ansu fati

el teu desig de jugar al Barça l’has complert de forma precoç, als 16 anys, 9 mesos i 25 dies. Primers minuts, primers rècords i primers gols. Aquell somni infantil s’ha acabat i ara el que comença és una carrera de futbolista d’elit, que pot durar 16 anys, 9 mesos i 25 dies més.

Un dia tindràs parella i els aficionats ho sabrem perquè els gols ja no els celebraràs amb el somriure ingenu i la cara de sorpresa d’aquests primers que has marcat. Buscaràs la càmera, t’hi plantaràs a davant i ajuntaràs, en forma de cor, els dits grossos i índexs de les mans. Un altre dia –més d’hora que tard, si segueixes el calendari vital dels futbolistes– descobrirem que després de fer un gol agafes la pilota i te la poses a sota la samarreta. Voldrà dir que esteu embarassats, i així, quan ja hagin nascut els teus fills, et posaràs el dit gros a la boca, com si fos un xumet, i te’ls emportaràs a les celebracions dels títols. Fins al dia que l’absència d’un familiar molt estimat et faci mirar al cel després de cada gol.

Hi ha coses del teu futur que no podem predir, però n’hi ha d’altres que són més difícils d’esquivar. Marquen el pas al futbol adult contemporani uns quants ritus d’iniciació. Passen els anys d’un futbolista i els tatuatges s’acumulen a les supersticions, els talls i tints de cabells estrafolaris conviuen amb uns auriculars cada vegada més grossos per baixar dels autobusos que et porten als estadis o dels avions privats que et faciliten les escapades a Eivissa. Hauràs de decidir (o deixar que decideixin per tu) si el teu primer negoci fora del futbol serà un restaurant o una línia de roba, i si el documental sobre Ansu Fati el voldràs a Amazon o a Netflix.

Tot això és fàcil imaginar-t’ho. Què passarà amb tu d’aquí al 2036 no ho sap ningú. La diferència és que, fins a principis d’aquest mes de setembre, només havies de gestionar una incertesa íntima. La teva i la de la teva família. Ara, l’esperança és col·lectiva. La il·lusió de poder debutar un dia al Barça es transforma (en el millor dels casos, que és el teu) en la pressió diària de poder-hi jugar dos cops per setmana, sota la nostra mirada ciclotímica, els propers 16 anys, 9 mesos i 25 dies.

I això passa en un moment transcendental per a la família blaugrana. Portem un temps detectant símptomes d’esgotament en els més grans de la casa i, de cop, sense que ens haguessin informat de cap embaràs, anem un dia al camp i assistim al naixement d’un net esplendorós, a qui ens aferrem per pensar que la vida (i el futbol) continuen.

P.D. És impossible no emocionar-se veient el dibuix que t’ha fet l'Alex Gallego, i que capta exactament el que han sigut els teus primers instants amb el Barça. La suor al front i la barreja, en la mirada, de la il·lusió i la incredulitat d’un nen de setze anys

la merce

El Piromusical de la Mercè

Els pallassos i les pallasses seran, juntament amb la ciutat de Beirut i la cultura africana, els grans protagonistes de la festa de la Mercè d'aquest 2019. Amb una programació que, altre cop, busca descentralitzar-se per diferents barris de Barcelona –trepitja sis districtes– i que vol ser el gran aparador del teatre de carrer a la ciutat. Aquesta edició de la festa, però, arriba amb amenaça de pluja –sobretot, de cara a dissabte al matí i al migdia– i l'organització, que preveu mantenir el màxim de propostes, està preparada per avisar a través de les xarxes socials de qualsevol canvi obligat de plans. En total, 60 escenaris repartits per 17 espais de festa i prop de 150 espectacles de teatre, dansa i altres arts escèniques. Aquests són alguns dels plats forts de la festa. 

• 

Pregó

L'exalcaldessa de Madrid obre la Mercè

Les Festes de la Mercè, que s'allargaran fins al dimarts 24 a la nit, començaran aquest divendres amb el pregó de l'exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que és l'encarregada d'escollir el pregoner o pregonera de la festa, va pensar en Carmena per aspectes com haver apostat per l'acostament entre Madrid i Barcelona durant el seu mandat. El pregó, que tindrà lloc a les 18.30 hores al Saló de Cent, donarà pas al seguici inaugural i al posterior toc d'inici a la plaça de Sant Jaume. Aquest any, la imatgeria festiva es podrà visitar a l'Ajuntament.

• 

Pallassos

Somriures i compromís a la llera del Besòs

Aquesta és la Mercè dels pallassos. I ho és, sobretot, a l'escenari de la llera del Besòs, que va debutar l'any passat a la festa. Aquest serà, el dia 24, el territori de Pallassos Sense Fronteres, que celebren el seu 25è aniversari i que han dividit l'espai en diferents escenaris que porten el nom de llocs especialment vinculats a l'ONG, com Sarajevo, la ciutat que simbolitza el naixement de l'entitat, quan el Tortell Poltrona, de la mà d'un projecte de l'escola barcelonina Projecte, va portar el seu espectacle  als camps de refugiats de l'antiga Iugoslàvia. Però també el pont de Mitrovica, que separa les comunitats albanesa i sèrbia de Kosovo o la vall de la Bekaa, al Líban. "Ens han portat llapis i llibretes, però mai ningú ens havia portat la vida", resumia aquest dijous Jaume Mateu (Tortell Poltrona) per exemplificar la raó de ser de l'organització. Aquesta és la resposta que els van donar després d'actuar en una zona desbastada per un tsunami.

Per la llera del Besòs hi passaran més de 200 pallassos i les companyies, totes col·laboradores de Pallassos Sense Fronteres, cobraran per primera vegada per una actuació amb l'ONG, però només una part del bolo, perquè la resta, com va explicar Mateu, es destina a finançar quatre expedicions que es faran l'any que ve. Però els pallassos no seran només a l'escenari del Bon Pastor, sinó que seran protagonistes en tots els escenaris del Barcelona Arts de Carrer.

• 

Circ

El Castell de Montjuïc desafia el sentit comú

"El circ desafia el sentit comú", resumeix Jaume Mateu, i aquest desafiament serà molt present al Castell de Montjuïc, que és l'escenari que torna a concentrar més programació d'aquest àmbit, amb una barreja de companyies nacionals i internacionals. Destaquen espectacles com el 'Cabaret de circ', que combina titelles, trapezis i música de la mà de la clown Alba Sarraute i que es podrà veure dissabte i diumenge a les 12 h i a les 18.15 h al fossat de Santa Eulàlia. O el xou 'Diòptries', de la companyia Toti Toronell en col·laboració amb la Fira Trapezi de Reus. L'espectacle combina el circ més clàssic amb una visió contemporània i es podrà veure dissabte i diumenge a les 13.30 h i les 17 h al fossat oest. També porta l'etiqueta de recomanat el xou 'Clown me in: clown me a la platja', que té segell de Beirut, amb vuit pallassos i pallasses libaneses. La proposta es pot veure dissabte i diumenge a les 12.30 h a la Rotonda del Castell i a les 15 h al fossat oest.

Beirut

Una gran festa nocturna a la Ciutadella

La ciutat convidada, Beirut, impregnarà tota la programació i, com remarca Marta Almirall, directora del MAC, dona una visió "molt forta" al conjunt de les propostes per la seva capacitat de sobreposar-se a la guerra. "Quan has viscut una guerra ja res no es veu de la mateixa manera i això es nota en els espectacles", explica Almirall, que destaca com un dels plats forts la Nit de Beirut, una gran festa participativa i barreja d'artistes catalans i libanesos que es viurà, divendres, dissabte i dilluns, d'onze de la nit a dues de la matinada, a l'escenari de la cascada del Parc de la Ciutadella. De Beirut també arriben propostes com l'espectacle de ball d'Alexandre Paulikevitch, que desafia els estereotips de gènere i que actua a la Ciutadella de dissabte a dimarts a les 17.45 h.

Àfrica

El Parc de la Trinitat s'omple de dansa i color

L'Àfrica és un altre dels eixos de la Mercè 2019. I tindrà el seu escenari al Parc de la Trinitat, que s'omplirà de danses, tallers i color. Hi haurà propostes de joc per als més petits, circ i molts tallers participatius, com el de perruqueria africana o el de pintura per a infants. Destaquen actuacions com la de la companyia keniana Mighty Jambo Trust, que presenta un número d'equilibris i salts (dissabte i diumenge a les 12.30 i a les 19 h).

Reflexió

Plàstics, fronteres i llibertat sexual

Un laberint fet de plàstics al Parc de la Ciutadella. En total, 20.000 ampolles que s'ha recollit en només un mes i mig en un sector reduït de Barcelona. Aquest escenari de la festa també buscarà, en aquesta edició, oferir espectacles que convidin a la reflexió sobre el món on vivim. Des del problema dels plàstics –amb el laberint– fins a la llibertat sexual o el drama dels refugiats.

• 

Llum i cultura popular

Un Piromusical d'homenatge als Beatles

Els actes de cultura popular són altres imprescindibles de la Mercè. La diada castellera històrica, la de diumenge, comptarà amb els amfitrions, els Castellers de Barcelona, que celebren el seu 50è aniversari, amb els Minyons de Terrassa i amb els Castellers de Vilafranca (12 h, plaça de Sant Jaume), i la de les colles locals tindrà lloc el dia de la Mercè a la una. Els correfocs seran dissabte. Primer, el dels petits diables (18.30), i després l'oficial, que començarà a la plaça d'Antoni Maura. El matí bastoner serà dissabte i el de gegants, dimarts a la plaça de Sant Jaume. El Piromusical posarà el punt final a les festes i en aquesta edició commemorarà els 50 anys de l'últim concert dels Beatles, els vint anys de la reobertura del Liceu i els 75 de la mort del músic Glenn Miller. Serà dimarts a les deu de la nit a l'avinguda Maria Cristina.

Mediterràniament

Divendres, 20 (a les 21.30 h), i dissabte, 21 (a les 21.00 h), a la platja del Bogatell

L’escenari Mediterràniament de la platja del Bogatell acollirà els concerts de la Damm durant el cap de setmana dels dos grans grups de pop electrònic de Barcelona, La Casa Azul i Dorian, així com les actuacions de la banda osonenca Oques Grasses, de La Pegatina, de Joan Dausà, que presentarà el seu nou disc, 'Ara som gegants', i de The Gramophone Allstars Big Band, amb Judit Neddermann i les germanes Sey al capdavant.

BAM Cultura Viva

Dissabte, 21, a les 21.30 h a la Fabra i Coats - Fàbrica de Creació

La tercera edició inclou projectes festius, urbans i populars com ara els BCN Afrobeats o Agozao; propostes i agrupacions properes al funk i el jazz, com Cykada, i col·lectius de hip-hop com els NO ID. Destaquen grups i artistes propers a associacions musicals com El Pumarejo (Monodimpled amb Tarta Relena), Club Cronopios (Literary Combat) o Indian Runners (Vàlius), així com vinculats al Gutter Fest i L’Automàtica (Sandré).

Pascal Comelade & Cobla Sant Jordi

Diumenge, 22, a les 22.00 h a l’avinguda de la catedral

Després d’acomiadar-se dels escenaris francesos, Pascal Comelade diu adeu al públic barceloní amb un concert envoltat d’amics com Jaume Sisa, Pau Riba, Albert Pla, Pep Pascual, Víctor Nubla, Xarim Aresté, Gerard Quintana, Ivette Nadal i la Cobla Sant Jordi. No podien faltar a la cita el poeta Enric Casasses i l’il·lustrador Max. L’escriptor i poeta Xavier Theros farà de mestre de cerimònies.

• 

Pascal Comelade i Ivette Nadal / PERE TORDERA

Adhok: 'Sortida d’emergència'

Dissabte, 21, i diumenge, 22, a les 12.30 i les 16.30 h al Parc de la Ciutadella

Els francesos Adhok reflexionen en clau humorística sobre la tercera edat a través de set avis que s’escapen de la residència per fer una passejadeta pel món real. Altres espectacles destacats són ‘Mouhawala Oula’, del ballarí de Beirut Alexandre Paulikevitch (de divendres a dilluns), i ‘Hishik Bishik Show’, de la companyia libanesa Metro al Madina (passeig de Lluís Companys de divendres a dilluns a les 22.30 h i les 0.45 h).

no som ningu

La setmana passada, l’endemà de la Diada, la portaveu del PSC, Eva Granados, va dir literalment: “En cap cas creiem ni en l’autodeterminació ni que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com aquesta”. Que els del PSC creguin o no en l’autodeterminació és cosa seva, tot i que no em sembla una qüestió de fe. Per 'fe-' comença la paraula 'federalisme'. Però no creure que la ciutadania ha de decidir el que afecta la ciutadania ja em sembla més preocupant. Sobretot si la ciutadania és adulta. Però anem a pams. Al principi, el meu cap petit va esclatar pensant com es podia dir una frase com aquesta i quedar-se tan ample. Eva Granados treballa en un partit polític i la seva feina depèn, bàsicament, de la ciutadania (digueu-me ingènua però ja m’enteneu). Al cap d’uns dies vaig pensar que Granados s’havia passat de sincera i que no només subestimava la capacitat ciutadana sinó una cosa molt pitjor: sobrevalorava la capacitat de la classe política, considerant-la competent per tractar qualsevol qüestió important. Aleshores vaig riure una mica (sense passar-me). Avui penso que Eva Granados va recordar-nos, en un altre exercici de cinisme polític, qui som i quin és el nostre paper al món. No li'n dono les gràcies. Però una nova setmana ens confirma la piràmide. Nosaltres, naturalment, som els de baix. Que algú ha de sostenir el sarau.

Iñaki Urdangarin, el pres sentenciat a 5 anys i 10 mesos per robatori, podrà sortir ja dos dies a la setmana per fer un voluntariat. L’home que compleix sentència en una presó de dones d’Àvila, en un mòdul expressament condicionat per a ell. El cunyat del rei d’Espanya que va desviar fons públics per enriquir-se i que porta quinze mesos a la presó ja es pot redimir. Jordi Cuixart, en presó preventiva des de fa més de dos anys per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil, tindrà només 6 hores per assistir al naixement del seu segon fill. Cuixart creu en el dret d’autodeterminació. Però segons el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, “no pots parlar de repressió quan tens centenars de milers de persones manifestant-se sense cap obstacle”. Ens manifestem perquè hi ha obstacles i repressió. Però milers de persones no som ningú. Iceta i Granados fan un bon equip.

Mentrestant, el govern del PSOE va renovant ducats com el de Franco i el de Primo de Rivera perquè si alguna cosa no pot perdre Espanya són títols nobiliaris. Títols de feixistes en mans de socialistes, que perpetuen la infàmia. Sort que encara ens queda l’esforç inoblidable d’Ascensión Mendieta i de totes les persones que l’han acompanyada. Ella ha mort poc temps després d’aconseguir enterrar el seu pare i de convertir-se en un símbol de la lluita de les víctimes del franquisme. Va haver de viatjar a l’Argentina amb 88 anys perquè una jutge d’aquell país li donés la raó. La sentència que va condemnar el seu pare a mort és, encara avui, legal a Espanya. I el Tribunal Suprem, el mateix que ha jutjat els presos polítics catalans, és qui ha de decidir sobre l’exhumació de Franco la setmana que ve. La ciutadania, sovint, tria la dignitat. Si és que la dignitat es tria o ve de sèrie, que encara no ho sé.

Deixem la nostra vida en mans dels qui hi entenen, en mans de polítics aterrits, com Lorena Roldán de Ciutadans, que veu persones amb catanes pel carrer, o com Alejandro Fernández del PP, que davant d’una nova possible aturada de país recorda amb terror les “situacions dantesques” del 3 d’octubre, amb “carrers tallats”. Llàstima que tot plegat no sigui una comèdia perquè si ho fos, seria divina.-

vincles

Nova recusació del president de la Generalitat, Quim Torra, en la causa que té oberta per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Dimarts la seva defensa va demanar apartar també del procediment el jutge que l’alt tribunal ha nomenat per instruir, precisament, les dues recusacions que el cap de l’executiu ja ha presentat contra dos dels magistrats que l’han de jutjar per no haver retirat a temps els llaços grocs del Palau: el president del TSJC, Jesús María Barrientos, i la magistrada Mercedes Armas. Torra considera que el jutge que ha de decidir sobre aquesta qüestió, Carles Ramos, tampoc ho pot fer amb imparcialitat perquè està “estretament vinculat” al PSC. Un partit que, segons argumenta l’advocat de Torra, Gonzalo Boye, ha manifestat la voluntat d’apartar-lo del càrrec, ja sigui amb una qüestió de confiança o amb eleccions anticipades.

La presentació de la nova recusació pot tenir un altre efecte: que es retardi la data del judici, prevista per dimecres i dijous de la setmana que ve. El president ha evidenciat que la sessió coincideix amb el debat de política general al Parlament, i ha denunciat que el TSJC no “respecti” la separació de poders. Fonts de l’entorn del president creuen que el temps que requereix la resolució d’aquestes recusacions podria comportar un canvi de dates, cosa que evitaria que sigui a la mateixa hora que la sessió parlamentària. En tot cas, si es manté el judici, Torra es decanta -tal com va avançar l’ARA- per acudir a la cambra catalana.

Els arguments del president

En l’escrit presentat a l’alt tribunal, al qual ha tingut accés l’ARA, el president relata que el Parlament va escollir una terna de juristes el 2006, on es va incloure Ramos, per optar a una plaça al TSJC. En el document sosté que van ser els socialistes els que van promocionar aquest magistrat, que fins llavors era fiscal. Els altres dos juristes que va proposar el PSC juntament amb ERC i ICV van ser Ester Capella, que actualment és consellera de Justícia per Esquerra, i l’advocat Josep Maria Gasch. La plaça la va acabar ocupant Ramos per decisió del Consell General del Poder Judicial. Arran d’això, l’escrit de la defensa assegura que el magistrat té un interès “directe” en la causa i que, com el PSC, també vol que Torra deixi de ser cap de l’executiu. “La pena del delicte de desobediència tindria l’efecte buscat políticament [pels socialistes]”, diu l’escrit. “El PSC té una obsessió política” en apartar el president, afegeix el document. Ara bé, l’escrit de Boye no acaba aquí, sinó que va més enllà i qüestiona el sistema d’elecció de la cúpula del TSJC , prevista en la llei orgànica del poder judicial. En aquesta norma es faculta les assemblees autonòmiques a proposar una terna de candidats al CGPJ perquè n’esculli un per ocupar una plaça a les sales civils i penals -una dels tres que les componen-. En aquest sentit, l’escrit s’agafa a unes declaracions del 2016 de Barrientos, president del TSJC, en què qüestionava aquest sistema i es comprometia a buscar alternatives, des del seu càrrec, per promoure una designació despolititzada. O almenys per assegurar que aquests magistrats no participin en causes de polítics.

A l’argument del vincle amb el PSC, Boye n’hi afegeix un altre: que Ramos va ser l’instructor de la causa per desobediència i que, segons ell, “no va respectar la presumpció d’innocència” de Torra durant la investigació: “Hi ha frases, raonaments i manifestacions rotundes i d’evident culpabilitat que reflecteixen el posicionament ja assumit per l’instructor”. De fet, recorda que per aquest motiu ja van intentar recusar-lo i que va ser el mateix magistrat qui va rebutjar la seva petició per una qüestió de forma. Ramos va considerar que la recusació estava basada en “motius irreals, inventats o arbitraris” per part de Torra i el seu advoca

ESTRATEGIA

1. Tsunami. Hi ha vida més enllà de la unitat, que, com tot mite, amaga la realitat. Portem mesos donant voltes i voltes a la unitat del sobiranisme, convertida en valor incontestable que assenyala a qui el posi en dubte. No es donen les condicions perquè sigui possible. L’independentisme és capaç d’unir-se per fer una manifestació (i sortirà massivament al carrer quan el Suprem faci pública la sentència). Però, per molt que, de 'momentum' a tsunami, es busquin fórmules per donar-li èpica, no hi ha un projecte comú que faci realment viable una unitat d’acció continuada. Tothom sap que la via de la confrontació directa amb l’Estat ara mateix no té recorregut. Ho saben els dirigents polítics i ho sap la majoria de la ciutadania. I costa d’entendre que els líders polítics no gosin dir-ho per por de ser desqualificats. La conseqüència és la banalització de la unitat, com a expressió no de la força sinó de la impotència. 

Des del triturat espai convergent s’utilitza per capitalitzar la imatge política de Puigdemont i evitar l’explosió definitiva del nacionalisme conservador amb la consegüent pèrdua de poder i posicions. Per això, al  mateix temps que es presenta com a capdavanter de la unitat, Torra es nega a donar una resposta electoral a la sentència del Suprem. Tenir Esquerra captiva del mite de la unitat és una manera de neutralitzar-la. Els republicans, per la seva part, no gosen fer un pas endavant i explicar, sense por, que el camí és llarg, que s’està lluny de l’hegemonia ideològica i social que permetria un salt qualitatiu i que queda molta política per fer abans que es donin les condicions per plantejar una ruptura.     

2. Singularitat. Aquest ús de la unitat dins del sobiranisme porta al lamentable espectacle d’aquests últims mesos. Tothom s’omple la boca amb la paraula sagrada, però cadascú juga les seves cartes per consolidar o salvar el propi espai enfront del veí. I el resultat és que el descrèdit i la desconfiança creixen. La unitat en un procés d’aquest tipus és possible quan el punt d’arribada és a l’abast i es pensa que les diferències ja es dilucidaran el dia després. Quan l’estratègia ha resultat equivocada perquè s’ha volgut anar més enllà de les forces de què es disposava, cal elaborar els errors i refer els projectes. I aquí immediatament apareixen les discrepàncies. Els interessos es bifurquen. Ni tan sols s’està d’acord amb quin tipus d’aliances es volen trenar. De fet, és el judici del Suprem el que manté viva la ficció de la unitat. Si alguna cosa és àmpliament majoritària a la societat catalana és el rebuig a una sentència que condemni els líders polítics. 

Paradoxalment, caldrà esperar que es faci el dol per la sentència del Suprem perquè s’emprengui un nou camí, conforme al poder i la potencialitat de cada força. Del contingut de la sentència (i de les actuacions posteriors, com l’euroordre contra Puigdemont) en dependrà la dimensió de la resposta. Unes eleccions podrien ser un factor clarificador per estructurar l'etapa següent. Qui sap si la darrera oportunitat per a una àmplia majoria independentista. Però es pagarà el temps perdut aquest últim any, amb els partits sobiranistes mirant-se pel retrovisor, i frenant els intents d’ampliar espais i de reactivar l’escena política. 

Una de les singularitats del sobiranisme català és la seva enorme diversitat social i ideològica, que fa que dins seu hi hagi conflictes d’interessos i que dona una certa polivalència als seus actors per mirar més enllà de l’espai propi. Això, que als polítics espanyols els costa molt d'entendre –i que els impedeix definir polítiques per a Catalunya–, sembla com si també es volgués ignorar aquí, malgrat que les municipals n’han donat testimoni. Certament, és més fàcil pensar el món en blanc i negre, bons contra dolents, però sovint més inútil.

teresa jorda

Teresa Jordà (Ripoll, 1972) fa gairebé un any i mig que està al capdavant del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. La seva conselleria ha viscut un estiu complicat, provocat, en part, per la vaga dels viticultors per denunciar el preu del raïm que els paguen les grans cavistes (la primera aturada en 15 anys), les mobilitzacions del sector de l’avellana, els assalts a granges i els atacs d’óssos al bestiar.

Feia anys que el sector del cava alertava del que ha passat aquest estiu. ¿Com s’explica que s’hagi deixat enquistar el problema i qui n’és el responsable?

El cava arrossega un mal endèmic des de fa anys al qual tots plegats no hem estat capaços de trobar solució. En la cimera que vam fer a mitjans d’agost, viticultors, productors i administració vam reconèixer possibles errors o poca valentia a l’hora de fer canvis importants. Ara, però, és imprescindible passar per una transició que ens porti a la revalorització del producte. Per fer-ho, tenim dipositada la confiança en el pla estratègic que està elaborant el Consell Regulador del Cava, on s’especificaran les diferents zones geogràfiques on es fa el producte. Com a administració, estem empenyent perquè aquest pla es calendaritzi d’una vegada per totes. Alhora, també estem pendents de la resposta del ministeri a la carta que li vam enviar per demanar-li que actuï, ja que l’Estat és qui té les competències. Si a finals de mes no ha contestat, trucarem al ministre i insistirem a demanar-li una visita formal.

Al novembre tindrà una nova reunió amb el sector. Què proposaran?

Posarem la situació de tot plegat sobre la taula: ja s’haurà acabat la verema, hi haurà hagut reunió del Consell Regulador del Cava i espero que tinguem notícies del ministeri. També s’analitzaran les línies d’ajut que reben les empreses.

¿Això vol dir que augmentaran els ajuts al sector?

Totes les eines que puguem aportar les aportarem. Com a administració no estem autoritzats a marcar cap tipus de preu, però sí que hem d’explorar, per responsabilitat social, totes les vies que calgui, perquè volem que es guanyi la vida tota la cadena que viu del cava.

Què n’opina que es puguin comprar ampolles de cava per menys de tres euros?

No entraré en el debat de quin preu s’ha de marcar a l’ampolla de cava. ¿Hi ha d’haver cava de diferents nivells? Segurament sí, però el que no pot ser és que se’ns relacioni amb el cava low cost,que té un recorregut ínfim i curt. La solució, insistim, passa per revaloritzar-lo.

El sector apunta a Freixenet, Jaume Serra i Codorníu com a responsables de la desvalorització del cava. Què en pensa?

En la responsabilitat social d’una comarca vitivinícola, com el Penedès, hi juguen un paper clau les empreses que tenen notorietat i arrelament al territori. Quan aquestes companyies passen a ser dirigides per altres [l’any passat, Henkell va comprar part de Freixenet i el fons d’inversió Carlyle part de Codorníu] hi ha coses que canvien. Això, unit a la decisió d’encarar-se a fer un cava low cost, tampoc ajuda. Tothom vol guanyar-se la vida però el secret és que ens la guanyem tots i, per tant, no comparteixo que es paguin aquests preus. Vull entendre que a aquestes companyies no els agrada marcar un preu tan baix per al raïm... però llavors que es plantegin què passa.

En quin punt espera que estigui el sector la pròxima verema?

M’agradaria que el pagès cobrés un preu just i digne pel seu raïm, que la DO Cava ja estigués encaminada en el procés de desenvolupament del seu pla estratègic i que no ens trobéssim que pots comprar cava per dos euros al supermercat. Un vi escumós de dos euros no sedueix ningú.

Corpinnat i Clàssic Penedès han anunciat la intenció de crear una denominació d’origen de vi escumós. És factible?

Ni Corpinnat ni Clàssic Penedès se m’han adreçat per explicar-me les seves intencions, només ho he llegit als mitjans de comunicació. Fins que no ho facin, ho considero una anècdota.

El que sí que és una realitat és la sortida de Corpinnat de la DO Cava, una sortida que anteriorment ja havien protagonitzat els cellers de Clàssic Penedès. Com valora aquestes escissions?

No entraré a valorar si ho han fet en el moment que tocava o si ha sigut de forma més o menys afortunada. Vull entendre, però, que defensen un producte de qualitat i que si ho fan és per desmarcar-se de l’onada que va cap a una altra direcció. Com a concepte ho entenc perfectament, com a estratègia és un altre tema... Però ho entenc.

Un altre sector que viu la mateixa situació que els viticultors són els pagesos de l’avellana. Per on passa aquí la solució?

Més enllà dels ajuts directes que hem donat, als quals s’han acollit 200 productors, el que hem de fer, també, és revaloritzar el producte. Per fer-ho, hi ha un pla estratègic impulsat per l’antiga consellera que hem de ser capaços de tirar endavant i que preveu, entre altres aspectes, la creació d’una oficina tècnica. A més, el mes que ve ens reunim amb el sector.

Per tant, els ajuts d’aquest any són puntuals...

La filosofia no poden ser els ajuts directes. Quan hi han de ser, fruit d’una conjuntura molt determinada com la d’aquest any, hi seran. Però no és la manera.

Els últims mesos diversos grups d’activistes animalistes han assaltat tres granges i un escorxador. Què estan fent per frenar-los?

Mai s’havien produït aquest tipus d’assalts a granges. És un tipus d’assalt fet per gent molt jove, que no responen a cap organització, que fan les crides via WhatsApp i que no creuen en la classe política. Per tant, tenim al davant un repte. D’entrada, hem fet un protocol d’actuació conjuntament amb Interior i en què hi ha els Mossos d’Esquadra, els veterinaris del departament i els Agents Rurals. A banda de la part judicial, que penja d’Interior, el nostre departament està treballant en la introducció d’un article a la llei d’orientació agrària amb què es penalitzi aquest tipus de delictes, perquè posen en risc la salut pública i el benestar animal. I tot això en un moment delicat perquè tenim l’amenaça de la pesta porcina africana.

Van convidar diversos grups animalistes a asseure’s a negociar. ¿S’ha fet algun pas en aquest sentit?

Com a departament sempre defensem el ramader, però per poder abordar aquest problema necessites que algú s’assegui a la taula i que hi hagi sensatesa. Hem començat a explorar grups animalistes, que tenen les seves reivindicacions però que també saben que hi ha maneres i maneres de dur-les a terme. Encara no ens hem assegut a parlar, però sí que hem començat a tenir converses per fer-ho. Amb el col·lectiu que ha comès els assalts, però, no hi hem tingut cap tipus de comunicació perquè tampoc s’identifiquen amb cap grup concret.

Aquesta setmana hi ha hagut al Pirineu un nou atac d’un ós a un poltre. El Consell General d’Aran demana l’expulsió d’aquests animals. Quina és la postura del seu departament?

S’ha de tenir un debat de país i veure si és compatible tenir ramaderia extensiva i óssos o qualsevol altre espècie salvatge al Pirineu. No podem posposar més aquest debat.                                                                                  

renda garantida

“A la vida donar valor a allò que en té és més que necessari”. Quanta raó té el periodista Antoni Trobat a l’article “Considerar valor totes les ferides”, publicat fa pocs dies a l’ARA. Quan t’endinses en la seva lectura, el pensament i la reflexió inevitable és: quantes vegades, per culpa del ritme vertiginós del dia a dia, no hem valorat prou allò que hem aconseguit? Segurament la resposta és que més d’una, de dues i de tres vegades no hem estat capaces d’apreciar-ho en la seva justa mesura, i no parlo de fer-ho des del triomfalisme sinó des de tot el contrari, des de l’orgull d’haver-ho aconseguit amb perseverança, treball i paciència.

Avui es compleixen dos anys justos de la posada en marxa de la renda garantida de ciutadania. Quan això va succeir, encara no era presidenta de la Taula del Tercer Sector, però recordo clarament com les entitats socials, els moviments socials i les mateixes administracions ho vam celebrar com una victòria col·lectiva. Gràcies a l’impuls ciutadà d’una ILP havíem guanyat un dret social que assegura que les famílies que estan per sota del llindar de pobresa tinguin garantida una prestació econòmica que les vol ajudar a superar una situació d’extrema vulnerabilitat. Perquè la renda garantida de ciutadania és això, dignitat en majúscules. Dignitat per a les persones.

Després de quatre anys de lluita i dues legislatures de negociacions, per fi ens havíem dotat d’una eina veritablement efectiva per lluitar contra la pobresa i l’exclusió. Com deia l’aleshores consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa (injustament empresonada), s’obria “un nou paradigma” en l’atenció a les persones. No assistencialisme, sí promoció de l’autonomia de les persones i sí oportunitats per sortir de l’atzucac. Semblava que estava tot encarrilat, però el desplegament de l’ajut, en els seus moments inicials, ja apuntava les serioses dificultats que encara avui arrosseguem.

És cert que l’aplicació del 155 i el mig any de paralització institucional van frenar i dificultar un procés que s’entén que no ha de ser gens fàcil de gestionar per la seva complexitat, però això no pot servir d’excusa per al Govern. Dos anys després de l’entrada en vigor, no disposem del reglament que permet el desplegament total de la prestació i la previsió és aprovar-lo a principis del 2020; la comissió de govern, l’òrgan que avalua i fa el seguiment de l’aplicació i el funcionament de l’ajut, no s’ha constituït formalment fins a principis d’aquest estiu, i els tràmits, tot i que han millorat una mica, continuen sent massa burocràtics i lents, i aquest fet és especialment preocupant perquè són persones que estan en una situació límit. Quan no tens res, quan has perdut la feina, quan pots perdre casa teva, quan tens dificultats per comprar menjar o per pagar les factures energètiques, no pots esperar. Cal agilitat en la gestió i aquí, de manera reiterada, les entitats socials ens hem ofert a tenir un paper actiu en la seva implementació, reclamant que volem formar part de la planificació, gestió i acompanyament de les persones en els tràmits de l’ajut o en plans d’inserció laboral i d’inclusió.

Malgrat tot això, voldria recuperar l’esperit de la frase que obre aquest article -“A la vida donar valor a allò que en té és més que necessari”- perquè el que no podem fer és no valorar l’impacte positiu que té un dret social com aquest. Necessitem que aquesta eina de la qual ens hem dotat arribi al màxim de persones susceptibles de ser-ne beneficiàries i hem de resoldre aquelles situacions de precarietat que impedeixen fer extensiu aquest dret, pel que fa a la quantia i la cobertura, a col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat, com pensionistes, persones amb discapacitat, famílies monoparentals o persones sense llar. Necessitem fer valdre com pot contribuir decisivament a dignificar la vida de les persones. Necessitem valorar com ens ha costat arribar fins aquí i com totes juntes -tercer sector, agents socials i administracions- hem de seguir esmerçant esforços perquè realment funcioni. I cal que ho entomem de pressa perquè les perspectives econòmiques, tant europees com mundials, no són gaire optimistes i si ara ja tenim una pobresa severa crònica, esperem a veure què succeirà quan hi hagi una nova crisi econòmica, perquè tard o d’hora passarà. Serà aleshores quan, més que mai, haurem de disposar de totes les polítiques socials possibles per fer front als seus efectes devastadors i la renda garantida ha de ser un d’aquests instruments cabdals per combatre’ls.