Riure

De tant en tant, hi ha un debat que retorna amb la constància de les onades a la sorra. Unes caricatures de Mahoma, una portada d''El Jueves', un acudit del senyor Bohigas a la ràdio o mocar-se amb una bandera a la tele són l’excusa per posar els límits de l’humor a la taula de disseccions. Aleshores, tot d’una tornem a discutir sobre de què es pot fer broma, què és políticament incorrecte i on posem els topalls a la llibertat d’expressió. Les línies vermelles de l’humor, però, sempre analitzades per dalt. Per què, en canvi, no ens preocupen els límits per baix? Trobo que cada vegada riem menys. Esclar que depèn del tarannà, de les circumstàncies i del moment de cadascú, però, globalment, tinc la sensació que la generació dels nostres avis reia molt més que nosaltres. Eren gent que havia sobreviscut a la guerra, havia patit la postguerra, les misèries del racionament, la dictadura més repressora i tenien moltes menys comoditats i facilitats que nosaltres. I, en canvi, tenien la rialla més a punt. El sentit de l’humor arreu, ni que fos com a arma de supervivència. Una conversa, una broma, un acudit, un comentari sarcàstic, un recitar el “Castello perdutto entre bosquis i jardinos”... Tot s’hi valia per pixar-se de riure. Amb ganes, sense vergonya, sense tapar-se la boca. Del mort i de qui el vetlla. Ara no. D’acord que l’actualitat és la que és, esclar que molta gent pateix i que un mem al grup de WhatsApp ens arrenca un somriure. Però, sovint, tinc la sensació que anem per la vida amb cara d’espessos. Tot és sempre seriós, no fos cas que algú es divertís i penséssim que és un frívol. A Netflix mateix –l'última moda– busques una sèrie que et distregui i tot és d’una transcendència audiovisual que t’encarcara. “Smile, without a reason why” diu aquella cançó de 'La vida és bella'. És un bon consell. Riguem, amics. Els drames ja venen sols.