alçar la veu

“A primera vista, la relació entre el món i l’escriptura és un prisma senzill amb tres cares: hi ha escriptors que contemplen el món tal com és, d’altres que s’il·lusionen i el veuen com l’haurien desitjat i d’altres que l’intenten canviar”, escriu Ana Blandiana al petit però imprescindible recull d’articles i conferències La por de la literatura (el segon volum de la col·lecció Ferida Oberta, que coediten Cafè Central i AdiA Edicions). Nascuda a Timisoara el 1942, Blandiana va créixer en ple comunisme, i abans de publicar els seus primers poemes era conscient dels perills que implicava la paraula en un règim com el romanès.

“El meu pare era sacerdot ortodox i va estar tancat a la presó en diverses ocasions -recorda l’autora, que ha visitat Barcelona recentment per participar en el festival de poesia que anualment se celebra a la ciutat al mes de maig-. Amb 17 anys vaig debutar en una revista de Transsilvània i vaig haver de pensar un pseudònim. Se’m va acudir homenatjar el poble on va néixer la mare, Blandiana, i vaig buscar un nom que hi rimés, Ana”. Així va néixer la identitat que l’ha acompanyat des de llavors. Una trentena de llibres després, són pocs els que recorden que rere la màscara d’Ana Blandiana hi ha Otilia Valeria Coman.

ELS “ENEMICS” DEL POBLE

Abans de publicar el seu primer volum de poemes, Primera persona del plural (1964), es rumorejava que rere el pseudònim s’hi amagava “un enemic del poble”. “S’havien decidit a perseguir-me fins i tot abans de debutar”, admet l’autora. Aquest element la va “beneficiar”, perquè l’expectació pels seus versos va créixer i el seu primer llibre va ser un èxit. La poeta no oblida el dia que va rebre els exemplars de Primera persona del plural a casa: “Em vaig posar a plorar perquè la censura l’havia destrossat. Des de llavors no he deixat que em toquessin ni una coma, encara que no era fàcil publicar, perquè els censors llegien meticulosament qualsevol text per detectar-hi elements inadequats”. Blandiana va poder publicar amb certa normalitat durant la dècada dels 60 i dels 70. “Va haver-hi uns anys de llibertat relativa. El problema va ser quan Ceausescu va anar a Corea del Nord i la Xina i es va proposar ser com Mao -diu-. A partir del 1975 tot va començar a enfosquir-se i les prohibicions van tornar. En aquells moments ja era coneguda a l’estranger i no era tan fàcil aturar-me”. Blandiana va evitar ser prohibida el 1985 gràcies al suport internacional. Tres anys després el govern hi va tornar: durant l’últim any del règim, la poeta va ser una autora proscrita. “Durant aquell temps vaig escriure la meva única novel·la, El calaix amb aplaudiments -fa memòria-. Hi escrivia totes les atrocitats que em tocava viure. Si no ho hagués fet probablement no ho hauria resistit”. Novel·listes com Norman Manea es van exiliar i ja no van tornar al seu país. Poetes com Nichita Stanescu i Leonid Dimov van morir abans de la caiguda del règim comunista a finals del 1989.

A partir de llavors, els escriptors de Romania van poder tornar a expressar-se lliurement. “Quan vam descobrir la llibertat de la paraula, paradoxalment la importància de la paraula va disminuir -diu-. Després del 1989, l’eco d’un poema no ha arribat mai més a la intensitat que havia tingut durant el comunisme. Els poemes havien reemplaçat la religió i la filosofia: les metàfores eren l’última reserva de llibertat”.

RECUPERAR LA VEU ÍNTIMA

Durant els primers anys de democràcia, Ana Blandiana es va implicar políticament “per estimular el retorn de la democràcia”. El seu compromís va fer que deixés de banda la seva obra literària. “A la dècada dels 90 vaig ser extremadament popular, però ningú em reconeixia com a poeta -diu-. A vegades, caminant pel carrer, se m’acostava algú i m’abraçava. El meu home em deia que una dona normal no es deixaria abraçar així com així... No ho feien amb malícia, sinó com si jo fos una icona religiosa”. Va tornar a publicar amb Collita d’àngels (1997) i El sol del més enllà (2000) i des de llavors no ha deixat d’escriure llibres de poemes i d’articles. El penúltim poemari -l’únic que es pot trobar en català- és La meva pàtria A4 (Cafè Central, 2015), traduït magníficament per Corina Oproae, que també s’ha ocupat de versionar dos poetes més que van patir problemes amb la censura, Lucian Blaga i Marin Sorescu: del primer ha publicat Els poemes de la llum (Cafè Central / Llibres del Segle, 2016); del segon, l’antologia Per entre els dies (Lleonard Muntaner, 2013 i 2016).

“En els meus últims reculls ja no em sento obligada a anar a favor ni en contra de ningú -explica Blandiana-. El meu objectiu és davallar fins al fons de mi mateixa”. Una de les seves preocupacions principals a La meva pàtria A4 és el pas del temps. “Desitgem no envellir però avancem cap a la mort”, diu. A més de mostrar-se com una excel·lent observadora de la natura, Blandiana també exhibeix de tant en tant un saludable sentit de l’humor. “No s’ha de perdre mai! Cal rebaixar el patetisme de tant en tant i sense que el lector s’ho esperi”, comenta.

LA PERILLOSITAT DE LA LITERATURA

El 1945 naixia Denise Desautels a Mont-real. La novel·la autobiogràfica Una felicitat imposada -traduïda ara per Antoni Clapés a LaBreu, però publicada en francès el 1998- recrea els anys previs a la Revolució Tranquil·la. “El Quebec no existia, era una província del Canadà petita i tancada -diu-. La cultura que es permetia en aquells moments era folklòrica. Qualsevol que pensés en l’art d’una manera ambiciosa havia d’exiliar-se o suïcidar-se. En aquells moments parlar amb llibertat no era possible”. Si el 1948 el manifest Refus global [Rebuig global] que Paul-Émile Borduas i quinze artistes van signar acabaria implicant represàlies per a tots ells per criticar l’immobilisme quebequès, una dècada més tard la situació començava a canviar. “Calia prendre la paraula -diu-. Ja no pensàvem en guanyar-nos el cel, sinó el present”.

Una felicitat imposada dedica un capítol a la visita de la narradora a una retrospectiva de Van Gogh al Museu de Belles Arts de Mont-real el 1960. “En uns quants anys es passarà de l’ombra a la llum com un miracle. Esdevindrem éssers vivents”, escriu Denise Desautels al llibre, on apareixen alguns dels noms decisius de la cultura quebequesa que van irrompre amb força a partir del 1959, moment en què arrenca la Revolució Tranquil·la. Hi ha, entre d’altres, Anne Hébert, Réjean Ducharme i Nicole Brossard. “Em vaig fer dona en un context de modernització de la nostra cultura, anys en què els autors en llengua francesa començaven a aparèixer i es va crear un ministeri d’Educació i un altre de Cultura, procés que va culminar amb l’Exposició Universal [1967], que ens va col·locar de sobte al món”. Fins llavors el món anglòfon ho havia dominat tot: “La classe obrera parlava francès. Els empresaris, en canvi, parlaven anglès. També els dirigents -diu l’autora-. Sense la Revolució Tranquil·la i tot el que va comportar segurament ja no existiríem”.

ENTRE LA TENDRESA I EL DOLOR

Desautels va debutar amb el llibre de poemes Comme miroirs en feuilles el 1975 i des de llavors ha publicat una trentena llarga de títols més. És una de les veus més reconegudes del Quebec, i en català se’n pot llegir Tomba de Lou (2000) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2013). “A Una felicitat imposada el meu alter ego té més de 50 anys quan recorda la seva infantesa i primera adolescència -explica-. Al seu voltant diversos familiars van morint, però ella està obligada a ser feliç, perquè viu envoltada de tendresa i de dolçor. No és fins que té 14 anys que descobreix que carrega una llosa de dolor i de patiment”. No era el primer cop que Desautels rememorava “els crits íntims” que s’anaven acumulant dins seu. A La Promeneuse et l’oiseau (1980) ja en va parlar en forma de poemes: “La veu lírica puja a un arbre i dubta entre llançar-se al buit o arrencar a volar”.

La novel·la reconstrueix el món on l’autora va créixer. “La mare em va animar a estudiar perquè ella no ho havia pogut fer -diu-. Creia que escriure era una professió bonica i ornamental. No entenia que la literatura és jugar amb el foc, i que de vegades el poeta també posa la gent que l’envolta entre les flames”. Desautels es va casar i va tenir un fill amb la intenció de viure amb la normalitat que s’esperava d’ella. “Tenia una por terrible d’obrir l’habitació de Barbablava on s’amagaven els perills de la literatura”, recorda. Quan es va atrevir a fer-ho va ser tota sola, deixant enrere el marit. En paral·lel a l’autoexploració van començar a arribar els llibres. L’autora ja no s’ha aturat mai més. “Escriure és un gest de vida -diu-. Pot voler canviar el món o transformar-te a tu mateix. Et dona la possibilitat de somiar, encara que el somni sigui sovint un malson”.

CAFÈ CENTRAL: 25 ANYS DE PERSISTÈNCIA

Tot i que Antoni Clapés i Víctor Sunyol van fundar Cafè Central el 1989, no va ser fins al 1992 que van arribar els primers títols de la seva col·lecció més emblemàtica, Jardins de Samarcanda. “La nostra idea inicial era fer catàleg -diu Clapés-. Vam començar amb dos títols que exemplifiquen el que hem fet després. Hi havia S’ha rebentat l’hospici, de Carles Hac Mor, un poeta llavors poc reconegut i d’una tendència gens dominant, i El visitant, de David H. Rosenthal”. Dels 84 títols que han publicat fins ara -quatre cada any- la meitat són traduïts, i l’altra han sigut escrits en català. Samarcanda compta amb un centenar de subscriptors que asseguren “cobrir despeses” -els seus títols també es troben a les llibreries-, tot i que Clapés reconeix que “publicar poesia no és un negoci”. “Els llibres que publiquem han de tenir una inquietud lingüística i moral”, explica. Entre els molts encerts del catàleg hi ha antologies d’Emily Dickinson i John Burnside, i llibres d’Anise Koltz, Margarita Ballester, Roger Costa-Pau, Jordi Larios, Giuseppe Ungaretti i Lucia Pietrelli. “Vint-i-cinc anys després ens trobem amb un panorama amb moltes editorials de poesia -diu Clapés-. Hi ha LaBreu, AdiA, Terrícola, Edicions del Buc, Godall... Això dona visibilitat a poetes que abans no podien publicar, però actualment l’oferta és superior a la demanda”. Des de fa un any el poeta Jaume C. Pons Alorda s’ha afegit a l’equip de Cafè Central amb la intenció d’assegurar el futur del projecte.

llet crua

Fa 26 anys que està prohibit, però d’aquí pocs mesos qualsevol consumidor podrà tornar a comprar la llet de vaca directament al ramader. Així ho preveu un decret que el Govern vol aprovar a l’octubre i que concretarà també que la llet s’haurà de vendre freda, bullir-la i consumir-la en un màxim de tres dies. Els ramaders lamenten que Catalunya vagi tard però celebren que es facin passos per donar visibilitat a un col·lectiu que ha perdut més de 400 explotacions en els anys de crisi.

Ara bé, al sector avisen que aquesta mesura no solucionarà la crisi. “No tindrà un impacte econòmic gaire gran”, admet Marc Xifra, responsable del sector lleter del sindicat Unió de Pagesos. En un estudi previ per elaborar el decret, el Govern calcula que de les 31 explotacions registrades que venen llet pasteuritzada de manera directa, només 16 han indicat la intenció de vendre llet crua. Un d’ells és el Pep Alsina, que també forma part d’Unió de Pagesos. Ha hagut d’esperar fins a set anys per poder utilitzar la màquina expenedora de llet que va col·locar a la granja que té a Calldetenes, pensant que el decret del Govern seria ràpid. “Llàstima que arribi tant tard”, diu. De fet, el sector fa molts anys que demana imitar països com França, Anglaterra o Alemanya i poder vendre llet sense pasteuritzar. És a dir, munyida directament de la vaca, sense haver estat escalfada a 40 graus. Alsina reivindica que les millores tecnològiques ja no són cap impediment per vendre directament un producte que en els últims anys ha vist caure el seu consum prop d’un 20%.

Remuntar el consum de llet

Els ramaders confien que la mesura els obri noves perspectives empresarials. “És una nova oportunitat per a les explotacions i pot ser bo per revifar el consum”, apunta Xifra. Sobretot per a granges que estan a prop dels nuclis urbans, fan turisme rural o treballen amb minoristes o petits establiments, com forns o empreses de menjars preparats. “No salvarà tot el sector, però sí que pot donar ales a un determinat perfil de granja”, afegeixen des de la Federació Frisona de Catalunya. L’estudi del Govern calcula que la inversió mínima per una màquina expenedora de llet és de 15.000 euros.

Les fonts consultades asseguren que també és una nova oportunitat per als consumidors. “S’està fent un producte de gran qualitat i qui vulgui podrà comprovar-ho”, explica Roser Serret, cap del sector lleter de l’associació Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC). Serret recorda els controls de seguretat que han de passar les granges. En fan un de diari, a través de la llet que munyen de les vaques, un de mensual per grups i una prova europea de sanejament anual. “És impossible que surti un litre de llet amb risc per a la salut”, assegura, davant les veus dels que dubten de la mesura.

Fins i tot les grans comercialitzadores celebren la iniciativa. Llet Nostra, la cooperativa impulsada per 190 petits i mitjans ramaders, creu que les vendes a granel no afectaran el negoci. “Com a marca ja tenim els nostres clients i no crec que es moguin gaires litres amb aquest sistema”, assegura el president, Jordi Riembau. Com les associacions de ramaders i sindicats, Llet Nostra celebra “qualsevol iniciativa que doni a conèixer el món de la llet”. En tot cas, és una mesura que, encara que tothom aplaudeix, arriba tard i no sembla que solucioni la crisi del sector ramader

cristina pedroche

La Sexta ha estrenat fa tres setmanes un programa documental gens original. Dentro de... consisteix a visitar llocs on es desenvolupa una activitat professional important per mostrar-la a l’audiència. Un hospital, un aeroport, un restaurant... El plat fort del programa és que el condueix Cristina Pedroche, famosa per retransmetre les campanades de Cap d’Any amb vestits transparents. La seva presència acostuma a comportar cert rebombori mediàtic. No és periodista i així ho ha reconegut sense problemes ella mateixa en diverses entrevistes. Es reivindica com a presentadora d’entreteniment.

“ Aquí no voy a ser yo la protagonista”, aclaria ella en la presentació del programa. Lògic. Bàsicament perquè Dentro de... pertany al gènere documental, i també perquè la seva participació és simbòlica. És pur reclam audiovisual per crear expectatives sobre el format. Pedroche posa la veu en off en el procés de postproducció del reportatge i grava un parell o tres d’intervencions al lloc dels fets, per fer la introducció i algun comentari de transició de pocs segons. Un tràmit presencial. Aquest últim dia se suposa que Pedroche descobria les interioritats del Celler de Can Roca. Però ella ni va fer les entrevistes, ni conduïa el procés documental, ni interactuava amb els testimonis ni amb els espais que anàvem coneixent. Res. En un programa d’una hora, Pedroche apareixia un parell de minuts en total. En canvi, en els títols de crèdit descobries fins a quatre responsables de la redacció i execució del procés televisiu. S’entén, per tant, que són les que sí que fan les entrevistes i decideixen què veurem i com ho veurem.

Cristina Pedroche és obvi, doncs, és utilitzada com a esquer per a l’audiència. Per crear unes expectatives sobre el seu rol en el programa. Un anunci que després té poca incidència en el resultat final. És la funció d’una presentadora, però ¿per només una imatge d’un parell de minuts insubstancials i una veu en off, cal una dona anunci? Que sigui en el gènere documental no contribueix gaire a la seva credibilitat, tot sigui dit. Una despesa extra en el pressupost del programa per generar una falsa vistositat i repercussió. És televisió i és lícit. Però ens porta a reflexionar sobre quin és el perfil de periodista que decideixen descartar per a aquesta funció, tot i fer la feina i tenir els coneixements. És el súmmum de les cadenes que van de progressistes: fins i tot en un format com el documental, basat en la credibilitat i el rigor, expulsen de la pantalla periodistes en favor de rols més suggerents que reprodueixen com autòmats allò que els escriuen. Encara que no en tinguin ni idea del que estan explicant.

dona i castells

“Què vens a fer a la colla, a que et toquin el cul?”. Aquesta és una de les primeres experiències de la Mireia González quan va començar als Xiquets de Tarragona. La Mireia és molt jove i actualment és la presidenta de la colla tarragonina, i avui ha explicat la seva experiència com a dona dins el món casteller durant taula rodona organitzada per l’Ara Castells sobre el paper de la dona en aquesta tradició catalana bicentenària. 

A dia d’avui és molt habitual veure dones fent castells i costa creure que fa poc més de 20 anys la seva presència era testimonial. Com va explicar Aina Mallol, excap de colla dels Xicots de Vilafranca, “durant molts anys la dona al món casteller planxava la camisa i poca cosa més”. És només a partir dels 80 quan les dones s’incorporen poc a poc en el sí de les colles castelleres, però aquesta integració ha sigut molt més lenta a la zona tradicional, on les colles amb més de cent anys d’història costa canviar molt les dinàmiques masclistes de tota la vida. Raquel Sans, vicepresidenta de la Joves de Valls, ha posat en valor que “les colles noves ja han nascut amb paper més igualtat i no han hagut de trencar maneres de fer de fa més de 200 anys”.

En els últims anys les dones han fet un salt de gegant en el seu reconeixement dins del món de les torres humanes però la seva situació encara està lluny de la normalitat desitjable. El seu paper sovint és relegat a una sèrie de posicions molt concretes en el tronc i en la base dels castells. Sovint la justificació per fer aquesta diferenciació és física: les dones als pisos alts perquè son més lleugeres i els homes als pisos baixos perquè son mes forts. “Oblidem-nos d’això”, ha reclamat l’Aina Mallol. Durant el seus anys de cap de colla, “vaig valorar les persones per les seves capacitats i no per si era un home o una dona”. 

La maternaitat

Una altra de les discriminacions invisibles de la dona al món casteller és que la seva vida activa acostuma a ser molt més curta que la dels homes. La maternitat molt sovint és el punt d’inflexió, i a la majoria de colles, a la franja dels 25 als 40 anys és a la qual menys dones hi ha. L’Aina Serra, castellera de Sant Cugat del Vallès, va explicar el seu cas, que és l’exemple de molts d’altres: “Des que he sigut mare he deixat la colla ser castellera perquè dificulta molt la conciliació. No volia convertir-me en castellera florero”, va lamentar Serra.

Però allà on la discriminació és més visible és en la presència de dones en els càrrecs directius. Actualment només una desena de formacions compta amb una dona com a cap de colla, ni el 10% del total. L’Aina Mallol, ara ja no ho és, però recorda com a vegades intentava donar algun missatge amb un llengutge diferent al que habitualment feien servir els homes, “però a vegades perquè m’entenguessin havia de deixar anar algun ‘hòstia puta’”. Mallol ha recordat com a moltes colles hi ha homes que durant més de 60 anys han vist com el paper de les dones era simbòlic i els costa entendre que ara una d’elles els mani. La Mireia Gonzàlez, com presidenta d’una colla important com els Xiquets de Tarragona ha volgut explicar que, segons ella, “les dones tenim una sensibilitat emocional diferent per gestionar grups on a final de mes no hi ha remuneració econòmica; el lideratge masculí és més competitiu i individual”.

Masclisme al món casteller

L’acte organitzat per l’Ara Castells també ha servit per presentar l’embrió d’un pla de gènere que es vol implantar a la majoria de colles possible. Un cop del dones, amb esforços, poc a poc s’ha anat fent un lloc dins un món tan aparentment masculí com els castells, cosa que s’ha de qualificar d’èxit, també han anat apareixent problemes associats a un xoc de gènere: els masclisme, tant el visible com l’invisible. “Jo he sigut adolescent en una colla, i recordo com les nenes de la canalla, quan deixen de ser canalla i passen a ser joves, es barregen amb homes més grans i cal vigilar els perills que això suposa”, ha alertat l’Aina Serra. Per aquest motiu, i molts d’altres, als castellers del Poble Sec i a la colla Castellera Jove de Barcelona un grup de dones ha impulsant uns plans i uns protocols per prevenir –a través de xerrades i tallers– certes actituts masclistes. L’Ara Castells ha volgut agafar aquestes dues experiències puntuals, fer-les públiques i donar-li un impuls perquè altres colles es facin seus aquests protocols, per desgràcia encara tan necessaris. Marta Bolinches, castellera de la Sagrada Família i membre de l’Observatori de la Igualtat de la UAB ha explicat com una colla “és un espai intergeneraconal on es produeixen moltes relacions de poder”. Marta Boldú, de la Jove de Barcelona ha recordat que “cada colla castellera és una microsocietat o una macrofamilia” i s’hi reprodueixen els mateixos rols: “No hen tingut cap cap de colla ni cap cap de pinya, però la majoria dels caps de canalla han sigut dones”. Tal com ha clos un dona del públic: “Si un dia les dones ens plantem i fem vaga, no es podria fer cap jornada castellera”.

companys i l'ajuntamen

El actual Ayuntamiento pasará a la historia envuelto en el mayor de los descréditos. No hablamos ya del alcalde, cuya gestión ha merecido justificadas censuras en diversas ocasiones. Nos referimos a los concejales, que es más doloroso, porque su representación viene conferida por el pueblo. No recordamos que jamás se hubiesen producido en Consistorio situaciones y discusiones tan cómicas. Al que asiste a la sesión le parece estar escuchando a concejales de un villorrio. Abundan las palabras que revelan incultura, las frases gruesas, las impertinencias, las tonterías y nimiedades expuestas en torpe lenguaje. La audacia se ha enseñoreado del Concejo municipal, y mientras unos adoptan gestos de orador, que resultan de una gravedad cómica y discuten acerca de pequeñas cosas, otros formulan, con ridícula petulancia, grandes proyectos en luengos discursos de tonos apocalípticos. Muy pocos son los que tienen la virtud de callar. Por esto son tantas las mociones que se formulan. Pueden los dictámenes permanecer semanas sobre la mesa; puede quedar interrumpida la marcha administrativa; pueden aguardarse los servicios municipales que están en desconcierto permanente; pueden salir perjudicados multitud de intereses y, en globo, el interés general de la ciudad; lo que no puede aplazarse de ningún modo, es el planteamiento de una moción que lleva en el buche el señor A. o B., acerca de fútiles cosas y al solo objeto de que al siguiente día la prensa recoja sus palabras y estampe su apellidos. Es evidente que apenas deberían formularse mociones en Consistorio. El trabajo de los concejales está en la Comisión respectiva a que pertenecen. Allí laboran con modestia y con insistencia los que aman a la ciudad. […] La discreción, el buen nombre, el respeto y la estima deben atribuirse y concederse a los que hablan poco y a tiempo. De estos hay algunos, modestos, abnegados, que cumplen con su deber; que podrán intervenir en un dictamen sobre asuntos que conocen; que podrán formular, excepcionalmente, una moción. Pero que no se distinguen por su irritante manía exhibitoria que revelan otros. Se guardará recuerdo de este Ayuntamiento por petulante y por impotente. […] No sería extraño que los barceloneses, en un resurgimiento de sus grandes indignaciones, hicieran un acto público, una manifestación solemne de todas clases y partidos, en contra del Ayuntamiento actual. […]

portar se be

La negociació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) i l’acord assolit pel PP amb el PNB sobre el cupo -la quota que paga el govern basc al govern central pels serveis que aquest darrer presta- i sobre unes quantes coses més han obligat tots els actors polítics catalans i espanyols a posicionar-se sobre si estaven satisfets amb l’acord o no. Podem distingir tres posicionaments bàsics.

En primer lloc, hi ha els que opinen que si el PDECat i (en menor mesura) ERC haguessin deixat de banda la reivindicació de celebrar un referèndum sobre el futur de Catalunya haurien pogut obtenir un tracte semblant a l’assolit pel PNB. Sembla que és el missatge que volia donar Rajoy i el que alguns mitjans que podríem caracteritzar com a nacionalistes espanyols han defensat. Tanmateix, per a la major part del PP i del PSOE l’acord és ofensiu perquè redueix els recursos que es poden distribuir en la negociació en curs del nou model de finançament autonòmic. Però no poden queixar-se gaire perquè l’acord l’ha fet el seu líder -en el cas del PP- o perquè el PSOE, mitjançant el PSE, governa al País Basc en coalició amb el PNB. Tant els del PP com els del PSOE haurien posat el crit al cel si un acord remotament similar s’hagués signat amb l’antiga CiU, amb el PDECat o amb ERC. I immediatament s’haurien generalitzat a totes les comunitats autònomes les concessions fetes als catalans. En canvi, ningú en aquests ambients no demana res. La queixa és soferta i no puja de to. Per la seva banda, els uniformistes a ultrança -Ciutadans- s’han quedat sense discurs. No han votat contra els PGE perquè diuen que la reforma del cupo es votarà en una llei separada, i aleshores hi votaran en contra. Resposta ingènua: si el govern central rep menys quota basca i ha de retornar l’excés cobrat en el passat, això s’ha d’incorporar als PGE. Però aquesta resposta encara és més ingènua (o potser gens) perquè quan arribi l’hora de votar la nova quota basca, el PSOE hi votarà a favor i farà innecessari el suport de Ciutadans.

En la relació de Catalunya amb l’Estat no hi ha acord possible. Quan s’ha obtingut en el passat, l’Estat l’ha desnaturalitzat a la primera ocasió

En segon lloc, podem diferenciar els que insisteixen que ni el PDECat ni ERC ni el govern de la Generalitat podrien obtenir mai un tracte semblant, ni de bon tros, perquè el cost polític (electoral) per al PP o per al PSOE és massa alt, mentre que pactar el mateix amb els bascos no en té. És el missatge dels ambients i mitjans que donen suport a Junts pel Sí, i del sobiranisme en general. Per a tots ells, l’acord PP-PNB no fa més que confirmar que en la relació de Catalunya amb l’Estat no hi ha acord possible. Quan s’ha obtingut en el passat, l’Estat l’ha desnaturalitzat a la primera ocasió possible. Va ser així amb la Constitució, desnaturalitzada primer amb el cafè per a tothom i després amb la Loapa com a conseqüència del cop d’estat del 23-F. Ha estat així en cada negociació que semblava exitosa, com quan es va obtenir una proporció de l’IRPF i poc després el govern central va procedir a abaixar-lo, o com quan es va obtenir l’acord de les Corts Generals per a l’Estatut, es va ratificar en referèndum, però després el Tribunal Constitucional hi va passar el ribot.

La tercera via no és espanyolista, sinó catalanista, i està convençuda que l’aposta independentista, i fins i tot la referendària, són un error polític

En tercer lloc, hi ha la tercera via. L’opinió i els mitjans proclius a la tercera via han quedat xocats. La tercera via no és espanyolista, sinó catalanista, i està convençuda que l’aposta independentista, i fins i tot la referendària, són un error polític. Segons els qui la representen, els catalans podrien obtenir molt més amb una posició políticament més flexible i no obsessionada amb el dret a decidir. Però, per a la tercera via, el pacte de Rajoy amb el PNB ha estat una bufetada. Per més esforços que han fet per defensar que una actitud més dialogant podria donar més bons resultats, han reconegut que Catalunya mai podria sortir tan ben tractada d’una negociació amb el partit governant a Madrid, especialment si el millor tracte és estrictament fruit de la bilateralitat de l’acord i no es pot generalitzar a totes les comunitats autònomes. El reconeixement de la asimetria entre la posició basca i la posició catalana, fonamentada en com es toleren -Espanya endins- les singularitats d’uns i altres, només porta a una conclusió raonable si no es vol acceptar la completa laminació de Catalunya com a subjecte polític, o si no es vol acceptar el mal tracte a la ciutadania de Catalunya. En un supòsit o un altre, la paradoxa és que l’única possibilitat d’una tercera via passa per arrenglerar-se en el suport a la reclamació del dret a decidir. No hi ha esperances de tercera via si no és empenyent a favor de la solució radical. És el que en el seu moment van fer els bascos, que encara ara recorden amb satisfacció que no van votar la Constitució espanyola. El dret a decidir -el referèndum-és l’única eina negociadora a l’abast de la ciutadania de Catalunya. La tercera via acabarà descobrint que no hi ha altra via.

les vies

Catorze minuts després de la mitjanit passa l’últim tren des de Barcelona cap al Vallès per l’estació Peu del Funicular, a Vallvidrera. En teoria, les portes de l’estació s’han de tancar, els llums s’han d’apagar i no hi ha de quedar ningú fins poc abans de les cinc del matí, quan passa el primer comboi. Però, des de fa uns mesos, no passa res de tot això. A quarts d’una de la nit hi ha una trentena de persones que s’esperen a l’andana. Van vestits amb armilles reflectants i cascs aïllants i alguns porten màscara. Tot just comença la seva jornada laboral: tenen menys de quatre hores per intentar avançar al màxim les obres que s’estan fent al túnel de l’estació i que han de canviar tota la via del tren, que no es renova des de fa 30 anys. Després desapareixeran com si no hagués passat res perquè a primera hora es pugui reprendre la circulació.

Tan bon punt passa l’últim tren, la maquinària surt de les estacions de Rubí i Les Planes, on es guarda juntament amb el material nou. Mentre no arriba a l’estació de Vallvidrera, els operaris avancen feines, com afluixar les travesses de la via -les peces horitzontals que subjecten els carrils-. Al cap d’una estona, arriben dues grans excavadores especials, una picadora i dos remolcs que carreguen tots els elements de treball. L’objectiu d’aquesta nit és renovar les últimes 104 travesses de fusta antigues que encara queden i substituir-les per unes de formigó, que són més resistents. En total, se n’hauran canviat 5.000.

Els operaris fan la feina amb precisió quirúrgica, conscients que el temps corre en contra seu. Un controla l’excavadora, que té una gran pala i un ganxo. Va rapidíssim fent l’operació, una vegada i una altra. Remou el balast -les pedres que immobilitzen les travesses- fent un forat de gairebé un metre de profunditat, treu la travessa antiga amb el ganxo i n’agafa una de les noves, col·locades en fila sobre de la via (foto 1). Per la facilitat amb què es fa l’operació, ningú diria que cada peça pesa 200 quilos. En cinc minuts, han col·locat dues travesses noves.

Com si fossin al pit stop de la Fórmula 1, en què cada segon compta i on no hi ha marge d’error, la feina avança sense descans. Les màquines fan un soroll a vegades insuportable -especialment la piconadora, que ajuda a remoure les pedres-, i costa respirar perquè el moviment de la terra fa aixecar pols. La següent fase serà renovar tot el balast i, finalment, canviar els 1.600 metres de carril que hi ha al túnel. “En 35 anys, el carril s’ha desgastat, el balast s’ha desfet i les travesses perden la capacitat de subjectar la via”, explica Pere Mateu, director de projectes de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). La inversió per renovar aquesta via és de 3,7 milions.

Aturades divendres i dissabte

Els operaris treballen cada nit, menys divendres i dissabte, perquè l’horari ampliat del servei no dona marge de temps. Dimarts a la matinada el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i diversos alcaldes del Vallès van fer una visita d’obres. Fotografien i fan vídeos de les feines dels operaris. Rull treu pit del gran muntatge nocturn que en quatre hores desmunta i torna a muntar una estació per on cada dia passen 454 trens. Des de la conselleria ni es van plantejar fer les obres de dia, perquè hauria suposat tallar durant mesos la principal línia de FGC (la del Vallès), que mobilitza el 73% dels viatgers de Ferrocarrils, fins a 59,6 milions cada any. “No podíem donar una alternativa amb autobusos a tota aquesta mobilitat. La virtut de les obres és que el servei es manté al 100%, no s’altera res”, va dir Rull. Ni el dia que van trobar una granada de la Guerra Civil i van haver de venir els Tedax per desactivar-la.

La trentena de treballadors es mantenen immutables a les càmeres dels mitjans i als polítics. Les obres acabaran al gener: encara queden moltes nits treballant a contrarellotge.

SUBMISSIONS

La darrera vaga d’estudiants universitaris ens ha atrapat a molts professors en la darrera setmana de classe. No cal que expliqui com pot ser d’enutjós, sobretot per als estudiants, que les darreres lliçons, pràctiques, exercicis i balanços del curs quedin alterats o, directament, suprimits. Sempre m’han semblat capricioses aquesta mena de vagues que no tenen altres costos que els de perjudicar acadèmicament qui les fa, a part, esclar, del malbaratament de recursos públics que comporten. Seria fàcil comptar les hores de treball perdudes i a quin preu les paga el conjunt de la societat -no pas l’estudiant mateix-, a part de les despeses generades per les expansions revolucionàries dels piquets.

UN ALTRE DIA ja parlaré del contingut de les reivindicacions d’aquestes vagues, ara centrades en la qüestió del preu de les matrícules i que, per als qui tenen les rendes més altes, a la meva facultat són de 160 euros al mes per deu mesos. A la universitat les vagues han acabat formant part del calendari acadèmic, amb independència de les raons de cada any. Amb una mica de bona voluntat, es podrien afegir a la programació. Un any és per la reforma dita de Bolonya, l’altre és, precisament, perquè no s’acaba d’aplicar prou a fons, l’altre perquè no es vol que es reformi la reforma...

Una escassíssima minoria aconsegueix paralitzar tot un centre docent a partir d’una convocatòria sense debat i, pràcticament, sense informació

TAMPOC NO M’ESTENDRÉ ara en el suport implícit o explícit que hi donen alguns equips de govern. Com el d’aquella vicerectora que justificava la vaga perquè, deia, com que les universitats catalanes són més cares que les espanyoles, això les fa menys competitives i no hi venen estudiants espanyols. Ja ho veus: tant estarrufar-nos quan entrem als rànquings de les millors universitats, tant treballar per aconseguir mencions d’excel·lència en les nostres titulacions, i ara resulta que la competitivitat la perdem per 160 miserables euros al mes. I, en lloc de denunciar el maltractament fiscal del nostre país, o de reivindicar que aquí es fan les coses millor i que per això són més cares, es demana al Govern rebaixes en les matrícules que, de rebot, afectaran la qualitat del sistema, com explicava el professor Andreu Mas-Colell a l’ARA de diumenge passat.

TANMATEIX, el que m’interessa és una altra dimensió d’aquestes vagues d’estudiants. I és constatar com una escassíssima minoria aconsegueix paralitzar tot un centre docent a partir d’una convocatòria sense debat i, pràcticament, sense informació. “Hi ha vaga”, deien els meus estudiants, com si la vaga caigués del cel, com si es tractés d’una fatalitat davant la qual no hi ha res a fer. Vaga no pas de lluita, sinó vaga per resignació. O, en la majoria de casos, vaga aprofitada per estudiar i acabar treballs. Irònicament, per a la majoria, vaga de zel a la japonesa. A la manifestació del conjunt d’universitats catalanes del dijous 11 a la tarda, tot just cinc-cents estudiants.

En les vagues universitàries, em desconcerta l’actitud submisa de la majoria que hi està en contra. Ja fa anys que penso que la universitat s’ha convertit en la institució més conservadora que conec

NO ÉS QUE no m’indigni l’absurditat d’unes demandes socialment regressives que només beneficien les rendes més altes. Ni la posició fàcil dels equips de govern que, en lloc de fer respectar els drets dels que volen estudiar, paguen serveis de seguretat per protegir els piquets de gent emmascarada que controlen arbitràriament el pas. Ni encara el fet que, darrere d’unes suposades reivindicacions, el que hi hagi és una acció de propaganda ideològica i política. El que em desconcerta és l’actitud submisa de la majoria que hi està en contra. Ja fa anys que penso que la universitat s’ha convertit en la institució més conservadora que conec. Potser és perquè, amb poques excepcions, la lògica disciplinària del sistema d’accés, promoció i permanència dels que hi treballem estén un esperit de submissió que fa que els estudiants no es rebel·lin davant dels abusos d’una minoria tan i tan autoritària que, els dies de vaga, es passeja amb impunitat, amenaçadora, uniformada i amb el rostre tapat.

ressentiment

Vivim el moment de l’Europa ciclotímica, que passa de la por a l’eufòria en els pocs segons que triguen a anunciar els resultats d’una enquesta a peu d’urna quan tanquen els col·legis electorals. Aquest mes de maig havia d’esclatar l’anunciada “primavera patriòtica” del populisme europeu, que consagraria Marine Le Pen com la líder indiscutible d’un moviment disposat a “destruir la Unió Europea des de dins”. I, tanmateix, els que esperaven el daltabaix acaben de guanyar un temps preciós. Per a què?

A l’Europa dels cafès i les places, de les avingudes per passejar-hi i les distàncies abastables de George Steiner avui s’hi respira un malestar que és real. El paisatge de les grans ciutats s’ha militaritzat com a resposta als atacs terroristes. Les desigualtats socials i econòmiques s’han ampliat. Al final de la Segona Guerra Mundial només hi havia cinc murs construïts arreu del planeta i avui n’hi ha més de 70. El món s’ha interconnectat i s’ha globalitzat, les amenaces d’avui són transnacionals, els moviments de població es multipliquen fins a arribar a la pitjor crisi de refugiats i desplaçats des del 1945, i la resposta són els murs. Aquest és el panorama que analitza La gran regressió (Empúries). Disset pensadors debaten el repte de reconduir la democràcia i les causes d’una desesperança que ha transformat el futur en el lloc on “projectar les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escriu Zygmunt Bauman, des de “l’escassetat d’ocupació, la disminució dels salaris que redueix les nostres oportunitats vitals o la precarietat de les nostres posicions socials”.

ÈPOCA DE MOTINS ELECTORALS

Marine Le Pen no ocuparà finalment el palau de l’Elisi però ahir mateix es trencava la coalició de govern a Àustria, i les enquestes d’intenció de vot per a una convocatòria electoral anticipada situen l’extrema dreta populista com la primera força del país. En aquest temps de “motins electorals”, com els anomena l’escriptora nord-americana Nancy Fraser, el respir pel resultat de les presidencials franceses ha durat només una setmana. Aquest és l’estat de la democràcia europea.

El populisme de dretes “és ara la força política més forta que defensa la protecció dels interessos de la classe treballadora, i simultàniament la força política més forta capaç de despertar autèntiques passions polítiques”, adverteix el filòsof eslovè Slavoj Žižek. “El populisme autoritari que mobilitza una minoria dels votants de classe treballadora a tot Europa és, en essència, una exigència de desglobalització”, sentencia el periodista britànic Paul Mason en un article que analitza l’evolució del Regne Unit des dels anys de Margaret Thatcher fins al referèndum del Brexit, les transformacions estructurals del liberalisme desregulador de la Dama de Ferro, i com aquella “cultura de resistència contra el capital” dels anys 80 va mutar, per a alguns, en una “cultura de revolta contra la globalització, la immigració i els drets humans”. La futura sortida del Regne Unit de la Unió Europea obliga els 27 països que hi queden a replantejar-se com seguir endavant. Què significa ser europeu avui? Per a què serveix la Unió Europea? I, sobretot, ¿com recuperaran aquest gruix de la ciutadania que veu la UE com l’origen dels seus mals i no com el paraigua que hauria de garantir-los el benestar?

PÀNIC DEMOGRÀFIC

La Unió Europea està en procés de transformació però no de ruptura. La UE es transforma però encara no sap en què. El projecte europeu és víctima de la fragilitat democràtica dels seus membres però també d’un desgavell que s’ha fet global.

L’antropòleg indi Arjun Appadurai retrata la teranyina d’un món on els estats han perdut la sobirania econòmica. “L’economia dels Estats Units està substancialment en mans xineses; els xinesos depenen crucialment de primeres matèries procedents de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina i també d’altres punts de l’Àsia; tothom depèn fins a cert punt del petroli del Pròxim Orient, i virtualment tots els estats nació moderns depenen de l’armament sofisticat procedent d’una petita quantitat de països rics”, resumeix Appadurai.

És la pèrdua d’aquesta sobirania econòmica la que fa que els estats s’aferrin amb més força a la sobirania cultural, al seu concepte d’identitat, a un “pànic demogràfic” -com en diu el pensador búlgar Ivan Krastev- que pot canviar la naturalesa d’unes societats envellides i drenades per una crisi que ha obligat els més joves a marxar. Aquest pànic alimentarà els discursos antiimmigració. “La demografia fa que els europeus imaginin un món en el qual les seves cultures s’esvaeixen”, explica Krastev a l’hora d’argumentar per què l’opinió pública occidental s’ha transformat “d’una força revolucionària a una de reaccionària” que ha alimentat l’auge del populisme de dretes a Europa i la victòria de Donald Trump als Estats Units. Per a Mason, “només si entenem l’origen de la ira podem desactivar-la” i aquest origen -coincideixen tots- és en la globalització, en el “rostre més temible” que ha mostrat des del 2008 i que ens fa viure en el temps del “tot s’acaba”. S’acaba “el futur com a temps de la promesa” i s’esgoten els recursos naturals, escriu Marina Garcés. Són temps d’emergències i rescats. Temps de “botifarres a l’establishment dels partits”, rebla Nancy Fraser. “La sorpresa no és que ho hagin fet, sinó que hagin tardat tant a fer-ho”, conclou.

l'amnesia

El professor James Dodd va causar tota mena d’esgarips entre els estudiants quan va dir que el nazisme havia estat la conseqüència de l’alfabetització. Un cop els darrers riures irònics van permetre-li fer un silenci dramàtic, va afegir: “Igual que vosaltres, la gent es va pensar que sabia alguna cosa”.

Quan algú em pregunta per a què serveix la filosofia, sempre responc que per saber que hi ha altres preguntes a banda de per a què serveixen les coses. Com al professor Dodd, a mi també m’agrada fer-me l’interessant gràcies a haver llegit coses que la majoria de mortals prefereixen estalviar-se. Fer-se l’interessant és un motiu prou noble per llegir, igual que escriure poesia per conquerir un hereu o una pubilla. És una de les conseqüències més tangibles de llegir sovint: veure’s forçat a relativitzar la noblesa dels motius per voler-hi dedicar energia.

Ho dic per la campanya de foment de la lectura que l’Ajuntament de Barcelona ha hagut de retirar. S’ha parlat de les faltes d’ortografia, del tuf d’amiguisme que fa l’encàrrec de Collboni a Mejide per dissenyar-la, i l’Anna Punsoda va fer-nos notar que la literatura catalana hi era tractada com un localisme pintoresc. Però les qüestions administratives i polítiques del darrer nyap del govern Colau han tapat la qüestió de fons. La campanya volia enviar llibres a Trump per “obrir-li la ment”. A banda de l’absurditat d’enviar llibres al segle XXI, el periodista Javier Borràs va dir-ne: “Tota aquesta merda entra en la llarga tradició catalana de tractar els llibres amb cursileria, imbecil·litat i moralisme sucrós”. I l’artista digital conegut com a Mr. Earl, més càusticament, va dir que els “hi sua si llegiu o no”. “El que volen és que els voteu”.

Atacar Trump des de Catalunya i a través dels llibres és absolutament inofensiu, però no per a Trump, sinó per a la cultura de la ciutat i del país

L’episodi explica molt bé que en la cultura i la política catalanes hi ha una pedanteria de fons que està pensada per esclavitzar-nos. L’apel·lació abstracta a les bondats de la lectura és una manera de posar en circulació arguments d’autoritat per reprimir la intuïció i la creativitat. Es deslliga la literatura dels interessos concrets que sempre hi ha darrere d’una idea o de l’intent de comprendre per què estimem unes coses i en menyspreem d’altres. Es defuig el xoc d’interessos per dur-lo al terreny de la superioritat moral. Llegir et fa bo i això et permet tenir les idees polítiques correctes.

Per això la campanya es dirigeix contra Trump. Si llegís, se li obriria la ment a les idees que justifiquen el nostre sistema de control social. Atacar Trump des de Catalunya i a través dels llibres és absolutament inofensiu, però no per a Trump, sinó per a la cultura de la ciutat i del país. Es protegeix el cofoisme fanàtic de saber-se al costat correcte de la història.

Tot plegat estén la idea que els llibres et donen accés a una veritat superior, una veritat que legitima la persecució d’idees contràries al consens. En nom de la cultura es promou l’adaptació al repartiment del poder existent. Es convida a externalitzar la llibertat de pensament en els mandarins del poder polític, que ja s’han encarregat de saber qui són els enemics de la cultura, i es nega el caràcter violent del qual tota hegemonia cultural prové.

Es regala la cultura al socialisme per tal de fer-ne instrument per apuntalar la jerarquia

Políticament, és el pacte del pujolisme amb el socialisme barceloní, del qual Collboni i Colau són continuadors, tant com ho és lliurar el departament de Cultura a Mascarell o Santi Vila. Es regala la cultura al socialisme per tal de fer-ne instrument per apuntalar la jerarquia. Oferir una política cultural alternativa implicaria visibilitzar el conflicte de fons que explica l’entramat polític i les raons per als prestigis i els ostracismes que promou. La lectura esdevé així oblit de la vida concreta. Cal tancar la ment, no pas obrir-la, per evitar el poder alliberador que tindria conèixer de debò la batalla que la literatura mira de lluitar davant del teu nas i a dins teu. La Barcelona d’aquest segle, adormida i adotzenada, geopolíticament sorda, prové d’haver entregat tot el vocabulari per parlar de cultura i literatura a la idea que l’art és com un ovni, un objecte que ve del no-res, en lloc de ser el terreny on es lliuren les batalles a les quals no pots renunciar, les més immediates, les que et connecten amb les pors i les fragilitats o amb la voluntat de poder i de llibertat. Suposo que per això en diem lletraferits, dels que acaben com un Quixot.

Té raó el filòsof Rorty quan diu que la literatura et pot fer menys cruel perquè et fa imaginar les crueltats concretes a les quals els altres estan sotmesos. Però també necessites alliberar-te’n: viure a través de la crueltat en abstracte pesa tant que acabes sotmès pels que et volen fer creure que les teves raons, el teu dolor i la teva esperança són fruit de la ignorància

l'avi florenci

La deixa de l’avi Florenci és la principal coartada amb la qual el clan Pujol ha tractat de justificar els 70 milions que van arribar a gestionar a Andorra. El 26 d’abril, els policies que van escorcollar la casa de l’expresident Jordi Pujol de la ronda General Mitre van trobar diversos documents del seu pare que poden aportar una mica de llum al seu procés d’enriquiment. El magistrat sosté que ni Pujol ni la seva dona ni els seus fills han aportat “cap element” sobre la deixa -com la denominen els membres de la família- o el llegat del pare de Jordi Pujol -com ho anomena en les seves resolucions el jutge José de la Mata- que provi la veracitat de la seva versió.

El primer paper que va trobar la policia al menjador del domicili dels Pujol Ferrusola va ser el testament de l’avi. El de “Florencio Pujol Brugat, 17 de març de 1967, número 807, notari Ángel Martínez Sarrión”, tal com va escriure la secretària judicial en l’acta d’entrada i escorcoll. A l’habitació-vestidor, on hi havia la caixa forta, els agents hi van trobar un sobre que contenia dos fulls manuscrits de l’avi Florenci. Després, al despatx de Jordi Pujol hi havia una “carta de papà [l’avi Florenci]” i una “llibreta marró amb anotacions manuscrites del seu pare també”.

L’acta judicial recull com dos dels fills de l’expresident -Pere i Josep-, que van anar a la casa dels seus pares en començar l’escorcoll i van acompanyar la seva mare, Marta Ferrusola, van fer fotos a diversos d’aquests documents perquè els consideraven “de valor sentimental”. Jordi Pujol, després de vestir-se, va ser traslladat pels agents de la policia a la seva oficina del carrer Calàbria, que també va ser escorcollada aquell dia, en companyia del seu advocat Albert Carrillo.

De 841.000 euros a 70 milions

La troballa d’aquests documents pot aclarir si la versió dels Pujol sobre l’origen de la seva fortuna és certa o no. L’expresident va assegurar durant la seva compareixença al Parlament del 26 de setembre del 2014 que el seu pare era “un home ric” i que el seu llegat a l’estranger, obtingut després de la mort d’ell el 1980, va ascendir a uns 841.000 euros (140 milions de pessetes). L’últim informe policial del cas Pujol assegura que la fortuna que la família va aconseguir acumular a Andorra entre el 1990 i el 2012 va arribar als 70 milions d’euros.

En aquesta intervenció a la cambra catalana, Jordi Pujol va assegurar també que el seu progenitor no li va deixar la deixa a ell, sinó a la seva dona, Marta Ferrusola, i als fills del matrimoni. Ho va fer pel temor que les activitats polítiques del llavors president de la Generalitat poguessin acabar amb el seu patrimoni. Segons l’última declaració del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, a l’Audiència Nacional abans d’entrar a la presó, durant anys va ser el seu oncle Joaquim Pujol qui es va encarregar de gestionar aquests diners. En l’escorcoll també va aparèixer una carta manuscrita del tiet.

El jutge De la Mata no dona cap credibilitat a la coartada del clan familiar perquè cap dels seus membres ha aportat cap prova que permeti contrastar-ne la “veracitat”. El magistrat, que ja ha pres declaració a tots els membres de la família, assegura que ha preguntat “de manera expressa i directament” a cadascun d’ells sobre el llegat sense èxit.

Júnior té les respostes, però calla

Cap d’ells ha explicat, segons l’instructor, el lloc on va estar el llegat fins al 1990, “l’entitat o entitats bancàries on va estar dipositat o va ser administrat”, “el moment i forma en què va arribar a Andorra” i “el compte o productes financers on va estar invertit”. Tampoc han explicat al jutge qui van ser “els gestors bancaris”, “les persones que van col·laborar en la seva gestió”, “els rendiments obtinguts”, “les sumes globals aconseguides” o “les quantitats distribuïdes” entre tots els membres de la família.

Malgrat això, segons De la Mata, el primogènit -Jordi Pujol Ferrusola- va assegurar que té “perfecte coneixement” de tots aquests detalls que vol saber el jutge, però que es nega a revelar-los perquè considera que aquestes dades són “òbvies i simples”. La reiterada falta de col·laboració del fill gran és un dels elements que finalment l’ha conduït a la presó de Zuera (Saragossa).

insultar

La Comissió Antiviolència ha dictat sentència i multa el president del Màlaga amb 3.500 euros pels insults a Catalunya que va fer a través del seu compte de Twitter. Arran de la denúncia que va presentar el Barça, i després d'ajornar una setmana la decisió, finalment ha optat castigar el xeic Abdullah al-Thani amb una sanció econòmica.

En la reunió setmanal d'aquest dijous, la comissió ha pres la decisió "per unes manifestacions de menyspreu dirigides a un equip i a la seva comunitat autònoma de pertinència a través d'un missatge publicat a la xarxa social Twitter", segons argumenta a través d'un comunicat.

El cas arrenca el 27 d'abril, quan ja es parlava de la importància de l'últim partit de Lliga en què el Màlaga rebrà el Reial Madrid. Del resultat en podria dependre el campió, ja que una ensopegada dels blancs acostaria el títol al Barça. Aquell dia, el xeic va escriure que "l'escòria de Catalunya no ensumarà el campionat després d'haver dit mentides sobre l'entrenador Míchel", un missatge que, posteriorment, va matisar dient que es referia a "la premsa".

El Barça va decidir denunciar el xeic a la Comissió Antiviolència, que havia d'estudiar el cas en la reunió de la setmana passada. Finalment, va  ajornar la decisió perquè era un tema "complex" i necessitava "més informació", segons van dir fons del CSD a l'AR

segona vida

La MCSO Animal Safe Haven (MASH) és una unitat policial creada l’any 2000 a Phoenix, als Estats Units, que rescata animals que han sigut víctimes de violència. Després, passen a tenir una funció terapèutica dins de la presó, on els interns en tenen cura. A la imatge, Kristina Hazelett, de 35 anys, juga amb un gos en una cel·la.

la ciutadella

La comunitat científica fa anys que té els ulls posats en el Parc de la Ciutadella i, des de fa unes setmanes, ha sigut capaç de sumar un gran aliat: l’Ajuntament de Barcelona. Els científics, els polítics i els tècnics es van reunir ara fa un mes a la Fundació Pasqual Maragall per crear una taula de treball que permeti desbloquejar la transformació del Parc de la Ciutadella.

En acabar la reunió, els assistents van pujar al terrat de l’edifici i, des d’allà, van clavar la mirada al gran parc urbà i se’l van imaginar convertit en l’epicentre de les ciències naturals de Catalunya. Per superar les tanques i muralles que actualment aïllen el parc, van imaginar-se dues passarel·les, una que el travessa de Llobregat a Besòs, és a dir, en direcció al campus de la UPF que hi ha a la Vila Olímpica, i un altre que permetria anar fins al mar, passant per sobre de les vies del tren i de la ronda Litoral. Aquesta última passarel·la, que ja havia existit, connectaria la Ciutadella amb el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), la Fundació Pasqual Maragall, el Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals, l’Institut de Ciències del Mar, així com les instal·lacions acadèmiques i de recerca de l’Hospital del Mar, entre d’altres.

Tots aquests equipaments de recerca, juntament amb el campus de la UPF, quedarien connectats a través de la Ciutadella, que guanyaria centralitat amb l’obertura dels quatre edificis que actualment estan desaprofitats: el Castell dels Tres Dragons (on hi havia l’antic Museu de Ciències Naturals), l’Hivernacle, el Museu Martorell (que va ser el primer museu de Barcelona) i l’Umbracle.

“Al llarg de la història s’ha fet tan bé que només cal posar-se al dia”, va explicar Jordi Carrió, gestor cultural amb una dilatada experiència, que inclou la de comissionat per a l’alcalde Maragall en dues ocasions. Carrió va explicar que l’objectiu és que el Parc de la Ciutadella “torni a ser un parc científic com era abans”.

100 anys de museu

El Museu de Ciències Naturals, que actualment està tancat al públic, va complir 100 anys el 28 d’abril passat. Amb el temps, els equipaments de dins de la Ciutadella s’han anat apagant a mesura que els de fora anaven guanyant força. Una part del Museu de Ciències Naturals es va traslladar al Museu Blau, però encara hi ha la major part del material: “Al Museu Martorell i al Castell dels Tres Dragons hi ha el 75% de les col·leccions de ciències naturals de Catalunya”, segons va explicar Carrió en un article a L’Avenç.

En acabar la primera trobada, els assistents van emplaçar-se a una nova reunió, ara ja tècnica, per posar-se mans a l’obra. Els representants de tots els equipaments de recerca i investigació presentaran per escrit la seva proposta, que ja tenen més que pensada. Carrió, així com Jordi Camí, impulsor i director del PRBB, van iniciar una campanya a finals de l’any passat a través d’una sèrie d’articles publicats al diari ARA per reclamar que es desbloquegés la transformació del Parc de la Ciutadella. En aquells articles, on anaven desglossant com hauria de ser el canvi, també hi van participar Itziar González, Jaume Badia o Francesc Uribe. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) també està implicat en aquest projecte.

En un dels articles, Carrió recordava que “entre els perills i les idees que ha superat aquest conjunt, la més recent va ser plantejar que calia buidar el Castell de les seves col·leccions per fer-hi la Casa del Conte”, un projecte de l’anterior govern municipal que ha quedat en no res. Per a aquest col·lectiu, recuperar la Ciutadella com un parc destinat a la ciència i la natura és un homenatge als anteriors barcelonins que ja van iniciar aquest camí.

El nou equip de govern veu amb molts bons ulls la proposta de la comunitat científica. A la reunió hi van participar els tinents d’alcaldia Janet Sanz (Urbanisme) i Jaume Collboni (Cultura). “El paper de l’Ajuntament és unir tots els actors”, van explicar fonts del consistori. L’ambiciosa transformació no té calendari, però els científics no tenen pressa. La seva obsessió és deixar tancat un pla director que determini el camí que cal seguir: “És urgent pensar, estudiar, projectar, reservar sòl, si cal, i definir on anem -va dir Carrió-. No ens podem permetre seguir avançant, fent camí, sense un acord ben definit”, va afegir.

Fonts municipals van explicar que encara no hi ha pressupost per a una operació així, però que totes les parts faran el possible perquè “les obres no aturin els avenços de contingut del projecte”. La transformació podria començar a principis del pròxim mandat, però fins aleshores es pot avançar molt en la redacció del projecte.

El Castell dels Tres Dragons passaria a ser la seu institucional del Museu de Ciències Naturals. Per guanyar espai, caldria destinar un nou edifici al projecte. Els científics creuen que el lloc ideal són els antics jutjats de Barcelona, situats al passeig Lluís Companys, a pocs metres del Castell dels Tres Dragons. L’edifici, que té aluminosi, ha d’anar a terra. El solar és propietat de la Generalitat de Catalunya, que l’hauria de cedir. El nou edifici podria servir de magatzem per al museu.

Reorientar el Zoo

Una de les aportacions que ha fet l’Ajuntament ha sigut afegir el Zoo, que ocupa dues terceres parts del Parc de la Ciutadella, a aquest projecte. Per primer cop, el Zoo està treballant amb l’Institut de Biologia Evolutiva, un centre mixt que depèn de la UPF i del CSIC. L’aposta perquè la Ciutadella sigui un espai de ciència i natura coincideix amb la transformació prevista del Zoo. L’objectiu és que l’espai deixi enrere la simple exhibició d’animals i potenciï la recerca, així com l’aposta per la reintroducció d’espècies en perill d’extinció. El nou director del Zoo, Antoni Alarcón, ja va rebre aquest encàrrec quan va ser nomenat. El pla estratègic del Zoo estarà enllestit al setembre, segons fonts municipals. En el procés de participació que va engegar l’Ajuntament de Barcelona, la tercera proposta que més suports va rebre entre els barcelonins va ser precisament la de reconvertir el Zoo en un espai “sense animals empresonats”.