mestre de poble

Tot aquest bagatge de les xarxes el recull ara la Maestra de Pueblo en un llibre en què, en còmic i amb il·lustracions de Cristina Picazo, trenca els tòpics que envolten la professió.

Qui hi ha darrere de la Maestra de Pueblo?

Doncs algú normal i corrent, com la mestra del teu fill o els docents de qualsevol escola. La diferència és que les ximpleries que se m’acuden les escric a internet.

L’anonimat és per exposar lliurement la realitat dels mestres...

L’anonimat em permet reflexionar sobre aspectes que veig al meu centre o en l’educació en general sense tallar-me gaire. També m’ofereix més tranquil·litat: quan apago el mòbil o entro a l’escola, la Maestra de Pueblo es queda a les xarxes i desconnecto.

Quines diferències hi ha entre una mestra de poble i una de ciutat?

Són més de recursos materials i entorn que de professionals i alumnat. Les ciutats t’ofereixen una oferta cultural que difícilment trobes als pobles, però els alumnes de poble tenen un contacte directe amb la natura. El tema de la connectivitat a internet també és un handicap.

¿A la facultat s’ensenya la realitat de l’aula?

La realitat de la facultat està bastant allunyada de l’aula. Tot i que em consta que hi ha universitats que estan lluitant per canviar-ho, considero que hi ha molta part teòrica (que és necessària) però que cal un període més llarg de pràctiques en què el futur mestre pugui estar en diferents aules, veient diferents realitats i treballant i aprenent amb docents i estudiants colze a colze. La nostra professió és eminentment pràctica i això no es veu a la carrera.

Què opina de les llistes d’interins? Que d’un dia per l’altre hagi de canviar la seva vida sense saber com és l’escola on anirà a treballar?

Suposo que és el mateix que en un altre tipus de feina en què et truquen per fer una substitució i t’hi incorpores immediatament. La nostra dificultat afegida és que la feina docent no és una cosa mecànica que és igual en qualsevol lloc; requereix un rodatge que has de fer sobre la marxa.

Com és el primer dia davant d’una classe sense cap experiència, sola i sense conèixer l’escola?

Les pors van des de les més existencials -¿en seré capaç?, ¿tinc la preparació suficient?, ¿de veritat serveixo per a això?- fins a les més banals, com la roba que t’has de posar. Al final tot surt millor del que et penses. Els companys i l’entorn t’ajuden bastant.

¿En una escola com es gestiona la barreja entre innovadors i reticents?

En els claustres de professors, com a la vida, hi ha de tot, però crec que les noves generacions venen amb força i amb moltes ganes de fer i d’aprendre. Això ja és un granet de sorra per a l’anhelat canvi educatiu. Tampoc és qüestió d’innovar per innovar, conec molts professionals que sense floritures enganxen el seu alumnat i en treuen el millor.

¿El mestre pot fer bé la feina tenint en compte la diversitat a l’aula?

Fer bé la nostra feina significa treballar per la inclusió, proporcionar el suport necessari dins d’una aula ordinària per atendre cada alumne segons les seves necessitats, habilitats i nivells de competències. No existeixen les classes homogènies sense cap tipus de diversitat.

Què opina dels grups de WhatsApp de pares?

No difereixen gaire de la resta de grups que tenim al telèfon. Crec que són útils, el problema és l’ús que se’n faci. Si l’utilitzes com una agenda dels fills o el mitjà per canalitzar les queixes cap al professorat en lloc d’anar a l’escola a parlar amb el mestre, llavors perd tot el sentit.

Què els diria als del tòpic “¿Ets mestra? Que bé que vius! Dos mesos de vacances, dues setmanes per Nadal, una per Setmana Santa...”?

Que tenen raó. Quan vaig acabar l’institut dubtava entre ser milionària o ser mestra, i sense cap dubte el magisteri va ser la millor opció.

¿Són necessaris els exàmens? ¿I les revàlides de la Lomce?

Aprovar exàmens no és sinònim d’aprendre. Poden ser necessaris per avaluar alguns continguts: el problema és quan es converteixen en l’única prova possible i de la qual depèn tot. Amb les revàlides de la Lomce passa una mica com amb la paràbola del pollastre: ens passem el dia pensant-hi però això no fa que creixi, cal donar-li menjar.

L’etern debat: deures sí o no?

Crec que el primer que necessitem com a docents és una reflexió sobre la nostra pròpia feina, veure si tot el que fem o enviem és útil, què volem aconseguir amb això i pensar si al nostre alumnat li serveix. Posar deures diàriament per norma o per omplir llibres... no hi veig gaire sentit.

I els mòbils a l’aula?

Passa el mateix que amb les tecnologies en general: són una realitat i no la podem ignorar. Crec que la solució passa per capgirar la situació i utilitzar-los a l’aula amb finalitat educativa, sempre amb un ús responsable.

Què n’espera del pacte educatiu en el qual treballa el Congrés?

Crec que ens estem fent moltes il·lusions però al final el tràiler promocional serà millor que la pel·lícula.

Guillermo fesser

Guillermo Fesser va ser una de les potes de Gomaespuma, ha escrit guions de cinema i ha dirigit la pel·lícula Cándida. Des del 2008 viu als Estats Units, on fa de periodista per a Onda Cero i El intermedio (La Sexta). També escriu llibres. I acaba de publicar Mi amigo invisible (Espasa), una novel·la amb important presència d’ell mateix i del món confús en què vivim.

El protagonista del teu llibre té un amic invisible que va conèixer quan era petit i a més a més un agent literari català que es diu Josep Maria. Sembla bon paio…

És que jo també tinc un agent català! No es diu Josep Maria, sinó Ramon. De broma també li dic: “Si no et truco jo, tu no em truques”; o “És que no em col·loques res enlloc...” Molt del que passa a Mi amigo invisible està basat en la realitat o, més ben dit, en el que a mi m’agrada dir-ne “la meva realitat”.

¿Escriure et permet explicar-te a tu mateix?

I tant! Per entendre’s un mateix, es pot anar al psicòleg, agafar un taxi i parlar amb el taxista o quedar-se a casa i escriure. La tercera opció és la que més em convenç.

Però no són unes memòries...

No, a mi m’agrada exagerar la realitat. El mateix que vam fer amb el meu germà Javier al guió d’ El milagro de P Tinto. Encara avui em pregunten de què va la pel·lícula i no ho sé respondre amb gaire exactitud.

Hi ha mirada introspectiva?

Sí, arriba un moment de la vida que comences a voler reflexionar sobre les coses que t’envolten i sobre com ets. Gairebé sense proposar-t’ho estàs posant en perspectiva la teva vida. És fàcil que passi quan t’arriba la crisi dels 40, quan un dia el teu fill, a qui tant has cuidat i de qui tant t’has preocupat, et diu: “Au va, deixa’m!”

Per a algú que ha cultivat l’humor, ¿deu ser agradable que et recordin per haver-ho fet, oi?

Molt agradable! L’humor és un vehicle d’expressió fonamental. Hi ha una frase que detesto: “Bé, ara seriosament...” Com si fent broma no poguessis dir grans veritats! Quevedo, Tono, Mihura, el periodisme de Chaves Nogales, la literatura de Mendoza... Exemples a cabassos!

Al llibre es detecta la importància que atorgues als petits detalls.

Home, és que per a un periodista són essencials. Amb Gomaespuma vam entrevistar el rei de Jordània perquè el meu fill es va fer amic del fill de l’ambaixador de Jordània a Espanya. Gràcies a això ens vam saltar una llista d’espera de mesos, amb el New York Times el primer de la llista. Fa poc, al poble del sud de Nova York on visc, en una botiga vaig conèixer una senyora que hi treballava. Va resultar que la seva filla era la secretària d’Obama. I així vaig poder engegar un projecte literari que, si no, hauria sigut complicadíssim.

Sempre que t’escolto o et llegeixo aprofites qualsevol excusa per explicar que, a més d’escriptor, humorista i director de cine, ets sobretot periodista.

És que és el que soc. El que a mi m’agrada és explicar històries. Ara ho faig sobretot descobrint primícies antigues a Onda Cero, fets històrics inèdits o poc explicats. Al llibre tampoc puc evitar-ho, hi ha moltes coses tretes de la realitat.

Fa deu anys que vius als Estats Units. ¿Ara deu ser un bon moment per al periodisme, oi?

Sí, i tant. Entre tanta confusió la gent està tornant a confiar en les fonts periodístiques de tota la vida. El New York Times té sis corresponsals treballant a la Casa Blanca!

¿Trump és un imant per al periodisme?

Totalment, tothom està pendent d’ell, i li encanta. A Trump només li interessa Trump. És el Jesús Gil dels EUA. Fa molta vergonya que el conductor del país sigui un paio a qui només li interessa ell mateix i fer-se fotos amb noies atractives.

Tots el critiquem però li hem de reconèixer que ha sigut un dinamitzador de la professió periodística.

Tens raó. Jo mateix tinc moltes coses a agrair-li: sense ell no seria avui corresponsal d’ El intermedio als EUA.

¿Allà el periodisme continua sent una institució forta i respectada?

Crec que sí. Tenen bons pressupostos i poden destinar periodistes a viatjar i a investigar temes durant sis mesos, si fa falta. Hi ha un múscul informatiu poderós. Entenen que les bones informacions tenen un preu.

A Espanya la situació és sensiblement diferent...

Aquí s’ha deixat el control de la informació en mans de comptables i, esclar, la gent ha perdut la confiança en els mitjans. Però els periodistes continuem sent necessaris.

Ser honest amb la professió sembla que costi cada vegada més.

Hi ha molts periodistes empleats en mitjans que els fan sentir vergonya. Però han de menjar! No em puc ni imaginar com deu ser treballar cada dia als informatius de TVE. Però no hi penso com a periodistes servils amb el poder, sinó com a persones que han de sobreviure.

fer de bomber

“Que si ho podem capgirar? Esclar que sí! En cas contrari, no hauria vingut”. Abelardo Fernández es presentava amb seguretat i determinació com a nou entrenador de l’Alabès. Probablement era el que més hi confiava de tots. Perquè la feina que tenia encarregada no era gens fàcil. Aquell 1 de desembre agafava un equip que, després de 13 jornades, era cuer amb només sis punts a la Lliga. Gairebé dos mesos després el panorama és radicalment diferent. L’equip ha sortit del descens i comença a mirar de reüll la salvació. En tenen la culpa les quatre victòries i un empat en els set partits de Lliga. Bones actuacions que també s’han vist a la Copa, en especial a l’última eliminatòria contra el València. Tot i quedar-ne fora, dimecres l’equip basc va forçar la tanda de penals després de capgirar a casa un resultat advers en l’anada a Mestalla.

Encara que amb prudència, perquè l’equip continua prop del descens, a Mendizorrotza ja fa dies que parlen de l’efecte Abelardo. “Noto una comunió entre els jugadors i un feeling amb l’afició que ens faran quedar-nos a Primera, n’estic convençut”, deia aquesta mateixa setmana. Després del desgast a la Copa, avui al vespre a l’equip l’espera un nou repte, enfrontar-se al Barça, el líder invicte de la Lliga. Curiosament, l’Alabès va ser l’últim equip que va aconseguir guanyar al Camp Nou, la temporada passada.

Una banqueta enverinada

“Més que una banqueta, allò semblava una cadira elèctrica. Cap entrenador ha quallat en els últims sis anys i mig”, reflexionava Andrés Goñi, periodista de Noticias de Álava. Aquesta temporada l’equip n’ha tingut tres. Va començar amb un tècnic amant del futbol ofensiu, l’argentí Luis Zubeldía. I, després d’un mal inici, la direcció esportiva va fer un gir de 180 graus encomanant la banqueta a l’italià Gianni De Biasi, més amant del futbol defensiu. Tampoc se’n va sortir. Abelardo era el punt intermedi per intentar “estimular i despertar un vestidor que estava bastant deprimit, i mirar d’aguantar fins al mercat d’hivern”, afegia Íñigo Crespo, d’ El Correo. Resulta que al final s’han superat de llarg les expectatives i només han fet falta dues incorporacions: la dels atacants Guidetti (Celta) i Hernán Pérez (Espanyol), en forma de cessió.

Expliquen a Vitòria que si l’Alabès es va fixar en Abelardo va ser per la seva experiència “en situacions límit”, i en concret a l’Sporting de Gijón, un club que va salvar del descens fa dos estius tot i tenir una plantilla descompensada. Si bé és cert que la temporada passada no va poder aconseguir el mateix objectiu -de fet, va ser cessat a meitat de curs-, la seva trajectòria havia deixat bon record. Això i el fet de ser exfutbolista del club de Vitòria, on va jugar la temporada 2002-2003, l’última com a professional.

La trajectòria a les banquetes d’Abelardo començava uns anys després, al filial de l’Sporting. Després passaria per dos equips de la tercera divisió asturiana, el Candás i el Tuilla, per tornar a l’Sporting B. Després faria el salt al primer equip, que era a Segona, i aconseguiria l’ascens a Primera el 2015, superant el Girona a la classificació en una última jornada caòtica.

“Si jugarem bé? No ho puc prometre. Perquè potser et dic que sí i a l’hora de la veritat el joc és un bunyol. El que sí que puc prometre és feina, dedicació i honestedat. I millorar en cada entrenament”, afegia Abelardo durant la presentació. Alternant el 4-4-2 i el 4-2-3-1, els seus sistemes preferits, el tècnic ha donat més recursos a l’equip de Vitòria, intentant ser solvent defensivament sense renunciar a l’atac.

“Amb ell tot ha canviat, estem demostrant que no hi ha res impossible”, destaca el migcampista Burgui, que ja va coincidir amb Abelardo a l’Sporting. “No és gens pretensiós, és un entrenador molt planer, i això al futbol costa de veure”, afegia el davanter Ibai. Tots coincideixen a dir que el nou tècnic ha suposat una alenada d’aire fresc. I un bon cabàs de punts

Xavier Aragay

Especialitzat en el canvi educatiu, Xavier Aragay defensa que l’educació s’ha de centrar en la persona. Va ser fundador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director general de la Fundació Jesuïtes Educació. Amb més de 25 anys d’experiència i lideratge en el sector educatiu, ara mateix encapçala Reimagine Education Lab. Ha publicat el llibre Reimaginando la educación (Paidós Educación).

Tothom diu que cal millorar l’educació però, a l’hora de la veritat, sovint som conservadors respecte al canvi. De què tenim por?

L’educació no canviarà si cada una de les persones que hi estan involucrades no canvien. A vegades es pensa que això del canvi va d’una nova tècnica. No és veritat. Hem seguit la inèrcia d’un sistema educatiu del segle XIX que es basa en un professor que té el coneixement i en un alumne que l’escolta passivament. El model se centra en continguts, currículums i assignatures. Hem de deixar de mirar tot això i fixar-nos en la persona.

Molts pares es mostren favorables a la innovació però asseguren que no tenen cap prova que els demostri que funcioni. N’hi ha?

Al llibre proposo un exercici molt important. Un nen de tres anys sortirà de l’escola cap al 2032. Si els pares tenen la sort que el seu fill vagi a la universitat, en sortirà cap al 2037 i començarà la seva vida adulta cap al 2040. ¿Com serà llavors el món? ¿Què podem fer per donar-li una educació per al 2040? El que és segur és que la selectivitat i les proves PISA no existiran. Per tant, el llegat que li podem deixar és que tingui iniciativa, que entengui el món, que s’entengui a si mateix... L’estructuració del caràcter, del seu pensament. Per això famílies i escoles hem de caminar juntes, perquè si no els estem fent un frau.

¿La innovació educativa passa necessàriament per eliminar exàmens i deures?

No es tracta d’eliminar sinó de transformar. Els exàmens i els deures són eines. ¿O és que hem de fer deures perquè l’objectiu és aprendre a fer deures? ¿O fem els exàmens difícils perquè la vida és molt dura i la letra con sangre entra? Amb l’educació innovadora desapareixen els deures clàssics, però perquè no tenen sentit. És una bestiesa. El que no desapareix és l’avaluació contínua i que doni feedback. Són eines que recol·loquem. No confonguem els mitjans amb els fins.

Vostè ha liderat el projecte d’innovació educativa Horitzó 2020 a les escoles dels Jesuïtes. ¿Com ho han notat els alumnes?

Vam comparar 100 alumnes d’ESO del nou sistema amb els de l’antic amb nivells socioculturals molt semblants. Els de pedagogies actives són més autònoms, tenen més creativitat, saben treballar en grup... En canvi, als de la metodologia antiga no els agraden els treballs en equip. Un dels principals canvis és la il·lusió que posen per anar a l’escola. Els pares ens diuen que abans simulaven tenir febre per no anar-hi i que ara, quan tenen febre, volen anar-hi igualment.

Una de les crítiques que es fa a l’escola innovadora és que els nens estan sobreprotegits. Per què es diu? És cert?

L’escola innovadora no fa nens sobreprotegits. No és cert. Més aviat tot el contrari. Quan hem comparat alumnes dels diferents mètodes hem vist que s’han espavilat més, que estan menys protegits i que són més autònoms que els altres. Els del sistema tradicional estan pautats, manats i dirigits. Vivim en una societat que protegeix els nens.

Si bé les escoles i els instituts estan vivint una onada d’innovació, la universitat es resisteix al canvi.

A la universitat li arribarà un tsunami i haurà de canviar molt. És la suma de la globalització, de la tecnologia, de generacions que pujaran de manera diferent... Si hem format bé l’alumne i li hem donat eines, sabrà què haurà de fer.

Per què la universitat no està immersa en l’onada d’innovació?

Jo també em faig aquesta pregunta. Sobretot pel que fa a les facultats d’educació, que haurien de ser les líders d’aquest canvi. Em consta que alguns rectors tenen aquesta preocupació, però és cert que institucionalment no s’està entomant el canvi. Els hem de demanar que ho facin, que posin en marxa aquesta reflexió.

por

La CUP proposa que les dones que ho sol·licitin puguin baixar del bus en un punt intermedi entre dues parades oficials, a les nits, si així es redueix la distància de carrers que haurà de caminar sola fins a arribar a casa.   

La proposta ha estat acordada amb l'Equip de Govern (PSC), així com amb els grups municipials d'ERC i TeC. Per tant, el Ple d'Ajuntament de Terrassa aprovarà demà encarregar l'estudi de viabilitat de la proposta.

L'objectiu és evitar al màxim els punts de l’espai públic que són percebuts com a insegurs per les dones, especialment si els perceben com a afavoridors de possibles agressions sexuals (ja sigui per carrers mal il·luminats per falta de fanals o d’una escassa potència lumínica; indrets inhòspits, carrerons d'escassa concurrència, poca visibilitat en un carrer i creació de pantalles visuals, dificultat d’accés...). 

La mesura, que té un cost zero, també ha estat aprovada aquest mes de gener a la ciutat basca de Bilbao (Biscaia), a proposta del grup municipal d'EH Bildu. "A més a més, no redueix els drets de cap ciutadà, mentre que intenta corregir la vulneració de drets que pateixen les dones. Per què tornant a casa la dones no volen ser valenten, sinó lliures". 

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ AL PLE

Marc Medina Mañas, portaveu del Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat
Popular, d’acord amb allò que estableixen els articles 57.4 i 73 del Reglament Orgànic
Municipal de l’Ajuntament de Terrassa, presenta la següent proposta de resolució (PR)
per a debatre al Ple d’aquesta Corporació.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS.
En el marc d’aprofundir en les polítiques feministes que aconsegueixen afavorir una
Terrassa més inclusiva i igualitària per a totes les persones -amb especial èmfasi en les
dones-, es proposa que la Regidoria de Mobilitat incorpori noves mesures que
garanteixen la seguretat de les dones en l’Espai Públic durant la nit i l’associat al
gaudiment ple i segur de l’oci nocturn.

Es tracta, doncs, de permetre que les dones que ho sol·licitin puguin baixar del bus en
un punt intermedi entre dues parades oficials, si això possibilita una reducció de la
distància de carrers que haurà de caminar sola fins a arribar a casa.

La proposta té per objectiu evitar al màxim els punts de l’espai públic que són percebuts
com a insegurs per les dones, especialment si els perceben com a afavoridors de
possibles agressions sexuals (ja sigui per carrers amb una mala il·luminació provinent
de la falta de fanals o d’un ús d’escassa potència lumínica; indrets inhòspits,
carrerons d'escassa concurrència, poca visibilitat en un carrer i creació de pantalles
visuals, dificultat d’accés...

Atès que aquesta proposta té un cost zero, a nivell econòmic, i per tant és de fàcil
implantació pel que fa al seu pressupost.

Atès que la mesura ja està en marxa com a pla pilot a ciutats com Donostia (Guipúscoa),
mentre que a d’altres s’acaba d’aprovar la seva inclusió, com al municipi de Bilbao
(Biscaia).

Atès que la proposta no redueix els drets de cap altre usuari del servei de busos de
TMESA, però en canvi sí que amplia la percepció de seguretat d’aquelles persones que
pel fet de ser dona corren el risc de patir agressions sexuals a l’espai públic.

Atès que el servei de TMESA realitza serveis de transport públic en horaris nocturns,
tant entre setmana com en el servei especial de Bus Nit (divendres i dissabte), i per tant
té moltes usuàries que potencialment puguin voler utilitzar aquesta nova opció.

Atès que les dones, de vegades, acaben per restringir la seva llibertat de moviments i la
seva disponibilitat a gaudir de tots els indrets de la ciutat, si no tenen garantida una
tornada a casa tranquil·la durant les nits després de gaudir de l’oci nocturn
consubstancial a la vida i especialment a unes franges concretes d’edat.  

Atès que més enllà de l'anàlisi i aplicació d'una mesura d'aquestes característiques a
l'àmbit d'actuació propi de l'Ajuntament de Terrassa, seria interessant destinar esforços
per transmetre aquesta dinàmica de servei, pensant en les usuàries i la seva seguretat, a
les altres administracions i empreses que ofereixen servei de bus nocturn a la nostra
ciutat en línies inter-urbanes. Més tenint en comptes que en aquests trajectes les parades
acostumen a ser escasses i en llocs de poca visibilitat

Atès que aquest Ajuntament va aprovar la declaració de la ciutat com a “Terrassa, ciutat
feminista”, en el ple del passat març de 2016.

És per tots aquests motius que l’Ajuntament de Terrassa, pren els següents acords:

Primer.- La regidoria de Mobilitat estudiarà la possibilitat de crear la “parada
intermèdia” sota demanda, de forma que el conductor/a d’un bus permeti que les dones
baixin del vehicle en un punt intermedi entre dues parades, tot i que sense alterar el
recorregut oficial.

Segon.- La regidoria de Mobilitat consultarà els treballadors de TMESA per conèixer la
seva opinió sobre la proposta, així com acordar amb la plantilla (la qual, en darrer
terme, serà l’encarregada d’aplicar-la) possibles ajustos o esmenes que facin més viable
la implantació de la “parada intermèdia”.

Tercer.- La regidoria de Mobilitat farà consultes amb els ajuntaments que ja hagin
aplicat aquesta mesura (o estiguin a punt de fer-ho), per aprendre de la seva experiència
i no repetir possibles errades detectades en els plans pilot.

Quart.- La regidoria de Mobilitat acordarà els criteris concrets que desenvolupin
aquesta mesura. Com ara l’horari en el qual podrà ser demanat (en tot cas nocturn i si és
amb caràcter diari), el màxim d’aturades extra que es podran realitzar entre parada i
parada oficial; qui podrà baixar en aquell punt, etc.

Cinquè.- Un cop definida la mesura i el seu àmbit d’aplicació, s’obriran converses amb
l’ATM i altres administracions amb competències en Mobilitat per poder fer efectiva la
proposta i la seva aplicació en les línies interurbanes nocturnes que passen per
Terrassa.  A fi d’incorporar a aquestes negociacions la possibilitat de quadrar horaris
entre les línies de transport inter-urbà i les línies de transport municipal, per
evitar  llargues esperes innecessàries de les usuàries en horari nocturn.

No obstant això, l’Ajuntament en Ple resoldrà el més escaient.

Chez Bocuse

Algú podria dir que quan la meva dona i jo vam anar per primer cop al restaurant del senyor Bocuse potser no convenia gastar-se aquell -per a nosaltres i en aquells temps- dineral. Però sempre he pensat que qualsevol activitat a la vida ha de tenir el cost necessari suficient -econòmic o d’un altre tipus- per descoratjar tots els que no hi estan realment interessats.

Per a mi Paul Bocuse ha constituït la restauració en la seva més alta representació. És a dir, tot aquell conjunt de coses -objectives unes, subjectives d’altres- que fan que, quan gaudeixes de l’experiència específica, et sentis reconfortat en formar part de l’espècie humana. La innovació amb arrels, l’hospitalitat, l’honestedat, la professionalitat, la constància... tot plegat en un primer nivell. Si a aquests conceptes bàsics hi sumem l’audàcia i la capacitat pedagògica per projectar-se al món sencer, aleshores apareix Paul Bocuse. I ens recorda que actuacions com les que duen a terme homenots com ell són les que de veritat marquen el ritme -tan necessari en qualsevol activitat humana.

Fins a la dècada de 1970 la cuina francesa era certament complicada. La importància de les salses era molt acusada. Les receptes, d’una dificultat evident. Eren les receptes que havien fet de França el paradigma de la gastronomia mundial. L’alta cuina francesa de restauració, la grande cuisine, encara continuava funcionant segons els paràmetres marcats per Auguste Escoffier, alumne d’Antoine Carême. Van ser cuiners amb grans inquietuds intel·lectuals, que els van portar a escriure llibres on explicaven tècniques que, al seu temps, altres cuiners podien reproduir. Però arriba Bocuse i, acompanyat d’altres cuiners com els germans Troisgros, Michel Guérard, Alain Senderens (la nostra premsa ni tan sols va esmentar el seu recent decés) i Alain Chapel, entre d’altres, llança un manifest sobre la necessitat de no sofisticar les preparacions innecessàriament: coccions curtes, poques salses pesants i productes de primera qualitat. El que es coneixeria internacionalment, a partir de llavors, com a cuina de mercat, i a França com a nouvelle cuisine.

El millor plat que he tastat al restaurant Bocuse és el pollastre de Brèsse simplement untat amb mantega i rostit a les brases. La sopa Elysée, malgrat la seva elegància, és d’una gran simplicitat i versatilitat -vull dir que, a la idea, se li poden fer variacions-. Les preparacions estan molt bé, però Bocuse mai va oblidar l’hospitalitat -aquesta virtut que els nostres restaurants menyspreen totalment-. Com ell bé deia, se sentia feliç quan el grangers i pagesos del Lyonnais es posaven de vint-i-un botó per anar a casa seva a degustar els seus abundosos plats, sovint difícils d’acabar. Sempre li va doldre que els clients es quedessin amb gana després que, possiblement, haguessin hagut d’estalviar per poder dinar al seu tres estrelles. En la seva carta també va voler donar possibilitats per als infants, als quals, a un preu molt més econòmic, oferia una de les preparacions que feia per als adults. Qualsevol cosa abans de caure en la banalitat gastronòmica amb els infants. Sabia que el bon paladar és com el llegir i l’escriure: un hàbit que s’adquireix, sobretot, de petit.

La importància d’un cuiner es mesura quan les seves idees, les seves preparacions, abandonen l’àmbit exclusiu del restaurant per projectar-se als fogons domèstics, per influir en l’automatisme dels hàbits quotidians. I això és el que va aconseguir Bocuse -com a Catalunya ho va aconseguir Ignasi Domènech al seu dia-. Amb el llibre La cuina del mercat, Bocuse va crear escola domèstica. D’ell han quedat, a casa, com a mínim, tres tècniques bàsiques: la manera de rostir les aus (el pollastre, la pularda o la pintada), la manera de preparar la bullabessa i la descoberta de les preparacions cobertes amb pasta de full.

Bocuse va aconseguir dignificar el cuiner. Va fer dels seus fogons un taller d’edificació exigent. Mai va caure en la temptació de proposar genialitats per a clients amants dels parcs temàtics. Probablement per això, i per sobre de tot, se sentia orgullós del seu títol més valuós: Meilleur Ouvrier de France. L’endemà de la seva mort he vist, per la televisió francesa, la resposta d’alguns clients habituals del mercat de Lió quan se’ls preguntava què pensaven de Bocuse. Una senyora m’ha destapat el mot que jo buscava: “Une personne qualifiée”. Exacte! El senyor Paul Bocuse va ser una persona qualificadíssima. Arzak, el gran representant de la nova cuina del País Basc, ha escrit que Bocuse ha estat el millor cuiner de la història. No els he conegut a tots. Però sí que ho ha estat de la història de casa meva.

el MNAC

Que bé que li va al Museu Nacional

d’Art de Catalunya (MNAC) renovar les presentacions de la col·lecció: quatre anys després de la d’art dels segles XIX i XX, avui obre la del Renaixement i el Barroc. La majoria de les obres ja eren conegudes, però ordenades temàticament i en uns espais renovats més acollidors semblen més vives, des del Crist que surt victoriós del sepulcre en una pintura de Bartolomé Bermejo al començament del recorregut fins a un Bernat de Quintaval ple d’humanitat d’Antoni Viladomat al tram final. Entre l’un i l’altre, queden gravats a la memòria els apòstols tristíssims de la Dormició de la Mare de Déu de Damià Forment, un eccehomo punyent de l’escultor Manuel Pereira, un Pierre-Louis Laideguive que va posar amb un llacet al cap i sense complexos per a Quentin de La Tour i una dama molt elegant, potser Vittoria Colonna, retratada per Sebastiano del Piombo.

El salt qualitatiu que el museu fa amb la nova presentació es pot resumir en dues imatges: l’escultura d’un àngel que sembla irrompre dins la sala per anunciar la bona nova i la cara divertida i de satisfacció de la dona de 57 anys que va retratar Quinten Matsys. “Les diferents fases de la remodelació de la col·lecció permanent no són partides que juguem per separat. El museu és un lloc viu, dinàmic i crític, i té una única col·lecció”, diu el director del MNAC, Pepe Serra. La nova lectura d’aquests fons és, com diu el director, “asistemàtica” i “oberta” per no quedar hipotecats pels buits històrics i per captar l’interès de tots els públics des d’una perspectiva actual, amb àmbits dedicats a temes com la incorporació progressiva de la perspectiva en l’art, l’amor i la maternitat, la Passió i el sacrifici, els místics i els visionaris, el Segle d’Or, la natura morta, el retrat, els mites i les al·legories, i les narratives populars. “Posem el visitant al centre i hem de trobar narratives que l’interpel·lin. El relat que proposa el museu emana de la mateixa col·lecció, imposar-ne des de fora hauria sigut problemàtic”, subratlla Serra.

La nova col·lecció inclou 210 obres, la meitat de les previstes en el projecte inicial, que es va ajornar diverses vegades. A més d’uns nous espais, estrena un nou sistema d’il·luminació de tecnologia led i temporització de la llum patrocinat per la Fundació Endesa. Ara aquesta part del museu recorda un exquisit museu anglosaxó. La novetat cabdal és la integració dels rics llegats Cambó i Thyssen. Entre les sorpreses hi ha dues pintures de Bartolomé Bermejo que la Fundació privada Institut Amatller d’Art Hispànic ha dipositat al museu i L’Anunciació del Greco i L’aparició de la Mare de Déu del Pilar, de Goya, del llegat Muñoz Ramonet, que encara són en dipòsit judicial al museu. Com a primícia, també es va fer públic que el 2019 el MNAC portarà a Barcelona l’exposició sobre Bermejo que coorganitza amb el Museu del Prado i que les dues institucions tornaran a col·laborar el 2020 en una exposició sobre la Capella Herrera, d’Annibale Carracci, que està dividida entre Barcelona, Madrid i l’església romana de Santa Maria de Montserrat, on es conserva la pintura de l’altar.

La recerca que s’ha portat a terme amb motiu de la nova exposició ha donat fruits sucosos, sobretot a la sala dels místics i visionaris i del Segle d’Or: un Sant Jeroni anònim ara s’atribueix al taller de Ribera o al mateix artista. I pel que fa al Sant Joan Evangelista a Patmos que es pot veure poc després, s’ha concretat que és andalús, i que podria provenir d’una pintura de Velázquez perduda. El cas del retrat de Ramon Llull atribuït a Francesc Ribalta encara és objecte de debat. Mentre que els documents l’atribueixen a Ribalta, cada vegada hi ha més consens que és de Velázquez. El museu té previst organitzar un seminari per intentar aclarir definitivament l’atribució.

El valor d’un art menystingut 
El Renaixement i el Barroc catalans s’han menystingut respecte a l’esplendor medieval, però els comissaris de la nova col·lecció, el coordinador de les col·leccions, Francesc Quílez, i el conservador de Renaixement i Barroc, Joan Yeguas, amb l’assessorament de l’antic cap de la col·lecció Juan José Lahuerta, trenquen aquest tòpic. És cert que és una col·lecció eclèctica que al marge d’artistes catalans inclou grans noms de la pintura espanyola i europea, com Velázquez, Ribera, Zurbarán, Ticià, Tintoretto, Tiepolo i Fragonard, però així i tot reflecteix la realitat històrica del país. “És una col·lecció tan catalana com les altres, perquè la van fer la societat civil, a través de la Junta de Museus, i col·leccionistes amb cognoms com Cambó, Garriga, Gil, Muntadas, Fàbregas”, explica Serra. Tot i això, la penúltima sala trenca la premissa temàtica i analitza la Catalunya dels segles XVII i XVIII amb una selecció de pintures i escultures de Viladomat, el Vigatà i Andreu Sala.

Les troballes arriben aviat, després de la sala dedicada a Bartolomé Bermejo, que fa de frontissa entre el Gòtic i el Renaixement: un dels tapissos flamencs gegantins que la Generalitat va adquirir a mitjans dels segle XVI, fins ara als magatzems, presideix una sala on s’expliquen les diferents tipologies de les obres d’art i la Catalunya del segleXVI, des de pintures, escultures i gravats fins a peces d’orfebreria, peces de mobiliari, llibres i medalles. “Venen a Catalunya experiències renaixentistes d’arreu d’Europa”, explica Yeguas. Un dels plats forts es troba en la sala de les natures mortes de flors i fruites, i també crida l’atenció el tema de les narratives populars. “Es pot observar que la pintura de cavallet té una presència molt destacada i també com en la pintura del segle XVIII personatges pobres i captaires adquireixen protagonisme”, diu Francesc Quílez. El final és una altra declaració d’intencions: hi ha un gabinet d’arts gràfiques on conviuen dibuixos i gravats de l’època i fotografies d’artistes com Oriol Maspons, Humberto Rivas i Toni Catany, de qui es pot veure una natura morta de codonys magnífica. “És tan barroca i tan moderna com una de Zurbarán”, diu Serra.

Amb motiu de la nova exposició s’han recuperat 70 obres de les reserves i 35 s’han restaurat. El pressupost de l’operació és de 433.475 euros, un terç del que hauria d’haver costat, segons Serra, si el museu tingués una dotació econòmica corresponent al seu potencial. “Ha suposat un esforç monumental de l’equip del museu. Seguim necessitant que el nostre patronat i els nostres òrgans de governança prenguin decisions”, diu amb el convenciment que segueixen mostrant només la punta de l’iceberg del seu patrimoni i que l’ampliació al pavelló de Victòria Eugènia és cada vegada més urgent. També lamenta que no tenen espai a les reserves i que els és impossible rebre i gestionar fons com els dels fotògrafs Manel Armengol i Eugeni Forcano.

El MNAC dipositarà una peça de Sixena a Lleida
Una de les novetats de la col·lecció d’art del Renaixement i el Barroc és un absència: Pepe Serra va decidir no incloure-hi la taula del retaule major del monestir de Sixena del museu, Jesús entre els doctors de la Llei, per dipositar-la al Museu de Lleida, amb l’objectiu de donar suport al museu després del trasllat a l’Aragó dels béns del cenobi dels seus fons l’11 de desembre. També per reforçar la idea que el Museu de Lleida és el lloc on es pot explicar millor l’art de la Franja. El dipòsit encara està en procés i no està tancat si inclourà més obres. El Museu de Lleida ja té dos compartiments més i dos fragments del bancal, i hi ha més compartiments al Museu del Prado, al Museu d’Osca i al de Saragossa. Aquest futur dipòsit serà el segon que el MNAC fa al Museu de Lleida: el març de l’any passat hi va traslladar cinc compartiments del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, de Pere Garcia de Benavarri, amb diferents escenes de la vida de sant Joan Baptista, i el Calvari de Tragó de Noguera, una talla de fusta policromada datada entre les acaballes del segle XII i el començament del segle XIII.

Davos

Divendres el president Donald Trump vindrà a Davos per explicar el seu programa Amèrica primer a les menyspreades elits reunides aquí. No serà l’única estrella, però. Emmanuel Macron, que va derrotar Le Pen, hi parlarà dimecres, i oferirà un contramodel per a Occident. Malgrat que tots dos són considerats uns heterodoxos, Trump, de 71 anys, i Macron, que en va fer 40 el mes passat, són animals polítics molt diferents, i és fascinant observar la seva rivalitat. La diferència que més crida l’atenció és l’impacte que han tingut en l’escena internacional.

El líder nord-americà dirigeix deliberadament l’abandó del lideratge mundial dels EUA. Macron vol ser un líder mundial però és dolorosament conscient que França, malgrat la seva condició de potència nuclear i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, no pot competir sola. Per això busca que Europa assumeixi les seves ambicions. Segons Trump, els Estats Units tornaran a ser un gran país quan es retirin del món. Segons Macron, França només pot tornar a ser un gran país si fa d’Europa un actor a escala mundial.

Comparem les visites d’aquests dos líders a la Xina: al novembre, Trump, ple d’afalacs i convidat a un fastuós banquet al Gran Palau del Poble per un president xinès molt decidit, es va oblidar de parlar del comerç, el seu principal problema amb la Xina. A principis d’aquest mes, en canvi, Macron va proclamar a Pequín que “França ha tornat, Europa ha tornat”, i va demanar al mateix líder, Xi Jinping, reciprocitat pel que fa a l’accés al mercat xinès i a l’europeu, un tema recurrent durant la seva visita de tres dies. Que els xinesos cedeixin o no ja és una altra història, però segurament es van adonar de la diferència.

Els discursos pronunciats el setembre passat pels dos presidents a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York també van revelar punts de vista oposats pel que fa a l’ordre internacional: vam veure que s’havia accentuat la distància entre l’agenda unilateralista de Trump i la fe europea de Macron en els valors liberals, el multilateralisme i un món obert.

Trump governa com un populista. Macron, tan bon punt va sortir elegit, va optar per un paper presidencial gairebé monàrquic

Ara representen dos sectors diferents del món occidental: el dels dirigents del populisme nacionalista, amb un grapat de seguidors de Trump dintre de la Unió Europea, i el dels internacionalistes, que aplega la major part dels pesos pesants europeus al voltant del president Macron i la cancellera alemanya, Angela Merkel.

La mecànica electoral explica en molt bona part per què unes dinàmiques polítiques internes semblants han produït uns resultats tan diferents. Gràcies al sistema nord-americà del col·legi electoral, Trump va poder derrotar una candidata que va guanyar en vots populars per una diferència de 3 milions, mentre que el sistema francès de dues voltes mai va donar la més mínima oportunitat a Le Pen. Va obrir la porta a la victòria de Macron, que es va veure confirmada sis setmanes més tard per una rotunda majoria en les eleccions parlamentàries. Els erràtics inicis de Trump a la Casa Blanca, juntament amb el xoc del referèndum del Brexit, també van fer que els votants francesos s’ho pensessin dues vegades abans d’optar per la via del populisme nacionalista.

Així doncs, vet aquí que, a banda i banda de l’Atlàntic, estem governats per dos espècimens únics, nascuts de victòries electorals sorprenents, que alteren uns sistemes polítics esgotats però dotats de grans poders presidencials. Tots dos poden fer veure que mantenen bones relacions. Fins i tot s’ho poden creure perquè comparteixen l’imperatiu de lluitar contra el terrorisme. Tanmateix, els separen la manera d’exercir el poder i les mesures polítiques que promouen.

A Trump, que va fer una campanya pròpia d’un populista i governa com a tal, l’acusen de la pèrdua d’influència de la presidència nord-americana. Amb els seus hàbits compulsius a Twitter, traint un vocabulari limitat, vol prescindir dels mitjans tradicionals -que detesta-, mira la televisió, no llegeix llibres i s’agafa molt de temps lliure.

Macron, tan bon punt va sortir elegit, va optar per un paper presidencial gairebé monàrquic. El seu objectiu, va explicar, era recuperar l’autoritat i la dignitat d’un càrrec desprestigiat pels seus predecessors, Nicolas Sarkozy i François Hollande. El seu compte de Twitter es dedica estrictament a anuncis oficials. Es comunica a través de discursos de 90 minuts i llargues entrevistes esquitxades de referències a filòsofs i paraules arcaiques i fetes amb una gramàtica molt cuidada. No té una gran opinió dels periodistes francesos; no cal dir que els controlaria si pogués, en comptes de criticar-los com a “fracassats”. És un autèntic addicte a la feina i ens fa saber que les seves nits són curtes.

Però Trump i Macron tenen algunes coses en comú. Tots dos tenen sort i, en política, la sort és important. El president nord-americà es beneficia d’una bona situació econòmica, conseqüència del creixement de l’economia mundial; el seu homòleg francès també s’ha beneficiat del repunt de la zona euro. Tots dos van aconseguir que s’aprovés, el primer any, una reforma tributària criticada pels seus oponents perquè afavoria sobretot els rics i que volia convèncer el món empresarial que estaven al seu costat. Però cap dels dos s’ajusta a una línia ideològica clàssica. Els analistes s’esforcen per definir el macronisme i el trumpisme.

Tot i així, hi ha una diferència molt clara entre l’un i l’altre: els índexs d’aprovació del president Macron, a diferència dels de Trump, estan en alça. Els experts francesos en demoscòpia diuen que el president, en adonar-se que en aquesta etapa inicial de les reformes seria difícil recuperar la confiança dels votants en l’àmbit de la política interna, ha intentat guanyar-se-la en el context mundial a través de l’activisme i els posicionaments ètics. Als Estats Units, els experts en demoscòpia assenyalen que, malgrat la prosperitat de l’economia, el president Trump s’ha d’esforçar per fer pujar els seus índexs d’aprovació, que estan per sota dels de tots els seus predecessors durant el primer any de mandat.

Encara és aviat, però. Mantinguem-nos a l’aguait d’aquesta competició. El futur d’un Occident progressista i democràtic dependrà en gran part del destí d’aquests dos polítics heterodoxos.

la nova politica

És remarcable veure com, a Espanya, la “nova política” s’assembla cada cop més a la vella, a la de tota la vida. El dissabte 13 de gener Podem -la força que des del 2014, o des de les seves arrels en el mític 15-M del 2011, ha abanderat la reivindicació d’un canvi de règim, d’una nova institucionalitat, d’una nova cultura política, d’unes altres formes de representació democràtica- va reunir el seu consell ciutadà estatal, el màxim òrgan del partit lila entre congressos.

Observi’s que, en teoria, l’espai dels comuns (Catalunya Sí que es Pot el 2015, En Comú Podem el 2016, Catalunya en Comú-Podem el 2017) és un espai sobirà amb composició política diferenciada, no una simple secció autonòmica del Podem madrileny. Tanmateix, va ser a Madrid, davant el consell estatal, on el líder estatal, Pablo Iglesias, va fer la valoració autocrítica dels resultats catalans del 21-D.

En quins termes? D’una banda, conscientment o inconscientment, Iglesias Turrión va abraçar una de les idees força de Societat Civil Catalana i dels sectors unionistes més ultrancers des de l’inici del Procés: “ Cataluña también es plurinacional, el 21-D ha revelado que también existe una nación española en Cataluña”. ¿Ho ha revelat més que el 27-S del 2015, més que les eleccions al Parlament del 2012, del 2010, del...? ¿Per ventura no ha existit sempre a Catalunya, des del restabliment de l’autonomia, un vot espanyolista, lògicament més nodrit i mobilitzat a mesura que la hipòtesi de la independència esdevenia més versemblant? Les eleccions del mes passat ¿descobreixen l’existència al Principat d’una nació espanyola, o més aviat els seus mals resultats precipiten un gir definitiu de Podem respecte de la qüestió catalana?

Per a Cs la prioritat absoluta és l’escenari espanyol: el capital de vots aconseguit a Catalunya és un simple trampolí de cara a Madrid

Hi ha motius per sospitar això segon, a la llum d’altres anàlisis de Pablo Iglesias en aquella mateixa sessió. Segons ell, CatECP va punxar perquè no es va entendre la seva proposta de referèndum pactat i d’Espanya plurinacional; i perquè la reacció crítica dels comuns davant la violència policial de l’1-O i davant els empresonaments de polítics va fer creure a molta gent que s’arrengleraven amb els partits independentistes. És a dir, que d’ara endavant la confluència podemita a Catalunya evitarà equívocs i s’adreçarà exclusivament als electors antiindependentistes, en competència amb el PSC i Ciutadans. I sobretot que, en vista de les pèssimes enquestes d’abast espanyol, Podem procurarà treure’s del damunt l’estigma d’antipatriota i filoseparatista, de còmplice amb els enemics de la sagrada unitat de la pàtria. De voler transformar la cultura política espanyola, els dirigents liles passen, segons tots els indicis, a inclinar-se davant seu i adaptar-s’hi.

Com és sabut, l’altre vector de la pretesa “nova política” era Ciutadans; amb el valor afegit de ser un partit d’arrels catalanes, liderat per un català que es diu Albert i susceptible -això van insinuar, en algun moment de les campanyes electorals del desembre del 2015 i el juny del 2016- de “catalanitzar” la política espanyola, signifiqui això el que signifiqui.

Tanmateix, en el cas del partit taronja, la metamorfosi ha estat encara més ràpida. La fulgurant expansió de Ciutadans a Espanya, la conquesta d’una presència rellevant al Congrés de Diputats, han capgirat completament les prioritats de la formació i han desplaçat el seu centre de gravetat. Acatant al peu de la lletra les lleis no escrites de la política espanyola, Albert Rivera s’ha domiciliat a Madrid (en concret, a Pozuelo de Alarcón), no fos cas que li passés com a Miquel Roca quan, el 1986, va voler presidir el govern d’Espanya essent candidat per Barcelona i veí de la mateixa ciutat.

Ni tan sols el remarcable èxit d’haver estat la força més votada a Catalunya el 21-D no ha aconseguit dissimular que, per a Ciutadans, la prioritat absoluta és l’escenari espanyol, i el capital de vots i d’escons aconseguit al Parlament de la Ciutadella suposa un simple trampolí de cara a la batalla que té per epicentre Madrid.

Aquestes últimes setmanes, tota la gesticulació i la retòrica de la senyora Arrimadas reivindicant-se com a possible presidenta, o volent col·locar un dels seus al capdavant del Parlament a pesar de l’aritmètica, no tenien com a destinataris els votants unionistes catalans (aquests, ja els té gairebé tots al sarró), sinó l’electorat espanyol. Es tractava, es tracta, de mostrar qui és més actiu, més enèrgic, més pugnaç en la lluita contra el separatismo, perquè aquesta serà l’arena on es dirimiran les properes eleccions generals del Reino de España, sigui quan sigui que se celebrin. I, en aquesta competència de zels patriòtics, el rival és el Partit Popular. Formulada de manera esquemàtica, doncs, l’estratègia de Cs consisteix a explotar l’extrema feblesa actual del PP català, negar-li l’oxigen del grup propi i mirar de projectar cap a Espanya -com un auguri, com un pronòstic, com un esbós del futur- l’actual correlació de forces en el si de la dreta espanyolista a Catalunya: Ciutadans, 36; PP, 4.

la legislatura

Si podem treure una lliçó de la crisi econòmica que hem viscut els últims anys i de la crisi social que encara patim és que no ha impactat en un únic àmbit de la vida de les persones. La crisi, en la població més vulnerable, ha afectat els múltiples llaços que la mantenien unida a la xarxa de la seva comunitat. Ha afectat l’ocupació i l’accés a un habitatge digne. Però també ha afectat l’accés a les necessitats bàsiques com l’alimentació o els subministraments, i les cobertures de protecció social. Ha malmès els nuclis familiars, dificultant als infants i adolescents un futur professional de qualitat i als majors de 45 anys la inserció laboral, i agreujant encara més una de les facetes encara massa desconegudes de la pobresa: la feminització. La privació material de les famílies és cada vegada més palpable. Aquests aspectes i molts altres han incidit d’una manera clara en la salut, i en particular en la salut mental de gran part de la població vulnerable del nostre entorn.

El nostre sistema de benestar encara presenta molts reptes per poder fer decréixer les desigualtats i la injustícia en la població. L’objectiu d’assolir un país socialment més just es fa encara més difícil sense un tercer sector fort. Però la crisi, primer, i la situació política, aquests últims mesos, han posat en greu risc molts serveis i programes socials de les entitats, amb impacte sobre milers d’usuaris vulnerables, i han posat en evidència la fragilitat i la inestabilitat d’algunes de les modalitats de finançament públic, com les subvencions anuals, que sostenen molts d’aquests programes i serveis.

Per tots aquests motius, resulta imprescindible, urgent i coherent disposar d’un govern efectiu al Palau de la Generalitat que impulsi una legislatura més social. Alhora, cal demanar amb tota la força que s’aixequi l’article 155, que s’alliberi els polítics que són a la presó i que es deixi tornar els polítics que són a l’exili per defensar unes opinions polítiques i democràtiques.

Necessitem, doncs, posar fil a l’agulla a una nova legislatura per tal de defensar els drets socials dels milers de persones en situació vulnerable del nostre país. Una legislatura per consolidar la implementació de la renda garantida de ciutadania, per garantir l’existència de places suficients en centres residencials, centres de dia i centres ocupacionals per a persones amb discapacitat, malalties mentals o addiccions, per desenvolupar una nova llei que abordi la regulació del mercat de lloguer... només per posar tres exemples. En definitiva, necessitem reforçar les polítiques predistributives i de garantia de drets socials en l’àmbit educatiu, de l’habitatge i del mercat de treball, a fi de frenar l’increment de les desigualtats socials al nostre país. Només dues dades per clarificar i contextualitzar la situació descrita anteriorment: 352.200 aturats, un 74% del total, ja no cobren cap prestació, i un total de 234.600 assalariats guanyen un salari mitjà mensual que és inferior als 710,1 euros.

La crisi no només ha lesionat greument els col·lectius més vulnerables sinó que ens ha fet a tots molt més vulnerables del que ens pensàvem que érem. Mentrestant, les més de 3.000 entitats socials del país hem atès l’últim any un milió i mig de persones, un 2,2% més que l’any anterior. Les entitats socials del país ens sentim plenament coresponsables a l’hora de superar la profunda crisi que ens afecta, estar a l’altura en la cruïlla històrica i política que estem vivint, i construir un futur per a Catalunya amb més cohesió social, menys desigualtats i més benestar per a tota la ciutadania.

Ens trobem davant d’una situació política i social que ens ha d’obligar a mirar endavant. Tenim els objectius clars i no ens podem desviar, perquè, si no, hi pot haver un retrocés en les polítiques de cohesió social, una pèrdua dels drets socials conquerits i un afebliment del teixit d’entitats socials que el nostre sistema de benestar no es pot permetre