guardioleja

M’agrada que Luis Enrique, salvant les distàncies, guardiolegi. El tècnic del Barça ha de ser més que un simple gestor de grup, ha d’intervenir puntualment amb decisions tàctiques, buscant alternatives i solucions. Per descomptat, s’ha de ser fidel a la idea que t’ha portat a l’èxit durant l’última dècada, respectant l’essència d’aquest club, però sempre intentant innovar.

El futbol no és una ciència, ni un laboratori d’idees, però una dosi experimental i científica sempre suma. Luis Enrique va sorprendre a Butarque amb un 3-4-1-2 quan l’equip tenia la pilota, que es convertia en defensa de quatre quan tocava replegar-se. A l’equip li va costar assimilar el dibuix, en part perquè el Barça es va veure sorprès per la pressió altíssima del Leganés, que va obligar a saltar-se massa sovint Rakitic i Iniesta buscant directament la passada al trident. Però aquests partits, tot i la lloable actitud dels homes de Garitano, han de servir per fer aquestes proves. I no ho penso després de l’1 a 5 final, sinó des dels primers minuts, quan el Barça navegava sense rumb sobre la gespa. Les proves, ara. I amb més mèrit, ja que l’equip venia sense coixí, després de la derrota contra l’Alabès. Luis Enrique va ser valent, malgrat que el joc no va ser brillant.

Ara bé, el gran dubte que va deixar l’innovador dibuix, més enllà del descontrol dels primers minuts, va ser si era un sistema adequat per als futbolistes que van jugar. Ho va patir Arda, pivot i carriler, i, sobretot, Mascherano, exposat al perill. Quan el Barça defensava, l’argentí pràcticament es convertia en un lateral dret, molt lluny de la seva zona de confort. Si enguany ja està patint com a central, la seva posició habitual, posar-lo a la banda encara el retrata més, com va demostrar Machís. La idea hi és, ara falta que els jugadors que l’han d’entendre l’entenguin.