L'independencia de l'Emma: d’agost 2017

dijous, 31 d’agost del 2017

exercit

A mesura que s’acosta el referèndum, i un cop redactada la llei de transitorietat jurídica, el debat sobre les característiques d’una eventual Catalunya independent s’obre pas entre el sobiranisme. Un dels punts que per ara no generen consens és el del model de defensa, però ahir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s’hi va referir amb una posició molt clara. “Els exèrcits i la política de defensa són absolutament indispensables”, va afirmar en un videoxat. Referint-se als atemptats que recentment han colpejat Catalunya, Puigdemont va insistir: “Cal un esforç i cal intel·ligència militar i recursos per fer front als atacs de les guerres modernes. Som un país exposat, un país que s’ha de poder defensar”, va afirmar, i fins i tot va fer una crida a no tenir “complexos” amb la idea d’un exèrcit català. “Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i molt homologable als esforços que fan a les nacions que considerem aliades”, va concloure.

Aquest és un debat que, en cas que guanyi el 'sí' al referèndum, s’haurà d’abordar en el procés constituent de sis mesos que s’obrirà després de la votació. Un cop acabat es convocarien eleccions constituents, en les quals Puigdemont no es tornaria a presentar, tal com va reiterar ahir. Tampoc seria candidat, va afegir, en els comicis autonòmics que es convocarien en un període d’entre 40 i 60 dies després si hi hagués victòria del 'no' l’1-O.

La viabilitat de la independència

Malgrat que no va donar detalls de la logística del referèndum, Puigdemont va garantir que tant els partidaris com els detractors de la independència podran votar. Va assegurar, a més, que un estat català serviria per “canviar les coses i atendre millor els ciutadans [...]. Per fer el mateix que l’Estat, no val la pena la independència”, va afegir, si bé va deixar clar que la relació amb Espanya haurà de ser “millor” en cas que guanyi el sí. Segons va dir, en el marc d’una transició negociada amb Madrid, Catalunya es podria fer càrrec fins i tot de part del deute espanyol.

El cap de Govern, de fet, es va mostrar convençut que Catalunya podria fer front als seus “compromisos econòmics” en cas d’independència. Una de les preguntes que més usuaris li van fer durant l’hora que va durar el videoxat va ser si Catalunya seria capaç de garantir les pensions. La resposta va ser sempre afirmativa: “La possibilitat de no pagar les pensions no existeix, és un dret”, va dir. El que també estaria garantit a l’eventual estat català són tant la continuïtat de l’euro com la cooficialitat del castellà. “Els drets lingüístics han de ser escrupolosament respectats. Una altra cosa és que el català ha de mantenir la protecció en espais on és minoritari”.

¿I tot això ho acceptaria la comunitat internacional? “Agradarà més o menys, però els casos precedents ens ensenyen que els organismes internacionals s’adapten a la realitat”, va respondre el president, que quan va ser preguntat per si es reuniria abans amb Donald Trump, Vladímir Putin o Kim Jong-un no va tenir dubtes: “Amb totes les diferències que pugui tenir amb el president Trump, ha sigut escollit per un país que és una potència democràtica i un aliat: els Estats Units”.

Les trobades que voldria intensificar Puigdemont, però, són amb líders polítics espanyols, com la que dissabte a la nit va reunir Oriol Junqueras amb Pablo Iglesias. Enterrant la polèmica dels últims dies, Puigdemont va assegurar que el vicepresident del Govern i líder d’ERC l’havia “informat prèviament” de la reunió, i va concloure: “Té tot el dret del món a sopar amb qui cregui”.

periodista cultural

La periodista amb la qual tinc amistat, que treballa en un diari editat a Barcelona en llengua castellana, rep la trucada d’un partit polític (també editat a Barcelona i també en llengua castellana). Ella no sol rebre trucades de partits polítics, perquè es dedica a la cultura, de manera que els demana què se’ls ofereix, encuriosida.

Es tracta d’un home, molt amable i col·loquial, que s’identifica com a membre del partit polític, i que li diu si té cinc minuts per parlar amb ell. Els té. I vet aquí que l’home, doncs, li demana si li pot dir “quines coses en matèria cultural fa malament el govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”. La periodista cultural se sorprèn. No es coneixen de res ella i l’home.

Sobretot, el que li ve al cap és que els del partit polític de l’home que li truca no en tenen ni idea de cultura

Suposa que l'hi pregunta a ella perquè, en treballar en aquest diari editat a Barcelona en llengua castellana, deu imaginar-se que té les idees polítiques de la línia editorial de qui li paga el sou. Però, sobretot, el que li ve al cap és que els del partit polític de l’home que li truca no en tenen ni idea de cultura. Si tinguessin alguna idea de cultura sabrien el que va malament i el que va bé pel que fa a la cultura. No haurien de trucar una periodista cultural perquè els ho expliqués i, així, poder-ho “denunciar”. I sabrien quines són les coses que van malament per culpa de la Generalitat o de l’Ajuntament i quines són les que van malament per culpa d’altres variables (pressupost, per exemple).

Per un moment, la periodista pensa en el famós corrector Raimundo Silva, que afegeix un “no” al text que està corregint i canvia la història de Lisboa (perquè, gràcies al “no”, els croats ja “no” van ajudar el rei en el setge de la ciutat). Podria dir-li qualsevol cosa i l’home se la creuria. I la denunciaria

dimarts, 29 d’agost del 2017

primeres dames

La intenció del president francès, Emmanuel Macron, de donar un títol públic a la seva dona, Brigitte, com a primera dama del país, ha generat gran controvèrsia a França i obre un debat sobre la necessitat que les parelles dels líders polítics siguin a la primera línia pública. L’estatus de primera dama -o primer cavaller en el cas dels homes, tot i que el cert és que el terme es fa servir poc-és, arreu, un títol protocolari sense regular i les tasques que comporta són acompanyar la parella als actes oficials i, en alguns casos, promoure iniciatives d’obra social. Le Monde es posicionava en un editorial de principis d’agost a favor d’institucionalitzar el càrrec a França. “Emmanuel Macron ha deixat clar que no es tracta de donar una remuneració a la seva dona, sinó de precisar la naturalesa del rol públic que la parella del president exerceix inevitablement al seu costat”, apuntava el diari francès, que també titllava de “retrògrads” els atacs contra Brigitte Macron i acusava els crítics de voler limitar les seves funcions a fer bonic. Amb tot, les intencions del president no han sigut gaire ben acollides entre els francesos. En pocs dies 300.000 persones han signat una petició perquè no es destini pressupost públic a oficialitzar la figura de la primera dama. “Correspon al poble de França escollir qui el representa”, diu el text de la demanda.

Sexisme

El debat generat a França ha travessat les fronteres del país. A escala internacional, veus crítiques posen sobre la taula el caràcter sexista de la figura de primera dama. “El títol no hauria d’existir -considera Yolanda Besteiro, presidenta de la Federació de Dones Progressistes, des de Madrid-. Qui es presenta a les eleccions és ell. El problema de fons és que donem per fet que en una parella la dona està subordinada a l’home”, afegeix.

Per a Besteiro també és significatiu el fet que els primers cavallers, com ara el marit de la cancellera alemanya, Joachim Sauer, o el de la primera ministra britànica, Philip May, segueixin amb la seva vida i la seva feina i es mantinguin al marge. “És molt difícil trobar a la xarxa fotografies de Sauer i ningú es demana per què no surt a les fotos. Si sobre els homes no es creu que hagin de tenir cap paper, per què les dones n’haurien de tenir un? Això també té a veure amb l’empoderament laboral”, assenyala.

Besteiro també creu, però, que si a França hi hagués hagut un primer cavaller en lloc d’una primera dama ningú no hauria qüestionat que per dur a terme funcions de representació i obra social s’hagi de cobrar un sou. “De les dones sovint s’assumeix que treballaran gratuïtament -com a cuidadores, per exemple-, sobretot si fan tasques que tenen a veure amb l’entorn familiar”, conclou.

El professor universitari mexicà Mario Alejando Carrillo analitza, en un article a la revistaPolítica y Cultura, les funcions que han desenvolupat tradicionalment les primeres dames. “A la parella del president se li atribueixen una sèrie de comportaments i funcions que la dona tradicionalment ha dut a terme en el si del matrimoni. Ella assumeix dins l’estat les tasques laborals de la mare: protegir la família, la infància, educar, donar assistència, ser atenta -escriu Carrillo en referència a les activitats d’obra social que sovint realitzen les cònjuges dels presidents-. Alhora, la primera dama compleix la funció d’acompanyant i forma part del protocol i de la comitiva presidencial en determinats esdeveniments”, afegeix el professor universitari.

Els orígens

Per entendre la figura ajuda fer una revisió dels seus orígens. El terme primera dama el va fer servir per primer cop la premsa nord-americana - the first lady of the land, deien- per referir-se a Mary Lincoln, dona del president Abraham Lincoln. Els Estats Units són, per tant, el bressol d’un títol que prova d’adaptar en el context de les repúbliques l’estatus i la categoria de les reines de les monarquies. I tot i que les primeres dames nord-americanes no tenen un càrrec polític, els seu poder i presència és de gran rellevància durant les presidències dels seus marits. Ara bé, el caràcter del seu protagonisme ha variat al llarg del temps en funció de la personalitat de cadascuna.

De Kennedy a Obama

Jacqueline Kennedy -va ostentar el títol entre el 1961 i el 1963-és, encara avui, una de les primeres dames més populars de la història dels Estats Units. El seu carisma es basteix, principalment, sobre el seu glamur, la seva bellesa i el seu estil. És, en definitiva, una primera dama d’aparador.

A l’altra banda, Michelle Obama, primera dama entre el 2009 i el mes de gener passat, que ha escapat dels esquemes més tradicionals del càrrec. Especialment destacat ha sigut el seu paper en la lluita contra l’obesitat infantil: ha creat un programa per fer més saludables els menús escolars i una campanya per promoure una bona alimentació. Michelle Obama mai ha amagat el seu escepticisme envers la política però ha assumit sense reticències el títol que li pertocava com a dona de Barack Obama. Un càrrec que, als Estats Units, és gairebé impensable de poder esquivar.

Polítiques que van ser primeres dames

Cristina F. Kischner

Va ser primera dama de l’Argentina quan el seu marit, Néstor Kirchner, va ser cap del govern entre el 2003 i el 2007. El mateix 2007 va assumir la presidència del país, que va ostentar fins al 2015.

Hillary Clinton

Clinton va perdre les eleccions presidencials dels Estats Units contra Donald Trump i, així, l’oportunitat de convertir-se en la primera presidenta del país el passat mes d’octubre. Amb Obama va ser secretària d’Estat. El seu activisme polític ja era públic quan Bill Clinton, el seu marit, va ser a la Casa Blanca.

Park Geun-hye

La filla del difunt líder sud-coreà Park Chung-hee va assumir el títol de primera dama quan la seva mare va morir assassinada. El 2013 es va convertir en la primera dona presidenta de Corea del Sud. Va ser destituïda per tràfic d’influències el mes de març passat.

Mireya Moscoso

La panamenya només va ser primera dama deu dies, que és el que va durar la presidència del seu marit, Arnulfo Arias. Entre el 1999 i el 2004 va ser presidenta de Panamà i es va convertir en la primera dona que ocupava el càrrec al país.

el vals a Viena

Un dia, quan m’entrevistaven per a una revista literària francesa que ja ha plegat per falta de lectors, la periodista va aconseguir fer-me una pregunta diferent. “Vostè ha tingut una vida molt bona”, em va dir. D’entrada, no vaig sentir la interrogació per enlloc i em va desconcertar. Si era una afirmació no sabia on volia anar a parar. ¿M’insinuava que era un autor amb la vida resolta o m’estava dient, en canvi, que gràcies als royalties dels drets d’autor i les traduccions de les meves novel·les de ciència-ficció jo havia pogut viure a cos de rei? I, en qualsevol cas, per què aquella periodista que semblava documentada, rigorosa i educada, gosava parlar de la meva vida en passat, com si ja estigués a l’última pregunta? Pitjor encara, aquell “vostè ha tingut” em va fer sentir com si li estigués concedint una entrevista pòstuma, d’aquelles que es guarden al calaix i només es publiquen quan l’has palmat i aleshores els lectors la devoren resseguint-la amb el dit i amb una esgarrifança a l’espinada. Les paraules dites en vida adquireixen, quan som morts, una transcendència definitiva que fa posar la pell de gallina. Però jo era ben viu. En aquella gira europea n’acabava de fer setanta, havia donat ordres a la meva agent literària de Florida que anéssim només a hotels que tinguessin gimnàs i cada matí feia una taula d’estiraments, peses i abdominals que no hauria pogut completar quan en tenia trenta. Acabada l’última entrevista del dia, quan em vaig quedar sol, a l’habitació de l’hotel de davant de la catedral d’Estrasburg, vaig fer inventari de la meva vida bona. I ho vaig anar anotant, desordenadament, com la memòria.

He ballat un vals a Viena amb la meva filla. M’he banyat a tots els oceans del planeta. He comprat un apartament sobre el Central Park. He vist sortir el sol a Hiroshima. M’han tancat, només per a mi, un canal a Venècia. He tingut taula als millors restaurants. He brindat amb Kennedy a la Casa Blanca. He jugat a golf a Saint Andrews. He vist òperes a Bayreuth. M’han donat un premi a Estocolm. O era a Oslo? I, entre llibre i llibre, he tingut una vida secreta que no sortirà mai en cap biografia.

Encara em queden històries per explicar, però m’han fugit les paraules. Just quan tenia més coses a dir, quan havia après com anava la vida, se m’han esborrat els noms i les ciutats i, més sovint del que voldria, confonc el bé i el mal. No ho vull reconèixer en veu alta però diria que la meva família ha notat que, segons com, se me’n va el cap i, de vegades, triga a tornar. Avui mateix, assegut al balancí de l’habitació, veig com el meu fill i la minyona dels matins em preparen la maleta per anar a una residència. Els meus fills s’han assegurat que sigui la millor de tot Miami. Diuen que hi estaré molt bé, que menjaré millor que a casa i que el cuiner ja sap que la sal, ni tastar-la. Tindré una infermera sempre a punt, faré trampes jugant a cartes amb amics que faré de nou, pintarem cartolines com quan érem nens i hi haurà, a tota hora, una tele engegada per si mai passa res al món que encara ens pugui esgarrifar. M’asseguren que, per als qui estem millor, hi haurà ball cada dijous a la tarda.

diumenge, 27 d’agost del 2017

finançacio

L’Estat Islàmic va arribar a ser l’organització jihadista més ben finançada de la història. Ara viu hores baixes, tot i que de recursos per continuar subsistint no n’hi falten. Els analistes asseguren que el territori que aquesta organització terrorista controla a Síria, l’Iraq i Líbia contribueix al seu finançament. Però també tots els experts consultats assenyalen amb dit acusador cap a una mateixa direcció: l’Aràbia Saudita, un país en teoria aliat d’Occident i amb el qual fem tants negocis.

“L’Estat Islàmic es finança amb el cobrament de taxes a les zones que estan sota el seu domini o amb la venda de combustible, que aquesta organització també controla en aquestes àrees”, especifica Javier Martín, autor del llibre Estado Islámico, geopolítica del caos (Catarata), que ha estudiat l’evolució d’aquest grup terrorista des del seu inici. El fotògraf Ricard Garcia Vilanova, que és un dels reporters que més vegades ha viatjat a zones controlades per l’Estat Islàmic, assegura que ell mateix ha vist com el grup jihadista extorsiona i recapta taxes. “A la ciutat de Sirte, a Líbia, totes les botigues tenien un segell amb un número a l’entrada que les identificava. Els comerciants havien d’anar a una oficina de l’Estat Islàmic i pagar en funció del seu tipus de negoci”, detalla.

Però l’Estat Islàmic va perdre el control de Sirte el desembre de l’any passat. A començaments de juliol va deixar de controlar Mossul, a l’Iraq. I també està perdent posicions al seu mític bastió de Raqqa, a Síria. O sigui, l’autodenominat Estat Islàmic s’està quedant sense territori a poc a poc i, en conseqüència, sense una de les seves principals fonts de supervivència.

“El 2015 el grup terrorista va arribar a dominar mitja dotzena de pous de petroli”, destaca un altre expert, el politòleg Gabriel Garroum, del departament d’estudis de la guerra de la Universitat King’s College. Les rutes de contraban del cru eren a través de la frontera amb Turquia, el Kurdistan i la frontera oriental de l’Iraq. Hi ha proves que ho avalen. “Un camió que entrava a Mossul havia de pagar 400 dòlars en taxes”, explica també com a exemple Garroum.

El que no ha variat, però, és el suport que l’organització terrorista rep de l’Aràbia Saudita. I en això tots els experts coincideixen. “Potser el govern saudita no finança oficialment l’Estat Islàmic, però és difícil controlar què fan els individus o tots els prínceps que formen la família reial”, comenta Jesús A. Núñez, codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH). L’expert destaca que l’Aràbia Saudita va ser atacada per Al-Qaida després de l’11 de setembre del 2001, quan els Estats Units van sol·licitar al país àrab que plantés cara a la xarxa terrorista i deixés de donar-li suport. “En canvi, l’Estat Islàmic no ha atemptat mai contra l’Aràbia Saudita”, afirma Núñez, que opina que per alguna raó deu ser.

Javier Martín és més categòric. Declara que la majoria de les mesquites de l’Aràbia Saudita contribueixen al finançament de l’Estat Islàmic mitjançant el que recapten com a almoina. “Moltes vegades aquest suport a l’Estat Islàmic consisteix simplement en la promoció del wahhabisme arreu del món amb la venda de llibres de text o el finançament d’imams que defensen aquesta doctrina”, adverteix l’expert.

Però què és exactament el wahhabisme? I aquesta ideologia és la mateixa que la de l’Estat Islàmic? “Si no és una ideologia igual, és molt semblant o amb una quantitat semblant de maldat”, contesta Dolors Bramon, que és una de les expertes més reconegudes sobre l’islam a Catalunya. L’any passat va publicar el llibre Islam avui (Fragmenta). “Del que no hi ha cap mena de dubte és que el govern de l’Aràbia Saudita és d’orientació wahhabita, i prova d’això és que talla mans com a càstig o que les dones tenen prohibit conduir”, declara. I continua explicant: “El wahhabisme és una doctrina deformada de l’islam, sorgida a final del segle XVIII, que va ser adoptada per la dinastia de la família Ibn Saud, governants de l’Aràbia”.

Per al codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària, el quid de la qüestió és “replantejar la nostra política exterior”. Per exemple, empreses espanyoles estan construint en l’actualitat el tren que uneix les ciutats saudites de Medina i la Meca, recorda. “També hem venut cinc fragates al país àrab. El rei Felip va tancar personalment el tracte”, destaca.

L’autor d’Estado Islámico, geopolítica del caos detalla que l’Aràbia Saudita és el segon importador d’armes del món. “Per què vol tantes armes?”, es pregunta. Espanya, per la seva banda, és el setè exportador d’armes del món i l’Aràbia Saudita és evidentment un dels seus compradors.

“L’Estat Islàmic també obté ingressos amb els segrestos o el tràfic il·lícit d’antiguitats espoliades durant la guerra”, enumera també el politòleg Gabriel Garroum. Alguns també mencionen el tràfic d’òrgans. Sigui com sigui, els analistes no dubten que el grup terrorista continuarà aconseguint finançament per mantenir activa la seva maquinària de terror i de guerra.

preparacio per escriure

La feina dels canals de Mossos i Protecció Civil informant en temps real d’uns atemptats no té precedents a Catalunya. Els atacs jihadistes seran, segur, objecte d’anàlisi d’experts en comunicació de crisi, com Carles Pont. És professor de la Facultat de Comunicació de la UPF.

Què cal tenir en compte a l’hora de comunicar una situació d’emergència com la de l’atemptat?

Hi ha dos aspectes fonamentals: fer informació de servei i saber administrar aquesta informació. Això no vol dir no donar-la, sinó saber quin és el millor moment per comunicar-la. Administrar vol dir, per exemple, esperar a dir que el nen d’Austràlia és mort, perquè primer ho ha de saber la família, que està venint cap a Barcelona. En aquest sentit, els Mossos ho han fet molt bé, perquè han sabut donar la informació que calia en cada moment.

No era fàcil.

No, però hi ha hagut una coordinació molt eficient entre el servei de comunicació i els operatius que estan sobre el terreny. Twitter s’ha convertit en les notes de premsa 2.0, en les notes de premsa del segle XXI.

Els periodistes sabíem la informació al mateix temps que la població.

No s’ha filtrat informació, sinó que els Mossos han sigut molt equànimes a l’hora de comunicar. Els fets que anaven passant els podia saber a la vegada Ràdio Gratallops, l’ARA i Telecinco. Això ha fet els Mossos molt honestos. En canvi, tothom recorda que en l’11-M les filtracions eren constants. A més, es nota que s’ha treballat molt la part ètica de la comunicació, insistint en la idea de no dir informació no contrastada i no publicar imatges de les víctimes.

Quines aptituds han de tenir les persones que s’hi dediquen?

Normalment són periodistes o bé agents dels Mossos interessats en la comunicació. Han de tenir la capacitat d’informar però també sensibilitat, perquè allò que escriuen té una repercussió extraordinària. Cal molta preparació prèvia per escriure en un moment de tensió. No és el mateix dir que “hi ha un terrorista pels carrers de Barcelona” que “els Mossos estan treballant per capturar els terroristes”. Han d’informar amb rigor i responsabilitat.

Això no és gaire diferent de la feina d’un periodista.

Hi ha una gran diferència: els periodistes no poden tenir informació embargada, i ells sí. El deure d’un periodista en un mitjà és informar, mentre que un community manager es pot permetre el luxe de decidir quan dona la informació.

Què haurien pogut fer millor els Mossos a l’hora de comunicar?

Haurien pogut ser una mica més diligents i des del primer moment donar informació de les persones que s’estaven buscant, perquè fins al cap de tres dies no es difon amb nom i cognoms la fotografia del terrorista més buscat. Entenc que calia una feina prèvia de confirmació que és difícil, però crec que és l’únic que en milloraria. Si hagués de valorar-ne la comunicació, els posaria un 9.

dissabte, 26 d’agost del 2017

mary kingsley

Una cosa és què esperen els pares de tu. I una altra cosa ben diferent és que n’esperin la teva vida. A Mary Kingsley, per exemple, els seus pares li van dir que estava destinada a cuidar-los, especialment a la mare, invàlida. Era el segle XIX, els Kingsley vivien a Islington, al nord de Londres, i com que era una família victoriana tocava això. A casa, però, hi havia aventurers, com en tota família britànica durant els anys imperials. El pare havia escrit llibres de viatges després de voltar pels cinc continents fent de metge. Així, la infància de la jove Mary va ser aquesta: cuidar una mare malalta i escoltar relats fantàstics del pare, que la deixava voltar per la seva biblioteca particular.

Les dèries de la Mary no eren considerades una cosa seriosa. Quan la família es va traslladar a Cambridge i la filla va començar a llegir Darwin es va considerar que ja li passaria. Quan va començar a demanar llibres d’etnologia, també. Però el 1892, en poc temps, els pares van morir: ell de manera inesperada i ella no tant. La Mary va quedar sola amb el germà, però aquest estava llest per entrar al cos funcionarial de l’Imperi Britànic. I, esclar, en aquella època si eres funcionari al Regne Unit no et tocava una destinació al costat de casa: el van enviar a Birmània. La Mary s’havia quedat sola però amb herència. Tenia 32 anys, estava soltera i no havia vist món, tot i que cada nit viatjava somiant gràcies als llibres. La Mary era una dona lliure.

El 1893 va abandonar Anglaterra dalt d’un vaixell que se n’anava cap a l’Àfrica. Als secretaris familiars els va donar ordres per administrar les propietats. I als companys de la universitat del seu pare els va comunicar que marxava amb l’objectiu d’acabar un llibre que ell havia avançat sobre sacrificis rituals i religions africanes. Tothom li va recomanar que no fes el viatge. Per a la major part d’europeus, el centre de l’Àfrica era un lloc salvatge. I, de sobte, una dona se n’hi anava tota sola.

La primera escala va ser la costa angolesa, on va començar un viatge cap al nord, creuant la zona de la Cabinda, entre el Congo i Angola. Dotada d’una gran sensibilitat i valentia, es guanyava la confiança de tothom. El primer viatge va ser un èxit perquè en va tornar amb objectes i documentació que van agradar als estudiosos. Poc després, doncs, tornava a l’Àfrica, en aquest cas a la zona de Sierra Leone. En els viatges va aprendre a portar vaixells gràcies a les converses amb els capitans. Amb ànima de marinera, va viure un tercer viatge ple d’entrebancs, amb malaties, robatoris i tempestes, que la va portar fins a la zona del riu Ogowé, a prop del Camerun i el Gabon. Va anar a parar a una regió on es creia que perdurava el canibalisme, però la Mary va demostrar que era una pràctica ritual molt en desús llavors. Va ser en aquest viatge quan va decidir escriure llibres en què expliqués els seus periples, amb un toc d’humor britànic que va entusiasmar els lectors. Era una dona de forta personalitat amb les seves contradiccions. Per exemple, defensava que la dona no tenia dret de vot, enfrontant-se amb les sufragistes. Però atacava els missioners perquè considerava que no s’havia de convertir al cristianisme els africans i que calia respectar-los les tradicions. I tot això ho feia vestida com una dama victoriana, sense posar-se pantalons ni calçat còmode. Així, en dues ocasions va fer fora cocodrils gràcies al seu para-sol. De fet, Rose Sayer, el personatge de La reina d’Àfricainterpretat per Katharine Hepburn, en part s’hi va inspirar.

La Mary es va convertir en una de les exploradores que més donacions van fer al Museu Britànic, al qual va enviar des de fòssils fins a animals dissecats, vegetals i objectes rituals. Decidida a veure món, mai va considerar que res era impossible i va obrir una nova ruta per pujar al mont Camerun, de més de 4.000 metres, per on cap europeu s’havia enfilat abans. Va morir de tifus amb 37 anys quan s’havia enrolat com a infermera a les Guerres Bòers, a Sud-àfrica.

la inhumanitat

Amb el nom humanitat al·ludim tant al conjunt d’humans com al valor que atribuïm a cada membre del conjunt. Kant ho va explicitar magníficament amb el seu imperatiu categòric: “Tracta la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi en si i mai només com un mer mitjà”. En ser la font i condició de possibilitat de la qual brollen la resta de valors, va considerar que el valor humanitat era absolut. Els humans atorguem valors depenent de l’interès que ens suscitin les coses, de la relació que hi mantinguem, així que les coses només tenen valors relatius. Per això va sentenciar que “les coses tenen preu, les persones dignitat”. La capacitat de crear valors, i en darrer terme, de no obeir a més normes que les que un s’ha donat, és el que per al filòsof alemany ens dota de dignitat, una cosa així com el dret a tenir drets (Arendt).

Els existencialistes van afegir-hi la dimensió dinàmica i històrica. Segons Sartre, “l’humà és un projecte que es viu subjectivament”, es caracteritza per una manera de ser i estar en el món i no està definit per una essència fixa i fixada. Mentre els animals venen determinats tant per la seva naturalesa ja acabada com per la seva obediència a l’instint (per això són bruts), l’humà es construeix i poleix des de la seva capacitat d’autodeterminació. Ell és el que escriu la seva història, la conta i per això compta, perquè és una història única, personal, intransferible. La possibilitat de raonar ens permet crear-nos i recrear cultura i món. És la llibertat de pensar i fer l’origen del seu poder i de la seva responsabilitat.

L’explicació potser prové d’una altra lògica, així com d’un altre concepte d’humanitat del qual estan exclosos els qui no el comparteixen

A tot això al·ludeix la noció d’ètica ( ethos ), a la manera de ser, al caràcter. L’ètica ve a recordar-nos el deure de garantir a cada humà el fet de poder realitzar el seu projecte vital tal com ho hagi lliurement decidit. També ens recorda que en l’ús de la llibertat hi ha límits: el dany als altres n’és un. Doncs bé, és aquest valor absolut que és l’humà, el respecte al seu projecte vital, el que es nega amb el nom inhumanitat. La inhumanitat anul·la tot això en extralimitar-se com un abús de la llibertat. I qui dona un tracte inhumà es fa indigne de la humanitat en la seva persona. Per què ho voldria algú això?

Com que el raonament és un gran pal·liatiu (qui té un perquè suporta qualsevol com, ens recorda Nietzsche), volem entendre la inhumanitat, per què algú desitja fer tant de mal indiscriminadament i a com més gent millor. Però també volem entendre (sobretot quan els inhumans són tan joves i ho tenen tot a perdre, com hem vist en els joves terroristes de Barcelona i Cambrils) per què es fan mal a si mateixos fins a l’extrem de privar-se de la seva pròpia vida.

Solem explicar la inhumanitat com un trastorn mental, com un efecte de les drogues, com a adoctrinament, o com a abdicació de l’àrdua tasca que és pensar per un mateix. Altres vegades, amb Honneth, expliquem els conflictes violents com a fruit del menyspreu i ressentiment que genera la manca de reconeixement. D’aquesta manera ens consola pensar que si invertim més en educació i a consolidar esferes d’afecte, justícia i solidaritat, totes les persones gaudiran dels necessaris autoconfiança, autorespecte i autoestima per desenvolupar una vida a la recerca de sentit. I res d’això és equivocat, hem de seguir invertint en l’educació per una societat inclusiva.

Això no obstant, quan la inhumanitat ve de persones a les quals no els va faltar ni educació ni reconeixement, l’explicació potser prové d’una altra lògica, així com d’un altre concepte d’humanitat del qual estan exclosos els qui no el comparteixen. Troben així una gran causa per la qual val la pena morir i sobretot matar. En aquest cas, en aquesta altra lògica, no perden la seva vida sense més: troben un sentit que no albirem els que estem exclosos de la seva humanitat. Però això és el fonamentalisme, l’estar carregat de raons que no cal raonar amb els que en discrepen. En tenir-ho tot tan clar, la llum és encegadora.

El dubte és constitutivament humà; cada vegada que les certeses es converteixen en raons per matar, hauríem de preocupar-nos per la nostra humanitat a la vora de l’abisme de la inhumanitat. En temps de foscor cal caminar a les palpentes; però en temps de llum encara més. Costa d’entendre (i és desconsolador) què els va passar pel cap a aquells joves per perpetrar una tal decisió. Obeïen? Sabien? Pensaven? Però eren dels nostres. L’humà és un animal enigmàtic: la humanitat i la inhumanitat radiquen (claven l’arrel) en el seu cap i en les seves mans.

dimecres, 23 d’agost del 2017

nens amagats

“Jo no vull ser una pròfuga”. Amb aquestes paraules va reaparèixer ahir a Granada Juana Rivas, després de 26 dies fugida de la justícia per evitar complir l’ordre que l’obligava a entregar els seus fills al pare, italià, condemnat el 2008 per violència de gènere. Rivas va ser detinguda tan bon punt va fer acte de presència a l’aparcament dels jutjats de Granada, ja que contra ella hi havia vigent una ordre de detenció i presentació en seu judicial, acordada pel jutjat d’instrucció número 2 de la ciutat andalusa per haver incomplert l’ordre de tornar els nens, d’11 i 3 anys.

Després de prendre-li declaració, el jutjat de guàrdia de Granada en va decretar ahir a la tarda la llibertat provisional sense fiança, en contra de la recomanació de la fiscalia, que exigia per a Rivas presó provisional sense fiança. “Me’n vaig a casa amb els meus fills i seguirem lluitant”, va celebrar Rivas a la sortida dels jutjats, on la mare va afirmar que s’havia trobat “un jutge humà” que l’havia escoltada. “Avui torno a confiar en la justícia i veig que les coses per fi van per bon camí”, va assenyalar Rivas en declaracions recollides per Efe. La mare granadina també va explicar que aquests 26 dies que ha estat desapareguda ha viscut “amb un nus a dins”, però que els nens havien estat tranquils i “amb l’esperança que tot s’arreglaria”.

Encara ha de tornar els nens

Malgrat que Juana Rivas ha estat posada en llibertat provisional, segueix investigada pels presumptes delictes de sostracció o retenció il·legal de menors i desobediència a l’autoritat judicial. El Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia va recordar en un comunicat que continua vigent l’entrega dels dos nens al seu pare, l’italià Francesco Arcuri. Les actuacions del cas seguiran en marxa per la via penal al jutjat d’instrucció número 2 de Granada.

Sobre la seva posada en llibertat, el jutge va argumentar que la gravetat del presumpte delicte comès per la mare -en evitar l’entrega dels nens i quedar-se amagada 26 dies- no justifica la mesura excepcional de presó provisional, segons recull Efe. El jutge també va valorar per prendre la decisió que Juana Rivas no té antecedents penals, que té lligams socials sòlids i que no hi ha “alarma social” que faci necessari que vagi a la presó. La fiscalia decidirà avui si recorre la decisió del jutge. Durant la seva declaració als jutjats, Juana Rivas ha demanat al jutge que es permeti el testimoni del seu fill d’11 anys, perquè pugui relatar “el terror” que els dos nens han patit pels maltractaments en mans de la seva exparella. “Avui he vingut a explicar la meva situació, a demanar ajuda i que algú m’escolti. Lluitarem i ho aconseguirem”, va dir la mare en declaracions als mitjans aplegats a la sortida dels jutjats.

Clam en defensa de la mare

El conflicte entre Juana Rivas i el seu exmarit Francesco Arcuri es remunta al 2016. El 17 de desembre d’aquell any, un jutjat de Granada va ordenar la “immediata restitució” dels dos menors a Itàlia amb el pare, que havia al·legat que la seva mare havia “sostret” els dos nens de la seva residència habitual d’Itàlia. El 31 de gener, Rivas entrega al ministeri de Justícia més de 150.000 firmes per evitar que els seus fills tornin amb el pare, condemnat per violència de gènere. El 26 de juliol, finalment, la mare granadina incompleix l’ordre d’entregar els fills, no es presenta al punt de recollida acordat i es manté oculta a la justícia. És aleshores quan comença la campanya Juana está en mi casa, mitjançant la qual centenars de ciutadans responen a l’ordre de detenció contra ella. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar que era necessari “posar-se en el lloc” de la mare, però el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs d’emparament que va presentar la granadina, i Rivas va optar per explicar per carta que havia decidit fugir perquè els seus fills estaven “en perill”. “No és un desafiament, la meva actitud: és l’única manera que he trobat com a mare de protegir les joies més preuades de la meva vida”, deia.

Ahir diverses associacions de dones van instar la justícia a vetllar per la seguretat dels dos fills menors de Juana Rivas. “Cap maltractador és bon pare”, va dir a Efe Marisa Soleto, presidenta de la Fundación Mujeres, que es va mostrar esperançada que la lluita de Rivas doni fruits i pugui quedar-se amb els seus fills.

Carrascosa es retroba amb la filla 11 anys després

Una dècada i un any. És el temps que l’advocada valenciana María José Carrascosa ha trigat a poder tornar a Espanya després de passar vuit anys empresonada als Estats Units, acusada de segrestar la seva filla enmig d’un procés judicial per la custòdia amb el pare de la nena, nord-americà. Carrascosa va ser posada en llibertat el 2015, però els tràmits legals als Estats Units van ajornar la seva tornada a València, que no es va produir fins ahir. María José Carrascosa es va mostrar ahir “feliç i contenta” de tornar a casa, sobretot per poder veure la seva filla després d’onze anys.

El 2004, després de separar-se del seu marit americà, Peter Innes, un tribunal espanyol li va atorgar a ella la custòdia de la seva filla Victòria. Però un altre jutjat nord-americà l’hi va donar al pare, i el novembre del 2006, un any després d’endur-se la nena a Espanya, Carrascosa va ser detinguda als EUA. El 2009 va ser condemnada a 14 anys de presó acusada de desacatament i segrest. Després de ser condemnada fins i tot el pare de la Victòria n’havia demanat l’alliberament.

dimarts, 22 d’agost del 2017

el despres

Alguns fulls en blanc pesen i, en el moment de posar-me a escriure, aquest ho fa especialment. El dolor profund per les vides robades per una barbàrie sense sentit fa que sigui complicat posar paraules al que ha succeït. I és que l’impacte psicològic que suposa un atemptat es fa present en tots els racons del país i d’una manera o altra ens colpeja a tota la població.

Per això avui, precisament i més que mai, és clau que posem nom als nostres sentiments i, d’altra banda, que siguem capaços de comprendre i acompanyar qui pateix. Només mitjançant aquests esforços es podrà gestionar el dolor que ha generat l’atac terrorista.

Comencem pel “No tenim por”: el lema espontani que milers de persones van cridar juntes en les concentracions dels dies posteriors als atemptats llança un missatge inequívoc a favor de la llibertat, i funciona alhora com una clara forma de suport a les víctimes.

Algunes persones trobaran la manera de gestionar el després amb els seus propis recursos, d’altres trobaran en l’acompanyament psicològic el camí més efectiu

Aquesta mostra de suport social, així com les innumerables expressions de solidaritat que s’han anat succeint des de dijous, han construït el missatge “Som aquí fent-vos costat”. Aquest fer-se present és l’arma massiva de la ciutadania davant del terrorisme, i al mateix temps és l’instrument que comunica l’escalf, que apaivaga i fa més suportable el terrible dolor que deixa un atemptat. El suport social constitueix per a persones i societats el primer pas per recuperar la confiança en el món.

Ara bé, les empremtes psicològiques i emocionals d’uns fets com els que hem viscut, intencionats i d’extrema violència, són greus, i en alguns casos molt greus.

Després d’un atemptat, després de les persecucions dels terroristes, dels tirotejos i les detencions, se succeeixen emocions que comencen per la por i continuen per la sensació d’indefensió, de pèrdua de control i d’amenaça de mort, elements tots ells que trenquen el nostre sistema de protecció psicològica i que ens poden fer sentir perduts, desemparats i atrapats en una situació sense sentit. En aquestes circumstàncies s’esquerda la nostra sensació de seguretat i de control del món en què vivim, i s’accentua el sentiment de fragilitat.

L’estat de xoc encapsula tot el que vivim durant el fet traumàtic, i pot provocar el desig de fugir, el bloqueig, la negació... Reaccions diverses que serveixen a un mateix objectiu: sobreviure en aquell precís moment, tirar endavant. S’activen respostes primàries que no passen pels circuits racionals, i responem de manera instintiva en un moment que sembla suspès fora de l’espai i del temps.

Per tant, un cop passades aquelles primeres hores no té sentit buscar respostes racionals al que vam fer, perquè en situacions extremes es reacciona com bonament es pot, sense temps a alternatives ni reflexions. La culpa pot ser una gran llosa en el viatge de la recuperació.

Les reaccions psicofisiològiques derivades d’un fet traumàtic conformen el que anomenem trauma, i cal fer-ne un seguiment. Aquí, la màquina personal de la resiliència s’activa. Algunes persones trobaran la manera de gestionar el després amb els seus propis recursos, mentre que d’altres trobaran en l’acompanyament psicològic el camí més efectiu. La clau, però, és poder compartir com ens sentim. Posar paraules o expressar és indispensable perquè permet una descompressió emocional. En tot cas, sigui quin sigui el camí, l’objectiu és reconnectar amb una certa normalitat que resultarà altament reparadora.

I és que en les primeres hores, dies i setmanes cal estar amatents als trastorns del son, els problemes alimentaris, les migranyes, la fatiga i altres senyals que pugui emetre el nostre cos. Respostes fisiològiques, moltes d’elles, adaptatives, i que evidencien el dolor i alliberen l’estrès i el col·lapse viscut.

D’altra banda, també des del punt de vista psicològic moltes de les víctimes, fins i tot les indirectes, o testimonis dels fets poden mostrar conductes o reaccions evitatives, com la reticència a anar a determinades zones o desenvolupar certes activitats; poden experimentar imatges reiterades i intrusives del que van viure ( flash-backs ), estats d’alerta exagerats, i fins i tot situacions de dissociació consistents a viure l’experiència traumàtica des d’una distància emocional extrema, gairebé des d’una desconnexió.

Cal permetre al nostre organisme i a la nostra ment que duguin a terme els seus processos resilients. Estabilitzar-se, retornar a la sensació de control, recuperar la confiança i integrar el record esdevenen claus per a la recuperació.

Individualment, però també socialment, caldrà treballar la integració del que hem viscut, perquè l’oblit forçat només enquista i fa més profundes les ferides. Una societat que recorda, que acompanya i que sosté surt enfortida d’un moment com aquest. Ho farem per les víctimes, les famílies i els testimonis, però també per nosaltres i pel llegat que volem deixar en la construcció d’una societat que estima la llibertat i la pau i que ha decidit seguir caminant sense por.

dilluns, 21 d’agost del 2017

el mirall frances

Els parisencs ens hem acostumat a veure patrulles d’entre 3 i 5 soldats de l’exèrcit pel centre de la ciutat. Porten el dit al gallet de seguretat de les metralladores i caminen molt lentament, separats dos metres de distància entre ells. El primer que sobta per als que hem crescut en una cultura mediterrània com la de Barcelona és el silenci que hi ha entre aquesta força d’ordre i els vianants. No es creuen mirades, no hi ha intercanvis ni contacte fortuït. Els despistats no els pregunten adreces, com passa sovint amb aquelles persones que de prop o de lluny van uniformades. Per respecte, per por, per prudència, són com un cos estranger que dos anys i mig després segueix sense encaixar en una ciutat europea. Aquesta convivència silenciosa és una de les conseqüències més visibles de la sèrie d’atemptats ininterromputs que ha patit la República Francesa en els últims 30 mesos:Charlie Hebdo, Hyper Cacher, Villejuif, Thalys, Bataclan, Magnanville... A l’estudi que vam titular Vivre ensemble face aux peurs apuntàvem amb el director de l’Institut Jacques Delors, Yves Bertoncini, altres conseqüències més profundes.

La primera, la importància de trobar símbols forts que permetin a la societat plantar cara a la por. Després de Charlie Hebdo, el 10 i l’11 de gener del 2015, França va oferir al món dos moments que quedaran per sempre associats a la combativitat i a l’orgull de la ciutat. El primer en forma de la proclama Je suis Charlie, i el segon amb una marxa excepcional que va reunir forces polítiques vingudes d’arreu del món -i sovint enfrontades- per desfilar agafades del braç. En aquest sentit el mirall francès convida a una mobilització excepcional on Barcelona pugui expressar l’orgull de ser una de les capitals del Mediterrani, un dels ports olímpics inoblidables i una de les ciutats que han exportat a Europa durant el segle XX més talent cultural i artístic.

De la mateixa manera, els últims 30 mesos a França també representen una advertència contra qualsevol banalització del component emocional -i, doncs, inevitable- d’una reacció tan humana com la por. En l’estudi ens fem ressò del fet que 8 de cada 10 francesos consideren “probable” un altre atemptat en els pròxims sis mesos. Un estat anímic que pot tenir un impacte en la vida política, com va passar durant la campanya presidencial francesa i la instrumentalització que en va fer el FN per promoure propostes xenòfobes i autoritàries. La por també ha estat molt present a França a l’hora de determinar quines mesures legals i judicials són les adequades. L’estat d’emergència s’ha normalitzat, i el 6 de juliol passat la nova Assemblea va votar la sisena extensió de l’estat d’urgència i la integració de les mesures excepcionals dins el dret comú. És a dir, que l’autoritat administrativa s’emancipi del control judicial i no necessiti el vistiplau d’un jutge per poder procedir a fer escorcolls i arrestos domiciliaris. Una contundència no exempta de perills, tal com s’han afanyat a avisar Amnistia Internacional i el diari Le Monde, que adverteixen dels riscos de banalitzar una situació en què, com deia Montesquieu, “el poder no tingui cap poder per controlar-lo”. I el 31 de juliol, el grup de 12 advocats que estan assignats d’ofici als casos més greus de terrorisme jihadista alertava en una tribuna al mateix Le Monde contra “la deriva d’una justícia predictiva”, afirmant que en matèria de lluita antijihadista França s’ha conformat a actuar “de manera reactiva, producte de l’acumulació de diferents lleis improvisades després dels esdeveniments dramàtics dels últims anys”. Els 12 brillants advocats i advocades, amb més experiència que ningú en aquesta qüestió, avisen: “Ens sembla que no podem conformar-nos a actuar de manera reactiva per ser coherents i eficaços”. Proposen tres “pistes” d’actuació. La primera, catalogar de manera suficientment diversa tots els delictes associats al jihadisme per castigar amb precisió. La segona, reflexionar sobre quin ha de ser l’objectiu de les penes. “¿Algú dubta encara que la política penitenciària a França no promogui la radicalització per a aquests individus que no reconeixen cap legitimitat en el sistema judicial del país?”, es pregunten els experts. I la tercera, lluitar contra el terrorisme sense fer ni una sola concessió en matèria de drets i valors.

Barcelona necessita trobar un equilibri entre aquella por que hem de combatre sempre des de l’orgull de saber el que som i aquella que des de la humilitat ens vacuna contra la instrumentalització i les derives. Els bocins del mirall francès són, per desgràcia, també lliçons per a Europa.

l'hongares al tibet

El 1933 el govern hongarès va rebre una petició sorprenent de l’ambaixador japonès: oferir una estàtua, ja que un temple budista de Tòquio havia decidit elevar un ciutadà hongarès a la categoria debodhisattva, un terme que defineix algú embarcat en el camí del Buda de manera significativa. Una persona que ha avançat en el camí de la il·luminació. El govern hongarès hi va accedir, i va enviar una estàtua de Sándor Korösi Csoma, l’hongarès considerat el pare de la tibetologia moderna.

En un periple sorprenent, Korösi va fer el camí entre dues precioses regions plenes de boscos i cims. Nascut el 1784 a Transsilvània, Korösi era fill d’una família pobra pertanyent als székely, un grup de parla hongaresa d’aquestes terres que avui en dia pertanyen a Romania. El pare era un guàrdia fronterer que va fer un esforç per garantir al fill una bona educació en un col·legi protestant, on el Korösi va demostrar que tenia un do per aprendre idiomes. Als 10 anys ja parlava hongarès, alemany, llatí i grec clàssic. Malgrat que li van fer estudiar filosofia i teologia, va encaparrar-se a dedicar la seva carrera a estudiar els orígens dels hongaresos. Tothom sabia que els hongaresos havien arribat des de les planes de l’Àsia central, a cavall, de manera nòmada, segles abans, però encara calia omplir molts buits a l’hora d’explicar les seves arrels. Així, va seguir formant-se, coneixent nous professors i universitats, primer a Viena i després a Göttingen, Alemanya, on va especialitzar-se en llengües orientals, i on va aprendre àrab, turc i armeni. Va ser a Göttingen on va descobrir els debats de professors com Julius Klaproth, que tenia la teoria que els hongaresos eren descendents dels uigurs, un poble turc de l’Àsia central de majoria musulmana que viu actualment a la Xina.

El descobriment d’aquesta teoria el va canviar tant que en tornar a Transsilvània va mantenir debats pujats de to amb el seu amic Samuel Gyarmathi, que defensava que l’hongarès formava part del grup de llengües ugrofineses. Korösi defensava que l’origen eren els huns, la tribu nòmada liderada per Àtila, i possiblement els uigurs. Per tant, va decidir fer un viatge per buscar les arrels de la seva llengua. El 25 de novembre del 1819 va marxar cap a l’est. Tenia 35 anys i iniciava un viatge de tres anys que acabaria el 1822 al cor del budisme.

Viatjava a peu per falta de diners, sumant-se a caravanes i contactant en cada ciutat amb els cònsols britànics, als quals seduïa amb els seus coneixements a canvi de diners. Va arribar a Istanbul i després va seguir cap a Alep, Bagdad, Teheran, Mashhad, Bukhara i finalment Lahore, després de creuar l’Afganistan. Un periple en el qual es disfressava quan calia i demanava ajut dels europeus que trobava, com a un comerciant eslovac a Bagdad, dos soldats francesos a l’Afganistan o l’explorador britànic William Moorcroft. Va ser Moorcroft qui va parlar-li dels tibetans, i el va convidar a un viatge travessant valls de l’Himàlaia que el va fer canviar. Korösi va descobrir que no existia gairebé cap treball sobre la llengua i la religió tibetanes, i va aconseguir guanyar-se el cor de monjos budistes com Sangye Phuntsog, que va esdevenir el seu mestre, per investigar. Durant 9 anys, Korösi va residir en monestirs tibetans, fent tasques d’investigació i documentació. Convertit al budisme, va ser el primer europeu a residir al monestir de Phuktal, a Ladakh, un centre d’estudis molt hermètic.

Finalment, el 1831 va marxar a Calcuta, on va ser acollit amb entusiasme pels britànics, que van donar-li un càrrec a la Societat d’Estudis Orientals, gràcies a la qual va publicar el primer diccionari tibetà-anglès. El 1841 va decidir reprendre el seu propòsit de descobrir les arrels de la llengua hongaresa visitant els uigurs. El mateix Dalai Lama el va convidar a passar per Lhasa, la capital tibetana, que estava tancada a qui no era budista, però va morir de malària just abans a Darjeeling, a l’Índia, on va ser enterrat. Tenia 58 anys.

diumenge, 20 d’agost del 2017

periodista

Per coses de la vida conec uns familiars de la dona de la famosa fotografia d’Agustí Centelles Mater dolorosa. Es tracta de la imatge d’una dona, Maria Riu Esqué, plorant, destrossada, davant del cadàver del seu home, Gabriel Pernau i Sans (pare, sí, del periodista Gabriel Pernau). La foto és del 3 de novembre del 1937, dos dies després del bombardeig de Lleida per part de les tropes de Franco (un dictador que compta amb una fundació a Espanya per honrar-ne la memòria). Aquests familiars expliquen que cada vegada que veuen la foto (en exposicions, reportatges...) veuen també el dolor dels seus avantpassats. I els fa mal, tot i el temps que ha passat. No ho acabes d’entendre si no hi poses, en una foto així, l’entorn de la teva vida. El teu avi i la teva àvia, per exemple. O si t’hi poses a tu i t’imagines el dolor (retratat) dels teus nets. La foto d’Agustí Centelles, tot i entenent aquest dolor, explica -és la feina del fotoperiodisme- amb un instant decisiu en la vida d’aquesta família la bogeria de la guerra. Què explica la portada sensacionalista d’ El Periódico d’ahir? Què ens explica la sang, els cossos esbudellats de gent concreta, amb noms i cognoms i família que a hores d’ara vola en avió per abraçar-los per últim cop? Què ens explica l’escampall indigne de gent morta, que segurament tenien peluixos o mascotes amb nom, marques de banyador a la pell o un mòbil ple de fotos alegres? Per què els hem de veure, exposats al quiosc?

Diria que sempre, quan publiquem el que sigui, hem d’imaginar-nos al davant, asseguts en una butaca, els familiars dels protagonistes de la nostra història observant-nos atentament. La mare d’aquest turista mort que venia de vacances, els veïns d’aquesta família de Rubí... No és periodisme quan fa més mal veure el tractament de la tragèdia que la mateixa tragèdia. No és periodisme si es fa només per diners. No és periodisme.

el mon impactat

Barcelona, per què? Per què és la ciutat on el terrorisme jihadista ha assassinat de manera sagnant? Per què l’atemptat islamista radical ha succeït ara a la capital de Catalunya? ¿Es pot saber, de debò, per què la Rambla de Barcelona ha estat l’escenari d’un nou atemptat de l’Estat Islàmic? Doncs sí.

“Pensem per un moment que un islamista jihadista fa una carnisseria mentre una munió de turistes passegen amunt i avall de la Rambla de Barcelona”. Això ho vaig escriure al diari ARA de tot just fa un any, gairebé exacte, el 16 de juliol del 2016, a l’article “De Niça a... Barcelona”, i un any, un mes i un dia després hem patit el cruel atemptat d’autoria islamista radical.

Els terroristes no trien les ciutats perquè sí, sense solta ni volta. Un factor clau per atemptar és escollir indrets on l’atemptat obtindrà un fort impacte social. L’impacte mediàtic és molt elevat pel fet d’haver atemptat concretament a Barcelona. La raó és que Barcelona és la ciutat amb més turistes de tot l’Estat. Espanya és el tercer país del planeta en nombre de turistes. Per tant, l’impacte social és molt fort arreu del món. És per la mateix raó per la qual abans havia passat a Nova York, Londres i París.

La pregunta subsegüent és: per què la Rambla? Doncs perquè té un impacte emocional afegit encara més fort. Quin és l’indret que qualsevol estranger coneix de Barcelona? La Rambla n’és un de molt significatiu. A més, així assassinen persones d’orígens nacionals diferents i té un efecte comunicatiu i emotiu multiplicador.

Els deu llocs amb més probabilitat que hi hagués un atemptat a Barcelona eren i són: la Rambla, la plaça de Catalunya, el Portal de l’Àngel, la basílica de la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera, el Parc Güell, la catedral de Barcelona, l’estació de Sants i el metro de Barcelona. A partir d’ara caldrà reforçar els espais encara molt més, tant amb barreres i pilones (fa més d’un any que els experts ho estem reclamant) com amb més presència dels Mossos d’Esquadra, que, val a dir-ho, actuen amb alta professionalitat, però no existeix el risc zero.

¿Oi que no busquem la raó de la violència sexista en el que ha fet bé o malament una dona?

Aquest és el motiu per què l’islamisme jihadista ha triat Barcelona. Però per què ho fan? Després del que ens ha passat, ja és hora de foragitar interpretacions forassenyades i doloroses, a més d’errònies. La raó d’atemptar a Barcelona no té res a veure amb si un país occidental ha participat en guerres o no, ni amb altres raons que addueixen persones que no tenen formació en seguretat. Per aclarir-ho afegiré que això és tan absurd com si acceptéssim que Hitler va decidir l’extermini pel que Europa li havia fet a Alemanya al Tractat de Versalles. Hitler va causar l’Holocaust i va provocar la Segona Guerra Mundial pel seu fanatisme com a extremista amb una ideologia radical. Doncs exactament això mateix és el que fa l’islamisme radical: propaga processos de radicalització. Avui ho fa l’Estat Islàmic mitjançant les xarxes socials, abans en temps d’Al-Qaida es feia a través de les mesquites. Aquesta propaganda porta alguns individus a caure en el fanatisme i l’extremisme.

I, esclar, després els fanàtics argüeixen que ho fan pel maltractament d’Occident, per les guerres americanes i europees, per la pobresa, pel capitalisme ferotge, etcètera. Però no ens deixem enganyar: això és un pretext, això ho diuen per autojustificar-se. De la mateixa manera que Hitler es volia justificar amb la derrota del Tractat de Versalles però la veritable causa era ideològica: el nazisme alemany.

Per tant, la raó de debò és el seu extremisme, vehiculat amb un procés de radicalització d’alguns individus als quals, un cop fanatitzats, no els fa res agafar una furgoneta i atemptar enmig de Barcelona, i provocar víctimes mortals i nombrosos ferits.

És imperdonable que després de l’atemptat de Barcelona algú torni a dir que la culpa és d’Occident. Com també és socialment perillós que hi hagi qui se n’aprofiti per dir que la culpa és de l’islam. Dir això darrer és islamofòbia, és racisme contra la comunitat musulmana.

Però ara centrem-nos en el racisme assassí dels islamistes radicals. ¿Oi que no busquem la raó de la violència sexista en el que ha fet bé o malament una dona? ¿Oi que no busquem el perquè de la violència homòfoba en el que fa bé o malament una dona lesbiana, un home gai o una persona transsexual? Doncs amb la violència jihadista cal aplicar els mateixos paràmetres d’anàlisi. La violència jihadista, com ara l’atemptat de Barcelona, es produeix per la radicalització ideològica mitjançant els seus prejudicis, que són el combat contra els infidels (antisemitisme, antioccidentalisme i antiamericanisme) i contra els heretges (musulmans que no són integristes). Així és la ideologia totalitària del terrorisme del segle XXI.

sidecar

La marca Harley Davidson ja s’havia fet un nom el 1915. Diverses ciutats dels Estats Units tenien negocis on es podien comprar els models de motocicleta d’una marca que va entendre, abans que d’altres, com d’important podia arribar a ser crear una marca gràcies a la publicitat. Aquell any, Harley Davidson, malgrat que tenia tot just 11 anys de vida, ja publicava una revista mensual pròpia, enviava a tot el país catàlegs amb imatges dels seus models i havia aconseguit que el seu nom fos sinònim de llibertat, d’una manera de viure el Somni Americà.

A principis del 1915 un negoci de Brooklyn, Nova York, va rebre la visita de dues dames, mare i filla. Eren Effie Hotchkiss i la seva mare, l’Avis. L’Effie volia comprar una motocicleta amb sidecar incorporat i, després d’una estona xerrant amb el treballador del negoci, va quedar clar que de motors en sabia bastant, ja que a casa tenia germans que ja tenien motocicleta. El treballador, de qui no es conserva el nom, els va vendre una V-Twin, i quan els va preguntar quins plans tenien va quedar sorprès. L’Effie i l’Avis volien anar en moto de Nova York a San Francisco i tornar. Llavors les carreteres no estaven preparades, algunes zones estaven plenes de perills i pocs homes havien travessat els Estats Units en moto. I de sobte una mare i la seva filla volien fer-ho. L’empleat les va fotografiar i va demanar-los el contacte per seguir la seva fita i publicar-la a la revista de Harley Davidson.

Effie i Avis Hotchkiss van ser les primeres dones que van travessar els Estats Units fent l’anada i la tornada en una motocicleta, i gràcies a aquest treballador van passar a la història, ja que a diferència d’altres aventurers de l’època no ho feien per la fama. Un any abans, per exemple, una exploradora que havia voltat per tot el continent nord-americà, Della Crewe, havia anat en moto de Texas a Nova York, fent-se seguir per la premsa per obtenir patrocinadors, en un viatge molt accidentat. Però les Hotchkiss eren totalment diferents.

L’Effie era una treballadora d’un banc de 26 anys que no havia sortit gairebé mai de l’estat de Nova York. Farta de la feina, va comunicar a la seva família que es compraria una moto per anar fins a San Francisco, on aquell any es feia una Exposició Universal. Un germà li va deixar diners i un cosí li va fer classes de mecànica. Però calia convèncer la mare, la típica cap de família de l’època: bona cuinera, sacrificada per cuidar els seus, prou presumida per cuidar la roba que portava, però no gaire, que no era bo cridar massa l’atenció. I la mare, amb el seu barret, monyo i bolso, va donar permís a la filla amb la condició de marxar amb ella. I és per això que van comprar el sidecar, per portar la mare, que no sabia conduir.

Durant dos mesos, les Hotchkiss van travessar el país i van arribar a San Diego, Califòrnia, després d’aguantar la calor, les carreteres mal preparades i problemes mecànics, com quan van utilitzar l’estora que era al terra del sidecar per omplir per dins un neumàtic trencat. De San Diego van pujar a San Francisco, on van poder canviar les rodes i recuperar-se, i es van fotografiar a la platja amb la moto. Les dues veïnes de Brooklyn van iniciar una setmana després el viatge de tornada, en aquest cas per carreteres del nord, ja que l’anada les havia portat fins a Arizona pel sud.

El viatge les va fer famoses i, de passada, va donar a l’Effie un marit: un home que havia ajudat a aturar la moto un dia que, com que estava mal frenada, va amenaçar de rodolar avall per un carrer de San Francisco. Malgrat la fama que van aconseguir, totes dues van voler tornar a la seva vida anterior i viure d’una manera modesta. L’Effie va tornar a treballar en un banc i la seva mare va tornar cap a casa, preparada per cuidar els seus nets, ja que l’Effie no va voler deixar de treballar un cop va ser mare. Els fills de l’Effie van ser els següents a pujar al seu sidecar, evidentment.