operacio foment

Dins de les múltiples partides de cartes que van compondre la Transició, les eleccions catalanes del 1980 en van ser una de clau. Una partida que ja s’havia començat a jugar tres anys abans amb el retorn del president Josep Tarradellas, però que es va intensificar a partir del 1979, després que les eleccions municipals deixessin a Catalunya un mapa ple d’ajuntaments governats pel PSC i el PSUC. L’escenari i la projecció de com seria el Parlament si es repetien els resultats van dur la patronal a posar sobre la taula totes les seves cartes per impedir un govern dels socialistes -aleshores, encara majoritàriament marxistes- i els comunistes a la Generalitat. Va ser el que es va batejar com a operació Foment i que ara detalla en les seves memòries -Els ponts trencats (Pòrtic)- un dels seus protagonistes directes, l’exdirigent del PP Manuel Milián Mestre.

Ell ho recorda així: “Sense l’acció de Foment, difícilment Jordi Pujol, home de la petita burgesia, hauria assolit la primera magistratura de Catalunya i s’hi hauria mantingut durant tants lustres”. També Raimon Obiols -que el 1983 seria nomenat primer secretari del PSC- creu que, sense la “virulenta” campanya de Foment del Treball, els resultats haurien sigut molt diferents. No ho veu igual l’aleshores responsable del PSUC a l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Guillot, que emmarca dins la normalitat d’una època dominada per la lluita de classes l’agressivitat de la patronal, i creu que el que va passar factura sobretot al PSC -100.000 vots menys que a les municipals de l’any anterior- va ser l’abstenció d’una part de l’electorat que no donava importància a les eleccions catalanes.

La por al comunisme

Però en què va consistir exactament l’operació Foment? Segons narra Milián Mestre, l’estratègia es va esbossar en l’informe de Foment del Treball del 27 de desembre del 1979. Sota la supervisió de l’aleshores president de la patronal, Alfredo Molinas, i del seu secretari general, Joan Pujol -sempre amb el coneixement d’una CEOE molt preocupada per la situació a Catalunya-, es va encomanar a Antonio Alemany, Celdoni Sala i el mateix Milián Mestre pilotar una operació que tenia com a objectiu impedir un govern de la Generalitat marxista que “posés en perill el desenvolupament de la societat civil i el pluralisme democràtic”. L’operació pivotava sobre dos eixos principals: una agressiva i costosa campanya de comunicació -Foment publicava anuncis en diaris, revistes i ràdios amb eslògans que anaven des de“ Voti perquè Catalunya progressi en llibertat” a “L’abstencionisme pot ser el suïcidi de Catalunya”- i la pedagogia directa de l’empresariat fent que cada empresari “recapti cinc vots del seu entorn professional, familiar i social”. És en aquest segon àmbit on s’expliquen els nombrosos actes que Foment del Treball va organitzar pel territori atiant la por a un Govern comunista, així com el suport a la campanya de personalitats com Montserrat Caballé, Nicolau Casaus, Joan Capri, Joan Gaspart i Paco Morán, que havien d’ajudar a fer arribar el missatge a la gent.

La campanya, però, no s’havia de quedar aquí. En el mateix informe del 1979, en què s’estudien les possibles vies d’actuació que es podien seguir, es parla de condicionar l’acció dels partits no marxistes a través del seu finançament. En les seves memòries - El mínim que es pot dir (RBA)-, Raimon Obiols apunta que en aquella campanya els partits de la dreta “anaven molt forts d’armilla”. El catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo ho corrobora i apunta que la principal despesa de l’operació Foment no va ser la publicitat en mitjans de comunicació sinó el finançament dels partits que competien amb PSC i PSUC.

L’inici del pujolisme

El 20 de març les urnes van donar la victòria a CiU amb 43 diputats, cosa que, sumada al fet que PSC i PSUC no arribaven a la majoria absoluta, va facilitar que ERC -amb un Heribert Barrera que totes les fonts consultades recorden refractari al comunisme- i Centristes de Catalunya-UCD brindessin la investidura a Jordi Pujol. “Es va afavorir un pacte per portar Pujol a la presidència del Govern”, explica Milián Mestre.

Va ser determinant, l’operació Foment? És impossible saber-ho del cert. Què hauria canviat si haguessin governat socialistes i comunistes? Mayayo creu que Pujol s’hauria retirat i Catalunya no hauria conegut mai 23 anys de pujolisme ni, probablement, s’hauria organitzat territorialment per comarques. Guillot no ho té tant clar i creu que, en el context de l’època, un executiu format per PSC i PSUC no hauria aguantat més de dos anys. Milián Mestre apunta que hauria tingut, de ben segur, l’oposició de la patronal.

L9

La L9 arribarà el 12 de febrer del 2016 a l’aeroport del Prat, deu anys més tard de la primera data prevista. El 2004 van començar les obres, que havien de durar dos anys, i el 2006 es preveia inaugurar la línia sencera -de Santa Coloma de Gramenet al Prat de Llobregat-, que havia de tenir un cost de 2.464 milions d’euros, poc menys de la meitat del que costarà en realitat, quan s’acabi el tram central.

La història de la L9, però, va començar molt abans. El 1999, amb Pere Macias de conseller de Política Territorial i Obres Públiques, el Govern va decidir que calia una línia de metro transversal al nord de la ciutat que relligués la resta de línies, massa verticals, tret de la L1. Aquest era el primer objectiu, i per aquest motiu en el primer esbós del traçat publicat a La Vanguardia l’agost del 1999, la L9 no arribava a l’aeroport i acabava a la Zona Franca. En aquell moment, el projecte per fer arribar el metro a l’aeroport passava per perllongar la L2 des del Paral·lel, però hi havia molts dubtes de per on havia de passar exactament. Al final, la solució va ser allargar el projecte de la L9 en el seu tram sud. El primer traçat oficial és del 2001, que inclou per primer cop les antenes als dos extrems de la línia: Badalona i Santa Coloma de Gramenet al nord, i Zona Franca i aeroport al sud.

Estudis suplementaris

Aquell mapa del 2001, però, ha patit múltiples canvis per raons polítiques, tècniques i econòmiques. Poc després de l’inici de les obres es va enfonsar el túnel del perllongament de la L3 fins al Carmel -27 de gener del 2005-, cosa que va provocar el pànic a la conselleria i va obligar a fer uns estudis geotècnics suplementaris que van aturar l’obra gairebé tres anys. Així, el 2008 es reprenen les obres amb alguna modificació del traçat per esquivar terrenys del subsòl, però, sobretot, per extremar-ne la seguretat. Un Carmel 2 hauria sigut un cop massa dur per a l’obra pública catalana en aquell moment.

Els problemes polítics van arribar sobretot del Prat de Llobregat, on l’etern alcalde, Lluís Tejedor (ICV), va convèncer el govern tripartit que la L9, al seu pas pel seu municipi, havia d’arribar a uns barris determinats. Això va obligar a modificar el traçat, que ha acabat fent unes esses que inicialment no estaven previstes, per arribar al més ràpidament possible a l’aeroport. Per exemple, l’alcalde pratenc va demanar que la L9 tingués una parada al barri Eixample Nord, que no existia però que l’Ajuntament tenia previst construir. L’esclat de la bombolla immobiliària va deixar aquell projecte de Tejedor en un calaix, però la L9 ja havia arribat al barri, que encara és un solar. Aquesta estació estarà tancada el 12 de febrer quan s’inauguri el tram T1-Zona Universitària -igual que l’estació del Camp Nou-, i només s’obrirà quan es pugui urbanitzar aquella zona.

Començar les obres pels extrems?

Per una raó que els tècnics no saben explicar, dues de les infraestructures més importants de l’àrea metropolitana, que uneixen el Besòs amb el Llobregat, s’han començat pels extrems, i s’ha deixat el tram central -el que en teoria tindria més usuaris- per al final. Ha passat amb el tramvia (l’exalcalde Xavier Trias va descartar totalment unir-ne els dos extrems) i ha passat amb la L9. El tram entre la Zona Franca i la Sagrera, i també el ramal fins a la Zona Franca per la Marina, han quedat penjats per culpa de la crisi i la falta de finançament. El cost sencer de la L9 quan s’acabi serà de 5.942 milions d’euros, dels quals 1.940 són dels dos trams del nord (Badalona i Santa Coloma de Gramenet), i 2.900, del tram que s’inaugurarà el 12 de febrer. Els 1.100 milions restants són els que falten per acabar el ramal de la Zona Franca (280 milions), i els 820 per acabar el tram central. D’aquest tram central, encara falta fer el túnel entre Lesseps i Manuel Girona, per exemple.

Els gairebé 6.000 milions d’euros que costarà la línia 9 són estrictament de l’obra, però si es té en compte el finançament i les hipoteques, el cost quasi es triplica. L’explicació, en gran part, es deu al canvi de sistema de finançament el 2007, quan el primer impacte de la crisi va deixar la Generalitat sense diners per acabar l’obra. En lloc d’aturar la construcció, el govern del tripartit va preferir concessionar les estacions i part de l’obra feta a empreses privades perquè fossin elles les que les acabessin, a canvi d’uns cànons que llasten els pressupostos futurs de la Generalitat.

• 

Ratxa seca

Practicament, des del dia que vaig neixer, no ha plogut. No et preocupis que de tu nodiran que ets una dona d'aigua. I a vui el meteoroleg miquel Bernis t'explica per que tu no vols que plogui.
.Acabava de passar la castanyada i vam començar la setmana amb un temporal de pluja i de mar, amb una rovinada tràgica al Sió, i fins i tot amb un tornado a Mont-roig del Camp. Des d’aquell dia ha passat tot el novembre, el desembre, les festes de Nadal i gairebé som al febrer, i en tot aquest temps no ha tornat a ploure de manera destacable a Barcelona, com tampoc ho ha fet en punts del Vallès, del Maresme i fins i tot en alguns sectors de la Catalunya Central. Una sequera extraordinària que segurament no té precedents en 100 anys en molts d’aquests llocs, i que gràcies a les dades històriques de l’Observatori Fabra del Tibidabo sabem segur que no en té a la ciutat de Barcelona.

• 

Avui s’arriba al 86è dia sense ploure com a mínim un litre per m a la ciutat, cosa que no havia passat mai abans des que es prenen dades a l’Observatori. Fins ara la ratxa més llarga datava del 1928: entre el 22 de maig i el 14 d’agost d’aquell any tampoc va haver-hi cap dia en què s’acumulés com a mínim 1 mm de pluja. De fet, només amb un petit matís la sequera del 1928 la podem considerar més llarga: si en lloc de comptar els dies en què hagi plogut com a mínim 1mm situem el límit en més d’1 mm, la ratxa seca del 1928 s’allarga fins a 108 dies seguits. I encara més. El 14 d’agost, punt final de la sequera, va ploure exactament 1 l/m, i no va ser fins al 7 de setembre que va tornar a fer-ho amb una mica més de ganes.

Símptomes de canvis en el temps de cara a la setmana que veAquestes són les cinc ratxes seques més llargues de la història de l'Observatori Fabra de Barcelona, comptant com a dia de pluja qualsevol en què s'arribi com a mínim a 1 mm:

• 3/11/2015 – 27/1/2016, 85 dies
• 22/5/1928 - 14/8/1928, 85 dies
• 28/5/2007 – 5/8/2007, 70 dies
• 21/6/1923 – 26/8/1923, 67 dies
• 12/11/1966 – 10/1/1967, 60 dies

La sequera de Baltasar

Una altra sequera recent és la que es va produir el 2007. Llavors va haver-hi una ratxa seca de més de 70 dies a Barcelona durant la primavera i l’estiu, i cal tenir en compte que el 2006 ja s’havien produït dues aturades en les pluges de més de 40 jornades. Aquella sequera es va allargar fins poc després de la visita del conseller Francesc Baltasar a la Moreneta, l’abril del 2008.

• 

L'últim dia que va ploure a Barcelona, el 2 de novembre del 2015 / MARC ROVIRA

No hi ha indicis que aquesta situació hagi de canviar, ni a curt ni a mitjà termini. Els mapes del temps no concedeixen gairebé cap opció a la possibilitat que plogui en els pròxims set dies, i els canvis que podrien arribar durant la segona part de la setmana que ve tampoc són gaire clars per ara en aquest sentit.

No sembla gens forassenyat, per tant, pensar que hi acabi havent una ratxa seca de més de 100 dies a Barcelona. Les tendències de cara al febrer tampoc semblen favorables: els models de l’agència nord-americana NOAA dibuixen un febrer encara amb menys pluges del que és habitual a bona part del sud d’Europa, i en canvi amb precipitacions abundants al centre i especialment a la façana oest del continent, on ja han sigut notables els últims mesos. No sembla, doncs, que el patró de temps hagi de canviar durant les pròximes setmanes.

Durant tot aquest període, al Pirineu és on les precipitacions han anat apareixent amb una mica més de regularitat, sobretot al Pirineu Occidental, però en general la neu que hi ha acumulada és clarament inferior a la que caldria esperar en aquesta època de l’any. Aquesta situació no només és causa de les precipitacions més escasses del normal, sinó també dels períodes llargs d’inversió tèrmica, que han fet que sigui a les cotes altes del Pirineu on aquest hivern s’estiguin registrant les temperatures proporcionalment més altes. En molts punts de la serralada el gruix de neu se situa al voltant de la meitat del que caldria esperar, i és especialment escàs en zones com a la comarca del Ripollès i la serra del Cadí.

Malgrat totes aquestes circumstàncies adverses, el nivell de reserves dels pantans del país encara no és especialment preocupant: els embassaments situats a les conques internes de Catalunya presenten un nivell que frega de mitjana el 70%, que si bé és més de 20 punts percentuals inferior al de fa un any per aquestes dates, és encara superior a la mitjana dels 10 últims anys en aquesta època. Els pocs episodis de pluja que hem anat tenint en els últims mesos han sigut molt abundants en alguns casos.

Rodoreda

“No sóc encara com em pensava ésser; sóc, em sembla mentida a mi mateixa, però és cert, una mica ingènua”. Aquesta és una de les anotacions del diari de la Teresa, protagonista de Sóc una dona honrada?, debut de Mercè Rodoreda l’any 1933 i primera de les cinc novel·les incloses al tercer i últim volum de l’obra narrativa completa, Obra de joventut. Novel·les, narracions, periodisme, que han coeditat Edicions 62 i l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda. “Des de 62 hem acotat el que havia de ser l’edició de les obres completes de Rodoreda a la narrativa -diu Jordi Cornudella, encarregat del projecte-. La primera edició de les obres completes va ser pactada per Joaquim Molas el 1965, però no va aparèixer fins al 1976”.

Al volum, el professor Molas -que va morir el març de l’any passat- reconstrueix aquest retard. Entre les raons principals hi havia “la crisi i divisió de l’empresa [Edicions 62] el 1969 i la seva lenta recuperació al llarg dels 70”, però també “la necessitat, després de les purgues realitzades, de disposar de material sense que això suposés perjudicar la vida individual de les obres que anava escrivint i publicant sobre la marxa”. El 1965 Rodoreda havia escrit a Molas: “Hi ha quatre novel·les que voldria deixar mortes, Sóc una dona honrada?, Crim, Del que hom no pot fugir i Un dia de la vida d’un home, per dolentes”. Són les quatre primeres ficcions llargues que els lectors trobaran a Novel·les de joventut, coronades per la primera versió d’Aloma, publicada el 1938, en plena Guerra Civil, pocs mesos abans del llarg exili de l’autora, primer a França, i més endavant a Suïssa. “El cas de Rodoreda és força singular en el panorama editorial català per la seva bigàmia -recorda Cornudella-. Es va casar amb Joan Sales, que li va publicar les novel·les, i el seu segon matrimoni editorial va ser amb Josep Maria Castellet, que li publicava els contes i les obres completes”.

La lleugeresa dels primers anys

A hores d’ara, aquesta duplicitat continua activa: Maria Bohigas publica les novel·les per separat -aquesta primavera rellançarà La plaça del Diamant - i Grup 62 va recuperar en format butxaca Tots els contes, dels quals ha venut “uns quants milers d’exemplars”, segons Cornudella, i el 2008 va donar a conèixer els dos primers volums de la Narrativa completa, que ara és complementada amb l’obra primerenca de l’escriptora. “Rodoreda és un clàssic, un dels grans autors europeus del segle XX, i això justifica la publicació d’un volum no canònic com aquest -reconeix Cornudella-. Encara que ella no volgués que aquestes novel·les es tornessin a publicar, circulaven en llibreries de vell i en fotocòpies”. La mateixa Fundació Mercè Rodoreda i l’IEC havien acabat accedint a publicar-les, dividides en dos volums, el 2002 i el 2006. Novel·les de joventut inclou també l’ Aloma de 1938, catorze contes per a adults publicats entre 1933 i 1938 en diaris i revistes -amb dues narracions inèdites fins a la mort de l’autora, Boira iQuant de temps feia... -, setze contes infantils divulgats a través de La Publicitat entre el 1935 i el 1936 i una generosa secció d’articles, reportatges, ressenyes i entrevistes. “Donen la visió d’una periodista autodidacta, però amb un camp d’interessos enormes -resumeix Cornudella-. En algunes entrevistes hi surt la vena irònica i sarcàstica de Rodoreda, que es pot comprovar en els textos dedicats a Carles Soldevila i Sebastià Juan Arbó”.

Cornudella descriu les quatre primeres novel·les a partir de la “lleugeresa”, però també en destaca el pes paròdic: “Se situen a la rastellera del que havia de ser l’Escola de Sabadell. Es nota que el novel·lista que en aquells moments li agrada és Francesc Trabal”. Roser Porta, que signa un interessant estudi sobre el vessant periodístic de l’autora, recorda “que l’humor és un dels trets que caracteritzen l’obra de preguerra de Rodoreda, també la periodística i l’assaig epistolar”.

L’ocàs de les obres completes

A la dècada dels 70, quan va sortir la primera versió de les obres completes de Rodoreda, Edicions 62 publicava una quantitat notable d’obres completes. “El mercat català ha canviat, no sé si per a bé o per a mal, i aquest format funciona molt poc -diu Cornudella-. Ara, una obra completa és una operació sense ànim de lucre, però també ha de ser sense ànim de pèrdua, per això un llibre així és tan difícilment assumible sense subvenció o coedició”. Els pròxims quatre volums, que inclouen el catàleg raonat de la producció pictòrica de l’escriptora, l’epistolari, el teatre i la poesia, seran assumits únicament per la Fundació Rodoreda i l’IEC.

el pes

Mes que la bossa, el que hem de vigilar amb tu es el  teu pes. t'has de posar gordita ben aviat, perque puguis pujar a Bigues, jugar amb l'Ares i ferte gran.Se que anar d'hospitals es pesat, pero val la pena. Pensa quan et donin tot allo sense gluten i no se quines coses mes, que no ho fan per fastigejarte sino per el teu be. Noia, encara has vingut a un mon, n'hi han d'altres, on no en sabem mes. Segueixo amb delit els teus progressos petita.

 Guillem Frontera diu que no és la primera vegada que Catalunya -¿o hauríem de dir Barcelona?- queda al marge d’esdeveniments culturals d’abast internacional dels quals el país és una primera matèria necessària i insubstituïble. Aquests dies, quan lamentem ( Ara.cat, dilluns de la setmana passada, per exemple) que l’exposició que revisa l’obra de Joaquim Torres-García al MoMA no pugui ser vista a Barcelona, no és sobrer recordar que el 1991 una altra gran exposició d’aquest artista va tenir lloc a l’IVAM valencià (amb ramificacions com La Escuela del Sur, al centre Reina Sofia de Madrid, entre altres) i que Barcelona en quedà al marge. No hi ha hagut sort amb aquest gegant uruguaià/català de l’art contemporani, cada dia més reconegut i més cobejat pels grans museus d’arreu del món. ¿Veritat que l’obra de Torres-García s’hauria de moure entorn d’un eix imaginari que unís Barcelona i Montevideo? D’aquí, a París, a Madrid i a Nova York, fins i tot a Palma, on va anar cridat per Antoni Gaudí, cridat a la vegada pel bisbe Campins per rehabilitar la Seu de Mallorca. (El pintor hi havia de dissenyar uns vitralls.) Però Barcelona no ha volgut o no ha pogut satisfer aquesta mena de responsabilitat cultural que la Història de molt bon gust li havia encomanat. Però no cal posar-se patètics: la Història no es cansa de donar feina, sense destriar si els països o els llocs estan en condicions de dur-la a cap amb una mica d’eficàcia. Una de les claus per entendre el present és la mancança de les atribucions pròpies d’un estat per poder atendre correctament les demandes de la Història -i les del present-. I les del futur, per entendre’ns.

Barcelona és ciutat mironiana i -no tant- picassiana, pràcticament gens daliniana, a més de ser el centre indiscutible del món d’Antoni Tàpies i referència ineludible d’altres artistes de relleu notori. En les seves dues primeres qualitats, val a dir que Barcelona ha hagut de treballar fort per recuperar allò que havia tingut però que no hauria pogut impulsar més enllà de l’àmbit català. El país ha exportat molt de talent grenyal per manca d’espai i de mitjans, i la seva recuperació és costosa. Penseu en Gerard Piqué, Jordi Alba, Cesc Fàbregas -ara Nolito, ja ho veurem-, per posar exemples immediats de coneixement més comú. D’altra banda, la ciutat no ha tingut mai ni té encara la força expansiva que tingueren Roma o París i que ara es disputen Nova York i Berlín. No és la gran metròpoli que de vegades hem somiat, i aquesta condició -no pas mancança-és la que explica que tan poques vegades hagi figurat en els itineraris de les grans exposicions d’abast mundial. Però no per això ens hauríem de flagel·lar: ¿potser tenim una de les millors simfòniques del món, o un museu equiparable al Prado o a l’Ermitage? Aquestes continuen sent qüestions d’estat.

D’aquestes qüestions se’n sol parlar en relació a la capacitat de la cultura -sobretot de l’art- d’atreure turisme “de qualitat” -entengui’s: amb una pila de doblers-. En aquest sentit, l’atractiu de Barcelona és la ciutat en si mateixa, com a subjecte cultural d’una personalitat molt marcada, però no com a motor de grans esdeveniments. Els valors culturals barcelonins de més bona acollida tenen caràcter permanent -ja es veurà finalment què passa amb la Sagrada Família-. El turisme cultural difícilment escollirà Barcelona per acudir a una exposició de gran impacte mediàtic, ja que el cost d’aquests fastos no sempre és assumible pels pressupostos de les institucions ni per la generositat dels mecenes. Amb un estat propi canviarien moltes coses, però qui s’atreviria a pronosticar esplendors culturals que posessin Barcelona a la mateixa llista de París, Berlín o Nova York?

El nou país, però, hauria de ser d’una altra manera, hauria de saber celebrar el que té i descobrir les seves possibilitats reals. El lector em permetrà recordar la forta impressió que em causà, a Palma, entrar quasi sense proposar-m’ho a la seu mallorquina del Museu d’Art Espanyol Contemporani (Fundació Juan March), i veure-hi una exposició de tretze gravats de Morandi en una saleta d’apropiada discreció. De vegades, el to d’una ciutat el poden donar manifestacions culturals de gran nivell i renou escàs -el suficient perquè el ciutadà i el visitant n’estiguin informats.

Barcelona podria ser la primera ciutat del món a mostrar-se tal com és: amb els béns culturals permanents -de gran impacte, si és d’això que es tracta- enriquits per l’amigable complicitat de l’acurada programació d’unes activitats culturals de substància inversament proporcional al seu volum.

el besavi

PAPA: quina tranquilitat pronuciar ara aquestes dos silabas.Anomenarles et tornava el sentit al mon i ell te l’explicava com podía amb el que sabia per intentar tornar la rao al caos dels anys 50. Potser la casa no era un niu, pero podias agafarli la ma. Molt aviat ja no vaig poder tornar a casa des de el fons de mi mateix per trobar el refugi. Pero sempre podies trobar aquella mirada dubitativa pero plaent, que s’enfrentava a tu pero que al final t’ajudaria. I per Sant Josep, la teva famosa crema catalana.

PARE: La paraula pare esta plena de viatges a Andorra, de sobretaules curtes  en silenci on les paraules buides et deien que tu series diferent, ni millor ni pitjor, i que al llarg de la vida, ja sense tu, seriem un i cadascun unics els germans La paraula que fa que cada capvespre pensi en trucar te i que finalment escrita en aquell gran cendrer, la veig cada mati quan anem a donar el menjar a les gallines i al teu ultim amic, el Bigotis. I tot el dia aquelles maquetes de cases i trens que tu no havies pogut portar.

el bullying

Lady Gaga, el nom artístic darrere el qual s’amaga Stefani Joanne Angelina Germanotta, va ser víctima de bullying abans de convertir-se en estrella mundial. Un dia els seus companys de classe la van agafar i la van llençar en un contenidor d’escombraries. Angelina Germanotta era una persona insegura, tal com ella mateixa ha explicat diverses vegades. Creia que tenia el nas massa gros i que mai tindria el cos de ballarina en què somiava. Però ara els mateixos que abans li feien la vida impossible li demanen entrades per als seus concerts, que Lady Gaga sempre aprofita per fer activisme contra l’assetjament. “He vingut aquí a dir-vos que algun dia tindreu un escenari damunt del qual posar-vos drets i ballar i cantar. Vull que oblideu les vostres inseguretats, i a totes aquelles persones que alguna vegada us han fet sentir que no encaixeu, o que no sou prou bons i que no balleu i canteu prou bé, o que mai omplireu el Madison Square Garden, recordeu que sou superestrelles, i que vau néixer així”, va cridar la cantant en un dels seus concerts a Nova York.

Evitar el suïcidi en menors

La croada de l’artista contra el bullying va més enllà, i fins i tot va crear una fundació per combatre’l, la Born This Way Foundation, que presideix la seva mare, Cynthia Germanotta. “La meva fundació no és una venjança per les meves experiències, que quedi clar. Però ara sóc una dona, tinc una veu a l’univers i vull fer tot el que pugui per marcar la diferència i mobilitzar els joves a canviar el món”, va explicar la cantant en una entrevista alNew York Times. Lady Gaga fins i tot s’ha reunit amb Barack Obama per eradicar aquesta plaga. Durant el seu mandat, el fins aquest any secretari d’Educació dels EUA, Arne Duncan, va recalcar la necessitat de treballar contra el bullying, que no només augmenta la taxa de suïcidis en adolescents, sinó que influeix negativament en el rendiment educatiu dels joves. “Jo era una noia d’excel·lents, però quan em van començar a assetjar no podia concentrar-me i no volia anar a l’escola”, explica Lady Gaga.

Mar Badia, professora a la UOC i al departament de psicologia i educació de la UAB, assenyala que angoixar-se per anar a classe és una de les conductes que poden alertar d’un cas d’assetjament. Aquesta experta considera molt positiu que persones com Lady Gaga, amb milions de seguidors, facin un pas endavant i visibilitzin la plaga delbullying. Però també hi veu limitacions: “En la lluita contra l’assetjament hauríem de buscar models més reals. Al cap i a la fi, les celebrities estan embolcallades d’una aura de glamur poc freqüent. Encara que el seu activisme sigui beneficiós, hauríem de buscar més la normalitat”, assenyala la psicòloga. Al cap i a la fi, no tothom podrà posar-se dret dalt d’un escenari i omplir el Madison Square Garden de Nova York.

Una altra celebrity que últimament s’ha pres seriosament la lluita contra el bullying és Kylie Jenner, la petita del clan Kardashian. Ella mateixa ha confessat que va patir assetjament a partir dels 9 anys, quan va començar a participar -juntament amb la seva família- al realitytelevisiu Keeping up with the Kardashians. En el seu cas, explica: “A l’escola m’insultaven perquè deien que la gent només volia estar amb mi perquè era famosa”. Una problemàtica que pocs del 20% dels nens catalans que han patit bullying deuen haver viscut.

Així i tot, amb 48 milions de seguidors a Instagram, Kylie Jenner també ha viscut de prop el camp adobat per als trols en què es poden convertir les xarxes. Segons una recerca de la UOC, el ciberassetjament ja representa el 25% dels casos de bullying. En el cas de Kylie Jener, recentment ha impulsat la campanya #Iammorethan (“Sóc més que...”), en què anima totes les persones que han patit assetjament a compartir les seves experiències i a desfer-se de les inseguretats. “Tots som més del que aparentem. Tothom té les seves guerres, així que siguem respectuosos i amables amb els altres”, diu un dels missatges que la celebrity va compartir.

Cànons de bellesa

A tot això, a Kylie Jenner alguna vegada se li ha criticat que  les imatges que ella publica a Instagram - selfies hipersexualitzades, bàsicament- disten molt d’una visió alternativa als habituals rols i cànons de bellesa femenins. I aquest és un dels handicaps de què parla Badia. “Algú que ha patit bullyin g pot pensar: «Si jo tingués el teu cos també estaria segura de mi mateixa»”, il·lustra l’experta.

Per això, recalca, la millor opció és educació, educació i més educació. “El que ha de canviar és la mirada. La manera com es capten els missatges que puguin enviar les celebrities té a veure amb aquesta mirada”, assenyala. “Si una persona que no ha rebut una educació en aquest sentit, el missatge d’un referent social pot fer-lo reaccionar en un determinat moment, però al cap de dos dies ho oblida”, raona.

Una tercera celebrity que ha irromput amb força en la lluita contra l’assetjament és Aless Gibaja, també conegut com “el Paris Hilton espanyol”. DJ i estrella a YouTube, Gibaja -famós per la seva salutació “ Hola, bebés!”- té prop de  300.000 seguidors a Facebook i ha protagonitzat diverses campanyes publicitàries. En el seu cas, el missatge antiassetjament ha calat bastant, sobretot en les víctimes potencials.

Aless Gibaja i el Pink Army

Curiosament, ell, que sempre ha sigut diferent, no ha patit mai bullying. Té una autoestima sana i es vesteix com li ve de gust per més que el puguin criticar, però sap que sortir dels cànons habituals et pot convertir en un blanc fàcil. Per això utilitza les seves plataformes per reforçar el missatge que la diferència és bona, i que els valors que cal potenciar són “la tolerància, el respecte, l’amor, la pau i la igualtat”. Amb un discurs hippie, i intencionadament ensucrat, ha aconseguit crear una comunitat que ell anomena “soldats de la felicitat”, membres del seu Pink Army (“Exèrcit rosa”).

• 

Aless Gibaja, també conegut com "el Paris Hilton espanyol" / GETTY

I la realitat és que, tot i els insults per bitxo raro que Gibaja rep a les xarxes, els missatges del DJ no es perden, són efectius, tenint en compte els comentaris que rep: “Aless, el bullyingpodia amb mi i vaig començar amb les autolesions. Vaig començar a seguir-te i vaig deixar de fer-ho. Gràcies per tot. Te’n dec una. Zero drames, sempre smile!” ¿La seva estratègia? Demostrar que és diferent i que no passa res per ser-ho.

Pautes per saber si un menor pateix assetjament escolar

Aquesta setmana, gairebé un mes després del suïcidi del jove Alan, un transsexual de 17 anys que patia assetjament, s'ha conegut que un altre nen d’11 anys es va treure la vida a l'octubre. Segons els seus pares, va tirar-se d’un cinquè pis pel bullying que li feien els companys. “No suporto anar a l’escola, i aquesta és l’única manera de fer-ho”, va deixar escrit en una carta. En tots dos casos, la societat s’ha preguntat què ha passat perquè s’arribés a aquest punt. Segons Mar Badia, professora d’educació i psicologia a la UAB i a la UOC, les víctimes, amb una autoestima molt baixa, “a vegades senten tanta vergonya que no ho comuniquen i assumeixen com a normal aquesta situació”.

L’experta assenyala algunes conductes que poden alertar els pares que el nen pateix alguna mena de maltractament. Una és que desapareixen les ganes d’anar a l’escola, fins al punt que anar-hi li provoca ansietat, angoixa i nerviosisme. Fins i tot pot arribar a plorar sense motiu aparent. Que no vulgui parlar mai de l’escola o que no tingui gaires amics -i que no el convidin a aniversaris o festes d’altres companys- també pot ser un símptoma de bullying, igual que el fet que busqui fer amics d’altres classes o de cursos més baixos que els seus.

remake

TRAMA. En les últimes setmanes, hem sentit a dir que les giragonses de la vida política catalana semblen obra d’un guionista especialment creatiu. I potser sí, que els girs argumentals i els desenllaços sorpresa han fet que la realitat catalana es disfressi de vodevil o de sainet. Però si tot el que ens ha passat es pogués atribuir al talent d’un únic creador, un guionista de cinema, li hauríem de retreure certa falta d’originalitat en la trama principal del film. Quina és, la trama principal? Més o menys aquesta: Catalunya és un país amb identitat nacional, històricament insatisfet amb la seva pertinença a Espanya, però sense prou força ni energia per bastir un projecte propi. Això ha generat en els últims dos segles un cicle continu d’estira-i-arronsa, amb períodes de revolta a Catalunya, intents de reforma a Espanya i refluxos repressius que ens situen, una vegada i una altra, a la casella de sortida, l’empat etern. The end.

REFERÈNDUM. La vigorosa irrupció de l’independentisme polític -una novetat en termes històrics- semblava que podia canviar l’argument. Puigdemont i Junqueras governen a la Generalitat, però, mentrestant, els greus errors i les limitacions del sobiranisme han donat ales a l’esquerra renovadora d’Ada Colau i Podem, que va guanyar les eleccions del 20-D després d’aconseguir que Pablo Iglesias es comprometés a defensar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Sens dubte és un èxit rellevant. Però només ha passat un mes, el grup d’En Comú Podem ha renunciat a tenir grup propi (a diferència dels diputats valencians de Compromís), i els seus dirigents contemplen amb resignació com la promesa del referèndum s’esvaeix en l’aposta de Pablo Iglesias per un govern de coalició amb el PSOE. Deixant de banda el fet que, en parlar de la consulta, importa el què i no el com, perquè de referèndums n’hi ha de moltes menes; tot depèn de què es pregunti (i si hi ha més de dues respostes possibles, com suggereix Ada Colau).

PRECEDENTS. Han aparegut veus catalanes molt i molt d’esquerres defensant que, davant la possibilitat d’un canvi de govern a Espanya que enviï Rajoy a la paperera de la història, per dir-ho en llenguatge cupaire, el referèndum català no pot ser un entrebanc, perquè hi ha coses més urgents. I en sentir-ho, un no pot deixar de pensar que el nostre guionista, el que escriu la nostra pel·li, ha tornat a repetir el vell argument: les esquerres espanyoles sedueixen els votants catalans amb promeses, capten els seus vots, obtenen una posició de força, s’obliden del que han promès apel·lant a un bé superior (la derrota de les dretes espanyoles) i, si a Catalunya algú intenta reclamar, se l’acusa d’insolidari. Va passar exactament igual el 1873, quan Lostau va proclamar l’Estat Català, i Pi i Margall el va convèncer que no posés en perill la Primera República. I el 1931, quan a Macià li van dir que l’acte de sobirania del 14 d’abril donaria ales als monàrquics. I el 2004, quan el PSOE de Zapatero va arrasar a Catalunya després d’haver fet la promesa -finalment incomplerta- de donar suport a la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament. Ara som al 2016, i un cop més la reivindicació catalana és utilitzada per interessos aliens. Deu ser la nova política, però el guió és el de sempre. Vivim en una pel·lícula dolenta, previsible; un remake de mala qualitat.

els socialistes com els del espanyol acaben en EZ

Pedro Sánchez tenia un guió que ahir va saltar pels aires per partida doble. Primer quan Iglesias va aparcar alegrement el referèndum (¿quin cost tindrà aquest moviment per a En Comú Podem?) i li va oferir els seus vots per a un govern de coalició. I després al vespre quan Rajoy es va apartar de la cursa i va traspassar tota la responsabilitat del que passi a partir d’ara al líder socialista, que sobre el paper té més suports que ell. Ara Sánchez està sol, al mig de la plaça, amb Rajoy i Iglesias còmodament refugiats a la graderia, mentre a ell li toca lidiar amb el brau de la governabilitat. I com un torero en el seu dia gran, el cap de files socialista només pot fer dues coses: o agafa el toro per les banyes i intenta de veritat fer un govern d’esquerres (que, atenció, necessita l’abstenció d’ERC i DL, que tenen opinions molt dispars sobre la qüestió), o directament surt corrents i se’n va a casa perquè algú altre (Susana Díaz) es mengi el gripau de la gran coalició o les eleccions. O president o res. No hi ha terme mitjà. I el temps ja corre

sequera

A Catalunya el 2015 també va ser un any especialment càlid, sobretot al juny i al juliol, els mesos en què els termòmetres es van disparar més clarament per sobre de la normalitat. Segons dades del Meteocat, l’any passat ha quedat situat entre els quatre anys més càlids des del 1950, amb unes dades molt semblant a les del 2014, 2011 i 2006. En general aquests anys la temperatura mitjana es va situar al voltant d’1,6 ºC per sobre de la referència 1961-1990. Per tant, tot i que a Catalunya l’estiu va ser molt dur, en general l’any no va marcar tantes diferències amb els anteriors, com sí que va passar a escala global.

A nivell més local l’Observatori Fabra de Barcelona, ubicat al Tibidabo, sí que va igualar el seu rècord de més de 100 anys: la mitjana de 16,6º és igual a la més alta fins ara, que datava del 2006. Tot i que aquest cap de setmana passat el fred es va fer evident, en general l’hivern està sent molt suau, ho va ser el desembre, va camí de ser-ho el gener, i les previsions de l’agència nord-americana NOAA fan pensar que aquesta tendència es pot allargar durant el febrer en bona part d’Europa, també al Mediterrani.

Ratxa seca

Sens dubte, però, el que més preocupa a Catalunya no són les temperatures sinó la falta de pluges que afecta molts indrets. La dada més rotunda i més clara en aquest aspecte és la de Barcelona: avui fa 79 dies que no plou com a mínim 1 l/m a la ciutat, i tot fa pensar que aquesta ratxa seca acabarà superant la més llarga que hi ha hagut a la ciutat en 100 anys. Segons dades de l’Observatori Fabra del Tibidabo, la seqüència de dies més llarga sense que hi hagi hagut un dia amb pluja igual o superior a 1 l/més de 85 dies, i es va produir entre el 22 de maig i el 14 d’agost del 1928. Des de llavors no hi ha cap precedent d’una absència de pluja tan llarga a la ciutat, i les previsions a curt termini fan pensar que és molt probable que la ratxa d’aquest any acabi superant aquest rècord i fins i tot s’allargui alguns dies més.

Avui fa 79 dies que no plou com a mínim 1 litre per metre quadrat a Barcelona

Les precipitacions acostumen a tenir sempre una distribució irregular, cosa que dificulta poder generalitzar, com sí que es pot fer més clarament amb la temperatura. Tot i això les dades de seguiment de la sequera que fa el Meteocat permeten afirmar que els últims dotze mesos han sigut excepcionalment secs no només al voltant de Barcelona, sinó també en àmbits com el Vallès, el Penedès, punts del Bages, de l’Empordà i del pla de Lleida. En tots aquests sectors les condicions són de sequera excepcional si comptem els últims 12 mesos, i aquesta escassetat de pluges també es dibuixa si ens remuntem a les dades dels últims dos anys. La majoria de comarques tenen dèficit de pluges, tot i que no sigui tan marcat, i només alguns sectors del Pirineu mantenen en els últims mesos precipitacions normals o fins i tot superiors a les habituals.

Embassaments al 70%

El fet que durant els últims mesos hi hagi hagut molt pocs episodis de pluja, però molt abundants, fa que el territori, els camps i els boscos estiguin notant aquesta sequera molt més que els embassaments. Actualment els pantans de les conques internes mantenen un nivell superior encara al 70%. Les previsions de l’agència americana NOAA no marquen tendències clares de cara als pròxims mesos, un fet positiu si tenim en compte que fins ara han encertat la falta de pluges de l’inici de l’hivern.

arda

Luis Enrique tenia moltes ganes que Aleix Vidal i Arda Turan poguessin jugar amb el Barça. L’entrenador necessitava reforços per donar descans als titulars sense que se’n ressentís el rendiment col·lectiu. Ara, un cop expirada la sanció de la FIFA, el tècnic ja pot comptar amb dos futbolistes que s’havien estat entrenant en silenci des de l’estiu. I l’equip gaudeix d’uns relleus de qualitat i garanties que li permeten aspirar novament als tres títols.

Aleix i Arda només han necessitat quatre partits per demostrar que eren necessaris. L’entrenador els ha fet confiança des del principi. “Necessito que juguin el màxim de minuts possibles. Per més que t’entrenis, necessites ritme de partits”, explicava a la prèvia del partit contra l’Athletic. A la gespa, el tècnic va apostar per Aleix Vidal com a titular i va fer entrar Arda a la represa quan Messi, amb molèsties musculars, es va quedar al vestidor.

Les variants que volia Luis Enrique

La novetat més destacada a l’onze, però, va ser la d’Aleix Vidal. No per ell sinó pel que significava la seva presència: Dani Alves, titular indiscutible en aquesta posició d’ençà que va arribar al Barça, es quedava a la banqueta per segon partit de Lliga consecutiu. No va jugar d’inici contra el Granada i tampoc ho va fer contra el conjunt basc. L’única diferència és que contra els andalusos va saltar al terreny de joc a la segona meitat i que, contra l’Athletic, es va quedar tot el partit a la banqueta. “No és un toc d’atenció per a Alves. Simplement, que gestiono els minuts de la millor manera possible per arribar al final de temporada amb garanties”, comentava Luis Enrique després del partit.

Això va fer que Aleix Vidal jugués tot el partit sencer i acumulés la seva tercera titularitat consecutiva: dos partits de Lliga i en l’enfrontament intrasetmanal de Copa contra l’Espanyol –tot i que en aquella ocasió va ocupar l’extrem dret per la baixa obligada de Suárez, que estava sancionat.

Aleix Vidal va gaudir de minuts de qualitat. Els que necessitava un futbolista que es va fitxar expressament per ser el relleu de Dani Alves quan el brasiler abandoni el conjunt blaugrana. I minuts que el lateral va saber aprofitar: joc ràpid, sortida de pilota, capacitat física, curses per la banda dreta i centrades precises per als companys. Un digne deixeble del futbolista brasiler. “És l’aportació que esperàvem. Un jugador de banda amb capacitat ofensiva per anar d’àrea a àrea sense descans, amb lucidesa en el joc i capacitat defensiva. I espero que progressi encara més”, deia Luis Enrique. De fet, les dades sobre el seu rendiment individual indiquen que va passar més minuts jugant a camp contrari que no pas en defensa. Aleix Vidal va enganxar-se a la banda dreta per combinar amb els jugadors del mig del camp i desmarcar-se a l’extrem. A més, i a nivell ofensiu, va provar fins a tres rematades a porteria.

Tampoc va desentonar Arda Turan quan va saltar a la gespa per rellevar Messi, al descans. En els 45 minuts, va jugar principalment a la banda dreta de l’atac i va fer l’assistència per al cinquè gol de Suárez.

descomptes

Manel Jadraque fa 25 anys que està vinculat al món de la moda, a marques com Loewe i Luis Vuitton. Però és més conegut per la seva última dècada a la cadena catalana Desigual, on va entrar com a responsable d’operacions i va acabar els últims dos anys com a conseller delegat, fins que va ser cessat del càrrec a mitjans del 2015 i rellevat pel fundador de la marca, Thomas Meyer. Des d’aleshores, la marca de “la vida és xula” està en reestructuració, tant de l’equip directiu com del negoci, un canvi que es veu fins i tot en els seus colors i estampats, que han perdut intensitat.

¿Amb què es queda del seu pas per Desigual?

M’ho vaig passar molt bé i considero un èxit haver constituït una marca global i un producte diferenciat. Hi vaig entrar perquè em vaig enamorar del projecte i el vaig fer créixer. Al principi érem 20 treballadors i quan vaig marxar, 5.000. També em quedo amb tot el procés de digitalització i de vendes online.

¿Es va voler córrer massa a Desigual i per això ara ha de frenar?

Desigual és un exemple de fer negoci i d’èxit empresarial. No vull entrar a fer aquesta mena de valoracions perquè ja no sóc jo qui ho ha de respondre.

Ara que encara hi ha rebaixes. ¿És positiu o negatiu per a les empreses de la moda que hi hagi promocions tot l’any?

La primera divisió d’aquesta lliga és als Estats Units i si volem progressar hem de mirar cap allà. Ells tenen completament integrada la cultura de les promocions tot l’any, l’oferta és altíssima i la competència també. Aquest any el Black Friday ha servit per esperonar les compres. Evidentment anem cap allà i és positiu per a les vendes.

Però per als petits comerciants és un esforç extra, perquè no tenen la mateixa capacitat que pot tenir Desigual, per exemple.

Les promocions són una droga, acabes enganxant-hi. Però és veritat que els grans ho poden fer més i que els petits i els distribuïdors multimarca ho tenen més complicat. Però són les marques les que els han de facilitar les rebaixes i promocions.

Del sector de la moda ha passat a un petit grup de negocis vinculats a la innovació digital i les start-ups .

No és un grup tan petit. Antai i BeRepublic [dels fundadors de Wallapop] és un dels principals ecosistemes de Barcelona i involucra unes 250 persones. A Desigual ja vaig fer créixer una empresa de menys de cent empleats a 5.000. Accelerar el talent digital és un sector amb un gran creixement i aconseguirem fer-ho gran.

¿A què es dedica exactament a Talent Republic?

Represento el conseller delegat més tradicional que vol renovar l’estratègia digital de la seva companyia. Treballem el talent i ajudem els comitès de direcció a millorar les seves competències digitals.

¿Quins perfils s’han interessat fins ara a fer aquest aprenentatge?

És força genèric, però el meu gran objectiu és aconseguir que s’impliquin els consellers delegats. La transformació digital ha de venir de la direcció. Per sectors, els més interessats són les telecomunicacions, els bancs i les assegurances.

¿Quines són les mancances de les empreses catalanes en el procés de digitalització?

El canvi de xip. Els directius de les grans empreses catalanes són cracs en el seu sector, però potser porten 20 anys treballant-hi i no dediquen ni un 5% del seu temps al món digital, mentre volen aconseguir que un 10% de les seves vendes vingui d’internet. Si vols aconseguir aquest percentatge de vendes online també has de dedicar-hi, com a mínim, un 10% del teu temps. A més, hi ha grans diferències. Hi ha sectors que depenen de la digitalització, com la banca o els viatges; n’hi ha que estan en ple desenvolupament, com la moda, i d’altres que tot just hi entren, com l’alimentació o l’automòbil.

¿Els comerciants tradicionals tenen motius per patir pel creixent interès de les grans corporacions en el comerç electrònic?

No hem de ser apocalíptics. El comerç minorista sempre serà el més important. És una activitat social. Des del meu punt de vista, en un futur veurem com el comerç serà un 75% físic i un 25% digital.

Un altre repte dels negocis digitals és la fiscalitat.

És normal que els grans de l’ e-commerce busquin optimitzar la seva fiscalitat. Estic d’acord amb els petits comerciants, en el sentit que han de tenir les mateixes obligacions fiscals que ells, però el comerç en línia va néixer el 2005, ara és adolescent, encara és rebel i fa dolenteries, però al final tot es posarà a lloc.

zona alta

A Barcelona hi ha un total de 61 benzineres, segons les dades del consistori. I aviat podrien ser 62. Però la nova, que està en procés d’instal·lació a un petit solar del carrer Eduardo Conde, al barri de Sarrià, ha posat la zona alta de la ciutat en peu de guerra. Sobretot, pel fet que es vol construir a escassos metres de dos centres escolars: el Sagrado Corazón Corazonistas -situat a menys de 40 metres del solar- i el Liceu Francès. A un carrer estret que des del 2011 està definit com a camí escolar i que, per tant, de dilluns a divendres en hora punta s’omple de nens carregant motxilles. De fet, com passa a molts punts de Sarrià-Sant Gervasi, el districte que té una concentració més alta d’escoles per metre quadrat.

A més, el carrer Eduardo Conde disposa d’una única vorera -i no especialment ampla- situada precisament al costat del solar de la polèmica. I amb un únic carril de circulació en sentit descendent, que és des del que es preveu l’accés de vehicles a la nova instal·lació.

Tots aquests condicionants, també sumats a punts com la proximitat dels jardins públics de la Vil·la Amèlia i d’espais com la Clínica Cima, han fet indignar el barri i molt especialment la comunitat educativa que hi ha. Demanen que el projecte, promogut per l’empresa Rquer, no tiri endavant i pressionen el consistori perquè declini la sol·licitud de llicència demanada. Abans de Nadal els veïns van signar una sonora campanya de mobilitzacions que també va implicar entitats de Pedralbes per exigir al govern d’Ada Colau que no autoritzés el projecte. La campanya ha mobilitzat associacions de veïns, AMPA, la direcció de les escoles i ciutadans a títol individual.

Però ara han canviat de tàctica: busquen la via negociada. Per això s’estan duent a terme reunions entre les diferents parts implicades, per trobar una alternativa que convenci el promotor de no impulsar la benzinera i que el solar es pugui destinar a una activitat que generi menys oposició.

“La millor manera és arribar a un acord amb el promotor perquè la benzinera no s’acabi fent”, resumeix Cristóbal Calzado, director del col·legi Sagrado Corazón, que concreta que els diferents col·lectius que s’han donat cita en les concentracions setmanals de protesta han decidit rebaixar el to de la mobilització, que es feia cada divendres, i pressionar per la via del diàleg.

Al seu torn, l’Ajuntament concreta que el projecte, que es defineix com una benzinera low-cost perquè funciona com a autoservei, es troba en el punt de la tramitació de la llicència i que aquest és un procediment reglat que, això sí, es vol que sigui al més obert possible als veïns.

“Si compleix, tirarà endavant”

“No hi ha marge per denegar la llicència si la benzinera compleix totes les normes establertes”, apunta el regidor del districte, Gerardo Pisarello. De fet, el ple de Sarrià-Sant Gervasi va denegar una proposta del PP perquè l’Ajuntament aconseguís la propietat del solar i li donés un ús públic. Barcelona en Comú no va donar suport a la iniciativa i la postura de l’equip de govern no s’ha mogut de la necessitat d’estudiar que el projecte s’ajusti a la legalitat. De fet, l’activitat està reglada per una normativa estatal. “Com a districte estem molt a sobre i som molt exigents amb això que compleixi tots els requisits i informes que estableix la normativa. Només quan l’expedient compti amb tots els informes favorables i es compleixi el 100% del que fixa la normativa, tirarà endavant”, apunta Pisarello.

Camí escolar

Els veïns tenen coneixement des del mes d’abril, quan van rebre la pertinent comunicació oficial, del tipus de projecte que es preveia instal·lar al solar. I diferents entitats, des de les escoles fins a les associacions de veïns, es van involucrar des d’aquell moment en la presentació d’al·legacions. A banda de posar de manifest el que consideren un risc per als centenars d’alumnes que cada dia transiten a peu per aquest carrer, també focalitzen els recels en els problemes de circulació afegits que creuen que pot provocar i en els riscos per a la salut.

“Veiem que el projecte vulnera clarament els nostres drets”, apunta el director del Sagrado Corazón, que remarca que hi ha tres benzineres equidistants d’aquesta i que, per tant, la demanda està coberta al districte, on ja n’hi ha quatre.

La previsió amb què treballen els promotors d’aquesta benzinera és que serveixi per distribuir 300.000 litres de carburant cada mes i, per normativa, les diferents instal·lacions haurien d’ocupar menys de 300 metres quadrats -tot i que la parcel·la superi els 400 metres. Contra la benzinera, la zona alta recupera ara l’esperit de protesta de què va fer gala quan s’estudiava ubicar la gossera al costat del Parc de l’Oreneta.

consellers

El nou govern ha quedat formalment configurat un cop el vice-president de l’executiu i els nous consellers han promès el càrrec. No hi ha hagut novetat en la fórmula del prometatge, que ha estat l’habitual. ‘Prometeu complir fidelment d’acord amb la llei les obligacions del càrrec que assumiu al servei de Catalunya i amb lleialtat al president de la Generalitat de Catalunya?’, ha demanat Carles Puigdemont un a un. Tots sense excepció han respost: ‘Sí, ho prometo’.

Només quatre consellers de l’anterior executiu repeteixen, Neus Munté, Meritxell Borràs, Sati Vila i Jordi Jané. Oriol Junqueras és el nou vice-president d’un executiu compartit entre CDC i ERC. L’abraçada més emotiva de la presa de possessió l’han protagonitzat la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret, i la presidenta del parlament, Carme Forcadell, companyes a l’ANC.

El president Puigdemont ha demanat als nous consellers que guardin ‘fidelitat’ a les institucions catalanes, i s’ha mostrat convençut que seran ‘conscients de l’encàrrec’ que els ha fet el país. ‘Us demano lleialtat, que no renuncieu a res i que siguem fidels a aquella idea que ja vaig expressar de fer les coses el màxim de bé, el màxim d’explicades i el màxim d’implicades’, ha dit. El president ha agraït als consellers sortints que hagin ‘aguantat molt bé el tipus’ en moments ‘molt difícils’.

‘Estic segur que la guardareu fins al darrer segon de la vostra responsabilitat i que sou conscients de l’encàrrec que us fa el país. Tots sabreu guardar aquest respecte institucional, aquesta exigència amb l’encàrrec que fa el poble de Catalunya d’una manera tan exemplar com els que us han precedit’, ha opinat.

Puigdemont ha reclamat al nou govern lleialtat, però també que expliquin als ciutadans tot allò que fan. ‘Assumiu un gran honor, ho fareu molt bé, i jo en serè testimoni i us ho podré agrair’, ha dit.

Però el president també ha tingut paraules per als consellers sortints, a qui els ha volgut agrair la seva feina i que hagin estat ‘servidors lleials i soferts del país, del govern i amb lleialtat al president Mas’. En nom seu, del Parlament i del poble de Catalunya, els ha donat unes ‘gràcies monumentals’. ‘Heu aguantat molt bé el tipus en unes condicions que probablement a alguns els haurien tombat d’esquena, i ho heu fet amb una gran dignitat’, ha reconegut.

Ha admès que els consellers ‘han patit molt’, perquè han estat ‘temps molt difícils, d’ajustaments molt durs’, però ha remarcat que malgrat tot, ‘sempre han donat la cara’ i n’ha donat fe com a alcalde de Girona.