La societat desitja canvis profunds en el model escolar imperant els últims cent anys. Sovint aquests desitjos no es tradueixen en propostes concretes, sinó que es fonamenten bàsicament en la percepció que els seus fills no troben a l’escola allò que els connecti amb el món de la curiositat, dels reptes o que els estimuli amb la mateixa aventura de la vida. També provenen de la percepció que el sistema no està aconseguint que amplis grups d’alumnes integrin el valor del ser i del saber i que el vinculin amb el treball per a una societat millor.
Catalunya sempre ha estat un país preocupat per l’educació dels seus infants i joves, i amb una llarga tradició de renovació pedagògica, evidenciada en nombroses experiències innovadores. També ara.
Aquest impuls renovador és una realitat en nombroses escoles públiques, concertades i privades d’arreu del país. Però a la vegada creix un sentiment que es va generalitzant, tant en molts dels educadors d’aquestes escoles com en les mateixes famílies i en amplis sectors de la nostra societat. I és l’evidència del dia a dia de les nostres aules, que mostra que no n’hi ha prou fent canvis només en aspectes metodològics puntuals o tecnològics. A l’escola se li demana anar més enllà.
L’última dècada del segle XX va començar a mostrar signes d’esgotament del sistema educatiu. Els canvis socials estan sent profunds. L’alteració dels marcs mentals de comunitats humanes senceres i dels individus que les componen, com a conseqüència fonamental de la irrupció dels avenços tecnològics, la globalització i les migracions, suposa un gir de 180º en la mirada que tenim de les coses.
Aquests canvis no tan sols afecten l’economia i els comportaments socials, sinó que alteren la lògica profunda del sentit de l’educació, en general, i el de l’escola en particular. És la mateixa manera d’aprendre i de vincular-se amb el desig de fer-ho el que ha canviat de manera profunda.
La societat mostra signes clars de cansament davant de la reiteració del fracàs del sistema educatiu per connectar amb un grup nombrós de joves, especialment significatiu en determinats sectors socials amb més demanda d’equitat on les escoles de Jesuïtes Catalunya són presents.
Però ja no és qüestió només dels que abandonen o no reïxen en el seu camí escolar. Des del meu punt de vista, no es tracta tan sols de mesurar quins són els resultats dels nostres alumnes en les proves externes nacionals, estatals o internacionals. La qüestió més profunda és com podem aconseguir connectar amb els nostres estudiants, i quin és el desig que la nostra societat mostra davant del que dóna sentit a la mateixa existència de l’escola.
Qualsevol observador que es passi unes quantes hores a les nostres aules pot comprovar que es va produint una desconnexió gradual, i de vegades irreversible, en grups majoritaris d’alumnes. No es tracta només d’un posat típic de l’adolescència. És la reacció creixent a un model d’aprenentatge que ja no respon al marc mental d’un temps, que ha modificat elements nuclears de la manera d’aprendre i de ser.
Les escoles de Jesuïtes de Catalunya estem desenvolupant un procés de transformació profunda de l’educació que anomenem Horitzó 2020. No som els únics. Catalunya en té molts exemples, però sovint estan isolats. Arran d’aquests canvis, estem rebent nombroses demandes de compartir el nostre procés de canvi. Escoles, educadors, famílies, mitjans de comunicació i també universitats de molts indrets del món ens demanen que expliquem el que estem fent. Sovint reaccionen amb agraïment per poder-ho compartir o expressen emoció per l’atreviment i la valentia que comporta. I, sobretot, impacten les reaccions que ens confirmen que l’educació està vinculada a la passió, l’alegria, la confiança i la ruptura de marcs mentals.
La marea del canvi ens porta corrents rigorosos i ben pensats i d’altres de més superficials, producte d’oportunismes tecnològics o propis de modes passatgeres. Cal ser clarivident davant de la situació actual i pensar quins són els reptes estratègics i quina és la diagnosi que fem dels resultats del sistema educatiu.
Hi ha qui critica l’anomenat corrent de la nova educació acusant-lo de menysprear el valor del coneixement. I també el perill que suposa centrar-se en les competències per por a la influència de les gran corporacions econòmiques mundials. Aquestes veus volen evitar que l’educació se centri prioritàriament en una formació al servei de les necessitats dels entorns laborals.
El motiu essencial que puc percebre per apostar per un canvi profund està relacionat precisament amb els resultats finals de les etapes educatives que se situen en el llindar de l’accés a una vida personal més autònoma i als entorns professionals.
Tothom se sent vinculat a l’educació perquè tothom ha estat o n’és usuari directe o indirecte. Així que és lògic que l’educació desperti passions i debats intensos. Per això és encara més impressionant adonar-se, com hem pogut veure, que corre un flux enèrgic arreu de la nostra societat per aprofundir de manera valenta i decidida en una transformació profunda de l’educació que retorni la brillantor dels ulls a la curiositat i creativitat dels nostres alumnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada