Diana Quer

La Guàrdia Civil va trobar ahir el cadàver de Diana Quer, la jove madrilenya que havia desaparegut l’agost del 2016 a A Pobra do Caramiñal (la Corunya). La detenció fa pocs dies del culpable confés de l’assassinat, José Enrique Abuín, després que una dona l’hagués denunciat per intent de segrest, tanca un cas que ha tornat a ser l’exemple del que no hauria de ser mai el periodisme. Al llarg d’un any i mig, la desaparició de la jove ha ocupat pàgines de diari i, sobretot, programes televisius en què s’ha insistit en el morbo i s’ha fet un irresponsable exercici de culpabilització de la víctima -burxant en el seu passat, en com anava vestida o quins eren els seus gustos- i també del seu entorn, fins al punt que s’ha sotmès també a persecució mediàtica la mare i la germana de la víctima.

És un tipus de funcionament similar al que també es va poder veure en el cas de la noia violada als Sanfermines pels integrants de “ la manada ”, ara pendents de la sentència judicial. Durant el judici es va saber que els familiars dels presumptes violadors havien fins i tot contractat un detectiu privat per mirar de “demostrar” que la noia feia una vida normal, com si ser víctima d’abusos sexuals ho hagués de fer necessàriament impossible. La falta de sensibilitat de molts mitjans -alguns dels quals fins i tot van reproduir el vídeo de l’agressió- demostra que en aquests casos, i en el context espanyol, les víctimes sempre són sospitoses.

El 2017 acaba oficialment a Espanya amb 48 morts per violència de gènere, nou de les quals a Catalunya. Són dades -alguns col·lectius i associacions les eleven encara més- que fan esfereir i que exigeixen mesures urgents i efectives que aturin aquesta plaga i evitin la continuació de la sagnia. Cal, sobretot, més implicació del conjunt de la societat per erradicar les actituds masclistes que impregnen el dia a dia, des dels carrers als mitjans. Moviments com el de #MeToo, que ha permès a les dones de tot el món fer públic que han patit assetjament sexual en algun moment de la seva vida, són fonamentals per visibilitzar el problema i fer que la vergonya sigui per a l’assetjador i no per a la víctima. Només així, deixant clar on és el problema i respectant el testimoni de la víctima, es podrà evitar el doble patiment.