la forense

Dragana Vucetic és una científica de bata verda i guants de làtex, però està acostumada a parlar amb els mitjans. Fa 13 anys que custodia els cossos de les víctimes de la massacre de Srebrenica que s’han anat exhumant. Organitza i relaciona les restes del genocidi per confirmar que són de la mateixa persona i també n’extreu l’ADN dels ossos, que permet fer la comparació amb els familiars i identificar els desapareguts.

És mou ràpid perquè al mateix temps s’encarrega de les visites turístiques: els explica que a Srebrenica l’exèrcit serbi va exterminar més de 8.300 homes i nens l’any 1995 però també quina és la feina que fa la seva organització. La Comissió Internacional de Desapareguts (ICMP) s’encarrega d’exhumar els cadàvers de les fosses comunes i d’identificar les víctimes per retornar-les als familiars. Entre grup i grup de visitants treballa al seu despatx i respon tímidament a algunes preguntes.

Durant tota l’estona, però, omet una dada. Només ho diu al final, i en resposta a una pregunta directa: “D’on és, vostè?” “No ho endevines? Soc sèrbia”. Aquesta resposta fa que parlem durant mitja hora més. “És una dada que sempre m’estalvio”, explica Vucetic tímidament davant la taula on té les restes d’una víctima bosniana sense identificar. “Mai he tingut cap problema amb ningú d’aquí però prefereixo estalviar-me aquest conversa”, admet. “És un tema molt sensible, aquí, i no saps mai com reaccionarà la gent”, assegura.

Dolor emocional

Vucetic treballa en la primera fase d’un gran engranatge científic que permet identificar les víctimes de la massacre i retornar-les als seus familiars. És antropòloga forense i la seva feina es reparteix entre el dipòsit de cadàvers i al laboratori. “No parlo directament amb les famílies i això també m’estalvia aquest moment més emocional, que podria ser complicat per a mi”, respon.

Aquesta professional s’encarrega de fer l’inventari dels ossos que arriben, els mesura, els organitza i en determina el sexe, l’edat i altres característiques patològiques. En treu una mostra i després introdueix la informació a la base de dades. Vucetic relata el procés com una enumeració i té tots els casos al cap. “És molt difícil determinar quantes víctimes hi ha ara mateix [al dipòsit de cadàvers] -explica-. El que sí que et puc dir és que hi ha 600 bosses amb restes, però això no vol dir que hi hagi 600 persones”, remarca. De vegades i ha més d’un cos en una mateixa bossa, barrejats, perquè l’exèrcit serbi va moure les fosses comunes per evitar que fossin trobades, matisa l’antropòloga.

Descens dels casos

Vucetic assegura que tots els casos que té al laboratori estan actius. “Tenim 57 identificats, però les famílies no els volen enterrar encara per si trobem més parents desapareguts. A la resta continuem sense poder posar-los-hi un nom perquè falten evidències”, afirma. El procés d’identificació no es valida fins que la concordança entre les restes i familiars vius no supera el 99,95%.

Ara hi ha menys feina al laboratori. “Aquest any només ens han arribat dos cossos, aquests que tinc sobre la taula”, confirma. Vucetic creu que el final del procés hi té molt a veure: ja s’han trobat i identificat mes del 90% de les víctimes de Srebrenica. Tot i això ella es manté crítica: “Dos casos són molts pocs; encara queden centenars de persones allà a fora, hem de sortir més i buscar sobre el terreny, perquè són allà, en algun lloc”.