La “cultureta”
Text complet de l’article de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) en el setmanari valencià Qué y Dónde (21/27-VI-1982), peça publicada avui fa justament 35 anys. Demà es complirà el 25è aniversari de la mort, als 70 anys, d’aquest escriptor i periodista, el més rellevant dels intel·lectuals valencians de la seva generació i un autor excel·lent entre els assagistes contemporanis de cultura catalana. En aquest text, Fuster argumentava des d’un altre vessant de la seva obra: la de tractadista lúcid, precís i rigorós en història de les lletres catalanes, dedicació reflectida en un llibre seu de capçalera, Literatura catalana contemporània (Curial, 1985).
JOAN FUSTER 1982 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
Això de la “cultureta”, siga dit de passada, no està tan malament. Que la paraula, en un diminutiu que és alhora despectiu, haja prosperat, també ho trobe útil. Significa que hi ha, latent, una incomoditat davant certes formes estatuïdes del mecanisme literari local. De fet, quan parlen de “cultureta”, haurien de dir “literatureta”. Però, vull insistir-hi, la cosa no és tan trista com tot això, fent les comparacions degudes. Mai no hem tingut tants poetes aproximadament “normals” com ara. Ni tants narradors. El teatre és tota una altra història. I el fet és que la situació d’avui, mirada des d’una perspectiva històrica, presenta uns avantatges obvis: s’ha “desprovincianitzat”. ¿O és que algú es pensa que les reverendíssimes mòmies autòctones del XV, del XVI, del XVII -excepcions salvades- tenien o tenen algun interès? I les del XVIII, del XIX i les del XX. Cada dia el correu em porta llibres nous, en català o en castellà, de gent del País Valencià, i en repassar-los trobe que sí: que són millors que mai, en un estadístic terme mitjà. ¿“Cultureta”? Hauríem de preguntar-nos si la societat valenciana d’ara pot donar més de si. Jo pense que aquesta cosa estranya que malanomenen “societat valenciana” té al seu abast una literatura -poesia, narració, teatre- més vivaç i seductora que mai. I una pintura, una escultura, i una música... Si voleu, parlem de “cultureta”: a part que no en tenim una altra, i sense ser “genial”, és molt estimable. Mai al País Valencià no hi havia hagut una efervescència tan positiva. I ja podeu dir que ho he dit jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada