la mort de fidel

Aquest cop era cert: Fidel Castro havia mort. La comunitat cubanoamericana de Miami va esclatar poques hores després de l’anunci televisiu de Raúl Castro i milers de persones van sortir als carrers de Little Havana per celebrar la desaparició del seu enemic. Cantaven l’himne nacional, ballaven, s’abraçaven, reien i ploraven d’alegria. La vigília aparentment eterna per la mort d’un home que ha canviat profundament la vida de centenars de milers de ciutadans ara nord-americans -que ha fet dividir les seves famílies, ha expropiat propietats, ha empresonat i, de vegades, ha fet disparar amics i parents- havia acabat. Finalment.

“He sortit i ho celebro perquè l’hi dec al pare”, afirmava Isabel de Lara, de 67 anys, una exbanquera que va agafar el cotxe just després de sentir la notícia per dirigir-se a 8th Street de Miami i unir-se a l’alegria comunitària i amb l’única pena de no poder comptar amb el seu pare, ja mort. Han passat més de cinc dècades des que De Lara va pujar a un avió tota sola, amb tan sols 12 anys, perquè els pares temien pel seu futur. “La mort de Fidel representa el final d’alguna cosa terrible que ens ha passat -explicava ahir-. Per culpa d’ell [Castro], i no d’una altra persona, hem perdut la nostra oportunitat de tenir una vida al nostre país”.

Festa al Versailles

Com milers de compatriotes, De Lara es va unir a la filera de conga improvisada en una catarsi col·lectiva que es va organitzar davant del mític restaurant Versailles, de 8th Street, la seu no oficial de la comunitat d’exiliats cubans de Miami, on s’intercanvien i comparteixen opinions sobre els últims esdeveniments a Cuba, entre cafecitos i pastissets.

A causa de la multitud de públic present en aquell tram de carrer, la policia de Miami, a petició de l’alcalde, va tancar part de la via per garantir la seguretat de la celebració. “Jo aquest cop m’ho he cregut perquè era Raúl Castro qui ho va anunciar i no la comunitat cubana a l’exili”, assegurava l’alcalde, Tomás Regalado, nascut a l’illa caribenya, que es va afegir a la festa: “Hi havia milers de joves, cubans de totes les edats, que et deien que estaven aquí per l’avi o pel pare. Tots eren víctimes de Cuba”.

Congressistes d’origen cubà també van celebrar la mort de Castro. “Avui ha mort un tirà”, proclamava Mario Díaz-Balart, un republicà que té lligams amb Fidel perquè la seva tia va ser la primera esposa del comandant. La parella es va divorciar abans del triomf de la revolució. “La seva dictadura totalitària va marcar profundament una nació que havia sigut pròspera, i ara la seva mort obre la porta a una esperança renovada que el poble cubà serà finalment lliure”, explicava.

Per als cubanoamericans de Miami, sobretot els que per edat recorden l’inici de la Revolució, la mort de Castro és el principi de la fi d’un viatge dolorós que els va col·locar en un camí inesperat, fins a portar-los a un Miami segregat, sense diners i sense saber anglès i sense cap idea de quan podrien tornar a l’illa. De fet, molts han mort esperant, sense tornar a trepitjar mai més Cuba.

Vivian García-Montes Castellá, de 75 anys, en tenia 19 quan va arribar als Estats Units des de l’Havana, pensant que la seva estada seria temporal. Ahir va plorar quan va conèixer la notícia, però es va treure el pijama i es va vestir per afegir-se a la caravana per Little Havana. La dona va ballar, es va abraçar als ciutadans anònims que es trobava pel carrer. “Estic trista per tota la gent que ja no hi és per celebrar la mort”, deia en record del seu propi germà, que va participar a la invasió de Bahía de Cochinos, o dels balseros ofegats en la travessa marítima.

Miami havia somiat, parlat i esperat la mort. La ciutat havia preparat un pla de contingència per fer front a un possible èxode de cubans i moltes escoles tenen un pla de “Castro ha mort”, però el fet que s’hagi produït en un cap de setmana llarg i festiu als Estats Units ha facilitat la gestió de l’operatiu de seguretat per a les celebracions. Ahir molts exiliats van poder finalment mirar cap endavant i no enrere. Fidel Castro, fins i tot en la seva vellesa, segueix sent el símbol de la Revolució però els cubans de Miami saben que els canvis no seran ràpids. “Aquest és el principi de la fi”, sentenciava Luis Lasa, de 67 anys, que amb 10 va fugir de l’Havana amb el seu pare, treballador d’una companyia nord-americana