un casament en diferit

Que la família Pantoja són el think tank de la premsa rosa espanyola jo ja ho he dit mil cops. I cada dimecres, quan les revistes arriben al quiosc, sento que tinc una mica més de raó. Tota nova fórmula de facturació de la vida privada en televisions, revistes, discoteques, restaurants o inauguracions sempre sorgeix d’aquesta família o dels adjacents que corren per Cantora, el seu Pentàgon. Doncs bé, aquesta setmana hem presenciat una nova invenció de mà de la benjamina de la família, Chabelita, que ara es vol dir Isa, pobra il·lusa. L’invent en qüestió és: la boda en diferit.

La jove -que enguany fa 22 anys- ha aparegut amb el seu nòvio, Alejandro Albalá, en unes fotos que demostrarien que aquest estiu es van casar a les platges del Carib mexicà. Amb vuit mesos de retard, la revista Diez Minutos ha situat en portada unes imatges de la parella sola en una “romàntica” boda -sosté la revista- en la qual hi va haver quatre testimonis zero rellevants a nivell de fama. I per què no les van vendre quan tocava, diran vostès? Doncs es veu que va ser perquè en oferir-les als mitjans van creure que no els oferien prou diners, o això han publicat alguns experts. Per això, aprofitant que ara estan passant per una crisi sentimental per la qual ja havien facturat per separat han pensat que afegiria cash al foc explicar que no són dos nòvios barallant-se, sinó que és un matrimoni trencant-se! És a dir, és més que una boda en diferit. És un casori en diferit i nonat, ja que quan es dona a conèixer ja s’ha acabat. Un triple salt mortal que ni Cospedal amb l’acomiadament de Bárcenas!

Com que tenien atenció mediàtica per la seva separació, deuen haver pensat que explicar que estaven casats just quan estan en tràmits de divorci seria doblement morbós! I així ha sigut. Els titulars acumulaven mesos d’informació chabelitiana. “ Chabelita y Alejandro Albalá casados y a las puertas del «divorcio» ”, deia l’Abc. Això és l’hipertitular! Espero que el comencin a explicar a les aules de periodisme ara que encara n’hi ha, ja que aviat no faran falta. Qualsevol dia els joves es presentaran a demanar feina a les redaccions dient allò de “la meva escola és el carrer” però en versió millennial : “La meva universitat és YouTube”.

En tot cas, i com a punt que no puc passar per alt, la revista adjunta com si fos una foto de l’enllaç els documents que proven que es van casar. No em diguin que no és romàntic veure una acta matrimonial de l’estat mexicà de Quintana Roo! Suposo que això també ha sigut una idea gestada al think tank perquè no els acusin d’inventar-se un casori per rascar una mica de diners. Però mira que haver de veure documents oficials a les revistes del cor... “ Madre mía, como está la vida”, que diu aquella senyora de l’ APM? Sembla com si estudiéssim dret administratiu a la perruqueria! I pensar que abans després del vestit de la núvia venia el de les invitades...

Per cert, parlant d’invitades, a la boda no n’hi va haver! ¿Devia ser que el casament era contra la voluntat de les famílies o alguna cosa així èpica? Que bé, si és el cas, deuen pensar ells... Així podran vendre una cosa més! L’oposició familiar.

I per acabar, ara que Alejandro i Chabelita s’estarien divorciant, hi ha la possibilitat que coneguin algú i es casin en alguna altra platja. A La Manga del Mar Menor, per exemple. Com que es veu que no han legalitzat el matrimoni aquí, podrien fer-ho. Però llavors incorrerien en un delicte de bigàmia. I esclar, això seria un mal rotllo perquè està penat amb presó. Bé, un mal rotllo potser no, ja que això també seria un nou gènere rosa a comercialitzar per passar fins a finals d’any. No hi ha mal que per bé no vingui, i Chabelita, que no va comptar amb la seva famosa mare en el reportatge -per no haver-li de donar part dels ingressos?-, ho sap.

Per cert, que ara diuen que Chabelita vol denunciar la revista per haver publicat aquestes fotos de la seva intimitat sense consentiment. Vaja, pobra! Les deu haver venut el seu flamant nou-marit-ja-ex? Ves a saber! Però mira, de la baralla amb la revista en pot anar traient més calés encara! Sempre diuen que casar-se és un bon negoci. En aquest cas, ho és i sembla que ho seguirà sent. A més, amb una rendibilitat altíssima respecte als costos. No li va caldre fer ni convit...

Ja ho saben. Si tenen una empresa familiar i volen fer més calaix no ho dubtin. Oblidin la cantarella de la R+D+I i deixin-se seduir per l’I+P. Investigació en Pantojisme

la por i el cim

Roques, un núvol d’escuma i una caiguda, de molts metres, amb l’única protecció d’una embarcació cenyida a la part inferior del tronc, doblegat, i una pala de plàstic dur. Els germans Gerd (1988) i Aniol (1991) Serrasolses s’hi llancen desenes de vegades cada dia com qui salta dos esglaons amb actitud heroica. “Que sigui el que Déu vulgui”, els deien els seus avis a mesura que deixaven la serenor de les aigües tranquil·les del Ter i s’endinsaven -per triomfar- en el caiac extrem. Els gironins són dos dels últims campions del món del vessant més radical de la disciplina, que consisteix a descendir amb el menor temps possible un tram determinat de riu, amb ràpids i salts d’aigua. Poc convencional, espectacular i perillós, fins i tot per a dos dels seus màxims exponents. “Sempre hi ha risc. Quan fas un circuit les coses poden anar molt bé o acabar en una pinya monumental. Has d’estar ben concentrat, perquè a la meitat d’un obstacle no pots fer marxa enrere. Has de saber lluitar amb la por”, comenta l’Aniol, vigent campió mundial amb 25 anys.

“ Hi ha moments en què no les tens totes. Algunes vegades has de passar por per poder superar-te i evolucionar. La por és necessària, és bona. T’ajuda a ser més conscient i a treure una energia especial. Si no la sents és perquè no estàs competint a gran nivell”, diu el seu germà, guanyador de l’edició del 2013. La línia entre l’alerta, el respecte per l’entorn i el pànic és, sovint, massa prima. “És vital saber gestionar la situació. Potser al començament et fa patir un salt d’un metre i amb els anys el que et costa és afrontar una caiguda de 30 metres. El rerefons és el mateix. Has d’esbrinar els motius i els factors que fan que dubtis. El camí és creure en tu mateix, interioritzar el traçat i visualitzar-te superant-lo”, afegeix.

Fer de viure a la vora del precipici la teva feina té un peatge, especialment físic. Entre els dos catalans sumen una generosa col·lecció de lesions. L’Aniol, de fet, arrossega unes molèsties des d’abans d’endur-se a l’octubre el títol. “He hagut de passar pel quiròfan. M’havien de recol·locar l’espatlla i posar-hi un lligament del genoll. Ara estic acabant la rehabilitació, que s’ha allargat molt, gairebé tres mesos. Però què hi farem. És una part d’aquest esport. S’ha de ser fort per estar tranquil i recuperar el nivell”, explica. La paciència és sovint una virtut inusual a l’elit. “ Mantenir l’optimisme en aquells moments és complicat. Passes de remar a no fer-ho en molt de temps, a viure amb dolor. A mi em costa molt controlar el factor mental cada vegada que et fas mal i t’allunyes de l’aigua, però quan hi tornes és brutal. El caiac és molt agraït. Et regala viatges, amics i sensacions addictives”, comenta el Gerd. “Compartir-les les fa més especials”, asseguren els dos a l’uníson. La seva manera d’entendre l’esport és calcada. Se senten afortunats de poder compartir una passió que els omple i els obliga a viure a cavall del Pallars Sobirà i la resta del món per mantenir el ritme d’entrenaments.

Les rivalitats mediàtiques

Les moltes experiències els han unit, desmitificant les grans rivalitats mediàtiques. “Ens han fet millors i molt amics. Que el teu germà practiqui el mateix esport que tu només pot ser positiu. Comparteixes vivències, aventures, viatges. Ell és el gran i sempre ha sigut millor perquè va començar abans. Jo el veia i volia ser com ell, superar-lo”, confessava el petit dels Serrasolses, l’Aniol. L’altre obre encara més la veda de qualificatius afectuosos. “Sense l’Aniol, que és tan bo, potser m’hauria relaxat més. Tenir-lo a prop m’ha obligat a no poder aturar-me, a seguir treballant. És una gran sort i un avantatge. S’ha de ser atrevit. Només es millora remant amb gent de molt nivell. Si algú m’ha de guanyar, que sigui el meu germà”, conclou.

refugiats

El nom de Slobodan Minic a la ràdio pública era tota una declaració de principis en una Sarajevo que lluitava per defensar una Bòsnia lliure i multiètnica contra el fanatisme. Ell i la seva dona, Dina Kurtagic, també periodista, formaven un matrimoni mixt que demostrava que la convivència era possible. Després de dos anys de guerra, el dia que es van trobar un forat de bala d’un franctirador al costat del bressol del seu fill petit, va decidir que la ciutat era massa perillosa per als nens. La dona i les dues criatures van emprendre el camí de l’exili, i van poder sortir, amb l’ajuda de companys de Catalunya Ràdio, i instal·lar-se a l’Escala. Però el Boban va decidir quedar-se: “Era important que el meu nom se sentís a la ràdio perquè la idea de Radovan Karadzic [avui condemnat per crims de guerra i contra la humanitat] i companyia era que no podíem conviure. La meva veu a la ràdio pública contribuïa a l’esperança”. L’agost del 1994 el Boban es va reunir durant dos mesos amb la família a l’Escala i, convençut que el seu lloc era davant dels micròfons , va “deixar la família i el paradís de la Costa Brava per tornar a l’infern de Sarajevo”.

Després de la mort de la seva germana i d’aconseguir que el seu nebot i la seva mare es desplacessin a un lloc segur, el desembre del 1994 es va trobar sol a la ciutat que estimava. Aleshores ja s’imposava el consens internacional per dividir el que quedava de Bòsnia sobre bases ètniques. I el Boban es va quedar sense la seva arma: va perdre la veu. “Ja no podia ajudar el meu país i no tenia sentit que em quedés”, recorda. Va fugir pel túnel de sota les pistes de l’aeroport esquivant els franctiradors. Una setmana de trajecte en autobús i ferri -“Als controls feia veure que dormia”, explica-. Fins que va arribar a l’Escala, disposat a començar una nova vida. “A Catalunya van començar el seu viacrucis molts exiliats espanyols que van perdre la guerra: i nosaltres el vam acabar aquí, en una terra oberta i acollidora. Més gràcies a la gent que a les institucions, que no van fer gaire per nosaltres”. Va fer centenars de conferències i articles, la seva història s’ha recollit al documental Good night, Sarajevo, que es projectarà el 7 d’abril a l’Escala després d’una exitosa gira. “Per a nosaltres va ser molt més fàcil que per als refugiats que arriben ara de Síria o l’Afganistan: hi havia molta empatia, no havia passat l’11-S, ni l’11-M, ni res d’això”. El locutor reviu el seu drama cada cop que veu les imatges de Lesbos, Lampedusa, Idomeni o Belgrad: “Tenim moltes coses en comú. A Bòsnia hi ha una dita: la muntanya més alta és l’esglaó de casa teva quan el baixes i no saps si podràs tornar”.

Hussam Al-Hamad

Activista sirià, 25 anys. Viu a Barcelona des de l'octubre

• 

Hussam Al-Hamad / RUTH MARIGOT

"No perdem l’esperança de tornar a una Síria lliure"

Tenia 22 anys quan les protestes populars contra el règim de Baixar al-Assad van esclatar a Síria, i no va dubtar a implicar-s’hi organitzant manifestacions i documentant amb vídeos i articles la mobilització i la repressió. “Ens trobàvem cada dia en una casa diferent i decidíem el lloc de la convocatòria una hora abans: les forces de seguretat arribaven de seguida i començaven a disparar; nosaltres ens amagàvem de pressa, era com el joc del gat i la rata”, recorda. Va ser detingut tres vegades i sotmès a tortura, fins que els seus pares el van poder alliberar subornant els funcionaris. També va formar part del comitè local que va encarregar-se d’organitzar la vida a la seva ciutat, Raqqa, quan van aconseguir alliberar-se de les forces del règim, el març del 2013: “Van ser els millors mesos de la meva vida. Vam reunir un consell electe amb 600 professionals de tots els àmbits, i, malgrat que el règim ens continuava bombardejant, vam aconseguir mantenir les infraestructures d’aigua i electricitat, les escoles, els hospitals... Fèiem funcionar una ciutat de 400.000 persones”.

El jove va documentar-ho tot amb la seva càmera, fins que set mesos més tard combatents del Daeix [acrònim àrab d’Estat Islàmic] van ocupar la ciutat. “Van començar a detenir activistes. Els jihadistes eren saudites, iraquians, turcs, europeus... hi havia molt pocs sirians. Vam sortir a manifestar-nos i em van detenir per fer fotos”, recorda. El jove no va tenir més remei que fugir per salvar la pell. Primer va arribar a Turquia i després a Grècia. Ara s’està en una pensió de la Barceloneta on s’han habilitat algunes places per a refugiats. Es dedica a les classes de castellà que li han ofert i ha recuperat la seva passió, el bàdminton. “La gent és molt bona amb nosaltres: porten menjar i roba al centre, però el govern ens dona molt poca ajuda. Només 50 euros al mes, i 19 per al nen (el jove ajuda una jove mare soltera iraquiana). Volem treballar, també per poder ajudar les nostres famílies”. I és que, com la majoria de refugiats, Al-Hamad arrossega una motxilla que pesa molt: no pot deixar de pensar en la seva família, sota el jou dels fanàtics, i també sota les bombes de la coalició internacional “que per cada jihadista que maten seguen la vida de desenes de civils”. Només hi ha pogut parlar una vegada des que és a Barcelona. “No sé quant trigarem però un dia, tard o d’hora, s’acabarà la dictadura: no perdem l’esperança de tornar a una Síria lliure”.

Mamadou Barry

Comerciant de la República de Guinea, 34 anys. Viu a Barcelona des del 2008

• 

Mamadou Barry / FRANCESC MELCION

"Catalunya és ara el meu país: no vull que hi hagi lloc per a l’odi"

Quan el seu pare va morir prematurament va decidir marxar del seu poble per trobar feina i poder ajudar la mare i els germans. Es va instal·lar a la capital, Conakry, i va posar en marxa un negoci de venda d’oli de palma. De seguida es va incorporar al moviment que exigia democràcia contra el govern de Lansana Conté i es va posar a treballar com a traductor per a una formació opositora. La vaga general del 2006, que va durar tres mesos, va ser sufocada amb sang: “Ens manifestàvem a la plaça Matoto i la policia ens va disparar gasos lacrimògens; em vaig despertar dins d’una furgoneta del departament de Seguretat”. Barry va poder sortir barrejat entre els menors, però sabia que el buscarien a casa, i va emprendre el camí de l’exili. La ruta, en aquell moment, sortia de les platges del Senegal per arribar a les illes Canàries, a bord de les piragües tradicionals dels pescadors, molts dels quals van perdre l’única font d’ingressos a causa de l’explotació dels caladors per part de les grans pesqueres. “Vaig pagar 800 euros a un patró, que va desaparèixer amb els nostres diners. Després en va venir un altre: li vam haver de tornar a pagar i al final un centenar vam poder pujar a la barca”. Va tenir sort: després de nou dies al mar, amb les seves nits, va arribar a Gran Canària. Tot i que la majoria dels seus companys d’odissea van acabar sent retornats al Senegal, ell va ser traslladat a la Península. Era l’inici d’un periple de tres anys fins que va poder regularitzar la seva situació: “Vaig patir molt perquè no podia anar a visitar la meva dona i la meva filla, que sempre plorava quan em sentia. Estava aquí sense drets, com molts venedors ambulants als carrers o les platges”. Es va passar quatre anys sense veure-les. Ara ja són amb ell al barri de Sant Martí. La petita s’ha començat a adaptar a l’escola i ja parla català. Ell treballa de cuiner i la seva dona en la neteja. Avui sortirà al carrer: “Catalunya és el meu país, i aquí no hi ha d’haver lloc per a l’odi”.

Betty Puerto

Psicòloga colombiana, 50 anys. Viu a Barcelona des del 2006

• 

Betty Puerto / RUTH MARIGOT

"És molt difícil criar els fills des d’un locutori"

Explica que va haver de marxar de la seva Colòmbia natal perquè “després de veure tants amics i companys assassinats, violència sexual, desplaçaments massius, robatori de terres... se’m va posar malalta l’ànima”. Psicòloga social, defensora dels drets humans, feminista, lluitava per canviar el seu país, i ara ho continua fent des de l’exili a Catalunya, on treballa pel procés de pau allà alhora que s’esforça per desenvolupar projectes contra la pobresa al barri de Sants, on viu ara. Quan va marxar, perquè sabia que era a les llistes negres del període més dur del govern conservador d’Álvaro Uribe, no va voler obligar els seus fills adolescents a acompanyar-la. Es van quedar a càrrec de la seva mare i les seves germanes, i reconeix que “és molt difícil criar un fill des del locutori”. Aquí ha treballat “cuidant persones o netejant cases, tant com fent conferències o en projectes de recerca universitària” i alerta que a les societats europees els nouvinguts són vistos a través d’un prisma colonial “perquè tant és que tinguis dos doctorats i un màster, que sempre et falta alguna cosa per ser com els altres”. En alguns moments s’ha trobat sense papers “perquè la política d’asil a Espanya no existeix”. I també es lamenta que “algú es preocupi més perquè s’estripin fotos del rei que per la mort, aquest any, de més de 5.000 persones ofegades al Mediterrani”. “Siguin africans o iraquians, m’hi identifico, perquè són víctimes del colonialisme com jo”, afegeix.

l'envelliment

Les conseqüències de l’envelliment no només les notarà el sistema públic de pensions. Espanya és el cinquè país entre les 32 economies principals del món que més població en edat de treballar perdrà d’aquí al 2050, i això tindrà un impacte directe sobre la seva força econòmica. De fet, segons la consultora PwC, aquest és un dels principals factors que la farà anar perdent posicions en el rànquing de les primeres 25 potències mundials fins quedar-ne definitivament fora el 2050. Ara Espanya ocupa la setzena plaça.

El cas espanyol és només un dels que conformen una tendència global, tal com constata aquesta consultora en l’informe titulat El món el 2050. Com canviarà l’ordre econòmic mundial? La principal conclusió és que la balança que pesa les principals economies mundials es capgirarà totalment els pròxims 20 anys. L’escalada dels països emergents, impulsats en bona mesura pel creixement demogràfic, serà molt superior al creixement dels països desenvolupats, la qual cosa provocarà que acabin desbancant les que ara són les principals potències del món.

• 

Espanya caurà del rànquing de les 20 primeres economies del món el 2050 / PWC

Mentre els emergents avançaran un 3,5% de mitjana anual, els que PwC anomena “desenvolupats” ho faran només a un ritme d’un 1,6%. I mentre països com Egipte o Nigèria incrementaran la seva població activa entre un 2% i un 3% anual, Espanya en perdrà a un ritme d’un 0,5%, com també passarà al Japó, Itàlia o Alemanya.

L’informe apunta que l’Índia substituirà els Estats Units al segon lloc i que el Vietnam serà el que més pujarà, fins al vintè. L’única economia que es mantindrà i, fins i tot, reforçarà el seu domini és la xinesa, que augmentarà el seu pes fins al 20% del PIB global. En conjunt, països com Egipte, el Pakistan o l’Iran passaran a ocupar 14 de les primeres 20 posicions. Espanya passarà de la 16 a la 26. El Japó, Alemanya, França i Itàlia també perden posicions, però no queden fora dels primers 20 llocs.

En l’informe, PwC té en compte, a més del PIB, factors com l’envelliment, la inversió empresarial, l’educació, el deute públic o la capacitat d’exportació. Però assenyala l’envelliment com un dels principals reptes per a la majoria d’economies desenvolupades. Per això apunta la necessitat de prendre mesures com les de països com Noruega, que, a més d’incentivar la natalitat, “incentiven que les persones grans treballin més temps”, una opció que, després de les recomanacions que va fer el Banc d’Espanya dimecres sobre l’endarreriment de la jubilació, va ser rebutjada per la majoria de partits i sindicats espanyols.

L'economia mundial frena el creixement

El Regne Unit creixerà més que la Unió Europea tot i el Brexit

Justament per un motiu demogràfic, el Regne Unit puntua millor que la resta d’economies de la Unió Europea. PwC assenyala en el seu informe que, tot i l’impacte a mitjà termini del Brexit, l’economia britànica compta amb més força de treball disponible, la qual cosa li permetrà créixer a un ritme mitjà anual d’un 1,9%, mentre que la resta de països desenvolupats ho faran a un ritme mitjà anual d’un 1,6%. PwC també posa de relleu la flexibilitat comercial més gran de l’economia del Regne Unit.

atac naval

Dilluns passat va fer vuitanta anys que el creuer de l’armada feixista italiana Eugenio di Savoia va disparar 24 obusos contra Barcelona. L’objectiu de l’atac era la fàbrica de motors d’aviació Elizalde de l’Eixample, però les bombes van matar 18 persones i van deixar una vintena de ferits. Era el primer bombardeig amb víctimes civils a la capital catalana des de l’inici de la Guerra Civil. Després en vindrien més, entre els quals els atacs de l’aviació de Mussolini el 16, 17 i 18 de març del 1938, que van matar 900 persones i que des de fa més de tres anys investiga un jutjat de Barcelona, en la que és l’única querella per crims de la Guerra Civil a tot l’Estat. Segons han confirmat fonts pròximes al cas a l’ARA, aquest mateix jutjat ha ampliat recentment la investigació per incloure-hi l’atac naval del 1937.

El jutjat ha acceptat una querella impulsada per l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) que demana responsabilitats pels danys patits per l’atac al Palauet Casades -la seu de la institució al carrer Mallorca-. Tal com demanava el Col·legi en el seu escrit, el jutjat d’instrucció 28 enviarà una petició al govern italià perquè indiqui la identitat dels comandaments del vaixell i els digui si algun continua viu. També volen que els confirmin on era el creuer entre les nou i les deu del vespre del 13 de febrer del 1937, quan es va produir l’atac naval.

Les acusacions que ja formaven part de la investigació celebren que s’ampliï la recerca a altres bombardejos, tot i que desconfien que les autoritats italianes contestin la petició del jutjat barceloní. La lletrada Anaïs Franquesa, que porta una de les acusacions, recorda que fins ara Itàlia ha col·laborat molt poc amb la investigació catalana, davant la “impotència” de les acusacions que “han impulsat diverses actuacions” per mirar d’esbrinar qui van ser els responsables dels atacs i si algun continua viu.

La iniciativa més recent és un informe elaborat per un historiador de l’Associació AltraItalia, una altra de les acusacions, que va aconseguir per primera vegada posar nom i cognom als 139 comandaments de l’aviació feixista italiana que van participar en els tres atacs aeris de l’exèrcit de Mussolini del 1938 i que va demostrar que l’autèntic objectiu dels atacs era matar civils, una cosa que Itàlia no ha reconegut mai. El jutjat ja ha demanat a les autoritats italianes que certifiquin si els 14 militars més joves continuen vius, tot i que de moment no hi ha hagut resposta. El temps juga en contra de la causa, ja que els fets es remunten a fa vuit dècades i les possibilitats de trobar supervivents són petites.

Medalla franquista a un pilot

Tot i aquest handicap, la investigació barcelonina va aconseguir localitzar viu un dels pilots que podrien haver participat en l’atac fa un temps. Es tracta de Luigi Gnecchi, un exmilitar ja centenari a qui es va identificar després que fos condecorat recentment per l’exèrcit italià pels seus mèrits durant la Guerra Civil. Després de reiterades peticions, la justícia italiana el va acabar interrogant d’amagat de les acusacions i el jutjat català i va enviar una sòbria resposta en què negava la seva participació en els bombardejos a Barcelona.

Segons fonts judicials, ara l’Audiència de Barcelona ha ordenat demanar al ministeri de Defensa espanyol que certifiqui a través dels arxius històrics de l’exèrcit de l’aire si aquest pilot també va rebre una condecoració del règim franquista i va cobrar-ne una pensió a canvi. El recurs el va presentar l’Ajuntament de Barcelona, que recentment s’ha sumat a la investigació.

fabia estape

La pasada semana se han dedicado numerosos artículos, comentarios y puntualizaciones en torno a las pretendidas diferencias que cabe apreciar entre las palabras del ministro de Economía y Hacienda, Carlos Solchaga, y las que contiene el discurso de media hora que el gobernador del Banco de España, Mariano Rubio, pronunció en la sesión inaugural de la reunión anual del Euroforum. Predominan los juicios que advierten una abierta contradicción entre el ministro y el gobernador. […] A mí me interesa mucho más la consideración de las manifestaciones del ministro. Solchaga habla con el pensamiento puesto en las cuatro condiciones que después de la conferencia de Maastricht se han puesto a cada uno de los doce países miembros de la Comunidad Europea para poder pasar a la segunda fase de la unión monetaria. Todos, o casi todos, hemos manifestado que las condiciones son plenamente asumibles por la economía española, tan sólo con el requisito de que el Gobierno cumpla con su obligación. […] Quedaba una duda, que Solchaga ha despejado. En el verano pasado, el mismo ministro, traduciendo sin duda la voluntad del presidente del Gobierno, Felipe González, ofreció a los agentes sociales un compromiso -anterior a Maastricht, no se olvide- para construir una política de rentas que permitiría conseguir los objetivos que, sin duda, nos impondría la CE. […] La duda que quedaba era saber si las medidas que ha de adoptar el Gobierno volverían a someterse al consenso. De este término, que es un ideal, hemos hecho un mito, sobre todo al contar los pormenores de la transición política. Pero ya está bien. Y esto es lo que ha venido a decir el hombre de Tafalla, el de la tenacidad navarra, en palabras de Felipe González, que ha dicho claro y pronto que el Gobierno adoptará todas las medidas que deba adoptar y que ninguna quedará en el tintero como consecuencia de nuevas búsquedas de unos consensos, que unos sindicatos, que se comportan como un partido político, no están dispuestos a otorgar. Tal vez sea llegado el momento de que la cifra del paro “natural”, según el gobernador del Banco de España -inspirado en Milton Friedman- es del 14 por ciento. Ahí hay un campo grave y extenso para la acción sindical, porqué actúa sólo a favor de los que tienen trabajo, mutila la política sindical y nos recuerda que no tenemos los sindicatos que reclama la hora actual. [

dianova

Fins al 2015 l’acollida de refugiats a Espanya es gestionava a través de tres grans entitats especialitzades (l’ACCEM, la Creu Roja i la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat), però coincidint amb la punta d’arribada de refugiats a Europa i la posada en marxa de plans de finançament europeu, es va obrir a concurs públic. Això ha permès l’entrada d’alguns nouvinguts, que no tenien experiència prèvia en l’acollida, com és el cas de Dianova, una ONG que sempre havia treballat amb toxicòmans i menors tutelats i que va guanyar el concurs per obrir un centre d’acollida a Manresa i un altre a la ciutat de Vic. Al juliol Dianova va rebre una subvenció per valor de 526.233 euros, una xifra que els col·loca com a tercera entitat receptora d’ajudes, per davant de la Creu Roja, malgrat que no tenia experiència prèvia amb refugiats.

Dianova va estar al centre de la polèmica al gener quan la Cadena SER va destapar que l’ONG mantenia refugiats i toxicòmans dins el mateix centre de la localitat madrilenya d’Ambite. Els responsables de l’organització van aclarir que no convivien sinó que feien servir edificis separats de les instal·lacions i que no hi havia hagut cap conflicte. També va sortir a la llum la denúncia que alguns refugiats cobraven en negre per fer petites feines dins el centre, cosa que l’ONG va desmentir. Pocs dies després el ministeri va ordenar que els refugiats fossin reallotjats en altres centres i va dir que no renovaria el programa d’ajuda humanitària de l’entitat, tot i que el d’acollida de refugiats es mantenia, de moment.

L’ARA ha tingut accés a quatre refugiats acollits a Manresa que alerten de dèficits en els serveis bàsics de l’acollida. Una família veneçolana de set membres que hi va ser destinada al desembre va decidir abandonar les instal·lacions. “Tenim dos nens petits i no se’l podien menjar, aquell menjar... portàvem tres dies donant-los llet, pa i iogurts. Els caps de setmana no hi havia servei de neteja i els lavabos es posaven impossibles”, explica Dolly Khassah, que ara ha tornat a Madrid i s’està amb el seu marit, fills i cunyats, opositors al govern de Nicolás Maduro, temporalment en un alberg de joventut que li ha proporcionat una altra entitat.

Després de l’escàndol d’Ambite, a Manresa, que compta amb 40 places, han millorat algunes coses. Han començat, per exemple, les obres de reforma a la cuina de l’edifici, propietat de l’Orde de Sant Joan de Déu, per poder-hi cuinar en lloc de recórrer al càtering. Aquest diari ha sol·licitat permís per visitar les instal·lacions i contrastar-les, però el ministeri l’ha denegat.

“No rebem l’assignació sencera”

Un jove que va arribar al centre al novembre -s’estima més que no esmentem ni tan sols la seva nacionalitat- explica que només al mes de gener ha rebut l’assignació de 50 euros per a despeses personals: “Al novembre i al desembre me’n van donar 32, i sempre pagaven tard”.

Un extreballador del centre corrobora que quan hi va arribar no funcionava la calefacció, confirma els problemes amb el menjar i assegura que el personal havia de treballar més hores del compte per cobrir l’atenció. També alerta de problemes sanitaris: “Entre els refugiats hi havia alguns casos de malalties infeccioses que no eren notificats, també problemes a les nits amb persones afectades d’estrès posttraumàtic. Calia tenir un metge i personal especialitzat, però allà no hi havia ningú”, assegura.

L’Ajuntament de Manresa no hi té competències però en les visites que hi ha fet no ha detectat irregularitats. Dianova atribueix les crítiques a la situació de tensió que pateixen els refugiats. El ministeri tampoc ha volgut revelar a l’ARA el resultat de les inspeccions que hi ha fet.

L'origen de Dianova, l'entitat que gestiona l'acollida dels refugiats a Vic i a Manresa, cal buscar-lo el 1974, a la Boère, França, de la mà de Lucien Engelmajer. Funda una entitat que agafa el nom 'le Patriarche', el Patriarca, i que tracta toxicòmans.  La web Dianova.ngo no en renega: “'le Patriarche' dóna una resposta eficaç i concreta allà on els poders públics encara només proposen la repressió del consum i una mirada estrictament psiquiàtrica i individual com a tractament”, explica. No s’hi diu res del judici, condemna, ifugida d’Engelmajer, ni de les acusacions de secta. Dianova Internacional tan sols reconeix que “una corrent interna” crítica dins del Patriarca aconsegueix destituir el fundador el 1998 i aquell mateix any l’entitat es reestructura, canvia de nom i dóna autonomia a les associacions locals.

El Patriarca va arribar a aplegar més de 5.000 persones en 210 centres repartits en 17 països, però el 1995  l’informe de la comissió sobre sectes de l’Assemblea Nacional francesa va incloure diverses referències a l’entitat i a Engelmajer. Al cap de poc el fundador va fugir a Amèrica i es va dictar una ordre de detenció en contra seva.  El 2006 a Tolosa el van jutjar a ell –que continuava escàpol– i a una quinzena de directius del Patriarca, incloent-hi fills seus. El fiscal va definir l’entitat com “una secta que explota sense escrúpols”,segons el 'Libération', i a Engelmajer el van condemnar a cinc anys de presó per delictes contra els treballadors, malversació i blanqueig, entre d’altres. No els va complir. Tampoc va tornar a França, va morir el 2007.

Dianova: grans subvencions sense cap experiència

Dianova Espanya consta al registre d’associacions del ministeri de l’Interior des de 1982. “No tenim res a veure amb el Patriarca”, explica, d’entrada, un portaveu de l’entitat, i diu que Dianova Espanya forma part de Dianova Internacional des del 2002. Quan se li explica que Dianova.es defineix el procés de reestructuració del 1998 amb les mateixes paraules que la pàgina Dianova.ngo enumera els canvis que es van fer per passar de ser el Patriarca a Dianova Internacional, cedeix. “Pot ser que comencéssim també com el Patriarca però ja fa 40 anys, estàs rastrejant la nostra prehistòria”, diu. Al cap d’uns minuts torna a trucar: “efectivament, vam començar com el Patriarca”, admet, “però fa molt de temps que ens vam separar, dels vint treballadors que som avui només n’hi ha un d’aquella època i els altres ni ho saben, l’hi he hagut de preguntar a ell”. No explica que l’actual directora de Dianova Internacional i membre de la junta directiva de Dianova Espanya, Montserrat Rafel, era vicepresidenta d’el Patriarca el 1996, segons consta a un article d’'El País'.

La controvèrsia continua

“Dianova deriva del Patriarca directament, encara que ells ho neguen i diuen que ja no tenen res a veure i que van fer tota una tasca de neteja”, explica el psicòleg especialista en sectes Miguel Perlado. Acumula una llarga experiència amb víctimes de grups abusius i n’ha tractat del Patriarca. “Eren gent molt espoliada econòmicament, que no solucionava el problema amb la toxicomania, més aviat s’agreujava”, recorda, “canviaven l’addicció a les drogues per l’addicció a l’organització”. Des del canvi a Dianova no n’ha tractat més membres però sí que ha rebut consultes per part de familiars. “Els dubtes sobre el funcionament i la transparència continuen i Dianova és molt controvertida”, explica, i afegeix: “el Patriarca i Dianova els continuem veient com una deriva molt sectaritzada”.

Això no vol dir que els refugiats dels centres que gestiona Dianova corrin el perill d’acabar sent membres d’una secta. Cap dels que han contactat amb l’ARA denuncia que l’hagin intentat captar. “Dubto molt que la tasca amb refugiats es faci servir per a l’adoctrinament directe”, diu Perlado, “però obre portes de finançament i subvencions” i els ajuda a millorar la imatge pública. 
El psicòleg entén que l’adoctrinament queda restringit als toxicòmans en rehabilitació. “El modus operandi continua sent el mateix o gairebé”, afirma. El portaveu de Dianova ho nega:“no conec els mètodes del Patriarca però pel que he sentit en absolut tenen res a veure amb els nostres”. Afegeix que els del Patriarca eren “més espirituals”mentre que els de Dianova són “mètodes més científics i socials”. La  memòria de Dianova Espanya del 2015 diu que es basen en l’esquema d’intervenció del professor de psicologia de la Universidad Complutense de Madrid Florentino Moreno. El portaveu recorda que el 2012 l’Ajuntament de Madrid els va declarar entitat d’utilitat pública