montilivi

Faltaven deu minuts per acabar el partit però el Xavi ja començava a consolar el seu fill, frustrat pel gol anul·lat a Lekic, el pal de Lejeune i totes les centrades a l’àrea que l’Osasuna refusava. L’Aleix plorava, desfet. No ho volia tornar a veure. Altre cop fora. Altre cop a les portes de Primera. Altre cop el malson abans que el somni. “Som com l’Atlètic de Madrid”, va dir-li un company de graderia al seu pare. “Sí que ho farem, d’acord? Ho tornarem a intentar i ho farem aviat”, va ser l’últim intent d’animar-lo, mentre l’himne del Girona acompanyava la sortida dels jugadors del terreny de joc. La plantilla va acomiadar-se amb una ovació sincera de la seva gent. Però una ovació trista. “Sempre tots junts i tirarem tots forts endavant”, cantaven els altaveus. Com si fos un concert, els futbolistes van fer un bis i van tornar a saltar a la gespa per retornar des del cercle central els aplaudiments als 9.108 espectadors que es negaven a deixar Montilivi, encara que fes mal veure el racó d’aficionats de l’Osasuna celebrant l’ascens.

L’estadi, de fet, havia començat a pair la desfeta molt abans del xiulet final i ja havia pactat que el comiat no podia ser un retret. Un gol de Kenan als pocs minuts de començar el segon temps havia trencat les il·lusions gironines i, sobretot, havia robat la inèrcia positiva a l’equip, que havia transmès una esperançadora superioritat en la primera meitat. Però, de cop, el 0-1 semblava insalvable i l’Osasuna, invencible. Cada decisió arbitral era un drama, un punt d’indignació que desconnectava els jugadors del partit. L’afició es va anar desesperant amb cada excusa groga, amb cada pèrdua de temps, i el centenar de navarresos que s’aplegaven al córner van agafar forces per sonar més fort que els nou mil gironins.

Des de la banda, cos tècnic i suplents demanaven calma. Sabien que, contradictòriament, era l’únic camí per a la remuntada. Al cap i a la fi només feien falta dos gols, un més que al principi. Van passar encara ben bé quinze minuts fins que l’equip de Pablo Machín va tornar a ficar-se en el partit, gràcies a un xut creuat de Sobrino i un parell d’arribades que tornaven a tombar el camp cap a la porteria de Nauzet. Montilivi va encarar els últims 20 minuts amb les mateixes energies que en les hores prèvies, quan la ciutat havia digerit l’aiguat amb banderes, bufandes i samarretes vermelles plenes d’il·lusió. La grada va recuperar les ganes de fer-se sentir, va picar amb els cartrons que s’havien repartit a l’entrada de l’estadi i va empènyer l’equip cap endavant. Però no hi va haver manera, tot i deixar-s’hi uns la pell i els altres la gola. Perquè, encara que no s’agafi tota la porció que es volia, tenir un tros d’història a l’abast, quan passi el disgust, també és fer història