la mort de fidel

Aquest cop era cert: Fidel Castro havia mort. La comunitat cubanoamericana de Miami va esclatar poques hores després de l’anunci televisiu de Raúl Castro i milers de persones van sortir als carrers de Little Havana per celebrar la desaparició del seu enemic. Cantaven l’himne nacional, ballaven, s’abraçaven, reien i ploraven d’alegria. La vigília aparentment eterna per la mort d’un home que ha canviat profundament la vida de centenars de milers de ciutadans ara nord-americans -que ha fet dividir les seves famílies, ha expropiat propietats, ha empresonat i, de vegades, ha fet disparar amics i parents- havia acabat. Finalment.

“He sortit i ho celebro perquè l’hi dec al pare”, afirmava Isabel de Lara, de 67 anys, una exbanquera que va agafar el cotxe just després de sentir la notícia per dirigir-se a 8th Street de Miami i unir-se a l’alegria comunitària i amb l’única pena de no poder comptar amb el seu pare, ja mort. Han passat més de cinc dècades des que De Lara va pujar a un avió tota sola, amb tan sols 12 anys, perquè els pares temien pel seu futur. “La mort de Fidel representa el final d’alguna cosa terrible que ens ha passat -explicava ahir-. Per culpa d’ell [Castro], i no d’una altra persona, hem perdut la nostra oportunitat de tenir una vida al nostre país”.

Festa al Versailles

Com milers de compatriotes, De Lara es va unir a la filera de conga improvisada en una catarsi col·lectiva que es va organitzar davant del mític restaurant Versailles, de 8th Street, la seu no oficial de la comunitat d’exiliats cubans de Miami, on s’intercanvien i comparteixen opinions sobre els últims esdeveniments a Cuba, entre cafecitos i pastissets.

A causa de la multitud de públic present en aquell tram de carrer, la policia de Miami, a petició de l’alcalde, va tancar part de la via per garantir la seguretat de la celebració. “Jo aquest cop m’ho he cregut perquè era Raúl Castro qui ho va anunciar i no la comunitat cubana a l’exili”, assegurava l’alcalde, Tomás Regalado, nascut a l’illa caribenya, que es va afegir a la festa: “Hi havia milers de joves, cubans de totes les edats, que et deien que estaven aquí per l’avi o pel pare. Tots eren víctimes de Cuba”.

Congressistes d’origen cubà també van celebrar la mort de Castro. “Avui ha mort un tirà”, proclamava Mario Díaz-Balart, un republicà que té lligams amb Fidel perquè la seva tia va ser la primera esposa del comandant. La parella es va divorciar abans del triomf de la revolució. “La seva dictadura totalitària va marcar profundament una nació que havia sigut pròspera, i ara la seva mort obre la porta a una esperança renovada que el poble cubà serà finalment lliure”, explicava.

Per als cubanoamericans de Miami, sobretot els que per edat recorden l’inici de la Revolució, la mort de Castro és el principi de la fi d’un viatge dolorós que els va col·locar en un camí inesperat, fins a portar-los a un Miami segregat, sense diners i sense saber anglès i sense cap idea de quan podrien tornar a l’illa. De fet, molts han mort esperant, sense tornar a trepitjar mai més Cuba.

Vivian García-Montes Castellá, de 75 anys, en tenia 19 quan va arribar als Estats Units des de l’Havana, pensant que la seva estada seria temporal. Ahir va plorar quan va conèixer la notícia, però es va treure el pijama i es va vestir per afegir-se a la caravana per Little Havana. La dona va ballar, es va abraçar als ciutadans anònims que es trobava pel carrer. “Estic trista per tota la gent que ja no hi és per celebrar la mort”, deia en record del seu propi germà, que va participar a la invasió de Bahía de Cochinos, o dels balseros ofegats en la travessa marítima.

Miami havia somiat, parlat i esperat la mort. La ciutat havia preparat un pla de contingència per fer front a un possible èxode de cubans i moltes escoles tenen un pla de “Castro ha mort”, però el fet que s’hagi produït en un cap de setmana llarg i festiu als Estats Units ha facilitat la gestió de l’operatiu de seguretat per a les celebracions. Ahir molts exiliats van poder finalment mirar cap endavant i no enrere. Fidel Castro, fins i tot en la seva vellesa, segueix sent el símbol de la Revolució però els cubans de Miami saben que els canvis no seran ràpids. “Aquest és el principi de la fi”, sentenciava Luis Lasa, de 67 anys, que amb 10 va fugir de l’Havana amb el seu pare, treballador d’una companyia nord-americana

ajudar

EL CAS DE LA MARTINA, la jove barcelonina desapareguda un dia i feliçment retrobada, exhibeix de manera extrema els avantatges i inconvenients de les xarxes i dels mitjans. Tothom es posa al servei de la recerca, ja sigui a través del Facebook o Twitter personals o amb altaveus com teles, ràdios i webs. Un ajut impagable, que escampa les imatges a una velocitat mai imaginada i permet mobilitzar molta gent. Però l’instint del morbo, els rumors infundats i la difusió d’informacions innecessàries alteren la pau que necessiten els que viuen amb tanta incertesa moments duríssims i ara afronten el difícil retorn a la normalitat.

Tinc claríssim que la responsabilitat dels mitjans -i ara també de les persones que emeten a les xarxes socials- ha de ser ajudar al màxim i molestar al mínim. Això obliga a una reflexió prèvia i a una prudència ben activada. Abans de cada pas, abans de cada comentari, abans de cada nova informació, és imprescindible que ens preguntem: això és útil?, això és veritat?, això ve a tomb?, això facilita la vida a l’afectada i a la família o la complica? I actuar en conseqüència. I deixar-los en pau.

Espero que n’aprenguem ràpid, que encara hi som a temps. Ara que l’ha trobada, la família necessita calma, tranquil·litat. Adéu al morbo i al soroll i als judicis i xerrameques, sisplau. Que hagin recorregut als mitjans i hagin explicat detalls que podien ser útils no ens dóna carta blanca per entrar en intimitats de l’entorn i sucar-hi pa. Els amics i persones properes hauran de ser extremadament respectuosos i discrets. Tractar-los com voldries ser tractat. I una pista elemental, en aquesta societat impulsiva, tafanera, sorollosa, irreflexiva i exagerada, sempre és procurar quedar-nos curts abans que passar-nos. Moderació màxima i la distància exacta són essencials quan una notícia ens dispara les ganes de xerrar però el que convé a les persones afectades és silenci i respecte absolut.

comarca

La premsa comarcal catalana encadena un segon any amb resultats positius d’explotació. El 2015 els diaris de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) van facturar un total de 26,9 milions d’euros, segons dades pròpies, cosa que els va permetre tancar amb un resultat conjunt de 828.000 euros positius. La xifra és relativament modesta -parlem d’un conglomerat que agrupa 126 publicacions- però suposa repetir números positius després d’uns anys amb pèrdues operatives. Les dades van ser presentades divendres per l’ACPC en el marc del Dia de la Premsa Comarcal.

Ara bé, tot i la bona notícia que suposa per al sistema comunicatiu català que la seva premsa de proximitat es mantingui fora dels números vermells, les dades perfilen una amenaça latent: l’excessiva dependència, encara avui dia, del paper. Així, el 98,9% dels ingressos procedents de la difusió corresponen a l’edició impresa, la qual cosa vol dir que la premsa comarcal encara no ha trobat la manera de vendre els seus continguts amb les diferents modalitats digitals. I pel que fa a la publicitat, el 92,5% dels ingressos provenen del paper i només un 7,5% arriben d’internet.

L’estudi presentat per l’ACPC es fixa també en la procedència d’aquests ingressos: un 59,9% de la facturació s’atribueix a la publicitat i només un 35% a la difusió. De nou, aquí hi ha una disfunció respecte de la tendència general de la premsa al món: la IFRA-WAN (la principal entitat que agrupa diaris d’arreu del món) preveu que els diaris cada cop hauran de dependre més de la venda dels seus continguts -cosa que redunda en la seva independència- i menys de la publicitat.

En tot cas, les capçaleres de proximitat del país tenen com a fortalesa un elevat nombre de subscriptors, la qual cosa assegura més estabilitat en la difusió que si es depèn del quiosc. I, com que són generalment líders hegemònics al seu territori, tenen també eines per mantenir captiu el mercat publicitari local (mentre que els diaris generalistes pateixen pel desplaçament de la publicitat tradicional cap a gegants com Google, Apple o Facebook).

De fet, l’argumentari d’aquestes capçaleres -que intenten arribar als grans anunciants oferint una tarifa conjunta amb insercions coordinades a cada mitjà- passa per reivindicar que, al territori on són presents (arreu, menys al Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental), indicadors financers com plans de pensions, assegurances o compra de cotxes nous tenen índexs superiors a la mitjana catalana. Ara bé, l’índex de lectura d’informació d’actualitat està per sota de la resta d’indicadors: si l’índex mitjà de Catalunya és fixa en 100, a les 39 comarques on opera la premsa comarcal la xifra baixa a 88. Això incideix especialment en la lectura digital. Si al Barcelonès el 21,5% de la població s’informa a través d’edicions online, en el territori de la premsa comarcal només un 15,8% dels habitants recorren a les webs de diaris.

L’informe en qüestió va ser presentat divendres pels responsables de l’associació. El president de l’entitat, Francesc Fàbregas, assegurava que “després de la crisi, les grans marques aposten altra vegada per la premsa comarcal i si ho fan és perquè saben que per arribar als seus clients en la majoria de comarques ho han de fer a través de nosaltres”. I va subratllar que, en alguns territoris, mitjans de l’entitat tenen una penetració que sobrepassa el 50%: “Som una premsa petita en l’àmbit general però gran en el nostre territori”. Fàbregas també va defensar “haver creat la marca premsa comarcal per poder parlar de tu a tu amb la premsa generalista”.

Més serveis a la comunitat

Els serveis a la comunitat com a via per apuntalar la premsa comarcal. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi que l’AMIC (Associació Mitjans d’Informació i Comunicació) presentarà demà, a la torre Banc Sabadell, fet per la professora Carmina Crusafón, en què analitza els models de negoci de la premsa de proximitat als Estats Units, Gran Bretanya i França i avalua la manera d’aplicar algunes de les seves mesures als mitjans catalans.

El treball premiat per l’AMIC reclama també una major col·laboració entre empreses, institucions i ciutadania “com a garantia d’innovació i desenvolupament dels mitjans de proximitat”,

Obama alemany

El president sortint dels EUA, Barack Obana, s'ha desfet en elogis cap a la cancellera alemanya, Angela Merkel, després d'una reunió de treball aquest dijous a Berlín. "Merkel ha estat una sòcia excepcional. Si fos alemany, la votaria", ha dit Obama quan li han preguntat si creu que la cancellera hauria de concórrer de nou a les eleccions a la cancelleria l'any que ve.

Durant la trobada s'han tractat els grans temes de l'agenda internacional i les relacions bilaterals, elements que, a partir de gener, quedaran en mans del president electe, Donald Trump, qui ja treballa en el traspàs de poders i el seu nou equip.

Obama ha assegura que espera que Trump no tingui una aproximació en termes de 'realpolitik' cap a Rússia i li plantarà cara quan no es respectin els valors que defensa els EUA, en termes de democràcia, estat de dret i respecte a l'ordre mundial.

El president sortint ha explicat que li ha recomanat a Trump que estigui alerta ja que "el que ha funcionat durant la campanya, pot no funcionar a l'hora de governar quan es tracta de reunificar el país" i ha dit que això s'haurà de reflectir en la tria de l'equip que treballarà a la Casa Blanca al costat del nou president.

Defensa del TTIP i l'acord de París

Obama i Merkel defensen, en un article publicat amb motiu de la visita del líder nord-americà a Berlín, la importància de l' acord de lliure comerç entre els EUA i la UE i la lluita conjunta contra el canvi climàtic. "No es tornarà a un món anterior a la globalització", asseguren els dos mandataris en un text difós pel setmanari alemany " Wirtschaftwoche", en el qual mostren el seu total suport a polítiques qüestionades per Donald Trump durant la recent campanya electoral nord-americana.

Els dos líders destaquen el valor del TTIP, que ha quedat en suspens després de les eleccions nord-americanes. "Amb el convenciment comú que el comerç i les inversions milloren els nivells de vida, estem compromesos amb l'important projecte de crear una aliança transatlàntica de comerç i inversions", recalquen.

Davant l'amenaça del canvi climàtic, destaquen el "paper central" que ha tingut l'aliança entre els Estats Units i Alemanya a l'hora d'impulsar i consensuar l'acord de París, que ofereix al món el marc necessari per protegir el planeta.

Setena visita del mandatari nord-americà

Es tracta de la setena visita d'Obama a Alemanya, país al qual va viatjar com a candidat demòcrata a la Casa Blanca al juliol de 2008 i al qual va tornar cinc vegades més com a president. En aquella primera visita, unes 200.000 persones van aclamar al llavors aspirant a la presidència en un míting a la Columna de la Victòria, al cèntric parc berlinès de Tiergarten.

Ja com a president, Obama va tornar al país per diferents cimeres o visites oficials, encara que no va tornar a Berlín fins després de la seva reelecció, el 2013. Aquesta segona visita no va estar exempta de tensions, ja que va passar mesos després que quedessin al descobert els programes d'espionatge massiu dels Estats Units, que va arribar a punxar el mòbil de la pròpia cancellera. Tot i aquestes ombres, la relació entre els dos mandataris mai va arribar a trencar-se i el mateix Obama ha qualificat reiteradament a Merkel com la seva millor aliada.

Divendres es celebrarà una cimera entre Merkel i Obama en la que també hi participaran el president del govern espanyol, Mariano Rajoy; els primers ministres d'Itàlia, Matteo Renzi, i Regne Unit, Theresa May; i el president francès, François Hollande.

cas reus

ÉS TRISTA la mort d’una dona de 81 anys a Reus a causa d’un incendi causat per les espelmes d’una casa amb el corrent elèctric tallat. És greu que Gas Natural no avisés l’Ajuntament, i en general és greu que tallin la llum sense prendre tota mena de prevencions. És greu que els serveis socials vagin tan desbordats i que les administracions quedin sepultades per la paperassa i la fragmentació de les persones en departaments. És greu que el govern PP i el seu braç armat, el TC, aturessin el decret de pobresa energètica. És greu que visquem en una societat que ha vist créixer la pobresa, i que sempre els més vulnerables siguin nens petits i dones grans.

Però el més greu del cas de Reus, en què assistim a l’espiral vergonyosa de donar la culpa als altres i en què ningú té la decència de fer autocrítica, és que hagi pogut passar i pugui continuar passant. Les elèctriques dediquen més pressupost dels seus beneficis a intentar que no se sàpiguen certes misèries que no pas a impedir que passin. Als pressupostos de la Generalitat no hi ha prou inversió social per atendre les persones. L’estat espanyol continuarà bloquejant qualsevol iniciativa, per exemplar que sigui, perquè l’orgull va per sobre de la dignitat. És lamentable que s’acabi donant la culpa a les persones -no ens avisen, no s’apunten, no accepten l’ajut- en lloc d’unificar els serveis i tractar els casos amb visió global. És penós que les famílies cada cop tinguin més arraconada la gent gran, que si no fos per associacions de voluntaris ho passaria encara pitjor. És indignant que es dissenyin ciutats intel·ligents pensant en com seran els semàfors i no en qui tindrà cura de les persones. És greu que ens indignem amb un cas concret, ens desfoguem, i que cadascú s’espolsi les responsabilitats en lloc de fer un pas endavant i assumir que hi ha culpables. I fer tot el que calgui perquè no passi mai més.

Plensa

Jaume Plensa segueix arrencant nous matisos dels seus caps de noies adolescents amb els ulls tancats. Són una de les línies més exitoses de l’última dècada de la seva obra, com fa poc s’ha pogut observar a Barcelona amb la Carmela instal·lada davant del Palau de la Música, però sembla que encara els queda recorregut. Els tres caps que exposa a partir d’avui a la galeria Senda amb el títol d'El bosc blanc tenen una càrrega dramàtica. Les escultures estan realitzades en bronze, però conserven les esquerdes dels motlles de fusta de cedre africà d’on provenen. Aquestes esquerdes amenacen la innocència, la introspecció i la serenor d’aquestes noies i adverteixen al públic que la joventut i la bellesa són efímeres: el tòpic clàssic del tempus fugit traslladat al segle XXI.

Abans d’aquestes tres peces, Plensa hi ha col·locat una escultura de basalt com les que va exposar a Ceret l’any passat. El negre del basalt contrasta amb el blanc de les altres tres i anticipa la seva “conversa silenciosa”, com en diu Plensa. Mentre que les imperfeccions de la pedra potencien el somieig en què està immersa la figura, els defectes de les tres peces de bronze, finalitzades aquest any, adquireixen una certa càrrega existencialista. “La fusta sempre està viva, s’està bellugant permanentment i si la passes a bronze és com si fixessis un moment que ja no existeix. Aquests models de fusta que vaig treballar van començar a obrir-se i a trencar-se i quan em va semblar que era el moment idoni, vaig treure el motlle”, explica l’artista, que també compara l’organicitat de la fusta amb l’envelliment del cos. “Conservo els motlles, i segueixen evolucionant”, subratlla.

Una exposició íntima

Bosc blanc és la primera exposició de Jaume Plensa a la galeria Senda, que aquest any celebra el 25è aniversari, i la seva primera mostra a Barcelona des de l’any 2009. Al director de l’espai, Carlos Duran, li agradaria consolidar la seva relació amb l’artista. “No és una exposició petita, sinó íntima”, subratlla Plensa. Els preus de les obres estan entre 30.000 i 350.000 euros.

Amb els caps, l’artista segueix treballant en la idea del diàleg entre l’individu i la col·lectivitat i reivindicant que cadascú se submergeixi en el seu món interior. “Moltes vegades quan estem dins un bosc veiem tots els arbres igual, però si el mirem amb atenció veiem que cadascun és únic i no es pot reemplaçar per un altre”, diu l’artista. “Sempre he pensat que quan parlem de la societat -afegeix- generalitzem i perdem la idea de la individualitat de cada persona. Ho he dit moltes vegades: quan algú mor, és com si es cremés la Biblioteca d’Alexandria, com si desapareguessin ciutats i continents”.

A més de les escultures, la mostra inclou vuit dibuixos de rostres en la línia dels que va exposar a la basílica de San Giorgio Maggiore durant la passada edició de la Biennal de Venècia d’art. Quatre estan fets a les parets de la mateixa sala on hi ha les escultures. “Els dibuixos emmarcats són com una illa autònoma dins un espai”, diu l’artista. En canvi, els que ha fet damunt els murs tenen altres connotacions. “He volgut alliberar el dibuix de la presó del paper i volia que l’arquitectura també acabés formant part de l’obra. Quan els fas directament damunt la paret fas una cosa molt immediata i que et permet vincular l’espai a un tot. Aquests dibuixos són gairebé com una imatge fantasmagòrica, molt subtil. Mires els rostres dibuixats i sembla que puguis mirar més enllà dels murs”, diu l’artista.

L’agenda de Jaume Plensa segueix plena d’exposicions i projectes d’obres públiques arreu del món. Acaba d’instal·lar escultures de gran format a Londres i a la Universitat de Harvard i està treballant per projectes a Seül, Mont-real, San Diego, Califòrnia, Toronto i Bangkok. “Amb les meves obres passa una cosa molt maca: les acullen temporalment i després ja no les tornen”, afirma Plensa. Tanmateix, l’artista va reconèixer que el projecte que va idear per encàrrec de l’alcalde Xavier Trias -un cap gegantí que havia d’anar a l’espigó del Gas- ha quedat aparcat. L’exposició que té pendent al Museu Reina Sofia com a guanyador del premi Velázquez i una altra mostra simultània que havia de fer a la Capella del Macba tampoc no tenen la data tancada, tot i que es va arribar a fer públic que serien al llarg del 2018. “A nivell cultural Barcelona s’ha despistat una mica i tots hauríem d’ajudar que tornés al bon camí. És millor la diversitat que la uniformitat”, conclou l’artista.

la soledad i la mort

La dona de 81 anys que abans-d’ahir va morir a Reus pel fum d’un foc al seu matalàs havia tingut un servei de teleassistència, però hi va renunciar, segons fonts relacionades amb l’Ajuntament. Hi va renunciar ella o algú del seu entorn, encara no queda clar, perquè algunes vegades la seva néta hauria fet d’interlocutora amb els serveis socials. En teoria vivien juntes, però sembla que no era ben bé així, encara que la néta li duia el sopar. Tampoc és clar que fos al pis quan hi va haver l’incendi.

El conseller d’Empresa, Jordi Baiget, va dir ahir que la dona, la Rosa, també havia renunciat a l’assistència domiciliària i que formava part d’una família “desestructurada”, “un cas complex des del punt de vista de l’atenció social”. Tenia fills vius i els serveis socials la coneixien des del 2013 i li donaven una ajuda per pagar l’aigua, però no l’electricitat, que no sabien que tenia tallada.

El número 18 del carrer Santa Anna, on vivia, és a 170 passes de l’Ajuntament. És enmig d’una zona comercial que ha anat canviant els últims anys, però la Rosa passava una mala situació desconnectada del barri. A La Padrineta, la botiga de costura del costat del portal on vivia la Rosa, no la coneixien. Només feia un any que havia obert, però a Fil i Cotó, just a l’altra banda del carrer i amb 17 anys al barri, tampoc. En cap de les tres farmàcies més pròximes sabien qui era, tampoc a la papereria Tomàs Barberà, ni a la botiga de queviures més propera, el Colmado Baró. La Isabel del forn Sistaré, el més pròxim al pis, tampoc la recorda. “En aquest barri ja no es fa pinya, ha canviat molt”, diu. La Pilar de Fil i Cotó hi està d’acord: “Ara tot són restaurants, en aquest carrer”.

Ni tan sols sap qui era la Rosa l’únic veí de l’edifici que ahir a la tarda obria la porta. “Jo no em tracto amb ningú, vaig al meu rotllo i no vull saber res de ningú”, va deixar anar. A l’escala encara se sentia la pudor del fum. El foc el va causar una espelma i no va cremar més que un matalàs, però el fum va ser suficient per matar la Rosa, que hauria caigut i s’hauria quedat atrapada.

Al quiosc de la plaça Mercadal és on la néta comprava la Pronto perquè també la llegís l’àvia. “Ahir em va comprar uns xiclets i em va dir que l’àvia se li havia mort, i que marxava perquè l’estaven posant nerviosa”, recordava ahir la quiosquera.