Varen ser unes hores d’inquietud, punxants com una corona d’espines. La visió del mar tràgic era la visió d’aquelles nits. Vèiem el cap romàntic del gran amic enfonsant-se i sortint de l’aigua, movent els braços esllanguits i aquells dits alats tornats sarments retorçats en l’horror; vèiem el front serè de la bona muller, de la mare immensa, xops els nobles cabells grisos... Vora d’ells, fumejant, ferit, un vaixell inclinat i crits i clams per tot arreu com d’una ciutat boja. Panteixava la mar i la tragèdia era el centre d’una quieta i serena abraçada d’horitzons. Tota esperança s’ha perdut, Senyor! Ara els sabem al cel i una altra esperança neix en nosaltres com una gran flor eterna de consol. I venim aquí i preguem per ells, a l’església endolada, i portem a la mà un llumet pàl·lid, que oferim i apaguem com una emoció que ja no pot sostenir més el nostre cor commogut. Davant nostre hi ha els sis fills desemparats. El pare els va deixar a la llar per a dur-los de l’altra part del món la glòria, com una germana d’or. I vora la glòria hi havia, invisible, la Mort. [...] Mai com avui la música, en aquesta església endolada, en aquest matí de maig que a fora de la nau és un incendi de claror i una esclatant onada de vida per tot arreu, ens dóna tanta melangia i ens abat tant. [...] En Granados ens ha deixat un bon llegat. Les seves inspiracions seran sempre, dintre les caixes negres i dormides dels pianos, com un niu d’ocells daurats que al més lleu so es desvetllen i volen meravellosos. La música del mestre restarà ungida del record de la tragèdia. El virtuós que s’acosti al teclat davant d’una obra seva sentirà sempre més un gran respecte i estendrà la mà com damunt d’una tomba. Allí dins hi ha l’ànima del mestre. [...] I tant o més que en els concerts, en el silenci suprem dels estudis, els devots, els escollits, parlaran amb el mestre en l’hora propicia de la tarda que cau o en l’hora alta de la nit [...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada