centre d'acollida

La crisi dels menors estrangers sense referents ha desbordat la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies. Des que va arribar al càrrec, el juny de l’any passat, el conseller Chakir El Homrani s’ha vist obligat a improvisar milers de places d’acollida en un sistema que, segons admet, no estava preparat per a una arribada massiva de menors. Més de 3.000 fins a l’octubre. A més, el departament d’El Homrani també té fronts oberts amb altres grans qüestions, com l’atur i la renda garantida.

Diumenge van detenir quatre menors del centre del carrer Viladomat per una baralla. Què en pot dir?

Casos com aquests són excepcionals. Fins i tot percentualment, són menors els casos [de baralles] de joves migrants sense referents familiars que els de joves i infants que tutelem des de la Generalitat. És important no estigmatitzar.

Encara n’arriben?

Encara n’arriben. Aquest any ja hem superat els 3.000. Fins al 2015 la mitjana era d’entre 300 o 400. L’any passat hi va haver una gran pujada i van ser 1.700. I aquest any, a 1 d’octubre, hem superat els 3.000. Això ens ha generat dificultats perquè el sistema de protecció a la infància no estava dimensionat per a un increment tan gran. Per això s’han donat situacions en què no hem pogut generar places al mateix ritme que les arribades, però tots han acabat entrant en el sistema de protecció.

Tots? Com ho saben?

Tots els que tenim localitzats. Nosaltres gestionem centres de menors: no són presons, no exercim coerció sobre aquests nois. N’hi ha que tenen plaça i acaben marxant, però són casos molt aïllats, saben que és en benefici seu.

Per què hi ha hagut aquest augment tan fort?

Hi ha molts motius. Hi ha nois que venen de l’àmbit rural, d’altres de ciutats, nois amb formació, del que aquí podríem anomenar classe mitjana... El perfil és molt divers. Però parlant amb ells la majoria tenen un objectiu molt clar: poder ajudar les seves famílies i tirar endavant el seu projecte vital.

¿Ho han decidit ells, de venir, o els han enviat els seus pares?

En la majoria de casos han decidit venir ells. Però hem de ser conscients de l’àmbit familiar. Es mouen entre els 15 i els 17 anys, i alguns en tenen 13 o 14. D’altres superen els 18 i ja no poden entrar al sistema de protecció.

Quan els pregunta per què han vingut, què li contesten?

“Per guanyar-me la vida i ajudar la meva família”. Volen tenir una perspectiva de futur millor i ajudar la família.

I per atendre aquesta allau, ¿per on estan començant?

D’ençà que soc conseller, a finals de juny, he signat dues resolucions d’emergència i en tenim preparada una altra. Això ens permet agilitzar la creació de places residencials que per la via normal trigarien mesos. Estem creant un centre d’acollida a la setmana. És un esforç molt gran. Pot ser des d’una casa de colònies, un alberg o altres espais residencials amb cabuda per a 20, 40 o 60 nois. No volem fer centres més grans perquè no és la millor manera de treballar l’acollida i la inclusió. I treballem en tres nivells: amb centres d’emergència, on els rebem; d’acollida, i finalment en l’emancipació i la inserció laboral.

¿I fins quan cal mantenir aquest ritme d’un centre a la setmana?

La capacitat és contínua. El sistema de protecció no estava preparat per a aquesta situació. Ens toca treballar molt bé perquè aquests nois no siguin vulnerables quan surtin del sistema de protecció i quedin exclosos. La línia vermella és que, en el sistema de protecció, no distingirem els menors per origen, els tractarem a tots igual.

Trobar un edifici és relativament senzill, però ¿i trobar educadors?

Aconseguim aquesta flexibilitat treballant amb les entitats. Trobem entitats que trobin un espai, puguin fer-ne la gestió i tinguin el nombre necessari d’educadors i educadores. Però sí que hem detectat que cada vegada és més difícil trobar educadors socials. Hi ha tanta demanda que és complex trobar-ne.

Dilluns una educadora i delegada sindical es queixava a una redactora del diari que les ràtios entre educadors i nens no es compleixen en molts centres de la DGAIA.

Les complim. Pot haver-hi elements de complicació, però les ràtios es compleixen.

¿Han pensat a proposar si hi ha famílies d’acollida disposades a tenir aquests menors fins que siguin majors d’edat?

Estem treballant en aquesta possibilitat, sí. Sobretot amb els nois més joves, perquè l’àmbit familiar és sempre millor que un centre. També aprofitem la feina feta ja amb els mentors dels refugiats perquè puguin guiar aquests joves. Hem obert un procés per repensar el sistema.

L’any que ve ens podem trobar amb la mateixa situació.

És una de les meves obsessions. Hem de tenir ben planificat l’any que ve. Aquí també demano responsabilitat al govern estatal. Ja no només amb els recursos sinó també amb la transparència: si sabem quants n’arriben una setmana abans, podem preparar places amb antelació. Tampoc té sentit que triguem set o vuit mesos a regular administrativament aquests joves. Hi ha 17 sentències judicials que ens donen la raó i diuen que hauríem de tenir nosaltres les competències de refugi i asil.