sanchez i cuixart

La presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart durarà mesos. Es desenvoluparà, si es compleix el guió, durant la vigència de l’article 155 de la Constitució amb la intervenció parcial de l’autonomia. La defensa dels dirigents de l’ANC i Òmnium Cultural, que dilluns van ser rebuts en una sala d’ingrés de Soto del Real plena de banderetes espanyoles, presentarà abans que s’acabi aquesta setmana els recursos d’apel·lació contra la interlocutòria de presó de la jutge Carmen Lamela davant la secció quarta de l’Audiència Nacional, formada pels magistrats Ángela Murillo, Carmen Paloma González i Juan Francisco Martel. Però aquests recursos, com és normal, tenen molt poques possibilitats de prosperar.

Un dels casos més sonats que ha instruït la jutge Lamela ha sigut perseguir per delicte de terrorisme les agressions a dos guàrdies civils -i a les seves parelles- en un bar de la localitat navarresa d’Altsasu el 15 d’octubre del 2016. La secció quarta va confirmar els fets com a delicte de terrorisme i va afirmar la competència de la jutge Lamela per investigar-los a l’Audiència Nacional. L’exemple d’Altsasu és pertinent perquè Jordi Pina i Marina Roig, els advocats de Sànchez i Cuixart, qüestionen tant la qualificació del delicte de sedició com la competència de l’Audiència Nacional per jutjar-lo. Quan els delictes superen la pena de tres anys, la presó preventiva pot durar dos anys, ampliables a dos anys més. ¿La instrucció d’aquesta causa s’eternitzarà com acostuma a passar amb el sistema judicial?

Més proves contra Trapero

La denúncia original de la Fiscalia de l’Audiència Nacional persegueix els fets del 20 i el 21 de setembre davant la conselleria d’Economia. Però aquesta denúncia serà ampliada en els pròxims dies. La Guàrdia Civil està buscant noves proves, però ahir no va aconseguir les gravacions dels Mossos d’Esquadra amb presumptes ordres contradictòries en un escorcoll de la seu d’Emergències de la Generalitat -l’edifici del 112- a Reus. L’objectiu de la fiscalia amb l’ampliació és aconseguir el que se’ls va escapar dilluns: la presó incondicional del major Josep Lluís Trapero. En la seva interlocutòria de dilluns sobre Trapero, la jutge Lamela cita els informes de la Guàrdia Civil que situen el major com una peça clau del referèndum i els remet a una investigació sobre la jornada de l’1-O.

Per tant, la durada d’aquesta causa dependrà del que la fiscalia es proposi. Si se circumscriu als fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre, tècnicament el cas podria arribar a judici oral abans d’un any. Però no es poden descontextualitzar aquestes actuacions de la situació política actual.

L’objectiu de Maza: Puigdemont

Hi ha un altre factor a tenir en compte: el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, està a l’espera de l’aplicació de l’article 155 per presentar una querella per sedició/rebel·lió contra Carles Puigdemont -a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem- assumint que podria perdre l’aforament. Tot i això, els fiscals de la sala de divisió penal del Suprem li van desaconsellar aquest camí a Maza precisament perquè el presumpte delicte Puigdemont l’hauria comès durant el seu mandat de president del Govern. Maza es vol posar la medalla de portar a la presó també Puigdemont

el brasiler diferent

Quatre mil aficionats l’esperaven a l’aeroport d’Atenes. Centenars van envoltar-lo quan ja era al cotxe, el gronxaven entre càntics. El 2004, encara amb l’eufòria d’haver guanyat una Eurocopa que ningú s’esperava, l’impacte del fitxatge de Rivaldo per l’Olympiacos va ser gegant a Grècia. “La rebuda ha sigut espectacular, tot i que també m’he espantat una mica”, va reconèixer l’ex del Barça i el Deportivo. Rivaldo havia anat a parar a Grècia després d’una mala experiència per Milà i la lliga italiana, que l’havia fet tornar al seu país, on més d’un ja li penjava el cartell de retirat. Al Cruzeiro no va arribar ni a acabar el contracte, perquè va decidir plegar l’endemà de la fulminant destitució de Vanderlei Luxemburgo a mitja temporada. Les crítiques al seu rendiment eren ferotges. Havia despertat l’interès de la Premier, i el Bolton i el Celtic s’havien il·lusionat amb la seva incorporació. Però va triar l’Olympiacos. Volia jugar la Champions. Guanyar títols. Sentir-se important. I un bon amic li havia recomanat vestir-se de blanc-i-vermell, era el moviment més adequat per recuperar el to futbolístic.

Aquest amic era Giovanni Silva de Oliveira -el de les tres botifarres al Bernabéu-, que l’any 1999 havia canviat Barcelona pel Pireu, un canvi d’escenari que el va catapultar com a futbolista. Fins a 60 gols en 129 partits van ser les xifres del Magos, la gran estrella de l’Olympiacos abans de l’arribada de Rivaldo.

"Sabia que Paulinho no seria un Douglas, però tampoc m’esperava aquest inici tan bo”

THIAGO ARANTESPERIODISTA BRASILER

“Si no era directament la porta d’entrada a Europa, durant els anys 2000 i 2004, passar per la lliga grega es va convertir per al futbolista brasiler en una bona segona oportunitat”, explica el periodista brasiler Thiago Arantes. Era l’última bala per fer carrera, com també Turquia, l’altre mercat a l’ombra de Portugal i Espanya, els dos grans nuclis per als brasilers. La crisi econòmica va canviar l’escenari a final de la dècada i va rebaixar el pes dels brasilers als principals clubs grecs. Eren, com descriu Arantes, “una garantia de qualitat, a un preu més barat que el jugador europeu”, especialment si el fitxatge era la primera aventura fora de Sud-amèrica, o si venia d’una mala experiència en una lliga superior.

Va ser el cas de Zé Elias, que després d’intentar fer camí a la Bundesliga i a la Serie A, passant per l’Inter i el Bolonya, va fer el salt a l’Olympiacos. “Són els tres anys més importants de la meva vida. Vaig jugar tres cops la Champions, vaig jugar en un equip que sempre competia per guanyar la lliga. L’afició era molt fanàtica, i el dia a dia era molt especial”, explica a l’ARA.

"A l'Olympiakos vaig viure els tres anys més importants de la meva vida. Vaig jugar tres cops la Champions"

ZÉ ELIASEXJUGADOR DE L'OLYMPIAKOS (2000-2003)

És una experiència semblant a la que va viure Gilberto Silva, que veia perillar el seu paper a la selecció canarinha després d’un últim curs amb pèrdua de protagonisme a l’Arsenal. Amb 31 anys, va triar la Superlliga grega, destinació Panathinaikòs. “Va ser una decisió important per donar continuïtat a la meva carrera i jugar un altre Mundial”, comenta. No era anar a una lliga menor, era mantenir-se en l’aparador europeu.

Si passar per Grècia era, esportivament, una decisió estratègica i encertada per al jugador, escollir un futbolista brasiler d’aquest perfil era un encert per als equips grecs. A diferència de la Xina, que s’ha decantat més aviat per un jugador d’habilitat, el patró estereotipat del brasiler que fa gols i regats, Grècia buscava solvència i competitivitat. És el mateix que ha buscat el Barça amb Paulinho, a qui ha rescatat de l’oblit xinès, i el que ha buscat el futbolista al Camp Nou, la catapulta definitiva per arribar bé al Mundial de Rússia 2018.

Com Zé Elias i Gilberto Silva, Paulinho és un brasiler atípic. I, al Barça, juga el paper que ningú juga i per això és “molt important” per a Valverde, com reconeixia en la prèvia del duel d’avui davant l’Olympiacos. “És un jugador diferent. Pensa molt més en l’arribada i la porteria que els altres migcampistes de l’equip. També aporta coses quan surt des de la banqueta, perquè trenca molt bé les línies rivals”.

El mateix protagonista assumia davant dels mitjans que mira d’explotar aquesta virtut perquè sap que és la carta per seduir un Camp Nou que no l’esperava en massa el dia de la presentació, a diferència de Rivaldo a Atenes. “Quan vaig arribar hi havia un punt de desconfiança, però això no m’ha afectat. No he començat amb el rol d’estrella titular, però els meus companys m’han estat ajudant. Ara estic molt tranquil, amb confiança, sé que tinc el suport de tothom”.

"Sap jugar amb pilota i sense, té una gran capacitat per arribar a la rematada des del darrere i amb molta potència"

GILBERTO SILVAEXJUGADOR DE L'ARSENAL I EL PANATHINAIKÒS

“Sabia que no seria un Douglas, però tampoc m’esperava aquest inici tan bo”, admet Arantes, que descriu Paulinho com “un migcampista d’àrea a àrea” que es fa essencial per la diferència amb la resta. “Al Brasil tampoc hi ha un altre Paulinho”, confessa. I els seus compatriotes li donen la raó. “Aporta al Barça el que no tenia. No té la tècnica per sortir jugant d’altres companys, però en pocs segons et pot cobrir molts metres. La seva força i mobilitat són claus per al Barça, sobretot per alliberar Iniesta i Messi per dins”, diu Zé Elias. I Silva afegeix: “Sap jugar amb pilota i sense, té una gran capacitat per arribar a la rematada des del darrere i amb molta potència. Anar al Barça serà clau per a ell per continuar creixent”.

I estrenar-se a la màxima competició europea amb una bona actuació arrodoniria l’adaptació de Paulinho. “Mai abans havia jugat a la Champions. A la vida apareixen aquestes oportunitats i les has d’aprofitar al màxim. Aquesta competició és diferent de totes les altres”. Per això van anar a parar alguns brasilers a Grècia. Per això Paulinho va triar el Barça. Per això, i per Messi.

vergonya a la preso

L’independentisme va aguantar ahir la respiració fins a conèixer la decisió sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que ahir es van convertir en els primers dirigents catalans empresonats per aquest procés polític. L’escenari ha canviat i l’Estat sembla decidit a aplicar una única recepta amb Catalunya: la repressió. Quin immens error! ¿De veritat algú creu que Sànchez i Cuixart, representants de la societat civil que ha organitzat les manifestacions més cíviques i pacífiques que s’han vist a Europa en els últims anys, poden ser acusats de sedició? La justícia espanyola, mediatitzada per una fiscalia a les ordres del PP, ha comès potser l’error més greu des de la restauració de la democràcia: Sánchez i Cuixart han estat empresonats per motius polítics. Un descrèdit per a Espanya i una vergonya per a Europa.

Abans d’aquest trist capítol, el president de la Generalitat havia resolt la primera incògnita de la jornada: la resposta al requeriment sobre si havia declarat la independència o no. Com estava previst, Carles Puigdemont va convertir la contestació no en un simple sí o un no com li reclamava Madrid, sinó en una crida al diàleg i una proposta concreta: la d’una reunió entre els dos presidents.

La carta no va caure gens bé a Madrid, tot i que la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va evitar el to crispat d’altres ocasions i va allargar l’ultimàtum a Puigdemont fins dijous a les deu del matí. Semblava que s’obria un període de distensió, però es va acabar de manera brusca amb la notícia de l’empresonament dels líders de l’ANC i Òmnium.

Comencen, doncs, uns dies d’alt voltatge, amb protestes al carrer i pressió als polítics, que hauran de calibrar bé quin ha de ser el pròxim pas. Sànchez i Cuixart, de manera encertada, van fer públics missatges, tan bon punt es va conèixer el seu destí, en què cridaven a mantenir-se serens i units en aquests moments tan difícils de pair per a una majoria de la població.

El govern espanyol és presoner dels seus sectors més durs (és especialment lamentable el paper que està jugant Cs en aquests moments, situant-se a la dreta del PP) i pensa que pot sotmetre Catalunya passant per sobre dels drets individuals i col·lectius. Quina manca de visió històrica! No s’adona que, en el millor dels casos, només pot retardar el que cada dia converteix en inevitable.

simular

Darrere de la taxa freda del risc de pobresa a Catalunya -d’un 19,2% segons l’Idescat- hi ha la realitat de l’estigma que acompanya les persones que la pateixen. Algunes iniciatives, però, busquen amb tenacitat dignificar situacions que sovint són difícils de quantificar en l’estadística però que són tristament habituals entre les persones més vulnerables. És el cas de l’Olivera de Badia del Vallès, una botiga social que neix per acabar amb les grans cues al carrer per aconseguir un lot tancat d’aliments que, en moltes ocasions, no responia a les necessitats reals dels beneficiaris. O de La Trobada, un restaurant que serveix àpats a persones en risc a Terrassa.

L’Olivera és un simulacre de supermercat amb carretons inclosos i prestatges amb els productes perfectament endreçats i col·locats, que quasi responen als conceptes més bàsics de màrqueting comercial. No hi falten els productes frescos, que arriben directament de l’hort comunitari. Els euros s’han substituït per uns punts que l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament atorga en funció del perfil de cada família i les seves necessitats i circumstàncies. Són els usuaris els que decideixen què comprar i en què gastar els seus punts, sempre amb un dia i una hora concertats per evitar cues. És un requisit necessari si es té en compte que el servei atén 352 famílies, que sumen més d’un miler de persones.

“Hi havia una gran filera, havies d’esperar el teu torn”, recorda la Hamida Ejeaidi, usuària de l’Olivera i ara també voluntària. La Hamida va decidir col·laborar amb el projecte perquè estava deprimida, només sortia al carrer per fer gestions i portar els nens a l’escola, i sosté que l’Olivera l’ha ajudat molt.

Una xarxa solidària local

La regidora de Benestar Social, Maria José Granados, explica que el projecte “busca empoderar les famílies”, que troben en aquest nou espai “un punt de trobada on participar i xerrar de tot, tant dels nens com de receptes de cuina”. S’ha convertit en una xarxa de solidaritat sustentada per voluntaris que afavoreix la sociabilització.

L’experiència de Badia del Vallès no és el primera ni l’única. La situació econòmica d’alguns ajuntaments ha portat les corporacions locals a afinar l’enginy i sumar el teixit social. És el cas de La Trobada, conegut com el restaurant del temps, que impulsa l’Associació Local d’Entitats per a la Inclusió (ALEI), formada per una xarxa de 27 entitats de Terrassa. Cada dia hi passen més de 60 persones, més de la meitat de les quals reben més que un menú que paguen amb el seu temps. El projecte brinda un acompanyament a persones en risc de pobresa.

“La idea era fugir del menjador social”, concreta el coordinador de l’establiment, Pau Consola, per a qui La Trobada suposa la convivència de dos mons: el d’aquells que treballen i el d’aquells per als quals l’atur s’ha convertit en una situació cronificada. El restaurant ofereix un espai relacional, compartir taula, i una teràpia ocupacional.

Consola posa les xifres sobre la taula. El perfil majoritari són homes d’entre 45 i 55 anys, aturats de llarga durada i aïllats. L’altra cara de la radiografia és el 42% dels usuaris del temps que surten del projecte perquè han trobat feina.

Mauricio M.L. forma part del grup de beneficiats per La Trobada. Fa dècades havia sigut cambrer, les mateixes que fa que és a l’atur. “A partir dels 50 ets un zero a l’esquerra”, lamenta. Les setmanes que fa que és dins La Trobada li han servit per sortir de casa, tenir alguna cosa a fer i sentir-se útil.

La Marta de los Santos és d’una altra generació, però s’ho mira de la mateixa manera, com “una ajuda”. El cop de l’atur la persegueix amb dos fills i espera que el seu pas pel restaurant serveixi per trobar feina i llogar un pis. Com diu el Mauricio, “cadascú té la seva pròpia tempesta i La Trobada és un port”.

Tot i així, aquest projecte no és viable econòmicament. Obren a la seu dels Minyons de dilluns a divendres als migdies amb un menú de 8,90 euros. De nou les xifres es posen sobre la taula. El 60% són menús del temps, i el 40%, pagats: un delicat equilibri que s’hauria de revertir. Volen créixer, tenir més espai per acollir més gent. I per això el projecte busca nou local.

En quatre anys han atès unes 300 persones en risc d’exclusió social, amb una mitjana d’entre 70 i 80 participants per any. Passen de mitjana mig any amb la gent de La Trobada i així coneixen de prop totes les funcions del restaurant, que complementen amb formació amb les entitats que hi col·laboren. “Hi ha llista d’espera”, assegura Consola, que reconeix que la gent que ha passat massa temps esperant el que més valora no és el plat a taula, sinó ocupar el temps.

es el moment de la dui

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va utilitzar aquestes paraules la nit del referèndum de l’1 d’octubre: “Els ciutadans de Catalunya ens hem guanyat el dret a tenir un estat independent que es constitueixi en forma de República”. Seguidament el cap de l’executiu es comprometia a portar en “els pròxims dies” el resultat de l’1-O al Parlament i actuar d’acord amb la llei del referèndum. El dia ha arribat i serà dimarts a la tarda, després que el Tribunal Constitucional suspengués el plenari de dilluns fixat per declarar la independència (DUI). L’ARA ha consultat diversos experts per analitzar els escenaris que sorgeixen després dels resultats del referèndum i tots coincideixen a dir que en tot moment Catalunya ha de mantenir la porta oberta al “diàleg” i a la “mediació” amb l’estat espanyol. Discrepen, en canvi, sobre la legitimitat d’una declaració d’independència amb els resultats del referèndum -el 90% va votar sí amb una participació del 43% del cens- i sobre l’oportunitat de fer-la.

El professor de teoria política Josep Costa defensa la conveniència de fer la declaració d’independència pel cúmul de circumstàncies: la victòria del sí en el referèndum, la suspensió de facto de l’autogovern i la quantitat de causes obertes contra sobiranistes per col·laborar amb l’1-O que “no tenen la garantia de tenir un judici just”. “La causa justa és més potent que mai”, assegura en una conversa amb l’ARA argumentant que l’estat espanyol ha renunciat a ser l’estat dels catalans. “Ha situat [els independentistes] com a enemics”, assegura Costa. És per això que creu que “no tindria sentit” fer una declaració simbòlica, sinó una d’“executiva” que s’anés posant a la pràctica progressivament. Posa l’exemple de les repúbliques bàltiques, en què els controls de frontera van estar duplicats un cert temps després de la independència.

En l’opinió contrària se situa el professor de filosofia del dret de la UPF Josep Lluís Martí, que creu que la declaració d’independència és un “suïcidi”, perquè serà quan Madrid se sentirà més fort i tindrà el suport de la comunitat internacional. Tot i això, preveu tres escenaris per a la setmana que ve: que l’independentisme decideixi fer una declaració d’independència assumint que el govern espanyol activarà la suspensió de l’autonomia i que hi haurà “detencions massives”; anunciar una convocatòria d’eleccions plebiscitàries per “buscar més legitimitat”, o una mediació internacional -una possibilitat que veu més difícil perquè no s’ha establert cap diàleg- per donar pas a una negociació en què cap dels actors arribi amb “precondicions”. De fet, avui el president de la Generalitat, en una entrevista al programa 30 minuts de TV3, deixa clar que actualment no hi ha cap canal de comunicació amb la Moncloa. Així, segons Martí, el “millor escenari” per a tothom serien uns nous comicis. El catedràtic de ciència política de la UPF Ferran Requejo també està d’acord que la declaració d’independència seria un “error” i creu que la via idònia és buscar una “mediació” que podria abordar dos plantejaments diferents: per una banda, el referèndum pactat en un termini concret -tot i que admet la dificultat que la Moncloa l’accepti-; per l’altra, una reforma exprés de la Constitució que consistís a afegir una disposició addicional que garanteixi que la Generalitat prendrà la majoria de decisions que afecten els ciutadans de Catalunya. És a dir, situar-la com una “entitat nacional diferenciada” i retirar totes les mesures de repressió. Aquest nou pacte, opina Requejo, també s’hauria de sotmetre a referèndum al voltant de l’estiu que ve.

Una declaració en diferit

Una altra opció que plantegen la constitucionalista Mercè Barceló i el professor de ciència política Jaume López és una declaració d’independència amb efectes diferits. López posa l’exemple d’Eslovènia, que va declarar la independència després del referèndum, però condicionada al resultat d’una obertura de negociacions durant sis mesos amb la federació iugoslava. Davant la negativa d’aquesta, però, es va declarar independent. Així, distingeix entre la declaració d’inici del procés i la proclamació final de la independència, en què es demanaria el reconeixement internacional. “El Govern no es pot saltar la llei del Parlament”, afirma el politòleg. Barceló considera que en el període entre la declaració d’independència i la seva efectivitat, Catalunya ha d’estar oberta a una “solució pactada” amb l’Estat. Barceló confia poc en la intervenció europea perquè està governada pel grup popular, però sí que veu l’interès d’altres organismes, com les Nacions Unides, que creuen que s’han vulnerat drets fonamentals.

Els escenaris que s’obren després del referèndum

DUI en diversos graus

La llei de referèndum estableix que si l’1-O guanyava el sí, el Parlament havia de proclamar la independència dos dies després d’anunciar els resultats. Si JxSí i la CUP compleixen la norma, el president hauria d’anunciar la declaració d’independència dimarts. Hi ha qui la planteja en diferit, és a dir, que entri en vigor d’aquí uns mesos per obrir la porta a la negociació.

Eleccions

Un altre plantejament és fer unes noves eleccions de caràcter plebiscitari per “reforçar” la legimitat d’una declaració d’independència. O fer una declaració d’independència simbòlica que es ratifiqui en unes eleccions “constituents”. Del resultat n’haurien de sorgir les majories per fer una Constitució catalana. En aquest període no queda clar quin seria l’estatus de Catalunya i la resposta de l’Estat seria incerta.

Mediació

Una altra de les opcions és fer una declaració al Parlament, per part de Puigdemont, que convidi l’Estat a la mediació internacional o a obrir una negociació. És poc probable, però, que d’aquí a dimarts hi hagi cap actor internacional que s’ofereixi per mediar i que sigui acceptat per tots dos governs. De moment la Unió Europea, malgrat la repressió policial de l’1-O, tracta el cas català com un afer intern

orgull i rabia

Un dia de fa cinc anys Jaume Sisa se’m va emportar a Montjuïc per veure la ciutat des de dalt: “No et pots imaginar el que va ser Barcelona quan va morir Franco. Finestres que havien estat tancades i que de cop s’obrien, la gent al carrer, la sensació d’alegria, de llibertat, que allà no manava ningú, que podia passar qualsevol cosa. Va ser l’hòstia, allò. Ho vivia i recordava les escenes que el meu pare m’havia descrit de quan es va proclamar la República”. Aquests primers dies d’octubre del 2017 he pensat molt en aquelles paraules del Sisa. Un dia potser serem nosaltres qui pujarem a Montjuïc i explicarem a algú tot el que ara ens sembla que estem vivint tan atropelladament. Per als que no vam conèixer la República i érem nens d’EGB quan va morir Franco, aquesta ha sigut la setmana emocionalment més intensa de les nostres vides. La República, als anys 30; la democràcia, als anys 70; qui sap si la independència, als anys 10 del segle XXI. Deu ser cada quaranta anys que la història fa un salt endavant i desencadena una catarsi d’emocions personals i col·lectives, difícils de viure i d’escriure en temps present.

'Diari de l'1-O': el projecte documental sobre un col·legi electoral de Barcelona

Provem-ho. L’admiració de veure famílies senceres passant tot un cap de setmana al col·legi electoral, compartint sacs de dormir, màrfegues, termos de cafè, pizzes, sessions de cine o campionats de pedra, paper i tisora. La il·lusió d’estar a punt de votar, xops per la pluja. L’excitació de fer-ho en la clandestinitat. La incertesa de no saber si, a l’hora de la veritat, ho podrem acabar fent. La tranquil·litat que dona notar els teus veïns més a prop que mai. La inquietud de sentir com la ràdio de matinada comença a explicar que les primeres furgonetes de policia ja surten del port de Barcelona a tota pastilla i amb les sirenes engegades. La por de veure, a Twitter, les primeres càrregues en altres col·legis. El neguit de no saber quan vindran al teu. La dignitat de no fer ni un pas enrere, de quedar-se tothom al seu lloc. L’histerisme de veure’ls com ara sí que ja arriben i peguen i humilien i sembla que hi disfrutin i que s’hi acarnissin. La incredulitat que això pugui estar passant a Europa, al segle XXI. Per voler votar. L’alleujament de veure com acaben marxant. L’orgull d’haver resistit. La felicitat d’haver votat. L’entusiasme de completar el recompte i, d’aquesta manera, la gran burla a un estat que havia engegat tota la seva poderosa maquinària política, judicial, policial, econòmica i mediàtica per impedir el referèndum. La impotència, però, de veure’ls com neguen la violència. La humiliació de sentir com s’enfoten de les víctimes, ells sempre tan experts a manipular-les en funció dels seus interessos electorals, siguin les d’ETA, les de l’11-M o les de l’1-O, tant és.

La ressaca

El dubte raonable de saber si això podrà comptar com un referèndum amb garanties. El cansament extrem a l’hora d’agafar el llit. L’endemà, la ressaca. La dispersió, la impossibilitat de concentrar-se en cap altra cosa. L’admiració incrèdula, a mesura que coneixem detalls de com s’ha cuinat el referèndum, pels milers de persones que van treballar i conspirar, en secret, perquè milions de catalans poguéssim votar. L’enyor de no poder-ho comentar i compartir amb el Carles Capdevila. El dol cada vegada més profund per les víctimes. La ira, a cada vídeo de càrregues policials que reps per WhatsApp. La còlera, quan fas el recompte de danys, de pensar que potser sí que han tornat a entrar per la Diagonal, l’entrada per la Diagonal que es poden permetre l’any 2017, una repressió premeditada, indiscriminada i violenta, de punta a punta de país, de Sant Carles de la Ràpita a Sant Julià de Ramis, d’Aiguaviva a Dosrius, pobles petits i grans ciutats, Sant Iscle de Vallalta i Tarragona, Ponts i Barcelona, no entrarem a Manresa, però anirem a Fonollosa, un poblet del Bages de 200 habitants, perquè tot sembli encara més arbitrari, encara més aleatori, que ningú es pugui sentir tranquil. La impotència de no poder-ho fer entendre als teus familiars o amics que viuen en altres comunitats d’Espanya. Però dimarts, 3-O, l’autoestima de tornar a sortir junts al carrer, de veure que som més (i més barrejats) que mai. L’entusiasme d’estar en plena revolta. L’agitació de no saber què vindrà, però d’estar contents de viure-ho. La indignació, al vespre, amb el discurs del rei. El desànim amb els bancs. El vertigen de trobar el millor camí, quan te’ls van tallant tots. La necessitat d’agafar aire, aquest cap de setmana. La irreversibilitat d’un Procés que alguns que no estimen ni el Procés (ni la llengua) se’n foten dient-n’hi prusés.

La revolució dels aplaudiments

La revolució dels somriures convertida, barrejada, alternada aquesta setmana amb la revolució dels plors. I dels aplaudiments. No s’havia picat mai tant de mans com aquests dies. Aplaudiments eufòrics quan apareixen les urnes. Quan s’anuncia el cens universal. Quan marxen els mossos veient que no podran desallotjar els col·legis electorals. Quan s’ofereixen voluntaris (voluntàries, la majoria) per a les meses. Quan s’obren les portes. Quan s’anuncia que a tal escola ja voten. Quan un informàtic s’ofereix a buscar una altra connexió a internet. Quan algú cedeix el seu ordinador. Quan la resta posem el mòbil en mode avió. Quan veiem que el president Puigdemont ja ha votat. Quan al nostre col·legi una noia amb un nadó a coll es converteix en la primera persona a votar. Quan deixa de ploure. Quan es decideix votar a mà per superar els problemes informàtics i introduir més tard al sistema tots els sufragis. Quan algú porta aigua, fruita, galetes Príncipe o patates de bossa per a tota la gent de la cua. Quan s’entona L’estaca. Quan es canta Els segadors. Quan arriben els bombers. Als tractors, un altre aplaudiment. Als observadors internacionals. Als que no volien votar i han acabat votant. Als que voten que no. A la gent gran, als que van viure la guerra, un aplaudiment emocionat cada vegada que en vota un. Quan es tanquen les votacions, abans no vinguin a robar-nos els nostres vots, ovació emocionada. Quan es llegeix el resultat també aplaudim. Quan fem el passadís als voluntaris que ens han permès votar. Aplaudiments, abraçades, llàgrimes d’un dia molt llarg, un dia que va començar divendres a la tarda i que acaba la nit de diumenge, el dia que va del “Vo-ta-rem” a l’“Hem-vo-tat”.

Van votar 2.286.217 persones i ho van fer de maneres tan inversemblants que a cada poble, a cada barri, a cada col·legi electoral s’haurà de rodar una pel·lícula del referèndum de l’1 d’octubre. Els actors i actrius de la meva, que he escrit a correcuita per a aquest diumenge, els he elegit entre lectors de l’ARA que han fet arribar la seva història al diari i oients de RAC1 que m’han explicat la seva a Islàndia, el programa que compartim cada tarda a les set i que aquesta setmana ha tingut excepcionalment versions de matinada.

Hi apareixerà Josep Dumenjó, 103 anys, que a tres quarts de cinc de la tarda va votar a l’Institut Pau Vila de Sabadell. Aprofitarem imatges que va gravar, amb el telèfon mòbil, la seva neta Rosa. Se la sent plorar tota l’estona, mentre filma com un voluntari baixa l’avi Josep de l’ambulància amb la cadira de rodes. Desenes de persones l’aplaudeixen i li fan el passadís. És nascut l’any 1914, precisa la neta en veu alta. Ell pràcticament no hi veu i no hi sent, però volia votar tant sí com no, no fos cas que anés d’un vot i que fos el seu. La filla, la Maria Àngela, l’ajuda a posar la papereta a l’urna; la Neus, la besneta, s’hi fa una foto. Els aplaudiments no paren. Josep Dumenjó demana, orgullós, que el tornin cap a la residència.

El primer fill de l’1-O

En Gerard va néixer l’1 d’octubre del 2017, a dos quarts de nou del vespre. A la sala d’edició, procurarem que ell i l’avi Josep, de 103 anys, apareguin consecutivament a la pel·lícula. Aquella tarda, a les portes de l’Escola La Farigola, del barri del Clot de Barcelona, li deien a la mare que portava a la panxa el primer nen de la nova república. La mare és la Montse Burgués, que, malgrat les contraccions que va tenir tot el diumenge, va decidir que primer votaria i que després, si de cas, ja pariria. Pels pèls, però així va ser. Va arribar a l’escola amb símptomes clars d’anar de part, per bé que una contracció molt forta mentre esperava per votar va fer que tot s’accelerés. Es van saltar la cua, ella i el seu company, i enmig dels aplaudiments se’n van anar corrents cap a l’hospital. El nen fa avui una setmana. Encara és d’hora per afirmar que hagi nascut amb una república sota el braç.

• 

Qui també va acabar aquella nit a l’hospital és un home de 70 anys de Lleida, pare de dos mossos d’esquadra, que va patir un infart al casal Social de la Mariola, en plena càrrega de la Policia Nacional. A la pel·lícula ho explicarà Marc Ballesté, un noi de 30 anys que va ser vocal de mesa. “Algú va cridar la meva germana, que és infermera, perquè a un home li havia agafat un infart després de forcejar amb la policia. Al costat del Casal hi ha un CAP, i la meva germana, que hi havia treballat, recordava que tenien un desfibril·lador. Va anar a buscar-lo, mentre altres persones feien un massatge manual de reanimació a l’home. La policia seguia carregant impassible, fins al punt que van tirar-nos persones a sobre mentre estàvem intentant ajudar a qui havia tingut un infart. Per això fa tanta ràbia sentir Rafael Hernando, del PP, dient que la policia li va salvar la vida a l’home. Això és mentida! Va ser la gent, i entre ells la meva germana!”

Potser en aquest punt de la pel·lícula estaria bé fer un gir de guió i que hi aparegués algú dient que l’1 d’octubre no va anar a votar. Que aquest era un referèndum sense garanties. El nostre testimoni podria afegir que dimarts sí que va anar a Barcelona a manifestar-se. Que volia mostrar que es pot estar contra la independència de Catalunya i també contra la brutalitat policial. Per això, en Marc, que és de Terrassa, es va lligar una bandera espanyola al coll, com si fos una capa, i se’n va anar cap a Via Laietana. Anava acompanyat amb amics, un amb l’estelada, l’altre amb la bandera republicana. Aquesta foto podria ser el cartell de la pel·lícula, si s’acaba titulant Un sol poble, com hi ha gent que em demana. A Barcelona, en Marc es va trobar que la majoria de persones li donaven la mà, l’abraçaven i li agraïen que fos allà. També algun radical que l’increpava, una frase que no sé si seria millor deixar fora del muntatge final i, en canvi, acabar amb aquesta altra sentència d’en Marc: “Vaig voler manifestar-me, perquè potser no vaig fer bé no anant a votar diumenge”.

L’infiltrat perfecte

Que no m’oblidi d’un secundari boníssim que ja tinc clissat per a la pel·lícula. Fa un metre noranta centímetres i el faré aparèixer tal com va anar dimarts a la manifestació de Barcelona: rapat, amb ulleres de sol, una samarreta groga de l’ANC i pantalons militars. El van confondre amb un infiltrat quan va intentar entrar en un concessionari de cotxes per proposar als treballadors que s’afegissin a la vaga. La seva foto va córrer com la pólvora per Twitter. Va tenir sort, com tants de nosaltres, dels bombers. Un el va reconèixer, perquè havien estat junts al mateix col·legi electoral, on el nostre secundari feia, precisament, d’apoderat. El van protegir una estona, però la situació es va enverinar tant que Pep Escobedo va preferir marxar cap a casa i no sortir-ne més. “Un dia per oblidar”, sentenciarà a la pel·lícula.

En David Matas -ho pronunciarem en anglès, Deivid, perquè va néixer als Estats Units- té 34 anys i té la síndrome de Down. Li interessa molt la política, ha votat en totes les eleccions i fins i tot fantasieja sobre crear un partit que es digui Partit de la Gent Normal i Corrent. Utilitzarem imatges seves plantant cara a la policia a l’Escola Projecte de Barcelona i com dues noies l’acaben convencent que desisteixi d’enfrontar-s’hi. Se’l veurà abraçant-se al seu germà Jordi i marxant a votar, allà sí, a l’Institut Menéndez y Pelayo. També en Karem, fill de marroquins, vol explicar com la seva mare, de 65 anys, va votar l’1-O per dignitat i, el que és més significatiu, per primera vegada a la seva vida. Des del 1978 són a Catalunya: “Però ara la situació és tan extrema que s’ha de votar i sortir al carrer”.

• 

David Matas plantant cara a un agent / MARC ROVIRA

• 

En David, satisfet en el moment de poder votar / MARC ROVIRA

I mil històries més que encara he de trobar la manera que apareguin a la pel·lícula. La de l’Agustí Farrés, membre d’una mesa electoral a Vic, que a primera hora del matí de diumenge, mentre feia un pipí nerviós, va veure per la finestra del lavabo com apareixien miraculosament les urnes. Gent com la Mercè, que durant les dues nits prèvies a la votació va guardar les urnes al maleter d’un cotxe aparcat al carrer. O la Gemma, que les havia anat a recollir en un local misteriós del barri d’Horta, després que li truquessin dient-li que “el confeti” per a la festa de diumenge ja estava a punt.

La pel·lícula encara no té un final clar. Tampoc, la setmana més intensa de les nostres vides.

Els testimonis

Fill de l’1-O

Montse Burgués va anar a votar embarassada i ja amb contraccions. Va arribar a l’escola amb símptomes clars d’anar de part, però volia votar abans de parir. Una contracció molt forta mentre s’esperava per votar va fer que tot s’accelerés. Es van saltar la cua, ella i el seu company, i enmig dels aplaudiments se’n van anar corrent cap a l’hospital. El seu fill, el Gerard, avui fa una setmana.

L’infart de la Mariola

Marc Ballesté va viure en directe l’infart de l’home al barri de la Mariola de Lleida: “Algú va cridar la meva germana, que és infermera, perquè a un home li havia agafat un infart després de forcejar amb la policia. Al costat del casal hi ha un CAP i la meva germana, que hi havia treballat, recordava que hi tenien un desfibril·lador. Va anar a buscar-lo fent saltar l’alarma i li van salvar la vida”. 

103 anys esperant

Josep Dumenjó, de 103 anys, va votar a l’institut Pau Vila de Sabadell. Un voluntari va baixar-lo de l’ambulància amb la cadira de rodes i desenes de persones el van aplaudir i li van fer el passadís fins a la mesa per votar. Va néixer l’any 1914, i ara ja pràcticament no hi veu ni hi sent, però volia votar com fos. Així que va ficar el sobre dins de l’urna se’n va tornar cap a la residència.

“Encara no he votat!”

David Matas –s’ha de pronunciar en anglès, Deivid, perquè va néixer als Estats Units– té 34 anys i té la síndrome de Down. Li interessa molt la política, ha votat a totes les eleccions i, fins i tot, fantasieja a crear un partit que es digui Partit de la Gent Normal i Corrent. Diumenge va anar a votar a l’Escola Projecte de Barcelona i es va enfrontar a uns agents de policia perquè no el volien deixar votar, cosa que ha fet sempre sense excepció des que té l’edat per fer-ho. Va votar, però a un altre institut.

L’infiltrat perfecte

Pep Escobedo fa 1,90 metres i dimarts va anar a la manifestació de Barcelona rapat, amb ulleres de sol, una samarreta groga de l’ANC i pantalons militars. El van confondre amb un infiltrat quan va intentar entrar a un concessionari de cotxes per proposar als treballadors que s’afegissin a la vaga. Va tenir sort dels bombers, que el van protegir, fins que ell mateix va desistir i se’n va anar cap a casa. Ningú el va voler agredir, però va passar una mala estona.

"Hauria d’haver votat"

El Marc, de Terrassa, volia mostrar que es pot estar contra la independència de Catalunya i alhora contra la brutalitat policial. Es va lligar una bandera espanyola al coll, com si fos una capa, i se’n va anar cap a la Via Laietana. Es va trobar que la majoria de persones li donaven la mà, l’abraçaven i li agraïen que hi fos. També algun radical que l’increpava. Passats uns dies de reflexió el Marc ha arribat a un conclusió: “Vaig voler manifestar-me perquè potser no vaig fer bé no anant a votar diumenge”.

Votar per primer cop

El Karem és fill de dos marroquins que van arribar a Catalunya l’any 1978. Explica com la seva mare, de 65 anys, va votar l’1-O per dignitat i, el que és més significatiu, per primera vegada a la seva vida. Mai abans, en cap elecció per al Parlament espanyol, el Parlament de Catalunya o l’alcalde de la seva ciutat havia dipositat una papereta en una urna. “Ara la situació és tan extrema que s’ha de votar i sortir al carrer”, explica el seu fill, orgullós.

El vídeo de Nou Barris que fa emmudir

Totes aquestes històries són només algunes de les moltes que es van produir en un diumenge que recordarem sempre. Però encara us en volem explicar una més o, més ben dit, deixar que s'expliqui ella mateixa. Aquest vídeo mostra el que va passar a l'escola Tomás Moro de Canyelles, a Nou Barris.

balances

Havia d’escriure un article per a l’ARA sobre les conseqüències fiscals de la independència, tenint en compte el que passés l’1-O. Ha quedat clar que l’avantatge més evident de la independència seria protegir-nos de policies que venen de fora a pegar-nos, però intentaré acomplir l’encàrrec igualment.

Hi ha dos conceptes de dèficit fiscal: balança per fluxos monetaris (d’ara endavant, FM) i per càrrega-benefici (CB). FM suma els impostos pagats a Catalunya, i en resta la despesa pública en territori català. És al voltant d’un 8% del PIB.

La balança CB hi afegeix els beneficis que els catalans obtenen per despeses que el govern central fa fora de Catalunya. Es diu que és al voltant d’un 5%. És una aplicació de l’“anàlisi cost-benefici” que avalua amb criteris raonables quant i a qui beneficien els béns públics. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona podria fer servir l’anàlisi CB per decidir si és millor construir un parc a Horta o a Sants.

Un equip del ministeri d’Economia calcula laboriosament les balances per CB en totes les autonomies. Ells diuen que CB és una tècnica científico-objectiva i que FM no té sentit. És ben al contrari.

Es pot utilitzar CB per decidir on posar un parc: a tothom li agrada un parc. Però com que hi ha desacords radicals sobre els beneficis de la despesa del govern, avaluar-ho amb criteris de CB no té sentit.

L’1-O ho il·lustra tristament. L’any vinent el ministeri ens assignarà no sé quin percentatge de benefici a tots els catalans per les despeses del desplaçament policial. El cost dels vaixells, les hores extres dels policies que pegaven les iaies. Salaris de ciberacosadors que feien caure els ordinadors on es votava un referèndum que desitjarien, en millors condicions, el 70%-80 % dels catalans. També ens assignaran beneficis pel cost dels guàrdies civils que han assaltat el nostre govern i dels que s’infiltren a manifestacions. I pels diplomàtics que pressionen mitjans de comunicació i governs estrangers per dir que ens mereixem que ens peguin. Ja és prou irritant que es pagui amb els nostres diners. Dir que ens reporta un benefici és grotesc.

Molts economistes de prestigi han argumentat que la indepèndencia seria perjudicial econòmicament per a Catalunya. Fent fum amb arguments pseudotècnics i dades suposadament objectives amaguen el que qualsevol economista neutral veu a cop d’ull: Catalunya estaria econòmicament molt millor si fos independent.

Les balances fiscals poden ajudar a fer un càlcul aproximat però objectiu de les conseqüències fiscals de la independència. FM ja inclou la majoria de despeses: pensions, exèrcit apostat a Catalunya, sanitat, educació, etc. Hi hauria despeses addicionals: ambaixades, alguns funcionaris d’Hisenda (les delegacions ja s’han comptat a FM), la força aèria i la marina... el que decidís un Parlament. Podem aproximar aquest cost addicional. Albert Carreras, en l’article publicat el 8-2-2017 a l’ARA sobre la viabilitat econòmica de la independència, amb dades d’un article de Josep Pedrol concloïa que el cost en nous funcionaris seria d’un 1%. Sens dubte estaria per sota de la diferència d’un 3% que hi ha entre FM i CB, ja que CB ens assigna beneficis per un gran nombre de despeses ineficients del govern central, duplicacions, etc. Posem que les despeses addicionals realment serien un 2% del PIB. Veurem que el nombre exacte no fa una gran diferència.

Cal tenir en compte el producte addicional que genera cada euro de despesa pública, i que s’anomena “multiplicador”. Els estudis disponibles en aquest camp troben, sense un augment d’impostos, un multiplicador d’entre 1,6% i 2,2%. Agafem el punt intermedi, 1,9%.

L’efecte multiplicador genera impostos addicionals. La ràtio de recaptació d’impostos sobre producte fluctua poc en la majoria de països; a Espanya és ara al voltant del 40%, i restringit a Catalunya deu ser més alt (no en tinc dades), però quedem-nos amb un 40%. Per tant, si el producte català fos semblant, i amb l’estructura impositiva actual, el cost d’una administració independent seria de: 2 - 2 x 1,9 x 0,4 = 0,48%.

Segons això, una Catalunya independent tindria un superàvit del 7,5% anual. Brutal. Podríem quedar-nos amb el 8% de FM i ignorar CB.

Com he dit, he suposat que el producte català seguiria com ara, i és evident que a mitjà termini seria així. Ara bé, l’estat espanyol ha deixat clar que està disposat a cremar part del producte espanyol i del català. Innegablement això tindrà un efecte negatiu temporal. Dubto que arribés al 7,5%. Cadascú ha de decidir si això l’espanta

Grifols

Grifols es queda. En ple èxode del domicili social de les empreses catalanes presents a l'Íbex-35 cap a fora de Catalunya, la primera empresa familiar catalana per facturació ha decidit mantenir el domicili social a Barcelona. Fonts de la companyia han explicat a l'ARA que "Grifols no preveu canviar la ubicació de cap de les seus". Així, la seu de la multinacional, situada al carrer Jesús i Maria de Barcelona, hi continuarà malgrat les turbulències polítiques.

L'anunci arriba precisament en el moment de més incertesa, quan falten poques hores per al ple del Parlament de dimarts, en què es podria anunciar una declaració unilateral d'independència, i en plena cascada d'anuncis de canvi del domicili social per part de les empreses del grup La Caixa.

El 2016 Grifols, controlada per la família Grífols, va trencar la barrera dels 4.000 milions d'euros de xifra de negoci amb 4.049 milions de facturació. En l'exercici va guanyar 545 milions. Les seves vendes la van situar com la setena empresa de Catalunya. Per davant, Gas Natural, CaixaBank, Seat, Banc Sabadell, Abertis i la filial espanyola de Zurich. Aquest rànquing situa l'empresa catalana de derivats de la sang en la primera posició de les empreses familiars de Catalunya després d'haver superat en el rànquing l'asseguradora Catalana Occidente, la siderúrgica Celsa i el gegant dels mitjans Planeta.

"No s'arronsi"

L'empresa catalana, que frega els 15.000 treballadors arreu del món i té el 95% de la facturació fora d'Espanya, ja havia donat mostres en el passat d'anar a contracorrent en el pantanós terreny polític. A diferència del que passa amb la immensa majoria de les grans empreses, no va tenir cap inconvenient a donar suport públic al procés sobiranista. "Tiri endavant, no s'arronsi", va dir Víctor Grífols, aleshores president de l'empresa, a Artur Mas. Menys coneguda és l'anècdota que Grífols, ara president no executiu de la cotitzada, va protagonitzar el 2012 quan va carregar contra l'estat espanyol per fixar els preus dels medicaments i "no pagar". En aquell acte, en què rebia un premi de l'Associació Espanyola d'Analistes Financers, va anar més lluny: "Si haguéssim nascut a Alemanya, avui seríem més grans que Pfizer". Per concloure va assegurar que en cas de desinvertir a Catalunya no aniria mai a Madrid: "Abans me'n vaig a Gibraltar".

Grifols té seus a diferents països (els Estats Units són el seu primer mercat) i el 2015 va traslladar la seva divisió de biociència i la tresoreria a Irlanda, un país assenyalat per les autoritats europees com un refugi d'empreses que volen evitar pagar impostos elevats. El 2016, per exemple, l'empresa va pagar 168 milions sobre un benefici de 712 abans d'impostos. Això suposa que va abonar un 23,5% per l'impost de societats.

El 2017 Grifols ha començat una nova etapa amb l'ascens de Raimon Grífols i Víctor Grífols Deu al càrrec compartit de consellers delegats, mentre que el patriarca de la companyia, Víctor Grífols Roura, deixava de ser el primer executiu

adeu a la dui

El salto, que no desenlace, de la crisis política abierta por la represión del Gobierno, inútil para evitar la materialización del referéndum del 1-O, invalidado y declarado ilegal de antemano, dependerá de la comparecencia del presidente, Carles Puigdemont, ante el Parlamento mañana martes. Si no enuncia una declaración de independencia, el Gobierno de Rajoy, según avanzamos en el ARA sábado, se abstendrá de llevar al Senado el decreto-ley con la propuesta de aplicar el artículo 155 de la Constitución para adoptar un paquete de “medidas necesarias” que redundarían en cierto tipo de suspensión de la autonomía.

Pero fuentes gubernamentales señalan que incluso en el caso de una declaración unilateral con plazo variable, o flotante, el Gobierno se vería en la tesitura de actuar. O al menos tendría que reconsiderar la situación.

Porque hay un punto fundamental: habrá que ver la referencia de Puigdemont y de Junts pel Sí a la vigencia de la ley de transitoriedad jurídica que regula la construcción de las nuevas instituciones.

Dicha ley (suspendida por el TC) entra en vigencia a las 48 horas de la proclamación de los resultados del referéndum por la Sindicatura Electoral, y esa proclamación, dado que la Sindicatura está disuelta, puede ser sustituida por los resultados que dará la Generalitat.    

Según dicha ley, el Gobierno debería tomar control de las fronteras, los aeropuertos y empezar a sentar las bases del nuevo poder judicial con la transformación del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña en Tribunal Supremo.

Por tanto, no solo se trata de conocer lo que dirá Puigdemont – el Tribunal Constitucional se reuniría en Pleno el miércoles si declara la independencia- sino de saber si se pone en marcha la citada ley de transitoriedad.

En el Gobierno, las declaraciones de ex presidentes como José María Aznar o Felipe González a favor una suspensión de la autonomía catalana son vistas como un slogan parecido a este: “Animémonos y vaya usted señor Rajoy”.

El presidente del Gobierno sabe, primero, que el 155 no se ha aplicado nunca; segundo, que el 155 es lo que uno “quiere que sea”: no solo las “medidas necesarias” sino los medios para que se cumplan o ejecuten. Se sabe como se entra a esta situación, pero se ignora cómo se mantiene uno en ella, por cuánto tiempo y con qué costes.

Los dos recursos in extremis para frenar una declaración unilateral de independencia lanzada “por falta de otra cosa”, que diría Andreu Mas-Colell, han sido la intervención del Rey el martes 3 de octubre, y la decisión, adoptada el miércoles 4, tras negociaciones¡, según hemos dejado constancia en este diario, entre el presidente de la Fundación Bancaria La Caixa y el presidente del Banco de Sabadell, por un lado, y el ministro de Economía, Luis de Guindos, para facilitar la mudanza de las sedes sociales de las grandes empresas domiciliadas en Cataluña a través de sus consejos de administración, sin pasar por las juntas de accionistas. Precisamente, la autorización que necesitaba Caixabank por no haber adaptado sus estatutos en 2015.

La blitzkrieg de retirada de sedes sociales de empresas ha continuado con anuncios sobre este fin de semana y el goteo seguirá hoy lunes, en vísperas de la comparecencia de Puigdemont.

Con todo, en el caso de los bancos, la mudanza, que puede tonificar las cotizaciones bursátiles, no soluciona el problema fundamental, que no es el valor de las acciones, sino la retirada de depósitos. La liquidez perdida debe ser compensada y hacerlo también supone un problema: el mercado interbancario – es decir, las otras entidades que te prestan- aprieta las clavijas.

Al Gobierno de Rajoy le interesa que este proceso no se vaya de las manos, como ocurrió en Quebec entre 1978 y 1981, con el anuncio del primer referéndum de 1980.

La idea de la temporalidad en el caso de España puede ser una expresión de buenos deseos, pero la verdad es que los bancos que se marcharon de Montreal a Toronto nunca regresaron.

La reacción de las entidades financieras y empresas era previsible. El momento elegido, entre el referéndum del 1-O y la declaraciones de intenciones, también. Porque su decisión tiende a ponerse a buen resguardo y, al tiempo, evitar la declaración de independencia.

El 19 de febrero de 2015, en el programa .Cat de TV3 donde ya se barajaba la fecha de elecciones autonómicas plebiscitarias para el 27 de septiembre de aquel año, Carme Forcadell a punto de dejar la presidencia de la ANC, se debatió precisamente la actitud de las empresas.

Allí, apunté:

-Para construir un Estado independiente hay que tener el concurso de la población, que está por ver, sino en la medida en que estamos hablando del capitalismo…por qué estamos hablando del capitalismo ¿no?, tenemos en contra a los baluartes del capitalismo catalán, a los que no les interesa la independencia, porque no les interesa la ruptura del mercado español como mercado único y su desarrollo como empresa es nacional, en el sentido del Estado español, e internacional.

Ariadna Oltra, coordinadora del programa, preguntó a Carme Forcadell si estaba de acuerdo.

"Totalmente de acuerdo. Pero tenemos la suerte de que estamos en democracia. Y esos grandes capitalistas tendrán al día siguiente del 27 de septiembre el mismo poder que nosotros: un voto”

europa amiga

CAMPANYES. La imatge del milionari nord-americà George Soros amb un somriure maligne apareix en una tanca publicitària gegant tot just agafar la carretera que va des de l’aeroport de Budapest fins a la capital hongaresa. En lletres gegants, l’anunci adverteix que hi ha un “pla Soros” en marxa que cal aturar: “No ho permetem sense dir què en pensem”. És la part més visible d’una nova campanya del govern de Viktor Orbán contra les suposades ingerències estrangeres de l’antic especulador esdevingut filantrop d’origen hongarès. Soros és avui l’enemic número 1 de l’Europa il·liberal i, amb ell, qualsevol organització civil o centre de pensament que rebi finançament de la seva fundació. Des de la setmana passada, a més, vuit milions d’hongaresos han començat a rebre a casa una enquesta -el govern en diu una “consulta nacional”- perquè es pronunciïn sobre aquest suposat pla, que té com a objectiu, diuen, l’entrada de milions d’estrangers a Europa.

Al qüestionari de la por hi surten mentides com ara que la Unió Europea vol reallotjar un milió de nous immigrants en territori comunitari cada any. Quan la magra realitat és que Brussel·les només ha plantejat la recol·locació de 50.000 refugiats en dos anys. De fet, la comissió de llibertats civils del Parlament Europeu va demanar la setmana passada a la UE que accepti admetre el 20% dels refugiats anuals que hi ha a escala global, cosa que equivaldria a unes 250.000 persones, però ja saben que la seva proposta toparà amb la negativa dels estats membres.

Segons la consulta governamental, el “pla” pretén eliminar també les llengües i la cultura europees en favor de la integració, i castigar els països que s’hi oposin; garantir sentències més benèvoles per als immigrants que delinqueixin, i imposar una política de portes obertes. Anuncis als diaris a doble pàgina i campanyes publicitàries a la televisió pública s’encarreguen de promoure la participació pública.

ELECCIONS. Es tracta de fabricar un estat d’opinió: lleialtat nacional contra els enemics exteriors. Orbán vol revalidar un tercer mandat a l’abril i la seva llista d’adversaris és cada cop més llarga: la Unió Europea, les organitzacions no governamentals que reben finançament exterior i que ara estarien obligades a declarar-se “agents estrangers”, els periodistes estrangers o hongaresos que treballen per a mitjans europeus, acusats pel govern d’“estigmatitzar” i “desacreditar” Hongria en l’escena internacional. Teories conspiratives amb conspiradors diversos però amb un denominador comú: la defensa d’una malentesa sobirania construïda sobre l’eliminació de la diferència, la despersonalització del migrant per convertir-lo en amenaça i la criminalització del refugiat.

No és un discurs hongarès. És europeu. Atiar la por a la immigració no és patrimoni de l’extrema dreta. Viktor Orbán forma part del Partit Popular Europeu. Els socialistes austríacs han protagonitzat la campanya electoral més bruta que es recorda, acusats d’haver orquestrat la difusió d’acusacions xenòfobes i antisemites contra el partit del conservador Sebastian Kurz, que ja ha promès formar un govern que faci tot el possible “per acabar amb els abusos contra el sistema social [austríac] que protagonitza la immigració”.

SILENCIS. Així és com Àustria, el país on va començar tot, s’encaminaria a la reedició d’aquell pacte que va fer seure, per primera vegada, un partit xenòfob i populista al Consell Europeu. Va ser a allà on, en tombar el mil·lenni i per primer cop en la història de la UE, una força d’extrema dreta va arribar a formar coalició de govern amb la democràcia cristiana, per a vergonya, aleshores, d’uns socis europeus que ja fa temps que han optat per callar, encaixar i assistir com a espectadors neutrals a l’expansió de la dreta xenòfoba i de les seves polítiques arreu de la Unió.

La suposada renovació del guanyador d’aquest diumenge, Sebastian Kurz -l’anomenat Macron del conservadorisme austríac, que amb 27 anys ja era ministre d’Afers Estrangers-, ha sigut simplement intentar quedar-se amb l’agenda de l’extrema dreta.

La UE no n’aprèn. Dissabte que ve hi torna a haver eleccions. Aquest cop a la República Txeca. Si les enquestes es confirmen i el multimilionari i exministre de Finances Andrej Babis -l’anomenat Berlusconi txec, acusat de frau fiscal i conegut per la seva xenofòbia i misogínia- arriba al govern, Hongria i Polònia podrien guanyar un nou aliat.

Els suposats enemics d’Europa no venen de fora. Seuen entre els líders de la UE.