MAJOR TISNER

De Ramon Barnils, el 2000, avui fa 16 anys. Té, la capçalera. Te l’ha dibuixada en Tísner. I llavors el món em va caure al damunt. Manuel Ibáñez Escofet, el director del diari Tele/eXprés, m’ensenyava la sanefa que havia dibuixat el major -coronel- de l’Exèrcit de la República, Avel·lí Artís i Gener, i que pels volts de 1970 encara es posava al capdamunt dels articles (ara s’hi posa una fotografia, sempre més genèrica). Entesos: el major Artís, Tísner, trenta anys després es guanyava la vida fent feines per a mocosos que tot just començaven, inici degut encara al fet que aleshores faltaven periodistes que, en comptes del mèrit d’haver fet, donat suport, seguit o heretat la guerra al costat dels fatxes -dels “nacionals”-, tinguessin els de saber les quatre regles i el missatge a Garcia. Aquest canvi dels mitjans de comunicació a favor del professionalisme i en contra de la mística va resultar aproximadament transcendental; anava, això sí, amb deu anys de retard respecte del mateix canvi en l’administració general del Règim, és a dir en l’economia. [...] Va ser l’arribada del turisme massiu i del biquini; dels assessors d’inversions privades i empreses estatals indistintament; i dels especuladors del sòl i la construcció -que, fins avui mateix, intenten enllustrar-se presidint clubs de futbol-. Als mitjans de comunicació, eines més delicades a l’hora de fer contents els ciutadans, la gran reforma del franquisme no hi va arribar fins bastants anys després, amb la llei de premsa de Fraga de 1966. Amb el pas de la no-economia casernària vigent fins a finals dels 50 a l’economia capitalista pura i dura; i amb el pas dels mitjans de comunicació d’orientació franquista al periodisme d’acompanyament del règim -del que fos- va començar la Transició dins del franquisme. Que encara dura. Perquè el major Artís, soldat al servei de la República democràtica i legalment constituïda, ha mort sense haver recuperat el seu estatus social legalment aconseguit, i sense haver gaudit d’altra democràcia que la pactada entre franquistes i antifranquistes. [...] Tísner ha mort com havia viscut. Lluitant a favor i no pas en contra, atacant i no pas defensant-se o ganyolant. [...]