Plensa

Jaume Plensa segueix arrencant nous matisos dels seus caps de noies adolescents amb els ulls tancats. Són una de les línies més exitoses de l’última dècada de la seva obra, com fa poc s’ha pogut observar a Barcelona amb la Carmela instal·lada davant del Palau de la Música, però sembla que encara els queda recorregut. Els tres caps que exposa a partir d’avui a la galeria Senda amb el títol d'El bosc blanc tenen una càrrega dramàtica. Les escultures estan realitzades en bronze, però conserven les esquerdes dels motlles de fusta de cedre africà d’on provenen. Aquestes esquerdes amenacen la innocència, la introspecció i la serenor d’aquestes noies i adverteixen al públic que la joventut i la bellesa són efímeres: el tòpic clàssic del tempus fugit traslladat al segle XXI.

Abans d’aquestes tres peces, Plensa hi ha col·locat una escultura de basalt com les que va exposar a Ceret l’any passat. El negre del basalt contrasta amb el blanc de les altres tres i anticipa la seva “conversa silenciosa”, com en diu Plensa. Mentre que les imperfeccions de la pedra potencien el somieig en què està immersa la figura, els defectes de les tres peces de bronze, finalitzades aquest any, adquireixen una certa càrrega existencialista. “La fusta sempre està viva, s’està bellugant permanentment i si la passes a bronze és com si fixessis un moment que ja no existeix. Aquests models de fusta que vaig treballar van començar a obrir-se i a trencar-se i quan em va semblar que era el moment idoni, vaig treure el motlle”, explica l’artista, que també compara l’organicitat de la fusta amb l’envelliment del cos. “Conservo els motlles, i segueixen evolucionant”, subratlla.

Una exposició íntima

Bosc blanc és la primera exposició de Jaume Plensa a la galeria Senda, que aquest any celebra el 25è aniversari, i la seva primera mostra a Barcelona des de l’any 2009. Al director de l’espai, Carlos Duran, li agradaria consolidar la seva relació amb l’artista. “No és una exposició petita, sinó íntima”, subratlla Plensa. Els preus de les obres estan entre 30.000 i 350.000 euros.

Amb els caps, l’artista segueix treballant en la idea del diàleg entre l’individu i la col·lectivitat i reivindicant que cadascú se submergeixi en el seu món interior. “Moltes vegades quan estem dins un bosc veiem tots els arbres igual, però si el mirem amb atenció veiem que cadascun és únic i no es pot reemplaçar per un altre”, diu l’artista. “Sempre he pensat que quan parlem de la societat -afegeix- generalitzem i perdem la idea de la individualitat de cada persona. Ho he dit moltes vegades: quan algú mor, és com si es cremés la Biblioteca d’Alexandria, com si desapareguessin ciutats i continents”.

A més de les escultures, la mostra inclou vuit dibuixos de rostres en la línia dels que va exposar a la basílica de San Giorgio Maggiore durant la passada edició de la Biennal de Venècia d’art. Quatre estan fets a les parets de la mateixa sala on hi ha les escultures. “Els dibuixos emmarcats són com una illa autònoma dins un espai”, diu l’artista. En canvi, els que ha fet damunt els murs tenen altres connotacions. “He volgut alliberar el dibuix de la presó del paper i volia que l’arquitectura també acabés formant part de l’obra. Quan els fas directament damunt la paret fas una cosa molt immediata i que et permet vincular l’espai a un tot. Aquests dibuixos són gairebé com una imatge fantasmagòrica, molt subtil. Mires els rostres dibuixats i sembla que puguis mirar més enllà dels murs”, diu l’artista.

L’agenda de Jaume Plensa segueix plena d’exposicions i projectes d’obres públiques arreu del món. Acaba d’instal·lar escultures de gran format a Londres i a la Universitat de Harvard i està treballant per projectes a Seül, Mont-real, San Diego, Califòrnia, Toronto i Bangkok. “Amb les meves obres passa una cosa molt maca: les acullen temporalment i després ja no les tornen”, afirma Plensa. Tanmateix, l’artista va reconèixer que el projecte que va idear per encàrrec de l’alcalde Xavier Trias -un cap gegantí que havia d’anar a l’espigó del Gas- ha quedat aparcat. L’exposició que té pendent al Museu Reina Sofia com a guanyador del premi Velázquez i una altra mostra simultània que havia de fer a la Capella del Macba tampoc no tenen la data tancada, tot i que es va arribar a fer públic que serien al llarg del 2018. “A nivell cultural Barcelona s’ha despistat una mica i tots hauríem d’ajudar que tornés al bon camí. És millor la diversitat que la uniformitat”, conclou l’artista.