Austries i Borbons

¿Com fou que Madrid, que a principi del segle XVI no era cap centre agrícola ni comercial de rellevància, ni tenia tradició cultural -com la veïna Alcalá de Henares-, va ser triada per Felip II com a seu de la seva cort? N’hi ha que sostenen que aquella petita villa, que es trobava enmig de l’àrida Meseta castellana, atreia bàsicament perquè els boscos de la propera Sierra de Guadarrama eren excel·lents per a la cacera. Fou sens dubte un gran error polític de Felip II i de Felip III no aprofitar el fet que també eren reis de Portugal, des del 1580, per traslladar la cort i l’administració central dels seus regnes a Lisboa. Això segurament hauria consolidat el seu immens imperi atlàntic i reforçat l’aliança entre la Corona i els notables portuguesos. Però no, aquells monarques actuaven amb una tancada mentalitat castellana, defensiva i recelosa de tota innovació.

En aquest terreny, Felip III només va permetre la petita frivolitat del validoduc de Lerma, que a principis del segle XVII traslladà la cort a Valladolid uns anys, només per beneficiar-se amb operacions especulatives escandaloses que el forçaren a dimitir.

Al principi del segle XVIII la construcció del nou model centralista dels Borbons exigia la construcció d’un sistema radial de comunicacions que fes de Madrid el centre que dominava totes les perifèries, malgrat que eren molt més riques, poblades i obertes a l’intercanvi comercial i d’idees. Així, amb els Borbons, Madrid començà a tenir un caràcter de cort relativament sumptuosa. La noblesa feia els seus palaus a prop dels reis i fins i tot l’incendi del vell alcàsser dels Àustries, el 1734, va permetre a Felip V la construcció d’un palau a la francesa, el Palau d’Orient, més digne del seu imperi.

La construcció de la capital

Amb la revolució liberal del segle XIX s’accentuaren els problemes polítics a causa de l’escassa dimensió i dinamisme de la ciutat. Un dels elements més significatius de la feble nacionalització espanyola del segle XIX fou que el projecte no comptava amb una capital prou important i dinàmica que fos l’atractiu símbol de la nova nació. El 1859, mentre un cònsol britànic podia perfectament comparar Manchester i Barcelona, no li passava pel cap fer-ho entre Londres i Madrid, perquè no hi havia color.

Durant decennis, el nacionalisme espanyol arrossegarà el complex de no tenir una capital a l’altura de les grans necessitats nacionalitzadores. Així, el Madrid del vuit-cents és bàsicament una cort amb uns governs febles que necessitaven ser grats als monarques per imposar-s’hi. Era “ la corte de los milagros ”, tan ben retratada per Valle-Inclán, on vells i nous cortesans, generals i polítics ambiciosos pactaven amb negociants, banquers i especuladors. Sorgiren llavors els grups d’interessos que volien estar a prop del poder polític per fer grans negocis. I evidentment aquell Madrid atreia la gent de províncies que aspirava a promocionar-se fent carrera administrativa o política. Així, les elits madrilenyes del segle XIX, com ha explicat Álvarez Junco, eren clarament dependents del món oficial, mentre que les de Barcelona apareixien com a molt més autònomes, a més de més europees, cultes i innovadores.

Després de la crisi del 1898, serà comprensible que el malestar dels intel·lectuals de Madrid es manifesti reconeixent que no sols no hi havianación, sinó que tampoc hi havia una capital que pogués qualificar-se d’europea. Per això un dels desafiaments de la modernització espanyola del segle XX serà convertir Madrid en una capital autèntica, i molt més després que Barcelona, amb les agregacions dels municipis del pla, la superés també en població. Des dels governs sorgiren aviat iniciatives per transformar la ciutat: metro, Nuevos Ministerios, la ciutat universitària... Malgrat tot, el Madrid dels anys 30 del segle XX encara era una “ciutat d’empleats públics”, com sostenia Josep Pla, que la coneixia prou.

L’intent d’industrialitzar

No hi ha cap dubte que la dictadura franquista, amb les seves obsessions centralitzadores, beneficià notablement Madrid. Ja des dels anys 40 s’accentuà la tendència a la concentració de les decisions polítiques i financeres a la ciutat per convertir-la en “la capital del capital”, tot forçant-hi la instal·lació de la seu social dels principals bancs, de les grans empreses públiques-Telefónica, Renfe, Seat, etc.- i de bona part de les privades. També hi hagué un important, i fallit, intent franquista de fer de Madrid una urbs industrial, amb la creació de grans empreses, sobretot del metall -Pegaso, Barreiros, Perkins, MMM-, que no van resistir les crisis econòmiques. El gran Madrid del franquisme fou també el resultat de la política d’agregació dels municipis propers realitzada els anys 1947-1954, que suposaria que la capital tingués un terme municipal 7 vegades més gran que el de Barcelona i que així la pogués passar clarament en el rànquing de població.

Tal vegada el més significatiu de la democràcia és que, malgrat l’existència de l’estat de les autonomies, tots els governs han volgut consolidar Madrid com el principal centre del poder polític i econòmic. No sols s’ha tractat de refermar l’autoritat del govern central sobre els autonòmics, també hi ha hagut la tendència a incentivar a la ciutat la presència dels principals serveis financers i de les empreses multinacionals.

Els plans estratègics de l’etapa Felipe González van ser fets amb la voluntat de consolidar la funció de centralitat de Madrid. Això era fonamental també per a la política clientelar i per a la “cultura de la subvenció”, impulsada tant pel PSOE com pel PP, que exigeix que Madrid sigui el centre recaptador i distribuïdor dels recursos públics. Aquesta tasca es justifica afirmant que es defensen els interessos de tot Espanya, quan en realitat només ho són de la classe dirigent instal·lada a Madrid. Així, no ens ha d’estranyar que avui la Comunitat de Madrid sigui l’única de les 17 on predomina la població que se sent molt majoritàriament espanyola, mentre que el sentiment de ser “madrileny” sigui força minoritari. És la prova de la tesi que la ciutat ha esdevingut el millor símbol de l’Espanya oficial del règim del PP i del PSOE.

la gonorrea

La gonorrea, una malaltia contagiosa de transmissió sexual, és cada vegada més resistent als antibiòtics, de manera que és més difícil i fins i tot impossible de tractar en alguns casos, ha advertit l'Organització Mundial de la Salut ( OMS). "El bacteri que causa la gonorrea és especialment astut. Sempre que utilitzem un nou tipus d'antibiòtics per tractar aquesta infecció, el microbi aprèn a resistir el fàrmac", va dir la responsable del departament de Reproducció Humana de l'agència sanitària de l'ONU, Teodora Wi.

Tot i que la resistència als antibiòtics és un fenomen natural, l'ús indegut d'aquests fàrmacs en l'ésser humà i els animals està accelerant el procés i cada vegada és més gran el nombre d'i nfeccions que es fa més difícil tractar a causa de la pèrdua d'eficàcia dels antibiòtics.

De cara al Congrés Mundial de les malalties de transmissió sexual i el VIH, que se celebra al Brasil del 9 al 12 de juliol, l'OMS va publicar un estudi que analitza les dades relatives al tractament de la gonorrea en 77 països. En general, la malaltia, que afecta 78 milions de persones al món, mostra una àmplia resistència als antibiòtics més antics i barats utilitzats als països de rendes més baixes.

No obstant això, l'OMS també va reportar l'existència d'infeccions gonocòcciques immunes a tot tipus d'antimicrobians coneguts, fins i tot els més nous, coneguts com ESC i que, segons l'OMS, no són efectius en el 66% dels pacients. "Aquests casos no són més que la punta de l'iceberg", va dir la doctora Wi, que sospita que la xifra total d'infeccions intractables és molt superior a la registrada a causa de la falta de sistemes de diagnòstic als països més pobres, on la gonorrea està més estesa.

Per tot això, l'OMS tan sols recomana la prescripció de dos antibiòtics (ceftriaxona i azitromicina) per acabar amb la gonorrea, i insta la indústria farmacèutica i els investigadors que desenvolupin nous fàrmacs.

La gonorrea causa infeccions als genitals, el recte i la gola. Encara que tots dos sexes poden patir aquesta malaltia bacteriana, són les dones les que pateixen més els efectes negatius a llarg termini, com esterilitat, malaltia pèlvica inflamatòria, embaràs ectòpic (fora de l'úter) i un augment del risc de contraure el VIH.

Del total d' infectats per gonorrea, 35,2 milions viuen al Pacífic occidental, 11,4 milions al sud-est asiàtic i al continent africà, mentre que a les Amèriques es comptabilitzen 11 milions d'afectats, i a l'Europa Occidental i a l'Europa de l'Est, 4,7 i 4,5 milions, respectivament.

L' augment dels pacients amb gonorrea en el món s'explica per un comportament sexualinsegur –en particular, la disminució de l'ús del preservatiu–, l'augment del turisme, els sistemes de detecció poc efectius i els tractaments inadequats que no acaben amb el focus de la malaltia, argumenta l'OMS.

els radiofarmacs

La Maria Gàmez, una nena d’onze anys amb càncer de tiroide, va visitar ahir la nova unitat de teràpia de medicina nuclear de l’Hospital de la Vall d’Hebron per tractar amb radiofàrmacs pacients adults i pediàtrics. Ella i els seus pares volien conèixer de primera mà les instal·lacions on al setembre s’estarà un parell de dies per fer un tractament oral amb radiofàrmacs que ha de servir per acabar d’eliminar les cèl·lules canceroses que li puguin quedar. A partir de llavors, si tot va bé, només haurà de seguir controls periòdics.

La nova unitat, que es va inaugurar ahir però que funciona a ple rendiment des de principis de mes, podrà atendre uns 600 pacients a l’any, el 90% adults, i la resta, nens. I serà el centre de referència a Catalunya per als nens que necessitin aquest tipus de tractaments.

Les noves instal·lacions són fruit de la col·laboració amb l’Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) i s’han fet pensant en els pacients, especialment els pediàtrics. Gran part dels pacients que s’hagin de tractar amb radiofàrmacs hauran d’estar aïllats durant el tractament per evitar irradiar altres persones, però les habitacions s’han dissenyat pensant en ells, sobretot en els nens, ja que els familiars podran estar en una sala adjacent separada per una porta de dues tones de pes i amb vidre de plom que garanteix la seva seguretat. Les habitacions, a més, estan equipades amb sistemes de comunicació sense fil, per facilitar la relació amb l’exterior i minimitzar la percepció de soledat dels pacients. La Vanessa Zarallo, la mare de la Maria, ho agraeix: “És només una nena i ho passa malament, i que els familiars siguem al costat, ni que sigui separats per un vidre, és un suport per a ells”. A la Maria li va agradar l’habitació on s’estarà. Els dibuixos de dos ninots a les parets li van recordar ella i el seu germà Joan, de 18 anys.

L’habitació on s’estarà la Maria és una de les dues amb què comptarà la nova unitat. Les dues habitacions tenen sales d’espera que poden ser usades també com a espais de tractament en cas que els pacients no hagin de quedar-se a l’hospital una nit. Les noves habitacions, amb capacitat per a quatre pacients de manera simultània, s’han construït en dos anys i han suposat una inversió d’uns 850.000 euros.

Les persones que tenen càncer de tiroide, com la Maria, tumors neuroendocrins o neuroblastomes -una malaltia eminentment pediàtrica- es tractaran en aquest nou espai amb molècules radioactives que es dirigeixen directament al tumor, perquè siguin més efectives. L’objectiu és aconseguir teràpies de màxima eficiència i mínim dany. “Irradiarem menys els pacients i preservarem més la seva integritat física, ja que cada cop tenim més supervivents i els hem de mantenir sans després del tractament per no generar malalts crònics”, va explicar ahir el cap del servei de medicina nuclear de la Vall d’Hebron, Joan Castell.

El tractament del futur

Per a cada pacient es dissenya el tractament adequat i s’ajusta la dosi de radiació segons el tipus de tumor, l’extensió i les característiques que té. “Busquem marcadors específics d’una cèl·lula per aconseguir una molècula que vagi a buscar específicament aquesta cèl·lula i la marquem amb una determinada radiació que permeti tractar només les cèl·lules tumorals preservant la resta de teixits sans”, va destacar Castell.

Es tracta del futur del tractament contra el càncer i la recerca de noves teràpies va en aquesta direcció. “No és un sol tractament per a tothom. I aquest és el futur: personalitzar per a cada malalt el traçador per identificar la cèl·lula en qüestió, que pot ser diferent en cada cas, i obtenir el fàrmac que només tracti aquesta cèl·lula i no d’altres”, va explicar Castell, que reconeix que la nova unitat té un marge de creixement important per introduir noves teràpies “que incrementin el nombre de pacients susceptibles de ser tractats” en la nova unitat.

La Maria, que vol ser infermera, estava contenta ahir perquè a l’habitació hi haurà televisió i es podrà comunicar amb l’exterior amb el mòbil. Si les forces l’hi permeten, també espera poder jugar amb la Play. La seva mare, però, explica que la Maria no acaba d’entendre el que li ha passat. “Ho porta a la seva manera i li xoquen tantes proves i analítiques”, reconeix. I si ella ho ha portat malament, els seus pares “pitjor encara”. “Costa assimilar que et passi això d’un dia per l’altre”, admet la Vanessa.

Com evitar la contaminació radioactiva

Fins a l’últim detall de les habitacions de la nova unitat de medicina nuclear està pensat per evitar la contaminació radioactiva, ja que tot i que la radiació que s’administra és la mínima necessària per ser eficaç, el pacient ha de quedar aïllat per evitar que pugui irradiar familiars i treballadors. Les parets i els sostres de les habitacions estan protegits per una cobertura amb un pes de 18 tones, a les quals s’han de sumar les dues tones que pesen les portes de les habitacions, per evitar la contaminació radioactiva. La roba també s’ha de guardar fins que s’elimini la radiació, i els residus també es gestionen de manera separada. Els lavabos estan dissenyats per separar la femta de l’orina, ja que és a través de l’orina que s’elimina la radiació i, per tant, s’ha de guardar en uns tancs especials durant el temps necessari fins que disminueixin els nivells de radiació.

el cinturo

El 21,3% dels passatgers que viatgen a la part posterior dels vehicles no utilitzen el cinturó de seguretat. Així ho indica un estudi del grup Abertis sobre comportament dels conductors a la xarxa d’autopistes de l’Estat que ha analitzat més de 60.000 vehicles de l’AP-7 en el tram comprès entre Salou i Puçol. L’informe mostra la dada positiva que només el 0,2% dels conductors no usen el cinturó i quasi el 5% utilitzen el telèfon mòbil mentre condueixen. A més, el 14,6% dels vehicles circulen per l’esquerra sense estar avançant i el 38,45% ho fan per sobre del límit de velocitat permès.

“Hem detectat conductes que els conductors han d'identificar per prendre mesures de control enfocades a millorar la seguretat”, ha explicat Cristina Zamorano, cap del Centre de Seguretat Vial que Autopistes té a Granollers, on s’ha dut a terme la presentació de l’informe aquest migdia. “Les distraccions representen el 70 o 80% de la sinistralitat i causen lesions greus en cas d’accident”, ha apuntat Zamorano, que ha destacat que marcar un número de telèfon mentre es condueix a 120 km/h implica no mirar la carretera durant 429 metres, una distància equivalent a 4 camps de futbol.

D’altra banda, l’estudi mostra que el 39,6% dels conductors no utilitzen els intermitentsper indicar els avançaments, xifra que puja fins al 49,7% en el cas de les incorporacions, unes infraccions greus que estan penalitzades amb una multa de 200 euros. D’altra banda, el 16,5% dels conductors no respecten la distància de seguretat amb el vehicle de davant, xifra que es redueix fins al 6,6% en el cas dels camions. En aquest sentit, els camioners, juntament amb els conductors d’autobusos, són el col·lectiu que més respecten les normes de trànsit i de seguretat. La companyia destaca que el 82% dels accidents en autopistes no causen víctimes mortals, mentre que el 30% dels sinistres amb morts són per culpa de l’excés de velocitat.

Campanya d’estiu

Autopistes impulsarà una campanya d’estiu aquesta mateixa setmana a tot l’Estat que es centrarà específicament en la conscienciació i sensibilització sobre les mesures de seguretat a prendre en cas que se’ns avariï el cotxe al mig de l’autopista. La iniciativa, titulada 'Darrera de la barrera', consistirà a repartir llibrets informatius a les àrees de servei i altres zones en els quals s’explicarà que, per exemple, quan patim una avaria ens hem de posar les armilles reflectants i quedar-nos darrere de la tanca del voral de l’autopista fins que arribi l’assistència. “Són mesures de seguretat molt senzilles que poden evitar atropellaments”, ha explicat Zamorano. La campanya anirà acompanyada del repartiment d’uns 'kits' amb elements com ara una armilla o un llum d’emergència.

En aquest sentit, la companyia ha compartit aquest estudi amb el Servei Català de Trànsit(SCT), la direcció general de Trànsit (DGT) i la direcció de trànsit del govern basc amb l’objectiu de col·laborar i impulsar un pla estratègic conjunt de conscienciació dels conductors per minimitzar els riscos al volant. Aquest és el primer informe d’aquest tipus que l’empresa du a terme i que repetirà l’any que bé. L’estudi també s’ha efectuat en altres països on Abertis opera com ara França, on ha obtingut uns resultats similars.

Baiget

.

Cap fissura en el camí cap al referèndum. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va cessar ahir al vespre el conseller d’Empresa, Jordi Baiget, per haver posat en dubte la celebració de l’1-O i haver criticat l’estratègia del president. Un “cop d’autoritat”, segons defineixen des de l’entorn de Puigdemont, que va generar sorpresa i malestar al partit. El conseller Santi Vila, fins ara a Cultura, assumirà també la cartera d’Empresa i Ocupació.

Baiget va afirmar en una entrevista a El Punt Avui que l’1-O, tal com està plantejat, no es podrà fer: “L’Estat té tanta força que probablement no podrem fer el referèndum”, afirmava el fins ahir conseller. També menystenia la capacitat de la llei que teòricament ha d’emparar legalment la votació: “S’aprovarà una norma legal catalana perquè es pugui fer? Sí. Però en el minut 1 vindrà la suspensió. Hi aniran tant en contra que potser haurem de fer alguna cosa diferent, i alguna cosa diferent es pot assemblar a un 9-N”, exposava Baiget, que carregava contra els independentistes que neguen legitimitat a una consulta com la de 2014.

Baiget també qüestionava l’estratègia de Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras, que han deixat el nucli de decisions del Procés fora del consell executiu i hi han inclòs persones alienes al Govern, com l’excap de campanya de Junts pel Sí Oriol Soler o l’exdirigent d’ERC Xavier Vendrell: “Una part del Govern no estem en el nucli dur de les decisions i això genera el que genera [...]. En funció de l’estratègia que es decideixi, els que no som al nucli dur de les decisions haurem de prendre’n alguna amb molt poc temps sobre coses que no haurem pogut madurar”, deia un Baiget que no es va mostrar preocupat pel risc d’acabar a la presó, però sí per la possibilitat de perdre el seu patrimoni familiar.

Davant l’enrenou provocat, Baiget va comparèixer al migdia per matisar que estava “compromès” amb el referèndum, tot i insistir que “hi poden haver reaccions de l’Estat que el poden evitar”.

Abans s’havia vist amb Puigdemont al comitè nacional del PDECat, on les paraules de Baiget no es van tractar. El president i el conseller, segons diverses fonts consultades, ni tan sols en van parlar. Va ser a la tarda quan, davant l’enrenou generat, van reunir-se al Palau de la Generalitat. Segons fonts pròximes al president, Puigdemont, “molt enfadat” amb Baiget, havia esperat una rectificació de l’encara conseller que no havia arribat.

En la trobada, que va durar una hora, el president va exposar-li a Baiget que s’havia sentit “desautoritzat” per les seves paraules a l’entrevista. Baiget va negar-ho, va exposar-li que no creia que hagués traït el Govern i va mantenir que la persecució de l’Estat podia frenar l’1-O. Les explicacions, però, no van convèncer Puigdemont, que el va cessar per “pèrdua de confiança”. I també com un avís per a navegants als consellers que dubten -fins ara, sempre en privat- del rumb del Govern cap al referèndum: “Si algú pensa el mateix, ja sap quin destí tindrà”, exposen al Palau de la Generalitat. Després de cessar Baiget, Puigdemont va participar en un acte empresarial en què va subratllar que el referèndum “no serà un altre 9-N perquè serà vinculant, oficial i tindrà una llei que l’empari”.

El cop d’autoritat va generar sorpresa i malestar en alguns sectors del PDECat, dins i fora del Govern. Les paraules de Baiget, home “fidel” a Artur Mas, no són una excepció dins el consell executiu, on hi ha més veus que exposen que, davant la resposta de l’Estat, serà difícil fer un referèndum amb les mateixes garanties que unes eleccions. “Tal com està plantejat fins ara, ja té elements de 9-N”, exposa un dels consultats. El mateix Santi Vila, hores abans d’assumir el càrrec de Baiget, havia afirmat en un esmorzar informatiu que la fórmula de la votació era secundària si hi havia una participació elevada que la legitimés.

¿Seguiran el mateix camí que Baiget altres consellers? De moment, les diverses fonts consultades hi veuen poques possibilitats, encara que la tensió és creixent. Segons l’entorn del president, Puigdemont està convençut de la fidelitat de Jordi Jané o Meritxell Ruiz, dos dels més assenyalats quan es parla de dubtes amb el referèndum. Altres veus, crítiques amb el president, descarten la marxa d’altres consellers per fidelitat al Govern. I fins i tot algunes veus apunten que un èxode de consellers crítics amb el rumb “abonaria el relat d’ERC, que posa dubtes sobre el compromís del PDECat” amb el referèndum. Els més crítics amb la decisió de Puigdemont ho atribueixen, precisament, a una concessió als republicans. Tot i això, totes les fonts consultades acceptaven que Baiget s’havia equivocat plantejant dubtes sobre el referèndum.

Dubtes amb l’elecció de Vila

Si al Govern les aigües baixaven mogudes, al PDECat es va generar una autèntica tempesta. La decisió arribava després de la reunió del matí, en què alguns dirigents van mostrar-se crítics amb el “secretisme” del Govern en la preparació del referèndum, precisament un dels arguments que retreia Baiget. Després de l’acte, Marta Pascal va fer pinya amb l’encara conseller del PDECat: “Arribarem al referèndum amb Baiget al Govern”.

Amb el cessament, les reaccions van anar de la sorpresa a la indignació. Ho va exposar l’exconseller de Presidència Francesc Homs, inhabilitat pel 9-N, a Twitter: “No comparteixo que se cessi Jordi Baiget. És lleial i compromès. Si per declaracions així més o menys compromeses se’l fa fora, n’hi ha que sobren de fa temps”. Homs no citava a qui es referia, però diverses veus del PDECat criticaven que, precisament, fos Vila, un “vers lliure” que en ocasions “ha dubtat del rumb”, qui substituís Baiget. El president, però, l’ha escollit “perquè és de la seva màxima confiança”, segons fonts pròximes.

Homs, amb crítiques compartides per altres dirigents del PDECat, també rebutjava una decisió “que ni suma ni fa gran el projecte, tot just el contrari”, i exposava amb contundència un argument que els demòcrates fan servir contra ERC: “Com és que de moment només als del PDECat se’ns condemna des de Madrid i/o ens volen fora alguns des de Catalunya? Fins als ous”.

Puigdemont, que divendres presumia de la “fermesa i unitat” de l’executiu, va evitar una crisi de govern amb ERC i amb la CUP, satisfets amb la decisió. Va obrir, però, una tempesta al PDECat encara incalculable a 89 dies del referèndum: el cessament d’un conseller pròxim a Mas i a molts dirigents del partit augmenta el malestar en una formació on hi ha molts dubtes sobre les garanties.

indepes: 2 milions

Som dos milions d’indepes

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a falta de solucions, continua menystenint els anhels sobiranistes d’una part molt important dels catalans. Aquesta setmana, a Los desayunos de TVE, va deixar anar algunes perles que denoten fins a quin punt continua sense entendre res. Més ben dit, o bé a la Moncloa s’estimen més ignorar la realitat o els qui els han d’explicar el que passa a Catalunya (Millo, García Albiol o Levy) els enreden amb una informació que, de tan esbiaixada, és directament falsa. Al titular de “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo” de la Soraya el va seguir el “[A Catalunya] hi ha molt de postureig”, i més dràstic encara, “La gent està avorrida perquè l’independentisme no va enlloc”. I aleshores va trinxar també Puigdemont per la concentració a les Fonts de Montjuïc: “S’està acostumant als actes de pensament únic, on porten els independentistes en autobusos i, davant de qualsevol burrada que diuen, els animen amb pancartes”. Al final, sembla que es creguin una pel·lícula que s’han muntat per necessitat: que això de voler fugir d’Espanya, d’una manera civilitzada i endreçada, és una estratègia convergent perquè els catalanets, mesells i enzes, no pensem en els podrimeners del partit. I aquí, tanoques i adoctrinats, hi hem caigut tots de quatre potes. La vegada que hem aconseguit tenir la foto més enfocada de l’independentisme va ser el 9-N del 2014. Aquell dia, tant menystingut allà com il·lusionant aquí, 1.900.000 catalans dels 2.344.828 que van anar a votar van respondre amb un doble sí. A les eleccions al Parlament del setembre del 2015, i ja sota les sigles dels partits, Junts pel Sí i la CUP van tornar a sumar dos milions de vots. És, doncs, una xifra de mínims. Potser també de màxims. En qualsevol cas, són moltíssimes voluntats legítimes perquè ens despatxin amb un “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo”.

Comptem-nos d’una vegada i, amb la victòria del no, tindran un resultat que els permeti dir, amb orgull patri, que d’això de la independència no se’n canta ni gall ni gallina fins a la pròxima generació

Una data que els provoca

residencies deficients

Una «visita rutinària» de la direcció de la residència d´avis de Cassà de la Selva va posar al descobert «deficiències greus» al servei de menjador del centre, on hi viuen un centenar d´ancians, va informar l´alcalde, Martí Vallès, en el darrer ple municipal. En declaracions a Ràdio Cassà, el batlle va parlar deproblemes de seguretat –es va arriba a detectar una fuita de gas, ja resolta–, d´higiene i de manipulació d´aliments.

El consistori exigeix a l´empresa prestadora del servei, Clece, que «doni explicacions» i adverteix que està «disposat a iniciar les sancions del tipus que sigui» i, si s´escau, a rescindir el contracte. En aquest context, s´espera un pronunciament de l´empresa en els propers dies. Des de l´oposició, per la seva banda, consideren tèbia la reacció de l´equip de govern. Robert Mundet, també en declaracions a l´emissora municipal, demana que l´Ajuntament faci «un pas més i obri un expedient» a l´empresa.

Clece disposa d´uns dies per fer arribar la documentació pertinent així com un pla de tractament de residus actualitzat

perfil baix

Hi ha alguna cosa en l’elecció de Sito Alonso per a la banqueta del Barça de bàsquet que em recorda la de Valverde per a la de futbol. Són dos entrenadors amb experiència i preparació contrastades, fins i tot diria que amb prestigi, per bé que cap dels dos no ha dirigit equips de primeríssim nivell, ni han guanyat títols importants. En definitiva, costa trobar algú que en parli malament, però els podríem englobar tots dos en el conjunt d’entrenadors de perfil baix, poc impactants mediàticament parlant, i que, a primera vista, ni enamoren, ni fan trempar.

A partir d’aquí, la gran diferència entre l’un i l’altre és que no consta que Valverde hagi estat segon plat de ningú, mentre que Sito Alonso és, en el millor dels casos, la segona opció després que Jasikevicius hagi rebutjat l’oferta del Barça. Fa de mal dir si Saras era més bona elecció que Sito, tot i que a mi m’ho sembla pel seu carisma infinit i per la identificació parquet-graderia que tanta falta fa al Palau Blaugrana. Però hi ha dos detalls que m’amoïnen: que el Baskonia no hagi quedat satisfet amb la feina de Sito, fins al punt de deixar-lo marxar sense fer escarafalls, i sobretot que el projecte ara encapçalat per Nacho Rodríguez no sigui prou atractiu per als entrenadors de moda. Ni per a Jasikevicius, ni tampoc per a Pedro Martínez. Cap dels dos no està a la NBA, sinó que prefereixen quedar-se en equips més modestos que el Barça, perquè són projectes més viables. Mama por.

Quan no domines una matèria, t’has de fiar dels que en saben, i ahir em va tranquil·litzar un tuit d’Alfred Julbe en el sentit que Sito Alonso ho farà bé perquè és un entrenador treballador, amant dels detalls i de projectar els joves. Una carta de presentació immillorable per a un tècnic que afronta un repte majúscul: reflotar una ànima en pena. De moment, la setmana pre-Sito ha servit per anar acomiadant els jugadors que acabaven contracte, que no han rendit al nivell que s’esperava o que no estaven prou compromesos. I pel meu gust encara en faltarien uns quants, però els que queden sí que tenen contracte. Parlant de compromís: de Bartzokas n’he sentit a dir, en privat, que arribava als entrenaments deu minuts abans que comencessin, i en públic, que no havia sabut o volgut aplicar el model que proposen les altes esferes amb els jugadors joves. Però és evident que la culpa no ha estat tota seva. Ara cal que els que manen posin a disposició de Sito Alonso -i de Valverde- les eines necessàries per reflotar la nau i perquè el seu perfil baix es faci gran.

llengua materna

Les persones naixem amb la capacitat biològica d’adquirir un o més d’un idioma. Ho demostra el fet que tothom aprèn la llengua materna de forma gairebé automàtica, per contagi cultural i per imitació, i que aproximadament la meitat de la població mundial és bilingüe. Normalment, els infants comencen a dir les primeres paraules amb significat i de forma conscient entre els 9 i els 12 mesos, la qual cosa indica que han d’haver adquirit prèviament les característiques lingüístiques bàsiques, entre les quals destaquen els sons i els ritmes propis de cada idioma. Però, quan els comencen a adquirir i a reconèixer?

Un treball realitzat per Utako Minai i els seus col·laboradors, de la Universitat de Kansas, publicat a NeuroReport, indica que aprenem a distingir el ritme de l’idioma matern abans de néixer, durant el tercer trimestre de gestació. Això concorda amb altres treballs previs que indiquen que durant els últims mesos de desenvolupament el cervell fetal incorpora aprenentatges que provenen de l’exterior, la qual cosa emfasitza la importància de l’ambient extern per afavorir un desenvolupament cerebral correcte.

Els experiments

En estudis anteriors, altres grups de recerca havien assenyalat que pocs dies després de néixer els nadons ja són capaços de reconèixer la llengua materna i de distingir-la d’altres idiomes. Els experiments que ho demostren són molt simples. Es fa escoltar als nadons gravacions de converses en l’idioma matern i en altres idiomes, i se n’observen les reaccions. Quan senten l’idioma matern, els nadons mostren un increment d’atenció molt evident, que no es produeix en els altres casos.

En aquest treball, Minai i els seus col·laboradors van analitzar si durant el tercer trimestre de gestació els fetus ja comencen a adquirir un cert coneixement idiomàtic, i es van fixar en els ritmes lingüístics, que són propis de cada idioma. Van escollir els ritmes per un motiu molt simple: la paret uterina i la musculatura abdominal que l’envolta esmorteeixen els sons exteriors i fan que alguns puguin ser inaudibles per al fetus, que a més té l’oïda interna encara immadura. Això no passa amb el ritme. Les vibracions acústiques pròpies de cada ritme es transmeten molt bé fins a l’oïda interna del fetus i la fan vibrar. El que fins ara no se sabia és si aquestes vibracions tenen algun efecte sobre el cervell fetal, és a dir, si el fetus pot aprendre a reconèixer-les.

Per comprovar-ho, els científics van examinar l’activitat cardíaca dels fetus de 24 dones embarassades d’entre 35 i 39 setmanes de gestació amb una tècnica no invasiva anomenada magnetocardiografia. Aquesta tècnica permet monitoritzar els batecs cardíacs a través dels petits canvis magnètics que acompanyen els fluxos elèctrics procedents del cervell. Es va triar aquesta tècnica perquè se sap que el processament cognitiu provoca canvis en el ritme cardíac. D’aquesta manera, si un fetus reconeix els ritmes lingüístics i el seu cervell els aprèn, quan percebi que es canvia de la seva llengua materna a una altra experimentarà un canvi en els batecs del cor.

Les 24 mares de l’estudi eren monolingües de parla anglesa. En primer lloc, a totes se’ls va fer escoltar uns textos gravats en anglès, l’idioma matern dels seus fetus. Divuit minuts després, a la meitat de les mares se’ls va fer escoltar una altra gravació també en anglès, i a la resta una gravació en japonès. Totes les gravacions havien estat fetes per la mateixa persona, bilingüe en anglès i japonès, per evitar la interferència que podria provocar el canvi de timbre, propi de cada persona. Així, l’única influència sobre els fetus era el canvi de ritme.

El resultat va ser concloent: els fetus que havien sentit els dos textos en anglès no presentaven canvis significatius en el ritme cardíac entre la primera i la segona audició. En canvi, en els que havien sentit el primer text en anglès i el segon en japonès, el ritme cardíac s’havia alterat significativament la segona vegada, la qual cosa indica que eren capaços de reconèixer el canvi. Això implica que els fetus ja estaven aprenent el ritme propi de l’idioma matern, i en conseqüència, que l’ambient influeix en la construcció del cervell fetal, que adquireix els primers aprenentatges a través de la interacció amb l’exterior. David Bueno és investigador de genètica de la UB i divulgador científic.

L’APRENENTATGE DE DUES LLENGÜES

En el cas de mares bilingües, té sentit preguntar si els fetus ja aprenen a distingir els dos ritmes o bé els confonen. I si, quan neixen, els tenen integrats de manera equivalent o en prefereixen un. En un treball realitzat amb mares gestants bilingües que parlen habitualment anglès i tagalo -l’idioma majoritari a les Filipines-, s’ha vist que, un cop han nascut, els nadons distingeixen perfectament els dos ritmes lingüístics quan senten parlar en qualsevol dels dos idiomes. En canvi, ignoren altres llengües, com també fan els nadons de mares monolingües amb qualsevol idioma que no sigui el matern. El bilingüisme, per tant, ja es pot començar a adquirir durant les últimes setmanes de gestació.

indignacio als Mossos

Ni ampliació de la plantilla ni interlocució directa amb l’Europol. Els Mossos d’Esquadra i el departament d’Interior han rebut un cop important del govern espanyol en la seva voluntat de disposar de prou efectius per cobrir el territori i de tenir accés directe a la informació que hi ha en mans de la policia europea. L’estocada més dura és el requeriment que va enviar abans-d’ahir el ministeri d’Hisenda a la Generalitat per avisar que la convocatòria de 500 places per ampliar la plantilla dels Mossos contravé les limitacions establertes en la llei de pressupostos de l’Estat, i que només en pot contractar 50. Segons diverses fonts pròximes a la cúpula del cos, a la policia catalana tot això s’interpreta com una falta de confiança i, sobretot, com un càstig polític pel Procés, per part del ministre Juan Ignacio Zoido i del govern espanyol, que perjudica la seguretat de Catalunya.

La Generalitat, que confia fer igualment la convocatòria de 500 places aquest mateix mes, sap que si no fa cas de l’avís és probable que l’Estat impugni la decisió. El conseller d’Interior, Jordi Jané, va mostrar “sorpresa” ahir pel requeriment. “Treballarem perquè la convocatòria sigui una realitat”, va dir. Va recordar que a la Junta de Seguretat, que es va fer el 2006 amb la presència dels representants de l’Estat, es va acordar que Catalunya havia de tenir 18.267 agents dels Mossos d’Esquadra. Jané va explicar que Catalunya ha arribat a tenir un màxim de 17.160 agents, “però ara n’hi ha 16.783”, perquè hi ha jubilacions que no s’han reemplaçat. “Vull pensar que no és un càstig polític”, va dir el conseller en públic. Afirma que no ho vol pensar però com a mínim ho sospita, i la cúpula del cos ho té clar. “Estem legitimats per fer aquesta convocatòria de Mossos. El país necessita aquests agents”, va insistir Jané.

El conseller va recordar que Catalunya és al nivell quatre d’alerta terrorista, just l’anterior al que correspon a una amenaça concreta identificada i imminent. Aquest nivell d’alerta implica més feina per a la policia. Només durant el 2016 els Mossos van fer 440.000 hores extres, que van costar set milions d’euros. Jané assegura que vol mantenir la convocatòria però va deixar clar que no ho podrà fer fins que no tingui “la fonamentació jurídica per donar garanties als opositors”. En aquest sentit, va insistir en el greuge que podria provocar convocar els aspirants per després no poder-los incorporar al cos. Tot i així, es va mostrar optimista i va emplaçar els periodistes que preguntaven si desobeirà el requeriment a comprovar “què passarà a finals d’aquest mes”.

El País Basc, sí

L’altre cop que ha rebut el departament d’Interior arriba arran de la reunió de la Junta de Seguretat del País Basc, dimecres, on es va decidir incloure l’Ertzaintza tant en els fòrums policials estatals com en la base de dades de l’Europol. Dos aspectes que el Govern reclama per als Mossos des de fa temps. Que s’hagi reunit la Junta de Seguretat al País Basc -on l’última s’havia fet el 2012- mentre que a Catalunya, on fa vuit anys que no es reuneix, continuï sense convocar-se, és gairebé una mostra de menyspreu al Govern. Dimarts de la setmana passada el mateix Jané enviava una carta a Zoido en què li deia que després de l’aprovació dels pressupostos l’havia trucat per comunicar-li “una vegada més la necessitat de convocar amb urgència la Junta de Seguretat de Catalunya”. Ni la trucada ni la carta han rebut cap resposta. “¿Hem de pensar que [la Junta de Seguretat] es fa al País Basc perquè [el PNB] els ha aprovat els pressupostos de l’Estat?”, es preguntava ahir Jané.

A la Junta de Seguretat s’hauria d’acordar la incorporació dels Mossos a fòrums internacionals com l’Europol i al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO). Una incorporació encallada des del 2015, pendent tan sols de la firma del conveni que l’Estat no vol firmar. El CITCO és on la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, el cos de Vigilància Duanera, ara l’Ertzaintza i fins i tot la Policia Foral de Navarra intercanvien informació d’intel·ligència sobre organitzacions criminals i terroristes. Els Mossos són els únics que no hi són, com si fossin una policia local. Tant per accedir a aquesta informació com per arribar a informació de l’Europol ho han de fer a través de la Policia Nacional espanyola.

Si algun cos estranger vol investigar a Catalunya, passa el mateix: a través de l’Europol ho comunica a la Policia Nacional i els Mossos no tenen ni perquè saber-ho. Sense formar part de l’Europol, a més, la policia catalana és l’única que té vetada les “persecucions en calent” més enllà de la frontera estatal. Si persegueixen un delinqüent que creua la Jonquera, s’han d’aturar a la línia que delimita Espanya.

hoquei herba

Hi ha cognoms que marquen una vida. A Terrassa, si ets un Escudé, Freixa, Amat o Malgosa és gairebé impossible créixer sense un estic d’hoquei herba. Aquest esport ha arrelat al llarg del darrer segle en diverses famílies, que han seguit una tradició que va començar fa 106 anys. El 1911 un grup d’estudiants de l’Escola Pia buscaven un esport que els motivés. Van decidir que fos l’hoquei, i un d’ells, Antoni Escudé, va importar el primer reglament d’Anglaterra i va comprar material a la casa Williams de París. Un estic costava 6 pessetes, i una pilota 2,5.

L’Antoni, introductor de l’esport a Espanya, és el primer d’una dinastiaque, encara avui, segueix estretament lligada a l’hoquei. El seu fill va participar, el 1952, en la fundació de l’Atlètic Terrassa, i quatre fills d'aquest últim van acabar sent internacionals. “L’esport era el nostre fort. A l’escola jugava a bàsquet, futbol i hoquei, però quan em coincidien dos partits dissabte al matí sempre triava l’hoquei”, explica a l’ARA un d’ells, el Nani Escudé (olímpic a Los Angeles 1984, Seül 1988 i Barcelona 1992), part d’una nissaga que ha reunit una vintena de membres al voltant d’aquest esport. “El nostre mestre era el meu germà gran, el Toni, que va ser internacional i ens deia als altres tres germans que agaféssim l’estic i juguéssim al pati de casa”, relata.

"El nostre mestre, que era el meu germà gran, ens deia que agaféssim l’estic i juguéssim al pati de casa"

NANI ESCUDÉOLÍMPIC ALS JOCS DEL 84, 88 I 92

Dos dels nebots del Nani, l’Uri i el Santi Freixa, van seguir el seu camí a la selecció i a l’Atlètic. “Acabat de néixer, em van portar el primer estic, i dormia amb ell”, recorda el Santi, marcat des de ben petit per un altre dels seus tiets, el Xavi Escudé: “Un dia, en una pausa d’estudi, vam anar a fora i es va posar a fer dret i revés amb els peus quiets… podia estar minuts sense perdre el control de pilota ni deixar de mirar-me”. A casa dels Freixa feien cagar el tió amb estics. El mateix Santi, a més, bufava en cada aniversari les espelmes amb la samarreta de l’Atlètic posada. “Sense la meva família podia haver sigut la meva passió, però la manera com he viscut l’hoquei ve d’ells”, afirma.

“El meu avi va ser un dels fundadors de l’Egara el 1935. Els seus quatre fills van ser olímpics, i els meus cosins i jo vam jugar a aquest esport per tradició familiar”, diu el cosí segon del Santi, el Pol Amat i Escudé. Una llegenda de l’Egara i una de l’Atlètic, membres d’una mateixa família. Terrassa i l’hoquei són tan petits que en moltes famílies hi ha membres en diferents equips. “Les meves tres germanes es van casar amb un jugador del CD Terrassa, un de l’Egara i un de l’Atlètic, respectivament”, comenta el Nani. “Als àpats familiars era impossible desconnectar”, rememora.

Una altra família, l’Amat, ha aportat més de 60 de jugadors a l’hoquei. Entre ells, el Pere i el Jaume, olímpics per primer cop a Roma 1960. El Pol -millor jugador del món el 2008- va jugar cinc Jocs entre el 1996 i el 2012. Com el Nani i el Santi, jugava al pati de casa amb els germans. Per a cap d’ells, però, era forçat: “ Mai hem tingut la sensació de pressió per jugar pel cognom, sinó per passar-ho bé”. El Nani, això sí, reconeix que “a la família Escudé és complicat poder triar esport”.

Formen part de 15 cognoms -com els Malgosa, Dinarès, Arbós, Ventalló i Oliva- que han arribat a aportar, entre tots, més de 40 jugadors olímpics. I molts d’altres que no han arribat a tant. “Els successors ho portaran a la sang, però els costarà més arribar: en aquella època no hi havia tants nens i nenes. Amb mi, al primer equip de l’Atlètic hi havia quatre Malgosa, tres Escudé i un Freixa, ara hi ha un Escudé i dos Malgosa”, diu el Nani. “Tinc bessons, però no crec que a Holanda visquin l’hoquei amb la mateixa intensitat com l’he viscut jo, anant a la Pia i a l’Atlètic”, sentencia el Santi. Tinguin continuïtat o no, els seus cognoms seran imprescindibles per entendre la història de l’hoquei herba català

Kilian (Everest)

¿Anaves equipat com si anessis a pujar l’Aneto?

Doncs una miqueta sí. L’única diferència és que les botes i les jaquetes eren una mica més gruixudes, però anava amb una motxilla, els grampons, un piolet i un frontal.

¿Tot això ho pots fer perquè et vas criar en altura?

El fet d’haver passat molts anys en altura fa que sempre em trobi molt a gust a 4.000 metres.

¿O sigui que ara, a nivell del mar, estàs com un pop en un garatge?

Per a mi la ciutat és un ecosistema més perillós que estar al cim del Montblanc. Has de mirar semàfors, venen cotxes, hi ha gent per tot arreu... M’atabala que hi hagi tant soroll, tantes informacions rodant que no tens temps d’assimilar. Però ara fa un any que m’he traslladat a Noruega i estic vivint a nivell de mar. Estava preocupat per si perdria alguna cosa vivint tan avall, però no, al final un s’acostuma a tot.

¿Com és que te n’has anat a viure a Noruega?

La meva companya és sueca, hem estat vivint a Chamonix, a França, i ara hem anat a Noruega buscant muntanyes i tranquil·litat, per poder estar sols. A mi m’agrada molt l’hivern, el fred. Al desembre m’entreno dues vegades al dia, estic moltes hores a fora, i durant tot un mes només veig tres persones. Això als Alps, o al Pirineu, és impossible, però a Noruega puc fer-ho perquè hi ha poca densitat de població i molta natura.

¿I et fa sentir bé veure tres persones en un mes?

Sí, no soc gaire social i no trobo a faltar la gent. Soc una persona a qui no convidaries a sopar... [Riu.] A part que a casa només hi dec ser uns tres mesos a l’any. La resta passa entre viatges, expedicions, competició...

Vaig sentir la teva mare que li explicava al Toni Clapés que us treia al bosc, a la nit, a orientar-vos.

Sí, vivíem al refugi, i al voltant, esclar, és tot bosc. I després de sopar la meva mare ens treia a la meva germana i a mi a passejar una mica, i les primeres vegades ens espantàvem: tot negre, hi ha sorolls, el terra no és pla... i ens enganxàvem a la cama de la mare... I amb el temps et vas acostumant als sorolls: això és un ocell, això és el vent, i al final, sense llum, t’orientes.

Si estàs enamorat de la muntanya, ¿no hi hauries d’anar a poc a poc, a contemplar-la?

No, al contrari. Si estàs fort pots anar xiulant, corrent, mirant el paisatge, i amb una hora has vist molt més que no pas el que va mirant a terra amb la llengua a fora. I la gent sempre ha corregut a la muntanya, sempre ha mirat quant temps ha trigat a pujar el Puigmal o el Montblanc.

Sí, però amb tu sembla que hagi arribat una nova generació.

Abans l’alpinisme eren grans expedicions de 50 persones, després va arribar l’estil alpí, i fa uns anys que la gent ha començat a entrenar-se específicament. Ueli Steck va començar a fer ascensions molt ràpides a vuitmils, en parets que abans no es podien fer amb aquest estil. Als 17 anys m’interessava molt la teoria de l’entrenament físic i psicològic, i seguia el ciclisme, l’atletisme, l’esquí de fons, a veure com planificaven l’any, i treia idees d’allà. És com un experiment científic: tens unes hipòtesis i en fas una tesi.

¿I quina ha sigut la tesi de pujar dues vegades l’Everest en 6 dies?

No en diria tesi, però el més important d’aquesta expedició ha sigut l’aclimatació que vam fer. Abans pensaves que havies de marxar 2 mesos a l’Himàlaia, amb molt material i molts portadors. Però ara, si hi vas amb preparació física d’anys, i preparació psicològica per acceptar certs riscos, hem demostrat que pots fer tres o quatre cims de vuit mil metres en un mes, marxant de casa amb una maleta de 20 kg. I una expedició que abans podia enfilar-se als 100.000 euros pots fer-la per 10.000. Redueixes estada, costos i cansament. O sigui, aquí fas la Pica d’Estats, el Montcalm i el Sotllo en un dia i tornes a baixar; doncs aquesta mateixa equació la portes a l’Himàlaia. Al final, com menys temps estiguis en una zona perillosa, menys possibilitats tens de tenir un edema.

I com et prepares psicològicament?

Em poso sovint en situacions en què no em sento a gust, fins i tot situacions de por. Escalo i escalo en gel en un lloc remot -que és el que té de bo Noruega, com que no hi ha ningú, penses: “Si em passa alguna cosa, potser a l’estiu trobaran el meu cos...”-, i el fet de tenir aquesta sensació d’allunyament, que de totes les decisions que prengui en dependrà la meva vida, fa que em pregunti: “Vull assumir aquest risc? Sí”. I si no, és un suïcidi posar-s’hi. Però si veus que ets capaç de fer-ho, després quan ets a l’Himàlaia i fa mal temps, i és de nit, tu estàs tranquil perquè estàs acostumat a aquestes situacions d’estrès.

Has passat por?

Ara a l’Everest no, perquè vam tenir bones condicions, estava bé mentalment, no vaig tenir mal d’altura, i em deia: “Mentre no passi res, vaig pujant”. Altres vegades sí que he passat por per les condicions atmosfèriques, les allaus, de dir-me: “Estic sol, i he de travessar aquests 50 metres i és molt probable que baixi una allau”. I a cada pas dius: “¿Baixarà o no? Serà l’última vegada...?”

I per què no fas mitja volta?

És el que et preguntes a tu mateix: “Què dimonis hi faig, aquí?” Però estàs pujant i et dius: “Sé que estic a prop del límit del risc”. Però vas fent i et dius: “Encara soc a dins del límit”. I vas aprimant el coixí de la teva zona de confort. Hi ha vegades que baixes content i al cap d’uns dies dius: “Soc imbècil, per què m’hi vaig ficar? Em podria haver matat”. El 50% de dies fas mitja volta i tornes cap a casa.

¿I a mesura que t’has fet més gran has tornat enrere més vegades?

Més vegades no, però sí per raons més diferents. Quan ets jove veus la muntanya com una cosa sòlida i no li tens por. Tens por de tu mateix, no saps si escalant t’aguantaràs, o tens por del material, no saps si els piolets es clavaran en aquell gel... I en canvi a mesura que vas creixent i et vas coneixent, saps que aguantaràs, però has vist tantes coses rares a la muntanya que no saps si aquesta allau baixarà o cauran pedres. Com més gran et fas, més por tens del medi i menys por de tu mateix.

Els xerpes al·lucinen gaire amb tu?

Sí, a l’Himàlaia, i sobretot a l’Everest, xoca una mica veure algú que et passa pel costat, així, tranquil·lament. I et diuen: “Per què no agafes les cordes fixes?” O: “És molt perillós pujar sense oxigen”. I costa fer entendre per què. Que al final pujar al cim és el menys important de l’expedició...

Home... tu pots dir que has pujat dues vegades a l’Everest en sis dies.

És el que menys m’importa. El que m’interessa és el procés. Si no fas cim, tornes igual de ric de coneixements. Si fas cim, la diferència és que després faràs una entrevista. El més interessant sempre és el que puc aprendre. Soc bastant hiperactiu i si veig que no hi ha res de nou que em faci anar una mica més al límit sobre el coneixement de mi mateix o sobre el límit mateix, no hi trobo l’interès.

¿T’ha passat mai allò de passar tu corrent, saludant les expedicions que van pujant al teu costat, i baixar del cim i trobar-te de cara aquests mateixos, que encara pugen?

Sí.

¿I això no és terriblement acomplexant?

Segurament, sí. [Riu.] Pot ser. Sí. Però, a veure, jo vaig més ràpid perquè cada dia estic 8 o 10 hores a la muntanya entrenant-me. Potser en aquell grup hi ha metges, mestres, científics... tothom té el seu mèrit. Cadascú és el que ha triat o és on la vida l’ha portat.

Alguna vegada has dit: “Per a mi l’esport és una manera de descobrir paisatges interns i externs”. ¿Fins on has anat dins teu?

Mires les teves pors, qui ets tu mateix, què t’agrada, què et fa viure. I per saber-ho has de buscar què et fa por i què et fa vibrar. En situacions més límits t’adones de quines són les coses que aprecies a la vida, i els vols dedicar més temps i més energia. Amb això no dic que la gent hagi de buscar una situació límit expressament, sinó anar fent activitats diferents i descobrir coses de tu mateix.

¿I el descobriment més important de tu mateix és que no ets un cagat?

No! Jo soc un cagat, i això és molt important! Soc optimista i pragmàtic, però també intento tenir por a les coses que sé que em poden fer mal. A la muntanya tens por que una cornisa es trenqui, de tenir congelacions, de morir... La por ens manté vius.

Parles amb la muntanya?

No... Quan parles en veu alta amb la muntanya estàs parlant amb tu mateix. Quan estàs en un punt d’excitació i crides, o un moment que t’estàs cagant en tot, t’estàs cridant a tu mateix... A vegades pots parlar en veu alta, i com que no hi ha ningú tampoc et prendran per boig...

Vas cridar a dalt de l’Everest?

No, no hi ha gaire energia per cridar. Pots intentar-ho interiorment, però ni això. Arribes a dalt, filmes una mica, agafes forces per baixar i penses a tornar a un lloc segur. No va ser el meu cim més emocionant. Estava molt cansat. Hi ha cims que hi puges i tens un xut d’adrenalina. A l’Everest no. Estàs rebentat. No tens forces per a collonades. A l’Everest l’excitació no arriba fins que no ets a baix, perquè saps que baixar no és un tràmit.

Què llegeixes quan ets a la muntanya?

A l’Everest m’hi vaig endur tres o quatre llibres de Milan Kundera, com ara La insuportable lleugeresa de l’ésser, que me l’havia recomanat un amic guarda de refugi, el Josep Maria Vendrell. També portava El quadern gris, que no l’havia llegit... Una altra vegada a l’Himàlaia amb la meva companya vam pujar a sis mil metres amb la tenda i l’e-book va morir. La humitat...

Reses alguna vegada?

No, no soc religiós. No faig meditació de manera pautada, però al final el que faig és una forma de meditació, perquè a la muntanya penses en els teus problemes i en els de la societat. A vegades penses “Que fàcil que seria solucionar les coses des d’aquí dalt”. I al revés, de vegades has d’estar tan concentrat en els moviments del teu cos que buides el cervell tres o quatre hores.

Has notat el canvi climàtic?

Sí, d’any a any es nota. Les glaceres grans van baixant, es veuen canvis en els hàbits dels animals, els rius baixen amb més cabal, i això tant ho veus a Alaska com a Noruega com als Alps com a l’Himàlaia.

On seràs l’1 d’octubre?

Espero ser per aquí!

Xina/Twaiwan

La Xina ha aconseguit un nou triomf en el seu objectiu d’aïllar diplomàticament Taiwan en l’escena internacional. Panamà anunciava aquesta setmana que trencava les relacions amb l’illa i establia llaços diplomàtics amb la Xina continental. Pequín utilitza el seu poder econòmic en forma d’inversions per deixar sense aliats Taipei.

Per a la República Popular de la Xina, el principi d’“una sola Xina” és irrenunciable i una peça clau de la seva política exterior. Taiwan és només una “província rebel” i per això du a terme una activa pressió perquè no tingui representació en organismes internacionals, no es mantingui cap relació diplomàtica amb el govern de Taipei i la seva presidenta no rebi tractament oficial de cap cap d’estat quan visita altres països.

El mateix president nord-americà, Donald Trump, va haver de fer marxa enrere en les seves amenaces d’establir llaços oficials amb Taiwan i es va haver de comprometre públicament a respectar la política d’“una sola Xina” en la seva primera conversa amb Xi Jinping.

El setge diplomàtic a Taiwan s’ha fet més estret després de la victòria el 2016 de la presidenta Tsai Ing-wen, que reivindica l’ status quo de l’illa i rebutja la reunificació. El partit de Tsai es va imposar al Kuomintang, que havia dut a terme una política d’acostament a Pequín.

Dimarts Taiwan va perdre un dels pocs aliats importants que li quedaven. El president de Panamà, Juan Carlos Varela, va anunciar la ruptura de relacions amb Taipei, després d’agrair els anys de cooperació i amistat. Però Varela també ho va aprofitar per destacar l’important paper de la Xina en l’economia de Panamà. En el comunicat oficial, Panamà reconeixia l’existència d’una sola Xina i que “Taiwan forma part del territori xinès”.

Pequín és un important soci comercial per a Panamà. La Xina ja és el segon principal usuari del canal, ja que el 18,9% de les mercaderies que hi circulen són seves. A més, és el principal proveïdor de mercaderies de la Zona Lliure de Colón, situada al nord de Panamà, i du a terme una inversió de 1.100 milions de dòlars en la construcció d’un port de contenidors a l’illa Margarita. A tot això s’hi sumen altres projectes, com la construcció d’un pont sobre el canal, o inversions en el sector de la mineria i el gas.

És un cop dur per a Taiwan, ja que Panamà era un dels països importants, juntament amb Guatemala i República Dominicana, que encara mantenien relacions diplomàtiques amb l’illa. Taiwan vertebra les seves relacions internacionals a través d’oficines comercials que, evidentment, no tenen rang d’ambaixada.

Pequín també fa servir el seu dret de veto a l’ONU i ha impedit que Taiwan tingui representació a l’OMS, la Interpol, la Convenció sobre el Canvi Climàtic i, recentment, que participi en la conferència de l’OIT. Des que el 1971 les Nacions Unides van canviar el reconeixement diplomàtic de Taiwan -la República de la Xina- pel de la República Popular de la Xina, la majoria de països han anat seguint l’exemple.

Als noranta encara 30 països mantenien llaços diplomàtics amb Taiwan. Però les pressions xineses han anat reduint la llista. São Tomé i Príncipe van trencar relacions el desembre passat. Actualment només 19 països i el Vaticà mantenen relacions diplomàtiques amb Taiwan. La majoria són de Centreamèrica i el Carib, alguns són illes del Pacífic i només dos resisteixen a l’Àfrica: Burkina Faso i Swazilàndia.

Durant anys Taiwan ha utilitzat el talonari, en forma d’assistència al desenvolupament, per retenir països com a socis diplomàtics. Però el creixement econòmic de la República Popular de la Xina ha dinamitat la seva “diplomàcia dels diners”. La Xina, la segona economia del món, s’ha convertit en un soci molt més seductor.