Julio Medem

Els protagonistes d’ El árbol de la sangre, Úrsula Corberó i Álvaro Cervantes, viatgen a un caserío basc per fer una peculiar teràpia de parella: reconstruir plegats les seves històries familiars per exorcitar la relació dels secrets i pecats heretats. La nova pel·lícula de Julio Medem, que arriba avui a les sales, és un retorn al cinema més arravatat de l’autor de Los amantes del círculo polar, un salt sense xarxa dominat pel poder tel·lúric de la natura i la força redemptora de l’amor.

En els 10 primers minuts d’ El árbol de la sangre hi trobem una parella abraçant-se a un arbre, crims de la màfia russa, un gigoló assassí, una cantan esquizofrènica de la Movida i dues escenes de sexe. Vas fort.

Sí, és veritat [riu]. Ja ho diu el personatge de l’Álvaro: “Començo a tota pastilla”. És perquè són joves i van per feina. La intensitat i vitalitat del film té a veure amb això.

Després de dues pel·lícules d’encàrrec, a El árbol de la sangre recuperes aquell to fabulador i poètic tan característic del teu cinema.

Habitación en Roma i Ma ma no eren les pel·lícules que volia fer, sinó les que vaig poder fer. Però aquí tenia un bon pretext per portar la història al meu terreny, perquè la pel·lícula s’explica a si mateixa a través dels dos protagonistes. Ells decideixen què s’expliquen i com ho fan, idealitzant i fent servir el llenguatge simbòlic. M’hi sento molt còmode. I a través d’ells, que tenen 25 anys, també em sento jove.

El teu cinema sempre ha tingut un element de fulletó, però al nou film hi és més present que mai. Ara que hi ha tants cineastes dirigint sèries, ¿no t’agradaria fer-ne una?

Sí, i de fet tinc tres projectes de sèrie escrits i els estic movent, em ve molt de gust. El árbol de la sangre podria haver sigut una sèrie. Però si hem preguntes si m’agrada més el format de sèrie o el de pel·lícula, et diria que el de pel·lícula: la síntesi és un valor. I segurament és un espai més idoni per al llenguatge simbòlic.

Hi ha gent del cinema inquieta amb l’arribada de les plataformes.

A mi em sembla fantàstic. Que l’amortització d’una pel·lícula depengui de la decisió de l’espectador de comprar una entrada és un problema, perquè ens estem quedant sense espectadors. Les sales tradicionals continuaran existin per al cinema espectacle, però el d’autor s’acabarà veient a casa. Si Lars von Trier estrena una pel·lícula a Canes, a mi m’agradaria veure-la aquell mateix dia a casa meva i no haver d’esperar que un distribuïdor la compri i l’estreni al cap d’uns quants mesos.

Un dels motius visuals del film són les vaques. Sembla un retorn a l’imaginari del teu debut, Vacas . Què et fascina d’aquest animal?

Moltes idees venen del subconscient, el faig servir molt i prefereixo no saber per què n’hi ha unes que surten i unes altres que no. La gènesi de la pel·lícula, de fet, és la imatge d’un prat on hi ha unes vaques que corren cap avall i uns toros corrent cap amunt. Tota la història surt d’aquí.

Quan s’expliquen la història de les seves famílies, els protagonistes revelen assassinats, traïcions i infidelitats, però pacten deixar-ne sempre fora la política. ¿És una projecció de la reacció de la societat basca als 40 anys de conflicte amb ETA?

Entenc que em facis aquesta pregunta, però no hi té res a veure. De fet, en la primera versió del guió sí que hi havia política, però em vaig adonar que sense política quedava millor. I, com un cirurgià, em vaig dedicar a treure-la del film. Era més net.

Per cert, la pel·lícula s’ha estrenat sense passar per festivals. Per què?

Podríem haver anat a Sant Sebastià, que és la meva ciutat i el públic m’estima. Però tinc por de certs crítics que en el passat m’han fet molt de mal i que m’hi esperen. No llegeixo crítiques, però algun cop he sentit una falta total d’estima.

Un dels temes d’ El árbol de la sangre és el penediment pels errors del passat. ¿Et penedeixes d’alguna decisió de la teva carrera?

Sí, d’algunes. No em penedeixo gens d’haver fet La pelota vasca, com es pensa la gent. Però potser no hauria d’haver fet Habitación en Roma. Em va caure un altre projecte i tenia ganes de fer una pel·lícula petita... I la pel·lícula m’agrada molt. Però tant de bo hagués fet una altra cosa.