subratlla que el consumidor és humà i, al final, vol comprar coses que siguin pensades per humans “imperfectes”. “Això fins al dia que les màquines comencin també a comprar, esclar”.

Croissants de tres puntes i lentilles solars

Un dels lemes de Pep Torres, inventor i fundador del Museu d’Idees i Invents de Barcelona (Miba), és que la diferència entre innovar o no no és tenir bones idees, sinó executar les que tinguis, encara que siguin dolentes. Per aquest motiu, al mes de març va publicar el llibre 100 idees per emportar, on plasma un seguit d’idees i invents propis i explica la història que hi ha al darrere. “Hi ha idees que no han tingut èxit, però les explico igualment perquè els errors també ajuden a fer créixer els altres”. La majoria dels invents del llibre encara no s’han fet realitat. Per exemple, els pastissers podrien considerar fer croissants de tres puntes: així, si s’ha de compartir una punta amb algú, encara te’n queden dues més per gaudir. El sector de l’hostaleria també podria plantejar-se un bufet lliure que funcioni segons el pes de cada persona. És a dir, et pesen en entrar i en sortir del bufet, i la diferència de pes serà el preu final. I les òptiques podrien revolucionar el seu mercat creant les lentilles de sol. Perquè, per què ens hem de posar ulleres de sol si només ens volem tapar la còrnia?

pallasso periodistes

La història de les profecies autorealitzades o autoacomplides és tan antiga com fascinadora. En el transcurs de la meva vida, fins i tot, n’he arribat a presenciar alguna en directe. Tot comença sempre amb un rumor que, performativament, s’acaba autovalidant. Amb el següent exemple (que és real i es va produir al Segrià de la meva infantesa, a la dècada del 1970) el mecanisme es veu molt clar. Comencen a circular rumors sobre un empresari local. Diuen que té deutes pendents, que no paga quan toca als proveïdors, etc. “S’acabarà arruïnant ell i de passada mos tocarà lo rebre a naltros!”, assegurava la veu popular. Com a conseqüència del rumor, la gent deixa de portar-li fruita per envasar-la i comercialitzar-la. L’empresari, òbviament, s’arruïna, i de passada deixa deutes als proveïdors, etc. Llavors, coralment, el personal diu: “Ho veus?” Una profecia autoacomplida més, com sempre a partir de rumors.

De vegades, però, ni així: si la fantasia és massa maximalista, ni tan sols funciona la brama popular. És tot just el que va passar fa ben pocs dies, abans de la castanyada, en relació a la patètica rucada dels “pallassos diabòlics”, íntegrament fabulada per tots els mitjans de comunicació que es fan i es desfan. En si mateix, el tema és insubstancial i m’interessa ben poc; el seu significat, però, mostra un canvi qualitatiu que cal tenir molt en compte. Moltíssim. L’avanço: el subjecte imaginari anomenat “les xarxes” està prenent cos, s’està substancialitzant, i comença a substituir a poc a poc els subjectes reals i tangibles (com ara: “els pensionistes”, “els sabaters” o “els venedors de gelats”). Cada frase que comença amb l’expressió “Les xarxes diuen que...” està condemnada a desembocar en algun despropòsit, en la mesura que les xarxes ni diuen ni poden arribar a dir res -tret que, mamant-nos el ditet, arribem a confondre un percentatge que es fa ressò de coses efímeres amb un consens racional entre persones-. D’altra banda, una tendència que dura dos minuts i mig no és, per definició, una tendència. No és res.

El periodisme basat en les capricioses ondulacions de les xarxes no acaba parlant d’esdeveniments rellevants sinó de les mateixes xarxes socials

Què passa, però, quan aquestes xarxes “diuen” coses que no concorden amb allò que tenim -o, en aquest cas, que no tenim- davant dels ulls? Res, no passa res: simplement cal afinar la realitat, per dir-ho com l’exministre Fernández Díaz. Resulta que Instagram està ple de carallots disfressats de pallassos sinistres però pel carrer no se’n veu ni un... Cap problema! Anem repetint la història, anem mostrant aquelles fotos i, sense cap mena d’escrúpol deontològic, fem entrevistes a venedors de disfresses de Halloween que, amb les seves atònites declaracions, demostren “la preocupant magnitud del problema”. Ah, i que no hi falti algun “expert”! (Algun dia n’hauríem de parlar amb calma, sobre aquesta mena d’“experts”.) Esquifit balanç dels resultats: un noi de 19 anys de Badajoz, un de sol, fa una denúncia falsa a la policia, que respon amb una altra denúncia (en aquest cas vertadera, i amb conseqüències penals) per fals testimoni i obstrucció. Meravellós. El que resulta estrany és que no hi hagués més casos semblants, atès el bombardeig mediàtic. Això ja és aigua passada. El mecanisme que va generar el despropòsit, en canvi, segueix on era: s’ha transformat en una inèrcia, i això sí que és preocupant (més que els pallassos diabòlics).

Conec bons professionals que consideren que el periodisme és una cosa i les xarxes socials una altra, i que cal anar amb compte amb el tema. La credibilitat és la base última d’aquest ofici, i costa molt poc de perdre. Jo vaig una mica més lluny. Estic convençut que no estem davant de coses diferents, sinó directament antagòniques. Per tres raons: a) el mecanisme de la viralitat distorsiona sense remei l’abast o la dimensió real de qualsevol problema; b) l’anonimat de les fonts és incompatible amb qualsevol possibilitat de contrastació; c) la creació i expansió d’un tema no respon a cap criteri racional sinó, per exemple, a l’impacte emocional que pot provocar una foto. Tot plegat no és compatible amb l’exercici rigorós del periodisme. És oli i aigua. Al cap del carrer, el fantasma de l’autoreferencialitat: el periodisme basat en les capricioses ondulacions de les xarxes no acaba parlant d’esdeveniments rellevants sinó, com no podia ser d’una altra manera, de les mateixes xarxes socials. És un bucle previsible que no porta enlloc. És trist, i vulgar, i massa fàcil: tot comença i acaba en el telefonet que ara s’utilitza “com un rosari, i on l’amén és l’ I like”, segons la descripció de l’interessantíssim filòsof germanocoreà Byung-Chul Han.

Maquis

Perl'avi els ultims herois sobre la terra. Ara unes fotos i la memoria ¡, en recuperen uns quants per aqui la guerra contra el franquisme vadurar 12 anys mes. Fins a la mort.er a ells la Guerra Civil, iniciada enguany fa 80 anys, no va acabar el 1939. Ells, els maquis, van continuar la guerra fins gairebé els anys seixanta, amagats sobretot a les muntanyes, mantenint una lluita de guerrilles contra el franquisme en què es van jugar la vida i la llibertat. A ells, però, poca gent els recorda. “Em va sorprendre que gairebé les úniques imatges que hi havia dels maquis fossin en blanc i negre i de fa molts anys, amb poques excepcions relacionades amb algun cas concret”, explica el fotògraf valencià Juan Plasencia. “És curiós que no hi hagués treballs de grup quan, precisament, els maquis havien funcionat sempre de manera col·lectiva. Per això em vaig decidir a fer aquest projecte, perquè era ara o mai. Els supervivents són molt grans, es moriran i no hauran tingut ni un sol reconeixement. Com és possible?”

Plasencia va començar el treball el 2009 i l’última foto la va fer el 2013. En conjunt va fer 57 retrats de maquis localitzats per tot arreu. “Va ser un treball molt emocionant en l’àmbit personal, perquè era gent molt conciliadora i amable, però va ser molt dur en l’aspecte logístic. Vaig recórrer 24.000 quilòmetres, de Granada a París, perquè és gent molt gran i era jo qui m’havia de desplaçar a casa seva. Tanmateix, no volia retratar-los en el seu context actual, que en alguns casos és molt dur perquè han tingut una vida difícil, sinó mirant de buscar el que havien sigut, la seva memòria”.

Les fotografies són tota una declaració d’intencions. “Els maquis són una ombra històrica i es mereixien un homenatge no només pel que havien patit sinó sobretot per l’oblit de tants anys. Per això me’ls imaginava en la penombra, quasi en l’obscuritat total, però aproximant-se cap a una cortina de llum. Perquè es mereixen ser als llibres d’història, van lluitar per la democràcia espanyola, i si no van aconseguir res no va ser ells no ho intentessin sinó perquè els seus comandaments polítics els van abandonar”.

Des del 1939 fins als anys 50 la guerra contra el franquisme va seguir al bosc

Amb aquesta feina, formalment molt estètica i que en format expositiu s’ha mostrat en diverses localitats valencianes, Plasencia volia apel·lar no tant a la gent d’esquerres, que més o menys ja coneix la història, com “als que no compartien els seus ideals i a la gran majoria indiferent que desconeix la seva existència”. Va tenir l’ajuda de l’historiador alacantí Salvador F. Cava -autor dels perfils que acompanyen les imatges-, que ha estudiat el llegat dels guerrillers. Segons Cava, en la guerrilla del maquis, que va començar tot just acabada la guerra i va tenir grups a les serralades de tot Espanya -d’Andalusia a Catalunya-, s’han de tenir presents també els enllaços, fonamentals per subministrar queviures, aixopluc i informació als combatents, i també els familiars, que van patir de primera mà la repressió, especialment de la Guàrdia Civil, que va ser el cos encarregat de perseguir els maquis, a qui titllaven de “bandolers”.

La guerrilla, explica Cava, es va revifar especialment després del final de la Segona Guerra Mundial -amb la vana esperança que es podria tombar Franco- i els milers de guerrillers i enllaços estaven estructurats políticament i militarment: especialment eren comunistes i anarquistes i també hi havia alguns grups socialistes. Gairebé tots van acabar morts, a la presó o a l’exili. Ningú, diu Cava, els reconeix que van ser “els últims soldats de la República”. Aquest dolor, el que provoca l’oblit de la societat per la qual es va lluitar i patir, és el que apareix en moltes de les mirades d’aquest reportatge.

8 HISTÒRIES PARTICULARS

Amadora Martínez García, ‘Rosita’ 

(Atalaya, Villar del Saz, Conca, 1930)

• 

Igual que les seves germanes Sole i Blanca, i el seu pare, Nicolás Martínez Enrique, i el seu cunyat Hilario García Loreto –tots dos morts a les guerrilles–, es va incorporar a la muntanya el novembre del 1949. Va estar en els grups guerrillers dels sectors 50 i 11. Des del terme de Calles, com a a nucli de suport fonamental, es va traslladar a Iecla, a la casa de Matilde Rovira. Tanmateix, va ser detinguda al cap de poc d’arribar-hi, el 25 de juliol del 1951. Després del consell de guerra es va passar set anys a la presó. El 1960 es va casar amb el guerriller de l’Agrupació de Granada Miguel Padial.

Martín Arnal, ‘Pasador’ 

(Angüés, Osca , 1921)

• 

Va viure activament la Guerra Civil Espanyola: la retirada d’Aragó i la de Catalunya el 1939. El mateix passaria a França, i a partir del 1942 va col·laborar amb la resistència en la seva lluita contra els nazis. L’octubre del 1944, paral·lelament a la incursió armada a la Vall d’Aran, va començar la seva feina de passador a la zona pirenaica. Especialment ajudava l’agrupació AGLA i guerrillers anarquistes, les dues organitzacions més actives en la continuïtat de la lluita armada contra el franquisme fins ben entrats els anys 50.

Teresa Dolz Vicente

(Nogueruelas, Terol, 1930)

• 

Filla de Francisco Dolz i d’Estrella Vicente, la masia Río Quilez (Nogueruelas), on vivien, va ser un dels punts de suport a la guerrilla més significatius des del 1946. Situada en la ruta de pas cap a Mosqueruela, aviat va ser denunciada i al seu masover li van aplicar la llei de fugues (execució extrajudicial) el 15 de març del 1947. Amb tot, la masia va continuar sent un nucli de suport efectiu del maquis. L’episodi més comentat va passar el 1952, quan el maqui Isaías Jiménez Utrillas, Maquinista, que havia deixat la guerrilla i ajudava la Guàrdia Civil a detenir els seus antics companys, va disparar contra els guàrdies que el custodiaven i en va matar tres, i també una germana de la Teresa.

Tàrio Rubio

(Les Useres, Castelló, 1920)

• 

Voluntari al front de Terol, va ser fet presoner el 1938. Va passar per diversos camps de concentració (Miranda de Ebro, Aranda de Duero) i presons franquistes (Valdenoceda, Torrero), i pels batallons disciplinaris (Cuelgamuros, Somaén). El 1945 va sortir en llibertat. La seva tornada a casa va coincidir amb l’arribada del maquis al Maestrat. Amb diversos coneguts i represaliats del seu poble va formar un nucli de suport als guerrillers del sector 17. L’aplicació de la llei de fugues a Salvador Escrich a Atzeneta, amb qui estava enllaçat, va ser determinant per a la seva breu detenció, tortures i posterior fugida a Barcelona. 

Francisco Martínez López, ‘Quico’

(Cabañas Raras, Lleó, 1925)

• 

Guerriller al seu Bierzo natal. Va començar com a enllaç i el 1947 es va incorporar a les partides armades de l’Agrupació de Lleó i Galícia evitant així una detenció imminent. El març del 1949 va formar part de la unitat del mític Manuel Girón Bazán, amb qui va compartir lluita i causa fins que Girón va morir el maig del 1951. El setembre d’aquell any, Quico i altres companys es van exiliar a França. No tornaria a Espanya fins al 1977 i des de llavors ha sigut un dels guerrillers més actius per recuperar la memòria del maquis.

Camilo de Dios fernández

(Sandiás, Ourense, 1932)

• 

Membre de les Joventuts Socialistes Unificades, es va incorporar a la guerrilla galaicolleonesa, amb la seva mare, Carmen Fernández Seguín, i el seu germà gran, Perfecte, el 1948, quan tenia 16 anys. Va formar part del grup volant a càrrec de Juan Sorga. Va participar en moltes accions, com l’intent de treure de la presó de la Corunya els dirigents Antonio Seoane i Juan Gómez Gayoso. Ferit i pres el 18 de març del 1949, va estar tancat 10 anys i la seva mare 13. El seu germà va morir a Àvila en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. La seva lluita política clandestina com a comunista va continuar als anys seixanta.

Pedro López Tena, ‘Garrafa’

(Aldeanovita, Toledo, 1926)

• 

Aldeanueva de San Bartolomé, el seu poble, va ser un lloc significat de la lluita guerrillera amb 22 incorporacions. D’allà en va sortir tot un grup de guerrillers des de les fugues de la presó el juliol del 1940 i en anys posteriors. El més carismàtic va ser Jesús Gómez Recio, Quincoces. Pedro López i el seu germà Teodoro López, Segovia, així com el seu oncle Saturio Gómez Recio, Quijote, germà de Quincoces, s’hi van incorporar l’abril del 1945, al mateix temps que es produïa la visita de coordinació dels caps centrals de la guerrilla que van situar l’estat major en una cova de la serra d’Altamira. El Pedro i el seu germà van estar un any a les guerrilles, fins al juny del 1946.

Jerónimo Barquero Barquero, ‘Abundio’

(Bronchales, Terol, 1920)

• 

Refugiat a Conca durant la Guerra Civil, hi va participar quan es va mobilitzar la seva quinta dins de l’Exèrcit del Centre a les ordres de Cipriano Mera. La primavera del 1947 els guerrillers arribarien als Montes Universales. A l’abril quatre joves de Bronchales s’hi van unir. Els altres tres eren Roberto Barquero, Silvio; Francisco Domingo, Rufino, i Antoniano Pérez, Jaime. Jerónimo Barquero no s’hi va estar gaire temps, a la muntanya, tot just un mes. Després de deixar-ho, va estar amagat a casa seva fins al febrer del 1948. En els documents policials hi figura com a afusellat aquell any.

LLIBERTAT AMB LIMITS

La Maria fa temps que posa en pràctica la pedagogia Montessori en el dia a dia a casa seva amb els seus dos fills: la Nina, de 4 anys, i en Gael, de 2. Ella és pedagoga i ja tenia coneixements de la filosofia que hi ha el darrere però fa uns mesos va voler aprofundir una mica més en el tema i es va apuntar a un curs online.

Cada vegada hi ha més escoles que apliquen els plantejaments de la pedagogia Montessori i també creix l’interès dels pares per dur-la a terme en el seu dia a dia amb els fills. És per això que han sorgit webs com Montessorizate, de Bei M. Muñoz, o Montessori en Casa, de Cristina Tébar, a través de les quals es poden fer cursos online per a tots els gustos i nivells. N’hi ha de més senzilles, que t’ajuden a esbrinar si Montessori realment és “el que estàs buscant per a la teva família”, i formacions més específiques, que tracten de com afrontar les diferents etapes de desenvolupament dels nens (de 0 a 3 anys, de 3 a 6, de 6 a 12...). També hi ha cursos que són temàtics per aprendre com preparar materials Montessori o fins i tot com crear el teu propi hort...

LLIBERTAT AMB LÍMITS

Què és exactament la pedagogia Montessori? Se’n senten a dir moltes coses: des que és un mètode molt estricte fins que permet que els nanos facin el que els doni la gana... Cristina Tébar, que com ja hem dit és autora d’una d’aquestes webs des de fa tres anys, acaba de publicar el llibre Montessori en casa (Plataforma Editorial), en què explica fil per randa les bases d’aquesta filosofia i assegura que no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra.

“És veritat que els nanos tenen molta llibertat -afegeix-, perquè se’ls permet triar en què poden treballar i l’estona que volen fer-ho, però tenen uns límits”. A l’aula, per exemple, poden utilitzar el material respectant tres condicions: que estigui a la prestatgeria i, per tant, no l’estigui fent servir cap altre nen, que ja els hagin explicat com s’utilitza i que quan acabin el tornin a deixar exactament com l’han trobat. “Aquí hi ha implícits un munt de valors i habilitats, com el respecte, l’ordre, la paciència...”, a més, esclar, del contingut que puguin aprendre depenent del tipus de material que facin servir: matemàtiques, ciències naturals, llengua... De fet, Maria Montessori deia que “els nens no fan el que volen sinó que volen el que fan”.

La Cristina es va començar a interessar per la pedagogia Montessori fa sis anys, quan va ser mare per primera vegada. El primer que li va cridar l’atenció van ser els materials, especialment els de matemàtiques, que potser són els més coneguts. La va sorprendre molt la possibilitat d’aprendre conceptes abstractes d’una manera molt pràctica, manipulativa, a través d’un joc de fustes de colors. Se li va obrir tot un món en veure que darrere d’aquell material hi havia tota una filosofia, un estil de vida, que en diu ella. “Em vaig enamorar d’aquesta manera de veure el nen”, un infant que dins seu té la capacitat d’aprendre i de desenvolupar unes potencialitats i de fer-ho de manera natural. És com un mestre intern al qual, segons Maria Montessori, els adults hem de facilitar el desenvolupament en comptes d’entorpir-lo dient-li el que ha de fer i per on ha de tirar. I això passa per respectar el ritme d’aprenentatge de cada nen.

La Cristina Tébar hauria volgut portar els seus fills a una escola Montessori però no n’hi ha gaires i solen ser cares. A Catalunya, per exemple, només n’hi ha tres per a l’etapa d’escolarització obligatòria (Girona, Figueres i l’Hospitalet de Llobregat). O sigui que va decidir començar a integrar la filosofia Montessori al seu estil de criança.

PISTES PER AL DIA A DIA

“Per aplicar Montessori a casa hem de començar per impregnar-nos una mica de la filosofia i tenir clars els principis més bàsics, perquè cal fer un canvi de xip”, assegura Cristina Tébar. La Maria està d’acord que “l’adult ha d’estar molt mentalitzat per realment confiar en el nen, facilitar-li les coses i no tenir pressa”.

“Per aplicar Montessori a casa hem de començar per impregnar-nos una mica de la filosofia i tenir clars els principis més bàsics, perquè cal fer un canvi de xip”

CRISTINA TÉBAR - MONTESSORI EN CASA

Com que canviar la manera de veure el nen precisament no és un procés fàcil, fa tres anys la Cristina es va decidir a compartir les seves pròpies experiències a través de la seva web perquè li semblava que hi podia haver més gent interessada a provar-ho. I la va encertar de ple, perquè en poc temps va anar guanyant lectors, que li van acabar demanant que fes cursos online.

I és que un dels punts clau de la filosofia Montessori és la preparació que necessita l’adult. Tébar, però, vol deixar molt clar que els pares no ens hem d’estressar ni culpabilitzar si veiem que hi ha coses que no fem bé: “Hem d’aprendre dels errors i seguir endavant”. Si no, diu, és fàcil desmoralitzar-se. A més creu que és positiu que els nanos vegin que som humans, que cometem errors i que som capaços de reconèixer-ho.

A més dels materials i de l’adult preparat, el tercer element en què es basa la filosofia són els ambients o espais, on l’ordre i una certa estètica tenen molt de pes. La Maria explica que “els espais de casa s’han d’adaptar perquè els nens siguin autònoms, com fan a l’Ikea”, on fan els mobles a la mida dels infants, des de llits fins a prestatgeries. Altres maneres de fomentar l’autonomia que practica la Maria poden ser posar un tamboret davant de la pica perquè els nens arribin a rentar-se les mans o tenir els coberts i els plats a l’abast perquè puguin ajudar a parar la taula.

NI CÀSTIGS NI ELOGIS

Al seu llibre Montessori en casa, Cristina Tébar dedica un apartat als càstigs, premis i elogis. I és que des de la pedagogia Montessori es proposa que no hi hagi ni premis ni càstigs, sinó que es faci veure als nens les conseqüències naturals dels seus actes. Per exemple, si no recullen els retoladors i els deixen destapats, se’ls explica que se’ls assecaran i no podran pintar més.

La pedagogia Montessori es proposa que no hi hagi ni premis ni càstigs, sinó que es faci veure als nens les conseqüències naturals dels seus actes

L’autora és molt conscient que és una feina a llarg termini perquè normalment no funciona ni a la primera, ni a la segona, com sí que passa amb els càstigs, que són d’efectes més immediats. Per això és important que els pares proposem solucions alternatives, que els preguntem com els podem ajudar o què podem fer perquè sigui més fàcil que endrecin.

A Montessori tampoc són partidaris dels elogis perquè es considera que els nanos acaben depenent de l’aprovació dels altres. La Maria va posar-ho en pràctica quan la seva filla va deixar d’utilitzar bolquers. Ni la premiava ni la renyava. Si se li escapava, només li deia: “T’has mullat, t’hem de canviar”. Ara bé, en general la Maria no se sent gaire còmoda amb aquesta postura de no elogiar mai els nens i assegura que prefereix fer-ho igualment però posant més èmfasi en l’esforç que han hagut de fer per aconseguir alguna cosa.

Qui va ser Maria Montessori?

Va ser la primera dona italiana que va aconseguir el certificat de metge a finals del segle XIX. A partir de les seves experiències i observacions amb nens en risc d’exclusió social, va desenvolupar una metodologia basada en el respecte cap als infants i en la seva enorme capacitat d’aprendre. Creia que si els donem l’oportunitat de ser lliures des de ben petits, quan són adults tenen la capacitat de fer front als problemes i els reptes de la vida. Amb els anys, la neurociència ha confirmat molts dels seus plantejaments, com ara que aprenem més quan ho fem de manera manipulativa, a través de les mans. Personalitats com Hillary Clinton, Gabriel García Márquez, Serguei Brin i Larry Page (creadors de Google) o Jimmy Wales (promotor de la Wikipedia) van estudiar amb la pedagogia Montessori.