EGM

Bona onada per a la ràdio en català. Tant RAC1 i com Catalunya Ràdio creixen respecte de fa un any. L'emissora del Grupo Godó torna a ser líder, en aquest cas, amb 814.000 seguidors, mentre que la pública retalla 3.000 oients de la distància que mantenia amb la seva rival – i és l'emissora que més creix respecte de l'any passat– i se situa en 575.000. La SER és tercera, amb 346.000, i la Cope quarta, amb 180.000.

Pel que fa a programes, Jordi Basté marxarà de vacances de nou com a líder i amb la seva segona millor dada històrica. Aquest curs l'acaba amb 614.000 oients, que són 50.000 més que els que tenia a aquestes altures el curs anterior. I aconsegueix l'hora més escoltada: de 8 a 9 del matí, amb 377.000 seguidors. Mònica Terribas signa el creixement més important per a un magazín matinal: 472.000 fidels, que són 55.000 més dels que tenia el juliol passat.

També serà un estiu dolç per als Òscars i 'La competència', ja que el programa bat el seu propi rècord i aconsegueix 229.000 seguidors. 'La segona hora', amb 177.000, millora resultats respecte dels 144.000 de fa un any. També creix el '14/15', fins als 71.000. El 'Tot és possible', d'Elisenda Camps, en canvi, baixa fins als 60.000, en un dels pocs programes de RAC1 que acaba la temporada en vermell.

A les tardes, Toni Clapés segueix intractable i aporta 233.000 oients a l'emissora. El segueix a la graella Albert Om, que acaba el seu primer curs a 'Islàndia' amb la millor dada dels tres EGM que ja ha viscut: 158.000 seguidors. I, si Om debutava, Pou s'acomiada. El 'No ho sé' arriba al final sota la seva direcció amb 87.000 incondicionals. Finalment, el 'Tu diràs' es converteix en el programa esportiu de matinada més escoltat mai, amb 136.000 oients.

Mentrestant, a Catalunya Ràdio es van consolidant els programes que debutaven a la nova graella. El 'Popap' de Mariola Dinarès, per exemple, puja fins als 64.000 seguidors i fa la seva millor dada. I l'emissora aconsegueix trencar l'hegemonia diürna de RAC1 amb el 'Catalunya migdia', d'Óscar Fernández i Empar Moliner, que aconsegueix 112.000 oients. Roger de Gràcia, per part seva, tanca el curs amb 75.000 seguidors, amb la qual cosa millora els resultats que obtenia 'La tribu' un any enrere (67.000). El 'Tot costa' fa 75.000 oients i el 'Catalunya vespre', 46.000, la seva dada més discreta del curs. 'El club de la mitjanit' suma 57.000 seguidors, 4.000 menys que fa un any. I Catalunya Ràdio té, de matinada, un altre moment de lideratge, amb 'La nit dels ignorants' (27.000) i 'Les mil i una nits' (8.000).

La batalla dels caps de setmana també es resol en favor de la privada. Xavier Bundó aconsegueix amb el 'Via lliure' 438.000 seguidors el dissabte i 359.000 el diumenge (mentre que fa un any en tenia 337.000 i 187.000). Supera així 'El suplement' de Ricard Ustrell, que –amb una hora menys– marca 331.000 i 243.000 oients, respectivament, per sota dels 403.000 i 251.000 seguidors de l'EGM de juliol del 2016.

Quant als programes esportius, el 'RAC1ncentrat' fa 215.000 oients dissabte i 221.000 diumenge, pels 167.000 i 151.000 que té el seu rival, el 'Tot gira' de Catalunya Ràdio

Monarquia?

L’1-O ha esperonat el republicanisme en diversos sectors de l’Estat. Seguint l’estela de la votació a Catalunya, gairebé un milió d’universitaris i una desena de barris i municipis de Madrid estan cridats a votar les pròximes setmanes en una onada de referèndums simbòlics sobre el model d’Estat. El que va ser la idea d’un grupet d’estudiants de l’Autònoma de Madrid (UAM) porta camí de convertir-se en un moviment en el conjunt d’Espanya. Associacions d’estudiants de més de la meitat de les universitats públiques de l’Estat -un total de 26 de les 50 que hi ha- ja s’han apuntat a celebrar una consulta no vinculant amb una pregunta en forma de paraigua com la del 9-N: “¿Estàs a favor d’abolir la monarquia com a model d’Estat? I, en cas afirmatiu, ¿estàs a favor de realitzar processos constituents per decidir el tipus de república?”

La primera cita és avui mateix a la UAM, i continuarà diumenge -només quatre dies abans del 40è aniversari de la Constitució- amb la votació d’un total de vuit districtes de Madrid, inclòs el del centre, i cinc ciutats de la rodalia de la capital espanyola -Alcobendas, Leganés, San Sebastián de los Reyes, Parla i Rivas Vaciamadrid. Està previst que s’estengui fins al gener, tot i que la coordinadora d’universitats no descarta que s’hi sumin més centres. A Catalunya hi participaran la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on algunes de les organitzacions adherides ja havien constituït una plataforma sota el lema Fora el Borbó de les universitats catalanes. Consideren que l’objectiu de la consulta és que els joves puguin expressar l’opinió sobre “una institució arcaica, corrupta i vinculada al règim franquista, i que en el cas de Catalunya va beneir la repressió de l’1-O”.

A la UAM les meses s’obriran a les portes de cada facultat. No hi haurà cap cens, com tampoc n’hi ha haurà en les dels municipis, per evitar-se problemes amb la llei de protecció de dades. “Vam pensar en aquest projecte a principis de curs per intentar revifar el debat sobre la monarquia i la república. I veient la repercussió i la potència que està començant a tenir, crec que pot derivar en una cosa molt important i estem convençuts que acabarem fent història”, explica a l’ARA Marta Casanova. Aquesta estudiant de 20 anys de la Facultat de Filosofia assegura que l’1-O ha sigut un dels referents de la iniciativa perquè va posar “una mica” en evidència “el sistema monàrquic i autoritari revestit d’un caràcter democràtic només en superfície”.

A la iniciativa també s’hi han sumat la Universidad Complutense de Madrid, la Rey Juan Carlos, la Carlos III, la Politècnica d’Alacant i la de Saragossa, entre d’altres, que van presentar la iniciativa en roda de premsa dimarts al Teatro del Barrio, a Madrid. “Som la joventut que no vol seguir acceptant una monarquia i un règim imposats i tancats amb cadenat durant 40 anys que ni nosaltres ni els nostres pares van votar”, van proclamar. Si bé l’1-O és un referent, la majoria d’ells desconeixen la consulta d’Arenys de Munt del 2009 que -com les que estan organitzant- es va reproduir per milers de municipis catalans i va ser un catalitzador del Procés.

“Puntada de peu” a la Constitució

L’1-O també va portar Luis Gimeno i desenes de persones més a crear les assemblees de la Consulta Popular Monarquia o República, que celebraran diumenge la consulta en diferents districtes de Madrid, en paral·lel a la que ja va celebrar Vallecas al juny, en què 7.000 veïns van votar i en què es va imposar la república amb un 89%. Gimeno assegura que el referèndum català va ser una “puntada de peu a la Constitució del 1978”. “Si a Catalunya havien fet el pas, a Madrid calia aprofundir en aquesta puntada de peu”, assenyala. En una conversa telefònica apunta que s’està davant d’un “canvi de cicle” i que un referèndum real està cada dia més a prop.

Podem s’ha sumat l’últim any a aquesta onada de republicanisme. Pablo Iglesias es preguntava dijous passat en un article a El País “per a què serveix la monarquia”. Però avui encara no ha demanat obertament la celebració d’un referèndum en aquest sentit.

l'iliada

Viu la bellesa condemnada a la mirada estètica. Potser per això és tan estimulant quan algú s’hi refereix des de l’ètica, que és el que va fer ahir l’escriptor italià Alessandro Baricco (Torí, 1958) en la conferència del festival Clàssics, promogut per La Casa dels Clàssics i Focus. És la bellesa associada a “l’esforç per trobar una vibració del món en què no calguin ni la guerra ni la violència”. I l’arrel d’aquesta bellesa es troba en les pàgines subalternes de la Ilíada que tan bé coneix Baricco perquè en va fer una interpretació, Homer, Ilíada (2004), que aquí va publicar La Magrana amb traducció d’Anna Casassas i de la qual ahir van llegir dos fragments l’actriu Clara de Ramon i l’actor Marc Rius. Aquestes pàgines subalternes són aquelles en què se senten les veus de les dones.

Atès que el festival vol reflexionar a partir dels clàssics, era lògic convidar Baricco a protagonitzar-ne l’arrancada que es va celebrar a la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), al barri del Poblenou de Barcelona. Aparentment l’espai s’adiu poc amb el món homèric, però ja es tracta d’això, de lligar passats i futurs. “La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra. Es veu l’esplendor de les armes, de la sang, dels cossos joves que cauen a terra quan són morts. La llum de la mort en combat és el destí més alt, fins i tot més alt que la victòria”, va explicar Baricco per situar conceptualment el gran relat d’Homer. Com diu l’autor de Seda, és “un missatge bastant estrany per a nosaltres”. O potser no tant: “La generació del meu avi va lluitar en dues guerres mundials. Si van aconseguir que el meu avi amb 19 anys anés a la trinxera és perquè hi havia aquesta esplendor”. Tanmateix, Baricco admet que avui “ja no pensem que la guerra és l’única llum, ja no som en un món tan obstinadament masclista com el de la Ilíada ”. I així i tot, ahir, 25 de novembre, era el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. És obstinada la lentitud masculina, que porta 2.800 anys sabent que cal desempallegar-se de la violència.

Les custòdies de la utopia

Quan Baricco demana mirar els clàssics no ho fa com qui brinda al sol de la correcció estètica, sinó perquè sap que Homer, a la seva manera, ja estava suplicant l’arribada d’una nova bellesa. “A la Ilíada la necessitat d’una altra bellesa va cosida a la part secreta de la història, quan algú diu que tard o d’hora ens trobarem que ja no podrem viure així. És un missatge que Homer posa en boca de les dones, personatges perifèrics en una història de guerra. Elles són les custòdies de la utopia”, recorda l’escriptor italià.

“Tot va començar un dia de violència”, va declamar l’actriu Clara de Ramon just abans de la conferència. És el monòleg de Criseida de l’inici de la Ilíada, quan Homer engega el motor de la narració amb la còlera d’Aquil·leu, l’heroi que, segons Baricco, era a la guerra el que Roger Federer és al tenis: “L’invencible, el valent, la presència del qual al camp de batalla foragitava els troians”. I a partir d’aquí, violència, les bèsties de la guerra disputant-se les despulles de Pàtrocle (que ahir va narrar l’actor Marc Rius), l’aflicció d’Aquil·leu... i totes les situacions dramàtiques que han alimentat la ficció occidental des d’aleshores.

Dins del prodigi posat en marxa per Homer també hi ha la creació dels arquetips tòxics amb què l’home ha reduït la seva relació amb les dones: mare, amant, esposa. “Això diu molt de la misèria del nostre imaginari com a homes; és el món d’on venim”, recorda Baricco. Però fins i tot a la Ilíada, quan la societat masclista no tenia ni la petita “sofisticació un pèl més refinada” de l’ Odissea, es pot advertir qui assenyala el camí cap a l’altra bellesa.

Segons Baricco, la revelació es produeix quan Hèctor arriba a Troia per encarregar a les dones que preguin als déus per una victòria que l’heroi troià sap impossible. “Hèctor entra a la ciutat i troba el món de les dones. Aquí Homer fa una síntesi molt típica, també, delwestern i del cinema de gàngsters”, diu. La mare li demana que descansi i el conforta amb vi. Helena, l’amant, “la dona més maca del món, una Scarlett Johansson”, vol que faci l’amor amb ella. Finalment, Andròmaca, l’esposa, li diu: “¿Esteu tots bojos? ¿Us n’adoneu de tot el patiment que esteu provocant?” Hèctor no pot lluitar contra la seva naturalesa, contra “la bellesa de la guerra”, però en veure el seu fill plorant “fa un gest simbòlic i quotidià alhora: es treu el casc i el nen deixa de plorar”. “Hèctor torna a la guerra, però nosaltres ens emportem aquest gest. Fa 2.800 anys que intentem treure’ns el casc”, diu. A partir d’ara, les paraules de Baricco han de servir també perquè Josep Maria Pou, Àlex Rigola, Paula Bonet, Josep Pedrals, Albert Moya i Les Impuxibles treballin en les creacions que presentaran al festival Clàssics la tardor del 2019.

l'executu

El “govern efectiu” va ser l’expressió de Junts per Catalunya i Esquerra per justificar que, tot i la promesa de restitució amb què van concórrer a les eleccions del 21-D, el nou consell executiu no comptaria amb cap dels consellers que hi havia a l’anterior. Era aquesta mania (clàssica del Procés) de posar un adjectiu a tot perquè no sembli que és el mateix de sempre. Però en el cas de l’executiu de Quim Torra, ni l’adjectiu funciona: de moment aquest Govern ha demostrat que no se’l pot qualificar d’efectiu.

La situació d’excepcionalitat ha de ser un asterisc en qualsevol anàlisi, òbviament: amb presos i exiliats i l’amenaça constant del retorn al 155 qualsevol mesura es porta amb peus de plom. Però la realitat és que el principal motiu del fre és la batalla fratricida entre JxCat i ERC. La unitat penja d’un fil, les probables eleccions anticipades que s’ensumen per als pròxims mesos fan que els partits es bloquegin en la dinàmica preelectoral i qualsevol debat prescindible s’aparca sine die.

Això explica que els pressupostos no semblin una prioritat, i que la majoria del Parlament doni per fet que no n’hi haurà, un any més. Negar-se d’entrada a plantejar les principals peticions dels comuns pot ser una estratègia negociadora -sortir de mínims per no acabar cedint més del compte-, però també és una prova que JxCat i ERC volen evitar obrir un meló que en el passat ha estat a punt de fer saltar el Govern: el dels impostos. Tot i que ara la divisió en aquest aspecte és molt menor -curiosament, el principal defecte que s’atribuïa el PDECat, la indefinició ideològica, és la virtut de què presumeix part de JxCat-, l’executiu no es pot permetre que la lluita fratricida també es traslladi aquí. La carta que va funcionar el 2016 per salvar els mobles, una reunió al màxim nivell entre el president i el conseller d’Economia, ja s’ha gastat aquesta legislatura en les divisions al Parlament.

En aquest ambient, moure’s un mil·límetre i establir un projecte compartit a mitjà termini que vagi més enllà de llocs comuns s’intueix difícil. Un altre exemple: la política exterior. El departament ha sigut ràpid en la reobertura de les delegacions, però la coordinació amb Brussel·les i el Consell per la República és encara una incògnita. Per què Ernest Maragall, en l’etapa de conseller, no ha fet ni una sola visita a Carles Puigdemont? Ell mateix ho explicava ahir en l’entrevista a l’ARA: “En nom del debat [entre JxCat i ERC] no he pogut anar a veure Puigdemont a Waterloo amb la llibertat amb què hauria volgut. Hem anat passant per circumstàncies que semblava que no ho aconsellaven”.

La inacció no és només una sensació: l’avalen les xifres. Si bé hi ha l’excusa que no hi havia Govern fins a finals de maig, tampoc l’arribada dels consellers ha tingut com a conseqüència una activitat legislativa frenètica: ara al Parlament només hi ha set projectes de llei en tràmit, i de les tres normes aprovades per la cambra aquest any, cap surt de l’executiu.

Certament, no és el primer cop que passa, però fins ara l’horitzó del Procés ho tapava tot: els 18 mesos cap a la independència, i després el referèndum i la declaració, servien per justificar la concentració de tots els esforços en un sol punt. Però ara, a part de protestar per la repressió, no hi ha estratègia i l’horitzó és difús: es fixa en el judici als presos, però més enllà de dir que “la ciutadania respondrà” no hi ha cap pla. I si respon, què passarà? ¿De què serveix voler repetir l’octubre si ni JxCat ni ERC han explicat què s’hauria d’haver fet diferent llavors perquè la situació no fos la d’ara? El Govern governa, però sembla en funcions. Almenys, fins al judici

universitats lliures

El 30 de setembre, quan aterrava a Budapest amb una beca de la Universitat Central Europea (CEU), no em pensava pas que viuria en directe un moment únic i excepcional, insòlit a les democràcies occidentals: el tancament d’una universitat per ordre governamental.

Pel que sembla, a la “democràcia il·liberal” de Viktor Orbán li fan nosa les universitats. Des que va arribar al poder, la coalició populista Fidesz s’ha fet una Constitució i un sistema electoral a mida i ja controla el 90% dels mitjans de comunicació (sí, tot això ha passat en un país de la UE). I enmig d’aquesta ofensiva per imposar el discurs únic, la CEU, la universitat privada més prestigiosa d’Hongria i una de les més ben valorades del continent, s’havia convertit en l’objectiu a abatre.

Per tancar-la, Orbán s’ha inventat una llei ad hoc, que farà que a partir d’aquest 1 de desembre la universitat no pugui matricular nous estudiants i hagi de marxar del país, en l’enèsim capítol d’una guerra per terra, mar i aire contra la llibertat acadèmica. No cal anar gaire enrere per trobar més episodis de censura governamental: a mitjans d’octubre, Orbán prohibia els estudis de gènere al seu sistema universitari, i uns dies més tard se censurava un debat sobre discriminació salarial en un festival de pensament.

La Universitat Central Europea i el seu campus al cor de Budapest són una metàfora de moltes coses. En primer lloc, del poder de la filantropia. La CEU va ser fundada el 1991 pel multimilionari George Soros, amb una donació extraordinària de 880 milions de dòlars, que la va convertir en una de les universitats més riques d’Europa des del seu naixement. De fet, George Soros -nascut a Budapest- ha invertit milers de milions des de la fi de l’URSS per promoure que a l’Europa de l’Est es fes la transició cap a l’economia de mercat i s’evitessin les temptacions autoritàries, però només se n’ha sortit a mitges: el mateix Viktor Orbán va poder estudiar a Oxford gràcies a una beca de Soros, però el líder de Fidesz sembla haver-ho oblidat, i des de fa uns anys ha convertit el seu mecenes de joventut en l’enemic públic número u del país.

Fins ara, aquests recursos econòmics pràcticament il·limitats blindaven la Universitat Central Europea de les ingerències governamentals. El centre ja va dir que no acceptava la supressió dels estudis de gènere, per exemple, i els continuarà oferint. Per això el govern vol tancar-la del tot: mort el gos, morta la ràbia.

Però a banda de ser un símbol d’independència, i per tant de llibertat de pensament, la Universitat Central Europea també és un oasi de multiculturalitat, perquè acull uns 1.500 alumnes de més de 120 països diferents, que converteixen el campus en una mena de Nacions Unides del coneixement, amb programes de beques i ajudes per als estudiants refugiats. Tot plegat als antípodes de la línia oficial del partit Fidesz, que promou una Hongria racialment pura i culpabilitza la immigració de tots els problemes d’Europa. Aquest mateix juny, mesos després de tornar a guanyar les eleccions amb majoria absoluta, el govern impulsava les lleis Stop Soros, que imposen penes de presó a qualsevol que s’atreveixi a ajudar els immigrants. En aquest sentit, la purga de la universitat s’ha d’entendre dins aquest procés de des-Sorosització d’Hongria.

A les assemblees estudiantils l’ambient és fúnebre, d’extrema preocupació. Tant és que als carrers de Budapest les manifestacions de suport siguin massives, o que un bon nombre de comerços s’hagin adherit a la campanya I stand with CEU i llueixin aquest lema de suport a l’aparador. A la sensació de derrota de l’alumnat s’hi afegeix la perplexitat, perquè molts creien que això no podria passar mai dins la UE. Des de la Segona Guerra Mundial que no es clausurava una universitat per motius polítics a Europa. Perquè aquí tothom té clar que si el govern vol cobrar-se aquesta peça, ho farà amb aquesta llei o amb qualsevol altra argúcia legal.

Fa ben pocs dies el rector, Michael Ignatieff, ens feia saber que els plans per habilitar un campus satèl·lit a Viena estan molt avançats. La proximitat de la capital austríaca (a dues hores i mitja en tren des de Budapest) permetrà al professorat anar i venir, i els alumnes nous de la CEU ja es matricularan allà, mentre que els que ja són a Hongria finalitzaran els estudis aquí. Però en acabar el discurs, algunes veus ja van fer sonar les alarmes: “Què passarà si, d’aquí uns anys, la ultradreta guanya les properes eleccions a Àustria? Ens haurem de tornar a exiliar?”

Clara Taltavull

La Clara sempre té un somriure a punt. És alegre, divertida i empàtica, però voldries no ser-hi a prop quan s’enfada. “Té mal geni”, diu la seva germana. “Quan em fan enfadar”, respon ella. La Clara Taltavull és la petita de dues germanes, i ara que la seva germana gran, l’Anna, viu a Barcelona, és com si fos filla única. De petites es barallaven i ara s’enyoren. La Clara viu a Ciutadella (Menorca), una “ciutat fantasma a l’hivern”, com ella la descriu. La majoria de les seves amigues han marxat per estudiar, i també les enyora. Ella ha decidit quedar-se. Ha descartat fer estudis universitaris. Va fer un cicle de formació professional bàsica i ara busca feina. Mentre no en troba, estudia anglès als matins. Té clar que el seu futur passa per alguna cosa relacionada amb el món de la moda. Segueix marques d’alta costura i ‘influencers’ a Instagram, la seva xarxa preferida, on ha conegut tant el seu millor amic com el seu xicot.

EL PRESENT

Per què vas decidir no estudiar a la universitat?

Perquè l'escola sempre m'ha costat una mica i no m’agrada gaire, però vaig fer un FPB d’activitats comercials i després vaig decidir cercar feina

De què has treballat?

Quan vaig acabar l'FPB vaig fer pràctiques en una botiga de roba i em van agafar per a tot l'estiu. Em va encantar 

Parlen els pares

No l’hem forçat a estudiar una carrera. Hi ha d’haver gent per a tot, gent que estudiï i gent que no

Josep Taltavull, 51 anys

I ara per què estudiaràs anglès?

Barcelona poderosa?

Amb la política catalana bloquejada fins que se celebri el judici als presos polítics, amb el govern de Pedro Sánchez pendent d’uns pressupostos que no sap ni tan sols si podrà tramitar al Congrés, i amb Casado i Rivera competint amb Vox per l’electorat nostàlgic del franquisme, l’ambient de la cosa pública es va degradant a Espanya i a Catalunya. Mirant el Congrés de Diputats i també el Parlament es pot sentir nostàlgia de grans oradors, d’aquells que utilitzaven la ironia i es posaven els guants de la retòrica per no quedar enfangats a cops de garrotada. Però eren altres temps i el pacte constitucional que va néixer gràcies a la voluntat i a la por que van governar la Transició encara no s’havia trencat. La vilesa s’ha apoderat de l’espai polític i molts mitjans animen a crits els gladiadors a l’arena televisiva. Potser inexorablement, la política es va transformant en un espectacle en què el diàleg, el matís i la recerca de l’espai per al pacte es perceben com instruments propis d’una certa ingenuïtat. En què la gestió no és prioritària i les decisions a mitjà i llarg termini que afecten els serveis que l’administració ha de prestar als ciutadans tampoc no són prioritàries en l’acció de govern.

El poder legislatiu fa bromera en comptes de fer política i la resta de pilars de l’Estat, com la justícia, no actuen precisament com a estabilitzadors sinó que naveguen en el descrèdit per haver-se deixat arrossegar o haver participat entusiàsticament en la manipulació política. Els valors a preservar no sembla que siguin els de la democràcia i el progrés de la convivència, sinó els d’una determinada visió de la unitat d’Espanya i la d’un Estat que es resisteix a qualsevol preu al canvi i d’aquesta manera va enfonsant-se en la seva pròpia degradació.

La política està empantanegada, pendent de les eleccions andaluses i d’un avançament electoral que podria afegir a la cita de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig una convocatòria de generals el mateix dia o, potser, abans. En aquest ambient, els partits comencen a escalfar motors electorals.

Amb aquest escenari la prioritat electoral a Catalunya es trasllada a Barcelona i la ciutat es converteix en el camp de batalla que partits i paracaigudistes estudien com una plaça imprescindible. El problema per als barcelonins és que controlar la ciutat sembla per a tots els candidats un pas important en alguna altra direcció.

Qui pensa en Barcelona?

Les municipals a la Ciutat Comtal ja atrauen un bon nombre de candidats sorprenents. En aquests moments, l’actual alcaldessa, Ada Colau, seria l’única candidata que haurà passat la legislatura a la Casa Gran, juntament -si es confirma la seva candidatura- amb el candidat del PSC, Jaume Collboni. Manuel Valls, exalcalde d’Évry i ex primer ministre francès, compta amb suports econòmics i empresarials importants que greixaran una maquinària que és la de Ciutadans i Societat Civil Catalana.

La candidatura de Valls té els fonaments de molts anys de gestió amb llums i ombres. Valls es presenta amb les credencials de superpoli i orientat a la seguretat i la reactivació econòmica, uns objectius que poden atraure classes mitjanes i també els barcelonins farts del segrest de l’espai públic. El seu gran enemic és ell mateix i una mirada cortesana de la política. Si estudia, Valls s’aprendrà els temes, però difícilment haurà fet la pràctica i Ciutat Vella no es coneix visitant tres hores la Boqueria. Valls ha demostrat que ho tindrà molt difícil per empatitzar amb els barcelonins quan no sap o menysté el preu del transport públic, ignorant la importància de l’Ajuntament en la negociació per fixar-ne la tarifa, que penja indirectament dels pressupostos generals de l’Estat. Un Estat amb qui, en canvi, diu que està en una situació privilegiada per negociar. Basant-se en què? Des del seu punt de vista, en el seu passat a França i la seva connexió amb l’alta política d’estat.

L’altre nou candidat és Ernest Maragall, que ambiciona actualitzar el “llegat col·lectiu” del maragallisme, del gran alcalde que va ser el seu germà Pasqual. Coneix Barcelona i s’hi presenta per la situació que viu el país i la petició expressa formulada per Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. En condicions de normalitat, Maragall no seria candidat.

La resta de partits encara poden donar sorpreses. Al PSC, Jaume Collboni seria el candidat natural, però els rumors parlen d’una possible candidatura sorpresa de la ministra Meritxell Batet. De la mateixa manera, a les files del PDECat es dona per fet que la guanyadora de les primàries, Neus Munté, anirà en una llista on hi haurà Ferran Mascarell però que podrien encapçalar Quim Forn o, potser, Elsa Artadi.

La batalla per Barcelona serà apassionant. Esperem que uns i altres la vegin com la lluita per la recuperació de la ciutat i no com un instrument per a altres objectius.

actriu i mare

insults

No saps netejar ni cuinar. No serveixes per a res”. Són insults que l’agressor de la Mercè, la seva exparella, li etzibava. “Els meus fills els repetien i no em deien mare, m’anomenaven pel meu nom”, recorda. La violència masclista que pateixen les dones que tenen fills afecta les criatures, que també reben cops físics i arrosseguen seqüeles psicològiques. Encara que no hagin vist o viscut la violència, “això no vol dir que desconeguin què ha passat: els nens ho perceben”, afegeix una educadora que ha atès la Mercè.

• 

Aquest és un dels quatre testimonis de dones amb fills -tres catalanes i una balear- que han patit la violència masclista i amb qui l’ARA ha pogut parlar. Del gener a l’octubre, les víctimes menors d’edat de fins a 11 anys han augmentat un 22% a Catalunya -respecte a l’any passat-, i en la franja d’entre 6 i 11 anys la xifra s’ha disparat un 39%, segons les dades dels Mossos d’Esquadra.

Viure amagada amb els fills

No es diu Mercè. És un nom fictici per protegir la seva identitat. Després que els veïns avisessin els Mossos fa més d’un any pels cops i els crits que sentien, la Mercè -que estava embarassada- i els seus dos fills van passar els següents quinze dies en una comissaria -on es garantia la seva seguretat- fins que els van poder oferir un pis d’urgència en què havien de passar un màxim de dues setmanes però que es van convertir en dos mesos. Posteriorment van anar a una casa d’acollida gestionada per la Fundació Intress, on van conviure un any amb altres dones i fills que també havien patit la violència masclista. Tots els canvis de domicili els va fer per amagar-se de l’home que la maltractava. “Quan vam arribar a la casa no teníem una relació de mare i fills”, recorda la Mercè. L’educadora explica que la Mercè havia perdut l’autoritat sobre els seus fills, que repetien el model de l’agressor a l’hora de dirigir-s’hi. Ell no la deixava sortir de casa, ni trucar, ni posar-se la roba que volia: “No podia decidir”.

“La relació de la mare amb els fills estava deteriorada, penjava d’un fil”, subratlla l’educadora que va atendre la Mercè i els menors a la casa d’acollida, on van poder reconstruir el seu vincle. “Ara he recuperat la relació amb els fills, però no vull haver de tornar a canviar de vida per l’agressor”, assegura la Mercè, que recorda que ha passat per una comissaria i tres domicilis diferents des que es refugia de l’home. “Les víctimes són les que han de marxar”, lamenta l’educadora. Fa uns mesos -després de donar a llum- que la Mercè s’ha traslladat a un pis on finalment viu amb els tres fills. La Mercè admet que encara té por perquè ha rebut al mòbil missatges amenaçants de l’agressor, que continua lliure -amb una ordre d’allunyament- a l’espera del judici penal.

Tensió per la custòdia

La Mercè no ha de passar per un procediment civil per determinar la custòdia i la pàtria potestat dels nens perquè tots tres porten els seus dos cognoms -per tant, formalment la Mercè és mare soltera-, tot i que el seu cas és una excepció. La Vera, de 34 anys, té la custòdia del seu fill de quatre anys, però no la pàtria potestat. La comparteix amb el pare, que, segons va dictar el jutge, pot veure el seu fill cada dos caps de setmana en horari diürn. L’home no sempre es presenta a les visites i acostuma a pagar la pensió esgotant l’últim dia del termini. “El pare objectiva el fill per afectar el meu dia a dia”, assegura la Vera, que afegeix que això genera “un joc d’estratègia molt cansat”. Ho exemplifica amb el passaport del nen: ella ha posat facilitats perquè en tingui, però l’home només busca excuses per no sol·licitar el document.

La Vera i el seu fill van patir la violència masclista quan el nen tenia pocs mesos. L’home va arribar a bolcar el cotxet del nen. Després de denunciar-lo, va desaparèixer. Quan el jutge va fixar les visites de cap de setmana, les primeres trobades no van ser fàcils per a la Vera i el nen: “No es preveia la protecció del menor perquè les visites no es feien en un punt de trobada [en espais sota la supervisió d’educadors]”. Segons les dades del poder judicial, només en un 10% dels casos denunciats a Catalunya s’ordena una protecció per als fills, que pot ser una restricció de les visites o, tot i que és poc habitual, una suspensió de la custòdia o de la pàtria potestat.

Cops i insults als nens

“Que no se’ns perpetuï com a víctimes”, demana la Vera sobre la violència masclista. Ara fa de mentora a la Fundació Surt, de Barcelona, on la directora de l’entitat, Sira Vilardell, recorda que els processos de violència contra dones amb nens “fan que la situació sigui més complexa”. Hi coincideix la responsable dels projectes de dones de la Creu Roja a Catalunya, Gemma Roces, que afegeix que els nens “necessiten recuperar el model maternofilial”.

És el cas de l’Odilia, de 50 anys, que va denunciar l’exparella fa tres anys, quan l’home va estar a punt de tirar-la pel balcó d’un cinquè. “M’havia pegat molt i no sé per què aguantava”, recorda. I no l’havia denunciat abans perquè l’amenaçava. L’home també havia pegat o insultat els dos fills, que ara tenen 12 i 7 anys. Tot i que hi ha una llei per protegir les dones de la violència masclista, no n’hi ha cap d’específica per als fills.

Davant la situació de violència, els nens sempre la van defensar, i l’Odilia diu que ara no volen veure el pare. La mare i els nens han rebut suport psicològic de la Creu Roja. El jutge va dictar que l’home havia de passar una pensió i havia d’assistir a unes visites amb els nens en un punt de trobada, malgrat que mai ha passat els diners de la pensió ni s’ha presentat a les trobades. La custòdia i la pàtria potestat dels fills ara són exclusives de l’Odilia. “Encara tinc por, però la prioritat són els nens”, assegura. Amb el nou projecte vital, que va comportar un trasllat de domicili, també ha canviat de feina i ara fa de monitora: “Era la meva il·lusió”.

Por de les visites

Un altre canvi de vida va ser el de l’Eva, que es va establir a Mallorca després de divorciar-se de l’home que la va maltractar durant més de 20 anys: “Havia sigut maltractada des del principi i no me n’adonava”. El pitjor va ser l’any passat: “Vaig aconseguir una feina en una fàbrica i vaig ascendir. I ell va començar a dir que era perquè em tirava algú”. La va començar a espiar, li va col·locar un telèfon al cotxe per gravar-la, li controlava les factures del mòbil i va instal·lar una càmera dins de casa.

Els fills van ser el factor clau perquè l’Eva el denunciés després d’un intent d’agressió física al carrer. Les reaccions dels fills han sigut diferents. La més gran, de 22 anys, “evita afrontar el que ha passat”. El mitjà, que tenia 16 anys, “va madurar de cop”. I el petit, que ara té 9 anys, és “qui ho ha passat pitjor, amb menys eines per expressar-se”. L’Eva ara lluita contra el maltractament econòmic: l’exmarit utilitza la pensió com a arma. També té por de deixar el fill petit amb el pare, que el pot visitar cada dos mesos.

Umtiti

L’alta que va rebre Umtiti just abans de l’aturada de la Lliga és una gran notícia tenint en compte que el Barça ha hagut de sobreviure un mes amb només dos centrals i, sobretot, que la lesió de cartílag del francès semblava bastant delicada. No obstant això, l’absència del que fins fa un mes i mig era titular indiscutible ens ha permès comprovar que Lenglet és un central per anar pel món amb totes les garanties. La incògnita és com ho gestionarà Valverde a partir d’ara.

D’entrada, perquè caldrà veure quant triga Umtiti a recuperar el ritme de competició després d’una llarga inactivitat. Tot i que quan Valverde ha tingut sana la parella Piqué-Umtiti l’ha espremut al límit, tant aquesta temporada com l’anterior, sembla prematur que el francès jugui d’inici la setmana vinent al Metropolitano. És més: ara venen partits de Champions poc transcendents, perquè l’equip està classificat per als vuitens de final, i són una bona oportunitat perquè el central campió del món provi com li respon el genoll. Però, així i tot, per ser justos amb Lenglet constato que ha aconseguit que no ens lamentéssim ni un sol dia de la baixa del seu compatriota, de manera que no veig per quin motiu hauria de perdre la titularitat.

Lenglet ha confirmat aquest mes totes les virtuts que havia insinuat al Sevilla. Una sortida de pilota no espectacular però sí suficient per ser central al Barça, un joc aeri notable i cap mena de por pels partits grans ni per avançar la línia defensiva, tot i que la velocitat no és el seu fort. Algú podria argumentar que el Barça encaixa més gols dels que es pot permetre, però no és un problema exclusiu de la línia defensiva i, en cas que ho fos, ja n’encaixava massa des del principi de curs, quan Umtiti encara no s’havia lesionat.

Se m’acut que, les pròximes setmanes, Piqué podrà tenir els partits de repòs que no s’ha pogut permetre fins ara. I quan arribin els partits de caixa o faixa, veurem si Valverde opta per la jerarquia d’Umtiti o si té en compte els mèrits de Lenglet mentre espera que el seu competidor recuperi el nivell de l’inici de la temporada passada. Tinc la impressió que, des que vam començar a parlar d’Umtiti com un dels millors centrals del món i la seva renovació es va convertir en un neguit perquè, aparentment, tenia una clàusula massa assequible, el francès es va despistar. Tant de bo torni endollat, perquè ara ja sap que té la competència que abans de l’estiu no tenia. I això és el millor que li pot passar a un equip que vol aspirar a tot.

materia fosca

La física de partícules pot liquar el cervell més bregat amb les seves nocions tan contràries a la intuïció i difícils de visualitzar. Per això Roberto Trotta ha escrit el llibre The edge of the sky on detalla -amb rigor i poesia- què és la matèria fosca sense fer servir ni un sol tecnicisme.

Al llibre es diu que en cinc anys s’hauria de poder detectar i observar la misteriosa i elusiva matèria fosca. Tenint en compte que el va publicar al 2014, devem estar a prop d’aquest descobriment històric.

Un dels acudits que fem és que la detecció de la matèria fosca sempre és d’aquí cinc anys... al marge de quan ho demanis! Però la veritat és que la sensibilitat dels detectors ha millorat en un factor de 10 o 20, de manera que en pocs anys haurem arribat al seu màxim: no podrem anar més enllà per una qüestió de límits físics. Si aleshores no hem sigut capaços de detectar-la directament, haurem de canviar de xip.

Confia a trobar-la, en tot cas?

La veritat és que alguns dels senyals que hem vist a l’espai de partícules xocant i emetent llum eren molt prometedors al principi, però ara ho semblen menys: hi ha altres fenòmens que podrien explicar aquestes deteccions. Intentar capturar la matèria fosca és una muntanya russa, però hem de continuar investigant.

Un cop es detecti i es confirmi la matèria fosca, quina serà la pregunta fonamental següent?

Descobrir la matèria fosca obrirà la porta a tot un nou camp de partícules elementals i sacsejarà la cosmologia. Però, sobretot, ens prepara per enfrontar-nos a un misteri encara més gran: el de l’energia fosca, que és el 70% de l’Univers. I que és molt més difícil de plantejar.

Per què?

Perquè els seus efectes es noten tan sols si mirem la grandíssima escala de l’Univers. Hem de mesurar l’expansió de l’Univers en la seva versió més extrema. L’any 2021 es posaran en marxa diversos satèl·lits que tenen per objectiu principal caracteritzar l’energia fosca i mirar els confins de l’Univers -que vol dir mirar al passat remot- per veure quines propietats té.

A mesura que els físics aprofundeixen en els seus descobriments, tot es torna abstracte. ¿Creu que hi ha el perill que la gent corrent perdi l’interès i això repercuteixi en el finançament que rep la recerca?

És també feina dels científics continuar defensant per què cal invertir esforços, diners i, sobretot, les ments joves més brillants per investigar coses que molta gent percep com a llunyanes. Però si mires enrere en la història, tota la ciència descoberta pel pur afany de la curiositat sempre ha acabat comportant innovacions tecnològiques que mai ningú havia previst. Doncs bé: investiguem la matèria fosca per curiositat i per entendre el món. Però et garanteixo que en 10, 20 o 100 anys la societat canviarà amb aquest descobriment. No et puc dir com, però sí que la societat canviarà.

Fa de consultor científic de pel·lícules. ¿Hi ha gaires barrabassades en els èxits de taquilla?

Depèn molt. La ciència-ficció és ficció i, per tant, ha d’explorar aspectes que van més enllà de la realitat i del que és físicament possible. Però ho pot fer basant-se en principis científics. Ara he col·laborat amb una sèrie de YouTube Premium que es diu Origin i que fa justament això: una trama que t’atrapa, però amb una mica de ciència real salpebrant-ho tot. Les sèries poden tenir ciència al darrere sense haver d’encotillar la seva creativitat.

Però m’imagino que quan sent les explosions a La guerra de les galàxies, tot i que al cosmos no hi ha aire que transmeti el so, deu esgarrapar la butaca.

Una mica sí! [Riu] A més, hem vist pel·lícules com 2001 i Gravity que treuen el so de les explosions i aleshores l’efecte és molt més poderós. Et deixa clavat a la cadira, perquè transmet millor que l’espai és un lloc hostil i diferent de la Terra.

Per què va decidir explicar la matèria fosca fent servir només les 1.000 paraules més corrents?

Els científics ens deixem portar sovint pels tecnicismes i assumim que tothom els entén, però això pot acabar generant una barrera. Hi ha gent que es desmotiva creient que la física és una matèria massa difícil, que no entendran. Per això vaig despullar el text al màxim i vaig fer servir només les paraules més habituals. No tenia galàxies o Univers, per exemple. Aquesta constricció va ajudar a crear un entorn màgic, que dibuixava un Univers més poètic del que estem acostumats a divulgar, que té tocs molt clínics. I jo volia escriure al cor de la gent, no només al cervell.

De fet, a l’Imperial College de Londres dirigeix un centre de llenguatge. ¿Ho fa perquè els científics que es formen a la universitat no perdin la perspectiva humanística?

És això. Els científics ens hem convertit en tècnics i aprofundim tant en una qüestió que hem perdut la noció que la ciència forma part de la societat. La ciència és una empresa humana i els científics han de ser alguna cosa més que experts en el seu camp: han d’entendre el seu impacte en la societat. Els líders de la ciència de demà seran els qui puguin dur la seva disciplina al món més ampli.

MISTERI La matèria fosca és un component estrany: tot i que els científics creuen que representa el 25% de la massa del cosmos, encara no han aconseguit detectar-ne cap partícula. Trotta ha escrit un llibre on l’explica fent servir només les 1.000 paraules més corrents

La Rambla

Cada metre quadrat de la Rambla és or. Una autèntica batalla. Hi ha qui hi busca una espai lliure per passejar -bàsicament, turistes- o per creuar-la, i qui hi defensa el seu negoci, sigui legal o no. I a la guerra diària per l’espai s’hi ha afegit ara l’objectiu d’oxigenar la Rambla. De fer-la més agradable per a la vida veïnal i aconseguir que hi passin coses que interessin als barcelonins. El projecte de reforma de l’equip que capitaneja l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González, que s’ha aprovat després d’un llarg procés de coproducció, preveu canvis estructurals com la limitació del trànsit a un carril per sentit i ha posat en alerta alguns dels col·lectius identitaris de la Rambla, des dels floristes fins als pintors. I, sobretot, els antics ocellaires, que ja saben, des que es va aprovar el Pla Especial, el 2016, que no formen part del futur que el consistori dibuixa per a aquest espai; els restauradors, que han vist com la proposta prepara una Rambla que té 83 taules menys de les 381 que hi ha ara -tot i que el consistori admet que aquest no és el tema més immediat-, i els quiosquers, que saben també que la regulació que s’arrossega des del mandat anterior implica reduir la mida dels seus establiments a menys de la meitat de la que tenen i que ara veuen com, a més, en alguns casos se’ls recol·loca. La Rambla bull.

Com l’associació Amics de la Rambla, hi ha qui celebra que es comencin a moure coses per millorar l’espai després de tantes promeses i de tenir el Pla Especial, que fixa criteris per a la ubicació dels diferents elements, aprovat però sense desenvolupar. I hi ha qui se sent clarament perjudicat. “No marxarem de la Rambla”, diu convençuda Mònica Trias, que és la presidenta de les parades dels antics ocellaires, ara reconvertits en un poti-poti d’establiments comercials a la part alta del passeig. Recorda que va ser el consistori qui els va demanar que reorientessin la seva activitat i s’instal·lessin en parades noves, i qui després va decidir que aquestes botigues no formaven part de l’ADN de l’espai.

“Nosaltres portem la Rambla a les venes i ara serem els primers expulsats”, assegura Trias, que és la quarta generació de la seva família que hi treballa. Tant ella com José Cuenca, que és propietari de cinc de les onze parades que hi ha actualment, hi veuen un tema de competència entre la part central de la Rambla i els laterals: “Quan veníem animals i fèiem una mica de reclam per a la resta d’activitats, tothom ens volia. Érem com els pallassos del circ. Però ara som competència”, critica Cuenca, que porta més de 50 anys a la Rambla i lamenta que ara ningú no hagi comptat amb ells per al futur del passeig. Parla d’una Rambla que ja és història, on els caçadors s’acostaven a vendre aus. La Rambla de personatges com el Pepitu, que s’hi asseia a vendre cadells de gos en caixes molt abans que es regulés, per ordenança, com s’havien de vendre els animals.

“La Rambla ha de continuar sent la Rambla”, defensa, uns metres més avall, la Mercè Pallés, que regenta, juntament amb la seva germana Carolina, la parada familiar de flors, que va obrir el 1888. Veu “innecessaris” canvis com l’anunciada creació de tres noves places i lamenta, en una línia similar a la dels antics ocellaires, que no han estat prou informats. Saben que està previst que les parades es reubiquin perquè no quedin encarades unes davant de les altres, però demanen més informació de com els afectarà tot plegat.

El col·lectiu es queda, segons el projecte, sense perdre parades i a la mateixa Rambla de les Flors. Però tres de les setze parades que hi havia han tancat els últims mesos. Una l’ha reconvertida Amics de la Rambla en una mostra d’art floral, però les altres dues continuen buides, i els floristes demanen que es prenguin mesures per evitar la imatge de deixadesa. El consistori, com apunta la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, manté converses per intentar que recuperin la seva activitat i no preveu, de moment, retirar-les.

Els floristes també pateixen per saber on se’ls posarà quan la reforma arribi al seu tram. La mateixa preocupació que tenen els pintors de la part baixa de la Rambla, que és la primera que s’aixecarà. Saben, com explica Enric Pereda, que la seva activitat ja es va reordenar el 2015, quan es va reduir la seva presència a 31 punts, que quedaven concentrats tots al costat que toca al barri Gòtic, i no pateixen per la seva continuïtat però sí per saber com els afectaran les obres.

Els plans del govern municipal passen per fer que els artistes es puguin repartir per diferents espais de Ciutat Vella que s’hauran de determinar, però que podrien ser espais com la plaça de la Gardunya. Quiosquers i restauradors són els que més han fet sentir ja el seu malestar pels canvis. Els primers, que tenen concessió fins al 2030, perquè se’ls convida a adaptar-se de seguida a la mida i a la ubicació -entre arbres- que hauran d’acabar tenint a canvi d’un allargament immediat de la concessió i perquè no estan d’acord ni amb una cosa ni amb l’altra.

“Podríem tenir quioscos de vuit o nou metres de llarg, però no de quatre, com ens demanen”, explica el president de l’Associació de Venedors de Premsa de la Rambla, Juan Jiménez, que creu que llavors deixarien de ser viables. Jiménez assegura que prefereixen arriscar-se a continuar igual fins al 2030 que fer ara una reducció tan dràstica. El pla preveu que hi continuï havent onze quioscos a la Rambla, però que tres es moguin.

Els restauradors, per la seva banda, estan indignats per l’amenaça de reducció de taules a les terrasses. Tot i que no és un objectiu imminent per al govern, forma part del projecte aprovat. “Ningú no ens ha explicat el plànol, però veig que al tram de baix hi treuen moltes taules”, lamenta Mireia Torralba, del restaurant Amaya, que remarca que fa anys que treballen amb propostes per fer més boniques les terrasses de la Rambla i que ara el que es troben és una reducció. La rebaixa total de taules és, de fet, del 22%, i és el resultat d’aplicar els criteris d’ubicació de terrasses que es fixaven en el Pla Especial.

Les estàtues no es mouen

Walter San Joaquín, president de l’Associació República de les Estàtues Humanes de la Rambla, en canvi, està esperançat amb el projecte. Ha seguit el dia a dia del procés participatiu i confia que la reforma serveixi per revitalitzar l’activitat dels artistes de carrer. La lluita del col·lectiu de les estàtues és, des de fa anys, per guanyar metres més amunt de la Rambla de Santa Mònica, on els va enviar l’última regulació. El projecte que ha redactat l’equip d’Itziar González proposa, com ha pogut comprovar aquest diari, establir una nova normativa per a aquests artistes i que la seva feina deixi de regir-se pels mateixos criteris que els de la venda ambulant, com passa ara. El consistori, però, no preveu canvis quant a la seva ubicació.

Enmig de tantes reaccions, el president d’Amics de la Rambla, Fermín Villar, lamenta que les mesures hagin generat tanta indignació tot i que formen part del Pla Especial que es va començar a negociar el 2014 i es va aprovar el 2016. Defensa que el que cal a la Rambla és prioritzar el “bé comú” i aplicar les regulacions aprovades.

Riure

De tant en tant, hi ha un debat que retorna amb la constància de les onades a la sorra. Unes caricatures de Mahoma, una portada d''El Jueves', un acudit del senyor Bohigas a la ràdio o mocar-se amb una bandera a la tele són l’excusa per posar els límits de l’humor a la taula de disseccions. Aleshores, tot d’una tornem a discutir sobre de què es pot fer broma, què és políticament incorrecte i on posem els topalls a la llibertat d’expressió. Les línies vermelles de l’humor, però, sempre analitzades per dalt. Per què, en canvi, no ens preocupen els límits per baix? Trobo que cada vegada riem menys. Esclar que depèn del tarannà, de les circumstàncies i del moment de cadascú, però, globalment, tinc la sensació que la generació dels nostres avis reia molt més que nosaltres. Eren gent que havia sobreviscut a la guerra, havia patit la postguerra, les misèries del racionament, la dictadura més repressora i tenien moltes menys comoditats i facilitats que nosaltres. I, en canvi, tenien la rialla més a punt. El sentit de l’humor arreu, ni que fos com a arma de supervivència. Una conversa, una broma, un acudit, un comentari sarcàstic, un recitar el “Castello perdutto entre bosquis i jardinos”... Tot s’hi valia per pixar-se de riure. Amb ganes, sense vergonya, sense tapar-se la boca. Del mort i de qui el vetlla. Ara no. D’acord que l’actualitat és la que és, esclar que molta gent pateix i que un mem al grup de WhatsApp ens arrenca un somriure. Però, sovint, tinc la sensació que anem per la vida amb cara d’espessos. Tot és sempre seriós, no fos cas que algú es divertís i penséssim que és un frívol. A Netflix mateix –l'última moda– busques una sèrie que et distregui i tot és d’una transcendència audiovisual que t’encarcara. “Smile, without a reason why” diu aquella cançó de 'La vida és bella'. És un bon consell. Riguem, amics. Els drames ja venen sols.

Velazquez

El CaixaForum de Barcelona va celebrar el 2012 el desè aniversari amb dues exposicions de Francisco de Goya i Eugène Delacroix que van fer rècord de públic. També en podria fer la que obre avui, Velázquez i el Segle d’Or, la primera de l’autor de Las Meninas a Barcelona. Són seves set de les 59 obres exposades, el màxim que poden ser fora del Museu del Prado simultàniament. “Molt poques vegades s’ha fet un préstec així. Velázquez és l’únic artista del Prado que té una normativa restrictiva de préstecs”, diu el director del Museu del Prado, Miguel Falomir. La mostra és fruit de l’acord entre la Fundació La Caixa i el museu, i també inclou pintures de grans artistes com Ticià, Rubens, Murillo, Josep de Ribera, Anton van Dyck, el Greco i Zurbarán.

Prop de 40 de les obres que han viatjat a Barcelona acostumen a estar exposades a les sales del Prado. “Els set Velázquez que hem prestat mereixen estar en qualsevol antològica de l’artista, per molt restrictiva que sigui. Es va mantenir en uns nivells de qualitat extremadament alts”, afirma Javier Portús, cap de conservació de pintura espanyola (fins al 1700) del Museu del Prado i comissari de la mostra. “Ara mateix en pocs llocs del món es pot trobar, en un sol espai, una de les pàgines fonamentals de fins on hem arribat en el camp de la pintura, sintetitzat i amb obres tan excel·lents”, subratlla.

La mostra està dividida en àmbits temàtics -dedicats a l’art, la religió, el saber, la mitologia, la cort, la natura morta i el paisatge-, el centre dels quals és una obra de Velázquez. A més, les set obres de l’artista exposades permeten tenir una panoràmica de les diferents etapes de la seva trajectòria, des dels anys de formació, amb Adoració dels Reis Mags (1619), una de les seves primeres obres mestres, fins a Bufó amb llibres (1640). A diferència dels retrats cortesans, la menor consideració social que tenien els nans aleshores permetia a Velázquez ser més lliure. Com que el rei Ferran VII va regalar a Lord Wellington Aiguader de Sevilla perquè l’havia ajudat durant la Guerra del Francès, aquesta obra, així com Vella fregint ous, es poden veure en unes pantalles interactives. “Els bodegons són la principal finestra a través de la qual podem treure el cap en la cultura material dels nostres avantpassats”, diu el comissari.

Un patró còmplice de l’artista

La intenció de Portús és que els espectadors comparin les obres de Velázquez amb les dels seus contemporanis, com va fer el mateix artista amb les que formaven part de les col·leccions reials, que li van servir per créixer i evolucionar. “Velázquez va treballar mogut per estímuls internacionals”, explica el comissari. A més, la figura del seu patró, el rei Felip IV, va ser cabdal: “El grau d’innovació estilística de Velázquez no es pot entendre sense tenir en compte que va treballar gairebé 40 anys al costat d’un dels grans col·leccionistes europeus, que era un dels pocs clients capaç d’entendre les seves exhibicions tècniques”. La imatge del monarca inclosa dins la mostra, a més de ser un retrat, és una eina diplomàtica: Velázquez va refer un primer retrat perquè la maduresa era un valor positiu per a un rei, que en aquest cas apareix amb un rostre impassible i per primera vegada amb un paper a la mà, un símbol de les tasques que portava a terme. La mostra inclou un dels retrats cortesans més icònics del pintor, Príncep Baltasar Carles, a cavall, el paisatge del qual, en lloc de ser una invenció, és real.

Per a Miguel Falomir, Velázquez és “un fill del Museu del Prado”: “Abans no el coneixia ningú perquè les seves obres estaven en palaus i molt poca gent hi tenia accés”. A més, va ser el primer pintor al qual el museu va dedicar una sala monogràfica. La primera de les obres de Velázquez exposada a Barcelona és el retrat de l’escultor Juan Martínez Montañés, que apareix amb un bust de cera del rei Felip IV. En aquell moment els pintors i els escultors reivindicaven que les seves obres eren art i no artesania, i la seva proximitat amb la cort contribuïa a reforçar-ho. Al marge de la capacitat tècnica, en el terreny de les temàtiques Velázquez va ser un artista “singular”, com diu Portús. Quan va rebre l’encàrrec de fer un retrat del filòsof Isop, com que sabia que conviuria amb el Demòcrit de Rubens, va decidir actualitzar el personatge i representar-lo com un captaire del seu temps. “No es coneixen models concrets. Velázquez tenia una gran imaginació i prou capacitat per fer un retrat verídic”, explica Portús.

Diego de Velázquez era un gran admirador de la pintura veneciana, representada en l’àmbit de la mitologia per una magnífica Venus recreant-se amb la Música i l’Amor de Ticià. També es va plantejar quina aportació podia fer ell a la tradició. Una de les obres on fa més evident la seva exigència és en el déu Mart pintat a escala humana: “No va intentar suplantar la realitat, sinó que confon el personatge en el seu entorn”. El principal recurs per aconseguir-ho són els diferents graus de realisme que aplica arreu del quadre. Per exemple, el rostre sembla estar desenfocat. “Velázquez és un dels pintors del seu temps que més fa servir la tècnica delnon finito [inacabat]. Així mateix, en Mart hi ha nombroses “paradoxes narratives”: és el déu de la guerra però apareix en una actitud malenconiosa; en lloc d’en un catre de campanya està assegut en un llit, una referència als seus amors amb Venus, i està nu però conserva el casc. “Velázquez no es conforma amb representar les coses com s’espera sinó que els fa un gir més”, conclou Portús.