Theresa May

La finalment tímida remodelació de govern britànic que va emprendre ahir la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, va començar més aviat amb mal peu. No necessàriament per l’abast molt limitat dels canvis, menys dels que s’esperaven en els cercles polítics de Westminster, sinó per la caòtica manera com es va anunciar el més rellevant de tots, que era el que havia de definir el nou temps que vol obrir la premier per deixar enrere el 2017, un any molt dolent en què la seva autoritat ha estat permanentment qüestionada.

A primera hora del matí, el Partit Conservador posava en circulació una piulada per felicitar Chris Grayling, ministre de Transports, com a nou president de la formació, l’home destinat a corregir les errades de l’última campanya electoral, que va acabar amb la pèrdua de la majoria absoluta dels tories. Objectivament era un ascens, perquè el chairman del partit té molt de poder i seu a la taula del govern, encara que sense cartera. Però poc després, la piulada era esborrada i Grayling passava a ser el president conservador més breu de la història: deu minuts. Havia sigut una errada, informava el partit. Al final del dia va ser confirmat en el càrrec que ocupava.

Caldrà esperar unes setmanes més per comprovar si l’espifiada només va ser una desafortunada anècdota o bé és símptoma evident del que denuncia l’oposició laborista: els endèmics i seriosos problemes de coordinació dins la maquinària de Downing Street i amb el partit que dona suport a l’executiu.

Finalment, el nom triat en lloc de Grayling va ser el de Brandon Lewis, de 46 anys, fins ara subsecretari d’estat d’Immigració. Passarà a tenir el control total del partit. L’objectiu és plantar cara a les bases laboristes, molt més actives i dinàmiques, i alhora apel·lar a la població més jove -que ha abandonat els conservadors- perquè els vegin com una formació moderna. Un gran repte.

El segon nomenament d’importància d’ahir va ser el de David Lidington, el proeuropeu ministre de Justícia, que serà, de facto, el número 2 de May. Encara que no nominalment, Lidington, antic subsecretari d’estat d’Afers Europeus, ocuparà la plaça deixada vacant per Damian Green, forçat a dimitir dies abans de Nadal per les denúncies que pesaven contra ell per assetjament sexual i per haver mentit a la comissió que vetlla pels estàndards de conducta dels parlamentaris, després que transcendís que la policia havia trobat el 2008 material pornogràfic al seu ordinador personal de la Cambra dels Comuns.

Des del nou càrrec, Lidington haurà de vetllar perquè les friccions entre els brexiters radicals i els ministres més europeistes no facin saltar espurnes que provoquin un incendi fatal a Downing Street durant la negociació del nou acord comercial amb la Unió Europea, que ha de començar a finals de març.

Nedar i guardar la roba

Encara que des de fora ho sembli, el passat de Lidington com a partidari de la Unió Europea (UE) no significa que Theresa May hagi apostat de manera oberta per un acostament a Brussel·les. Es preveu que en els canvis que es faran públics avui, amb nomenaments de segon rang (ministres de departaments de poc pes polític i secretaris d’estat), es promocioni com a subcap del ministeri del Brexit un partidari de trencar relacions amb la UE i marxar sense signar cap acord. Una possibilitat que ahir, des de la capital comunitària, va ser molt ben rebuda pel xenòfob exlíder del UKIP, Nigel Farage.

I és que l’equilibri i la feblesa interna han presidit una vegada més l’actuació de Theresa May a l’hora de moure cadires al voltant de la taula de l’executiu. A més del protegit Larry, el gat de Downing Street, i com si fossin també tan intocables com aquest animal, l’oficina de lapremier va confirmar la continuïtat en els càrrecs dels quatre pesos pesants del govern: David Davis i Boris Johnson (Brexit i Exteriors, respectivament), per la banda contrària a la UE, i Philip Hammond (Tresor) i Amber Rudd (Interior), com a representants dels més defensors de quedar-se a prop de Brussel·les.

La continuïtat del radical Liam Fox (brexiter ) com a ministre de Comerç Internacional, la del de Sanitat, Jeremy Hunt, amb el nom del càrrec ampliat, i la de Sajid Javid, també amb el càrrec ampliat a Habitatge, són altres fets que demostren la limitada i cosmètica capacitat de maniobra de May. Una May que no va convèncer la responsable d’Educació, Justine Greening, que acceptés Treball i Pensions, i va acabar havent-ne d’acceptar la dimissió.

Avui s’espera més sang jove per als quadres mitjans i més representants de les minories ètniques.

Relleu per malaltia al ministeri per a l’Ulster

Un dels canvis que més a desgrat va fer ahir la premier May va ser el del ministeri per a Irlanda del Nord. James Brokenshire, titular del departament des del juliol del 2016, va renunciar al càrrec per motius de salut, ja que en les pròximes setmanes s’haurà de sotmetre a una intervenció quirúrgica en un dels pulmons. La seva marxa es produeix en un moment molt greu a la província, que a final de mes farà un any que està sense govern, arran de la dimissió com a vice primer ministre del ja desaparegut Martin McGuinness. En substitució de Brokenshire ha sigut nomenada Karen Bradley, de 47 anys, que fins ahir ocupava el càrrec de ministra de Cultura.