MARCEL PROUST

Es un article del Jaume Bofill, critic i fundador de la Fundacio que ara mateix amb un complexe entramant ha acabat  amb un ntabke exut a Bigues, ele program Lexcic, que feia llegir a nens i nenes d'uns 9 a 12 anys, per adquirir mes nivell de lectura. Al menys  el meu, el Brian Ricgard ho ha aconseguit. Doncs avui poseem un artICLE D'AQUEST IMPORTANT PERIODISTE QUE ENS VA AJUDAR A CONEIXER AL CEL.LEBRE PROUST. SI, EL DE LA MADALENA. Podríem dir de l’obra de Proust que fou com un esforç per fer cabre dins d’una sèrie de volums en una concertació de música verbal, tota una vida, l’experiència essencial d’una vida. Se’ns ofereix com una activitat dirigida, amb una admirable honradesa i seriositat, un realisme i una seguretat esborronadores, vers el fi de presentar al lector, fixada, registrada, per tal que pugui ésser útil a la gent venidora, la lliçó que havia procurat a la seva consciència els fets diversos de la vida; una lluita per descobrir la significació d’aquesta en funció de les tendències filosòfiques i literàries personals. Podríem definir l’obra de Proust com una meditació sobre la pròpia vida. Com el cas d’una força vital aplicada gairebé integralment a ella mateixa, a comprendre la seva pròpia activitat, posant-se els límits d’ella mateixa amb una mena d’humilitat i que en el fons potser era orgull. [...] I no pot negar-se que alguna cosa del parvenu hi ha en l’actitud de Proust, però de parvenu intel·ligent, que sap convertir la seva admiració en força que l’enriqueix, escrutar amb imparcialitat i justesa, i àdhuc esdevenir implacablement dur, inexorable, a certs moments. Pels seus mèrits, per la seva simpatia i la gràcia del seu tracte, Proust havia pervingut a penetrar en aquells ambients elevats que admirava. Admiració, per altra banda, més aviat freqüent en els anomenats medis intel·lectuals, fins en els membres més il·lustres, com ho comproven Goethe, Chopin i els mateixos intel·lectuals russos d’avui, que enyoren l’antiga aristocràcia en ple règim socialista. [...] Com una manera d’estudiar la personalitat social de Proust, considerat com un dandi exemplar, pot ésser oportú ací un comentari sobre el perfectegentleman, en un concepte purament extern, considerant-lo més aviat com un fet estètic que com un fet moral. En la formació del tipus del gentleman intervenen factors tan complexos i d’origen tan divergent (històrics, econòmics, artístics) i d’altra banda són tantes les relacions que té amb l’herència i l’educació, temes en el primer pla de l’actualitat, que constitueix un sector d’anàlisi que apassiona cada dia més. [...] ¿És, doncs, un art, produir-se com un gentleman? ¿Un veritable art, com la música, la poesia, la pintura, o el cinema? ¿Una mena de dansa però més complexa, un art concertat dels moviments amb les paraules, les accions, i fins les idees?