passos

L’ésser humà, tot i haver viscut en moviment constant fa milers d’anys en l’època dels caçadors i recol·lectors, ara es mou cada cop menys. Aquesta tendència, a l’inici, es va viure com un avenç: transferíem la feina pesada i perillosa als animals i després a les màquines, i això va permetre que visquéssim més temps. A la dècada dels anys 50 els metges consideraven que l’exercici físic era perillós per als més grans de 40 anys. I per a les malalties cardíaques -que llavors eren la principal causa de mort als Estats Units- els metges receptaven repòs absolut.

Tot això estava relacionat amb el concepte d’exercici físic d’aleshores, que era sinònim d’exercici d’alta intensitat. I és que els primers fisiòlegs van fer estudis en homes joves que per estar més en forma feien entrenaments molt durs. “El mantra de l’època deia que havies d’anar a un gimnàs i fer activitat física d’alta intensitat”, destaca Abby C. King, professora de medicina i d’investigació i polítiques de salut a la Universitat de Stanford.

Aquest concepte va començar a canviar amb la publicació el 1968 d’Aerobics, de Kenneth Cooper, un metge de les forces aèries nord-americanes que va explicar que qualsevol persona podia evitar les malalties cardiovasculars fent exercici “aeròbic” freqüent, com ara nedar o caminar ràpid, perquè així augmentava la freqüència cardíaca i l’oxigenació, millorava “la condició general del cos” i es construïa “una barrera protectora contra moltes malalties”.

No obstant això, en aquell moment era difícil diferenciar si l’activitat física feia que les persones estiguessin més sanes, o si les persones sanes tenien més tendència a mantenir-se actives. En un estudi fonamental publicat el 1989, Cooper i els seus companys van intentar abordar aquest problema considerant l’aptitud física dels participants, una mesura determinada amb una prova d’esforç. Aquest va ser el primer estudi a llarg termini que va demostrar que com més aptitud física té una persona, més baix és el risc de mortalitat, especialment per malaltia cardiovascular i càncer.

Tot i això, els investigadors van voler matisar que l’aptitud física no és el mateix que l’activitat física, que és la quantitat de moviment que fa una persona al llarg del dia. L’única manera que tenien els investigadors de conèixer aquest últim factor era preguntant a les persones per la seva activitat, un mètode molt imprecís. I com que no tenien una manera objectiva de mesurar-ho era difícil observar els beneficis que aquesta activitat aportava a la salut.

Relació entre exercici i salut

Per la seva banda, el govern dels EUA fa, des de fa temps, recomanacions sobre activitat física, alimentació i estil de vida saludable. A partir del 2008 ja hi havia proves que com més activitat “entre moderada i vigorosa” feien les persones (caminar ràpid o passar el rasclet pel jardí), més baix era el risc que patissin diabetis, determinats tipus de càncer o malalties cardiovasculars, i així es va plasmar a les guies. Actualment el departament també inclou l’Alzheimer, la depressió, l’ansietat i l’insomni a la llista, i recomana als adults fer almenys 150 minuts a la setmana d’exercici entre moderat i vigorós. “Mai hem preguntat sobre l’activitat física de baixa intensitat perquè s’explica de manera deficient”, comenta I-Min Lee, professora de medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard. “Passejar per casa, recollir, fer una mica de jardineria... ¿Quantes d’aquestes coses recorda la gent al cap del dia?”, es pregunta.

No obstant això, cada vegada hi ha més indicis que aquesta activitat pot ser més rellevant del que s’havia pensat, sobretot a mesura que la societat es torna més sedentària. De mitjana, els adults dels països occidentals passen entre 9 i 11 hores al dia asseguts, i diverses investigacions demostren que entre les persones que fan la mateixa quantitat d’activitat moderada o vigorosa, els que passen més temps asseguts tenen pitjors resultats. “Què fa la gent que passa menys temps asseguda?”, es pregunta Kenneth E. Powell, que va treballar com a epidemiòleg als Centres per al Control i la Prevenció de Malaties (CDC, per les sigles en anglès). “Deu ser el que ara anomenem activitat física lleugera”.

Registrar l’activitat

Al llarg de la dècada passada, amb l’aparició dels iPhones i els dispositius portables, es va començar a registrar aquesta activitat física lleugera, ja que molts d’aquests dispositius compten els passos. Tot i això, no hi ha cap evidència que caminar sigui millor per a la salut que una altra activitat física d’intensitat lleugera. Els passos són simplement un moviment que les persones fem amb freqüència i que es poden registrar, la qual cosa fa que tinguin una rellevància única per als investigadors, ja que hi ha moltes persones que poden comptar-los fàcilment i això és important per entendre el seu efecte en la salut.

El passat mes de maig Lee i els seus companys van publicar a la revista mèdica JAMA Internal Medicine un dels primers estudis que analitzaven la relació entre els passos i la mortalitat. Lee es va preguntar: ¿quants passos ha de fer una persona al dia per notar-ne els beneficis? Per descobrir-ho va reclutar més de 16.000 dones voluntàries amb una mitjana d’edat de 72 anys a les quals va donar acceleròmetres perquè els portessin tot el dia durant una setmana. Va descobrir que augmentar el nombre de passos fins i tot en una quantitat petita reduïa el risc de mortalitat.

 Les dones menys actives feien, de mitjana, 2.700 passos, i les que superaven aquesta xifra per només 1.700 passos tenien un 41% menys de probabilitats de morir per qualsevol causa. L’estudi de Lee va comptar els passos per minut i va descobrir també que el més important era la quantitat total de passos i no la velocitat amb què les dones caminaven. “Una de les grans preguntes és: «¿Cada pas compta?»”, diu David Basset, un dels coautors de l’estudi de Lee i professor de fisiologia de l’exercici de la Universitat de Tennessee. “¿És rellevant que caminis de manera continuada a una determinada velocitat? ¿O els passos intermitents que acumules quan escombres, cuines o fas el llit també compten per produir beneficis per a la salut?”

Podem imaginar que arribi un dia que els metges receptin una dosi òptima diària de passos per a cada pacient. I llavors els pacients podran mesurar el seu progrés en temps real. Però encara que ho poguessin fer no quedaria clara la vàlua dels passos en comparació amb altres moviments. Per exemple, si ens fixem només en els passos podem oblidar altres activitats que són igualment valuoses però més difícils de mesurar, com ara les activitats de força. Kathleen Janz, professora de salut i fisiologia humana de la Universitat d’Iowa, explica que encara no hi ha cap aplicació que pugui registrar quanta força muscular fem en un dia qualsevol, quan per exemple aixequem una criatura o una bossa del supermercat.

Suposant que un dispositiu pogués diferenciar els moviments més subtils, seguiria sense poder explicar el seu impacte en la salut. L’omnipresència dels mòbils i els dispositius portables per comptar passos han donat als investigadors accés a informació anònima sobre la conducta de milions de persones. Però, tot i que la quantitat i la diversitat d’aquestes persones pot revelar patrons interessants, els dispositius no donen informació subjectiva que podria ser important. Un comptador de passos no pot detectar el context en què es fan aquests passos, i això, segons els investigadors, també podria tenir un impacte positiu en la salut. El context també és fonamental per entendre per què es mouen les persones: els comptadors de passos per si sols no poden explicar-nos el que motiva o no les persones a fer-ho. La motivació, que és única en cada persona, podria ser l’aspecte de l’activitat física més important de desxifrar i el menys possible de quantificar. “Les persones que són molt inactives es beneficien de fer només una mica més d’exercici”, destaca Powell.