radu mihaileanu

“Has d’escriure sobre coses que no siguin gaire realistes ni fantàstiques. Escriu sobre el que coneguis”, li diu l’Alma al seu jove enamorat, el Leo, en una escena de The history of love. Radu Mihaileanu, el director del film, fa seva la frase de l’Alma. “De ben jove ja em vaig adonar que la realitat no era només el que veia o sentia, sinó que també la conformen la imaginació i els somnis -explica-. Com a cineasta m’identifico amb la manera de treballar del pintor Marc Chagall, que té una part realista però després sembla que voli”.

La Filmoteca de Catalunya ha dedicat un petit cicle al director de títols com La font de les dones i El tren de la vida, que ha coincidit amb l’estrena de The history of love. Nascut a Bucarest el 1958, Mihaileanu no és el típic director romanès que aixeca acta de les misèries i contradiccions del seu país, principalment perquè va marxar-ne el 1980 i la seva carrera s’ha desenvolupat a França. “Fugir de la Romania de Ceausescu em va estalviar els interrogatoris i la presó, però adaptar-se a la cultura francesa, tan pudorosa i cartesiana, no va ser fàcil. Com en les meves pel·lícules, hi va haver moments tràgics però també molta alegria”, recorda.

Aquest equilibri entre felicitat i dramatisme és precisament el que més el va atreure de la novel·la de Nicole Krauss que adapta, La historia del amor. “En el llibre hi ha molts temes del meu cinema: l’Holocaust, la identitat, l’emigració, el diàleg entre generacions... Però el que més m’interessa és la barreja d’humor i tristesa, la tragicomèdia de la vida”. La pel·lícula es mou al voltant de dos personatges -aparentment sense relació- que viuen a Nova York: el Leo (Derek Jacobi), un jueu marcat per una tràgica història d’amor amb la seva nòvia de joventut (Gemma Arterton), i l’Alma (Sophie Nélisse), una adolescent nord-americana amb els desitjos i les inseguretats típics de l’edat. Saltant d’una història a l’altra i trencant la cronologia temporal, Mihaileanu firma un trencaclosques narratiu que lliga les peces i resol els enigmes en el tram final. El resultat és un film amable i sense espines, tocat per un romanticisme gairebé naïf rebaixat per l’humor.

Entre Ceausescu i Woody Allen

Abandonar la Romania de Ceausescu no només el va “conformar” com a persona i artista, forjant el seu “esperit llibertari”, sinó que inevitablement el va allunyar dels directors de la nova onada del cinema romanès. “Mungiu, Puiu, Porumboiu... són autors extraordinaris, amb molta força -celebra Mihaileanu-. Però tot i que alguns han treballat amb mi en alguna pel·lícula, no me’n puc considerar part; em sentiria com un impostor. Jo em miro les coses des de França i tinc una visió molt diferent del país”. També els separa l’estil. “Jo soc més poètic i ells estan molt enganxats a la realitat-apunta-. Jo soc el que es diu un jueu middle atlantic, molt europeu però alhora amb una gran influència americana d’autors com Mel Brooks i Woody Allen”.

Aquest seguit d’identitats superposades a Mihaileanu entre la Romania comunista, la cultura francesa i l’herència jueva determinen una personalitat creativa sempre atenta a les fractures del jo, com a Va, vis et deviens, que segueix l’odissea d’un nen egipci que es fa passar per jueu i abandona la família per accedir a una vida millor. I el 2014, un any abans dels atemptats a Charlie Hebdo, Mihaileanu va escriure i produir el documental Cartoonist. Foot soldiers of democracy, sobre dotze ninotaires d’arreu del món que arrisquen la vida per defensar la democràcia. “Els dibuixants satírics són la nostra primera línia, els primers que reben les bales”, diu Mihaileanu.