joc brut

San Mamés, Mestalla, Pizjuán i Calderón. En tots aquests escenaris exigents, el Barça hi ha guanyat. Per això hi continua havent Lliga. Per això hi ha espai per a la polèmica. Sense la soferta victòria del conjunt de Luis Enrique contra l’Atlètic de Madrid, la polèmica arbitral que va tornar a avivar-se diumenge hauria sigut anecdòtica, totalment intranscendent. Però el Barça persisteix, creu en aquesta Lliga, mentre que el Madrid va tirar d’èpica per endur-se tres punts de Vila-real en un partit marcat per l’actuació de l’àrbitre Jesús Gil Manzano, que dissabte xiularà al Camp Nou. Hi ha molt en joc. La Lliga s’embruta, si és que algun dia ha deixat de girar al voltant de la polèmica.

La d’aquestes últimes hores no és una història nova. És un episodi cíclic, que ja es va viure a principis d’any, precisament després d’un partit al Madrigal. L’última jornada no es recorda ja per l’enèsim gol decisiu de Leo Messi o el cop de cap salvador d’Álvaro Morata, sinó pel discutit penal xiulat per Gil Manzano, la bossa repleta d’obsequis que el Madrid va donar-li al col·legiat extremeny o la denúncia del Comitè Tècnic d’Àrbitres a Gerard Piqué. Una més.

L’organisme que dirigeix Victoriano Sánchez Arminio, tal com va avançar el portal Iusport, va decidir portar el central blaugrana a Competició. El motiu: el tuit que el jugador va fer després del partit del Madrid a Vila-real. “ Contra els mateixos equips. Vuit punts. Vuit i tal”, va dir el futbolista, adjuntant retalls de premsa de diaris de Madrid “per si algú dubta”. Piqué feia referència als partits del Barça contra el Vila-real, en què no es va xiular penal de Bruno per mans, i del Madrid també contra els groguets, en què les mans del mateix migcampista sí que van ser sancionades amb la pena màxima. L’altra situació que va recuperar Piqué va ser el doble duel contra el Màlaga, en què es va anul·lar un gol legal al mateix defensa blaugrana per fora de joc i, en canvi, quan el Madrid va jugar contra els andalusos, va pujar al marcador un gol de Sergio Ramos en fora de joc.

La protesta del jugador català a les xarxes socials va merèixer l’actuació del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que fa poc més d’un mes ja va apuntar contra el central per unes declaracions. Va ser el dia que Piqué va abandonar la gespa de Vila-real assenyalant la llotja del Madrigal, en direcció al president de la Lliga, Javier Tebas, mentre li deia “Ho has vist? Sí, tu, tu. Ho has vist?” Una acció que va refermar en zona mixta, on també va referir-se a les seves paraules d’uns dies abans, després de jugar a San Mamés contra l’Athletic Club en Copa, quan va dir que l’arbitratge de Fernández Borbalán era una “ruleta”. “Que ho analitzin, que hi perdin el temps”, va desafiar Piqué a Vila-real.

Si al gener el Barça va demanar contenció al seu futbolista, ahir va ser tot el contrari: el defensa va rebre el suport de la cúpula dirigent, tot i que el club que presideix Josep Maria Bartomeu no vol caure en un discurs victimista. No hi ha campanyes arbitrals contra el Barça. L’entitat catalana denuncia errors amb la boca petita. “No tenim el sentiment que se’ns vol perjudicar, però sí que hi ha dades objectives” del que ha passat últimament, va dir el portaveu Josep Vives en referència a accions concretes, com les mans de Vila-real que mencionava Piqué o el gol que no es va concedir contra el Betis tot i que la pilota va superar en més de mig metre la línia.

“ S’ha de respectar la llibertat d’expressió de Gerard Piqué”, va sentenciar el portaveu quan se li va preguntar sobre la voluntat del Comitè Tècnic d’Àrbitres de sancionar el defensa català. Vives no creu que el tuit de Piqué, que no va faltar al “respecte” a ningú, “sigui sancionable”, i va posar èmfasi en el fet que el futbolista “va expressar la seva idea, el seu sentiment, la seva opinió sobre una realitat”. Una realitat, dades objectives. El Barça se sent perjudicat però mesura les crítiques i no alça la veu.

Per mitjà del seu portaveu, el club va insistir en la posició que ha mantingut sempre sobre aquesta qüestió: “Arbitrar és molt complicat. Els àrbitres necessiten instruments per minimitzar els errors. No podem pensar que ens perjudiquen només a nosaltres. No volem unes mesures determinades perquè ens afavoreixin”.

No tothom es va abonar a les queixes públiques. El capità Andrés Iniesta va alinear-se amb la política del club d’abaixar el to i va evitar parlar dels àrbitres, tot i respectar la decisió de Gerard Piqué de triar un altre camí. “Com a capità i company de vestidor respecto les opinions de tota la resta, però la meva postura ha sigut pràcticament sempre la de no parlar dels àrbitres”, va dir el de Fuentealbilla.

L’Espanyol, com el Madrid

Però la polèmica també va tocar en aquesta ocasió el president del Vila-real, Fernando Roig, que després de perdre 2-3 contra el conjunt de Zinedine Zidane va posar el focus en l’arbitratge. “Gil Manzano i els seus assistents han sortit de l’estadi amb bosses del Reial Madrid. Això no està bé, em sembla a mi”, va dir el màxim dirigent groguet. Aquestes declaracions van portar el Comitè d’Àrbitres a denunciar-lo a Competició. El Madrid acostuma a regalar als àrbitres pins, bolígrafs o banderins, obsequis de poc valor, tant en els partits com a local com de visitant. Aquesta, però, no és una pràctica exclusiva dels blancs. L’ Espanyol també ho fa en els partits a Cornellà-El Prat i quan juga a domicili. Els blanc-i-blaus regalen als àrbitres una samarreta del primer equip i un banderí. Altres clubs, com el Barça, en canvi, només fan un detall -de “cortesia”, segons Vives- quan hi ha partits al Camp Nou.

Però la lluita pel relat de la Lliga no només va girar al voltant de banderins, pins i tuits. També es va posar en dubte la mirada. El Madrid presentarà una queixa formal, segons diversos mitjans de la capital espanyola, sobre les retransmissions televisives. El club que presideix Florentino Pérez se sent maltractat, perjudicat per les imatges que ofereix la Lliga a la resta d’operadors. Dit d’una altra manera, que les repeticions de les jugades polèmiques estan seleccionades amb mala fe, contra els interessos del conjunt madridista. Dos partits centren les queixes blanques: el d’aquest diumenge contra el Vila-real i el clàssic disputat al Camp Nou. Segons aquestes informacions, el Madrid lamenta també el to dels comentaristes, partidistes i perjudicials, segons ells. La Lliga s’embruta i tot es posa en dubte mentre la pilota perd protagonisme.

La samarreta d’Urdangarin segueix

La compareixença de Josep Vives després de la junta es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès. El portaveu va ser taxatiu quan va deixar clar que la samarreta d’Iñaki Urdangarin no es retirarà del Palau Blaugrana perquè hi és per “mèrits esportius”. A més, va assegurar que el club estudiarà, en cas de perdre l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta a l’Audiència de Barcelona, si acudeix al Tribunal Suprem. Finalment, Vives va explicar que s’està analitzant si fa falta fitxar un lateral dret, una opció que fa uns dies pràcticament es descartava: “El 3 de març expira el termini per donar de baixa Aleix Vidal, i el club ho està estudiant. A partir d’aquest moment el club té 15 dies per fitxar”.

virtualitat als museus

Imagineu una visita al Refugi 307, construït durant la Guerra Civil, amb una llanterna màgica a les mans. Podreu il·luminar tot allò que els ulls no poden veure: els cartells que hi havia penjats 80 anys enrere i on es pot llegir que mentre caiguin les bombes no es pot parlar de política, de futbol o de religió. Poseu-vos a la pell d’un Borbó, entreu al Born i recorreu el jaciment mentre un soldat ras us explica com intenta obrir una bretxa a la muralla. O canvieu de punt de vista i camineu mentre una veïna us detalla com sobreviu al setge de les tropes de Felip V. Recorreu els escenaris de la Batalla de l’Ebrede la mà d’un soldat amb una missió i podreu veure les trinxeres d’una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil. Feu un viatge en el temps i en l’espai i col·loqueu-vos en un menjador d’un pis de l’Eixample en plena eclosió del Modernisme.

Són algunes de les moltes possibilitats que podria oferir un museu virtual.

“Fins ara es concebia el museu virtual com un lloc web on els museus penjaven les seves col·leccions, però per als usuaris això no té cap utilitat. Un museu virtual pot ser moltes coses, pot acompanyar el visitant abans, durant i després de la seva visita a un jaciment o una exposició", explica la investigadora Laia Pujol.

 “Les tecnologies poden aportar emocions, vivències i explicar històries molt més personals”, afegeix Pujol. “ Poden ajudar a revisitar un lloc, a adoptar nous punts de vista o a posar-se a la pell de l’altre”, detalla Narcís Parés. Pujol i Parés són els investigadors de la Universitat Pompeu Fabra que participen en el Virtual Multimodal Museums (ViMM), un projecte de la Unió Europea que ha de donar recursos i definir estratègies i polítiques per a la creació de museus virtuals.

Revolució del consum cultural

Amb un pressupost d’1,3 milions d’euros, l’objectiu del ViMM és crear abans del 2019 una plataforma que ajudi els museus a treure el màxim de rèdit de les noves tecnologies. “És un error creure que la virtualitat pot perjudicar els museus i reduir visites perquè crea una aura al voltant dels objectes. No redueix visites, sinó que pot despertar molt més d’interès”, diu Pujol.

Pujol i Parés opinen que les noves tecnologies són eines imprescindibles en una societat que canvia molt i que cada dia rep més estímuls. “La gran preocupació són els públics, què passa amb les generacions que ara tenen entre 20 i 35 anys o amb els adolescents. Ha canviat dràsticament la manera com es consumeix cultura perquè el públic del futur és digital”, assegura Juan Insua, director de CCCB Lab. El CCCB fa temps que treballa en un projecte d’estratègia digital. “El nostre repte és convertir-nos en una plataforma digital, però és un procés lent i hem de renovar el hardware, el llenguatge, els accessos...”, explica Insua.

Les dades de visites demostren que cada vegada és més complicat seduir els visitants. L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya va fer una enquesta de participació cultural entre els catalans el 2015. El 60% dels enquestats van afirmar que no havien visitat cap museu, i un 40% asseguraven que no havien trepitjat mai cap museu perquè no hi tenien cap interès. Molts museus estan explorant la dimensió digital per poder enriquir físicament i virtualment les experiències dels visitants o trencar les parets físiques.

Tecnologia que no aïlla

La dimensió digital permet també més interactivitat i més informació.

“Ens interessa molt saber què opina el públic: què els ha agradat, què els ha aportat l’experiència de visitar un lloc i que hi puguin participar amb fotografies, dibuixos... El públic té coses a dir i pot ajudar a detectar què s’està explicant malament o si hi ha concepcions errònies”, detalla Parés.

En el projecte que s’està desenvolupant per al MUHBA Refugi 307, les llanternes també poden ajudar a desmuntar algunes percepcions equivocades. “Els estudiants imaginen que a la infermeria del refugi s’hi poden fer operacions quirúrgiques, i amb les llanternes màgiques visualitzaran que allà només hi havia alcohol i esperit de vi”, diu Parés.

La Unió Europea ha desenvolupat algunes eines perquè la tecnologia sigui cada vegada més accessible als museus. Chess és una eina que es va provar a l’Acròpolis d’Atenes i al museu de la Universitat de Glasgow. “És una aplicació que permet començar la visita a casa i et proposa històries a través d’objectes. Per exemple, si t’interessen els herois, et pot fer un relat a través de les peces que els representen”, diu Pujol. Després del Chess va venir una altra aplicació: Emotive. “ Es va detectar que moltes visites es fan en grup i la nova aplicació proposa descobrir coses en companyia i resoldre-les també acompanyat. És la prova que la tecnologia no aïlla”, reflexiona Pujol.

La dimensió digital també ofereix noves possibilitats pedagògiques. NC-arte és l’espai cultural i educatiu de la Fundació Neme de Bogotà. La catalana Clàudia Segura hi treballa des de fa més de dos anys i participa en el projecteMirades remotes. “A cada exposició convoquem un concurs de vídeos que els visitants poden fer amb el seu mòbil, i han de respondre a una pregunta. És una manera de dialogar amb l’exposició i qüestionar-se què és la creativitat o com ens apropem a les diferents peces”, assegura Segura.

Fer visible l’invisible

Arribar a qualsevol racó del món és una altra possibilitat. L’any passat la web del MNAC va rebre 3.531.851 visites. El museu té més de 9.000 peces de la seva col·lecció penjades en alta resolució i participa del Google Art Project. El MNAC també permet passejar-se virtualment per trenta museus d’art catalans i visualitzar amb unes ulleres 3D la portalada del monestir de Ripoll. Conxa Rodà, cap d’estratègia, innovació i transformació digital del MNAC, però, ambiciona molt més. Li agradaria que el visitant pogués viatjar en el temps i en l’espai.

“Ara tenim mobiliari modernista, però amb l’ajuda de la virtualitat ens podríem passejar per l’interior d’un pis de l’època de Gaudí o acompanyar el mapping de Taüll amb una recreació de l’església del segle XII”, diu Rodà.

 El MNAC acaba d’inaugurar l’exposicióInsurreccions, produïda pel Jeu de Paume de París. Una part de l’exposició és a la web del museu francès. “Hem creat una pàgina específica amb moltes altres aproximacions a la insurrecció, sobretot des de l’activisme digital”, explica Marta Gili, directora del Jeu de Paume de París.

Laura Casal-Valls és la impulsora del projecte del Museu Virtual de la Moda a Catalunya, que va guanyar el premi Lluís Carulla d’estímul a un projecte cultural. “Volem fer visible el patrimoni, mostrar peces de vestir de tots els museus catalans, documentar cada peça i contextualitzar-la”, diu. Moltes d’aquestes peces formen part de col·leccions que no s’exposen. “Les volem rescatar de l’oblit i elaborar una història de la moda, perquè moltes no estan ben estudiades”, explica Casal-Valls.

Experiències virtuals

Els itineraris del MNAC

El MNAC proposa aplicacions amb diferents itineraris. Cinc són propostes del mateix museu i van des del bestiari en el Romànic als interiors modernistes de Barcelona. Però un centenar són rutes que han creat els visitants a través de l’aplicació Unique Visitors. Les rutes que marquen aquests comissaris virtuals són molt diverses: des d’una ruta per tretze peces d’art a través de còmics medievals a l’oci i diversió en la pintura modernista. “Per al públic és una nova manera d’experimentar i compartir comentaris, com per exemple per què han triat un tema o unes obres”, explica Conxa Rodà, cap d’estratègia, innovació i transformació digital del MNAC.

els continguts

La família sencera asseguda mirant la televisió, les baralles per aconseguir ser el rei del comandament o els CD (o fins i tot el dispositiu MP3) guardats a la guantera del cotxe per als viatges més llargs. Són imatges que la tecnologia està transformant a pas de gegant. La irrupció de plataformes que ens permeten consumir continguts amb tan sols una connexió internet i des de gairebé qualsevol punt està transformant la manera com interactuem amb productes com la música, les sèries o el cinema. Aquest any, de fet, les empreses de streaming audiovisual seran les grans protagonistes al Mobile World Congress (MWC), la cita anual que els operadors de telecomunicacions i fabricants de dispositius mòbils celebren a Barcelona.

De les deu aplicacions que van generar més ingressos l’any 2016 (sense incloure-hi els jocs per a telèfons mòbils), sis eren plataformes per consumir continguts en línia, amb Netflix i Spotify liderant el rànquing, segons l’eina d’anàlisi Sensor Tower. Cada vegada més, el negoci és en els continguts i l’èxit del model ha convençut, per raons diferents, tot tipus de companyies de l’espectre tecnològic. Facebook vol els seus propis programes exclusius per generar encara més publicitat, i Snapchat començarà a crear entreteniment en format curt per a empreses com Disney o la cadena ABC per contrarestar la davallada d’usuaris. Fins i tot Apple i Samsung s’han adonat que la venda de terminals té un sostre i volen pujar al carro del contingut original. La companyia de la poma a través de la seva plataforma per a televisors Apple TV, i el fabricant coreà amb la producció de vídeos per explotar el filó de la realitat augmentada.

“La televisió ja no es veu a la televisió. Hem passat d’un model lineal de consum de continguts a l’explosió de les llibertats de l’usuari”, diu Elena Neira, professora de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC i autora del llibre La otra pantalla. Aquest fenomen no es podria explicar sense el precursor dels vídeos a la carta: YouTube.

A més, aquestes plataformes tenen un avantatge competitiu: saben què mires, què t’agrada. Compten amb eines d’anàlisi de dades per assegurar-se que clicaràs en la següent sèrie o cançó que et recomanin. “Quan consumeixes deixes el rastre de les teves preferències”, explica Neira. Els suggeriments són una de les claus del negoci d’empreses com Netflix i en el qual inverteixen constantment per evitar que els usuaris les abandonin. Quan l’empresa fundada per Reed Hastings (el ponent estrella del Mobile d’aquest any) va estrenar de cop els primers tretze capítols de House of cards ja sabia que la sèrie tenia tots els ingredients per convertir-se en un èxit. La mateixa informació sobre el consum dels seus espectadors és el que els ha permès fer el següent pas en la disrupció d’aquest sector: convertir-se en creadors de continguts. “Per què he de tenir problemes per aconseguir els drets de distribució, si els puc fer jo mateix?”, diu Neira.

De fet, aquesta irrupció no només ha fet saltar les alarmes a les televisions tradicionals. Fa anys que en el negoci de les companyies de telecomunicacions la telefonia i internet cada cop són menys importants, i per això ara també volen captar clients amb el reclam dels continguts. L’exemple més clar és que la segona principal operadora dels Estats Units, AT&T, va gastar-se 85.000 milions de dòlars per comprar la productora Time Warner, propietària de canals com HBO o la CNN. A Espanya, Movistar ja ha avisat que produirà 14 sèries de televisió en els pròxims dos anys, mentre que Orange i Vodafone s’ha aliat amb Netflix i HBO, respectivament.

Tots dos operadors (tradicionals i nous) competeixen per un públic potencial de milers de milions d’espectadors. És per això que companyies com Telefónica reiteren que els negocis d’internet han de seguir la mateixa regulació que se’ls aplica a ells. “Les plataformes permeten fer coses que el legislador encara no preveu i és complicat de resoldre”, explica David Rincón, professor d’enginyeria telemàtica de la UPC.

L’oligopoli de les pantalles

Tot i el moment dolç que viu aquesta tendència, el boom dels continguts corre el risc d’acabar en un oligopoli repartit entre els més grans, avisa César Córcoles, expert en multimèdia a la UOC. Per què? La seva irrupció ha recuperat un debat clau al món de les telecomunicacions: la neutralitat de la xarxa. Aquest principi estableix que les operadores d’internet no poden donar preferència al trànsit d’una empresa o un servei -que els pagui o amb qui estiguin associats- perquè gaudeixi de més velocitat que la resta.

En teoria, la UE manté la neutralitat de la xarxa, tot i que permet a les operadores implantar “mesures de gestió raonables” per limitar-la, mentre que Donald Trump ha col·locat un crític de la neutralitat de la xarxa al capdavant de la comissió federal de comunicacions dels EUA. “Si es trenca aquest principi, podríem arribar a un punt en què cada empresa de telecomunicacions s’associï a una plataforma de continguts i això negui l’entrada al mercat a nous operadors o als més petits”, diu Córcoles.

llista Falciani

Que la llista robada per l’informàtic de sistemes del banc HSBC de Ginebra (Suïssa), el francoitalià Hervé Falciani, era vàlida per perseguir els defraudadors que hi sortien ja ho havien mantingut diversos jutjats i tribunals. Però ara ha sigut l’òrgan més important del sistema judicial, el Tribunal Suprem, qui ha beneït aquest repertori de comptes que va ser lliurat a Anticorrupció com a prova en aquests casos. I això malgrat que Falciani va aconseguir aquestes dades del banc sense permís i que per aquest motiu va ser perseguit per les autoritats suïsses.

Entre els noms que sortien a la llista destaquen una dotzena de membres de la família Botín -entre ells, l’actual presidenta del Santander, Ana Patricia, i el seu pare, Emilio-, però també alguns catalans, com els propietaris de Cirsa (Manuel i Juan Lao), l’exdirigent del PSC Dídac Fàbregas o l’empresari, enginyer i arquitecte Josep Maria Bosch i Aymerich, a qui l’expresident de la Generalitat Artur Mas va atorgar la Creu de Sant Jordi pocs dies després que es publiqués la notícia.

Però la primera sentència del Suprem no és de cap d’aquest casos. L’alt tribunal ha confirmat la condemna a sis anys de presó per dos delictes fiscals a l’enginyer i viticultor canari Sixto Delgado de la Coba, que malgrat ser propietari d’un habitatge protegit i haver cobrat l’atur dos anys va arribar a tenir 6,9 milions d’euros en sis comptes de l’HSBC de Ginebra que mai va declarar a Hisenda.

Gran part dels que van sortir a la llista es van avenir a regularitzar la seva situació amb Hisenda -com els Botín, que ho van fer després que l’Audiència Nacional els obrís una causa-, però un grup reduït dels presumptes defraudadors, entre els quals hi ha Delgado de la Coba, es van negar a pagar el deute. Es van aferrar al que en llenguatge jurídic es diu “la doctrina de l’arbre enverinat”, és a dir, al fet que una prova obtinguda de forma il·lícita no es podria utilitzar en contra d’ells. Van argumentar davant Hisenda i els jutges que Falciani havia robat la llista a l’HSBC i que Suïssa l’acusava per això de diversos delictes.

La finalitat de les proves

Com van fer diversos tribunals abans, el Suprem nega ara la validesa d’aquesta estratègia i assegura que la llista Falciani és una prova vàlida. No ho seria, argumenten els magistrats, si hagués sigut obtinguda per les forces de seguretat o per Hisenda, però sí per algú com l’informàtic francoitalià, que no actuava en nom de l’Estat, sinó “amb el propòsit d’aconseguir un profit econòmic” o “el de fomentar el debat sobre els límits del secret bancari”.

“La prohibició de valorar proves obtingudes amb vulneració dels drets fonamentals cobra tot el seu sentit com a mecanisme de contenció dels excessos policials”, manté la sala penal. Aquesta prohibició “no busca sobreprotegir un delinqüent” processat per proves “arrabassades per un particular” com Falciani, que, quan actuava, no pensava a obtenir o fabricar evidències per a un judici penal.

Els magistrats comparen la informació de Falciani amb la que obté un narco que roba als seus sequaços un fitxer xifrat amb dades bancàries. O amb el cas d’un lladre que, quan entra a robar en una casa, hi troba un cadàver amb signes de violència. En aquests casos, no es pot anteposar “la protecció de les dades personals dels narcotraficants o la intimitat domiciliària d’un assassí a la investigació d’un delicte greu contra la vida o la salut pública”, mantenen.

Col·laboració amb la Fiscalia

La sala recorda, a més, que la primera llista Falciani -en què sortia el nom de Delgado de la Coba- va ser obtinguda gràcies a un escorcoll fet per la justícia francesa al domicili de l’informàtic i que després van ser les autoritats d’aquest país les que per la via de la cooperació internacional van transmetre les dades al govern espanyol.

Hervé Falciani va ser detingut per la policia al port de Barcelona el dia 1 de juliol del 2012 seguint una ordre internacional de detenció de Suïssa per haver robat dades i haver trencat el secret bancari. Des de la presó de Valdemoro, a Madrid, va començar a col·laborar amb la fiscalia Anticorrupció, a la qual va ajudar a extreure la informació de tots els presumptes defraudadors espanyols.

El 18 de desembre del 2012 va quedar en llibertat i va seguir treballant colze a colze amb el ministeri públic, al qual fa facilitar una altra llista de 2.800 noms. L’Audiència Nacional va denegar la seva extradició en considerar que no tan sols no havia comès els delictes que li imputava Suïssa, sinó que havia actuat d’acord amb la llei de prevenció del blanqueig de capitals, que obliga el personal de la banca a informar de qualsevol indici de rentat de diners.

mnac

Uns presoners del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau van fotografiar de manera clandestina el 1944 com un grup de presoneres entraven a les cambres de gas, i després com en sortien en forma de cadàvers. Les imatges s’exposen, per primera vegada a mida real, a l’exposició Insurreccions del MNAC, que es pot visitar fins al 21 de maig. Al llarg de més de 2.000 metres quadrats, més d’un centenar d’autors reflexionen sobre la necessitat de rebel·lar-se una vegada i una altra, fins i tot després de la derrota o la condemna. “Us preguntareu què tenen a veure aquestes imatges amb la insurrecció. Sisplau, no mireu només el que està representat. Les imatges també són actes. La presa clandestina d’aquestes imatges del camp d’extermini és una insurrecció que va més enllà de la mort”, reflexiona el filòsof, teòric i comissari de l’exposició, Georges Didi-Huberman. “Van fer aquestes fotografies amb l’esperança que arribessin fins a nosaltres”, afegeix aquest filòsof, que fa anys que treballa sobre el sentiment de rebel·lia amb una sèrie de llibres titulada L’oeil de l’histoire.

• 

Georges Didi-Huberman, comissari de l'exposició 'Insurreccions' del MNAC

L’exposició arriba al MNAC després d’haver-se inaugurat a la Galeria Nacional del Jeu de Paume de París l’octubre del 2016. A Barcelona dobla l’espai expositiu (passa de 1.000 a 2.000 metres quadrats), incorpora 90 peces noves de la col·lecció del MNAC i es rebateja. A França la van titular Soulèvements, però la traducció literal seria Aixecaments, que a Catalunya té certes connotacions franquistes. El filòsof francès està entusiasmat amb el fet que Barcelona -l’exposició després viatjarà a altres llocs del món- aculli el seu treball. “Barcelona és la capital de la insurrecció”, diu recordant “la Setmana Tràgica o l’enterrament de Durruti”, representats a l’exposició. A Didi-Huberman li agrada la paraulainsurrecció. “Els més religiosos ho podrien associar amb resurrecció, però la insurrecció sorgeix des de baix, és buscar la llibertat aquí i ara, és una necessitat molt humana”, explica.

El recorregut, que aplega prop de 300 obres, no és cronològic i no té una vocació enciclopèdica. “Al Jeu de Paume vam rebre queixes de col·lectius perquè no s’hi veien representats”, explica la directora de la galeria francesa, Marta Gili. “Si es vol una aproximació enciclopèdia, n’hi ha una de publicada als Estats Units amb més de 8.000 pàgines. Nosaltres hem seguit una lògica estètica i poètica”, argumenta Didi-Huberman.

La revolució i la tempesta

Hi ha molts braços alçats, molts crits i moltes manifestacions al llarg de l’exposició, però el comissari opta per començar amb poesia i amb uns esbossos de Marià Fortuny per al quadrePlatja de Portici (1874). “Els dibuixos no tenen cap connotació política, però ens interessaven perquè capten de manera molt clara el moviment. Ens interessa tant l’aixecament d’un gra de sorra com el de mil persones”, diu Didi-Huberman. El comissari, que apel·la sovint a la poesia, compara la insurrecció amb una tempesta que s’aixeca una vegada i una altra i es dissemina arreu.

• 

Escultura de l'exposició 'Insurreccions' del MNAC

L’exposició, que aplega grans noms com Alberto Korda, Man Ray, Joan Miró, Allan Sekula, Charles Baudelaire, Victor Hugo, André Breton, Marcel Duchamp, Michel Foucault, Tàpies i Isidre Nonell, es divideix en cinc àmbits: Per elements (desencadenats), Per gestos (intensos), Per paraules (exclamades), Per conflictes (encesos) i Per desitjos (indestructibles). Les escultures de Juli González són les grans protagonistes de l’espai dedicat al gest: des de braços alçats fins a caps cridant. Però també hi ha el rostre desencaixat d’una dona captat per  Agustí Centelles durant els bombardejos de Lleida o els habitants de Gernika amb els braços alçats davant el quadre que Picasso els va dedicar. Hi ha moltes maneres de protestar, de dir no o de dir sí, fins i tot hi ha imatges de la revolta del propi cos: és la histèria o l’angoixa de les pacients d’un hospital captades pel neuròleg Désiré-Magloire Bourneville el 1875.

“No em demaneu que us defineixi què és la insurrecció. Soc filòsof -diu Didi-Huberman-. Aquesta exposició no és un resultat, és una proposta, una història amb molts capítols, una proposta experimental, una hipòtesi”. Quan entra a l’espai dedicat a les paraules (exclamades), cita Baudelaire: “Un home lliure sigui qui sigui sempre és més bell que el marbre [art]”. L’exposició mostra les insurreccions poètiques dels fulls volants, dels cartells, de les parets, de les vinyetes, de les manifestacions o peces cinematogràfiques d’ Alain Resnais, Chris Marker i Jean-Luc Godard.

• 

Peça de la mostra 'Insurreccions' del MNAC

Les imatges dels conflictes són les creacions de Goya ( Els desastres de la guerra, 1863), la Setmana Tràgica captada per Frederic Ballell, els mítings de la CNT que va fotografiar Pérez de Rozas o la violència policial durant les manifestacions de l’1 de febrer de 1976 a Barcelona immortalitzades per Manel Armengol.

El Jeu de Paume no té col·lecció però sí l’obligació de crear, i per a aquesta exposició es van demanar diverses obres a artistes. Una d’elles va ser l’artista grega Maria Kourkouta, que va fer un vídeo amb els refugiats d’Idomeni. L’altra és Estefanía Peñafiel, que grava la revolta que van protagonitzar un grup de sensepapers tancats en un centre d’internament de París el juny del 2008. Peñafiel grava el bosc que oculta la revolta i el centre, que no és visible des de l’exterior.

Al text que escriu al catàleg de l’exposició (un recull de textos amb les imatges que ha aportat el MNAC a l’exposició), Didi-Huberman critica “la inèrcia mortífera de la submissió”. Ahir, durant la presentació de l’exposició, el director del MNAC, Pepe Serra, explicava que el museu no ha de ser un contenidor. “Ha de ser un lloc que ha de generar debat, interpel·lar”, assegurava. “ El visitant pot construir la seva pròpia narració i decidir què vol dir sublevar-se. El museu ha de ser un lloc de reflexió i de llibertat”, concloïa Gili.

L'Ara recomana

L'Ara movnetsea ,n els temps ara recomanara seriesmes que pel.lícules. Es le que la gent demaan i vol veure. Es una manera mes de matar el cinema i enganzar al poble a la miseria de les miniseries que son el que son. Sembla que en comptes de posar estrelletes, posaran els containers i de quin color s'han de tirar, millro abans de acabar les  de veure. La línia que separa Netflix dels canals de televisió convencionals és cada vegada més prima. Deu anys després de posar en marxa el servei de vídeo en streaming i cinc anys després de començar a oferir continguts de producció pròpia, la plataforma difumina el pes de les sèries al seu catàleg i obre la veda als realities i als talent shows. El director de continguts de Netflix, Ted Sarandos, ja va avançar al setembre que la seva intenció era apostar per aquest tipus de continguts i que les estrenes del 2017 estaran marcades pels programes no guionitzats, és a dir, concursos de talents i de telerealitat. Sarandos va explicar aleshores que la plataforma preveu emetre al llarg d’aquest any 20 realities de producció original, dels quals fins ara no es coneix cap detall.

Amb aquesta decisió, Netflix renuncia a la definició que l’havia acompanyat fins ara: el fet de ser un espai eminentment de sèries, amb pel·lícules i documentals en segon pla i una oferta de realities i talent shows pràcticament residual. L’estratègia l’acostarà a les grans cadenes de televisió i, com que diversificarà el contingut de la plataforma, també la farà més competitiva. Netflix intentarà sobresortir en aquests gèneres a través de la producció pròpia, que té més recorregut a la seva plataforma que les ficcions d’altres cadenes i, a més, l’ajuda a enfortir la seva marca. En aquesta línia, potenciar programes no guionitzats va lligat a la voluntat de la companyia d’engreixar l’oferta de produccions originals, que l’any passat va comptar amb prop de 1.000 hores emeses. Segons Sarandos, el seu objectiu és duplicar aquesta xifra el 2017.

Produccions amb marca local

Una de les assignatures encara pendents de Netflix és fidelitzar l’audiència a través de sèries i programes en què el component local tingui un pes rellevant. El pla d’expansió de la plataforma arreu del món (ara per ara està disponible en més de 190 països) ha anat lligat a la posada en marxa de produccions que tenen el segell del país on s’han elaborat però, alhora, es poden consumir com a productes globals.

En són dos exemples la sèrie francesa Marseille i la britànica The crown, totes dues amb un equip i un repartiment propi de cada país. Aquestes ficcions aniran seguides de l’espanyola Las chicas del cable, que s’estrenarà el 28 d’abril, i de la brasilera Samantha, entre d’altres.

El component local també serà clau en alguns dels programes no guionitzats que Netflix prepara per a aquest any. El més representatiu és Ultimate beastmaster, un concurs produït per Sylvester Stallone i Dave Broome que posarà a prova les habilitats físiques dels participants amb reptes extrems. El programa, que s’estrena demà a Netflix i inaugura oficialment l’aposta de la companyia pels realities i els talent shows, tindrà sis versions (Estats Units, Brasil, Corea del Sud, Mèxic, Alemanya i Japó) amb els seus respectius presentadors i concursants, 18 per cada país. Cada capítol enfrontarà 12 participants, dos de cada país, que hauran de superar un circuit d’obstacles anomenat La Bèstia. Aquesta estructura de grans dimensions, encapçalada pel cap metàl·lic d’un drac, constarà de plataformes que es mouen, parets que juguen amb la gravetat i túnels que s’enfonsen en l’aigua. Només una persona es proclamarà guanyadora de cada entrega i podrà competir en la final del programa, que enfrontarà els nou millors concursants i atorgarà el títol d’Ultimate Beastmaster a aquell que superi tots els reptes de La Bèstia.

Cada versió d’ Ultimate beastmaster s’emetrà en l’idioma del país en qüestió i posarà el focus en els seus participants. Per tant, tot i que teòricament el programa tindrà 10 capítols, en realitat constarà de 60 entregues diferents. A diferència dels programes de televisió convencionals, el talent show arribarà seguint el mateix procediment que la resta de produccions de la plataforma: a les nou del matí es publicaran tots els capítols de cop, de manera que els espectadors podran decidir quan volen consumir-los. Rodat a Santa Clarita, a Califòrnia, Ultimate beastmaster és el primer concurs global de Netflix, que ja n’ha gravat una segona temporada.

Tot i que amb aquesta novetat la plataforma engega el pla per incorporar programes no guionitzats el 2017, Ultimate beastmaster no és el primer reality elaborat per Netflix. El catàleg de la companyia consta d’espais de producció pròpia com Chasing Cameron, sobre un jove influencer, la versió nord-americana del japonès Terrace House i el docureality sobre cuina Chef table. També disposa de programes no guionitzats d’altres cadenes, com ara RuPaul’s drag race, Top gear i Mythbusters.

consltores

La crisi econòmica i financera que Europa està deixant enrere hauria escombrat centenars d’entitats bancàries si no fos pels milers de milions d’euros de diner públic que els governs de la UE van posar sobre la taula per salvar-los. Entre el 2008, quan va explotar la crisi, i el 2015 els estats membres es van gastar 747.000 milions d’euros en diferents rescats bancaris o en plans d’ajuda, com ara recapitalitzacions o mesures per aportar liquiditat a les entitats amb problemes.

Les xifres oficials, però, no inclouen els diners addicionals que els governs i les institucions europees han pagat a les consultores per auditar els bancs amb problemes i dissenyar els paquets de rescat. Un informe del Transnational Institute (TNI), think tank progressista amb seu a Amsterdam, revela que les quatre grans consultores (EY, Deloitte, KPMG i PwC) es reparteixen la majoria del negoci. L’estudi denuncia que les conegudes com a big four (quatre grans) operen com a oligopoli en els rescats europeus: representen el 80% de la quota de mercat de l’auditoria a Espanya i el 61% a la Unió Europea. L’informe també assenyala com a part de l’oligopoli l’assessora financera Lazard, contractada en els rescats del grans bancs d’Espanya, Grècia i Holanda.

“El negoci del rescat a la UE funciona com un oligopoli”, afirma el document. TNI, presidit per la politòloga francoamericana Susan George, denuncia que les big four no només són les escollides per les institucions europees i els governs per assessorar en el disseny dels rescats -sense concurs públic previ- sinó que també són les encarregades d’auditar les entitats bancàries. Són les mateixes empreses que, en alguns casos, no van advertir dels greus problemes financers que patien algunes entitats.

Conflictes d’interessos

“Que la feina es concentri en unes poques empreses, que a més actuen com a assessores i auditores, acostuma a desembocar en conflictes d’interessos”, diu l’estudi. El TNI denuncia que tot i els errors que van cometre en no preveure la possible fallida d’entitats que auditaven, les big four continuen obtenint contractes milionaris dels governs de la UE. “Malgrat els seus continus fracassos, als assessors dels rescats se’ls ha recompensat moltes vegades amb més contractes”, diu l’informe.

A tall d’exemple, els autors de l’informe fan referència a Bankia. Segons l’estudi, la firma nord-americana Deloitte “va tenir un paper important amagant les pèrdues del banc”. De fet, l’Audiència Nacional ha imputat l’empresa en el cas Bankia i el govern espanyol la va multar amb 12 milions per conducta irregular. “Com a resultat, una altra de les big four, EY, va substituir Deloitte com a auditora de Bankia el 2013. Tanmateix, “el 2014 Deloitte va tornar a ser contractada per Bankia per auditar els fons de pensions”, subratlla el document.

En molts casos, es desconeix el cost de totes les assessories i auditories relacionades amb els rescats. Algunes informacions publicades per la premsa i recollides a l’informe afirmen que només per l’assessoria en el rescat de Bankia el govern espanyol va pagar 32 milions d’euros. En tot cas, el TNI denuncia l’opacitat d’aquests contractes. “És un escàndol del qual ens agradaria saber més. Hem estat mesos investigant i creiem que hi ha molt més per descobrir”, assegura a l’ARA Sol Trumbo, un dels autors de l’informe. “Hem d’evitar que tot això torni a passar”, apunta.

Canvis legislatius insuficients

El TNI calcula, amb dades d’Eurostat, que amb els rescats bancaris els estats membres ja han patit unes pèrdues irrecuperables de 213.000 milions, que se sumen als honoraris de les consultores i assessores. Diners, recorda l’estudi, que surten de les butxaques dels contribuents.

L’informe també recull els últims canvis legislatius a la UE, que obliga a separar els negocis financers i els d’auditoria per evitar que una mateixa consultora ofereixi els dos serveis al mateix client. Però el TNI lamenta que no se solucioni “la dependència dels governs i de les institucions” de les big four. “La concentració del mercat segueix sent enorme”, afirma Trumbo.

El Banc d’Espanya investigarà ara la gestió de la crisi

Les institucions s’afanyen ara per esmenar la seva passivitat durant la crisi financera. Després que el Congrés de Diputats hagi decidit impulsar una comissió d’investigació sobre el rescat de les caixes i l’actuació dels principals organismes durant la crisi financera, el Banc d’Espanya, que presideix Luis María Linde (a la foto), va anunciar ahir que elaborarà un informe “detallat” sobre la crisi financera i bancària des del 2008. El paper de l’entitat s’ha qüestionat després que diversos membres de la seva cúpula (inclòs l’exgovernador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez) hagin sigut imputats per la sortida a borsa de Bankia.

Justament ahir, Javier Aríztegui, que precisament va ser subgovernador del Banc d’Espanya durant la sortida a borsa de Bankia i també imputat en el cas, va anunciar la seva “dimissió temporal” del càrrec de supervisió que ocupa al Banc Central Europeu. La seva dimissió se suma a les dels altres tres supervisors imputats, que encara treballaven al Banc d’Espanya.

LES CLAUS

1. Quants diners ha costat el rescats al sector financer europeu?

La xifra total és difícil de calcular. Dels 747.000 milions d’euros que els governs europeus van destinar als rescats de la banca, el Transnational Institut (TNI) calcula que ja es poden donar per perduts 213.000 milions per causes diverses (per exemple, per vendre les participacions a les entitats nacionalitzades a un valor inferior al que s’havien comprat), s’hi ha de sumar el cost dels contractes milionaris de les auditories que han ajudat els governs a dissenyar els paquets d’ajuda als bancs. El TNI denuncia que aquests contractes, evidentment pagats amb diners públics, s’han fet sense que es realitzés cap concurs públic i en critica la seva opacitat.

2. Què denuncia l’informe del TNI?

Aquest think tank de perfil progressista critica que gran part del negoci dels rescats bancaris sempre se’l reparteixin les big four (EY, Deloitte, KPMG i PWC) i algunes poques consultores més, com la nord-americana Lazard. A més, denuncia que aquestes siguin premiades amb nous contractes milionaris per part dels governs malgrat que sovint són les mateixes empreses que auditaven la majoria de bancs abans de la crisi i no van saber veure els riscos de fallida de les entitats.

3. Per què ha servit la nova legislació?

Després dels problemes sorgits durant la crisi, la Unió Europea ha aprovat noves normes en matèria de supervisió bancària per impedir els conflictes d’interès en un sector amb tendència a la concentració. Entre altres mesures, s’ha prohibit que una mateixa empresa auditora presti els serveis financers i d’auditoria a un mateix client. El TNI creu que la nova legislació “suposa alguns avenços per evitar les pitjors pràctiques i els conflictes d’interessos molt flagrants”, però no soluciona la concentració del mercat de les auditories en les big four, ni la dependència que en tenen els governs i les institucions europees.

la cabina

• 

La cabina 8595-A, al número 2 del carrer del Lledoner, és l’última del model amb portes que queda a Barcelona. / FRANCESC MELCION

Al final d’una pronunciada pujada, al número 2 del carrer del Lledoner, l’última cabina de telèfon amb model de portes resisteix a la progressiva desaparició d’un aparell que molts troben ja innecessari. Anna Farré, voluntària d’Arrels Fundació, es nega a renunciar “al romanticisme” de poder fer una trucada des del carrer amb només unes monedes a la butxaca, i és per això que  ha engegat una campanya de recollida de firmes per protegir la cabina de la voracitat tecnològica. “El 16 de maig de 1966 es van instal·lar les primeres 16 cabines telefòniques a la ciutat de Barcelona. El 2010 n’hi havia 108.899 a tot l’Estat. I el 2016 en quedaven 19.611. Un 82% menys que fa 6 anys. A Barcelona n’hi ha 500, però només una amb el seu sostre i el seu recobriment de vidre, situada al carrer del Lledoner, núm. 2, a la Vall d’Hebron”, explica.

La cabina 8595-A no corre un perill imminent, però quan acabi el 2017 el seu futur no està garantit. L’any passat el govern espanyol va obligar Telefónica a prorrogar el manteniment de les cabines -la majoria perden diners- almenys fins a finals del 2017. “Quan acabi l’obligació legal ja es veurà què passa”, assenyalen a l’ARA fonts de l’empresa, que asseguren que de moment la cabina rep el manteniment que li correspon.

Per si arriba el dia que la cabina ha de donar-se de baixa, l’Anna ha començat a moure’s per evitar que desaparegui del tot. De moment ha recollit prop de 2.000 firmes a través de Change.org per protegir l’aparell, i la seva intenció és que pugui museïtzar-se d’alguna manera, com el “record viu d’una època” que estigui al carrer, a la vista de tothom. La seva proposta és que es converteixi en una “escultura pública” i, abans que desaparegui, tothom que vulgui pugui “fer una última trucada de comiat”. Els diners recaptats durant la iniciativa, que vol complementar amb una exposició fotogràfica, anirien destinats a Arrels Fundació, que dona suport a persones sense sostre a Barcelona.

Des d’Arrels, el seu director, Ferran Busquets, aplaudeix efusivament la iniciativa de l’Anna, i celebra que hagi tingut la pensada de protegir la cabina i col·laborar amb la fundació. “Tenim voluntaris molt proactius, i ens sembla fantàstic que ens facin propostes”, afirma. De moment, l’Anna està preparant l’exposició, i aviat es posarà en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per plantejar-los la iniciativa si a final d’any la cabina ha de desaparèixer. “La tecnologia em sembla genial i hi estic a favor, però no podem perdre el romanticisme que ens aporta una cabina de telèfon”, reitera.

Sense saldo al mòbil

Al Guinardó, a tocar de l’Hospital de la Vall d’Hebron, els veïns expliquen que encara hi ha bastantes persones que utilitzen la cabina. Stella Calderon, propietària de la farmàcia que hi ha davant l’aparell, reconeix que ella ja ni se’n recorda, de l’última vegada que va fer servir un telèfon públic, però revela que la número 8595-A la fan servir veïns estrangers que aprofiten per trucar als seus països -així controlen millor la despesa-, algun avi que hi truca puntualment o “els camells del barri”, que “prefereixen utilitzar la cabina per no deixar rastre”.

Antonio Carbonell, que passa l’estona al bar granja Manabi, a tocar de la farmàcia, recorda perfectament l’última vegada que va fer servir una cabina: “Va ser fa 15 anys al carrer Entença. Se m’havia espatllat el mòbil i havia de trucar a la meva dona”, explica. Al Guinardó, afirma, la cabina “la fan servir els ionquis del barri”, que passen l’estona al carrer del Lledoner i la plaça de Palestina, a tocar del telèfon. “De vegades no tenen saldo al mòbil i és més fàcil posar cinquanta cèntims a la cabina que no haver de recarregar-ne cinc al mòbil”, reflexiona.

Per a l’Anna, independentment de qui la faci servir, preservar-la és una manera de mantenir “el record d’una època i el testimoni d’una altra manera de viure”. Ni que sigui per quan no queda saldo al mòbil.

“Les iniciatives que sorgeixen dels veïns fan més forta Arrels”

El director d’Arrels, Ferran Busquets, defensa que les iniciatives que sorgeixen espontàniament de la ciutadania, com la de l’Anna, són el que fa “més forta” l’entitat, i cita des d’exposicions d’artistes i veïns a reptes esportius. La pròxima iniciativa en aquest sentit està representada per l’equip de corredors Runners Solidaris, que el 12 de març correran la Marató de Barcelona. Totes les iniciatives s’apleguen sota l’etiqueta #ningúdormintalcarrer.

empobriment

A partir d’aquest any, la corba fa baixada i no s’atura. Les pensions perden poder adquisitiu des del gener, després de tres anys de guanyar-ne, i diversos factors en perpetuaran la caiguda. No és només la inflació catapultada per l’augment dels preus de la llum, els combustibles i les verdures el que resta força a la capacitat de compra dels pensionistes. També s’hi afegeixen les últimes reformes del sistema, a més dels problemes estructurals, com el dèficit de la Seguretat Social, la baixa ocupació i l’envelliment. Tot això provocarà que, en funció de l’optimisme dels calculadors, les pensions perdin entre un 7% i un 20% de poder adquisitiu els pròxims anys.

El desembre ja va ser un avís. L’índex de preus de consum (IPC) va tancar l’últim mes del 2016 amb un increment d’un 1,5%. Però s’havia mantingut en negatiu bona part de l’any, tot i que va acabar amb un cert guany per a les pensions, que van créixer un 0,25%. Però aquest gener la inflació ja es va disparar fins al 3% i tot apunta que es mantindrà els pròxims anys al voltant del 2%. I això provocarà la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.

La pujada mínima

La llei fixa l’augment en un 0,25%

Per què les pensions no creixen més d’un 0,25%? El motiu s’anomena índex de revalorització de les pensions (IRP). El govern de Mariano Rajoy va aprovar el 26 de desembre del 2013 aquesta mesura en el marc de la reforma del sistema que va entrar en vigor el 2014. Des d’aleshores han deixat de revaloritzar-se anualment en funció dels preus -durant la crisi van arribar a congelar-se- i passen a actualitzar-se un mínim del 0,25% anual i un màxim (si el dèficit del sistema ho permet) de l’IPC més un 0,5%. Per tant, i amb els càlculs de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), si es projecta un escenari en què en els pròxims cinc anys la inflació es manté en un 1,8%, les pensions perdran un 7% de poder adquisitiu. Fonts de l’Airef aclareixen que entre el 2013 i el 2016 hi ha un guany de poder adquisitiu que es va acumulant (la línia blava del gràfic), i que el 2017 encara no es perd si es compara amb el 2013, però sí si es fa amb el 2016. És l’inici d’una tendència. “Si ho projectem una dècada, la pèrdua podria ser d’un 18%”, diu l’expert en pensions José Antonio Herce.

Més feina, mateixa pensió

La base dels nous pensionistes es calcula a 25 anys i no a 15

Encara hi ha una reforma anterior que devalua les noves pensions d’entrada. És la que es va aprovar el 2011, per la qual es tenen en compte més anys per calcular les noves prestacions. Com explica Herce, des d’aleshores “la base reguladora sobre la qual es calcula la pensió creix a un ritme d’un any cada any, i el 2022 haurà passat de 15 a 25 anys”. D’aquesta manera, com que cada vegada s’afegeixen més anys per calcular el que es rebrà, la cotització baixa i la pensió també ho fa. Amb aquesta reforma també es va allargar progressivament l’edat de jubilació legal, fins arribar als 67 el 2027. Tot això provoca que la taxa de substitució (la relació entre el salari mitjà i la pensió mitjana) també deixi d’augmentar. “Les pensions no deixaran de pagar-se, però substituiran un 50% del salari en comptes d’un 80%”, diu Herce. Carlos Bravo, secretari de protecció social i polítiques públiques de CCOO, vol recordar als que argumenten que la caiguda d’aquesta taxa és inevitable perquè a Espanya és de les més altes d’Europa que “el salari mitjà espanyol també és més baix i, per tant, es cobreix més percentatge del sou”. Bravo assegura que cal tornar a revaloritzar les pensions amb l’IPC i que la pèrdua de poder adquisitiu no és inevitable: “La pressió demogràfica es viurà fins que passi la generació del baby boom, després s’estabilitzarà, i hi ha alternatives”.

L’esperança de vida

Com més augmenti, més s’estancaran les pensions

El tercer motiu és el factor de sostenibilitat. Entrarà en vigor el 2019 i estableix una sèrie de mesures correctores que miren d’aconseguir que la Seguretat Social redueixi -o no dispari- la seva despesa en pensions en un context de dèficit històric (l’Airef sosté que durant el pròxim lustre el dèficit de la Seguretat Social no baixarà de l’1,5% del PIB, uns 15.000 milions l’any). I què provoca el factor de sostenibilitat? La llei del 2014 el defineix com “un instrument automàtic que vincula l’import de la jubilació a l’evolució de l’esperança de vida dels pensionistes ajustant les quantitats que percebran aquells que es jubilin en condicions similars en moments temporals diferents”. Aquest mecanisme, doncs, s’aplicarà a les noves pensions, no a les que estan vigents. La pèrdua, per tant, és doble: els que ja tenen pensió perdran poder de compra, i els que començaran a cobrar-ne rebran “menys del que podrien haver cobrat”, apunta Herce.

Falta d’alternatives

No hi ha cap proposta sobre la taula que aturi l’empobriment

La majoria d’experts, i fins i tot l’oposició, han reafirmat la necessitat d’aplicar totes aquestes mesures (excepte l’IRP) per garantir el futur del sistema en un context en què Espanya porta camí de duplicar els jubilats el 2050 i amb una Seguretat Social que ha passat del superàvit d’abans de la crisi a tenir dèficit estructural. La ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, situa el desviament del 2016 en un 1,7% del PIB. A més, amb dades de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE), la velocitat a la qual creixen els ingressos (2,8%) és inferior a la de la despesa (3,4%), que no només està provocada per l’envelliment de la població. Com apunta Bravo, durant la crisi s’han pagat amb fons de la Seguretat Social partides com els incentius a la contractació. A més, les jubilacions anticipades no han deixat de créixer des del 2013.

Amb aquest context, hi ha diverses propostes sobre la taula: pagar les pensions amb impostos, endeutar-se més, complementar-les amb estalvi privat, allargar l’edat de jubilació, estimular la feina dels més grans de 65 anys o eliminar el topall de les cotitzacions. Unes mesures que tenen un clar impacte en la reducció del forat del sistema però que, a la pràctica, no concreten com posar fre a la baixada que s’ha iniciat aquest 2017.