la creu

Una forma tan senzilla com la creu degué ser coneguda des de la més remota antiguitat, i, efectivament, no solament és usada, sinó fins en sentit religiós se la troba en civilitzacions anteriors al Cristianisme. Tals són en la figura adjunta la creu nansada atribut de divinitats egípcies, la creu posada sobre mitja lluna en la moneda ibèrica d’Asido (Medinasidònia), símbol del sol radiant reduït a quatre raigs, i la creu oriental gammata o composta de quatre (gamma) gregues. Lo més singular és que entre els gentils tenien ja aquests signes la significació de vida, felicitat o salut, i de que els cristians dels respectius països les adoptessin després amb la forma antiga per a la nova religió. Sia per les persecucions que sofriren los cristians, sia per l’horror que devia inspirar als gentils com lo més vil instrument de suplici, és lo cert que en los monuments cristians dels tres segles primers de les catacumbes, no es troben creus dibuixades. Efectivament, la crux dels llatins o la stauros o skolops dels grecs era lo suplici més vil i infamant usat a Orient molt sovint, a Grècia escassament i molt comú entre els pobles romans. Mai un ciutadà romà, qualsevol que fos son crim, podia ser-hi subjectat, i solsament en los temps més arbitraris de l’imperi s’hi subjectava als humiliores. Lo suplici de creu era lo càstig dels esclaus, dels trànsfugues i dels provincians culpables de pirateria o assassinat, fals testimoni o delació del senyor, sedició o insurrecció o tumulto. Per aquesta inculpació hi fou condemnat Jesucrist. [...] Calgué que Constantí abolís lo suplici de creu en honor de la Passió de Jesucrist i que en les compilacions de Justinià s’esborrés lo nom crux de tots los suplicis, posant-hi en son lloc la paraula furca, perquè s’anés perdent l’horror al símbol del suplici i que es glorifiqués en ell a Nostre Senyor. Tímidament se’l va representant com l’Anyell, primer portant la creu o al peu d’ella, amb lo costat obert i amb los peus perforats, i després se figura l’Anyell en lo centre de la creu. Finalment, en lo segle VII apareix ja lo Bust o Cap de Jesús en lo centre o sobre la creu, i en lo segle VIII lo Crucifix complert. [...] Les dues representacions més antigues que queden del Crucifix són encara avui discutides pels arqueòlegs cristians. És l’una vestida amb túnica sense mànigues i procedeix del cementiri de Sant Juli; és l’altra de la basílica primitiva de Sant Climent, [...] Passa per ser lo més antic, i Rossi l’atribueix al segle VIII.

mossos

FA UNES SETMANES una consellera de la Generalitat va anar a Bèlgica a visitar Puigdemont. Quan va picar a la porta de la ja famosa casa de Waterloo, es va trobar que qui li obria era una cara coneguda, un mosso d’esquadra que coneixia des de feia anys perquè se l’havia trobat una infinitat de vegades en tasques de protecció dels membres del Govern. “Què hi fas aquí?”, va exclamar sorpresa. I la resposta del policia va ser ben senzilla: “Consellera, és el president”. Era un mosso que els seus dies de festa anava a fer la vigilància del domicili del president Puigdemont, a qui havia estat protegint a Palau. Ara dos mossos que acompanyaven el president a Alemanya han estat detinguts. El compromís exemplar que han demostrat amb la institució que serveixen els honora. L’Estat va fent gran la llista de proscrits: de polítics a pallassos, de periodistes a policies de carrer. La llista és gran quan apuntes cap a tot un país.

coleccionisme

Circa XX a l’IAACC Pablo Serrano de Saragossa, però ha seguit col·leccionant. És precisament una selecció de la nova col·lecció la que s’exhibeix, fins al 10 de juny, al Convent de Sant Domingo de Pollença, municipi que homenatja així qui fa quaranta anys que hi estiueja.

¿Ser col·leccionista és una decisió meditada? Com hi arriba?

No m’ho vaig plantejar mai. M’agrada pensar que vaig néixer amb ànima de col·leccionista. Dels meus cinc germans, jo era la que ho guardava tot, fins i tot les capsetes dels estris de dentista del pare. Ho guardava i ho tenia com si estigués exposat. No sé si hi ha algun racó al cervell dedicat al col·leccionisme, però si hi és, jo ja el tenia més desenvolupat [riu]. Quan vaig acabar la carrera de medicina, vaig anar a Madrid a especialitzar-me en odontologia. Allà, a Madrid, se’m va obrir tot un món de possibilitats. Era finals dels anys 60, principis dels 70, s’obrien galeries dedicades a l’art contemporani, la Ynguanzo, la de Juana Mordó; era el moment del grup El Paso, del Grupo de Cuenca, dels ressons de Dau al Set... Aquell ambient, la possibilitat de conèixer artistes d’arreu, de visitar galeries i museus, tot allò em va fascinar. Devia ser l’any 1970, més o menys, quan vaig comprar la primera obra, un oli de José Caballero, El andaluz errante. En cap cas pensava que jo fos col·leccionista. I així, fins avui.

Quan pren consciència que està formant una col·lecció?

Jo no en tenia cap consciència. Anava comprant obra que es creava en aquells moments, a més d’algunes peces d’artistes estrangers més consagrats que començaven a mostrar algunes galeries, poquíssimes. Amb els artistes ens fèiem amics, alguns fins i tot es convertien en pacients meus. Anava als seus estudis, tot i que gairebé sempre he comprat a les galeries perquè defenso i dono suport a la seva tasca, que em sembla importantíssima. Tenia les obres a casa, començava a tenir obra a terra, als passadissos. Quan ma mare venia a Madrid, a casa meva, em preguntava per què comprava tantes obres si ja no tenia lloc per posar-les. Jo sempre li deia que això no té res a veure amb el lloc. En tot cas, van ser els amics que van començar a parlar de la meva col·lecció i a qualificar-me de col·leccionista. I em vaig dir: “Doncs bé, soc col·leccionista”.

S’ha de tenir diners per fer una col·lecció. Era una jove rica?

S’ha de tenir diners, uns certs diners, esclar, però jo vivia, sempre he viscut, de la meva professió de dentista. Vull dir que no he sigut una empresària que pogués guanyar milions. Gastava en obres d’art tant o més del que guanyava a la consulta. Les galeries i els artistes sempre han sigut molt generosos amb mi, em donaven i em donen moltes facilitats per al pagament, terminis còmodes que s’adaptaven a les meves possibilitats. Així ho he anat fent sempre, amb uns certs diners i una mica de màgia.

Com definiria la seva col·lecció?

Jo soc una col·leccionista espontània, no he pensat mai a adquirir obres d’art com a inversió. Si un artista ha deixat de treballar o ha caigut en valor de mercat, a mi no m’ha importat, perquè si li he comprat una obra és perquè m’agrada. No m’he cenyit a uns noms, a un llenguatge, a uns corrents. He adquirit les obres que m’agradaven i que em podia permetre. He fet la col·lecció sola, sense assessors, per intuïció, per gaudir de les obres. He col·leccionat pintura -molta en suport de paper, que sempre he valorat-, escultura, vídeo -ara he entrat en les instal·lacions- i sobretot fotografia. La meva col·lecció reflecteix els meus gustos, les meves emocions, la meva història. M’agrada pensar que la meva col·lecció és la meva biografia.

Va començar a col·leccionar fotografia quan gairebé ningú ho feia.

A mi no em va costar mai reconèixer el valor de la fotografia. M’agradava de molt jove, al pare ja li agradava i em regalava càmeres. Jo sabia que té un valor especial i, des del començament, no vaig dubtar a comprar-ne. És cert que a la fotografia li va costar assolir el nivell de reconeixement que mereix. Jo sabia que arribarien els seus dies de glòria.

Quan portava unes quatre dècades col·leccionant, va donar totes les obres adquirides fins aleshores al museu Pablo Serrano, unes 1.200 peces. Què la va motivar a fer-ho?

Ho vaig fer moguda per un sentit de responsabilitat. M’he passat la vida disfrutant de l’art i rescatant peces del mercat, reunint-les i donant-les a conèixer a través d’exposicions diverses de la col·lecció. Volia que fos patrimoni públic i que tothom en pugui ser partícip

jutge alemany

En realitat al títol hi hauria d’haver escrit “del jutge europeu”, ja que els que s’hauran de pronunciar necessàriament sobre l’euroordre dictada pel jutge Pablo Llarena són jutges de quatre països. Però com que l’atenció està centrada a Alemanya, és sobre la possible o probable resposta del jutge alemany sobre la qual em proposo reflexionar.

Com el lector probablement ja sap des de diumenge, si no ho sabia des d’abans, l’euroordre permet l’entrega immediata del reu per part del jutge del país en què es troba retingut. L’entrega podria ser automàtica, sense que el jutge alemany s’aturés en la més mínima anàlisi del contingut de la concreta euroordre dictada per Llarena.

Així hauria sigut si els delictes dels quals s’acusa Carles Puigdemont fossin a la llista de delictes per als quals es preveu aquest automatisme. Però la rebel·lió no hi és. En conseqüència, el jutge alemany no solament pot sinó que ha de fer una anàlisi dels fets dels quals s’acusa Carles Puigdemont per esbrinar si són constitutius del delicte de rebel·lió o no.

Aquí hi ha el quid de la qüestió. Al Codi Penal alemany, com el lector possiblement sap des de diumenge, hi figura un delicte d’alta traïció, tipificat en uns termes no idèntics però que s’està dient que són assimilables als del delicte de rebel·lió del Codi Penal espanyol. Des d’aquest punt de vista, donant per bona l’assimilació, la posició jurídica de Puigdemont és diferent davant del jutge alemany de com seria davant del jutge belga, ja que en aquest país no es preveu el delicte de rebel·lió al Codi Penal.

La violència constitutiva del tipus penal de rebel·lió ha de ser una violència física, sobre les persones, no sobre les coses

El delicte de traïció del Codi Penal espanyol està regulat de manera diferent de com ho està el d’alta traïció al Codi Penal alemany. El supòsit més semblant al tipus penal d’alta traïció alemany en l’ordenament espanyol és a la Constitució, a l’article 102.2, en el qual, davant “la responsabilitat criminal del president (del govern)”, es preveu que “l’acusació pugui ser per traïció o per un altre delicte contra la seguretat de l’Estat”.

Però imaginem que donem per descomptat, que no és poca cosa, que hi ha una certa correspondència entre l’alta traïció alemanya i la rebel·lió espanyola. D’això no se’n deriva que el jutge alemany pugui procedir a donar per bona la qualificació dels fets que figuren en l’euroordre cursada per Llarena com a constitutius del delicte de rebel·lió. Aquesta certa correspondència simplement permet al jutge entrar a considerar l’euroordre, però res més.

El jutge té l’obligació d’estudiar l’euroordre i comprovar si la qualificació com a rebel·lió de la conducta de Carles Puigdemont se sosté o no. I si se sosté en uns termes que acreditin la “certa correspondència” entre el tipus penal alemany i l’espanyol. És a dir, si la conducta de Carles Puigdemont descrita pel jutge Pablo Llarena a l’euroordre encaixa dins del concepte de violència constitutiu del tipus penal tant de l’alta traïció com de la rebel·lió.

Perquè en la violència és on hi ha el parentiu entre l’alta traïció i la rebel·lió. Sense violència no existeixen ni l’una ni l’altra. I no una violència qualsevol, no l’aparició d’episodis violents, sinó una violència programada des del moment inicial de l’alçament, amb la finalitat d’aconseguir els objectius descrits tant al Codi Penal alemany com a l’espanyol. Alçament violent no és el resultat de la juxtaposició d’un substantiu i un adjectiu sinó que és un conjunt indivisible des del seu moment inicial fins a la seva finalització. Aquest conjunt inescindible és el constitutiu del tipus penal.

Aquesta és la interpretació pràcticament unànime que es fa de la violència tant en la doctrina espanyola com en l’alemanya. La violència constitutiva del tipus penal ha de ser una violència física, sobre les persones, no sobre les coses, i d’una intensitat extraordinària. Sense aquestes característiques, la violència o els episodis violents podran ser constitutius d’algun delicte però no del delicte de rebel·lió o d’alta traïció.

Això és el que el jutge alemany haurà de comprovar primer i justificar motivadament després si considera que ha d’atendre l’euroordre dictada pel jutge espanyol.

La meva impressió és que no podrà fer-ho, perquè com va escriure ahir el catedràtic de dret penal Francisco Javier Álvarez García al blog Tribuna Abierta, “amb les dades que hi ha sobre la taula (les que es posen en relleu en les resolucions judicials) no pot afirmar-se que els polítics catalans recentment processats per l’instructor del Tribunal Suprem hagin comès un delicte de rebel·lió”.

ciberdelinquent

La policia ha detingut a Alacant un ciutadà ucraïnès, cervell d'unes de les majors xarxes de ciberatracadors de bancs a tot el món. Es calcula que va arribar a infectar els sistemes de més d'un centenar d'entitats i buidar de forma remota els seus caixers, dels quals va obtenir 1.000 milions de dòlars en un any. El detingut, Denis K., és llicenciat superior en informàtica i és considerat pels investigadors que li seguien la pista com un "geni informàtic".

Després de tres anys d'investigacions, la unitat central de ciberdelinqüència, en col·laboració amb la fiscalia especial de criminalitat informàtica, l'Europol, i el suport de l'FBI, la Interpol i agents de la policia de Bielorússia ha aconseguit arrestar i desmantellar la seva organització que havia arribat a aconseguir més de 1.000 milions de dòlars (uns 810.000 milions d'euros) en només un any desvalisant "en remot" entitats bancàries.

El líder de la xarxa té 35 anys, és de nacionalitat ucraïnesa i té passaport rus. Tenia residència a Alacant des del 2014 i la policia li atribueix la creació del virus que servia per efectuar els robatoris. En l'operació, d'abast internacional, també s'han detingut 15 persones més al Regne Unit, Taiwan, Bielorússia i el Kazakhstan.

L'organització utilitzava fonamentalment dos mètodes per atracar de manera online les entitats. D'una banda, feia un enviament de correus massius a aquests bancs amb un fitxer adjunt que contenia un codi maliciós que aconseguia infectar aquest ordinador i que obria la porta a aquests ciberdelinqüents per entrar en els sistemes crítics del banc.

D'altra banda, un cop pres el control dels sistemes informàtics de les entitats i inutilitzats els caixers, la xarxa disposava de mules per recollir en bosses els bitllets. També aconseguien buidar les caixes dels bancs modificant saldos d'altres comptes i feien transferències entre ells per acabar extraient efectiu als caixers.

Actuació a Espanya

En el cas d'Espanya, l'organització criminal va atacar durant el primer trimestre del 2017 caixers situats al centre de Madrid fent extraccions fraudulentes per valor de mig milió d'euros.

Des que van començar a operar l'any 2013, aquest grup de delinqüents va aconseguir accedir a pràcticament tots els bancs de Rússia. Els beneficis obtinguts amb cada atac, que superaven el milió i mig de dòlars de mitjana, eren convertits immediatament en moneda digital amb la finalitat de facilitar el seu moviment en una xarxa internacional de blanqueig de capitals.

Fernando Ruiz Pérez, un dels responsables de la lluita contra la ciberdelinqüència a l'Europol, ha destacat l'important cop policial a l'organització que representava ja "una amenaça persistent contra el sector financer" i que després de crear tres programari maliciosos, denominats Anunak, Carberp i Cobalt Strike, tenien preparades noves versions.

En el registre realitzat en el domicili del detingut s'han intervingut equips informàtics, joies valorades en 500.000 euros, diversa documentació i dos vehicles d'alta gamma, entre altres efectes. A més, s'han bloquejat comptes bancaris i dos habitatges valorats en prop d'un milió d'euros.

catarsi

Carme Riera (Palma, 1948) dona veu a una detectiu jove, separada, moderna i urbanita a Venjaré la teva mort (Edicions 62 / Alfaguara). Riera ha tocat pràcticament totes les tecles, des de la novel·la històrica fins a la infantil, passant pel gènere epistolar, i ha tingut molts registres, alguns de més lírics i introspectius i d’altres de més irònics. El repte, en la seva última novel·la, ha sigut distanciar-se i cedir la paraula a una dona que no té res a veure amb ella. Riera es va donar conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. És la vuitena dona que té un seient a la RAE en els seus 300 anys d’història i li han donat multitud de premis, entre els quals el Premi Nacional de Cultura i el Premio Nacional de las Letras Españolas.

Aquesta és la seva tercera incursió en la novel·la negra. Què l’atrau del gènere?

La novel·la negra és la novel·la dels nostres temps perquè implica una crítica social que em sembla absolutament necessària. La literatura ha de servir per defensar allò en què creus. La violència de gènere, la pedofília i la corrupció són drames molt actuals.

Qui desperta més l’empatia de la detectiu protagonista, l’Elena Martínez, és el personatge més vulnerable, una nena xinesa adoptada.

Sí, l’afecta sobretot la indefensió dels més petits. Més que empatia és un afecte que fa que busqui el culpable i s’equivoqui. El fet que s’equivoqui també fa que pugui escriure. Ella és la narradora i jo em distancio.

La protagonista, fins i tot, fa un curs d’escriptura a l’Ateneu. És una novel·la molt barcelonina.

Sí, és la primera vegada que faig una novel·la només barcelonina. Fins i tot l’Elena és del meu barri, de Sarrià. No hi ha cap referència a Mallorca, només les ensaïmades [diu somrient].

No hi ha el seu punt de vista?

No. És una noia més jove que jo, ha viscut altres experiències, no és d’aquí -és d’origen gallec- i és filla d’un guàrdia civil -el meu pare estava a l’oposició antifranquista-. No té res a veure amb mi. Ni tan sols parla com jo. Però era important per la versemblança del personatge: l’havia de deixar anar. No soc responsable del que diu.

Recupera la policia Manuela Vázquez. En una conversa amb el seu cap, parlen de la violència de gènere i ell li resta importància. Quan Vázquez el critica, el comissari diu que en comptes de dir “ zorras ” dirà “gatetes”.

Sí, que és molt pitjor. És cert que molts homes diuen que les dones que denuncien violència de gènere menteixen. I, fins i tot, empren aquesta paraula: zorra. I el policia diu “gatetes”, que és més terrible. Quan empres un diminutiu és encara més denigratori i més humiliant.

La detectiu no parla de forma políticament correcta.

Exactament. Al final no podrem dir res. És un dels aspectes que apareixen al text amb intenció. Crec que la gent que llegeix és molt més intel·ligent i no es queda amb la primera crosta del text. No resoldrem res traient del diccionari certes paraules perquè el problema és a la societat.

Ha aconseguit coses que poques escriptores han aconseguit: el Premio Nacional de las Letras, és membre de la Real Academia Española...

No fa ni cent anys que vam aconseguir votar. Si penses en tot el que hem fet, és extraordinari. I la nostra és una revolució inclusiva. Ens han donat garrotades però nosaltres no hem fet servir la força sinó la paraula i la raó. Però encara falta molt.

Hi ha textos feministes de principis del segle XX més moderns que alguns d’actuals. ¿Considera que els discursos ara són menys agosarats?

El discurs és el que menys importa, el que importa és l’acció. Per això va ser tan important la vaga de l’altre dia [el 8-M] i sortir al carrer de manera massiva. No estic d’acord amb el discurs feminista que deia que no hi havia d’haver homes. Hi han de ser, han de ser els nostres aliats perquè si no ho tindrem molt més difícil. Els hem de conscienciar. Ja hi ha hagut canvis. El divorci o l’avortament van venir amb la Transició. I ara es comparteixen molt més les tasques domèstiques. El problema, i on hem d’avançar més, és en els llocs decisoris. Les paraules són molt importants, maten i donen vida, però també se les emporta el vent.

Què pot fer la literatura per canviar la societat i fer-la menys masclista?

Crec que el que pot fer la literatura és fonamental, encara que sigui a poquet a poquet. Una novel·la masclista ara seria impensable, i si algú la llegeix, és per condemnar-la.

Però les actituds masclistes persisteixen. Mario Vargas Llosa escrivia en un article d’opinió a El País que el feminisme és enemic de la literatura.

Deu estar tret del context. No ho pot dir això. La seva agent literària va ser la Carmen Balcells, que representava una lluita enorme per la igualtat de les dones i per la defensa dels seus drets. ¿El femenisme enemic de la literatura? No hi estic d’acord. Tot el contrari.

A vegades ha criticat l’etiqueta “literatura feminista”.

El que dic és que soc una dona feminista, no una escriptora feminista. Em sembla més important ser una dona feminista que una escriptora feminista.

Què és per a vostè una escriptora feminista?

Una escriptora militant, com podria ser un escriptor de dretes, falangista o marxista, que només fes doctrina. Un tipus de literatura de tesi. Qui ho vulgui fer que ho faci. Però jo no escric literatura de tesi, intento mostrar un món diferent poblat per tot tipus de persones.

Els seus inicis no van ser fàcils. Vostè volia ser metge però a casa li van dir que les noies o estudiaven lletres o es quedaven a casa. ¿Creu que hi ha hagut una certa regressió en la lluita feminista?

Nosaltres vam lluitar molt. I havien lluitat les nostres mares i àvies. Vam lluitar també contra la dona objecte. Ara és diferent. Veig moltes noies intentant fer del seu cos un objecte extraordinàriament temptador. O d’altres que diuen que l’únic que volen és un marit que les lliuri de treballar. Sí, en certs aspectes potser hi ha regressió. Però hi ha coses meravelloses com la quantitat de dones joves que hi havia a la manifestació.

Quina diagnosi faria de la salut cultural del país?

Veig un drama terrible. Ho sento, no soc optimista. Literàriament Catalunya està en un molt bon moment, a l’altura de qualsevol nació europea. El problema és que no tenim lectors. A classe pregunto qui és Rodoreda i no ho saben. No m’atreveixo a preguntar si saben qui és Montserrat Roig. És responsabilitat dels que fan els plans d’estudis. Es parla molt de nació però poc de cultura nacional. França ens dona moltes voltes, la literatura forma part de l’examen de selectivitat, aquí fa molt de temps que l’hem tret. De cara al futur, un país que no té cultura va directe al desastre.

Per què creu que interessa tan poc la cultura als polítics?

Perquè són incultes. ¿Has vist Pujol llegint algun llibre o anant al teatre? No interessa. La cultura està de baixa.

Cita com a referent França, on la cultura està molt lligada a la construcció nacional.

Una nació es defineix pels valors culturals. Quan a Castella parlaven d’ El Quixot com a element de cohesió, ho feien molt bé. Aquí hi va haver Tirant lo Blanc i hi havia els autors nacionals catalans. Algú en parla ara? Ha passat de moda. Aquí l’element de cohesió nacional ara és el futbol.

Però Catalunya sempre ha presumit que és la cultura el que en certa forma li ha permès sobreviure com a nació.

Però on és ara? És una cel·lofana que embolica aire.

Quan es va fer públic el segrest del llibre Fariña , el gremi de llibreters de Madrid es va mobilitzar. ¿Creu que el sector és prou combatiu aquí?

S’haurien de mobilitzar més. Tot el món del llibre té una inèrcia que el porta més cap al passat que cap al futur. Es necessita posar més llenya al foc.

S’ha autocensurat mai?

No ho he fet mai i no he pensat mai en els lectors. Amb Dins el darrer blau sabia que era difícil arribar a la gent però volia ensenyar el mon claustrofòbic dels jueus conversos. Però potser sí que hi ha un mecanisme dins nostre que s’activa per intentar no ofendre i ser equànimes.

Carme Riera

Carme Riera (Palma, 1948) dona veu a una detectiu jove, separada, moderna i urbanita a Venjaré la teva mort (Edicions 62 / Alfaguara). Riera ha tocat pràcticament totes les tecles, des de la novel·la històrica fins a la infantil, passant pel gènere epistolar, i ha tingut molts registres, alguns de més lírics i introspectius i d’altres de més irònics. El repte, en la seva última novel·la, ha sigut distanciar-se i cedir la paraula a una dona que no té res a veure amb ella. Riera es va donar conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. És la vuitena dona que té un seient a la RAE en els seus 300 anys d’història i li han donat multitud de premis, entre els quals el Premi Nacional de Cultura i el Premio Nacional de las Letras Españolas.

Aquesta és la seva tercera incursió en la novel·la negra. Què l’atrau del gènere?

La novel·la negra és la novel·la dels nostres temps perquè implica una crítica social que em sembla absolutament necessària. La literatura ha de servir per defensar allò en què creus. La violència de gènere, la pedofília i la corrupció són drames molt actuals.

Qui desperta més l’empatia de la detectiu protagonista, l’Elena Martínez, és el personatge més vulnerable, una nena xinesa adoptada.

Sí, l’afecta sobretot la indefensió dels més petits. Més que empatia és un afecte que fa que busqui el culpable i s’equivoqui. El fet que s’equivoqui també fa que pugui escriure. Ella és la narradora i jo em distancio.

La protagonista, fins i tot, fa un curs d’escriptura a l’Ateneu. És una novel·la molt barcelonina.

Sí, és la primera vegada que faig una novel·la només barcelonina. Fins i tot l’Elena és del meu barri, de Sarrià. No hi ha cap referència a Mallorca, només les ensaïmades [diu somrient].

No hi ha el seu punt de vista?

No. És una noia més jove que jo, ha viscut altres experiències, no és d’aquí -és d’origen gallec- i és filla d’un guàrdia civil -el meu pare estava a l’oposició antifranquista-. No té res a veure amb mi. Ni tan sols parla com jo. Però era important per la versemblança del personatge: l’havia de deixar anar. No soc responsable del que diu.

Recupera la policia Manuela Vázquez. En una conversa amb el seu cap, parlen de la violència de gènere i ell li resta importància. Quan Vázquez el critica, el comissari diu que en comptes de dir “ zorras ” dirà “gatetes”.

Sí, que és molt pitjor. És cert que molts homes diuen que les dones que denuncien violència de gènere menteixen. I, fins i tot, empren aquesta paraula: zorra. I el policia diu “gatetes”, que és més terrible. Quan empres un diminutiu és encara més denigratori i més humiliant.

La detectiu no parla de forma políticament correcta.

Exactament. Al final no podrem dir res. És un dels aspectes que apareixen al text amb intenció. Crec que la gent que llegeix és molt més intel·ligent i no es queda amb la primera crosta del text. No resoldrem res traient del diccionari certes paraules perquè el problema és a la societat.

Ha aconseguit coses que poques escriptores han aconseguit: el Premio Nacional de las Letras, és membre de la Real Academia Española...

No fa ni cent anys que vam aconseguir votar. Si penses en tot el que hem fet, és extraordinari. I la nostra és una revolució inclusiva. Ens han donat garrotades però nosaltres no hem fet servir la força sinó la paraula i la raó. Però encara falta molt.

Hi ha textos feministes de principis del segle XX més moderns que alguns d’actuals. ¿Considera que els discursos ara són menys agosarats?

El discurs és el que menys importa, el que importa és l’acció. Per això va ser tan important la vaga de l’altre dia [el 8-M] i sortir al carrer de manera massiva. No estic d’acord amb el discurs feminista que deia que no hi havia d’haver homes. Hi han de ser, han de ser els nostres aliats perquè si no ho tindrem molt més difícil. Els hem de conscienciar. Ja hi ha hagut canvis. El divorci o l’avortament van venir amb la Transició. I ara es comparteixen molt més les tasques domèstiques. El problema, i on hem d’avançar més, és en els llocs decisoris. Les paraules són molt importants, maten i donen vida, però també se les emporta el vent.

Què pot fer la literatura per canviar la societat i fer-la menys masclista?

Crec que el que pot fer la literatura és fonamental, encara que sigui a poquet a poquet. Una novel·la masclista ara seria impensable, i si algú la llegeix, és per condemnar-la.

Però les actituds masclistes persisteixen. Mario Vargas Llosa escrivia en un article d’opinió a El País que el feminisme és enemic de la literatura.

Deu estar tret del context. No ho pot dir això. La seva agent literària va ser la Carmen Balcells, que representava una lluita enorme per la igualtat de les dones i per la defensa dels seus drets. ¿El femenisme enemic de la literatura? No hi estic d’acord. Tot el contrari.

A vegades ha criticat l’etiqueta “literatura feminista”.

El que dic és que soc una dona feminista, no una escriptora feminista. Em sembla més important ser una dona feminista que una escriptora feminista.

Què és per a vostè una escriptora feminista?

Una escriptora militant, com podria ser un escriptor de dretes, falangista o marxista, que només fes doctrina. Un tipus de literatura de tesi. Qui ho vulgui fer que ho faci. Però jo no escric literatura de tesi, intento mostrar un món diferent poblat per tot tipus de persones.

Els seus inicis no van ser fàcils. Vostè volia ser metge però a casa li van dir que les noies o estudiaven lletres o es quedaven a casa. ¿Creu que hi ha hagut una certa regressió en la lluita feminista?

Nosaltres vam lluitar molt. I havien lluitat les nostres mares i àvies. Vam lluitar també contra la dona objecte. Ara és diferent. Veig moltes noies intentant fer del seu cos un objecte extraordinàriament temptador. O d’altres que diuen que l’únic que volen és un marit que les lliuri de treballar. Sí, en certs aspectes potser hi ha regressió. Però hi ha coses meravelloses com la quantitat de dones joves que hi havia a la manifestació.

Quina diagnosi faria de la salut cultural del país?

Veig un drama terrible. Ho sento, no soc optimista. Literàriament Catalunya està en un molt bon moment, a l’altura de qualsevol nació europea. El problema és que no tenim lectors. A classe pregunto qui és Rodoreda i no ho saben. No m’atreveixo a preguntar si saben qui és Montserrat Roig. És responsabilitat dels que fan els plans d’estudis. Es parla molt de nació però poc de cultura nacional. França ens dona moltes voltes, la literatura forma part de l’examen de selectivitat, aquí fa molt de temps que l’hem tret. De cara al futur, un país que no té cultura va directe al desastre.

Per què creu que interessa tan poc la cultura als polítics?

Perquè són incultes. ¿Has vist Pujol llegint algun llibre o anant al teatre? No interessa. La cultura està de baixa.

Cita com a referent França, on la cultura està molt lligada a la construcció nacional.

Una nació es defineix pels valors culturals. Quan a Castella parlaven d’ El Quixot com a element de cohesió, ho feien molt bé. Aquí hi va haver Tirant lo Blanc i hi havia els autors nacionals catalans. Algú en parla ara? Ha passat de moda. Aquí l’element de cohesió nacional ara és el futbol.

Però Catalunya sempre ha presumit que és la cultura el que en certa forma li ha permès sobreviure com a nació.

Però on és ara? És una cel·lofana que embolica aire.

Quan es va fer públic el segrest del llibre Fariña , el gremi de llibreters de Madrid es va mobilitzar. ¿Creu que el sector és prou combatiu aquí?

S’haurien de mobilitzar més. Tot el món del llibre té una inèrcia que el porta més cap al passat que cap al futur. Es necessita posar més llenya al foc.

S’ha autocensurat mai?

No ho he fet mai i no he pensat mai en els lectors. Amb Dins el darrer blau sabia que era difícil arribar a la gent però volia ensenyar el mon claustrofòbic dels jueus conversos. Però potser sí que hi ha un mecanisme dins nostre que s’activa per intentar no ofendre i ser equànimes.

Xina vs Trump

La carn de porc, nombrosos productes agrícoles com la fruita i l’alumini reciclat provinents dels Estats Units podrien ser gravats amb aranzels d’entre un 15% i un 25% per les autoritats xineses. És la resposta del gegant asiàtic a la decisió de Donald Trump de gravar amb 60.000 milions de dòlars les importacions de productes de la Xina. La guerra comercial entre les dues potències sembla més a prop que mai.

La Xina tenia preparada la resposta a les amenaces dels Estats Units i només ha esperat unes hores per anunciar que estudia imposar sancions a les importacions de productes nord-americans per valor d’uns 3.000 milions de dòlars. Un primer pas que pot anar seguit d’altres si les coses no canvien.

A primera hora de divendres el ministeri de Comerç de la Xina va emetre un comunicat en què advertia a l’administració nord-americana que calia evitar portar les relacions comercials a un “lloc perillós” i va anunciar que estudiava imposar taxes a una llista de 128 productes nord-americans. L’administració xinesa assegurava que seguia confiant que els Estats Units recapacitessin i fossin prudents per “no posar en perill la relació comercial i econòmica bilateral”.

Segons el comunicat, s’està estudiant aplicar un aranzel del 25% a vuit categories de productes -entre els quals hi ha la carn de porc i l’alumini reciclat-, que sumarien un valor de 2.000 milions de dòlars. A 120 tipus de productes més, entre els quals hi ha la fruita fresca, el vi, la fruita seca i les canonades d’acer, se’ls imposarà una taxa del 15%, valorada en 997 milions. La mesura es farà efectiva si els dos països no arriben a cap acord en un període de negociació marcat per l’Organització Mundial del Comerç.

Hores després, en roda de premsa a Pequín, la portaveu d’Afers Estrangers, Hua Chunying, es pronunciava amb contundència i afirmava que “la Xina no vol una guerra comercial”, però que no li fa gens de por: “Tenim la confiança i la capacitat d’afrontar qualsevol repte”.

Les mesures anunciades són un primer avís per valor de 3.000 milions de dòlars, però no inclouen altres productes que poden fer més mal a l’economia nord-americana, com ara la soja o els avions. Els agricultors nord-americans poden ser les primeres víctimes del càstig xinès. El 57% de les importacions xineses de soja provenen dels EUA. L’any passat, la Xina en va comprar 30 milions de tones als EUA per valor de 12.400 milions de dòlars, pràcticament un terç de les seves exportacions d’aquest producte.

La Xina també és un dels principals clients de Boeing, ja que pràcticament la meitat de la flota d’avions comercials que operen en les línies aèries xineses són d’aquesta marca.

Aquestes represàlies comercials són la resposta a les decisions del president dels EUA. Trump justifica la seva decisió davant l’enorme dèficit comercial que els Estats Units tenen amb la Xina (288.000 milions de dòlars el 2017), a la qual acusa de no respectar la propietat intel·lectual i de robar patents.

Per la seva banda, la Xina assegura que el dèficit comercial es reduiria si els Estats Units li permetessin importar productes d’alta tecnologia i invertir en empreses nord-americanes d’aquest sector, vetat de moment per Washington per motius de seguretat, a causa del fet que la majoria de les grans empreses xineses que surten a l’exterior estan participades pel govern del partit comunista.

Malgrat tot, Pequín havia enviat missatges per rebaixar la tensió davant d’una probable guerra comercial. Dimarts passat, durant la clausura del plenari anual del Parlament xinès, el primer ministre, Li Keqiang, va tornar a reafirmar el compromís del seu país amb el lliure mercat i va advertir que les guerres comercials mai són bones.

Li Keqiang va assegurar que l’economia xinesa s’obriria a la inversió estrangera en sectors fins ara vetats i va anunciar reformes en el sistema financer, menys burocràcia per a les empreses estrangeres i el compromís d’augmentar la protecció dels drets de propietat intel·lectual.

I una mesura reiteradament exigida pels inversors estrangers: que en el futur no s’exigeixi transferència tecnològica obligatòria per accedir al mercat xinès.

La Xina i els Estats Units representen el 40% de la producció mundial i els seus problemes comercials poden provocar un terratrèmol en l’economia global. De moment, les borses, el primer baròmetre per mesurar la desestabilització, ja han registrat les primeres pèrdues.

Turull Negre

TURULL HA PARLAT durant una hora al saló de plens del Parlament enmig d’un silenci greu. Ell mateix ha qualificat l’hora de greu. I la gravetat pesava a l’hemicicle i en cada minut es feia més feixuga als escons. L’aire és cada cop més angoixant i més espès en les comptades ocasions en què el ple de la cambra pot reunir-se. La democràcia vigilada en què s’ha convertit el sistema polític català li ha pres a la vida parlamentària l’alegria del debat en nom del poble sobirà. De fet, al candidat Jordi Turull se l'ha sentit dir als passadissos, sincerament amoïnat: “Tinc el cap més a demà que a avui”. Ni ha emfasitzat cap paràgraf ni els escons independentistes semblaven voler trencar una locució emocionada, precipitada a causa d’una cita dramàtica amb la història vestida de vistilla judicial a Madrid. Ni als escons de l’oposició hi havia interès per l’esbroncada desconcertant. Ja hi ha qui els fa la feina bruta.

la metropoli

Barcelona no és una ciutat de poc més d’1,6 milions d’habitants, és una metròpoli de 3,2 milions que engloba 36 municipis i ocupa una superfície de 636 km2. Però la governança d’aquesta metròpoli, en mans de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), és clarament una assignatura pendent. Cal aclarir els límits d’aquesta metròpoli, pensar el transport a gran escala, garantir la cohesió social i potenciar la captació d’empreses, entre altres reptes. I ara és el moment de pensar-ho. Davant d’aquesta certesa, Barcelona Global i el Cercle d’Economia van organitzar ahir una sessió per debatre sobre “Barcelona i el seu govern”, dins del cicle de conferències Pensar Barcelona.

Durant la sessió, moderada per l’advocat i vicepresident del Cercle d’Economia, Juan José López Burniol, van intervenir la politòloga de la UB Mariona Tomàs; el secretari executiu de la FIA, Miquel Nadal, i l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, que va fer una de les reflexions més compartides: “Barcelona hauria de ser un punt de trobada entre veus que en altres punts es poden enfrontar”. “Siguis independentista o no, que Barcelona funcioni ens beneficia a tots”, va afegir Hereu. Aquest punt de trobada hauria de ser entre ciutadans amb diferents opinions polítiques, però també entre el sector públic i el privat. És aquesta entesa la que ha permès que Barcelona sigui el que és i cal reivindicar-la. Els tres experts, i també les persones que van intervenir des del públic, van insistir en la importància dels acords público-privats. Aquesta sinergia hauria d’ajudar a “compartir els riscos que genera la incertesa actual”, segons Miquel Nadal. L’economista va dir que, malgrat tot, “Barcelona està en disposició de jugar la Champions entre les 50 ciutats que lideraran aquest procés de canvi d’urbanització”, i va fer un símil futbolístic per demanar que no es compari constantment la capital catalana amb l’espanyola, que, per la seva situació geogràfica, pot continuar expandint-se. “Nosaltres juguem la Champions amb el tiqui-taca, ells juguen al contraatac, la nostra aposta ha de ser per la qualitat”, va dir. Nadal també va advertir que “el múscul econòmic de Barcelona no es pot sustentar sobre el turisme”.

La politòloga Mariona Tomàs va explicar que aquest repte -pensar les ciutats des d’un criteri metropolità-és global i que només el 18% de les àrees metropolitanes tenen un govern metropolità. Això sí, les coses estan canviant. Ciutats com ara Londres, París, Stuttgard, Hannover o Roma ja han fet passes endavant buscant noves governances, però encara no han trobat la manera. Barcelona, amb sessions com les d’ahir, també busca el seu model. Tant Tomàs com Hereu van coincidir que cal anar traspassant competències dels ajuntaments al govern metropolità.

Equitat i cohesió social

Per avançar cap a les noves formes de governança, però, cal anar tots junts. “Les coses a Barcelona han anat bé quan hi ha hagut equitat”, va dir una intervenció del públic. Disminuir la pobresa és cabdal per continuar avançant, com també solucionar els problemes de gentrificació que viu la ciutat. Per rellançar la Barcelona dels 36 municipis, segons la sessió d’ahir, cal entendre’s, entendre’s i entendre’s.

milions en fuga

Els fets polítics del passat mes d'octubre van desencadenar un terratrèmol financer que va arrossegar els dos grans bancs catalans a la decisió d'endur-se la seu de Catalunya. Ho van fer com a resposta a la caiguda de l'acció en aquella setmana (marcada per la violència policial durant el referèndum de l'1-O i pel discurs del rei) i per la fuita de dipòsits dels seus clients. 

Aquell moviment (CaixaBank a València i el Sabadell a Alacant) va tenir una conseqüència: moltes altres empreses (més de 3.000) van decidir iniciar els tràmits per treure també la seva seu de Catalunya. 

Tot i que CaixaBank i el Sabadell van aconseguir frenar el moviment de clients que treien els seus estalvis oferint-los fórmules com situar els seus diners en altres comunitats espanyoles, la realitat és que Catalunya va perdre fins a 31.000 milions d'euros en dipòsits. 

Així ho proven les estadístiques que el Banc d'Espanya ha fet públiques avui: els dipòsits a Catalunya van passar de 184.734 milions al final del tercer trimestre de l'any als 153.335 milions a finals d'any. La caiguda, de 31.400 milions, suposa el 17% del total dels estalvis dels catalans. 

Al llarg de la sèrie històrica, que arrenca el 2008 i que per tant inclou tota la crisi, Catalunya mai no havia tingut tan pocs dipòsits bancaris. En el seu moment més àlgid, el 2010, arribava a 206.000 milions. Per contra, l'any 2016 va arribar al seu moment més baix fins ara, quan superava per poc els 180.000 milions. 

Les mateixes estadístiques proven que les comunitats més beneficiades per la fuga de dipòsits de Catalunya van ser el País Valencià, que va guanyar més de 7.000 milions en dipòsits; Andalusia, amb més de 3.500; l'Aragó, amb més de 2.500 milions, i el País Basc, també amb 2.500 milions. Es dona la circumstància que Madrid va perdre uns 8.000 milions de dipòsits, probablement pel traspàs de comptes a fons d'inversió.