FUTBOL VALORS

La cinquena edició de la Lliga Valors del Raval s’ha acabat aquest cap de setmana. / MARC ROVIRA

Promoure valors enfront dels resultats i formar persones amb dificultats al seu entorn a través del futbol. Aquest és l’objectiu de la Lliga Valors del barri del Raval, organitzada per les entitats del barri i que enguany ha celebrat la seva cinquena edició. Un torneig de futbol sala en què participen sis equips, formats per una desena d’adolescents d’entre 12 i 16 anys, que formen part de les entitats i serveis que configuren la Taula Jove del Raval o d’altres entitats i serveis del districte de Ciutat Vella.

Hi ha diverses curiositats que caracteritzen aquest torneig. En primer lloc, hi ha tres classificacions: una de basada únicament en el resultat futbolístic dels partits; una altra de basada en una escala de valors, i una tercera que és la suma de les dues variants anteriors. L’equip que al final de la fase regular aconsegueix la millor puntuació en valors es classifica directament per a la final. Alhora, els quatre equips amb més bona classificació sumant els punts dels partits i dels valors són els que es disputaran dues places per a la fase final de tres equips. Per tant, té més probabilitats d’arribar a la fase final l’equip que hagi aplicat millor els valors al llarg de la lligueta que es disputa entre els sis equips participants en dues voltes.

Ser bon esportista té premi

La figura del delegat de camp és la que s’encarrega d’actuar en cas que calgui resoldre un conflicte o que hi hagi una situació de partit que es pugui complicar amb qualsevol acte inapropiat. Aquesta activitat es desenvolupa en dues pistes exteriors, mentre que la fase final es disputa al Centre Esportiu Municipal Can Ricart per poder fer una cloenda amb tots els participants.

Tot això en un barri que, segons el departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, el 2015 tenia registrada un 48,11% de població estrangera respecte del total de residents en aquesta zona, on es parlen més de 200 llengües i es fan més de 75 celebracions diferents amb orígens culturals i religiosos diversos. Això comporta una gran multiculturalitat, i la convivència entre les diverses cultures no sempre és fàcil.

Per aquest motiu aquesta lliga de futbol és un esdeveniment que es valora de manera positiva des de l’Ajuntament de Barcelona: “El fet que hi hagi persones d’origen tan divers al Raval fa que sigui de vital importància que es puguin trobar espais i activitats que permetin la interacció amb els altres, la coneixença i la interiorització de les singularitats culturals de cadascú sempre des del respecte”, valora la regidora del districte de Ciutat Vella, Gala Pin.

Valorar el rival

S’acaba el partit i, després de la salutació entre els dos conjunts, cada equip es reuneix per puntuar els valors de l’equip contrari amb el seu capità i l’educador del centre. Una seixantena d’adolescents seguiran aixecant la mà i dialogant entre ells per solucionar els conflictes i treballar l’autonomia de grup. Una activitat que també potencia la relació amb la resta de la comunitat i el seu entorn i que proporciona a molts joves un espai on poden jugar sense sentir-se valorats ni jutjats.

LA FORMULA LUIS ENRIQUE

Ho va admetre amb seguretat, sense aquell marge d’indecisió que de vegades deixa entreveure que, si s’ho pogués repensar després de la roda de premsa, diria alguna cosa diferent: “Aquest segon any ha sigut més fàcil que el primer”. Malgrat que la primera temporada va acabar amb l’ eufòria de Berlín que va coronar el Barça de Luis Enrique com el millor d’Europa, per al tècnic la segona etapa al club ha fet més aviat baixada gràcies al rodatge d’una estrena perfecta que va acabar en triplet. El palmarès, sense la Champions, ha acabat lluint menys, però l’equip ha transmès més fluïdesa. Tot ha rodat millor, amb la corona mundial al Japó com un dels grans moments de la temporada al desembre. El sotrac de l’abril que va fer perillar la Lliga ha acabat revaloritzant-la, fent que el barcelonisme la recelebrés, com deia Gerard Piqué, i ha permès que el curs es tanqui amb sensacions positives, amb el colofó de la final de Copa del Rei guanyada.

S’ha tancat la paradeta amb les imatges més fresques de Luis Enrique, a qui en les celebracions, tant al Vicente Calderón com al Camp Nou, se l’ha pogut veure més relaxat i deixat anar que en tot l’any. Alliberat. Satisfet. Còmode. Lluny del registre rígid, tens i de vegades desafiant que manté de cara als mitjans de comunicació.

L’estiu s’encetarà al Camp Nou amb moltes ganes d’obrir la carpeta del tercer any a les ordres de Luis Enrique. Si es manté la ratxa de la història recentde l’entitat, que ell mateix va experimentar en la seva etapa al filial entre el 2008 i el 2011 i que han compartit altres tècnics de recorregut com Pep Guardiola, Frank Rijkaard i Rinus Michels, a l’asturià li esperen encara més èxits durant el tercer repte. Potser, fins i tot, serà la seva millor temporada. És la fórmula guanyadora del tercer any a can Barça.

La versió més natural

Un any d’adaptació, un segon de consolidació i el tercer, d’esclat

La lògica, gairebé animal, del cicle d’un entrenador reclama una primera fase d’adaptació que, a mesura que avança, va mutant. Arriben els primers bons resultats i l’equip creix, però també apareixen les primeres ensopegades que frenen la progressió, fins que el rumb es redreça i es comença a consolidar en la línia ascendent del principi.

El Barça de Luis Enrique ha estat vivint aquest procés entre la derrota a Anoeta a l’inici del 2015 -que externament ha servit per marcar un punt d’inflexió simbòlic- i l’abril d’aquest any, quan l’Atlètic va fer tocar de peus a terra un equip que es creia invicte. Amb la derrota, va arribar l’hora de tornar a posar el pilot automàtic més rigorós i exigent, no el de les golejades per inèrcia que havia eternitzat la ratxa de victòries. Ara que l’estructura ha posat les bases i, mentre s’elevava, ha recordat els perills de buscar el cim sense els pilars essencials del primer any (el joc sense pilota), està preparada per guanyar altura. En el tercer any de Luis Enrique s’hauria de veure el Barça més natural, consistent i ferm, com li va passar als equips de Guardiola i Rijkaard. El paral·lelisme és més adient en el cas del tècnic de Santpedor, perquè tant ell com Luis Enrique van afrontar el tercer repte des d’una ratxa d’èxit. L’entrenador holandès havia debutat sense títols.

Aprendre a perdre

El Barça de Luis Enrique ja ha vist com l’afició reacciona en la derrota

Aquest és un punt interessant: malgrat els èxits continuats, Luis Enrique arrencarà el curs 2016/17 havent vist com reacciona l’afició en la derrota. En diverses derrotes grosses, de fet. Va encaixar una golejada a l’estiu que el va privar del sextet, va perdre el clàssic al Camp Nou, va caure eliminat contra l’Atlètic en Champions i va veure perillar la Lliga en una crisi de tres jornades perdent seguides. Soroll, dubtes i pànic en l’entorn, però ovacions i suport de la grada. “M’agrada la gresca, sóc així de gilipolles”, va arribar a dir Luis Enrique, definint-se com una persona que treu el millor en situacions d’emergència. I el seu Barça ho va fer. Va renéixer quan semblava noquejat i va reiniciar una última ratxa imparable per evitar que se li escapessin la Lliga i la Copa.

Aquest breu pas pel drama a can Barça serà un aprenentatge valuós per a l’equip i els tècnics, que han ampliat la mirada del vestidor en els dies bons però, també, en els dolents.

Conèixer el líder

Totes les parts del grup ja s’han acostumat als rituals de l’altre

Més enllà de les coincidències històriques, no es pot garantir que la fórmula del tercer any sigui guanyadora. Pot passar com amb Van Gaal, a qui l’holandització del tercer curs va condemnar a la fi d’etapa. Però ara el barcelonisme s’aferra a una imatge per creure: l’abraçada entre Luis Enrique i Messi després de guanyar la Copa. L’abraçada i el somriure. L’agraïment mutu. El respecte. “El primer any, els jugadors s’han d’acostumar a la teva manera de treballar, a les teves idees”, va explicar el tècnic fa uns dies. El segon any, se sobreentén, ja no cal.

• 

Luis Enrique i Leo Messi s'abracen després de guanyar la Copa / JUAN CARLOS HIDALGO / EFE

La relació dins del vestidor està en fase madura i ja no viu episodis tensos per un mal gest o un crit fort en un entrenament. Això no vol dir que la gestió de la plantilla sigui senzilla ni tampoc que sigui sempre positiva, però ha tirat endavant sense fer explotar les mines dels primers moviments i ara ja avança a pas segur.

La primera temporada es va caracteritzar per una mena de pols entre Luis Enrique i Messi que va esclatar poc abans del dia de Reis, mentre que en aquesta segona, hi ha hagut una autogestió pactada que no s’ha demostrat que vagi malament al grup. La falta de rotacions en el trident i el repartiment de competicions entre Bravo i Ter Stegen han funcionat aquest 2016 però s’ha detectat desgast en el tram final. Seran dos dels aspectes a revisar de cara al tercer curs.

“Jo sóc així”

Tècnic i periodistes han après a conviure

El mateix procés d’aclimatació que han experimentat jugadors i tècnics, l’han hagut de fer els periodistes amb Luis Enrique, que pocs cops ha amagat que les sales de premsa no són el seu hàbitat preferit. De respostes curtes i directes, el tècnic no entra en polèmiques en direcció a Madrid i té molt marcada la barrera entre els temes esportius i els extraesportius. Les victòries ajuden a crear un clima en el qual tot plegat ha sigut sostenible, però, per si de cas, ja s’estudia de quina manera desblindar l’àrea tècnica per al pròxim curs. Allargar l’hermetisme actual podria acabar sent contraproduent.

Fer l’equip a mida

Després d’un estiu sense poder fitxar, toca confeccionar un equip

Dos porters (Bravo i Ter Stegen), un golejador (Suárez), tres defenses (Mathieu, Vermaelen i Douglas) i un migcampista (Rakitic). El primer estiu de Luis Enrique al Barça va ser mogut a les oficines del club, amb la previsió que el segon no ho podria ser per la sanció de la FIFA que no deixava inscriure jugadors fins al gener. L’asturià va fer-se un equip a mida, sumant-hi lesbaixes poc populars de Cesc, Alexis i Deulofeu, una situació que l’any següent va quedar afectada pel càstig en el cas Masia. Malgrat les inversions amb Aleix Vidal i Arda Turan, i les baixes de Xavi i Pedro, s’ha vist un equip amb menys fons d’armari que en el primer any i sense marge de sorpresa, com sí que tenia en la primera temporada.

La veu de Luis Enrique ja ha derivat en els primers moviments als despatxos del Camp Nou. S’espera el retorn de Denis Suárez, la sortida desacomplexada dels suplents poc utilitzats (Sandro, Bartra, Douglas, Vermaelen i Adriano) i l’arribada de reforços amb garanties, sobretot en l’eix de la defensa i l’atac. Són prioritats dels tècnics, que tenen més suport en l’estructura directiva després de la renovació de la primera temporada. Els casos de Mascherano i Alves són les primeres proves de foc.

Mascherano i Alves, temptats en canviar Barcelona per Torí

Tenir un aval

La dosi de pressió del Camp Nou no pesa igual ara que en el debut

Com en tot, pot haver-hi una doble lectura del 7 de 9 en títols que ha aconseguit Luis Enrique. Es pot considerar que implica apujar el llistó tan amunt que el tercer repte és extremadament exigent o que atipa tant que acomodarà l’equip o, per contra, creure que el palmarès serà un coixí per treballar amb la tranquil·litat de no haver d’aixecar cap títol per silenciar la crítica. Els èxits seran l’aval per fer i desfer sense aquell rum-rum que, en els primers mesos, va fer dubtar el Camp Nou del nou projecte amb Luis Enrique.

La desfeta a la Champions és la ferida que encendrà l’equip com un misto -i més després que l’acabés guanyant el Madrid-, però sense perdre de vista l’ambició de seguir dominant les competicions estatals. En l’últim partit oficial el Barça va exhibir orgull competitiu i capacitat de sacrifici, dues de les aportacions més importants que ha fet Luis Enrique al grup i que difícilment es rebaixaran ara.

TORTOSA FRANQUISTA

El monument franquista a la Batalla de l'Ebre de Tortosa es mantindrà al mig del riu Ebre, reinterpretat i contextualitzat. Aquesta ha estat l'opció guanyadora de la  polèmica consulta celebrada ahir a la capital del Baix Ebre, en la qual van participar 8.464 votants, amb un 29,73% de participació. L'opció A, que era retirar-lo i museïtzar-lo, ha obtingut un 31,25% (2.631 vots), i l'opció B, la guanyadora, un 68,36% (5.755 vots). La ciutadania ha parlat, però l'Ajuntament continua tenint una patata calenta a les mans, ja que mantenir el monument és una opció que aixeca una gran controvèrsia arreu del país. A Tortosa, 28.466 veïns tenien dret a vot, tots els més grans de 16 anys empadronats.

La Comissió per la Retirada de la Simbologia Franquista de Tortosa ha lamentat profundament el resultat i ha reiterat que aquesta consulta no s'hauria d'haver convocat mai. "És un insult als valors democràtics", ha assenyalat la portaveu Ester Bages, que ha advertit que no tiraran la tovallola i que continuaran lluitant perquè es retiri. "Un monument així no es pot reinterpretar i convertir i en el que no és. S'ha de retirar de la via pública", ha afegit, tot lamentant també la falta de valentia dels partits polítics de l'Ajuntament que han donat suport a la consulta: CiU, ERC, PSC i Movem Tortosa; 19 dels 21 regidors de l'Ajuntament.

Només s'hi van oposar la CUP, perquè considera que el monument incompleix la llei de memòria històrica, i el PP, perquè defensa el manteniment del monument. Els partits d'esquerra han defensat la retirada, però el mateix equip de govern municipal, integrat per CiU i ERC, estava dividit: sis regidors, inclòs l'alcalde, han votat a favor del manteniment i sis, de la retirada. Els resultats no s'han fet públics fins gairebé a les onze de la nit. Ha estat un recompte complicat perquè els col·legis han tancat més tard de les vuit a causa de les cues que s'han mantingut durant tot el dia i que en alguns moments han superat la mitja hora, ja que s'han habilitat només 11 meses electorals quan en unes eleccions normals n'hi ha una quarantena.

Una decisió que portarà cua

La consulta no té caràcter vinculant, però l'alcalde, Ferran Bel, ha reiterat que l'acatarà dins d'aquest mandat municipal. Bel s'ha manifestat satisfet per la gran participació, i ha demanat "respecte" pels resultats i pels tortosins. "Qüestionar el tarannà democràtic de les persones que avui han participat en la consulta no és seriós", ha declarat l'alcalde. "Estem tan compromesos amb els valors democràtics del país com qualsevol altra ciutat catalana".

Ara la incògnita és saber com es farà aquesta reinterpretació i si des de les entitats catalanes que van mostrar el rebuig tant al manteniment del monument com a la mateixa consulta, com ara Òmnium, la Comissió de la Dignitat o el Memorial Democràtic s'emprèn algun tipus d'acció. La CUP ja va anunciar que si no es retira el monument denunciarà l'Ajuntament per l'incompliment de la llei de la memòria històrica. Però aquesta llei no obliga a retirar monuments catalogats, i el de Tortosa es va catalogar el 2003 dins el POUM com a bé integrant del patrimoni cultural català.

"Aquesta és una ciutat atípica", diu Lluís Martín Santos, el primer regidor d'ERC de Tortosa en democràcia que va entrar a l'Ajuntament el 1999 i que va impulsar diverses propostes per retirar els símbols franquistes de la ciutat. Unes propostes que no van prosperar mai, ni tan sols quan ell mateix formava part de l'equip de govern encapçalat per l'alcalde socialista, Joan Sabaté. "No s'entén que d'una banda l'Ajuntament impulsi actes de reconeixement a figures com l'últim alcalde de la República, Josep Rodríguez, o revoqui el títol d'alcalde perpetu a Franco i de l'altra, en canvi, mantingui el monument enmig del riu, allí on el va posar el dictador per mostrar el seu poder", diu Martín Santos, que assenyala que una altra incongruència és que l'institut públic de secundària més antic de la ciutat continuï portant el nom de Joaquín Bau, polític i empresari tortosí, que no només va formar part de la Junta Tècnica del bàndol franquista durant la guerra sinó que va finançar els bombardejos que va patir Tortosa durant els nou mesos que va ser front de guerra. a SER franquista li duen ara  ser atipic, al menys a Tortosa.

llegir i escriure

Avui he trovat un vers escrit a la Mery quan tenia dies. I una al Massana el 69, quna varem anar per primera vegada a Eivissa. Dic aixo perque ha passat pero tame pel que explicara ara la Silvia soler. Hi ha escriptors que, segons expliquen, mentre escriuen una novel·la no poden llegir-ne d’altres, perquè tenen por de deixar-se influir massa. Jo, si hagués de deixar de llegir mentre estic escrivint una novel·la, pràcticament no llegiria mai i, evidentment, no hi estic disposada. Procuro, això sí, triar amb molta cura les lectures que m’acompanyen mentre dura el procés creatiu. Si he de rebre influències directes, que siguin bones.

El que em passa, aleshores, és que llegeixo mantenint, podríem dir-ho així, tres nivells de pensaments. En el primer em concentro en la història que m’estan explicant i gaudeixo de l’estil del seu autor.

En el segon es produeixen algunes interferències inevitables: una idea, la construcció d’una frase o un adjectiu ben triat em remeten a un punt de la novel·la que estic escrivint i penso: “Això se m’hauria hagut d’acudir per resoldre aquell conflicte” o “Aquesta sí que és una bona manera de dir-ho” o “Quin encert, aquesta descripció! He de recordar-me’n quan n’hagi de fer una de semblant”. O, eureka!: tot s’il·lumina i de sobte veig clar que escriure aquell capítol en primera persona serà la solució de tots els mals de la meva novel·la.

És a dir, vaig prenent notes, de vegades mentalment, de vegades amb paper i llapis (o telèfon mòbil). Procuro, com us deia, aprendre dels que en saben i que això s’acabi notant en la meva producció.

Però, ai las, encara hi ha un tercer nivell de pensament, que es produeix si el que estic llegint m’està agradant molt. Aleshores, tot i que el primer i el segon nivell siguin positius, plaents i profitosos, el tercer nivell és desastrós, un drama. Perquè el tercer nivell de pensament és, en primera instància: “Que bo que és això que estic llegint”, i, immediatament i inevitablement: “Quina escriptora tan mediocre que sóc jo, que fluixa que és la novel·la que estic escrivint”. O, directament: “El que he escrit avui és una merda, ho esborraré”.

Si estic rellegint Natalia Ginzburg o Margaret Atwood o Alice Munro, lectures triades per deixar-me influir, em torno, doncs, una mica esquizofrènica, perquè la lectura em provoca, a la vegada, un plaer immens i un desassossec terrible. I recordo quan llegia lliure de tots els condicionants, amb un sol nivell de pensament que era dedicat exclusivament al gaudi lector. I, per un moment, voldria tornar-h

ELS HIBAKUSHES

El president Obama visita Hiroshima aquest divendres 27 de maig. D’aquesta manera es convertirà en el primer president nord-americà que visita la ciutat. Per què no han pogut fer-ho els presidents anteriors?

A Hiroshima i Nagasaki hi van morir, respectivament, unes 140.000 i 90.000 persones, la gran majoria civils. Això el mateix any dels bombardejos. Unes 400.000 i unes 200.000 persones han mort, respectivament, fins avui per les seqüeles de les bombes. A més a més, hi ha moltes persones de la segona generació que en pateixen l’efecte. Davant aquests fets tan horribles, com haurien de reaccionar els nord-americans? Resumint, la causa principal que ha impedit la visita oficial dels presidents nord-americans és la dificultat de respondre a aquesta pregunta.

El senyor Tsuboi (91 anys) pensa que de l’enfocament agressors-víctimes no en neix res de positiu, i que tot plegat s’ha de superar amb una actitud racional

Segons una enquesta recent, més de la meitat dels nord-americans pensen encara ara que les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki són justificables perquè gràcies a elles la guerra va acabar abans i es van salvar moltes vides. I molts temen que la visita d’un president equivalgui a admetre que la utilització de les armes nuclears va ser un error, i que el gest sigui igual a demanar perdó als japonesos. Un president democràticament elegit no podria fer cas omís d’aquestes opinions, naturalment.

Però què en pensen d’aquesta visita els hibakushes, els afectats per les bombes atòmiques, que han sofert no només problemes físics sinó també una certa discriminació social -com ara dificultats per casar-se, per trobar feina, etc.?

El senyor Tsuboi (91 anys), un dels tres presidents de la Confederació Japonesa d’Organitzacions de Víctimes de Bombes Nuclears i Bombes H, ha manifestat als mitjans: “Si el president demana perdó, magnífic. Però no és una cosa que hàgim d’exigir nosaltres”. Encara odia els EUA, però pensa que de l’enfocament agressors-víctimes no en neix res de positiu, i que tot plegat s’ha de superar amb una actitud racional. Així doncs, la Confederació va decidir no incloure la demanda de disculpes en la carta que va enviar recentment al president Obama.

Per la seva banda, la senyora Sadakiyo (77 anys), que amb 6 anys era a 1,5 km del centre de l’explosió a Hiroshima, ha recordat: “La meva mare em va dir que no digués mai que jo era a Hiroshima aleshores, esclar, per evitar que jo patís discriminacions. A Hiroshima hi han tornat a créixer arbres i plantes, però els nostres cossos segueixen contaminats per la radioactivitat”. Sadakiyo ha patit fins a set avortaments no intencionats. Sent un odi profund pels Estats Units, i reclama: “Si no es poden esperar disculpes, almenys voldria que reconeguessin que va ser un error...”

Obama tenia intenció de visitar Hiroshima des de ben aviat, però havia d’esperar a saber del cert que els japonesos no exigien disculpes dels EUA

Miyoko Matsubara (83 anys), en un documental de la cadena NHK, no pot contenir les llàgrimes mentre llegeix la notícia de la visita. Ho fa sobre el seu llit, del qual amb prou feines si pot sortir, ja. Va ser víctima de la bomba quan tenia 12 anys i va patir cremades per tot el cos. Quan tenia 29 anys va anar als EUA per fer conferències sobre l’horror de la bomba atòmica que havia experimentat, literalment, en la seva pròpia pell. Entre el públic n’hi havia que van intentar convèncer-la de la necessitat de la bomba per acabar la guerra. Però la senyora Matsubara va agrair fins i tot a aquesta gent el seu interès per saber la realitat d’Hiroshima. Va fer més de 500 conferències en 46 anys. El motiu que li va permetre allargar la vida malgrat les dificultats físiques i psíquiques ha estat l’esperança que el president nord-americà visités Hiroshima algun dia. I avui la seva esperança es farà realitat. L’únic que vol és que no es repeteixi mai més la mateixa tragèdia.

El president Obama va fer un discurs a favor d’un món sense armes nuclears el 2009 a Praga, en el qual va dir: “I com a potència nuclear, com l’única potència nuclear que ha utilitzat una arma nuclear, els Estats Units tenen la responsabilitat moral d’actuar”. Sembla que tenia intenció de visitar Hiroshima des de ben aviat, però havia d’esperar a saber del cert que els japonesos, sobretot els hibakushes, no exigien disculpes dels EUA. I ara el moment ha arribat.

Les armes nuclears, aquestes armes endimoniades, afecten fins i tot els fetus i produeixen altres efectes tardans als supervivents. No podem imaginar-nos prou el sofriment dels hibakushes. No poden esborrar del tot el seu odi als EUA, però han pogut oprimir-lo només pel bé del futur de la humanitat, creient que això és el millor llegat que poden deixar.

El missatge del president Obama no serà un gran discurs com el de Praga. És comprensible que no pugui fer res més per molt greu que li sàpiga. Tot i així, tots hem de saber que darrere del seu parlament hi ha una decisió dolorosa i heroica dels hibakushes.

antisemita

Cada dia travesso l’antic call jueu de Barcelona per algun dels seus carrers. És una de les parts de la ciutat amb més memòria concentrada i amb el vestigi de traumes històrics encara visibles. Avui ja és un reclam turístic, convenientment senyalitzat, que permet endinsar-se en aspectes del passat medieval de la ciutat, cosa que ha permès a molts barcelonins descobrir, de passada, que, durant segles, a Barcelona hi va viure una comunitat de jueus que, al segle XIV, va arribar a ser de cinc mil persones, en una proporció semblant a altres poblacions catalanes. Avui Barcelona, com moltes altres ciutats catalanes, començant per Girona, recorda amb orgull la presència d’aquestes comunitats i la seva contribució a la cultura, la ciència i el comerç de la Catalunya medieval. Però es tracta d’un fenomen recent.

L’any 2008, convidat pel Memorial Democràtic a fer una conferència al Palau de la Generalitat en ocasió del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, vaig plantejar la paradoxa que suposava recordar la barbàrie nazi que va portar milions de jueus europeus a l’extermini mentre, a només uns metres, res no testimoniava l’expulsió de la comunitat jueva l’any 1492 per un edicte dels Reis Catòlics. Avui el call de Barcelona indica els espais més emblemàtics de la vida jueva al barri medieval. Però en l’espai urbà encara no s’explica res de la seva expulsió ni del brutal assalt que el call va patir a mans de les furioses turbes cristianes de la ciutat l’agost de 1391. Potser aquesta invisibilitat ha contribuït a nodrir certs estereotips antisemites.

L’antisemitisme es defineix, de manera molt precisa, com l’actitud que condemna un jueu, només pel fet de ser-ho, per allò que s’atribueix a uns altres jueus

Els jueus han estat acusats, durant dos mil anys, aquí i arreu, pel fet de ser jueus, de tots els mals imaginables: deïcides i assassins de Déu, enemics de la cristiandat, socis del diable, conspiradors, sacrílegs, assassins d’infants i bevedors de la seva sang, contaminadors de l’aigua, propagadors d’epidèmies... I així fins avui, amb clixés renovats. L’antisemitisme es defineix, de manera molt precisa, com l’actitud que condemna un jueu, només pel fet de ser-ho, per allò que s’atribueix a uns altres jueus, tant si això és completament fals i inventat com si realment ha tingut lloc. L’antisemitisme és l’atribució indiscriminada a qualsevol jueu d’allò que un altre jueu, en qualsevol lloc del món, ha fet, o d’allò que es pugui atribuir a algun altre jueu encara que sigui absolutament fals o històricament discutible.

No és antisemita criticar de manera argumentada el govern d’Israel o algunes de les seves polítiques, cosa, com és obvi, del tot legítima. I, en realitat, es poden sentir crítiques, i algunes duríssimes, dins el mateix Parlament d’Israel, la Knesset, o en la mateixa premsa israeliana, com en el diari Haaretz, igual que se’n poden sentir, per esmentar un exemple que pot semblar estrany, en el marc del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, on encara es recorda la molt crítica intervenció del cineasta israelià Avi Mograbi quan va presentar els seus films a l’Institut Francès de Barcelona. Sí que és antisemita, però, imputar genèricament a qualsevol jueu, pel fet de ser jueu, actes dels quals no és responsable directe ni indirecte.

Per això, i em dol dir-ho, em semblen desafortunades i injustes les paraules que el diputat Benet Salellas, de la CUP, va dedicar, precisament al Parlament de Catalunya, lloc que atorga una especial gravetat a aquestes declaracions, a Uriel Benguigui, president de la Comunitat Israelita de Barcelona i, com a tal, representant dels jueus catalans de la ciutat. Benguigui va ser qualificat com “l’adversari o el botxí del compareixent que venia a aquesta comissió” (en referència a Raji Sourani, director del Centre Palestí dels Drets Humans), com a membre del “lobi sionista” i com a “agent exterior”.

Sé que ni Benet Salellas ni la CUP són antisemites. I, precisament per això, quan les paraules poden semblar-ho, cal desmentir-ho o matisar-ho

Estic convençut que les paraules de Benet Salellas, a qui segueixo des de fa anys pel seu activisme en la defensa de persones i col·lectius acusats injustament, són una relliscada, potser fruit de la imprecisió o de les circumstàncies. Sé que ni ell ni la seva formació política són antisemites. I, precisament per això, quan les paraules poden semblar-ho, cal desmentir-ho o matisar-ho, cosa que estic segur que farà, atesa l’experiència històrica dels efectes de difondre prejudicis d’aquesta naturalesa. Sobretot, quan aquestes paraules han causat, en aquesta ocasió, dolor innecessari a persones justes, com em consta que ha passat amb molts ciutadans de Catalunya que, amb aquestes declaracions, s’han sentit injustificadament incriminats.

propietat democracia

Divendres passat vaig llegir un article de Xavier Vidal-Folch a El País en què es mostrava en contra de la prohibició de la bandera estelada a la final de la Copa del Rei, que finalment va guanyar el Barça. L’argument era ben nítid: una cosa és no combregar amb determinades idees i símbols i una altra de molt diferent prohibir-los. Parlem d’idees i de símbols que no tenen res a veure ni amb la violència ni amb cap vulneració de drets, per descomptat. L’argument de Vidal-Folch era el mateix que el de García Albiol, dit sigui de passada, cosa que no afegeix ni resta cap valor argumental a cap dels dos. Hi havia, però, un moment fatídic en què aflorava una mena de lapsus en relació -poca broma- a la titularitat de la democràcia a Catalunya. Sovint s’acusa un cert nacionalisme tronat de repartir -o de denegar- carnets de patriota. Però hi ha actituds més pujades de to, com podran comprovar a continuació, quan un es declara el titular de la tradició democràtica a Catalunya com aquell qui es posa un clavell a l’orella. Atenció a la tercera frase: “[L’estelada] es facciosa, porque representa solo a una facción de la ciudadanía catalana. Es antinacional, porque se pretende opuesta al símbolo nacional catalán por excelencia, la senyera, consagrada como oficial en el Estatuto. Y carece de tradición democrática, porque durante la dictadura los jóvenes rebeldes nos congregábamos a la sombra de las cuatro barras (y de la bandera roja): y su competidora, hélas, nunca comparecía ”.

A quina tradició democràtica es refereix? ¿A l’herència de l’Atenes del segle V abans de Crist? ¿Al llegat de la Revolució Americana o Francesa? No, home, no! La tradició democràtica és el que feien certs joves al carrer Tuset a la dècada dels setanta. ¿Eren seguidors de Jefferson, de Tocqueville, potser? Bah, aquests dos només són una insignificant nota a peu de pàgina a les dures tribulacions d’aquells “joves rebels” que es bevien el món al Bocaccio. Tot el que no tingui a veure amb aquell episodi ultraconcret i les persones que el van protagonitzar, en definitiva, queda fora de la nostra tradició democràtica. Deunidó... Estic segur, com he dit abans, que es tracta d’un lapsus. En canvi, l’enigmàtic parèntesi que constreny “la bandera roja” crec que és més conscient i premeditat, ateses les dates. I és que aquest mes es commemora una de les bogeries col·lectives més dramàtiques de la història recent, i està presidit per tot de coses roges: un llibre roig, una bandera roja i molta sang del mateix color. Parlem de la Revolució Cultural xinesa, òbviament. Heus aquí, potser, la raó de l’estranya crossa tipogràfica, dels prudents o cautelosos parèntesis entorn de la bandera roja i també de Bandera Roja, el partit polític.

Una generació de joves europeus van optar –ni que fos a nivell retòric– per experiments sinistres com la Revolució Cultural

Hi ha tota una generació de joves europeus -no només catalans- que es van desvincular de la tradició democràtica i van optar -ni que fos a nivell retòric, mentre feien dringar els glaçons del whisky- per experiments sinistres com la Revolució Cultural. Increïblement, aquell despropòsit no només no va constar mai en acta, sinó que, a més a més, els va transformar en els propietaris o marmessors de la tradició democràtica. De quina? Heus aquí l’origen del dubitatiu parèntesi de l’article. Parlar avui de democràcia evocant alhora els vells i bons temps en què alguns explicaven meravelles de la Xina destruïda per adolescents armats és complicat. Molt, molt complicat. Ningú no pot negar que algunes d’aquelles persones -molt poques- es van jugar la vida enfrontant-se realment a la dictadura franquista (les diatribes de bar de facultat i la xerrameca de cinefòrum no compten). La seva bandera, en tot cas, tendia a ser més aviat negra i roja, no només roja. Ningú no pot negar tampoc que el PSUC va ser una peça clau en la recuperació de les llibertats i el manteniment de la dignitat nacional de Catalunya.

Aquí, i en general a Europa, s’han produït greus equívocs sobre qui forma part de la tradició democràtica i qui n’està al marge. Mentre milions de xinesos innocents patien vexacions indescriptibles, alguns joves occidentals es referien despectivament a la “democràcia formal” o la “democràcia burgesa”. No hi creien en absolut. Que ara se’n considerin els propietaris ens recorda la precarietat de la memòria col·lectiva. Tinc bons amics que, com Vidal-Folch, van militar a Bandera Roja; no parlo pas amb agror. Només demanaria una mica de respecte per altres banderes que, no havent-se embrutat amb taques tan llefiscoses, ara no han de pagar la factura de la tintoreria de la HisDivendres passat vaig llegir un article de Xavier Vidal-Folch a El País en què es mostrava en contra de la prohibició de la bandera estelada a la final de la Copa del Rei, que finalment va guanyar el Barça. L’argument era ben nítid: una cosa és no combregar amb determinades idees i símbols i una altra de molt diferent prohibir-los. Parlem d’idees i de símbols que no tenen res a veure ni amb la violència ni amb cap vulneració de drets, per descomptat. L’argument de Vidal-Folch era el mateix que el de García Albiol, dit sigui de passada, cosa que no afegeix ni resta cap valor argumental a cap dels dos. Hi havia, però, un moment fatídic en què aflorava una mena de lapsus en relació -poca broma- a la titularitat de la democràcia a Catalunya. Sovint s’acusa un cert nacionalisme tronat de repartir -o de denegar- carnets de patriota. Però hi ha actituds més pujades de to, com podran comprovar a continuació, quan un es declara el titular de la tradició democràtica a Catalunya com aquell qui es posa un clavell a l’orella. Atenció a la tercera frase: “[L’estelada] es facciosa, porque representa solo a una facción de la ciudadanía catalana. Es antinacional, porque se pretende opuesta al símbolo nacional catalán por excelencia, la senyera, consagrada como oficial en el Estatuto. Y carece de tradición democrática, porque durante la dictadura los jóvenes rebeldes nos congregábamos a la sombra de las cuatro barras (y de la bandera roja): y su competidora, hélas, nunca comparecía ”.

A quina tradició democràtica es refereix? ¿A l’herència de l’Atenes del segle V abans de Crist? ¿Al llegat de la Revolució Americana o Francesa? No, home, no! La tradició democràtica és el que feien certs joves al carrer Tuset a la dècada dels setanta. ¿Eren seguidors de Jefferson, de Tocqueville, potser? Bah, aquests dos només són una insignificant nota a peu de pàgina a les dures tribulacions d’aquells “joves rebels” que es bevien el món al Bocaccio. Tot el que no tingui a veure amb aquell episodi ultraconcret i les persones que el van protagonitzar, en definitiva, queda fora de la nostra tradició democràtica. Deunidó... Estic segur, com he dit abans, que es tracta d’un lapsus. En canvi, l’enigmàtic parèntesi que constreny “la bandera roja” crec que és més conscient i premeditat, ateses les dates. I és que aquest mes es commemora una de les bogeries col·lectives més dramàtiques de la història recent, i està presidit per tot de coses roges: un llibre roig, una bandera roja i molta sang del mateix color. Parlem de la Revolució Cultural xinesa, òbviament. Heus aquí, potser, la raó de l’estranya crossa tipogràfica, dels prudents o cautelosos parèntesis entorn de la bandera roja i també de Bandera Roja, el partit polític.

Una generació de joves europeus van optar –ni que fos a nivell retòric– per experiments sinistres com la Revolució Cultural

Hi ha tota una generació de joves europeus -no només catalans- que es van desvincular de la tradició democràtica i van optar -ni que fos a nivell retòric, mentre feien dringar els glaçons del whisky- per experiments sinistres com la Revolució Cultural. Increïblement, aquell despropòsit no només no va constar mai en acta, sinó que, a més a més, els va transformar en els propietaris o marmessors de la tradició democràtica. De quina? Heus aquí l’origen del dubitatiu parèntesi de l’article. Parlar avui de democràcia evocant alhora els vells i bons temps en què alguns explicaven meravelles de la Xina destruïda per adolescents armats és complicat. Molt, molt complicat. Ningú no pot negar que algunes d’aquelles persones -molt poques- es van jugar la vida enfrontant-se realment a la dictadura franquista (les diatribes de bar de facultat i la xerrameca de cinefòrum no compten). La seva bandera, en tot cas, tendia a ser més aviat negra i roja, no només roja. Ningú no pot negar tampoc que el PSUC va ser una peça clau en la recuperació de les llibertats i el manteniment de la dignitat nacional de Catalunya.

Aquí, i en general a Europa, s’han produït greus equívocs sobre qui forma part de la tradició democràtica i qui n’està al marge. Mentre milions de xinesos innocents patien vexacions indescriptibles, alguns joves occidentals es referien despectivament a la “democràcia formal” o la “democràcia burgesa”. No hi creien en absolut. Que ara se’n considerin els propietaris ens recorda la precarietat de la memòria col·lectiva. Tinc bons amics que, com Vidal-Folch, van militar a Bandera Roja; no parlo pas amb agror. Només demanaria una mica de respecte per altres banderes que, no havent-se embrutat amb taques tan llefiscoses, ara no han de pagar la factura de la tintoreria de la Història.

desconexio

La  votació assembleària de la CUP favorable a “deslliurar-se” de l’acord amb Junts pel Sí i  les declaracions d’Artur Mas sobre unes noves plebiscitàrieshan fet planar novament la perspectiva electoral sobre la política catalana. En aquest context, convé repassar els resultats de les eleccions escoceses, que van ser comentats amb sordina entre els cercles independentistes d’altres regions del món.

Que l’SNP perdés la majoria absoluta va ser una decepció considerable. Afortunadament, a cap dels líders de l’SNP se li va acudir de suggerir que les eleccions fossin un plebiscit, de manera que guanyar les eleccions amb el 47 per cent en el vot per circumscripcions i el 42 en el vot regional (Escòcia té un sistema de doble vot) no deixa de constituir una fita històrica.

Tot i quedar-se a dos escons de la majoria absoluta, l’SNP va aconseguir consolidar un estat de desconnexió electoral que no fa tants anys ningú hauria predit. El Partit Laborista, que havia tingut en Escòcia un dels seus feus indiscutibles, hi ha esdevingut una força residual, i la seva hegemonia no ha estat substituïda per la de l’altre gran partit estatal (el Conservador) sinó per la dels independentistes escocesos. Després d’alçar-se amb la majoria absoluta a les eleccions autonòmiques del 2011, l’SNP va fer història en endur-se 56 dels 59 escocesos de la Cambra dels Comuns a les eleccions estatals del 2015 amb un inaudit 50% dels vots. (Això d’endur-se el 95% dels escons amb només el 50% dels vots és culpa del sistema electoral.) En altres paraules, l’SNP ha aconseguit ser el partit hegemònic no solament a les eleccions escoceses sinó també a les britàniques.

Catalunya no té una llei electoral pròpia i tot fa pensar que seguirà així en els propers temps

La desconnexió escocesa també té una dimensió tècnica. Així com a les eleccions britàniques cal tenir 18 anys per a votar, des d’aquest any a les escoceses es pot votar a partir dels 16. I el sistema electoral també és diferent: a les eleccions britàniques s’aplica la regla majoritària ( first-past-the-post ); a les escoceses, en canvi, s’aplica un sistema de doble vot: 73 dels 129 diputats es disputen en circumscripcions uninominals on s’aplica el first-past-the-post i els 56 restants es disputen en 8 regions on s’aplica un criteri de proporcionalitat que fa servir la llei d’Hondt.

Inevitablement, la referència al cas escocès ens porta a fer una consideració de la situació catalana. Començant pels aspectes tècnics, Catalunya encara està lluny de la desconnexió escocesa. Catalunya no té una llei electoral pròpia i tot fa pensar que seguirà així en els propers temps. L’any 2015 es va arribar a redactar una proposició de llei prou interessant però la incapacitat partidista dels partits per a posar-se d’acord sobre el sistema electoral va abocar l’intent a l’estricte ridícul. Si el president Puigdemont, com va anunciar potser prematurament a Londres, convoca eleccions constituents d’aquí un any, les convocarà amb tota probabilitat d’acord amb els criteris de la llei orgànica (espanyola) del règim electoral general i amb el sistema electoral que preveu aquesta llei. (Aquí hi ha una gran paradoxa: reclamem una sobirania que de vegades som incapaços d’exercir.)

Més enllà de l’etiqueta 'independentista' (o de l’equívoc succedani 'sobiranista'), hauríem de posar en circulació el terme 'referendumista'

Però més enllà de l’anècdota formal (potser no tan anecdòtica), el que encara no es detecta a Catalunya és una desconnexió en el comportament de l’electorat, que segueix confiant majoritàriament en partits o formacions amb referent estatal quan es tracta d’eleccions estatals. Després d’obtenir la majoria absoluta amb 72 escons a les eleccions del 27-S, les forces independentistes només es van endur 17 dels 47 diputats en joc a les eleccions del 20-D, amb un exigu 31% dels vots. I ara mateix no hi ha cap raó per a pensar que les coses hagin de ser diferents de cara al 26-J. Sembla que la tònica serà la que suggeria el baròmetre del CEO del passat mes de març: En Comú Podem mantindrà la primera plaça i ERC recollirà tot el que perdi CDC, amb els altres partits si fa no fa igual.

Òbviament, els resultats del passat 20-D (i els del proper 26-J) es poden llegir en una altra clau que no consisteixi a acarar els partits independentistes declarats amb els partits que no són independentistes declarats (un grup bigarrat que inclou des del PP fins a En Comú Podem). Més enllà de l’etiqueta independentista (o de l’equívoc succedanisobiranista), hauríem de posar en circulació el terme referendumista. El 20-D els partits referendumistes es van endur 29 dels 47 diputats en joc, amb un més que considerable 56% dels vots. Si els sondejos no s’equivoquen, el 26-J el referendumisme es tornarà a alçar amb la victòria. Després de 4 o 5 victòries inapel·lables seguides del referendumisme, potser Europa ens farà més cas que després d’un plebiscit que, per més que no vulguem recordar-ho, no es va guanyar com calia.

Comparteix a facebook

la primavera catalana

La primavera de Múnich, esperanza y fracaso de una transición democrática, el darrer llibre de Jordi Amat, és una obra impressionant. Al marge de ser un dels treballs més sòlids de recerca històrica elaborats al nostre país durant els darrers anys, és també un dels assaigs més profunds que s’han escrit sobre la naturalesa i el sentit de l’acció política, sobre el sentit de la tasca de l’historiador, i sobre els pilars sobre els quals s’han de fonamentar els projectes político-socials que es disposen a superar els paradigmes aparentment inamovibles de qualsevol statu quo. L’element central del llibre és l’oblidat contubernio de Múnich, la trobada de polítics i pensadors espanyols de l’exili i de l’interior, i de tots dos bàndols de la Guerra Civil, que es va produir a la ciutat bavaresa el juny de 1962 sota els auspicis de la CIA. L’encaixada de mans entre Rodolfo Llopis, l’històric dirigent del PSOE, i José María Gil Robles, dirigent de la CEDA, tots dos enfrontats durant la guerra, simbolitza el que va significar la trobada, precursora del que al cap de quinze anys s’havia d’esdevenir amb la Transició. Cosint-ho tot hi ha la figura immensa de Dionisio Ridruejo, l’antic totalitari que un bon dia, com diu ell mateix, va descobrir el que és obvi: que la democràcia liberal, social, representativa, és l’única forma política que pot garantir els drets fonamentals de l’home. El llibre és un aparador vist a través dels ulls d’en Marià Manent, que per a mi representa el símbol de la dignitat, la garantia que el procés a què assistim de la mà d’en Jordi és honest.

Del llibre del Dr. Amat se’n desprenen algunes reflexions sobre el nostre present, que miraré d’esbossar, tot i que no em puc estar de referir-me a alguns elements clau del llibre. En primer lloc la divisió fonamental que es produeix durant els anys del franquisme. Per una banda els que, després d’un esforç personal colossal, van ser capaços d’alliberar-se de la necessitat de posar el comptador permanentment a l’any 31, o 36. Vull dir els que van ser capaços de construir un projecte polític, de país, social, basat en allò que el país era en aquell moment, als anys 60, i el que volien que esdevingués. Per una altra banda, els que per posar el comptador a zero necessitaven fer-ho des del signe de la guerra; els que, no importa el bàndol, ja fos en Torcuato Luca de Tena o en Julián Gorkin, necessitaven ancorar-se en el passat per construir un present i un futur que necessàriament estava viciat pel pecat original del ressentiment.

En segon lloc el llibre posa de manifest que hi ha un punt de trobada decent i possible en la política espanyola, i per extensió catalana: és el de la democràcia social i liberal, el d’un centreesquerra que creu en la justícia social i en l’esforç individual, que creu en la dignitat de la persona, en el respecte a les institucions, en la lliure iniciativa, en la redistribució de la riquesa, en els serveis públics; en la concertació del que és públic amb el món privat.

En tercer lloc, i malgrat la bona voluntat de tothom, la dificultat gairebé insuperable per construir una Espanya plurinacional que sigui viable constitucionalment. L’Amat rebel·la que el terme comunitat autònoma té possiblement l’origen en les trobades prèvies i posteriors a Munic, i d’aleshores ençà sabem el que hem avançat.

En definitiva, La primavera de Múnich és una invitació a la reflexió sobre el nostre present. Perquè per a mi hi ha un paral·lelisme històric evident entre l’esperança i el fracàs de Munic descrit pel professor Amat i el procés català dels darrers anys. Catalunya ha viscut la seva primavera. El Procés, amb P majúscula, ha estat la primavera catalana. Tanmateix, en aquests moments assistim al que pot ser el final d’aquesta primavera. Els motius també són paral·lels als dels protagonistes de Munic: hi ha qui s’entesta a posar al damunt de la taula escenaris superats, rancúnies i tàctiques que ja no serveixen al nou paradigma. Molta intel·ligència de poquíssima volada dedicada a fer-nos mal entre nosaltres, en comptes de pensar generosament, i a l’engròs, en la construcció d’un projecte polític que abraci per fi totes les famílies social-liberals del país, des d’ERC fins a CDC, passant per una part del PSC i d’UDC. Incorporant-hi definitivament els independents que s’havien entusiasmat per Junts pel Sí, i que ara s’esllangueixen en diatribes partidàries que no miren més enllà de les eleccions de juny.

Encara som a temps de fer que la nostra primavera floreixi. Oblidem les velles sigles i fem que persones noves, fresques, amb idees i amb capacitat dirigeixin el país. Seguir el camí actual és trair la primavera catalana en què tants vam creure.

LES NOVES SERIES

L'oracle serièfil ha parlat. Al llarg de tota aquesta setmana han tingut lloc els 'upfronts' i les principals cadenes nord-americanes han anunciat les noves ficcions per a la propera temporada, com també quines sèries han renovat i quines han cancel·lat. Els 'upfronts' d'enguany indiquen que al calendari televisiu del 2016 i 2017 hi tindran pes les seqüeles i les produccions que s'inspiren o es basen en pel·lícules. 

FOX

NOVES SÈRIES

The exorcist

La FOX s’atreveix a transformar L’exorcista en una sèrie de televisió. La cadena nord-americana adaptarà el film a la petita pantalla amb una sèrie protagonitzada per Geena Davis i Alfonso Herrera. Davis interpretarà la mare que descobreix que el dimoni ha posseït la seva filla, mentre que Herrera serà el capellà que intentarà expulsar l’ésser maligne del cos de la nena.

24: Legacy

El rellotge de 24 tornarà a comptar els segons, però ho farà sense Jack Bauer. La ficció reviurà amb una nova versió de la sèrie que canviarà de protagonista. Corey Hawkins interpretarà el personatge principal, un exsoldat al qual perseguiran diversos perills del passat.

Prison break

Prison break retornarà amb els mateixos actors de la producció original i partirà del moment en què la Sara i el Lincoln descobreixen que el Michael és viu. Aquesta nova entrega de la ficció carcerària tindrà 9 episodis i es podrà veure l’any vinent.

Renovades

Bob’s burgers, Empire, Gotham, Scream queens, The Simpsons, Brooklyn nine-nine, New girl, Family guy, The last man on earth, Lucifer, Rosewood, Bones i Sleepy Hollow.

Cancel·lades

Minority report, Bordertown, Grandfathered i The grinder.

NBC

NOVES SÈRIES

Timeless

Als fans d’ El Ministerio del Tiempo els resultarà familiar el plantejament de Timeless. Un criminal perillós ha robat una màquina del temps per canviar la història. La missió d’aturar-lo recaurà en una professora d’història, un soldat i un científic. Abigail Spencer, Matt Lanter, Malcolm Barrett i Goran Visnjic formen el repartiment principal de la sèrie.

Midnight, Texas

Charlaine Harris, autora de les novel·les en què es va inspirar True blood, trasllada a la televisió una altra de les seves sagues literàries. En aquest cas explica la història d’un poble de Texas on conviuen vampirs, bruixes, éssers fantàstics i humans.

The blacklist: redemption

The blacklist tindrà la seva pròpia seqüela. L’actriu Famke Janssen, que interpreta Susan Hargrave, protagonitzarà l’ spin-off de la sèrie, en què també apareixerà el personatge de Ryan Eggold. L’agent secret participarà en una missió secreta relacionada amb el seu passat.

Renovades

Chicago med, Chicago fire, Chicago PD, Blindspot, Law and order: SVU, Shades of blue, Superstore, The Carmichael show, The blacklist i Grimm.

Cancel·lades

Coach, Hannibal, Heroes: reborn, Mr. Robinson, The player, Telenovela, Undateable, Crowded, Heartbeat i The mysteries of Laura.

ABC

NOVES SÈRIES

Still-star crossed

Shonda Rhimes reprèn la història de Romeu i Julieta just després de la mort dels dos amants. Lluny de resoldre els conflictes entre els Montagús i els Capulets, les dues famílies es veuran immerses en un grapat d’intrigues, traïcions i secrets a la Verona del segle XVI.

Downward dog

La vida d’una millennial exerceix de fil conductor d’aquesta comèdia, que té un narrador curiós: el gos de la protagonista. L’animal explica com va evolucionant la vida de la seva mestressa en un to filosòfic amb punts d’humor. L’actriu Allison Tolman interpreta la jove precària.

Designated survivor

El president dels Estats Units no s’escapa d’encapçalar una nova sèrie. En aquest cas serà Kiefer Sutherland qui encarnarà el polític, que agafarà les regnes del país després d’un atac devastador a Washington. El personatge de Sutherland haurà d’evitar que els EUA acabin sotmesos al caos en un drama conspiranoic amb aires de thriller.

Renovades

The catch, Scandal, How to get away with murder, Grey’s anatomy, Agents of SHIELD, Once upon a time, Quantico, Modern family, Black-ish, Fresh off the boat, The middle, The Goldbergs, American crime, The real O’Neals, Dr. Ken i Last man standing.

Cancel·lades

Nashville, The family, Castle, Wicked city, Of kings and prophets, Agent Carter, Blood and oil, Galavant i The Muppets.

CBS

NOVES SÈRIES

MacGyver

24 anys després d’acomiadar-se de la televisió, MacGyver encapçalarà noves missions amb una seqüela de la sèrie que portava el seu nom. L’actor Lucas Till interpretarà un MacGyver de 20 anys que utilitzarà la seva intel·ligència i el talent per resoldre tot tipus de situacions i evitar desastres mundials.

Training day

De l’univers cinematogràfic també sorgeix Training day, una sèrie que es basa en la pel·lícula homònima del 2001. En aquesta ocasió, però, serà un mestre blanc (Bill Paxton) qui formarà un jove policia afroamericà (Justin Cornwell).

Man with a plan

La CBS confia en Matt LeBlanc per atraure el públic de comèdies. La cadena ha encarregat a l’actor una ficció d’humor blanc en què serà un paleta que decideix quedar-se a casa i cuidar els fills mentre la dona treballa.

Renovades

NCIS, Hawaii 5.0, Blue bloods, NCIS: Los Angeles, Elementary, Madam secretary, NCIS: New Orleans, Scorpion, The Big Bang theory, Mom, 2 broke girls, The odd couple, Code black, Criminal minds: beyond borders i Life in pieces.

Cancel·lades

A person of interest, The good wife, Mike & Molly, CSI: cyber, Rush hour, Angel from hell, Extant, Under the dome i Supergirl.

THE CW

NOVES SÈRIES

No tomorrow

Inspirada en una ficció brasilera, aquesta nova producció girarà al voltant d’una parella d’enamorats que creu que l’apocalipsi és imminent. En clau de comèdia negra, la sèrie explicarà com la parella decideix viure al límit.

Frequency

The CW també es llança a l’aventura d’adaptar un film a la televisió. La cadena s’ha basat en la pel·lícula Frequency per elaborar una sèrie detectivesca amb tocs de ciència-ficció. La producció seguirà una detectiu que descobreix que pot parlar amb el seu pare, mort des de fa anys.

Riverdale

Els personatges del còmic Archie fan el salt a la televisió. El grup d’adolescents creats per John L. Goldwater s’endinsarà en un grapat d’aventures surrealistes a través de Riverdale, una sèrie ambientada en el present que explorarà les peculiaritats ocultes del poble on viuen.

Renovades

Crazy ex-girlfriend, Legends of tomorrow, Arrow, The Flash, iZombie, Jane the virgin, The 100, The originals, Reign, Supernatural i The vampire diaries.

Cancel·lades

Beauty & the Beast i Containment.

Com veuen la nova temporada de sèries els crítics de l’ARA?

Mònica Planas

“M’ha cridat l’atenció Speechless, la lluita d’una mare de família nombrosa amb un dels fills amb paràlisi cerebral, perquè és una sèrie en què el sentit de l’humor, la contundència i la denúncia són ingredients essencials. Per als fans de Rosanne arriba una proposta interessant, American housewife, sobre una mestressa de casa amb una mica de sobrepès que es reivindica a ella mateixa.”

Àlex Gutiérrez

“Comença a ser preocupant la falta d’imaginació i de noves idees: massa sèries que són seqüeles o adaptacions de pel·lícules d’èxit. Amb honroses excepcions, les noves sèries que es presenten la setmana dels upfronts són les que, el curs següent, les cadenes col·loquen a l’apartat de cancel·lades. Em fa por The exorcist : fer una sèrie a partir d’una de les millors pel·lícules del gènere és anar a perdre (gairebé) segur.”

Eulàlia Iglesias

“Les networks nord-americanes renoven, cancel·len i estrenen sèries a un ritme vertiginós. En l’últim upfront, l’ABC ha anunciat que cancel·la Agent Carter, una de les ficcions més atractives a primera vista de l’última temporada, quan servidora encara no ha tingut temps ni de començar-la. Entre les novetats em criden l’atenció The exorcist i Still star-crossed, aquesta suposada seqüela (?!) interracial de Romeu i Julieta produïda per Shonda Rhimes.”