mariachis

Quin és el límit de Pixar? Fins on poden arribar? Al llarg de la seva història han convertit en criatures adorables els insectes ( Bitxos ), els monstres ( Monstres S.A. ) i les rates de claveguera ( Ratatuille ). Han fet pel·lícules d’animació familiar protagonitzades per robots de neteja ( Wall·E ) i per les emocions d’una nena ( Del revés ). Però en la seva nova pel·lícula han creuat la línia i han anat literalment més enllà. Sí, la història transcorre principalment al regne dels morts.

Però no és l’única barrera que ha saltat Pixar. Coco, que demà arriba als cinemes, trenca per primera vegada l’hegemonia anglosaxona de les anteriors pel·lícules atorgant el protagonisme absolut a la cultura mexicana i la tradició del Dia dels Morts. El film segueix la història del Miguel, un nen de 12 anys que té una família consagrada des de fa quatre generacions a la fabricació de sabates i a erradicar qualsevol música de les seves vides, cosa que xoca de ple amb la vocació del noi, que ha après a tocar la guitarra d’amagat i venera en secret el famós cantant Ernesto de la Cruz. En la seva croada per convertir-se en músic, el Miguel acabarà viatjant per accident a la Terra dels Morts, on descobrirà el secret familiar que s’amaga darrere l’odi per la música dels seus avantpassats.

Com ja succeïa a Zootròpolis, que abordava qüestions sobre diversitat, és inevitable interpretar l’elecció del tema com una resposta de Pixar al context polític dels Estats Units del president Donald Trump i el seu gir xenòfob. Però en les entrevistes, el director de Coco, Lee Unkrich, ha subratllat que la idea va sorgir a principis de dècada, amb Obama a la Casa Blanca. Com els directors de Zootròpolis, Unkrich també rebutja les lectures polítiques durant la promoció del film, però és probable que les faci seves quan arribi l’hora de desfilar per la catifa vermella. Es tracta d’una estratègia de comunicació controlada al mil·límetre -durant la producció fins i tot van incorporar un codirector d’origen llatí, Adrian Molina- que només té una escletxa: la presència als crèdits com a productor de John Lasseter, el fundador de Pixar, que la setmana passada va abandonar el seu càrrec de director general de Disney a causa de “conductes impròpies” suposadament sexuals.

A la Terra dels Morts, on el Miguel es retroba amb els seus avantpassats, Coco es lliura sense traves a la creativitat d’uns animadors que imaginen una ciutat sobreposant les diferents èpoques i civilitzacions mexicanes. Aquesta megalòpoli habitada per difunts que els vius encara no han oblidat -esquelets d’una expressivitat gens macabra- té ciutadans il·lustres (Frida Khalo hi té un paper secundari i El Santo i Cantinflas hi fan cameos) i també alebrijes, animals màgics incorporats durant el segle XX al folklore funerari. Tot plegat té un cert aire de parc temàtic de la cultura mexicana, però sempre imbuït d’amor i respecte pels mites i les tradicions del país i una cura pels detalls que es manifesta, per exemple, en el fet que el gos del Miguel, el Dante, sigui un cholo (de raça xoloitzcuintle ).

A Mèxic, on Coco s’ha estrenat unes setmanes abans que a la resta del món, la pel·lícula ja s’ha convertit en la més taquillera de la història del país. I, excepcionalment, el públic català podrà gaudir del doblatge mexicà, ja que Disney ha optat per importar aquesta versió i no doblar la pel·lícula al castellà neutre -tampoc hi haurà versió catalana, esclar-. Es recupera així la tradició -per al públic d’una certa edat- de veure les pel·lícules Disney doblades al castellà llatinoamericà i s’evita la qüestionable versió original dels Estats Units, on els personatges parlen un anglès amb accent mexicà farcit de paraules i expressions en castellà.

La música dels morts

Si la cultura funerària de Mèxic és un dels eixos de Coco, un altre seria la seva música tradicional, que es deixa sentir des de l’aparició del logo de Disney a ritme mariachi. Gràcies a l’obstinació del Miguel per convertir-se en músic, Coco està plena de cançons i moments musicals que beuen de gèneres típics de Mèxic com el son juaracho o el corrido. Aquí hi ha jugat un paper important el DJ Camilo Lara, membre del col·lectiu Instituto Mexicano del Sonido, que fa d’assessor musical i té un cameo com a DJ d’una festa a la Terra dels Morts. També apareix com a director d’una orquestra de difunts Michael Giacchino, compositor de la música simfònica dels últims films de Pixar, aquí en un discret segon pla. Però el tema estrella -sobretot pel pes que té en la trama-és Recuérdame, obra dels autors del Let it gode Frozen, Kristen Anderson-Lopez i Robert Lopez, en la seva primera col·laboració amb Pixar. La seva interpretació en el clímax emocional del film és un d’aquells moments que fan esclatar els llagrimals a la platea.

L’Olaf, l’enemic número u del públic de ‘Coco’

Les primeres reaccions a Coco als territoris on ja s’ha estrenat són majoritàriament elogioses. El que no n’ha sortit tan ben parat és el curt que precedeix la pel·lícula, Una aventura de Olaf, que protagonitza el ninot de neu que apareixia a Frozen. El principal motiu que esgrimeixen els espectadors no són els números musicals del curt ni el fet que sigui una producció de Disney -fins ara, tots els curts que es projectaven abans d’un film de Pixar eren obra del mateix estudi- ni la sospita que l’únic propòsit de la peça és publicitar la futura estrena de Frozen 2 entre el públic de Coco. No, la queixa del públic és que el curt en qüestió no en té gaire, de curt: són 21 minuts, que superen amb escreix la durada mitjana dels curtmetratges de Pixar. I sumats als 108 minuts de Coco posen a prova la resistència dels nens a esta asseguts en un cinema.

ignasi domenech

L’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició va homenatjar ahir un dels grans noms de la història de la nostra cuina. Es tracta del xef Ignasi Domènech i Puigcercós, un manresà nascut el 1874, destacat per haver triomfat arreu d’Europa com a cuiner i també per haver llegat una gran quantitat d’obra escrita que ha fet un gran servei als professionals i estudiosos que han vingut a continuació. De fet, el seu llibre La teca va ser la inspiració essencial del sopar d’ahir, cuinat a l’Hotel Majestic per Nandu Jubany (1), assessor gastronòmic de l’establiment.

Per la seva àmplia trajectòria era obligat l’homenatge a Domènech, cosa que confirmava el president de l’entitat. Carles Vilarrubí (1) va destacar durant la vetllada “la rellevància” d’un acte com el d’ahir: “Un reconeixement iniciat fa dos anys que pretén destacar la trajectòria de les persones que en el passat van contribuir a la cultura i gastronomia catalanes, però que potser no van rebre el reconeixement que els corresponia”.

En aquest punt coincidia Toni Massanés (1), director de la Fundació Alícia, que definia el xef com “una autoritat de la nostra cuina”. “Sense la contribució de la seva literatura gastronòmica, la fisonomia del que ara es cou a les cases i restaurants d’aquest país no seria la mateixa”, assenyalava l’expert, que recordava que “ La teca ha esdevingut una obra fonamental de la tradició culinària catalana i això no ho discuteix ningú”.

Massanés afegia que el cuiner havia publicat “desenes de llibres, per no parlar de la revista que durant tants anys va dirigir”. “Va ser un cuiner intel·lectual que, aprofitant la seva sòlida formació d’alta cuina internacional, va cristal·litzar el seu saber en una obra complexa i enriquidora”, explicava l’expert, que apuntava que va ser dels primers a parlar de “cuina vegetariana o cuina d’aprofitament”. No obstant, Massanés considera que “el més important és que va investigar i posar en valor la tradició nostrada, tant per a les llars com entre els restauradors”.

Jubany va reinterpretar receptes de Domènech en un menú (2) que va començar a peu dret amb aperitius com una versió de l’amanida Waldorf o patata suflé amb cansalada tofonada. A taula es van servir clàssics del receptari català com la sopa de ceba amb ou i formatge, la sarsuela de rap i gambes de la Barceloneta, i farcellets de perdiu amb col. Per postres es van servir taronges amb magrana i sorbet de flor de taronger, rostes de Santa Teresa amb gelat de nata i xurros amb xocolata.

Domènech va debutar als fogons perquè el seu oncle el va acollir després que morís la seva mare. Format en diverses fondes pròximes a Manresa, durant la vintena va passar per Madrid, Burgos, París, Holanda i Londres, on va tenir com a mestre el prestigiós xef Auguste Escoffier al mític Hotel Savoy. En tornar, va instal·lar-se a Madrid, on va exercir una àmplia influència en el gremi i en l’alta societat de l’època, a les dames de la qual va ensenyar a cuinar receptes noves com la truita a la francesa i els flams.

Havent forjat una selecta clientela, amb noms com Enric Granados, Santiago Rusiñol iOscar Wilde, es va instal·lar a Barcelona, des d’on va escriure nombroses obres. En premsa periòdica, destaca la direcció d’ El Gorro Blanco.

Mont real

El 30 d’octubre del 1995 es va celebrar l’últim referèndum al Quebec. Aquesta era la pregunta literal: “¿Està d’acord que el Quebec esdevingui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política dins els termes del projecte de llei sobre el futur del Quebec i l’acord signat el 12 de juny del 1995?” És evident que no era estrictament ni senzillament un referèndum per la independència del Quebec. La independència era una opció, encara que dubto que la més probable. Aquell vespre vam estar enganxats a la televisió esperant el degoteig de resultats. Què va passar?

A causa de la diferència horària entre Mont-real i la costa atlàntica, tres hores, ens vam assabentar dels resultats des de l’est fins a l’oest. Des de la costa cap a l’oest, la victòria del sí era clara... fins que vam arribar a Mont-real. Comparat amb la resta del Quebec, Mont-real era una ciutat altament bilingüe, més llavors que ara, amb un component significatiu d’immigració, i la ciutat més poblada de la província, és a dir, amb un notable percentatge del vot. Amb una participació del 93%, un cop els vots de Mont-real van ser computats, el no va aconseguir la victòria amb un 50,58% del vot; no un 60% o un 66% (dos terços), un 50,58%!

Aquella nit, el líder del sí va acceptar públicament el resultat. Jacques Parizeau, president del Partit Quebequès i primer ministre del Quebec, va fer a la televisió una de les declaracions més inapropiades dels últims 40 anys de la nostra història. Reconeixent la derrota, es va preguntar: “Per què hem perdut?” I va dir: “Pels diners i el vot ètnic”. Una declaració clarament xenòfoba. L’endemà, després d’una reunió amb el seu consell de ministres, Parizeau va dimitir.

També l’endemà Daniel Johnson, líder del comitè pel no, va declarar la seva esperança de reconciliació i el desig que el govern federal estudiés canvis a la Constitució. Poc després el Canadà reconeixia, unilateralment, “el Quebec com una societat diferenciada”. Els següents anys van tenir lloc moltes negociacions i avui, en molts aspectes, el Quebec és un país independent. A la majoria de canadencs la seva francofonia, la seva cultura, les seves diferències i la seva competència ens enorgulleixen.

En les setmanes precedents al referèndum no vaig sentir, amb l’excepció de quatre eixelebrats, les paraules sedició, rebel·lió, órdago, etc., ni vaig sentir humiliacions o insults miserables als partidaris del sí. No hi va haver violència. I després no hi va haver venjances. Ningú va anar a la presó. El govern federal no va aprofitar el resultat per desmembrar culturalment, financerament o jurídicament el Quebec. Al contrari, es va posar a treballar per recompondre la relació entre el Quebec, la resta de províncies del Canadà i el govern federal. Què els haig de dir? Els petits avantatges de viure en un país amb tradició democràtica.

Per què va perdre el sí? Crec que hi ha essencialment dues raons: o el relat no era prou potent, o sí que ho era però no es va transmetre adequadament a la població, no només a la francòfona sinó també a l’anglòfona. M’inclino per la segona hipòtesi.

El relat espanyolista és senzill perquè, en realitat, és un relat amb només dos vessants, el legal i l’emocional. El relat legal té relativament poca tracció, no engresca gaire. El relat emocional en té molta més. Per tant, els partidaris del sobiranisme hauran de combatre aquest doble relat amb reunions, debats, la ràdio i la televisió (totes les televisions) amb els seus millors homes i dones, en català i en castellà, sense cridar, respectant l’adversari però implacables en els arguments. Dades, evidències, lògica. Hauran d’explicar que en aquest govern la corrupció és massiva i sistèmica, que aquesta gent van trencar el pacte constitucional el dia que van portar l’Estatut al Tribunal Constitucional, que el poder executiu té de factosegrestat el poder judicial, la separació dels quals és un pilar fonamental de qualsevol democràcia, i, finalment, que l’aplicació de l’article 155 no té una base jurídica raonable. Aquesta no és, precisament, la gent que pot apel·lar a la llei.

Els sobiranistes hauran de combatre la superficialitat i els numerets de revista d’Arrimadas i la ideologia reaccionària d’Albiol. Hauran d’argumentar que no hi ha cap diferència entre el PP i Ciutadans, hereus directes del franquisme, units en un profund anticatalanisme irracional. I hauran d’explicar, encara que probablement no cal, la graciosa selfie d’Iceta amb la plana major del PP a Catalunya en la manifestació unionista del 12 d’octobre.

Respecte al debat emocional, s’haurà d’explicar que això no va de la unitat d’Espanya, ni de rojigualdas versus estelades, ni de l’himne d’Espanya versusEls segadors, ni d’ españolitos versus catalufos. Això va d’una cosa molt diferent. Ferran Mascarell (ARA, 2017-10-06) ho va resumir amb claredat. Això va d’una estratègia cuidadosament planificada amb quatre objectius: 1) control directe de l’estat espanyol sobre Catalunya; 2) espanyolitzar la societat catalana; 3) centralitzar el poder polític; i 4) mantenir les rendes fiscals extretes de Catalunya. La resta és retòrica.

El Quebec va perdre el seu referèndum a Mont-real. La gran batalla el dia 21 de desembre es juga a Barcelona. El relat sobiranista és potent: “Democràcia, República, llibertat i progrés”, però ha d’arribar d’una manera explícita, en català i en castellà, a tots els barris de Barcelona, a l’àrea metropolitana i al Baix Llobregat. Aprenguem del Quebec.

economistes

L’escalada de tensió entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol també ha provocat que els empresaris hagin alçat la veu. Davant aquesta situació, diversos experts opinen sobre els possibles efectes que la seva resposta pot tenir en l’economia catalana i quines mesures es poden aplicar perquè el sector torni a recuperar la confiança.

1. Com està afectant la inestabilitat política al creixement econòmic de Catalunya?

2. Hi ha possibilitats que Catalunya perdi atractiu com a destinació d’inversions?

3. Com es veurà afectat el finançament després dels canvis de seu de les empreses?

4. El trasllat de seus acabarà derivant en deslocalitzacions?

5. El comportament de les empreses respon a una por real o a un clima creat?

6. Quines mesures es poden aplicar per recuperar la confiança en l’economia catalana?

• 

Guillem Casasnovas

GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS

“El procés català ha despertat la bèstia adormida del postfranquisme”

1. Minant la moral d’alguns, més que no pas afectant el valor afegit real de l’economia. Les mentides i les anàlisis interessades plantegen el pitjor dels escenaris.

2. Sí. Els qui busquen profecies autoconfirmades, desfermant bèsties judicials i fugides empresarials, ja no poden parar l’estampida i deixen el territori erm.

3. El pitjor del procés independentista català és que ha despertat la bèstia adormida del postfranquisme, que es pensa que té dret a abusar dels poders de l’Estat sobre un món econòmic atemorit.

4. És difícil de preveure. S’ha posat un pont de plata i qui no el transita pot ser assenyalat com a traïdor.

5. Trobo que hi ha molta autocrítica per un costat i pràcticament gens per l’altre. I quan d’una banda hi ha més seny i reflexió, més s’acostumen a ponderar les pèrdues i més tremolen les cames dels sensats.

6. Unes eleccions que clarifiquin què vol la ciutadania d’aquest país, recuperar les bases democràtiques i treure els empresonats del Procés. Per una nova política econòmica cal no malmetre més la política.

• 

Alfred Pastor

ALFREDO PASTOR

“Els efectes dels canvis de seu de les empreses haurien de ser mínims”

1. De forma negativa. Ara mateix és impossible dir en quina mesura, però sí que és previsible que el Procés pateixi un efecte contagi.

2. La pèrdua d’atractiu pot ser momentània si la situació es redreça, però hauran passat una sèrie d’oportunitats que ja seran irrecuperables.

3. Els efectes dels canvis de seu de les empreses haurien de ser mínims. La capacitat de finançar-se i el creixement dependran de la seva qualitat intrínseca.

4. Al professor Andreu Mas-Colell se li atribueix la frase “Val més tenir seus sense fàbriques que fàbriques sense seu”. La subscric íntegrament.

5. Crec que cal separar les empreses del sector financer de tota la resta. En el primer grup la por era real, però en el segon el temor només quedava justificat per la creença que la proclamació de la República anava de debò, és a dir, que l’estat espanyol no pogués respondre de cap de les maneres.

6. Que els grups que formin el nou Govern posin en marxa un programa de govern que mereixi tal nom. Això pot trigar, i fins i tot pot arribar a ser insuficient, però és necessari.

• 

Núria Bosch

NÚRIA BOSCH

“El teixit productiu català no es destrueix en pocs dies”

1. De moment no hi ha dades fidedignes que la inestabilitat política afecti negativament el creixement de l’economia catalana. Se’n parla molt, però són més suposicions i apreciacions parcials que no pas dades contrastades. Per tenir-les ha de passar més temps. També cal dir que esdeveniments econòmics recents no s’han vist afectats, com el congrés de les smart cities que va tenir lloc amb molt d’èxit fa pocs dies a Barcelona.

2. Catalunya podria perdre atractiu si freqüentment es produïssin situacions de violència com les de l’1-O. Fora d’aquest context, fins ara el Procés no havia suposat cap desincentiu per l’atracció d’inversions. Tot el contrari, en els últims temps la inversió estrangera havia assolit uns nivells molt exitosos.

3. A curt termini no hauria de tenir efectes, perquè no s’han deslocalitzat els centres productius o d’activitat. Per tant, el trasllat de seus no afecta el PIB català.

4. No crec que es produeixin deslocalitzacions. La deslocalització pot tenir costos per a les empreses, ja que poden perdre mercat, situacions privilegiades pel que fa a les comunicacions o a l’ús de mà d’obra especialitzada.

5. Segurament respon més a un clima d’incertesa creat, en part, pel mateix govern central, que va facilitar els canvis de seu.

6. Malgrat que la política afecta l’economia, aquesta a Catalunya està formada per un teixit productiu molt sòlid que no es destrueix en pocs dies. El millor que li pot passar a l’economia catalana és que després de les eleccions del 21-D es pugui recuperar totalment l’autogovern de la Generalitat i que el nou Govern estableixi un full de ruta explícit i sense incerteses per als pròxims mesos.

• 

Albert Carreras

ALBERT CARRERAS

“Els que recorren a la violència són els que generen desconfiança”

1. La possibilitat de violència afecta el turisme. En canvi, les manifestacions pacífiques s’han fet amb tots els comerços oberts, cosa que és un senyal de confiança altíssim que no s’ha valorat prou.

2. Els inversors no solen tenir prejudicis sobre si Catalunya ha de ser independent o no. Voldran saber si estarà dins de l’euro. En tot cas, un entorn amb possible violència és negatiu.

3. El canvi de seu social de grans empreses afectarà negativament el finançament i el creixement, però en proporcions petites. En canvi, si hi ha deslocalització de l’activitat l’afectació serà gran.

4. Les empreses que han canviat de seu sense pressió estatal, i que potser ja pensaven des de fa temps a fer aquest pas, s’aniran deslocalitzant. Les altres esperaran el moment oportú per revertir un pas que no volien fer.

5. Acabat el mes de setembre no hi ha hagut cap impacte. El possible alentiment posterior es pot deure a la suspensió temporal de moltes decisions de consum i d’inversió. El debat polític ha interessat més que cap altra cosa.

6. S’hauria de garantir que qui ha recorregut a la violència, que és el que genera desconfiança, no la farà servir més i que els conflictes polítics es resoldran amb els mecanismes polítics, tal com recomanen els observadors internacionals: negociació entre el govern de l’Estat i els representants de la ciutadania de Catalunya.

• 

Miquel Puig

MIQUEL PUIG

“Veig els trasllats de seus com una manifestació legítima dels empresaris”

1. Perquè el creixement es vegi afectat es necessiten períodes prolongats d’inestabilitat. Malgrat que s’hagin rebaixat les previsions de creixement del PIB, jo diria que el període d’inestabilitat ha sigut encara massa breu per pensar que això pugui afectar el creixement de l’economia catalana.

2. Si la inestabilitat fos prolongada i intensa segurament sí, però aquest fenomen encara no s’observa, tot i que podria produir-se.

3. El trasllat de les seus per ell mateix no té un impacte negligible. Com a símptoma sí que reflecteix una inquietud, i si aquesta actitud es manifesta en accions evidentment tindria impacte. L’impacte dependria, de nou, del temps i la intensitat.

4. En ell mateix crec que no. Jo sempre poso un exemple: el Santander i el BBVA tenen la seu social fora de Madrid, i això no és el preludi de res. Jo no barrejaria una cosa amb l’altra, però sí que és veritat que els canvis de seu són un símptoma d’una inquietud d’unes persones respecte a una situació política. Si aquesta actitud es confirma amb el temps i és prolongada i intensa, evidentment això acaba tenint impactes econòmics.

5. No hi ha motiu per canviar una perspectiva de canvi dels comportaments macroeconòmics, tret que no estiguem especulant que hi haurà una inestabilitat prolongada i intensa. A més, de la mateixa manera que la gent va sortir demanant la independència, les empreses s’estan manifestant (i tenen tot el dret del món a fer-ho) en contra de la inestabilitat. Jo em prendria els trasllats de seu com una manifestació legítima dels empresaris, que diuen que no els agrada el que està passant i sobretot el que podria passar.

6. Jo crec que no s’ha perdut la confiança en l’economia catalana. S’ha perdut la confiança en la política catalana. La confiança és una cosa que triga anys a conquerir-se i minuts a perdre’s i, per tant, el que es necessita és estabilitat política i paciència.

• 

Albert Recio

ALBERT RECIO

“La fuga d’empreses fa créixer el perill que hi hagi deslocalitzacions”

1. A curt termini, crec que on més s’ha pogut veure l’impacte ha sigut en el turisme, que ha quedat afectat perquè la situació ha coincidit amb un moment que hi ha hagut vagues. Si has d’anar de viatge i saps que et pots quedar penjat en un lloc potser canvies de destinació.

2. Depèn del que passi. En un moment de molta incertesa, el capital vol una certa seguretat. Si la situació es normalitza no crec que acabi tenint uns efectes més que conjunturals.

3. Si hi hagués una posició que afectés la situació monetària de Catalunya llavors sí que es podrien plantejar problemes de finançament. De les empreses que han marxat, la decisió que més es podia entendre era la dels bancs, que volen estar sota el paraigua del BCE. El que ha passat ara és un sotrac, però si aquest sotrac es continua produint llavors sí que pot tenir conseqüències.

4. Més que establir un precedent, fa augmentar el perill que hi hagi deslocalitzacions. Un cop una empresa ha decidit moure la seva seu social és més fàcil que després decideixi moure oficines i centres que no quan és aquí.

5. La meva impressió és que les grans empreses catalanes no eren partidàries del procés independentista, i segurament deuen haver volgut donar una certa lliçó als polítics. Segurament també des del govern espanyol hi ha hagut interès que això passés. Naturalment, això és un joc on tothom juga les seves cartes.

6. La caiguda de confiança s’ha produït sobretot per una incertesa política. Si s’aclareix el futur polític, el tema es reconduirà, el que passa és que no queda tan clar que això es recuperi de seguida.

Aire de distincio

Hi ha un cert aire de distinció en tot el que l’envolta. Començant pel nom, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal (32 lletres, a veure quin lector de l’ARA supera això), i acabant pels vestits de ratlla diplomàtica, que vostè ha convertit, amb elegància i desacomplexadament, en el seu uniforme per reivindicar uns orígens i una posició social.

Els vestits de ratlles imposen respecte. Els hem vist fascinats al cinema en Jean-Paul Belmondo, en Robert Redford a El cop o en Al Capone a les pel·lícules de gàngsters dels anys 20. Llops de Wall Street o de la City de Londres també en llueixen. Si hi ha ratlles, hi ha calés, hi ha negocis, hi ha bons tiberis, un cigar que fumeja i una certa ostentació de tot plegat. Potser per això la burgesia local sap que en aquesta Catalunya discreta i semicalvinista una ratlla és una extravagància. No és un país de ratlles, aquest. Amb una excepció, la del president de la patronal Foment del Treball.

Així -corbata rosa i americana de ratlla diplomàtica, camisa blanca i botons de puny, un somriure reservat als ulls i unes enèrgiques arrugues al front, amb un rostre d’haver nascut i crescut tocant poder- va comparèixer ahir al matí, a TV3, davant de Lídia Heredia. Sempre que parla en públic, per més esverat que estigui el galliner, vostè ho fa en un to molt pausat, la qual cosa és un altre senyal de distinció, però també una forma -amb la veu- d’indicar-nos la tranquil·litat que tots plegats hauríem de recuperar. El bon periodisme i la naturalitat de Lídia Heredia li van arrencar un titular -“A la llarga s’haurà de fer un referèndum pactat”, entenc que sobre la reforma constitucional, no sobre la independència-, però també va aconseguir que vostè dibuixés una radiografia bastant reveladora del comportament electoral dels empresaris de Foment.

Deia vostè que l’any 1980 el 80% dels seus socis devien votar Aliança Popular (l’antic PP) i un 20% la Convergència de Jordi Pujol. Que l’any 2000 la tendència s’havia capgirat: un 80% triaven la papereta de CiU i un 20% la del PP. I que avui dia ja no s’atrevia a dir com està repartit el vot de Foment del Treball. Estirant el fil d’aquest desconcert actual, sí que el vam sentir parlar molt bé de Miquel Iceta i de la seva llista amb gent d’Unió. En el mes que queda fins al 21-D, veurem com el PSC es convertirà en l’estendard de la moderació, en la nova opció de la gent d’ordre que, com vostè, enyora la tranquil·litat perduda, però que entén que caldrà fer uns mínims moviments perquè al carrer no es mogui res.

P.D . “Catalunya té un govern que no està actiu”, es queixava vostè ahir. Sort de la resposta de Lídia Heredia: “És a la presó, senyor Gay de Montellà”. “Jo no vull valorar això. El que dic és que no està actiu”. ‘Fin de la cita’, que diria l’home que dimecres sopava al seu costat.

Mircea Cartarescu

Sens dubte, Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) és un fenomen estrany, en el sentit que és un escriptor considerat de culte però també d’èxit. Té notorietat i prestigi, a més d’un grup de lectors rendits a la seva prosa fina i subjugadora, plena de tangibles difícils de descriure. Ara bé, la seva obra mestra són els diaris personals, l’arrel de la seva escriptura i d’on surten tots els seus llibres. Solenoide, la darrera novel·la publicada per Periscopi, és una construcció literària proteica i monumental, absolutament inaudita. Són vuit-centes pàgines que ho esvincen tot i a tothom.

Les últimes setmanes les he viscut capbussat en les aigües d’aquest món desmesurat i radical que és Solenoide, dins aquesta mena de crit d’impotència i deliri al·lucinat, d’utopia fosca i fascinant impregnada de paràsits i de criatures torbadores, de somnis desconcertants, d’espais decadents i ruïnosos, de situacions oníriques desbordants. He vist l’elevació i la caiguda d’éssers camaleònics i el naixement d’històries múltiples que conformen una realitat de realitats. Solenoide és una experiència personal humana en estat pur. És un llibre de llibres, un exemple excepcional del foc literari que crema en Cartarescu, un escriptor que a parer meu no escriu per expressar idees -tot i que n’hi ha moltes-, ni emocions -que són constants-, això és secundari; sinó per expressar la seva imaginació prodigiosa.

UN INQUIETANT I MERAVELLÓS DELIRI

El protagonista és un jove professor d’institut amarat de tristesa i frustració que va assumint el seu fracàs com a poeta quan la comunitat literària li trunca l’esperança de ser escriptor. El seu poema La caiguda no agrada als crítics i, d’alguna manera, tot s’esfondra. Per tant, toca exercir aquesta derrota lírica donant classes de literatura i llengua romanesa en una escola als suburbis de Bucarest. El tarannà d’aquesta vida solitària ve alenat per diversos components: l’observació i percepció dels altres, els somnis, el desvari i l’al·lucinació, així com l’anomenada realitat. Però qui és capaç de distingir-los? No oblidem que la realitat és una construcció fabulosa que nosaltres mateixos armem. Així, doncs, aquesta no seria allò que ens passa físicament, sinó el que està passant en la nostra ment. La nostra realitat és la nostra imaginació, i la del nostre jove professor fracassat és superba, un inquietant i meravellós deliri. Afegiu-hi encara l’escenografia, la imatge d’un Bucarest entròpic d’allò més decadent com a imatge pictòrica de ruïna universal, i una societat que viu sota l’efecte tardà del vell Ceacescu, debatent-se entre el comunisme i el capitalisme.

Potser Solenoide no sigui més que la història d’una escola amb el desplegament i la descripció del seu microcosmos complet: professors, alumnes, aules, passadissos, objectes i paisatges, però transfigurat en un relat sobre l’univers que és la trama de la tribulada vida mental del protagonista, tot un embull de camins, de propòsits, fugues mentals i desviacions que ens du a l’angoixant i redemptora experiència del viure. És òbvia la dimensió existencial i el maquillatge autobiogràfic de la novel·la, però n’hi ha una altra de dimensió, a banda de l’estètica, que és més profunda i extraordinària: la dimensió ètica, la que ens planteja la possibilitat de salvació de l’home. A Cartarescu sembla no interessar-li tancar dins el llibre la punxada de fets isolats, sinó que pretén molt més, tancar-hi l’experiència del tot, el que dona de si el viure.

No volem enganyar ningú: Solenoide és un gran desafiament per al lector, no és un llibre fàcil. Tanmateix és un xoc pertorbador i tota una experiència. Hi trobareu els estats més diversos i tenebrosos de l’ànima: la tristesa, la desesperació, l’espant, la nostàlgia, la còlera, la resignació, el ressentiment, l’astorament, el pànic, la fascinació, l’horror, l’udol i la bogeria. Però també humor, una llum blanca esperançadora i escriptura de primera. Sens dubte un repte extraordinari la traducció d’Antònia Escandell Tur; i magnífic l’epíleg il·luminador de Xavier Montoliu Pauli.

Paquita Sitzer

Té 80 anys, camina amb alguna dificultat però continua sent una dona llesta, espavilada i optimista. Nascuda a França i criada a Veneçuela, Paquita Sitzer guarda gratitud eterna per la gent de Les (Vall d’Aran), que la van salvar de les urpes dels nazis.

Vostè va néixer a París el 1937 i els seus pares li van posar Françoise.

Sí, els meus pares eren jueus polonesos que es van conèixer a Alemanya. Però un cop Hitler va arribar al poder van decidir anar-se’n a França, on creien que viurien molts anys. I em van posar Françoise. Al meu pare el van detenir el juliol del 1940, quan els nazis van entrar a París, i es va estar en un camp d’un poblet d’on es va escapar, perquè no estava gaire organitzat. Va anar al sud de França, va entrar a una sastreria, perquè ell era sastre, i li va demanar feina a l’amo. Va resultar que era un membre de la Resistència. Ens vam reagrupar a Pau i vam viure-hi dos anys. Però el meu pare no estava tranquil. Els alemanys baixaven. El senyor de la sastreria va parlar amb dos guies fills de republicans espanyols que ens van portar de Luchon a Les. Hi vaig arribar esgotada, i això que moltes estones em van portar a coll.

A Les, la Guàrdia Civil va tenir la possibilitat de deixar-los passar o tornar-los a França.

Les ordres eren de no deixar passar la gent que no tingués visat de sortida de França. Aquest era el dilema. Què faria la Guàrdia Civil amb aquests estrangers il·legítims? La gent de Les els va pressionar perquè ens deixessin quedar. La Guàrdia Civil va escriure a Madrid per consultar-ho i sembla que la resposta no va arribar mai. Vam aparèixer a Barcelona, no sé com. Jo només tenia cinc anys.

Abans d’aquella desaparició va ser quan un guàrdia li va canviar el nom.

Em va dir que, a Espanya, Françoise era Francisca, i que a les Francisques se’ls deia Paquita. I així va quedar.

Vostè no ho recorda. A casa se’n parlava?

Es parlava que vam creuar la muntanya, de l’ajuda del sastre, de la documentació falsa... Però ja de gran, amb les investigacions que es van fer a Les, vaig descobrir que gairebé ens van enviar al camp de Miranda de Ebro. Això és gràcies al gran historiador i detectiu Josep Calvet.

¿Tota aquesta història l’ha marcat molt?

Tenia pares i germans, però no tenia tiets, avis, cosins... Els primers cosins i tiets que vaig conèixer va ser el 1950 als EUA, i que s’havien salvat a Bèlgica. La persecució nazi ha marcat la meva vida, esclar. A la meva biblioteca, el 60% dels llibres són sobre l’Holocaust. Em vaig casar amb un polonès argentí. Tot i que ell es va salvar estant a Polònia, i jo em vaig criar a Veneçuela, teníem molt en comú!

Van poder refer bé la vida?

El meu pare cantava, feia bromes. La meva mare era més trista, va perdre tres germanes a Auschwitz.

Ha estat a Auschwitz?

No penso ni anar-hi. Amb la literatura i les pel·lícules no cal. A més, Polònia em deixa una sensació no gaire optimista. Molts polonesos no van ajudar. Hi ha una pel·lícula de Claude Lanzmann, d’un periodista francès que dura vuit hores i es diu Shoah. Hi ha un senyor gran que se sent molt malament. És el conductor dels trens que portaven la gent a Auschwitz. A l’entrevista se li veu la tristor, sabia què feia. Quan els polonesos veien els jueus al tren els feien gestos de tallar-los el coll. Per tant, jo a Polònia no tinc res a fer-hi, amb el perdó dels polonesos d’avui.

Quan veu que hi torna a haver antisemitisme, o a Espanya veu gent aixecant el braç, què pensa?

A Espanya i als EUA també. Penso que els jueus tenim molt pocs amics i que ens envegen per moltes raons. No és fàcil ser jueu. Però és el que soc. Mai deia que ho era. No me n’avergonyia, m’aterria. Tot i que era molt petita, sabia que no era bo i que alguna cosa no rutllava. Recordo una família que es pensava que els jueus tenien banyes. La gent no sap ni què odia.

És creient?

Vaig a la sinagoga, però també a les esglésies quan hi ha una cerimònia. Però sempre miro per sobre del sostre. Per a mi la sinagoga més gran és allà dalt.

Molts teòlegs es preguntaven on era Déu quan hi havia camps de concentració.

És un món de lliure albir, amb gent bona i dolenta. No és culpa d’ell que passés. ¿On era durant la Inquisició, que la van fer en nom de Déu? Entenc que es puguin fer la pregunta. Jo no me la faig. Déu està amb mi a les bones i a les males. Soc una persona beneïda. Hauria de ser molt desagraïda perquè no m’agradés tot el que m’agrada. I crec que soc prou valenta, m’arrisco a fer coses.

M’han dit que li agrada molt Les.

M’agrada que l’alcalde hi col·loqués una placa en honor dels evadits. M’agrada que el poble de Les sàpiga que van ser molt importants per a tota la gent que va poder sobreviure.

sense agencia

Barcelona era una de les candidates favorites quan es va iniciar el procés per escollir la nova seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA, en les seves sigles en anglès): la ciutat catalana complia amb tots els criteris tècnics i -també rellevant- comptava amb el vistiplau dels 900 treballadors, que en una enquesta interna havien situat Barcelona com una de les seves destinacions preferides.

Les coses, però, van canviar després de l’1 d’octubre i, especialment, després de l’activació de l’article 155, que va apartar el Govern, actor clau en l’impuls de la candidatura de la capital catalana. En pocs dies, Barcelona va caure en el rànquing i va perdre opcions de guanyar la votació. Tot i complir amb els requisits tècnics, al final la decisió -com tot, a la UE- era política. En el repartiment d’agències, la diplomàcia, més que no pas la meritocràcia, sempre hi juga un paper clau.

La nova seu de l’EMA serà a Amsterdam. La capital holandesa es va imposar a Milà i Copenhaguen, les dues ciutats que van arribar a l’última ronda de la votació que van celebrar ahir a Brussel·les els socis europeus. En l’última volta, Amsterdam i Milà van quedar empatades en vots i es va acabar fent un sorteig del qual Holanda va sortir victoriosa. Era una de les favorites i una de les poques que, teòricament, podien fer ombra a Barcelona. Però la capital catalana va caure en la primera volta. Amb 13 punts, va ser la cinquena més votada de les 16 candidatures, només superada per les tres finalistes i per Bratislava.

El que fins fa poques setmanes alguns només s’atrevien a insinuar amb la boca petita -que la crisi política entre Catalunya i Espanya podia llastar les opcions catalanes-, ahir s’admetia obertament i s’utilitzava com a arma llancívola en el dur enfrontament dialèctic entre l’executiu espanyol i el català. “Fins a l’1 d’octubre, Barcelona era la favorita. Amb violència, retrocés democràtic i el 155, l’Estat l’ha sentenciat”, va afirmar a Twitter el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Cap autocrítica de Madrid

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, no va fer cap gest d’autocrítica ni va admetre responsabilitats. Per al govern espanyol, el responsable del fracàs és el Procés. Montserrat no va mencionar explícitament el Govern, però va acusar l’independentisme “de no haver posat les coses fàcils” per aconseguir que Barcelona fos la nova seu de l’EMA. “M’atreveixo a dir que aquest potser és un dels danys directes, un altre dels danys directes, que ens ha pogut causar l’independentisme de Catalunya”, va assegurar Montserrat. Segons va dir, en els últims dies altres ministres europeus li havien preguntat pel Procés “per activa i per passiva”. La titular de Sanitat feia una acusació velada a la Generalitat d’haver boicotejat la candidatura: “Hi ha algú que no ha remat amb la mateixa força i en la mateixa direcció que nosaltres”.

Des dels inicis de la presentació de Barcelona com a candidata, en ple procés independentista, l’Ajuntament, la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol havien fet pinya -abans d’activar el 155- per aconseguir que la capital catalana guanyés. Ahir l’absència més evident al costat de Montserrat va ser la del conseller de Salut, Toni Comín, un dels polítics cessats pel govern espanyol que són a Brussel·les amb Puigdemont per evitar l’empresonament que sí que pateixen companys seus de govern. Comín havia participat sempre, amb la ministra de Sanitat, en els actes de presentació de la candidatura.

El problema, la violència

Comín, en declaracions als mitjans prop del Consell de la UE, on es votava, va negar que el Procés sigui “el problema” de la derrota. “No és un problema sempre que no el converteixi en un problema l’Estat amb la seva resposta autoritària i violenta. És la violència el problema, no l’exercici de la democràcia a Catalunya”, va assegurar. “Si jo fos Montserrat, demanaria la dimissió de Zoido [el ministre de l’Interior]”, va dir Comín.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va mostrar-se equidistant i va opinar que tant la DUI com el 155 són possibles factors que no han jugat a favor de Barcelona. El seu primer tinent d’alcalde, ahir representant municipal a Brussel·les, va demanar no culpar-se els uns als altres.

L’EMA, actualment a Londres, s’haurà de traslladar el 2019, quan el Regne Unit abandoni la UE fent efectives les conseqüències del Brexit. Barcelona complia amb tots els requisits per ser la nova seu, com tenir a punt instal·lacions per fer-hi el trasllat, la Torre Glòries, i un aeroport amb connexions a tot Europa. En contra hi tenia que Espanya ja acull altres agències europees: l’Agència Comunitària de Control de la Pesca, a Vigo, l’Agència per a la Seguretat i la Salut a la Feina, a Bilbao, i l’Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea, a Alacant. Holanda només en té dues, tot i que són dues de les importants: l’Oficina Europea de Policia (Europol) i Eurojust, l’agència de cooperació policial.

La UE també va escollir ahir la nova seu de l’Autoritat Bancària Europea (EBA), actualment a Londres. París va guanyar la votació i es va imposar a la que semblava la candidata favorita, Frankfurt.

Les frases més destacades

Carles Puigdemont, president de la Generalitat

“Fins a l’1-O, Barcelona era la favorita. Amb violència, retrocés democràtic i el 155, l’Estat l’ha sentenciat”

Dolors Montserrat, ministra de Sanitat

“[El fracàs de la candidatura de Barcelona] és un altre dany directe de l’independentisme. Ministres d’altres països m’han preguntat per la qüestió, per activa i per passiva, aquests últims dies. En la meva opinió, hi ha algú que no ha remat amb la mateixa força i en la mateixa direcció que nosaltres”

Alfonso Dastis, ministre d’Afers Exteriors

“Barcelona era una gran candidata per a l’EMA. Però això no ens aturarà, seguirem treballant per millorar cada dia el nostre país. L’estabilitat i la unitat són un valor avui més que mai”

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona

“Barcelona era la millor candidatura. Ni la DUI ni el 155 ens han ajudat, i menys ajudarà que ara uns acusin els altres”

Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona

“Ho lamento profundament perquè Barcelona era tècnicament la que tenia millors condicions, un fet que demostra que ha sigut una decisió política”

Jaume Collboni, president Grup Municipal PSC a Barcelona

“Barcelona tenia una excel·lent candidatura per acollir l’EMA. Hem demostrat que en moments difícils és possible treballar plegats, si posem Barcelona per sobre de tot. El nostre reconeixement a universitats, centres de recerca, indústria, mitjans de comunicació, professionals i personalitats que hi han donat suport. I un agraïment especial a l’equip tècnic de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat”

Jordi de Dalmases, president del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona

“El problema no és de la ciutat ni de la presentació de la candidatura, sinó de la situació política que vivim”