la transparencia

LA PRIMERA FRASE que recordo que incorporava el concepte transparènciaera “Aparta’t, que la carn de burro no és transparent”, i se li deia quan jo era petit a qui passava per davant de la tele i tapava la pantalla. Després tinc record de la paraula transparència associada a la llenceria que tot fingint que tapa en realitat exhibeix i insinua, fins que la política li va treure tota la sensualitat i li va afegir una utilitat pràctica per convertir-la en símbol de regeneració: fer-ho tot públic. Em sembla imprescindible, tot i que no suficient.

El problema principal de la política continua sent una altra transparència que no cal. I és utilitzar els mitjans per discutir tot el sant dia, per enviar-se missatges, per declarar-se totes les guerres, per improvisar. I per debilitar l’adversari, que és sempre al mateix partit.

És un drama que no t’ensenya cap realitat, sinó la ficció. Globus sonda, exageracions, noms que es donen per cremar-los, sobreactuacions... Els periodistes hi suquem pa, i entre polítics i periodistes no saps mai qui és més utilitzat ni qui utilitza a qui. Però hi ha alguns perjudicats clars. En surt perjudicada la veritat, perquè es promouen com a certes pures especulacions. En surt perjudicada la credibilitat, perquè el circ s’assembla a la premsa esportiva quan anuncia fitxatges a l’estiu, que alguns l’encerten, però ben bé per casualitat. I sobretot la retransmissió en directe modifica el que passa, ho condiciona. Transparència seria anunciar que tens parella, no lligar en directe al First dates de la tele. Que hàgim de suportar les negociacions, les disputes, les misèries, que ens facin partícips del seu dia a dia de punyals no és només pesadíssim. És perillós, perquè posa en risc l’altra paraula de moda: la confiança.

simonet

“Ja no tinc res a veure amb el futbol. És el que vull”, diu a l’altra banda del telèfon una de les figures més tendres de la història del Barça, el Simonet. Es diria que no té gaires ganes de parlar, però es tracta d’una mena de mecanisme de defensa perquè s’espera una allau de trucades aquests dies. Per a molts és una figura del futbol mundial gairebé engolida pel pas del temps. Però de sobte molts micròfons i càmeres el persegueixen. Allan Simonsen, de 63 anys, és un dels dos únics futbolistes que han jugat al Borussia Mönchengladbach i al Barça. L’altre és Marc-André ter Stegen. Les seves respostes són curtes, totes en alemany, idioma que domina més que el castellà. Sens dubte, vol anar de cara a barraca, com en la seva època d’extrem golejador. Ara no vol que res l’atabali en la seva vida tranquil·la de prejubilat.

L’Allan, com es fa dir, demana de seguida que el tutegin. Sempre serà una llegenda del futbol, però també una persona “ben normal” que gaudeix de les petites coses del dia a dia. Per exemple un cafè. O dos. O una copeta de vi argentí que es pren al barri llatí de Vejle, on viu. Un barri molt hyggelig, que diuen els danesos, molt càlid i acollidor. Després de rodar món, ha tornat al born, a la ciutat on va néixer. Allà tothom venera l’únic futbolista escandinau que ha guanyat la Pilota d’Or. La va aixecar el 1977 amb la samarreta del Gladbach, dos anys abans de fitxar pel Barça.

La portada de France Football, revista que li va atorgar el premi per davant d’estrelles com Keegan o Platini, està emmarcada i penjada en una de les parets del cafè danès La Loca. És un local molt bufó que recrea l’ambient del Buenos Aires dels anys 20 i 30. Els seus propietaris, l’argentina Mariana Andrea Soria i el seu marit Heini, cada dia fan broma amb el seu client, veí i amic. Aquí sí que Simonsen té tot el temps del món per relaxar-se. La vella glòria danesa va aprendre la importància de gaudir de la vida en un petit bar quan vivia a Sitges. Després de portar la seva filla a l’escola entrava al bar Roy, es prenia un cafè, treballava amb l’ordinador si volia, o simplement observava la dinàmica del local. Sempre que torna a Sitges, on conserva una casa, visita aquest bar. “Ell és molt i molt normal. I passa desapercebut entre la gent”, apunta la cambrera Sonia. Al Café La Loca Simonsen protegeix la seva esfera privada. Acostuma a asseure’s sempre al mateix lloc, en una butaca amb braços, en un racó del local al costat d’un finestral on pot guaitar-ho tot. Molts altres clients prefereixen no asseure’s allà per reservar-li el lloc a qui va ser una estrella mundial. “No necessita tirar-te per la cara qui va ser. És molt modest”, intervé la Mariana.

Aquesta restauradora argentina fa un any devia ser l’única de tot Vejle que no sabia qui era Allan Simonsen. El dia que l’exfutbolista va entrar per primer cop a La Loca ella el va atendre amb el seu danès posant-hi tot l’esforç. Simonsen no li va dir qui era, només que havia viscut a Barcelona. Hores després la jove argentina li va explicar al seu marit que havia parlat amb un senyor simpàtic, baixet, d’uns seixanta anys, que havia viscut a Barcelona. “Devia ser Allan Simonsen!”, va exclamar el Heini, mentre s’afanyava a buscar al Google una foto de l’estrella. “Sí, era ell”, va confirmar la seva dona. A la tarda, l’Allan va tornar a La Loca. La Mariana va sortir de la cuina. “Et mataré”, li va deixar anar amb el seu accent argentí. “Per què? Per no haver-te dit que era famós?”, va sortir al pas Simonsen. “No! Per no haver-me dit que parlaves castellà i haver deixat que m’embarbussés amb el danès”, va dir somrient la propietària del bar. Des de llavors el Simonet, com se’l va conèixer popularment en la seva etapa al Barça, practica el seu castellà amb la Mariana.

El Café La Loca és una màquina del temps que et transporta a l’antic Buenos Aires, a un cafetín quilombero amb cadires totes diferents, parets de colors clars, un caixa registradora dels anys 20 i rellotges vells. Només un marca bé l’hora, perquè aquí el temps s’atura. Així vol viure ara Simonsen. “Tothom li parla de futbol i a vegades el saturen. Ell vol descansar, portar una simple vida de jubilat”, explica riallera la Mariana. En un bar argentí no pot faltar la decoració relacionada amb el futbol. Simonsen els ha cedit una bota d’or guanyada com a màxim golejador a Dinamarca, un trofeu de la seva etapa al Barça lliurat per Cadena Catalana i diverses fotografies. En una hi surt de blaugrana al costat de Schuster i Maradona. “El que hi ha al meu costat és el Maradona”, li diu a la Mariana fent broma.

Més seriós, en conversa telefònica amb l’ARA, Simonet raona per què, tot i ser un crac del Barça entre el 1979 i el 1982, va deixar el Camp Nou: “No n’hauria marxat si hagués sabut que jugaria. Però en aquella època només podien jugar dos estrangers i amb l’arribada de Maradona érem tres i jo estava en la posició més dèbil. Maradona jugava en una posició similar a la meva i sabia que si el Barça comprava un futbolista de 20 anys per tants diners jo aniria a la banqueta o a la tribuna. I jo volia jugar. Per això vaig demanar de marxar”.

Va abandonar el Barça entre plors, admetent que, per pura tristesa, ni tan sols hauria aguantat que li haguessin fet llavors un partit d’homenatge. No li va ser gens fàcil pair aquell adéu després d’haver marcat 53 gols en 71 partits amb el Barça, alguns tan importants com el de la final de la Recopa del 82 guanyada a l’Standard de Lieja al Camp Nou (2-1). Se li va escapar la Lliga de Lattek, tècnic amb qui ja va coincidir al Gladbach, però en el seu palmarès hi figura també la Copa del Rei del 81. “M’agradaria veure més els meus excompanys”, apunta el que avui és ambaixador del Barça a Dinamarca. Des del primer dia que va posar un peu a Barcelona sabia que aquella ciutat era per a ell. El clima, la gastronomia, els amics, el club. L’estrès de perdre tot allò el va portar a fitxar pel Charlton, de la Segona anglesa, quan tenia ofertes a l’altura del seu cartell de crac. “Només volia jugar”, repeteix. De fer-ho davant gairebé 100.000 espectadors va passar a fer-ho davant de 13.000. A Anglaterra va durar cinc mesos abans de tornar al Vejle Boldklub. Quan va penjar les botes va ser entrenador però també allunyant-se de la màxima pressió. Simplement valia l’amor al futbol. Va entrenar les seleccions de les illes Fèroe i de Luxemburg. “Va ser una gran època. Tenia carta blanca per professionalitzar-hi l’estructura. Vaig intentar transmetre el futbol ofensiu com jo el sentia. Mai no he sigut de jugar de forma brutal ni a la defensiva”, rememora.

Quedava enrere l’època de més glòria, viscuda a Mönchengladbach amb Lattek i, prèviament, amb Hennes Weisweiler, el cap pensant darrere el gran Borussia, que també va acabar ocupant la banqueta del Barça, tot i que només una temporada (1975-1976), enfrontat com estava amb Cruyff. “Per a mi Weisweiler era fantàstic. Treballava molt bé amb els joves jugadors”, recorda Simonsen. “Però els seus entrenaments eren molt durs. Jo estava acostumat a entrenar-me a Dinamarca dos cops a la setmana i al Gladbach vaig passar a entrenar-me dos cops al dia. Una gran diferència”.

Quan va arribar amb 19 anys a Mönchengladbach, l’estrella de l’equip, Günter Netzer, se’n va enriure, per com era de baixet i escanyolit (1,65 m i 58 quilos) Simonsen. “¿Ara fitxem jugadors de la llar d’infants?”, va exclamar Netzer. “Weisweiler ens va dir que podia arribar a ser un dels millors del món, però d’entrada no el vam creure. Esclar que després d’una setmana d’entrenaments vam veure el seu gran potencial”, rememora una altra llegenda del futbol alemany, Rainer Bonhof, avui vicepresident del Borussia. “Amb els anys he sabut que al principi es van enriure de mi, però no ho van fer davant meu. Jo mai vaig tenir cap complex. Sabia que tenia talent i que era qüestió de temps que l’explotés”, afirma.

Amb el Gladbach va guanyar tres lligues, una Copa alemanya, dues Copes de la UEFA i va ser subcampió de la Copa d’Europa del 1977. Va marcar a la final davant el Liverpool (3-1). El petit gran danès és l’únic jugador de la història que ha fet gol en una final de la UEFA, de la Copa d’Europa i de la Recopa. “La clau és que quan jugava estava content i ben en forma. M’entusiasmava jugar i per això vaig fer els gols a la final”, apunta amb discreció.

Allunyat del futbol, només s’acosta a la pilota en les grans ocasions. Dimecres serà al Borussia-Park convidat pel Gladbach. “Com que ve cada dia a fer el cafè a La Loca, quan sap que no ha de venir ens ho diu perquè no ens preocupem”, diu rient la Mariana, que considera l’Allan un amic de veritat. “Em van operar al gener i ell es va oferir per portar-me amunt i avall amb el cotxe. Té un cor d’or”, afegeix.

Vejle adora l’Allan. Quan l’exfutbolista es va presentar a un concurs televisiu de ball en què participen famosos va arribar a ser finalista, encara que li costava trobar el ritme musical al plató. “El feien entrenar-se 12 hores cada dia durant tres mesos i no va aprendre a ballar. Però l’espectador el votava perquè tot Dinamarca l’estima”, explica entre rialles la Mariana.

Sense el petit Allan, ni el Gladbach ni el Barça haurien sigut tan grans. Però ell fa temps que prefereix valorar els petits plaers de la vida. Com prendre’s un cafè americà amb sucre morè. Així de senzill ho troba tot a La Loca.

recels

La qüestió de confiança de dimecres al Parlament marcarà l’inici d’unes setmanes decisives per al Govern i el procés sobiranista: dijous es votarà el futur de Carles Puigdemont, però la relació entre l’executiu i la CUP i el futur del full de ruta s’acabarà de definir en el debat de política general, just la setmana següent, i en la negociació dels pressupostos, ja en marxa i fins al novembre.

Dies clau que arriben amb plena tensió dins el Govern pels recels entre el Partit Demòcrata Català i Esquerra Republicana. La relació entre les dues formacions coalitzades en Junts pel Sí no és sempre plàcida, però els recels s’han agreujat a mesura que s’acosta la qüestió de confiança i s’ha posat sobre la taula el debat sobre el full de ruta, amb la incògnita de si s’hi inclou un referèndum. “El clima està enrarit”, apunta un alt dirigent consultat. “Pot provocar eleccions anticipades”, adverteix una altra font. La tensió no ve només marcada pel futur del procés. De fons hi ha el temor d’uns i altres pel fet que es vulgui aprofitar el moment per treure rèdits electorals en uns futurs comicis on vagin per separat. L’instrument escollit no és intranscendent en aquest debat, ja que l’anàlisi compartida és que Puigdemont podria capitalitzar els rèdits d’un referèndum i ERC parteix com a favorita als comicis.

Debat a l’executiu

La tensió ha anat creixent des de l’última reunió de l’executiu, dimarts. En la trobada els consellers van exposar les seves opinions sobre el referèndum, segons va explicar ahir La Vanguardia i va confirmar l’ARA. La lògica del debat no va seguir esquemes partidistes, sinó que hi havia partidaris del referèndum i també d’altres que en dubtaven tant del PDC com d’ERC. L’intercanvi d’arguments va ser en bon to: “No hi va haver discussions, només s’exposaven opinions”, explica un dels presents. No obstant, la filtració de detalls sobre el debat previ a la qüestió de confiança ha enrarit l’ambient entre els consellers -les deliberacions del consell executiu són, teòricament, secretes- i ha afegit tensió entre els aparells dels partits.

Puigdemont no ha explicat encara als membres del consell executiu com definirà el full de ruta dimecres. “No ho ha verbalitzat”, assegura un dels consultats, que avisa que el “soroll” entorn la qüestió de confiança pot provocar canvis d’última hora en els plans del president. “Només ell sap tots els detalls”, afegeix un altre dels coneixedors dels preparatius. “Hi haurà sorpreses”, afegeix una altra font.

El president, tal com ha declarat diverses vegades, és partidari d’un referèndum que tingui “garanties i consens”. I ara mateix dubta que es compleixin les dues condicions. Per la banda jurídica, ha rebut l’assessorament del president de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver Pi-Sunyer. Per la política, tem que la tensió (de la qual responsabilitza sectors del seu partit) allunyi el consens.

Una de les vies que preveu Puigdemont per refermar la unitat és que en unes hipotètiques terceres generals hi hagi una llista única sobiranista. De moment no ho ha situat com una exigència, però sí que ho plantejarà si s’acaben convocant els comicis. Una opció que defensa recurrentment el PDC i que provoca sempre reaccions irades d’ERC: “Seria molt partidista”, adverteix un dirigent republicà. Puigdemont considera que, de camí a un referèndum, l’independentisme ha de guanyar les eleccions i no permetre que ho faci En Comú Podem, com ha passat el 26-J i el 20-D. “No tindria sentit que l’independentisme anés per separat, és d’una lògica autonòmica”, exposa un dels partidaris d’aquesta via. Un dels més ferms defensors és l’expresident Artur Mas, que va suggerir-ho en un article publicat ahir a El Punt Avui : “Si arribem a l’escenari, no desitjat ni desitjable, d’unes terceres eleccions, el món sobiranista l’haurà de saber convertir en una oportunitat”.

Puigdemont vol aprofitar el bloqueig espanyol per demanar un cop més el referèndum pactat, un esforç que ERC considera inútil. A partir d’aquí la via que detallarà dimecres el president encara està oberta a canvis. Dimarts que ve es tornarà a reunir amb el vicepresident, Oriol Junqueras, amb qui tindrà el repte de retornar la pau a les aigües del Govern. Fins ara la bona relació de tots dos ha fet apaivagar les tensions en el passat. A pocs dies de la qüestió de confiança han tornat a sorgir.

Ambient enrarit en una tardor plena de cites clau

El debat del full de ruta

Puigdemont detallarà el camí que preveu per al procés. Creu que el referèndum és la via adequada, però no té la garantia de dur-lo a terme. L’opció encara no genera el consens de tot el Govern, com es va evidenciar en la reunió del consell executiu de dimarts.

Debat de política general

El tradicional inici del curs polític es convertirà en una reedició, en part, de la qüestió de confiança. Junts pel Sí i la CUP pactaran resolucions per garantir el full de ruta, mentre que l’oposició buscarà escletxes en la majoria parlamentària i en la coalició governamental.

Pressupostos

La negociació dels pressupostos depèn més de la resolució del full de ruta que de la lògica econòmica. La previsió és que la tramitació s’avanci al novembre. Finalment no hi haurà un compromís per lligar la seva aprovació a la qüestió de confiança, com pretenia a l’inici el PDC.

Investidura o eleccions

L’escenari espanyol tensiona els socis. En ple bloqueig, la suggerència de Francesc Homs d’un vot gratuït a Pedro Sánchez (després matisada) va generar recels a ERC. Si hi ha comicis, el debat de la llista única farà ressorgir velles disputes.

lobis

Intrínsecs al poder, els lobistes neixen gairebé alhora que els estats moderns s’armen amb lleis i normes. L’origen del mot se situa a principis del segle XIX, en els vestíbuls -en anglès, lobbies - del Parlament britànic, on pul·lulaven els empresaris amb ganes d’interactuar amb els legisladors. L’estratègia actual és bàsicament la mateixa i consisteix en la proximitat entre els uns i els altres però, lògicament, s’ha sofisticat i professionalitzat tant que els governs nacionals o supranacionals -com la Unió Europea- s’han vist obligats a regular-ne l’activitat en nom de la transparència, un mot al qual s’apel·la com si fos la vacuna màgica contra la corrupció i el desencant popular.

Els lobis tenen diverses maneres d’actuar. Hi ha la directa, quan els mateixos sectors s’agrupen i fan pressió, com ara els col·lectius de defensa dels drets dels homosexuals o l’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units, per esmentar dos casos fàcils de reconèixer. I també hi ha la indirecta, la de professionals contractats per fer d’intermediaris. A més d’influir, els experts valoren que tot i que siguin part interessada aporten informació útil per a uns polítics no sempre experts en la qüestió que tracten. El problema és quan només hi ha un sector amb capacitat d’arribar al poder i la resta queden silenciats.

• 

Un sector controvertit

L’activitat dels lobis o grups de pressió sovint carrega amb l’etiqueta d’interessos foscos, particulars i, en general, contraris a la comunitat per afavorir només alguns sectors econòmics, socials o polítics poderosos. Grups que formen càrtels per consensuar preus, aerolínies o telefòniques que aconsegueixen normatives que els són favorables gairebé sempre. No sempre són interessos comercials els que s’amaguen al seu darrere, també n’hi pot haver de particulars de cada país.

“Els lobis formen part del joc democràtic”, defensa Jordi Xifra, del màster de comunicació social de la UPF i expert en aquests grups d’influència. Sobre el paper i en teoria, els assessors -continua aquest acadèmic- representen “la participació ciutadana” a l’hora d’elaborar lleis, de modificar-ne el contingut o, simplement, de frenar iniciatives contràries. Segons Xifra, a través d’una “estratègia comunicativa planificada”, aquests “relacions públiques” intenten influir i convèncer el poder públic de totes les administracions, també en l’àmbit local.

La feina del lobista sovint comença molt abans que l’esborrany d’una llei estigui sobre la taula. A vegades, es tracta de “posar el tema d’interès a l’agenda pública” perquè se’n parli i anar creant una opinió favorable o, almenys, amb matisos, explica Jorge Fernández-Rúa, director associat de Cariotipo MH5. Des de fa dues dècades, aquesta agència de lobisme d’abast espanyol representa clients de sectors regulats, les empreses que inverteixen més diners per poder influir en els polítics. Són les firmes que han aconseguit fitxar a cop de talonari expresidents de govern, exministres o exfuncionaris d’alt rang a canvi dels seus contactes i del seu coneixement de la maquinària del poder. Aquest és el seu valor, però ¿són ètiques aquestes portes giratòries? Xifra afirma que és perfectament “ètic i legal” si es compleixen els terminis que marquen les lleis sobre incompatibilitats de càrrecs. Per contra, les “decisions injustes” per “amiguisme” o altres causes crematístiques i poc clares són la “perversió” del sistema, assegura el professor.

Per a Jorge Fernández-Rúa, optar per un nom ben connectat no sempre és un passaport assegurat cap a l’èxit, ni tampoc “invertir molts diners, tot i que ajuda”, per poder fer una campanya llarga i incisiva. A vegades, admet aquest directiu, David s’imposa a Goliat “perquè l’opinió pública està en contra” de la iniciativa o “per desconeixement dels reguladors”.

Rosa Nonell, professora de política econòmica i estructura econòmica mundial de la UB, comparteix la idea que no sempre guanyen els forts i assenyala que triomfen “els ben organitzats i els que troben els canals de comunicació”. Autora de Los grupos de interés en España (Tecnos), posa el cas d’Uber, que en alguns llocs ha guanyat la partida als gremis dels taxistes perquè “no han sabut anar plegats”.

• 

Ni bons ni dolents

Com la majoria d’ONGs grans, Intermón-Oxfam disposa d’una oficina encarregada de fer de lobi que dirigeix Lara Contreras, oficialment responsable d’incidències i continguts de l’entitat sense ànim de lucre. ONG i lobi semblen conceptes contraris, tot i que Contreras fuig “de lobis dolents i bons” i, en aquest sentit, insisteix en la “transparència”, en la importància que es determini “l’obligació de fer públic amb qui es reuneixen els polítics” com a part de la lluita contra la corrupció.

El paradigma de transparència són els Estats Units, amb registres públics de noms, trobades i, fins i tot, inversió en campanyes de pressió i influència. A la Unió Europea també n’hi ha un, però ONGs com Transparència Internacional suspenen els mecanismes de lobi ètic a tots els països de la UE, tret d’Eslovènia, Lituània i a la Comissió Europea, on aproven pels pèls. Catalunya, a diferència d’Espanya, disposa d’un registre públic d’inscripció voluntària des del 2015. Rosa Nonell reconeix que hi ha els “canals oficials i d’altres de més ocults” per exercir aquesta pressió i parla de la importància de “la petjada legislativa” per seguir “qui ha participat en les consultes d’un esborrany”, o ja al Parlament, per “saber qui ha accedit als grups parlamentaris i ha pogut explicar els seus punts de vista”.

• 

Lobisme 2.0

Però en temps tan convulsos fins i tot el sector del lobi s’ha trasbalsat. Contreras, d’Intermón-Oxfam, afirma que fa només “quatre anys, es feia pressió de manera confidencial” mentre que des de fa dos anys l’ONG aposta per la interactivitat i convertir la ciutadania en un actor de “lobi directe” cap a la classe política. És evident, admet la responsable, que “una família a l’atur i amb tres fills té infinitament menys capacitat d’influir que un directiu de l’Íbex-35” però les xarxes socials han posat a l’abast d’entitats sense els grans capitals de les corporacions un aparador ràpid, barat i immediat per als seus missatges.

Amb aquestes campanyes 2.0 les entitats obliguen la classe governant o política a “comprometre’s o no públicament” amb una causa, diu Contreras, que il·lustra aquesta manera de fer amb el canvi de posició del govern espanyol, que en tan sols 24 hores va passar de negar-se a acollir un sol refugiat a acceptar el compromís d’allotjar-ne 16.000. La mobilització i la pressió popular expliquen el gir copernicà, a parer de Contreras, que assegura que, tot i que és cert que s’està lluny del compromís, “el cost de no complir-lo és més alt que mai”.

l'horro

“Aquell que pensa només pot llevar-se amb nàusees”

Thomas Bernard

3.770 refugiats morts a la Mediterrània el 2015; 2.977 ofegats fins al juliol del 2016; xifra rècord, arreu del món, dels qui fugen de la misèria de la guerra i de la guerra de la misèria. 65 milions desplaçats en l’enlloc del no-món, del no-temps i del no-res. Filferrada i fam, enmig del cinisme criminal de la política internacional i la deixadesa vergonyosa d’una UE en fallida, podem repetir les xifres reiteradament, tantes vegades com calgui, com a mantra i fins a buidar-les de tot sentit. Però de les 4.500 persones que ens vam comprometre a acollir -com a país que d’exili, guerra, fosses comunes i camps de concentració en sap alguna cosa-, quantes han arribat? La pregunta gairebé ressona al buit, en un estat espanyol -racista porter de discoteca de la frontera sud- que ni pensa fer ni deixa fer i on l’alternativa crida que caldrà acollir-los sense demanar cap permís.

6.747 vides ofegades, quan no hi ha res més mediocre, mesquí i pervers que el sofriment evitable. Podent fer, no fan: aquest és el crim institucional. Però de retruc i de front, aquella mediocritat oficial també ens interpel·la a tots i cadascun de nosaltres. Podent fer, què fem? Què més podem fer? Fa més de set dècades, al segon pròleg del llibre Johnny va agafar el fusell, el ja llunyà 1959, Dalton Trumbo -perseguit pel maccarthisme, autor de la digna ràbia d’Espartac - escrivia: “Els números ens han deshumanitzat. A l’hora d’esmorzar llegim que han mort 40.000 nord-americans al Vietnam. En lloc de vomitar, agafem una torrada. En el frenesí de la primera hora ens submergim en carrers plens de gom a gom, però no per cridar «assassins», sinó per engrapar la ració que ens pertoca abans que algú ens la prengui”.

De les 4.500 persones que ens vam comprometre a acollir, quantes han arribat?

I en la inhumanitat del moment, a quantes coses ens (des)acostumen cada dia? Amb quants horrors quotidians convivim en falsa normalitat? Quants cops al dia mirem cap a una altra banda? Com ens insensibilitzem? On emmudim? On neix la inèrcia de la indiferència? Quina dosi intravenosa ens xutem cada matí per acceptar el simulacre i creure en el glamur d’una realitat virtual global -el divorci de Brad Pitt i Angelina Jolie, posem per cas- que esmicola, bandeja i nega la realitat real? Obediència i submissió, primacia i tirania del principi d’irrealitat, transmutem el que és terrible. I el nihilisme -tant se val la variant, el tot s’hi val o el no creure en res ni en ningú- creix, i multiplica la deshumanització.

Sis mil set-cents quaranta-set. Número fred, estadística glaçant o dada gebradora, a Johnny va agafar el fusell -Angle Editorial n’acaba de publicar l’edició catalana- Trumbo disparava a la consciència, contra l’horror de la guerra i des del compromís antibel·licista: “Una equació: 40.000 joves morts, 1.840.000 anys de vida que mai seran viscuts, 100.000 nens que no naixeran. [...] Xisclem de nits quan aquests nombres se’ns apareixen als somnis? No. No se’ns apareixen als somnis perquè no hi pensem; no hi pensem perquè no ens importa. Estem més pendents de la llei i l’ordre, més pendents que els carrers del nostre país siguin segurs mentre convertim els carrers del Vietnam en clavegueres plenes de sang, que reomplim cada any tot obligant els nostres fills a escollir entre la cel·la d’una presó aquí o un taüt allà”.

Com ens insensibilitzem? On emmudim? On neix la inèrcia de la indiferència?

Bucle i déjà-vu, ronda i rotonda de mort de qui no aprèn mai res, l’ocupació miserable de l’Iraq va reproduir aquella lògica: la brutal asimetria de les víctimes, la desigualtat davant el sofriment aliè, la covardia col·lectiva davant els responsables materials que encara avui es passegen pels palaus, s’asseuen als grans consells d’administració i pontifiquen sobre la pau mundial mentre rebenten països sencers. A redós insensible de la trivialització del dolor i la banalització de l’horror, com si les coses ja només passessin a la pantalla, al plasma o al més enllà, però mai aquí. L’horror reiterat ja és -en la societat de l’espectacle, de l’esdeveniment i del màrqueting- un simple espot, un gag fatal, un anunci dissenyat. Allò que passa ja no passa i avui tot s’oblida en la rotonda del simulacre digital. Demà, però, algú dirà, i amb raó, que ens ho miràvem artificialment des del plasma i el mòbil. ¿La inèrcia de l’horror, l’horror de la inèrcia com a avís d’esfondrament, de declivi col·lectiu, de col·lapse ètic?

Avui, ara i aquí -setembre del 2016- o desobeïm l’horror o l’horror se’ns cruspirà. Perquè retrunyen les mateixes preguntes -els mateixos silencis densos, els mateixos buits insondables- que en la requisitòria de Trumbo del 1959. Perquè a tocar de la platja, a la nostra mateixa mar, 6.747 refugiats han mort a la Mediterrània des del gener del 2015. I encara, en lloc de vomitar, agafem una torrada. I amb ella suspesa en l’aire, fràgil dilema irresolt, rumies si fer-ho és un acte de mínima resistència vital o de banal indiferència criminal. Per acabar esmorzant el dubte, ennuegant-te amb la por i espantant-te amb el monstre que tots portem a dins.

som Homs?

Dilluns passat l’exconseller Francesc Homs va anar a declarar davant el jutge. Aquest columnista estava de viatge i no va poder personar-s’hi per donar suport a un fet insòlit. I no només perquè un governant -s’acusa el senyor Homs d’actes ocorreguts quan ell era conseller- anés a declarar sotmès a l’imperi d’una llei arbitrària, feta a mida d’aquell a qui es pretén perjudicar. Més aviat la meva admiració ve provocada pel fet, inusual, de topar amb un polític coratjós. Aniré més lluny: d’identificar, entre la multitud, aquesta rara avis que significa un català sense por.

En una ocasió, per coincidència més que per voluntat, em vaig trobar acompanyant una sèrie de saludats en un acte reivindicatiu contra la Constitució espanyola en una coneguda capital de comarca. Es tractava de gent de patriotisme inflamat. “Ja n’hi ha prou, d’ofenses!”, “Que es fotin la Constitució per allà on no sona!”... La típica esbravada verbal tan nostrada. Arribats a la concentració, van assetjar-los els dubtes. “¿Vols dir que no ens fitxaran i després ens vindran a buscar les pessigolles?” “Saps què et dic, que no ho veig clar!” Es tractava de cremar una reproducció de la Constitució. ¿Volen creure que jo, que no pretenia formar part de l’acte ni de bon tros -no m’agrada cremar res, cap símbol-, em vaig veure obligat a pujar a l’escenari acompanyat, només, de quatre gats de tota la comitiva que pretenia muntar aquell xivarri? Ho vaig fer mogut per la indignació en veure la covardia, la falta absoluta de resolució i coratge, d’aquella colla de tocatimbals.

Seny és el que tenen, per exemple, els suïssos. Nosaltres som de naturalesa covardota

Espanya sempre ha jugat la carta d’estimular l’orgull català apel·lant al “seny” - seni per als illetrats-. Sempre he trobat poca-solta que s’enllacin els mots “seny i rauxa”. D’entrada perquè anomenem “rauxa” el primitiu fet de tirar el carro pel pedregar. D’actuar, en determinades ocasions, de manera descordada. Però també perquè el “seny” al qual fa referència la desgraciada frase no és res més que por. Seny és el que tenen, per exemple, els suïssos. Nosaltres som de naturalesa covardota. D’una facilitat d’acoquinament llegendària. Com bé havia educadament insinuat el senyor Carbonell, recentment traspassat, massa sovint la prudència ens ha fet traïdors. Tenim, doncs, que “seny i rauxa” no identifiquen pas dues maneres de ser d’un mateix esperit català. Més aviat segreguen dos tipus de catalans: els desbocats i els cagats. Tots ells d’escassa utilitat a cap causa.

Aquesta ha estat la tònica catalana dels darrers tres-cents anys. Gairebé la meitat de catalans, embravits encegats. Gairebé l’altra meitat, porucs interessats. Però vet aquí que un grup de governants van detectar que la societat catalana havia anat canviant. Que hi havia una realitat social que no estava ni per una cosa ni per l’altra. Que no pretén cremar-ho tot, ni tampoc callar. Una societat que indubtablement ha evolucionat cap a formes desacomplexades que no només tenen lloc a Catalunya sinó que han esdevingut internacionals. I resulta que aquests governants -als quals molts acusen d’haver actuat de manera acomodatícia en el passat- van dur a terme un acte poc habitual a les democràcies meridionals: deixar de banda les seves individuals -individualistes?; interessades?- maneres d’actuar en política i erigir-se en estendards d’una nova manera d’entendre el país que, ves per on, pot arribar a ser majoritària.

Que un independentista s’ompli la boca sobre el que han de fer els que manen sense assumir cap risc forma part d'una manera de ser que les noves generacions volen enviar al capdavall de la història

No voler entendre el coratge que s’amaga rere els actes que els senyors Mas i Homs i les senyores Ortega i Rigau van dur a terme és, ja em perdonaran, fruit del sectarisme, quan no de la mesquinesa. Perquè jo llanço la pregunta: quants de vostès posarien en risc el seu benestar personal, la seva tranquil·litat laboral, els seus -petits o grans- privilegis, les seves relacions quotidianes... tot plegat, per donar satisfacció no pas a les seves dèries íntimes sinó als desitjos d’altres, en compliment d’unes obligacions?

Que un independentista s’ompli la boca sobre el que han de fer els que manen sense personalment assumir cap risc forma part d’aquella manera de ser que precisament les noves formes, les noves generacions, volen enviar al capdavall de la història. No es tracta de simpatitzar políticament sinó de saber reconèixer que, un dia, un grup de gent que governava, trencant la tradició més acomodatícia, més secularment poruga, més nostrada, va decidir posar-se al capdavant d’allò que creien que havien de defensar. Amb encerts i equivocacions, segur. Però amb coratge. Per això aquest columnista els resta, i restarà, sempre admirat. Perquè la resposta a la pregunta de si tots som Homs -si tots som prou valents- encara s’ha de respondre. Donem al temps allò que és seu.

rondinaires

UI SÍ, UN DIA SENSE COTXES. Quina barra. I de què serveix un sol dia? Encara si fos més, però un dia, va home va. Com és que tallen tants carrers en un dia laborable? Què s’han cregut? Això com a molt el cap de setmana... I els transportistes, què? I les ambulàncies? I si algú té problemes de mobilitat? Ho fan per figurar, no hi ha voluntat real de canvi, se’ls veu d’una hora lluny. És com la superilla, un fracàs absolut, jo ja ho deia abans que l’estrenessin. A més, que arreglin això del top manta primer. I la brutícia. I el soroll. I els turistes borratxos. I per què no es fiquen amb els de les bicis, eh, que aquests sí que són perillosos? Ah, no, aquests no. I per què abans no s’asseguren que al metro no hi hagi tants embussos? I per què no acaben la L9? I els retards de la Renfe, què? No, no, si ara tota la culpa serà dels cotxes.

Què s'han cregut? I de què serveix un sol dia? Això s’ha d’arreglar bé! Que com? I jo què sé! Va, deixa’m...

És que hi ha una campanya persecutòria contra els conductors. Van en contra del progrés. No prioritzen el que és important. No ho veuen que la majoria sense agafar el cotxe no arribaríem enlloc? Sí, ja ho sabem que n’hi ha massa, i que l’agafem per qualsevol cosa, però és que les coses són com són. Siguem realistes. Sí, esclar que Barcelona és una ciutat amb excés de contaminació malatissa. I d’embussos. Sí, ja sé que en altres ciutats posen límits. Sí, ja ho sé que no s’aguanta per enlloc, això de la gent aparcant en doble fila per deixar els nens a l’escola, la quantitat de benzina cremada, tots aquests fums. Sí, és obvi que no té sentit col·lapsar les entrades i sortides de la ciutat, que la gent es passi hores aturada. Però això s’ha d’arreglar bé, amb mesures reals, sense molestar ningú, sense anar en contra de ningú, i no així. Que com? I jo què sé! Va, deixa’m, que abans que el semàfor es posi verd he de fer un altre tuit contra el Dia Sense Cotxes.

temporers

Les indemnitzacions per acomiadament dels contractes temporals són discriminatòries. L’última sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha provocat un terratrèmol del qual tot just es comencen a saber les conseqüències. El tribunal considera que les indemnitzacions entre treballadors temporals i indefinits han de ser idèntiques. Tenint en compte que cada cop se signen més contractes temporals a Espanya (la totalitat de l’ocupació que es va crear a Catalunya al segon trimestre va ser temporal) la sentència provoca una sotragada que marcarà un abans i un després.

EPA del segon trimestre: tota la nova ocupació és temporal

La decisió rebat un dels punts centrals de la legislació espanyola i pot desincentivar les empreses de fer-lo servir davant d’un contracte indefinit, segons els experts consultats. “La sentència qüestiona la continuïtat del contracte temporal i n'elimina la principal raó d’existència”, sosté Marc Carrera, soci director del bufet Sagardoy a Catalunya. “Ja s’havien eliminat bonificacions i el seu atractiu es mantenia sobretot perquè resultava més barat a l’hora d’indemnitzar”, afegeix.

El tribunal europeu considera discriminatòria la situació actual, per la qual un treballador eventual rep entre 8 i 12 dies per any treballat quan s’extingeix el seu contracte laboral, mentre que un fix té dret a 20 dies per any treballat en cas d’acomiadament per causa objectiva.

L’impacte de la sentència pot ser “brutal”, segons Àlex Santacana, soci de Roca Junyent

Els primers i més beneficiats seran els interins –de fet, la sentència neix de la denúncia d’una interina del ministeri de Defensa–, que fins ara no tenien dret a cap indemnització quan se’ls acaba el contracte. Els interins “són empleats que cobreixen les baixes maternals, les incapacitats temporals o les vacances de treballadors en plantilla”, explica Àlex Santacana, soci de Roca Junyent i expert laboralista. Tot i això, sovint hi ha casos d’interins que passen anys a la mateixa empresa o administració, de substitució en substitució. Santacana sosté que l’impacte de la sentència pot ser “brutal” perquè el tribunal reconeix no només que tenen dret a indemnització com la resta de temporals, sinó que explícitament els equipara amb un treballador indefinit (al qual sovint estan suplint) amb els mateixos drets.

Equiparar el cost d’acomiadament és un canvi prou potent, segons Santacana perquè a partir d’ara el contracte temporal es tendeixi a utilitzar menys que el fix. També pot ser un fre a l’ús fraudulent que algunes empreses en fan: “Està clar que ara hi ha un ús abusiu del contracte; s’estan signant molts contractes eventuals i d’obra i servei”, sosté Santacana.

La decisió europea fa una nova interpretació de la igualtat dels treballadors. "Dicta que la indemnització ha de ser la mateixa entre fixos i eventuals, i que la diferència ja la marcarà l’antiguitat del treballador", explica Marc Carrera. Els jutges espanyols, afegeix, no tindran gaire marge per ignorar aquesta sentència, que no els vincula directament, però que sí que els marca el camí perquè el dret europeu està per sobre del nacional.

Cap al contracte únic?

Les diferències entre la protecció dels empleats indefinits i els temporals a Espanya –l’anomenada 'dualitat' del mercat laboral– és una crítica recurrent de la UE quan s’analitza el mercat laboral espanyol. Per això, la sentència reobre el debat sobre les futures reformes que cal introduir, i la possibilitat de crear un contracte únic. Marc Carrera, de Sagardoy, veu amb bons ulls aquesta via, sempre que es tractés d’un contracte amb acomiadament progressiu, és a dir, que partís d’una indemnització més baixa i que anés creixent fins als 20 dies per any d’acord amb l’antiguitat del treballador.

Sigui com sigui, la sentència obligarà a introduir canvis tard o d’hora a l’Estatut dels Treballadors, reconeix Santacana, de Roca i Junyent. El proper govern que es conformi a Espanya es veurà forçat a fer nous canvis en l’àmbit laboral.

L’executiu espanyol en funcions va fer ahir valoracions tèbies de la sentència, i assegura que no contradiu la reforma laboral del 2012 i que n’està analitzant el contingut amb calma.

Els sindicats, històrics defensors d’aquesta equiparació, van celebrar ahir la decisió judicial europea. “Trenca amb una discriminació flagarant”, va afirmar ahir Dolors Llobet, portaveu de CCOO de Catalunya. El sindicat va avisar que promourà a tot l’Estat una campanya per tal d’informar dels seus drets els treballadors temporals i que puguin recórrer, si cal, als tribunals.

Tots els treballadors temporals acomiadats fa menys d'un any poden reclamar al jutge que els paguin més indemnització

L’augment dels litigis està garantit els propers mesos, segons els advocats. Tots els eventuals acomiadats fa menys d’un any poden optar per dur el cas davant d’un jutge i millorar la indemnització que van rebre, va insistir ahir també UGT. De fet, els sindicats van instar que els afectats reclamin una indemnització de 33 dies –la que correspon a un acomiadament improcedent– si és que estaven ocupant un lloc de treball equiparable al d’un treballador fix de la mateixa empresa.

Insatisfacció a les patronals

Les patronals van rebre amb més disgust la decisió judicial. La CEOE va afirmar que hi havia “errors” en la interpretació tècnica del tribunal, i va defensar que el règim de contractació temporal a Espanya ja té “una protecció superior” a la d’altres països de la UE per desincentivar-ne l’abús.

La patronal Pimec va alertar que aquest “canvi de les regles del joc” té un risc important perquè encarirà els costos laborals i posarà en risc la competitivitat de moltes empreses. El responsable dels serveis jurídics, Vicenç González, va instar a buscar mesures alternatives per neutralitzar aquest augment de costos, per exemple, va dir, per la via d’abaratir les cotitzacions.

LES CLAUS

A qui afecta la sentència del tribunal europeu?

La decisió afecta directament els treballadors interins, que, segons la legislació espanyola, no tenen dret a indemnització quan finalitzen els contractes. El tribunal els equipara en drets a un treballador fix –argumentant que fan la mateixa feina– i estableix que han de percebre almenys 20 dies per any treballat d’indemnització, com passa amb els indefinits. La sentència també obre la porta a la possibilitat que tots els temporals gaudeixin del mateix tracte igualitari, perquè creu que és discriminatori que ara rebin entre 8 i 12 dies per any treballat.

La sentència té un efecte immediat sobre el mercat laboral?

Caldrà veure quina interpretació en fan els jutges espanyols, però els experts afirmen que tenen poc marge per ignorar-la. “La UE ja ha advertit el govern espanyol que seria responsable subsidiari si els jutges no fan cas de les sentències que arriben del tribunal”, sosté Marc Carrera, del bufet d’advocats Sagardoy.

És això un primer pas cap al contracte únic?

La simplificació dels tipus de contractes per reduir-ne la varietat és una proposta sobre la taula dels juristes des de fa temps, i això ho pot atiar. Patronals com la CEOE, però, defensen la necessitat de mantenir el contracte temporal tal com és avui perquè l’estacionalitat d’algunes feines no permet que desaparegui. Els sindicats tampoc el volen.

Ajudarà a combatre el l’abús de la contractació temporal a Espanya?

Els advocats opinen que pot desincentivar l’ús fraudulent que fan algunes empreses a l’hora de contractar treballadors temporals per cobrir vacants de feina estable. Tot i això, Pimec augura que no hi haurà un descens significatiu dels contractes temporals –ni, per tant, un repunt dels fixos– perquè els qui fan abús “són una minoria”. “Malgrat el que es diu sovint, un contracte temporal es fa quan hi ha la certesa que la relació laboral tindrà una durada determinada”, afegeix.

llach politic

Lluís Llach mira la platea gairebé plena del Teatre Romea. Somriu quan reconeix entre el públic la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Riu quan el conseller de Salut, Toni Comín, entra al teatre a misses dites. “El conec fa molts anys, i sempre arriba tard”, diu Llach, convocat per la Fundació Romea per a les Arts Escèniques per inaugurar la temporada amb la conferència La política de la música i la música de la política.

De tant en tant mira a un full, “el guió”, diu ell, però sobretot xerra amb la seguretat que dóna parlar a partir de l’experiència pròpia. Així arriba a “petites i lleugeres conclusions” que anticipa amb frases contundents: “Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema”. Perquè quedi més clar, diu: “Jo era tan polític com el Julio Iglesias”. I encara afegirà que “no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política”, i que “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”. Ras i curt, tot és política i la música, d’altra banda meravellosa, sovint és “al servei del sistema de valors que vol imposar l’oligarquia”.

“Tot és política”

A l’inici de l’acte l’actor Carles Canut va descriure Llach com una persona que reuneix tres coses, “la política, el pensament i l’art, que a vegades sembla que es donin bufetades”. I és cert, perquè a més de músic Llach també és polític institucional, com a parlamentari, però les seves paraules no fan cap mena de distinció: “Parteixo de la base que tot és política”.

Tanmateix, Llach no ho tenia tan clar quan era aquell adolescent que va arribar a Barcelona per estudiar a l’Escola d’Enginyers primer i a la Facultat de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials després. Ni quan va passar la prova per entrar als Setze Jutges. Hi va anar “sense voluntat de militància”, diu en els primers minuts d’una xerrada que segueix un fil autobiogràfic. “Sóc fill de família burgesa i carlina per part de pare, i molt de dretes per part de mare”, recorda per situar d’on ve. Llach no s’està d’explicar alguna batalleta, com ho faria un monologuista acostumat a gestionar les dinàmiques narratives del relat, però cada anècdota persegueix un propòsit molt clar. Per exemple, quan regira els capítols de la censura franquista, ho fa per deixar constància del poder polititzador de la repressió. “Quan anava amb els Setze Jutges a cantar pels pobles, al final del teatre sempre hi havia la Guàrdia Civil. Aquella va ser la constatació que cançó i política anaven juntes”, diu, abans de recordar que amb el temps els cantautors van aprendre a fer servir tota una retòrica metafòrica per burlar “el llapis vermell” dels censors a les ordres del ministre Fraga Iribarne. Mira enrere, però amb intenció, com quan rememora aquell recital a Madrid en què entre el públic que cridava “ETA sí, ianquis no” hi havia “futurs ministres socialistes”.

El fil autobiogràfic arriba a la democràcia, quan Llach s’adona del poder de la indústria discogràfica i que aquell sistema que abans els deia que eren polítics a cop de repressió aleshores va voler despolititzar-los també a través de la música. “La cançó moderna és una eina d’alienació massiva utilitzada a consciència pels gran poders”, sentencia. És un pensament que al final de la xerrada, i ja fora de guió, lliga amb el present immediat quan assegura que en els pròxims mesos “la màxima ambició del món unionista és desmobilitzar l’independentisme”. “Saben que mentre no passi això som imparables”, diu abans d’excusar-se: “Això ja sembla un recital”.

qualitat i innvacio

L’inici del curs escolar ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre el model educatiu. Ho ha fet en aspectes ben diversos, com ara el calendari, l’avaluació, la metodologia, la priorització lingüística o l’equilibri entre ensenyament públic, concertat i privat.

Tan recurrent com el cicle de les estacions és la reflexió periòdica sobre si les vacances escolars d’estiu són excessivament llargues. Sorgeixen, en aquest punt, arguments contraposats. D’una banda, es denuncia l’afectació que provoca la discontinuïtat prolongada en el domini que els alumnes tenen d’algunes matèries. De l’altra, s’addueix que amb les temperatures habituals al nostre país durant l’estiu es fa difícil mantenir amb un rendiment adequat el nivell d’activitat habitual a les aules. Alhora és cert que existeix una oferta prou interessant i diversa d’educació en el lleure durant les vacances que contribueix a fer d’aquest període un temps fructífer en què l’aprenentatge, combinat amb propostes lúdiques, pot avançar i consolidar-se. Jugar no és incompatible amb l’aprenentatge.

Si hem de fer cas dels calendaris escolars d’altres països, no sembla impracticable un lleu ajustament de les vacances d’estiu, que podria compensar-se ampliant els dies no lectius en un altre moment del curs. Però una decisió d’aquesta naturalesa no s’hauria de prendre obviant les conseqüències per a la conciliació d’horaris en el si de les famílies i requeriria mesures que poguessin aportar solucions practicables en forma d’activitats de lleure per als dies addicionals sense classe.

L’establiment, derivat de la Lomqe, de revàlides estandarditzades al final de l’ESO i del batxillerat, ha provocat una polèmica per la voluntat homogeneïtzadora que les inspira i perquè desatén els principis que orienten els nous enfocaments pedagògics, en els quals es prioritza l’adquisició i l’avaluació de competències. La pressió de les comparatives amb els resultats assolits en altres països pot haver afavorit una resposta legal que respira una injustificada desconfiança cap als nostres ensenyants i que pot agreujar, per la seva vocació generalitzadora i despersonalitzada, el fracàs escolar. D’altra banda, les proves de selectivitat, on conflueixen l’àmbit escolar i l’universitari, amb les actualitzacions que la indispensable revisió autocrítica convidi a introduir-hi, han demostrat ser una eina eficaç. Tot plegat fa l’efecte d’una mena de nostàlgia d’èpoques superades des de ja fa temps que no semblen pas adir-se gaire amb els corrents contemporanis que propugna la Unesco.

Avui les formes d’ensenyar es transformen perquè s’hi apliquen perspectives més transversals, perquè els alumnes hi assumeixen un paper més actiu, més participatiu i dinàmic, tant en l’aprenentatge com en l’avaluació, i s’hi afavoreixen les interaccions entre matèries diverses i els respectius professors, i entre alumnes de cursos diferents. Podríem referir-nos-hi com una certa descompartimentació, com un intent de fer les estructures menys rígides amb el propòsit de millorar els resultats. Però alhora és essencial no reduir ensenyar a ensinistrar, és a dir, a aconseguir unes determinades habilitats. Ensenyar vol dir educar.

En un món globalitzat, cal que l’ensenyament presti atenció a l’aprenentatge de llengües per garantir que els nostres alumnes estiguin en condicions, quan sigui el moment, d’intervenir activament en aquest escenari en què la tecnologia i els mitjans de transport moderns escurcen les distàncies i aproximen els pobles. A Catalunya hi ha una llarga tradició de considerar el domini de llengües com un component clau de l’educació. El model reeixit d’immersió lingüística s’ha demostrat una eina útil per assegurar un bon coneixement del català i del castellà del tot compatible amb un aprenentatge sòlid de l’anglès i fins i tot d’una quarta llengua. No cal, doncs, qüestionar aquesta fórmula, sinó reforçar-la per assolir encara més bons resultats.

A Catalunya la societat civil, al costat de les institucions públiques, ha sigut fonamental en la configuració d’una tasca educativa que ha estat sovint capdavantera i connectada als corrents renovadors internacionals. A hores d’ara, en el nostre model hi conviuen constructivament i en diàleg fecund l’oferta pública, la concertada i la privada com la millor garantia d’un model pedagògic avançat. I la naturalesa democratitzadora i integradora de l’escola garanteix una base de formació comuna que hauria de facilitar el desplegament de les potencialitats dels alumnes, amb independència del seu origen social, cultural o geogràfic, perquè l’escola ha de ser inclusiva.

Vivim temps d’incerteses i d’esperances, de grans oportunitats per a un país que creu en ell mateix i que aposta per la formació com la millor inversió de futur. Ens sentim il·lusionats i compromesos.

L’escola ha de donar resposta als reptes estimulants del present sense caure en precipitacions ni improvisacions, perquè disposa de fonaments ferms, però alhora sense caure en el parany de la rutina o la resignació. Se sent interpel·lada per una contemporaneïtat exigent, de circumstàncies canviants. Hi respon des de la qualitat i la innovació, amb una pedagogia participativa, integral i personalitzada, amb un arrelament clar al país, basant-se en els valors de l’humanisme i oberta a una societat en evolució constant.

El futur comença a l’escola i cal apostar-hi amb convicció.

guardioleja

M’agrada que Luis Enrique, salvant les distàncies, guardiolegi. El tècnic del Barça ha de ser més que un simple gestor de grup, ha d’intervenir puntualment amb decisions tàctiques, buscant alternatives i solucions. Per descomptat, s’ha de ser fidel a la idea que t’ha portat a l’èxit durant l’última dècada, respectant l’essència d’aquest club, però sempre intentant innovar.

El futbol no és una ciència, ni un laboratori d’idees, però una dosi experimental i científica sempre suma. Luis Enrique va sorprendre a Butarque amb un 3-4-1-2 quan l’equip tenia la pilota, que es convertia en defensa de quatre quan tocava replegar-se. A l’equip li va costar assimilar el dibuix, en part perquè el Barça es va veure sorprès per la pressió altíssima del Leganés, que va obligar a saltar-se massa sovint Rakitic i Iniesta buscant directament la passada al trident. Però aquests partits, tot i la lloable actitud dels homes de Garitano, han de servir per fer aquestes proves. I no ho penso després de l’1 a 5 final, sinó des dels primers minuts, quan el Barça navegava sense rumb sobre la gespa. Les proves, ara. I amb més mèrit, ja que l’equip venia sense coixí, després de la derrota contra l’Alabès. Luis Enrique va ser valent, malgrat que el joc no va ser brillant.

Ara bé, el gran dubte que va deixar l’innovador dibuix, més enllà del descontrol dels primers minuts, va ser si era un sistema adequat per als futbolistes que van jugar. Ho va patir Arda, pivot i carriler, i, sobretot, Mascherano, exposat al perill. Quan el Barça defensava, l’argentí pràcticament es convertia en un lateral dret, molt lluny de la seva zona de confort. Si enguany ja està patint com a central, la seva posició habitual, posar-lo a la banda encara el retrata més, com va demostrar Machís. La idea hi és, ara falta que els jugadors que l’han d’entendre l’entenguin.

hibernar

Si guanyeu desenes de quilos i us passeu mesos al llit estressats, és probable que contragueu un reguitzell de malalties, des de diabetis fins a insuficiència cardíaca, passant per pèrdua de massa muscular, osteoporosi i escares. Excepte que resulti que sou óssos, esclar. Fa anys que els científics s’interroguen sobre les alteracions evolutives que han permès als óssos i a altres animals que hibernen estar-se quiets tot l’hivern i, malgrat privar-se de menjar i beure, arribar amb la salut intacta a la primavera. Els investigadors creuen que, si arriben a entendre millor com ho aconsegueixen, podran aplicar els coneixements obtinguts als humans i, per exemple, desenvolupar fàrmacs o tractaments per a malalties relacionades amb les alteracions motores, o que permetin als astronautes sobreviure a viatges espacials prolongats en un estat semblant a la hibernació.

Recentment, en una sessió dedicada a la hibernació i a la salut humana en el 24è Congrés Internacional de Recerca i Gestió dels Óssos celebrat a Anchorage, Alaska, diversos científics van presentar prop d’una quinzena d’estudis sobre el sistema cardiovascular, la química muscular, la funció renal, l’emmagatzematge de lípids i el metabolisme dels óssos. “Crec que en aquests moments s’estan fent moltes coses”, diu Peter Godsk Jorgensen, cardiòleg de l’Hospital Gentofte de Copenhaguen. En la seva ponència, va presentar estudis sobre la funció cardíaca dels óssos durant la hibernació i durant l’activitat estival. Van emprar ecografies i ecocardiografies per analitzar la deformació miocàrdica (es coneix com aspeckle tracking, un mètode que permet quantificar el moviment del múscul cardíac). Als seus estudis, que confirmen les conclusions d’altres investigadors, Godsk Jorgensen i el seu equip van observar que la freqüència cardíaca s’alenteix dràsticament durant la hibernació, passant d’unes 75 pulsacions per minut a només 10, amb algunes pauses de fins a 19 segons o més. “Una vegada vaig tenir un pacient que va patir una pausa de 13 segons”, comenta Godsk Jorgensen. “Quan et passa, fas voltes, et desmaies i et dónes un cop al cap”, afegeix.

A les ecografies dels óssos, el científics van detectar cúmuls de cèl·lules de la sang que també presenten els humans que pateixen insuficiència cardíaca greu o fibril·lació auricular, una malaltia que incrementa el risc de patir trombes o accidents cerebrovasculars.

Els óssos guanyen els ratolins

Ole Fröbert, un cardiòleg que treballa a l’Hospital Universitari d’Örebro (Suècia), ha dirigit l’equip de recerca responsable de l’estudi de les ecografies, i afirma que, en un moment en què alguns científics se senten desil·lusionats amb els estudis amb ratolins, els treballs sobre la hibernació dels óssos susciten més interès. “En certa manera, la recerca mèdica passa per una crisi”, estima Fröbert, “perquè, malgrat que fem molta recerca i publiquem molts articles, hi ha molt pocs avenços”.

És evident que resulta més fàcil mantenir en un laboratori ratolins que no pas óssos, però els rosegadors són lluny de ser un model perfecte per als humans i sovint no responen als medicaments o als tractaments com nosaltres. Fröbert explica que, si bé els óssos són més difícils d’estudiar, permeten als científics examinar diversos sistemes fisiològics alhora i constitueixen un model natural de solucions evolutives per a qüestions que continuen desconcertant.

Sang més fluida

En sis anys de recerca, amb la col·laboració del Projecte Escandinau de Recerca sobre l’Ós Bru i altres investigadors de centres europeus i nord-americans, Fröbert i els seus col·legues han detectat que la fisiologia dels óssos presenta diferències astoradores segons si l’animal està en un període d’hibernació o d’activitat. Durant la hibernació, els óssos, que s’han engreixat amb els tiberis de l’estiu, no mengen, no beuen, no orinen i no defequen. Tot i això, tampoc no perden massa muscular a conseqüència de la inactivitat. Els científics han descobert que les plaquetes dels óssos esdevenen menys enganxoses, de manera que es converteixen en un fluïdificant natural de la sang, possiblement per evitar la formació de coàguls a causa de la immobilitat prolongada. Així mateix, el metabolisme de l’ós redueix la seva activitat a un 25% del seu estat normal i els ronyons deixen de funcionar sense que això desencadeni una insuficiència renal.

Per dur a terme l’estudi, els investigadors van recollir mostres de sang i teixits d’óssos bruns que vivien en llibertat a Suècia en dues tandes: al febrer i al juny. Als óssos, tots ells adolescents, se’ls va administrar un tranquil·litzant. Alguns exemplars van canviar de cau després de l’experiència, però no sembla que la recerca els afectés en cap altre sentit, afirma Fröbert.

La nova allau de recerca sobre la hibernació té un interès particular per als científics que estudien l’obesitat. En els humans, l’obesitat s’associa amb la resistència a la insulina (hormona que regula els nivells de glucosa en sang) i amb la diabetis de tipus 2. Els estudis han constatat que els óssos també presenten resistència a la insulina, però no desenvolupen diabetis en el sentit clàssic. “Els óssos obesos estan més sans; de fet, són més aptes des del punt de vista reproductiu”, assegura Heiko T. Jansen, professor del Col·legi de Medicina Veterinària de la Universitat Estatal de Washington i un dels ponents del congrés. “Tenen tots els avantatges, cosa que xoca frontalment amb la nostra intuïció de la biologia humana”.

En un projecte de recerca finançat en part per la farmacèutica Amgen, Jansen i el seu equip han descobert que l’ús de la insulina dels óssos varia segons l’estació de l’any: durant la hibernació, augmenta la resistència del seu organisme a l’hormona i, a l’estiu, se n’incrementa la sensibilitat. Els científics han observat que les cèl·lules adiposes dels óssos en hibernació tractades amb sèrum sanguini d’ós extret a l’estiu adquireixen una més sensibilitat a la insulina. “És evident que hi ha alguna cosa important al sèrum”, constata Jansen.

Els investigadors esperen que aquests estudis acabin culminant en el desenvolupament de fàrmacs per tractar la diabetis i l’obesitat. Els investigadors encara trigaran molt a dilucidar com els óssos fan de manera natural una cosa que als humans ens resulta impossible. “Hem d’aprendre i reaprendre que la natura ja ha resolt aquests problemes”, afirma Jansen