musical.ly

“Fes un vídeo genial amb les teves cançons preferides”. És el missatge de benvinguda que t’espera en descarregar-te Musical.ly, una aplicació mòbil creada el 2014 que fa uns mesos ningú coneixia i que ara ja té 90 milions de seguidors a tot el món –la majoria d’entre 11 i 16 anys–. Aquesta xarxa social permet crear vídeos de només quinze segonsen els quals els usuaris poden fer playbacks i coreografies d’èxits musicals, interpretar diàlegs de sèries i pel·lícules i també gravar-se cantant amb la seva pròpia veu, tot i que els més populars són els playbacks. Alhora també funciona com una comunitat social en què es poden penjar els diversos continguts i compartir-los amb tothom que té l’aplicació. Dins de la biblioteca de Musical.ly, es poden trobar cançons d’una gran diversitat d’artistes, com araJustin Timberlake, Coldplay, Christina Aguilera, Rihanna i quasi totes les supervendes del moment. Als Estats Units són pocs els joves que no coneixen aquesta aplicació i molts hi tenen una participació activa. Com sempre, a Europa ha tardat una mica més a arribar, però ara ja comença a implantar-se amb força i s’ha convertit en una de les xarxes socials preferides dels adolescents.

“L’important per destacar dins de Musical.ly és tenir talent interpretatiu i gràcia a l’hora de moure’t”, opina Guillem Morales, un jove de 15 anys resident a Gironella que aquest estiu ha començat a fer servir l’aplicació. “M’agrada perquè pots fer muntatges molt xulos, és molt divertit i si et queden bé i ho penges tens bastants seguidors”. De fet, amb només un vídeo publicat –en què feia playback de la cançó Sorry de Justin Bieber–, el Guillem ja ha aconseguit tenir gairebé 500 seguidors. “Quan fas un vídeo pots etiquetar l’artista de la cançó que interpretes i tothom que posa al cercador el seu nom pot veure el teu vídeo. Per això és fàcil tenir molts seguidors”.

La clau de l’èxit, segons Ramon Querejazu, vicepresident de l’Associació Catalunya Apps, és que l’aplicació permet “ crear el teu propi contingut, editar-lo de manera senzilla i, finalment, compartir-lo”. Passa el mateix amb altres aplicacions d’èxit com l’Snapchat, també de vídeos i fotografies, que juntament amb Musical.ly és una de les deu més utilitzades a l’Estat pel públic juvenil. “Les persones més grans tenim un sentit de la privacitat diferent del que tenen les generacions més joves, que estan acostumades a compartir-ho tot, i per a ells exhibir-se així és normal, una manera més d’expressar-se”, explica Querejazu.

El més curiós de Musical.ly és que, abans de convertir-se en una xarxa social d’entreteniment, es va concebre com una aplicació didàctica per als estudiants més joves i el seu nom havia de ser Cicada. La idea inicial d’Alex Zhu, director executiu de Musical.ly, era crear una aplicació que posés a disposició dels estudiants vídeos de conferències dels temes sobre els quals s’havien d’examinar.

Tenir 10 milions de seguidors

Tenir 500 seguidors no està gens malament, però no és res comparat amb els 10 milions d’admiradors que té Ariel Martin, una noia de 15 anys de Florida (Estats Units),coneguda com a Baby Ariel, que s’ha fet famosa a través d’aquesta aplicació i és una de les que té més seguidors del món. Fins i tot, té més admiradors que alguns famosos que també han caigut rendits als peus d’aquesta aplicació, com és el cas de la cantant i actriu Selena Gomez, que amb només un vídeo ha aconseguit 3,89 milions de fans. Tot i que Baby Ariel és una de les més famoses, no és l’única muser –com s’anomenen els usuaris de Musical.ly– que s’ha convertit en una celebritat. Hi ha altres noms coneguts dins d’aquesta xarxa, alguns fins i tot provinents d’Europa, com ara les bessones alemanyes Lisa i Lena(14 anys, amb 8,3 milions de seguidors).

“En aquesta edat és habitual voler fer música, cantar, sentir-se com una estrella, comunicar-se d’aquesta manera més sentimental”, explica Manuel Armayones, professor de psicologia de la UOC i especialista en tecnologia. “L’aplicació juga amb el factor de la fantasia, amb la possibilitat que algú et descobreixi, et facis famós i puguis tenir una vida idíl·lica”. El psicòleg considera que la clau d’èxit d’aquesta aplicació és que facilita una cosa que sempre s’ha fet. “Qui no ha gravat videoclips en la seva adolescència? Qui no s’ha imaginat que era un cantant o un actor famós? Al darrere d’aquesta aplicació hi ha molta serietat, està molt ben pensada i dissenyada perquè agradi a un públic jove –explica–. Han detectat perfectament la necessitat i la sensibilitat d’aquest target i per això s’ha fet tan viral”.

Malgrat el nou fenomen de Musical.ly, el Guillem i altres joves de la seva edat encara prefereixen l’ Snapchat, una aplicació que permet fer fotografies i vídeos de 10 segons, editar-los i compartir-los. La gràcia d’aquesta aplicació, però, és que l’usuari pot escollir durant quant temps el receptor pot veure el contingut abans que s’autodestrueixi, entre 1 i 10 segons. I, a més, només es pot veure durant 24 hores. Querejazu comenta que el fet que els missatges siguin efímers produeix el que s’anomena fenomen FOMO (Fear Of Missing Out). És a dir, que miren constantment l’aplicació per por a perdre’s alguna cosa. “En general és el que succeeix amb totes les noves aplicacions que es fan virals entre els joves”.

No cal alarmar-se

“Molta gent veu patologies a tot arreu, sobretot quan té relació amb la tecnologia”, comenta Armayones, que opina que no cal posar el crit al cel amb el 'boom' d’aquestes aplicacions. “Per elles mateixes no són perjudicials. De fet, el Musical.ly, per exemple, pot tenir coses bones, com potenciar la part creativa dels adolescents”, comenta. Però això no vol dir que els pares s’hagin de relaxar. “És important que la família faci l’esforç de conèixer l’aplicació i que es parli dels seus riscos i les seves vulnerabilitats, per evitar les ridiculitzacions o els setges. Els pares també han de valorar si el seu fill és prou madur per fer-les servir. És una edat delicada perquè s’està configurant la seva identitat i està bé que les decisions es prenguin amb la família”.

El psicòleg comenta també que és important la limitació del temps en l’ús d’aquestes aplicacions. “Entre tocar la guitarra amb els amics a la platja i això hi ha d’haver un equilibri. S’ha de racionalitzar l’activitat”. Finalment, Armayones opina que cal relativitzar-ho. “No és millor qui té més seguidors, i no totes les persones que et segueixen són els teus amics. Això també serveix per a altres xarxes socials –comenta–. És important tenir una actitud crítica i escèptica davant d’aquestes aplicacions”.

sant felix

La diada de Sant Fèlix, a més de ser una de les més seductores de l’any, és de les que fan més esforços per fer atractiva la tradició d’aixecar torres humanes. Enguany l’actuació comptarà amb una quinzena de propostes, nascudes del neguit ciutadà i madurades en conjunt amb les colles castelleres, que es posaran en marxa amb l’objectiu d’agilitzar l’exhibició i de fer-la més entenedora per als espectadors.

Un dels màxims responsables de fer aquest pas endavant és Jordi Bertran, filòleg i expert en l’àmbit de la gestió cultural i la cultura popular, que enguany exercirà el paper de “cap de plaça”, una nova figura que serveix de pont entre els diversos actors de la diada.

“A mitjans de juliol els administradors i l’alcalde, Pere Regull, em van explicar la voluntat de crear aquesta nova funció amb la idea que la diada de Sant Fèlix segueixi demostrant per què és la plaça més castellera”. Tot i la gran responsabilitat que suposa aquest nou càrrec, Bertran, que no s’ha perdut cap diada de Sant Fèlix des del 1983, afirma com és d’especial per a ell l’encàrrec, “tant pel que significa la diada com pel conjunt de la festa major de Vilafranca”.

Menys intents desmuntats

Les noves mesures s’han consensuat amb les quatres colles castelleres que participaran enguany a la diada de Sant Fèlix, ja que des de l’inici es va plantejar que si l’organització podia millorar només podria fer-ho “amb el treball conjunt emprès amb les colles”. Enguany es retallaran els pilars d’inici de l’actuació, es reforçarà el cordó de seguretat que ha de permetre als castellers accedir amb comoditat fins a la façana de l’Ajuntament, es limitarà el nombre de peus desmuntats i es modificarà el sistema d’ordre i de rondes de l’exhibició. Les colles disposaran de cinc rondes per completar tres castells, a les quals se n’hi afegirà una sisena destinada només als pilars de comiat de sis o més pisos. També s’incidirà en punts indirectes com l’espai en el qual s’hauran d’enfaixar els castellers, el lloc destinat a la canalla de les colles o la preparació prèvia dels castells.

Tot i que no totes les decisions han satisfet a tothom, el consens ha sigut molt ampli, “si de la quinzena de propostes només n’hi ha una que no és per unanimitat crec que anem bé”, explica Jordi Bertran. Seguint la dinàmica del Concurs de Castells, enguany les colles només podran desmuntar un cop el peu d’un castell abans d’alçar la construcció, si el desmunten per segon cop es veuran obligades a passar ronda. El document inicial de la ciutadania i de l’Ajuntament només preveia un intent per ronda i tot i que es va decidir ampliar a dos, “dues colles van veure bé l’opció intermèdia i les altres dues que acceptarien el que determinés l’organització”, finalment els administradors van decantar la balança.

A Jordi Bertran li tocarà fer d’àrbitre, cosa que, entre d’altres, implicarà esperonar les colles perquè comencin a preparar un castell abans que acabi un altre. Bertran explica que són els castellers els que han de fer més atractiva la diada per als espectadors, i que els membres de les colles han d’entendre que ells són els protagonistes de l’espectacle, i que els espectadors són la resta de persones de la plaça.

Les colles es preparen per tornar a batre rècords

Tres colles preparen per avui castells de deu pisos. Els Castellers de Vilafranca, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Minyons de Terrassa atacaran el tres emmanillat. La colla local hi afegirà també el quatre, una construcció que no descarta tampoc la Vella. La Joves de Valls es decanta pel quatre de nou sense folre, que també podrien provar els rosats. El dos de vuit sense folre dels Verds completa el grup dels castells de gamma superior. L’èxit total arribarà si tres de les quatre colles descarreguen el pilar de vuit amb folre i manilles.

empuries

Hi ha uns crits que són clarament de felicitat. No, no és el que alguns penseu. Són els crits que fan a la platja els que estan a punt de capbussar-se, els que salten les onades, els que juguen a pales i a passar-se la pilota, descalços, damunt la sorra...

Amb aquesta agradable banda sonora de fons, camino pels carrers de les antigues cases gregues d’Empúries, acompanyat de Marta Santos, responsable d’aquest jaciment. “A Empúries hi tenim representades les dues grans cultures mediterrànies. El que s’ha conservat de l’etapa grega és sobretot de quan els grecs ja convivien amb els romans, una època especialment pròspera”, em diu, d’entrada, la Marta.

Monuments de Catalunya: consulta aquí la sèrie completa actualitzada cada dia

A Empúries no s’hi ha edificat al damunt, i això ha facilitat la conservació de les restes i que el jaciment es pugui excavar en extensió. Una vegada abandonada la ciutat romana, el lloc va quedar desocupat, amb l’excepció del vell nucli de Sant Martí d’Empúries -l’antiga Palaiàpolis dels grecs- i del convent de frares servites establert al segle XVII sobre part de l’antic nucli grec... Fins que fa poc més d’un segle la Junta de Museus va iniciar les excavacions. L’interès principal de la Junta de Museus va ser la ciutat grega. Hi havia un gran interès pel passat clàssic i mediterrani. Dins l’imaginari dels constructors d’un país modern d’aleshores, conèixer les nostres arrels gregues tenia una importància cabdal.

“Aquí hi va haver una aposta clara per fer una recerca sistemàtica, a l’estil de les grans excavacions del Pròxim Orient o del món clàssic. La Junta de Museus, a més, es va preocupar per adquirir els terrenys, per protegir-los i obrir-los a la visita”, em comenta la Marta just quan som davant de l’escultura hel·lenística d’Asclepi (és una rèplica, però aquí no passa com amb la majoria de rèpliques, l’original de les quals es troba una pila de quilòmetres lluny, fins i tot milers: aquesta és al museu d’Empúries).

Anem cap a la zona on hi ha la ciutat romana. La Marta s’ha d’aturar dues vegades per recollir el mateix: el fulletó que donen a l’entrada. Quina feinada deu suposar tenir el recinte ben net, de pinassa, de fulles... i del que deixen els visitants despistats (o no). De cop la piuladissa de les gavines se suma a la cridòria alegre que prové de la platja, ara més esmorteïda perquè ens n’allunyem. “La ciutat romana la tenim quasi tota per descobrir. S’ha excavat el fòrum, algunes cases, les termes públiques, la muralla... Però queda molt per fer. Només s’ha excavat un... per cent”. “Quin tant per cent dius?” El soroll de la màquina que sega la gespa m’ha impedit sentir-la bé. “Un 15per cent”.

“Quants visitants teniu?”, li pregunto. “Uns 150.000”. “Molts estrangers, suposo”. “Sí, sobretot francesos”. Esclar, la ratlla de França és a tocar. “Un 25% dels visitants són escolars. Als mesos d’abril i maig hi ha la màxima concentració d’escoles”, diu la Marta just quan passem pel costat d’un mosaic tessel·lat amb composicions geomètriques en blanc i negre.

Empúries era lloc de comerç i d’intercanvi, i el port hi tenia un paper fonamental. Intento imaginar les dificultats que suposava el transport per mar i per terra -aquest últim amb carro tirat per animals, per camins pedregosos...- i no tinc cap dubte de quin era el millor segles enrere. Sent lloc d’intercanvi, la moneda va ser molt important a Empúries. S’hi va encunyar moneda des del segle V aC. Precisament aquest estiu, durant les excavacions fetes amb motiu d’un curs d’arqueologia que fa un munt d’anys que se celebra a Empúries, s’han trobat 200denaris romans. Empúries és un jaciment viu. Cada any surten a la llum noves troballes que ajuden a construir-ne el relat històric.

M’acomiado de la Marta i continuo passejant sense rumb. I penso que Empúries és un reclam no només pel munt de vestigis que alberga sinó perquè també és un tresor paisatgístic. En una extensió de terreny força àmplia hi ha poquíssimes edificacions: les de les instal·lacions del museu -aixecades sobre les ruïnes de l’antic convent servita-, el Centre de Recepció de Visitants i un hotel històric, l’actual Hostal Empúries, l’origen del qual es remunta a inicis del segle XX -amb el nom de Villa Teresita-, on ja s’hostatjava Puig i Cadafalch quan venia a visitar les excavacions. La carretera que va arran de mar, feta construir pels enginyers del Servei Hidrològic i Forestal durant els treballs de fixació de les dunes, és des del 1992 -quan va ser reformada amb motiu de l’arribada de la flama olímpica a Empúries- un magnífic passeig per a vianants i bicicletes. De camí cap al cotxe em continua acompanyant el feliç xivarri de la platja, ara ja molt més suau. Vespreja i les veus es van apagant.

La implantació del conreu de la vinya, en una exposició

Aquests dies es pot visitar a Empúries l’exposició Una mar de vinyes. Nunc est bibendum (És hora de beure), que explica de manera molt gràfica el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana a casa nostra. La mostra permet conèixer aspectes molt diversos de la producció del vi a l’antiguitat, com ara les tècniques de conreu, el procés de vinificació, la comercialització i el consum final del vi.

La producció i el consum de vi a Empúries i a l’Empordà s’introdueix a l’època de les colonitzacions i durant l’època grega es consolida com un element de prestigi i un mitjà de relació social. Però no serà fins a l’època romana que aquest territori passarà de ser àrea consumidora a una terra d’inversió per desenvolupar una vinya especulativa destinada a produir un excedent de vi per al comerç, sovint fins a territoris molt allunyats.

D’altra banda, fins a l’11 de setembre tenen lloc a Empúries visites guiades teatralitzades, en què Iulia Domitia o Caius Aemilius, antics habitants de l’Emporiae romana del segle I dC, mostren com era la seva ciutat, com es vivia i com eren les cases, carrers, places, mercats i temples. Es tracta d’una visita pensada per a tota la família per conèixer la història de l’antiga ciutat d’Empúries. A partir de la segona quinzena de setembre aquestes visites es fan únicament els diumenges, amb reserva prèvia. Finalment, fins al dia 9 de setembre tenen lloc les representacions teatralitzades al capvespre que duen el títol d’ Els designis de Fortuna.

LES CLAUS

• A Empúries hi ha les dues grans cultures mediterrànies representades. El que s’ha conservat de l’etapa grega és sobretot de quan els grecs ja convivien amb els romans, una època especialment pròspera.
• Empúries era lloc de comerç i d’intercanvi, i el port hi tenia un paper fonamental.
• Empúries acull una exposició que explica de manera molt gràfica el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana a casa nostra

pais normal

A aquestes altures de la pel·lícula, quasi m’ofèn que ens considerin un país normal. Un país que ha sobreviscut uns quants segles amb un govern impropi, per no dir un govern a la contra, és un país com a mínim tossut, fet d’una gent peculiar, especialista a trobar estratègies de supervivència, ben conscient del que és i del que desitjaria ser, entre pragmàtica i idealista. A cada càstig, una nova florida. A cada esperança, un nou càstig. I així fins avui. No cal fer-ne tota la crònica secular, d’aquesta anormalitat prou coneguda. Anem directament als últims episodis: l’esperança de la Transició ha donat peu al càstig del fals federalisme autonòmic, un ofec lent tant en termes econòmics com lingüístics, per resumir-ho en dos vectors. Una anormalitat que tres dècades després ha fet que la gent tornés a sortir al carrer. El país albira ara un horitzó nou. De normalitat?

De moment, però, la societat catalana és tan forta en la seva capacitat adaptativa que, enmig d’un independentisme hegemònic però encara no prou unit ni fort, ha generat un anticòs que a més pretén regenerar Espanya. El riverisme. El sol fet que existeixi ja demostra la pluralitat i fortalesa catalanes i, sobretot, la debilitat d’una Espanya incapaç de repensar-se, que sempre acaba reaccionant a la defensiva quan la perifèria empeny cap al canvi. Aquests dies assistim a l’intent de Rivera de blanquejar la dreta espanyola, aquesta dreta que té segrestats els ressorts de l’Estat i que no els deixarà anar. Serà en va. El riverisme està condemnat al fracàs: fins i tot podria passar que el PP ens fes la feina de neutralitzar el lerrouxisme del segle XXI.

A diferència de C’s, el colauisme, més honest intel·lectualment i més arrelat a la societat catalana, dubta entre el miratge del canvi a Espanya, on l’esquerra conservadora del PSOE resisteix i resistirà, i la possibilitat d’un canvi radical a Catalunya que tanmateix l’obligaria a sumar-se al moviment ideològic transversal de la unitat catalanista. Si ja els costa als de la CUP fer pinya amb JxSí, imagineu què deu suposar per a l’entramat dels comuns. Contribuir a resoldre la seva indecisió és feina de tots. L’independentisme no pot dependre dels dubtes dels altres, però tampoc pot ignorar-los ni alimentar-los.

Hem de ser conscients que alguns arrosseguen el llast de la por i la càrrega d’una certa síndrome d’Estocolm. La víctima sent compassió i es pregunta: ¿i si ho tornem a intentar?, ¿i si mirem de contribuir un cop més a fer una Espanya plurinacional i moderna? Encara són colla els captius d’aquest sentiment, els que han assumit la anormalitat com a norma. N’hi ha que s’han avesat a la supervivència, sigui conformista, pactista o fraternal. No sé si el que realment els fa por és precisament ser un país normal, sencer. Potser a tots ens en fa una mica, de por. En sabrem? Ens voldran la resta de nacions?

En efecte, també plana damunt el debat del nostre futur una perenne manca d’autoestima, un interioritzat derrotisme letal, un fatalisme atàvic, una paràlisi cerval que ens ataca en els moments decisius. Per això no veiem la sortida a la cruïlla històrica que estem vivint. Sense voler-ho, hem aconseguit paralitzar la política espanyola però també ens hem paralitzat a nosaltres mateixos. I bé caldrà fer un pas endavant, ni que sigui a risc de perdre. L’important és saber distingir entre els dos plans: l’estratègia de cada moment i el discurs de fons. Quant a l’estratègica, toca avançar amb prova-error. I pel que fa al discurs, s’ha de ser radicalment incloent: volem una Catalunya per a tothom, sense exclusions, profundament democràtica i solidària. És aquesta il·lusió gandhiana la que ha mobilitzat tantes consciències i voluntats, la que ens dóna força i legitimitat per construir un país nou. I aquest cop sí, normal.

apple

En les últimes setmanes, diversos mitjans internacionals d’informació econòmica i tecnològica han publicat entrevistes en profunditat amb Tim Cook, el conseller delegat d’Apple, i diversos dels seus lloctinents al capdavant del fabricant de l’iPhone. Aquesta loquacitat sobtada, insòlita en una companyia tan hermètica, té almenys dos motius. Un és immediat:d’aquí pocs dies està previst que es presenti un nou model de telèfon i tot apunta que oferirà als propietaris dels models actuals pocs incentius per renovar-los. L’altre motiu és històric: dimecres passat va fer cinc anys que Cook va assumir el càrrec de conseller delegat d’Apple,  en substituciód’un Steve Jobs tan afeblit pel càncer que va morir poques setmanes després. La coincidència de les dues circumstàncies ha aconsellat els màxims directius de l’empresa sortir a fer declaracions que, si bé no concreten gran cosa sobre les intencions futures d’Apple, sí que els permeten modular de manera preventiva les anàlisis i valoracions que es fan i es faran sobre aquest tema.

De les característiques i les prestacions del nou iPhone no n’hem de parlar fins que l’haguem tingut entre mans. En canvi, sí que podem valorar ja com ha canviat Apple des que està dirigida per Tim Cook, i per fer-ho no hi ha res millor que comparar les principals magnituds de l’empresa a mitjans de l’any 2011 amb les de l’actualitat, a partir de les dades que com a firma que cotitza en borsa està obligada a publicar trimestralment.

En termes econòmics, l’Apple d’ara és el doble de gran que la de fa cinc anys: quan Tim Cook va assumir la direcció executiva de l’empresa, la companyia facturava uns 100.000 milions de dòlars cada trimestre; actualment en factura més de 200.000. També ha duplicat el valor en borsa que tenia l’agost del 2011, fins al punt de convertir-se en l’empresa més valuosa del món després de superar fa tres anys la petroliera Exxon Mobil. Alguns observadors consideren, però, que això no té gaire mèrit: el 102% d’increment en el valor d’Apple és inferior al 113% que s’ha revaloritzat el conjunt de l’índex Nasdaq durant el mateix període, i per això hi ha inversors que exigeixen més agressivitat a Cook.

• 

Vendes per gamma de productes

Sigui com sigui, aquest creixement l’ha aportat majoritàriament un únic producte: l’iPhone, que a més ha anat guanyant pes en els ingressos de l’empresa. Si a mitjans del 2011 representava el 45% de la facturació d’Apple, actualment ja és el 64%. En el mateix període, els ordinadors Mac han passat d’aportar el 20% a l’11%, i les tauletes iPad han caigut del 16% al 9%, tot i que les dues categories han incrementat lleugerament la quantitat d’unitats venudes. Segons l’analista Jack Dawson, Apple va vendre 69 milions de telèfons durant els quatre últims trimestres de Jobs com a conseller delegat, mentre que Cook n’ha despatxat 214 milions durant els seus quatre trimestres més recents, i en el conjunt de l’any 2015 les vendes totals van superar els 231 milions d’unitats. I això que la quota de l’iPhone al mercat mundial de smartphones és ara del 12,9%, per sota del 14,1% que tenia fa cinc anys. Potser el més impressionant és que el preu mitjà de l’iPhone no només s’ha mantingut, sinó que ha augmentat: dels 636 dòlars del 2011 als 656 d’aquest any, tot i que es tracta d’un producte ja madur -el primer iPhone va sortir a la venda fa nou anys- i que en aquests cinc anys Apple ha tret dos models de preu més assequible: l’ iPhone 5c i l’iPhone SE. Ara l’empresa ven 3,1 vegades més telèfons que el 2011, però factura 3,5 cops més per aquest concepte. En qualsevol cas, aquest mes d’agost Apple ha venut el seu iPhone número 1.000 milions, el 87% dels quals han sigut despatxats sota la direcció de Cook.

• 

Preu mitjà per tipus de producte

L’Apple del 2016 és una empresa molt més internacional que la del 2011. Fa cinc anys obtenia gairebé la meitat dels seus ingressos a Amèrica, mentre que ara no arriba al 40%. La facturació a Europa també ha baixat del 27% al 24% del total. On ha anat la diferència? Doncs a la Xina: el gegant asiàtic ja aportava a finals de l’any passat el 24% de les vendes d’Apple, mentre que fa cinc anys només en representava el 10%. Aquest canvi és fruit d’unaaposta personal de Cook per aquest mercat, que té la classe mitjana més gran del món. La globalització d’Apple també queda reflectida en la quantitat de botigues pròpies de la marca: a mitjans del 2011 hi havia 327 Apple Stores al món, de les quals un 72% eren als EUA; cinc anys més tard hi ha488 establiments oberts al públic, però només el 55% són al país d’origen de l’empresa.

Un altre aspecte destacable és l’increment dels recursos que Apple dedica a R+D. Abans de l’ascens de Cook sumaven 2.500 milions anuals. Cinc anys després, la xifra s’ha quadruplicat i ha arribat gairebé als 10.000 milions. Aquest augment es podria atribuir al creixement dels ingressos, però en realitat va més enllà: en l’era pre-Cook, Apple invertia en R+D un 2% de la facturació, però ara hi dedica el doble, un 4%. Potser no és casual que aquests dos punts percentuals coincideixin gairebé exactament amb el descens dels beneficis de l’empresa durant els últims anys. Cook i el seu equip saben que el futur de l’empresa passa per crear productes nous que atreguin els clients fidels a la marca i obrin mercats nous, i de moment no sembla que l’únic producte de l’empresa nascut durant el mandat de Cook, el rellotge Apple Watch, ho hagi aconseguit. D’aquí la progressiva orientació d’Apple cap a sectors fins ara aliens a la seva activitat, des de  l’automoció fins a les aplicacions i els serveis vinculats a la salut amb els iPhones

jasper cillessen

Dimecres a la nit Jasper Cillessen es posava la samarreta de l’Ajax conscient que seria el seu últim partit amb el conjunt holandès abans de fer les maletes cap a Barcelona. El resultat, lluny de destacar per l’excel·lència, va ser una derrota per golejada (4-1) contra el Rostov. Un marcador que no és precisament la millor targeta de visita per a un porter que estigui a punt d’aterrar al Camp Nou. Però si alguna cosa el caracteritza -segons diuen els que el coneixen-és la seva mentalitat, la capacitat d’aixecar-se dels cops i seguir competint al màxim nivell. “Un error? ¿I qui no s’equivoca? Confio plenament en ell”, havia expressat algun cop el tècnic de l’Ajax, Peter Bosz. En realitat, Cillessen no va tenir gaire culpa dels quatre gols encaixats, que van ser sobretot responsabilitat del desgavell defensiu de l’Ajax. Més aviat al contrari. Amb empat a zero al marcador, el porter va salvar dues ocasions claríssimes del conjunt rus.

Superat el tràngol, Cillessen agafava un vol privat per marxar cap a Barcelona, passar la revisió mèdica i firmar el contracte que el comprometia oficialment amb el conjunt blaugrana per les pròximes cinc temporades, fins al 2021. Vestit ja amb la seva nova samarreta, i amb un somriure d’orella a orella, Cillessen anunciava a les xarxes socials el seu fitxatge -fins i tot uns minuts abans que el fes oficial el mateix Barça- amb la frase “Els somnis es fan realitat”. El club acabaria donant per vàlid el traspàs al migdia, un cop ja s’havia firmat tota la documentació. El Barça paga a l’Ajax 13 milions fixos més dos de variables i fixa la clàusula de rescissió en 60 milions. Jasper Cillessen serà presentat aquest divendres al Camp Nou.

Amb la seva arribada s’acaba el serial a la porteria. Claudio Bravo va ser presentat ahir oficialment amb el City, amb un contracte de quatre temporades. El Barça s’assegura 18 milions, més dos més de variables. “No és fàcil deixar un club com el Barça, però l’oportunitat de treballar amb Guardiola era massa bona per refusar-la”, va dir el xilè, acompanyat de Txiki Begiristain.

El perfil del nou porter del Barça

Un dels futbolistes que van coincidir amb Cillessen a l’Ajax és l’exblaugrana Bojan Krkic. El noi de Linyola té clar que Ter Stegen “és millor porter que ell” i que fins i tot “Masip és tan bon porter com ell”. Això sí, el nou fitxatge blaugrana “juga bé la pilota amb els peus” i destaca per ser “ràpid de reflexos”.

Des d’Holanda, en canvi, es destaca la seva capacitat mental per superar situacions difícils sense que se’n ressenti el rendiment esportiu. L’exemple més clar és el del Mundial del 2014, quan Van Gaal -aleshores seleccionador neerlandès- va substituir-lo a la pròrroga per fer entrar el suplent Tim Krul, més hàbil en els llançaments des dels onze metres. Aquells quarts de final contra Costa Rica els guanyaria Holanda a la tanda de penals. “El que hem fet ha sigut una decisió d’equip. El nostre porter titular és Cillessen”, assegurava l’entrenador al postpartit.

“Va ser titular a les semifinals i a la final de consolació. I el seu rendiment no va baixar. Això diu molt del seu potencial per evitar situacions compromeses”, analitzava uns mesos després Frans Hoek, extècnic de porters del Barça i membre del cos tècnic de la selecció holandesa. En aquell Mundial, Cillessen va disputar els set partits com a titular i va encaixar quatre gols, dos dels quals de penal.

Nascut a la ciutat de Nimega, el 1989, Cillessen va formar-se com a jugador a les categories inferiors del De Treffers abans d’incorporar-se al futbol base del NEC. El 2010 debutaria al primer equip i el 2012, amb 21 anys, fitxaria per l’Ajax a canvi de tres milions d’euros. Un any després debutaria amb la selecció holandesa de la mà de Louis van Gaal.

Des del seu debut com a professional, Jasper Cillessen ha disputat 212 partits, comptant clubs i seleccions. Amb l’Ajax ha participat en 142 partits i en gairebé la meitat (63) ha mantingut la porteria a zero. Amb 27 anys ha aixecat tres vegades l’Eredivisie (lliga holandesa) i una Copa d’Holanda. Ara confia ampliar el seu palmarès amb l’escut del Barça

ara el PDC

L’antiga Convergència continua defensant que el seu nom, Partit Demòcrata Català, és perfectament legal. Els aclariments exigits pel registre de partits del ministeri de l’Interior, però, han forçat la formació a pensar en una alternativa per si finalment els veten la denominació escollida per la militància: Partit Català Demòcrata, un simple canvi d’ordre, segons ha pogut saber l’ARA de fonts del partit.

Interior va respondre el 22 de juliol a la petició de registre del PDC exposant que hi havia “defectes formals” i exigint dos requeriments. Per una banda, el nom: sense concretar si vetarien finalment la denominació, assenyalaven que hi havia coincidències amb nombroses formacions; també hi havia problemes amb les sigles, amb coincidència amb el PDC (del Partit Democràtic de Colmenar de Oreja, a Madrid). D’altra banda, el registre exigia els estatuts de la formació, que encara no estaven aprovats. Curiosament, en la resposta del registre no es mencionava Demòcrates de Catalunya, el partit -coaligat amb el PDC a Junts pel Sí- que va posar el crit al cel per la coincidència de les marques. “Si el PDC no canvia el seu nom, hi haurà conflicte a JxSí”, va recordar fa pocs dies el líder demòcrata, Antoni Castellà.

Segons les fonts consultades, el 16 d’agost el PDC va presentar les seves al·legacions al registre de partits mantenint la seva voluntat de conservar la marca actual i exposant que la repetició de denominacions és comuna en altres casos. De fet, el terme socialista es repeteix en més de vint formacions. Tot i això, el partit es mostra disposat a canviar l’ordre de la seva denominació i dir-se Partit Català Demòcrata per facilitar la distinció. També està obert a canviar les seves sigles i passar de l’actual PDC a PDCat. Pel que fa als estatuts, el partit els va aprovar l’endemà del requeriment -en el segon congrés, on també va escollir els líders i va remetre’ls al registre.

Què diu la llei?

Després de la resposta del Partit Demòcrata a Interior, el registre de partits té un termini de vint dies per respondre. I, segons fonts del ministeri, no tardaran a resoldre el cas. La llei orgànica de partits polítics, del 2002, disposa que la denominació dels partits “no podrà incloure termes o expressions” que “indueixin a error o confusió sobre la seva identitat”, a més de respectar les lleis i els drets fonamentals. Tampoc pot “assemblar-se o identificar-se”, encara que sigui “fonèticament”, amb la de cap altre partit prèviament inscrit en el registre. La norma també està avalada per una sentència del Tribunal Constitucional de l’any 1986 en què expressa que el nom dels partits ha d’estar “al servei” d’una identificació “clara” de qui presenta la candidatura perquè la voluntat política dels votants s’acabi plasmant a les urnes. Les exigències que posa la norma en el nom també es traslladen a les sigles o símbols de les formacions.

D’acord amb el registre de partits, que és públic, ara per ara hi ha fins a deu formacions existents que inclouen el terme demòcrates en la seva denominació a tot l’estat espanyol. D’aquests partits, a més del partit democristià d’Antoni Castellà, hi ha una altra formació amb la qual coincideixen part de les sigles.

Fonts de Demòcrates de Catalunya insisteixen que tard o d’hora els dirigents del PDC hauran de presentar una solució per poder registrar el partit. Quan es va saber el nom escollit per la militància convergent, Demòcrates de Catalunya va posar altres condicions a sobre de la taula per no arribar als tribunals: diferenciar-se en les sigles, amb el logotip, el color blau i, sobretot, amb l’adjectivació de “demòcrates”.

“Qüestions polítiques”

Malgrat que s’obri a una alternativa, fonts del PDC asseguren que si Interior acaba tombant el nom serà per “qüestions polítiques”, ja que administrativament “compleixen els requisits”. No n omés perquè la repetició és comuna, també perquè, segons la tesi d’un dirigent, el terme demòcrates és massa genèric perquè se l’apropiï un sol partit. En cas d’una negativa frontal del registre d’Interior a acceptar les seves al·legacions, l’executiva del PDC plantejarà si busca altres instàncies on poder defensar la marca o donarà, altra vegada, la veu a la militància. En tot cas, la resposta, segons Interior, serà “en els pròxims dies”.

canço d'estiu

Havíem aterrat a Son Sant Joan amb una mica de retard, eren quasi les nou del vespre. Vam recollir el cotxe de lloguer i vam començar el recorregut, encara amb claror de dia, per aquelles carreteres mallorquines que voldries que no s’acabessin mai. Es va anar fent fosc i em feia por que els nens s’adormissin, així que vaig posar la ràdio a tot volum. Quan la cançó era coneguda la cantàvem. Teníem ganes de cantar. Estàvem contents de ser a Mallorca, de saber que ens esperava una setmana de vacances, de compartir aquests dies amb amics estimats.

Vam haver de trucar perquè ens ajudessin a trobar la casa; les indicacions que teníem, en fer-se fosc, havien fet figa. Finalment vam agafar el trencant que tocava i vam relaxar-nos. El cotxe avançava, no gaire de pressa -era un camí estret-, i vam abaixar les finestres. Entrava un aire fresc i salat que ens feia voleiar els cabells. Les ombres de les oliveres, a banda i banda, s’anaven enfosquint per moments.

Després d’un revolt van aparèixer, en un turonet just davant nostre, unes llumetes grogues que dibuixaven uns arcs invertits. A mesura que ens hi anàvem acostant vam veure que eren fils amb bombetes que guarnien un porxo ple de gent. Ens va entrar una alegria molt grossa perquè la casa era fantàstica, i ja hi eren tots, esperant-nos, i semblava que en aquell porxo s’hi havia d’estar molt bé. I just en aquell moment va començar a sonar la cançóSummercat, que havia protagonitzat l’anunci més popular de l’estiu. Ja ho sabeu, aquella que feia “ Tonight, tonight, tonight”.

El cotxe avançava, no gaire de pressa -era un camí estret-, i vam abaixar les finestres. Entrava un aire fresc i salat que ens feia voleiar els cabells

La cantàvem mentre el cotxe s’anava acostant a la casa, al porxo de llumetes grogues, i ja se sentien les rialles dels nostres amics i vèiem les seves ombres aixecant les mans per saludar-nos. Va ser un moment memorable. I, per sempre més,Summercat és la meva cançó de l’estiu.

I la vostra? ¿Heu pensat mai quina és la cançó que representa millor l’esperit estiuenc? Els estereotips diuen que ha de ser una cançó lleugera, fàcil de recordar, amb una tornada enganxosa. Però ¿i si per a tu la cançó de l’estiu és aquella balada tristíssima -posem-hi If you leave me now, de Chicago- que vas ballar amb el noi que t’agradava una nit de Sant Joan, quan tot estava a punt de començar? O potser la cançó de l’estiu és aquella que va servir de banda sonora al lip dub que vau gravar al final de les colònies. Era Walking on sunshine?

I per a una família que estimo la cançó de l’estiu sempre més serà Frank Sinatra cantant Unforgettable, que va sonar en aquell funeral de la xafogor asfixiant i les camises enganxades al cos.

La cançó de l’estiu és, hauria de ser, més enllà de les llistes d’èxits i les modes, la que té poder evocador, la que ens trasllada olors, sorolls, sensacions i emocions d’estiu. Una cançó que fa olor d’herba acabada de tallar i que segueix el ritme de les onades. Una cançó amb gust de tomàquet i ceba tendra. Una cançó plena de sol.

rald dahl

En gran part gràcies a personatges com l’afortunat Charlie Bucket, el perspicaç senyor Guillot, el Gran Amic Gegant i la superdotada Matilda,Roald Dahl és un dels autors de literatura infantil més coneguts a tot el món. Nascut el 1916 a Llandaff, Gal·les -fill de pares noruecs- i mort a Oxford el 1990, Dahl ha venut més de 200 milions d’exemplars dels seus llibres en una seixantena de llengües. El 2008, el diari The Times el va col·locar en el setzè lloc dels 50 millors escriptors britànics que van començar a publicar després del 1945, per sobre d’Anthony Burgess, Martin Amis, Penelope Fitzgerald i J.G. Ballard. Per davant seu hi tenia talents com els d’Iris Murdoch, J.R.R. Tolkien, Doris Lessing, George Orwell, Muriel Spark i el premi Nobel de literatura V.S. Naipaul.

“Per ser escriptor has de tenir una imaginació fèrtil”, escrivia Dahl a La meravellosa història de Henry Sugar (1977). “Has de tenir molta autodisciplina, perquè treballes sol i no tens ningú que et faci fora si no fas bé la feina. I has de ser resistent, perquè has de ser capaç de persistir en el que fas, hora rere hora, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes”.Per a Dahl “escriure bé” volia dir ser capaç “de donar vida a una escena en la ment del lector”. I afegia, atacant -potser inconscientment- les escoles d’escriptura: “No se’n surt tothom. És un do, i el tens o no el tens”.

El 13 de setembre farà cent anys del naixement d’un autor que es va dedicar a escriure per casualitat. El 1934, als 18 anys, s’havia enrolat al vaixell Nova Scotia per fer una expedició a Terranova, i aquell mateix any va entrar a treballar a la companyia petrolera Shell, que el va destinar a Kènia el 1936. El que el va portar a escriure, però, no van ser les seves experiències laborals, sinó el servei com a aviador de la Royal Air Force (RAF) britànica durant la Segona Guerra Mundial. Les ferides patides a Líbia, Grècia i Síria el van inhabilitar com a pilot i va ser traslladat a Washington el 1942 per fer d’assistent de vol. Un cop allà, l’escriptor C.S. Forester li va demanar que li expliqués la seva experiència més memorable a la guerra per al Saturday Evening Post, i Dahl va acabar escrivint-li un relat per facilitar-li la feina. En comptes de fer-ne servir algun fragment, el Post va publicar-li tota la narració i li va pagar mil dòlars. Dahl estava a punt de fer 26 anys i acabava de descobrir la seva autèntica vocació: l’escriptura.

Els tres primers llibres que va publicar encara estaven molt relacionats ambel món de l’aviació: a The gremlins (1943) parlava d’unes malèvoles criatures que causaven avaries i accidents als pilots de la RAF; els deu relats d’ Over to you (1946) s’aproximaven a les seves vivències durant la Segona Guerra Mundial, i Sometime never: a fable for supermen (1948) és la primera novel·la sobre la guerra nuclear publicada als Estats Units després que bombardegessin Hiroshima i Nagasaki.

Una antologia imprescindible

Els millors relats de Roald Dahl, que acaba de publicar Sembra Llibres -amb traducció de Ferran Ràfols-, inclou una de les narracions primerenques de Dahl, Katina, en què els pilots de la RAF salven una nena grega i se la queden uns dies mentre l’aviació alemanya els va guanyant terreny. Tot i que té poc a veure amb l’humor negre i els girs inesperats que caracteritzarien els següents reculls de relats, amb una efectiva senzillesa estilística l’autor aconseguia transmetre l’horror de la guerra. “Vam sentir les bales al sostre de la planxa metàl·lica ondulada de l’hangar, i a continuació vam sentir unes explosions i tots tres ens vam refugiar sota la tauleta de fusta que hi havia al mig de la sala. Però la taula es va tombar. En Paddy va tornar a posar-la bé i s’hi va arrossegar a sota. «Té alguna cosa, això d’estar sota una taula», va dir. «L’únic lloc on em sento segur és sota una taula»”.

L’antologia de Sembra Llibres inclou alguns dels relats emblemàtics de l’autor. Hi ha L’home del sud, en què un home fa una sinistra juguesca amb un jove -si no aconsegueix encendre deu vegades seguides el seu encenedor nord-americà li tallarà el dit petit-; La gran gramatitzadora automàtica, en què un inventor crea una màquina que és capaç de fabricar narracions en estils, temàtiques i ambicions de tota mena, i Gelea reial, que presenta la història d’un apicultor que decideix oferir un aliment poc habitual al seu nadó perquè comenci a guanyar pes. Són històries incloses en reculls com Algú com tu (1953) -Sembra el publicarà a finals de setembre-, Kiss kiss (1960) i Històries imprevistes (1979), que Empúries va publicar el 2005 i que Anagrama recupera aquesta tardor, amb tres títols més: El gran cambiazo, Historias extraordinarias i Dos fábulas. “Jo no sóc novel·lista, i l’autèntic escriptor de contes no és novel·lista -afirmava en una entrevista a la dècada dels 80-. Penso en Katherine Mansfield, que mai va escriure cap novel·la. L’escriptor de contes ha d’aconseguir que tot estigui molt lligat i sigui molt concís. En una novel·la passa el contrari. El novel·lista pot deixar-se anar i dedicar una o dues pàgines a parlar del maleït paisatge. En un conte això no ho pots fer”.

Allau de clàssics infantils

Els volums de Sembra i Anagrama no són les úniques novetats de Roald Dahl que acaben d’arribar a les llibreries. És en l’apartat infantil que l’oferta es fa notar més. Estrella Polar recupera quatre títols de l’última etapa de l’autor,L’autoestopista (1977) -traduït per Quim Monzó-, La meravellosa medecina d’en Jordi (1981), Les bruixes (1983) i Matilda (1988). La Magrana reeditaCharlie i la fàbrica de xocolata (1964), una de les novel·les més conegudes de Dahl i que potser no hauria estat mai escrita si l’autor no hagués sortit del cotxe, enmig d’un embús, i hagués escrit la paraula xocolata al parabrisa brut: tenia por que si no ho feia la idea que se li havia acudit se li esborrés del cap abans d’arribar a casa.

L’èxit de les aventures de Charlie Bucket a la fàbrica de l’excèntric i pertorbador Willy Wonka va fer que l’autor n’escrigués una segona part,Charlie i el gran ascensor de vidre (1972), que va arribar després d’un altre llibre emblemàtic de Dahl, El fantàstic senyor Guillot (1970). Encara que negués les seves habilitats com a novel·lista per a adults, l’escriptor va publicar el 1979 Oncle Oswald, que La Butxaca va posar en circulació el 2011. Divertida i irreverent, parteix de la descoberta que fa l’Oswald de les propietats afrodisíaques d’una raça d’escarabats que només es troben en una regió del Sudan. És l’any 1919 i el científic es proposa recollir l’esperma de les ments més brillants -selecciona, entre d’altres, Einstein, Sibelius, Stravinsky, Freud i Proust- amb la intenció de vendre’l a dones riques, àvides de cultura i d’engendrar un petit geni.

Dahl treballava quatre hores al dia -dues al matí i dues al vespre- a dins d’una petita caravana que tenia instal·lada al jardí de la casa de Buckinghamshire. Va ser allà on va escriure els seus llibres a partir del 1975. Cinc anys després va deixar de banda la producció per a adults perquè deia que se li havien acabat les “idees per a contes”. Així i tot, encara va deixar dos llibres de records, El nen (1984) -l’última de les recuperacions d’Estrella Polar, amb les meravelloses il·lustracions de Quentin Blake, que va treballar amb l’autor durant molt de temps- i Sol pel món (1986), on recordava els anys de joventut a l’Àfrica i com a pilot de la RAF. La seva obra es tancava formant un cercle, enllaçant inici i final amb les difícils experiències viscudes durant la Segona Guerra Mundial.

Un autor amb fortuna al cinema

L’última adaptació a la gran pantalla d’una de les històries de Roald Dahl ha sigut El meu amic el gegant. Es va estrenar al juliol i l’ha dirigit Steven Spielberg. A la roda de premsa de presentació al Festival de Canes, el director va haver de respondre sobre el suposat antisemitisme de l’escriptor. “Si mai va afirmar-ho -explicava al New York Times -, va escriure històries que van en direcció contrària, perquè elogia les diferències entre ètnies, cultures i llengües, com passa a El meu amic el gegant ”.

El recorregut cinematogràfic de l’obra de Dahl va arrencar el 1965 amb 36 hours, una intriga interpretada per James Garner i Eva Marie Saint basada en un dels relats d’avions d’ Over to you. Jeremy Irons va interpretar el pare del Samuel a Danny, campió del món el 1989, el mateix any que va ser estrenada la versió de dibuixos animats d’ El Gran Amic Gegant. Entre les adaptacions més populars hi ha la que va fer Tim Burton de James i el préssec gegant el 1996, la Matilda de Danny DeVito (també del 1996) iCharlie i la fàbrica de xocolata, a càrrec de Mel Stuart l’any 1971 i de Tim Burton el 2005. Més recentment, Wes Anderson va aconseguir la millor translació fílmica de l’univers àgil i tendre de Dahl a la versió en stop motionde Fantastic Mr. Fox, on una guineu es dedica a robar aliment de les propietats de tres malvats grangers fins que li paren una trampa.

Les quatre cares creatives de l'escriptor

Narrador infantil

Roald Dahl va començar a publicar literatura infantil quan encara no havia fet 30 anys. 'The gremlins' –que no té res a veure amb la pel·lícula que Joe Dante va dirigir a la dècada dels 80– va arribar el 1943. Nens i nenes haurien d’esperar gairebé dues dècades perquè l’autor tornés a publicar un llibre pensat per a ells. Va ser 'James i el préssec gegant' (1961), el que va esperonar l’escriptor a continuar conreant el gènere amb llibres com 'El fantàstic senyor Guillot' (1970) i 'Els Culdolla' (1980).

Narrador per a adults

Després de desempallegar-se dels records viscuts durant la Segona Guerra Mundial com a pilot de la RAF a 'Over to you' (1946) i d’imaginar un futur negre i nuclear a 'Sometime never' (1948), Dahl es va deixar anar en una sèrie de reculls de narracions, entre els quals hi ha 'Intercanvi de parelles' (1974) Històries imprevistes (1979) i l’encara inèdit en català 'More tales of the unexpected' (1980). “La cosa més difícil del món és escriure contes de debò, amb principi, nus i desenllaç –admetia l’autor–. Ara s’escriuen moltes peces d’ambient, sobre homes que van a la cuina i es troben a la dona cuinant i es discuteixen i llancen les pastanagues per la finestra... Són relats que es fixen en l’escriptura, i no en el contingut”.

Guionista

L’autor gal·lès també va escriure el guió de diverses pel·lícules, entre les quals n’hi ha una de James Bond, 'Només es viu dues vegades (1967), el musical colorista i extravagant 'Chitty Chitty Bang Bang' (1968), 'Un món de fantasia' (1971), adaptació de Mel Stuart de 'Charlie i la fàbrica de xocolata' –interpretada per Gene Wilder– i fins i tot la pel·lícula de terror 'El enterrador nocturno' (1971), interpretada per Patricia Neal, la dona de l’autor (que s’havia aconseguit recuperar dels tres aneurismes que va patir el 1965).

Poeta

Durant els últims anys de la seva vida, Dahl va publicar tres llibres de poemes. A 'Revolting rhymes' (1982) i 'Rhyme stew' (1989) parodiava contes populars. A 'Dirty beasts' (1984) es posava a la pell d’animals de conductes imprevistes.

la remor del riu

Si hi havia un riu al lloc on vàrem créixer, sentirem sempre la seva remorAnn Zwinger"

Ann Zwinger era una escriptora, il·lustradora i naturalista nord-americana que va aconseguir, gràcies a una prosa lírica posada al servei de l’amor per la naturalesa, engrescar milions de lectors als Estats Units. Tot d’una, molta gent va descobrir que els fets de la naturalesa podien fascinar-nos tant com una bona novel·la.

A la literatura anglosaxona sempre hi ha hagut grans naturalistes escriptors o grans escriptors naturalistes. Des de Gerald Durrell i la seva inoblidable La meva família i altres animals fins a Barbara Kingsolver amb La Bíblia de l’arbre del verí o Estiu pròdig. No són només autors seduïts per la bellesa del paisatge i la naturalesa -com serien Mercè Rodoreda o Miguel Delibes-, sinó que es tracta de científics que s’esforcen per traduir els seus coneixements sobre el medi natural en bona literatura.

Ann Zwinger era d’aquests, i va deixar escrit això: que si al lloc on vam créixer hi havia un riu, sentirem sempre la remor de l’aigua. És a dir, que el paisatge de la nostra infantesa ens acompanyarà durant tota la nostra vida. I fins i tot si aquest paisatge és lleig, brut i desolat, esdevindrà l’escenari del nostre paradís perdut. Quan hi tornem, quan tornem al poble dels avis, a la cala on ens banyàvem als estius, a la comarca on anàvem de colònies o als carrers del barri on jugàvem, es produirà el miracle una vegada i una altra i tornarem a ser infants. Que bé que ho explica Elena Ferrante quan fa tornar la seva protagonista -ara una adulta cultivada, una escriptora de prestigi- al barri humil del seu Nàpols natal.

Tornem a l’escenari de la felicitat irresponsable, de la innocència salvadora, de l’alegria rodona i perfecta com una flor de dent de lleó abans que una bufada se l’emporti. Per a la majoria el paradís perdut se situa en els estius de la infantesa.

Tinc un amic que es va disgustar terriblement quan els seus pares van pintar les persianes de fusta de casa dels seus avis d’un altre color. Un altre que va deixar anar jaculatòries diverses quan va comprovar que havien asfaltat el camí per on ell baixava en bicicleta cada tarda. Les derrapades. Els frens que no anaven. Els genolls pelats. Volem que l’escenari es mantingui inalterable.

Quina és la remor que us acompanya, la reminiscència dels estius de la infantesa? La de les onades? El brunzir de les abelles? L’estrèpit del tren? El ronc dels trons llunyans? El xap-xap de les primeres gotes d’un ruixat d’agost?

El paisatge de la infantesa no es podrà comparar mai amb cap altre. No hi tenen res a fer les piràmides, ni els fiords, ni els deserts. Cap nom espectacular -Niàgara, Himàlaia, Serengueti- no pot competir amb aquell lloc, l’únic al món per a nosaltres. També ho deia Ann Zwinger: un lloc on em sento el pivot del compàs, al centre de l’Univers. Un lloc des d’on puc redissenyar el món.

vancances dificils

Quan tens criatures, el concepte vacances adquireix nous significats. Abans de ser pare, les úniques vacances possibles eren les teves, les que et corresponien després d’un any de treball. Només havies d’esperar que arribés el teu moment de relax i pensar en la millor manera de gaudir-ne. Ara, a més de les pròpies, hi ha les dels teus fills, les que comencen a finals de juny i no acaben fins que el curs escolar torna a començar, a mitjans de setembre. Merescudes -esclar-, però llargues, molt llargues. Més de dos mesos sense classes i amb moltes hores per omplir.

Els pares i mares, aquí, se’n surten com poden i tiren d’avis, de colònies d’estiu o de cursos a l’estranger. Per tirar, fins i tot, tiren de dies en comú: moltes parelles es prenen vacances en mesos diferents perquè els nens passin el màxim temps possible amb ells i els més petits no hagin de recórrer a extraescolars. I aquesta situació, complicada per a les famílies formades pels dos progenitors, es fa més difícil -si això és possible- per a aquells que la viuen en solitud. Pares i mares separats que no només han d’assumir despeses i responsabilitats sense l’ajuda la seva parella, sinó que a més han de repartir les vacances del seu fill amb el seu ex o la seva ex i, en funció d’això, intentar quadrar les seves a la feina.

Qui ens endinsa en el món de les famílies de pares separats és Pilar Marco. Ho fa com a presidenta de Custòdia Compartida València i com a presidenta d’Unión Estatal de Federaciones y Asociaciones para la Custodia Compartida, però també com a persona que ha viscut, com molts dels progenitors a qui atén en l’organització, l’experiència de ser mare separada i d’haver d’enfrontar-se a les primeres vacances després d’una separació. A més d’horaris i despeses, són molts els dubtes que assalten els pares separats. Un dels principals? El temps de permanència del nen amb cada progenitor. Marco explica que el més recomanable és que els nens passin intervals de 15 dies o més amb cadascun i que, si és possible, el període de convivència coincideixi amb la temporada de vacances dels pares.

“Solen partir-se les vacances d’aquesta manera perquè, més o menys, és el que se sol fer quan s’està casat: intentar que els nens no es quedin massa temps en extraescolars, colònies d’estiu o a casa dels avis”, afirma Marco, que, malgrat explicar que aquesta pràctica és la més habitual, recorda que no tots els progenitors la prenen com a referència. Segons comenta, hi ha pares separats que, per desavinences i falta de comunicació, no arriben a un acord i acaben reduint els períodes de convivència a una setmana. Una pràctica que, des de Custòdia Compartida València, desaconsellen totalment, tant per als nens com per als mateixos pares. Els primers, perquè es veuen obligats a passar les seves vacances de casa en casa, sense poder gaudir de més d’una setmana en un mateix lloc ni crear vincles amb altres nens de la seva edat. Els segons, perquè veuen com les seves vacances i la relació amb els seus fills s’alteren per aquestes convivències esglaonades.

PERÍODE D’ADAPTACIÓ

I l’associació valenciana no és l’única que considera aquesta pràctica poc adequada. Professionals especialitzats en infància i adolescència i amb experiència en teràpies familiars, com la doctora en psicologia i psicopedagoga catalana Arantxa Coca, també consideren que, tret d’aquelles separacions recents i en què els nens encara no han experimentat el que és viure amb un dels progenitors, no és recomanable que la convivència pares-fills sigui inferior a 15 dies. Per què? Bàsicament perquè els infants, com qualsevol adult, necessiten un període d’adaptació a la nova situació i entorn i, normalment, s’allarga més de dos dies.

“És el que coneixem com a efecte altiplà : els primers dos o tres dies són d’adaptació, de jet lag. El nen està estrany amb aquell pare o mare. Necessita tres dies per deixar-se anar, per ser espontani. Llavors comença la fase de bona qualitat de relació: el nen està relaxat i adaptat. Si l’infant hi és pocs dies, quan està relaxat ja ha de marxar”, comenta Coca, que, de la mateixa manera que parla dels primers dies de convivència com d’“adaptació”, ho fa de les últimes jornades com de “baixada”. És llavors, segons explica la psicòloga catalana, quan comencen els preparatius del viatge de tornada, els comiats dels amics, i aquesta situació pot causar nervis en els nens i enrarir la relació amb els pares. Aspectes que cal tenir en compte no només de cara a la repartició de les vacances, sinó també per entendre el procés pel qual passa l’infant abans i després de cada convivència. Els pares han de ser conscients que si el nen està més callat, més seriós o més apàtic això no vol dir, necessàriament, que no vulgui estar amb ell o que s’ho hagi passat malament amb l’altre progenitor. Simplement necessita uns dies per acostumar-se a la nova realitat i que la relació paternofilial es normalitzi.

“La criatura necessita un temps d’adaptació per tornar a estar com sempre i explicar al seu progenitor què ha fet a les vacances. I si no explica res, no és un mal símptoma: hi ha nens que pensen que no té sentit explicar a la mare allò que han fet amb el pare perquè no ho entendrà”, assegura Coca.

NO CONDICIONAR

També mira d’esvair neguits quan parla d’un dels temes que més preocupen els pares separats: les trucades telefòniques durant les vacances i les reaccions que generen en els nens. I és que, segons explica la psicòloga catalana, són molts els progenitors que es queixen que els seus fills no responen a les seves trucades o ho fan amb monosíl·labs. Els nens estan de vacances, en un altre context i amb una altra gent i hem de deixar-los espai perquè s’ho passin bé i perquè gaudeixin del seu altre progenitor. ¿Significa això que és millor no trucar-los? No. Res d’això. Però és convenient fer-ho en dies alterns, a la tarda i sempre per saber com ha anat la jornada i per desitjar que s’ho passin bé. Mai transmetre que ens sentim malament perquè no estem amb ells.

"Fer-se la víctima no acostuma a ser una bona idea perquè genera, sense voler, sentiments de culpa en els fills”

SOBERANA SÁEZ - PSICÒLOGA

És una manera de pensar i d’actuar que compta amb la total aprovació de Soberana Sáez, psicòloga i fundadora de l’Instituto Somos de València, un centre especialitzat en nens i adolescents. Per a ella, com per a Coca, és necessari que els pares no aboquin en els fills les seves pors i inseguretats i els donin permís per gaudir, de la mateixa manera que ells ho van fer quan eren petits.

“Si vius la separació amb angoixa, els nens, encara que sigui per telèfon, ho noten. Fer-se la víctima no acostuma a ser una bona idea perquè genera, sense voler, sentiments de culpa en els fills”, explica Sáez, que entén les vacances com un període per passar temps de qualitat amb la canalla i, sobretot, per aparcar les discussions amb les exparelles. Es tracta, recalca, que els nostres fills vegin les vacances com un període d’alliberament i no de càstig. Sense imposicions ni condicions.

Prohibit criticar

Passar temps amb els pares és passar-ho, també, amb les normes i rutines de cadascun d’ells. I moltes vegades no coincideixen amb les de l’altre progenitor. Els “La mare no m’obliga a fer el llit” o “El papa em deixa llevar a les 11” poden ser habituals a casa. Però, com a adults, ni podem consentir que ens facin xantatge amb aquestes frases ni podem utilitzar-les per criticar a la nostra exparella i posar als nostres fills en contra d’ella. Així ho indica la doctora en psicologia Arantxa Coca, que explica que el que hem de fer, justament, és tot el contrari: donar suport a l’altre progenitor i deixar clar al nostre fill o filla que ha de respectar les normes de convivència que ell o ella marquin.

També opina així la psicòloga Soberana Sáez que, a més, creu necessari que els progenitors deixin de banda discrepàncies i arribin a un acord pel que fa a educació i conductes. “Si no s’arriba a cap acord, s’acaba provocant confusió en els nens, que moltes vegades no saben si el que els diuen els seus pares està bé o està malament”, comenta Sáez