hibernar

Si guanyeu desenes de quilos i us passeu mesos al llit estressats, és probable que contragueu un reguitzell de malalties, des de diabetis fins a insuficiència cardíaca, passant per pèrdua de massa muscular, osteoporosi i escares. Excepte que resulti que sou óssos, esclar. Fa anys que els científics s’interroguen sobre les alteracions evolutives que han permès als óssos i a altres animals que hibernen estar-se quiets tot l’hivern i, malgrat privar-se de menjar i beure, arribar amb la salut intacta a la primavera. Els investigadors creuen que, si arriben a entendre millor com ho aconsegueixen, podran aplicar els coneixements obtinguts als humans i, per exemple, desenvolupar fàrmacs o tractaments per a malalties relacionades amb les alteracions motores, o que permetin als astronautes sobreviure a viatges espacials prolongats en un estat semblant a la hibernació.

Recentment, en una sessió dedicada a la hibernació i a la salut humana en el 24è Congrés Internacional de Recerca i Gestió dels Óssos celebrat a Anchorage, Alaska, diversos científics van presentar prop d’una quinzena d’estudis sobre el sistema cardiovascular, la química muscular, la funció renal, l’emmagatzematge de lípids i el metabolisme dels óssos. “Crec que en aquests moments s’estan fent moltes coses”, diu Peter Godsk Jorgensen, cardiòleg de l’Hospital Gentofte de Copenhaguen. En la seva ponència, va presentar estudis sobre la funció cardíaca dels óssos durant la hibernació i durant l’activitat estival. Van emprar ecografies i ecocardiografies per analitzar la deformació miocàrdica (es coneix com aspeckle tracking, un mètode que permet quantificar el moviment del múscul cardíac). Als seus estudis, que confirmen les conclusions d’altres investigadors, Godsk Jorgensen i el seu equip van observar que la freqüència cardíaca s’alenteix dràsticament durant la hibernació, passant d’unes 75 pulsacions per minut a només 10, amb algunes pauses de fins a 19 segons o més. “Una vegada vaig tenir un pacient que va patir una pausa de 13 segons”, comenta Godsk Jorgensen. “Quan et passa, fas voltes, et desmaies i et dónes un cop al cap”, afegeix.

A les ecografies dels óssos, el científics van detectar cúmuls de cèl·lules de la sang que també presenten els humans que pateixen insuficiència cardíaca greu o fibril·lació auricular, una malaltia que incrementa el risc de patir trombes o accidents cerebrovasculars.

Els óssos guanyen els ratolins

Ole Fröbert, un cardiòleg que treballa a l’Hospital Universitari d’Örebro (Suècia), ha dirigit l’equip de recerca responsable de l’estudi de les ecografies, i afirma que, en un moment en què alguns científics se senten desil·lusionats amb els estudis amb ratolins, els treballs sobre la hibernació dels óssos susciten més interès. “En certa manera, la recerca mèdica passa per una crisi”, estima Fröbert, “perquè, malgrat que fem molta recerca i publiquem molts articles, hi ha molt pocs avenços”.

És evident que resulta més fàcil mantenir en un laboratori ratolins que no pas óssos, però els rosegadors són lluny de ser un model perfecte per als humans i sovint no responen als medicaments o als tractaments com nosaltres. Fröbert explica que, si bé els óssos són més difícils d’estudiar, permeten als científics examinar diversos sistemes fisiològics alhora i constitueixen un model natural de solucions evolutives per a qüestions que continuen desconcertant.

Sang més fluida

En sis anys de recerca, amb la col·laboració del Projecte Escandinau de Recerca sobre l’Ós Bru i altres investigadors de centres europeus i nord-americans, Fröbert i els seus col·legues han detectat que la fisiologia dels óssos presenta diferències astoradores segons si l’animal està en un període d’hibernació o d’activitat. Durant la hibernació, els óssos, que s’han engreixat amb els tiberis de l’estiu, no mengen, no beuen, no orinen i no defequen. Tot i això, tampoc no perden massa muscular a conseqüència de la inactivitat. Els científics han descobert que les plaquetes dels óssos esdevenen menys enganxoses, de manera que es converteixen en un fluïdificant natural de la sang, possiblement per evitar la formació de coàguls a causa de la immobilitat prolongada. Així mateix, el metabolisme de l’ós redueix la seva activitat a un 25% del seu estat normal i els ronyons deixen de funcionar sense que això desencadeni una insuficiència renal.

Per dur a terme l’estudi, els investigadors van recollir mostres de sang i teixits d’óssos bruns que vivien en llibertat a Suècia en dues tandes: al febrer i al juny. Als óssos, tots ells adolescents, se’ls va administrar un tranquil·litzant. Alguns exemplars van canviar de cau després de l’experiència, però no sembla que la recerca els afectés en cap altre sentit, afirma Fröbert.

La nova allau de recerca sobre la hibernació té un interès particular per als científics que estudien l’obesitat. En els humans, l’obesitat s’associa amb la resistència a la insulina (hormona que regula els nivells de glucosa en sang) i amb la diabetis de tipus 2. Els estudis han constatat que els óssos també presenten resistència a la insulina, però no desenvolupen diabetis en el sentit clàssic. “Els óssos obesos estan més sans; de fet, són més aptes des del punt de vista reproductiu”, assegura Heiko T. Jansen, professor del Col·legi de Medicina Veterinària de la Universitat Estatal de Washington i un dels ponents del congrés. “Tenen tots els avantatges, cosa que xoca frontalment amb la nostra intuïció de la biologia humana”.

En un projecte de recerca finançat en part per la farmacèutica Amgen, Jansen i el seu equip han descobert que l’ús de la insulina dels óssos varia segons l’estació de l’any: durant la hibernació, augmenta la resistència del seu organisme a l’hormona i, a l’estiu, se n’incrementa la sensibilitat. Els científics han observat que les cèl·lules adiposes dels óssos en hibernació tractades amb sèrum sanguini d’ós extret a l’estiu adquireixen una més sensibilitat a la insulina. “És evident que hi ha alguna cosa important al sèrum”, constata Jansen.

Els investigadors esperen que aquests estudis acabin culminant en el desenvolupament de fàrmacs per tractar la diabetis i l’obesitat. Els investigadors encara trigaran molt a dilucidar com els óssos fan de manera natural una cosa que als humans ens resulta impossible. “Hem d’aprendre i reaprendre que la natura ja ha resolt aquests problemes”, afirma Jansen