La Fiscalia de Medi Ambient ha obert una investigació per eliminar els cementiris de pneumàtics que des de fa anys acumulen milers de rodes en estat de degradació. L’incendi del cementiri de Seseña (Toledo), amb cinc milions de rodes cremant durant quinze dies iuna enorme fumera negra que va obligar a desallotjar un miler de veïns, va fer saltar totes les alarmes. Tothom sabia que hi eren, però cap administració va fer res i això ha fet que la justícia posi fil a l’agulla. La Fiscalia General de l’Estat va donar ordre a tots els delegats de Medi Ambient el 20 de juny perquè revisessin quants abocadors il·legals tenen a la seva zona. Segons ha pogut saber l’ARA, en només dos mesos de rastreig el fiscal de Medi Ambient de Barcelona, Antoni Pelegrín, amb l’ajuda dels Agents Rurals i del Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil (Seprona), n’ha localitzat 19 a la demarcació de Barcelona, que acumulen més de 6.000 rodes. Això sense comptar les que hi havien en un descampat de Sant Pere de Torelló i que va acabar retirant l’Ajuntament recentment.
No tenen ni de bon tros les dimensions de l’abocador de Toledo, on hi havia 100.000 tones de cautxú, però es tracta de material degradat a prop de paratges naturals i zones habitades, que es pot convertir en un combustible potent que ajudi a fer córrer les flames en cas d’incendi i que pot comportar altres riscos mediambientals, com ara l’acumulació de tolls d’aigua, l’espai ideal per a la reproducció del mosquit tigre i altres insectes. Per això el fiscal vol investigar qui se n’ha de fer càrrec i determinar si podria existir alguna trama de frau de tallers que es beneficien dels abocaments. Més enllà de la via penal, fonts pròximes a la Fiscalia expliquen que l’objectiu també és “remoure consciències” i plantejar el problema dels abocadors il·legals, no només de rodes, sinó també d’altres residus “potencialment més perillosos”, segons el catedràtic de toxicologia i salut de la Universitat Rovira i Virgili (URV), José Luís Domingo, com ara els envasos d’oli o el plàstic PVC.
Establir la responsabilitat
Un dels problemes amb què ha topat la investigació són les llacunes legals que existeixen entorn del tractament dels pneumàtics usats. Quan es compra una roda per al vehicle propi es paga una ecotaxa que ha de servir perquè els tallers es desfacin de les unitats velles quan es porten a substituir. El problema és com es controla que realment tots aquests pneumàtics arriben als centres especialitzats de tractament habilitats expressament i no abandonats en qualsevol indret.
Segons l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), cada any s’acumulen 40.000 tones de rodes en desús, la majoria de les quals arriben a les deixalleries autoritzades per al seu tractament. Però què passa amb les que no ho fan? Quan el fiscal de Medi Ambient va obrir la investigació de Barcelona va demanar a l’ARC qui s’havia de fer càrrec d’aquestes rodes. L’organisme va respondre a través d’una carta signada pel director, Josep Maria Tost, en què explicava que el Govern és l’última de les administracions que en pot tenir cura.
En primer lloc, la responsabilitat és del propietari del pneumàtic que decideix abandonar-lo a l’aire lliure, en segon lloc de l’amo dels terrenys on s’acaben acumulant, que té l’obligació de mantenir-los en bon estat, i els tercers responsables serien els ajuntaments, tot i que sovint tenen pocs recursos econòmics per fer-se càrrec dels pneumàtics. Recentment el consistori de Sant Pere de Torelló va retirar les 600 rodes que s’acumulaven al paratge de Purgarony. Li va costar 3.694 euros. A la carta, l’agència especifica que per davant seu encara hi ha els consells comarcals, i que en tot cas l’organisme pot ajudar subsidiàriament les administracions locals.
Residus poc perillosos
El catedràtic de la URV explica que els pneumàtics són materials inerts que, per si sols, no són tòxics. “Els veiem en molts elements dels parcs infantils a l’aire lliure i no ens preocupen”, explica. Ara bé, una altra cosa són els perills associats al seu dipòsit en un terreny durant anys, sense control. El cautxú, a banda de poder actuar com un viver d’insectes o com a combustible, si crema també pot convertir-se en un problema de salut pública, perquè pot generar problemes de respiració en persones que ja pateixin asma o en col·lectius d’especial risc com ara els avis, les dones embarassades o els infants. De fet, la combustió dels pneumàtics genera hidrocarburs aromàtics policíclics, una concentració de micropartícules potencialment cancerígenes.
Això és precisament el que va detectar Domingo en el cas de Seseña. El catedràtic va dirigir un equip d’investigadors que van recollir mostres a la zona els dies immediatament posteriors a l’incendi del gran cementiri de rodes. Aquest juliol van publicar els resultats, amb els quals demostra que els nivells d’aquestes toxines a l’aire i en alguns conreus pròxims multiplicaven per deu les que es registren al polígon petroquímic de Tarragona. “Afortunadament es tracta de partícules que es degraden en poc temps”, assegura. Domingo afegeix que el perill més elevat es va registrar durant els dies de l’incendi, però que després es va reduir ràpidament i espera que quan tornin a finals d’any per realitzar la segona fase de l’estudi “la situació ja s’hagi normalitzat completament”. Precisament per això el catedràtic descarta que els veïns de l’entorn de Seseña puguin desenvolupar cap malaltia associada a l’incendi.
En canvi, el catedràtic alerta que s’hauria pogut produir una “autèntica desgràcia” si el que s’hagués cremat no hagués sigut un cementiri de pneumàtics, sinó un abocador amb una acumulació similar d’altres materials més tòxics que el cautxú, com ara els envasos d’aigua, d’oli o qualsevol plàstic de PVC. “ Les dioxines que emeten aquests plàstics quan cremen són molt més persistents, i per això les conseqüències d’un incendi d’un gran abocador d’aquests materials serien nefastes”, adverteix. Domingo també llança una reflexió sobre el destí final que es dóna a les rodes en desús. “No està ben definit”, avisa. A l’Estat es poden utilitzar com a font de calor a les cimenteres. Per exemple, les 12.000 tones de rodes que van sobreviure al foc de Seseña serviran com a combustible per a la calefacció dels edificis públics del govern de Castella-la Manxa. A Catalunya això no es podria fer, perquè aquest ús està prohibit.
Guadalajara: la planta cremada a l’agost tenia la llicència suspesa
A finals d’agost els veïns de Chiloeches (Guadalajara) van estar diversos dies amb l’ai al cor per l’incendi d’una planta de tractament de residus que acumulava 20.000 tones de dissolvents i altres materials perillosos. La Guàrdia Civil feia temps que la investigava, perquè no tenia l’autorització mediambiental i estava funcionant de manera il·legal. L’Ajuntament l’havia clausurat al juny, però quan es va declarar l’incendi, el 26 d’agost, els residus continuaven al mateix lloc. El problema és que retirar-los de manera segura hauria costat 1,2 milions d’euros, una xifra que el propietari no va poder ni va voler assumir. Mentre no ho feia, l’amo de la planta estava obligat a vigilar les 24 hores les instal·lacions, però la Junta de Castella-la Manxa va reconèixer que no controlava si ho estava fent.
Amb el record de l’incendi de Seseña encara molt present, el govern autonòmic va descartar que l’incendi hagués posat en perill la salut de la població i va assegurar que quan va clausurar les instal·lacions va posar la situació en coneixement de la Fiscalia Provincial. Fa pocs dies la Confederació Hidrogràfica del Tajo va admetre que amb l’incendi es van vessar una part dels residus al riu Henares, tot i que va descartar que fos la causa dels diversos peixos morts que van aparèixer al riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada