2015 negre

Entre el 25 i el 27 de desembre van morir quatre persones en tres accidents de trànsit diferents. Un balanç molt dolent de l’últim cap de setmana llarg del 2015, que deixa la xifra de morts fins al 29 de desembre en 172, un 23% més que el 2014, que es va tancar amb 140 víctimes mortals. Tots els actors involucrats en la seguretat viària es mostren preocupats per aquest augment tan gran, sobretot després de 12 anys consecutius de descens. Des del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) destaquen, però, que les xifres de Catalunya porten a un cert engany, ja que la realitat és que fa tres anys que la mortalitat a les carreteres està estancada, com demostren les xifres a tot l’Estat -1.134 el 2013, 1.131 el 2014 i 1.125 fins al 20 de desembre del 2015-, que en correspondre a un territori més gran estan menys subjectes a variacions circumstancials.

• 

Distraccions i més mobilitat

Els motius que expliquen l’augment a Catalunya -i l’estancament a Espanya- són diversos, començant per l’augment de la mobilitat, que després d’haver tocat fons per la crisi el 2013 ja fa dos anys seguits que creix, i ho seguirà fent. Eugènia Domènech, directora del Servei Català de Trànsit, deia fa uns dies que “cal trencar el binomi de més mobilitat igual a més accidents”. L’altre motiu que explica l’increment de la mortalitat a les carreteres, segons el departament d’Interior, és l’augment alarmant dels accidents amb ferits greus i mortals causats per distraccions al volant, en especial per culpa de l’ús del mòbil o el GPS. Però també n’hi ha d’altres que afecten directament les administracions responsables, tal com recorda una de les veus autoritzades a l’Estat, Luis Montoro, catedràtic de seguretat viària de la Universitat de València i president de la Fundació Espanyola per a la Seguretat Viària. D’una banda, s’ha reduït el pressupost per al manteniment de les carreteres, cosa que les ha deixat en un nivell de conservació similar al de finals dels anys 80 i, per tant, són menys segures, segons Montoro. La crisi també ha provocat que els conductors evitin els peatges de les autopistes i circulin més per carreteres secundàries, molt més perilloses, o que triguin més a renovar el cotxe -el 60% dels que circulen tenen més de 10 anys-, i s’estalviïn les revisions i el manteniment anual. Aquest catedràtic també apunta a la falta de formació específica, tant als nous conductors com als antics, que no s’han reciclat, i demana ensenyar més seguretat viària a les escoles.

• 

Accident diumenge passat a la N-230 a Torrefarrera (Segrià) / ACN

L’objectiu de la UE per al 2020

La Unió Europea va fixar a principis de segle que els morts a la carretera de cada estat membre s’havien de reduir un 50% cada deu anys. Entre el 2000 i el 2010, Catalunya -i també Espanya- va complir amb escreix, i va passar de 622 morts a 246. Això significa que per al 2020 la xifra dels 172 actuals -o com acabi l’any- hauria de reduir-se fins a 123 morts. És un objectiu que, malgrat aquest espectacular augment del 2015, encara és assolible. Els experts, però, destaquen que per aconseguir-ho farà falta canviar de polítiques. Tot allò que s’ha fet i ha funcionat tan bé des de principis del segle XXI -ús del cinturó, del casc, de les cadiretes per als menors, controls d’alcoholèmia, radars i el carnet per punts- s’ha de mantenir, però ja no serveix per seguir reduint la sinistralitat al mateix ritme que fins ara.

Des del RACC tenen clar quines coses es poden fer, tant a curt com a llarg termini, per caminar cap a l’objectiu utòpic de la UE: zero morts el 2050. D’una banda, demana més coordinació entre les administracions i entre els departaments de la Generalitat. Recomana la creació d’una agència catalana de mobilitat o seguretat viària que agrupi les competències de carreteres i de trànsit, ara repartides entre la conselleria de Territori i Sostenibilitat i la d’Interior. Aquesta disfunció, per exemple, es va posar de manifest fa poc més d’un any quan es va haver de decidir com s’obria el carril bus-VAO de la C-58 als dos sentits de circulació, cosa que va provocar una picabaralla interna entre els dos departaments. El RACC també demana que la Generalitat es coordini millor amb els ajuntaments, ja que el descens de la sinistralitat urbana no va al mateix ritme que a les vies interurbanes, responsabilitat del Govern. També és competència de la Generalitat la millora d’algunes infraestructures -en d’altres ho és de l’Estat o de les diputacions-, i el RACC assenyala el que estan fent països punters en la reducció de la sinistralitat com Suècia, el Regne Unit o Austràlia: exigir uns estàndards mínims de qualitat a tota la seva xarxa viària. És a dir, en lloc d’actuar en un punt negre concret, cal elevar el nivell de seguretat de totes les carreteres. Xavier Flores, director general d’Infraestructures de Mobilitat Terrestre del Govern, va explicar fa 15 dies que volen caminar en aquest sentit, i el RACC ho aplaudeix però li demana que comenci a posar-hi data.

Més formació per als motoristes

Des del club automobilístic també demanen més formació, especialment per als motoristes, un altre segment amb una alta sinistralitat. Consideren que caldria replantejar-se l’actual llei que permet a un conductor de cotxe amb permís B i tres anys d’experiència poder agafar una moto de fins a 125 cc sense cap formació específica.

Pel que fa a l’objectiu de zero morts el 2050, el RACC considera que només ens hi podrem acostar si fem com els suecs o els anglesos, que han segmentat els objectius. Per exemple, a Suècia van fixar-se que el 2015 no hi hagués cap mort menor de 3 anys, van fer polítiques específiques i ho han aconseguit.

Alan

L'àvia, l'Albert, el seu germà, i algun membre més de la família de l'Alan han anat fins a la porta de l' Ajuntament de Rubí convocats per l'alcaldessa, Ana Maria Martínez, per guardar un minut de silenci. Ha sigut una sorpresa, ja que quasi a la mateixa hora estaven incinerant el cos del jove rubinenc que la nit de Nadal va dir prou.

La ciutat està commoguda per la mort de l'Alan des que es va saber el 25 de desembremés trist a la ciutat. Molta gent el coneixia, encara que no tothom sabia els problemes que el torturaven fins al punt de treure's la vida. Ell i el seu germà formaven part del GAER (Gimnàs Artístic Esportiu de Rubí), i uns quants entrenadors ho han volgut recordar i han anat al minut de silenci amb la dessuadora de l'entitat. Però la seva implicació amb la ciutat anava més enllà, ja que durant molts anys l'Alan i els seus pares han sigut de la Colla de Geganters de la ciutat. A més, era molt fan del Barça i en especial, de Gerard Piqué, i sentia fascinació per Batman.

L'estiu passat l'Alan havia tornat a somriure, o almenys ho semblava. Per fi havia pogut deixar de dir-se Neus i adoptar el nom que el feia sentir millor, i va anar a passar uns dies a l'acampada jove que cada estiu organitza la JERC a Montblanc, amb concerts de grups de rock català. Semblava que havia deixat enrere els anys d' assetjament escolar pel simple fet de ser lesbiana.

Al primer institut de Rubí on ho va patir, ara fa un any i mig, membres de la JERC de la ciutat van penjar un cartell a la porta del centre on deia “Fora l'homofòbia dels institut”, però va durar molt poc, perquè el director la va fer retirar. El cas de 'bullying' que patia l'Alan no era físic, i no tothom n'estava al cas. Fins que va marxar de l'institut amb un atac d'ansietat. Els canvis de centre no el van ajudar, tampoc, i ara estava ingressat i havia tornat a casa just per passar les festes amb la família.

"Ningú podrà alleugerir el dolor que sent ara la família, però volem que se sentin acompanyats en aquest tràngol", explica l' alcaldessa poc després d'una llarga abraçada amb l'àvia de l'Alan, que volia fer el cor fort, però no podia. Ana Maria Martínez admet que desconeixia aquest cas fins al tràgic desenllaç aquest Nadal.

Qui també s'ha apropat al minut de silenci de Rubí ha sigut Lluís Baulenes, director dels serveis territorials del departament d'Ensenyament al Vallès Occidental: "Els protocols contra l'assetjament escolar hi són i s'han aplicat; hi havia una bona comunicació amb la família", explica, tot i que admet: "Tot protocol s'ha de veure com s'ha de millorar". Baulenes recorda que passat festes estava prevista una reunió per veure com es reincorporava l'Alan al tercer institut.

"A les escoles no s'estan aplicant els recursos suficients per evitar l'assetjament", replica laMíriam, una estudiant de 17 anys, veïna de l'Alan, i que també ha patit assetjament al seu institut. La Míriam ha convocat una manifestació demà dimarts a les 19 h a la mateixa plaça de l'Ajuntament de Rubí "per lluitar contra l'assetjament escolar".

La plaça Pere Aguilera de Rubí, on hi ha la seu de l'Ajuntament, patia el contrast de la tristor a les cares de tots els presents, amb la decoració nadalenca. Al final de la concentració, quan els rubinencs començaven a desfilar cap a casa, ha passat el trenet dels comerciants ple de nens contents amb els seus avis i pares, aliens a la tristor que envaeix Rubí aquests dies. Una tristor d'impotència. “No s'hauria pogut evitar la mort de l'Alan?”, ressona encara per tota la plaça.

acord d'esclavatge

A punt d'esgotar-se l'any del 70 aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, el Japó i Corea del Sud han tancat finalment una de les seves disputes històriques, heretades d'aquell conflicte, que feia dècades que enfosquia les relacions entre els dos països.

Amb un acord segellat aquest dilluns a Seül, el Japó reconeix finalment el seu deute històric amb Corea per les anomenades 'dones de confort', un eufemisme utilitzat per referir-se a les més de 200.000 dones que l'exèrcit japonès va convertir en esclaves sexuals durant la Segona Guerra Mundial, la majoria, coreanes. A més d'una disculpa pública, el govern nipó pagarà una compensació econòmica de 1.000 milions de iens (7,5 milions d'euros) a les víctimes.

Només 46 d'aquestes dones segueixen encara vives a Corea del Sud, però l'acord té un valor simbòlic molt important, perquè ofereix el llargament esperat reconeixement oficial del Japó com a responsable del patiment d'aquelles dones. I perquè arriba també quan les relacions diplomàtiques del Japó amb els seus veïns regionals no passaven pas per un bon moment, amb les tensions territorials al Mar de la Xina i la reforma legislativa que ha acabat amb el pacifisme constitucional nipó.

• 

Foto històrica de les esclaves sexuals coreanes de l'Exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial.

En una roda de premsa conjunta a Seül amb el seu homòleg coreà, el ministre d'Afers Exteriors japonès, Fumio Kishida, va assegurar que Shinzo Abe "ha expressat la seva disculpa de tot cor i el seu penediment com aprimer ministre del Japó a totes aquelles dones que han patit ferides físiques i psicològiques que seran molt difícils de guarir i que van experimentar tant de dolor i patiment com a dones de confort".

Abe ja va reiterar aquest estiu les disculpes històriques per l'actuació del Japó durant la Segona Guerra Mundial, en l'acte oficial d'aniversari, però va obviar en aquell moment el tema de les "dones de confort".

"El govern japonès és molt conscient de la seva responsabilitat per un tema que va deixar una cicatriu molt profunda en la dignitat de moltes dones sota la implicació de l'exèrcit d'aquell moment", ha afegit Kishida, quan se li ha preguntat per què el Japó ha accedit a pagar compensacions amb diners públics.

• 

"Dones de confort" escoltant l'anunci de l'acord històric entre el Japó i Corea del Sud. / Reuters

Les disculpes que ja va oferir per les "dones de confort" el 1993 el llavors cap de gabinet del govern japonès, Yohei Kono, que es coneix des de llavors com la Declaració Kono, ja reconeixien explícitament que l'exèrcit japonès havia forçat milers de dones "sota coerció" a treballar en els seus bordells durant la guerra.

Uns bordells que eren coneguts com les "cases de confort" dels militars nipons, on milers de dones, moltes de les quals eren menors d’edat, van ser internades contra la seva voluntat i obligades a prostituir-se. A més de Corea, altres països de la regió on l’exèrcit nipó es va desplegar, com la Xina, les Filipines o Indonèsia, denuncien que van patir la mateixa situació.

Amb la Declaració Kono es va crear una fundació per recaptar donacions privades per a les víctimes, però sense cap aportació pública que reconegués l’estat nipó com a responsable. La qüestió s’ha mantingut sempre com a font de controvèrsia entre els dos països, amb sectors encara de la societat japonesa que neguen les acusacions i peticions reiterades des de Seül d’una reparació formal. El fet que el primer ministre Shinzo Abe accedís el 2013 a "revisar" la Declaració Kono, per veure fins a quin punt l’estudi s’havia basat en fets provats, va donar a entendre que es doblegaria a les peticions dels sectors més radicals i ultranacionalistes del seu partit, que rebutjaven aquella disculpa. Però finalment ha optat per la reconciliació.

"Abe fa això en un moment en què ha donat ja molta corda als sectors més radicals -amb la reforma que acaba amb el pacifisme de la Constitució nipona i amb l'enfrontament a la Xina per les illes Senkaku- i que li permet ara reconciliar-se amb els sectors més moderats del seu electorat amb una mesura que a més no li suposa un cost gens elevat a nivell intern, perquè no és una quantitat econòmica desorbitada i tampoc implica cap judici ni condemna per a uns responsables que en la seva gran majoria ja no són vius", explica el professor de Relacions Internacionals de la UPF, Pablo Pareja.

• 

Manifestació de les "dones de confort" a Corea reclamant disculpes i compensacions al Japó.

Corea feia anys que demanava ja una disculpa pública i una compensació econòmica, sense entrar a reclamar mesures més dràstiques que impliquessin cap judici dels fets. Amb aquesta decisió, que arriba també en l'any del 50 aniversari del restabliment de la relació diplomàtica entre els dos països, el Japó cedeix finalment a les peticions coreanes i se suma, de fet, a la versió de la història que ja era reconeguda per tots els organismes internacionals, per més que dins del Japó encara hi hagi veus que la neguin.

L'acord, a més, "posa fi a un dels grans entrebancs" que es mantenien encara per a la normalització de les relacions polítiques entre dos països veïns, ambdós aliats dels Estats Units a la regió i que "comparteixen sistema democràtic", apunta també l'analista de la Casa Àsia, Guillermo Martínez. Per a Martínez, "Abe s'ha adonat que té moltes més conseqüències positives que no pas negatives" tenir bona sintonia amb una de les potències regionals, sobretot en un moment en què manté el pols encara amb la Xina per diverses qüestions, com les illes Senkaku, també derivades d'una Segona Guerra Mundial mal tancada a la regió.

Amb Corea, a més, Martínez assenyala encara dues qüestions més per resoldre, tot i que no tan rellevants com l'assumpte de les esclaves sexuals: la petició de Seül perquè els llibres de text escolars del Japó recullin també la versió predominant en la historiografia mundial respecte a la colonització japonesa i l'actuació nipona durant la guerra; i la disputa per les illes Dokdo (en coreà) o Takeshima (en japonès).

el diplocat

“La diplomàcia pública té com a objectiu arribar als cors i a les ments de la gent”. Així defineix l’activitat del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) un alt càrrec governamental per diferenciar-la de l’acció exterior que du a terme el Govern, ara en funcions. Mentre la primera s’esforça a influir en l’opinió pública mundial, la segona se centra en les relacions de la Generalitat amb la resta de governs a escala europea i internacional. En els últims anys el Diplocat s’ha dedicat a explicar la situació política de Catalunya a l’exterior per propiciar una opinió favorable al procés sobiranista. A partir d’ara continuarà aquesta tasca, però amb una novetat: també mirarà cap a Espanya.

En els pròxims mesos s’esforçarà per crear a Espanya un estat d’opinió “favorable” al dret a decidir, segons avança el secretari general del Diplocat, Albert Royo, a l’ARA. “Tard o d’hora hi haurà d’haver una negociació”, assenyala Royo, que afegeix que anar a explicar a l’Estat el que passa a Catalunya és una mostra de “compromís amb el diàleg” amb tots els actors polítics i socials. La nova estratègia s’activa arran dels resultats a les eleccions espanyoles, que han col·locat un “centenar de diputats” al Congrés espanyol a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya -en al·lusió a Podem, ERC, Democràcia i Llibertat, el PNB, EH Bildu i IU-. És per això que, de cara als pròxims mesos, paral·lelament al contacte amb la comunitat internacional, el Diplocat també es projectarà cap a la societat espanyola: l’estratègia passa per seduir amb arguments periodistes, acadèmics i polítics. El dubte és quines facilitats trobaran a l’altra banda, tenint en compte que fins ara -reconeixen fonts de la diplomàcia catalana- els ha costat “molt” organitzar-hi actes acadèmics. Les xifres parlen per si soles: en els últims anys només han aconseguit fer-hi tres sessions sobre el procés sobiranisra. Ara, però, ja tenen una cita prevista a Bilbao el 8 de febrer.

Tot i això, des del Govern també afirmen que convèncer la societat espanyola no és una “prioritat” i que cal intensificar encara més l’activitat a l’exterior. De fet, el Diplocat està pendent de renovar el seu mandat a principis l’any que ve, ja que també està subjecte a la formació d’un nou executiu.

Una estratègia triangular

Al llarg dels últims anys, el Diplocat ha estructurat la seva estratègia en tres pilars: fer forat en l’agenda mediàtica a escala internacional, propiciar el debat acadèmic sobre la qüestió catalana i entrar en contacte amb els principals partits europeus. S’han fet prop d’una quarantena de conferències per incentivar l’estudi de la qüestió catalana en els cercles acadèmics. Per què? Per “prestigiar” el procés com a moviment polític i democràtic “únic” a Europa, expliquen des del Diplocat. També per estimular l’estudi sobre l’ampliació interna de la Unió Europea, en la línia d’escatir les vies plausibles per resoldre un encaix de Catalunya. “Aquests acadèmics tenen influència sobre els mitjans de comunicació i moltes vegades acaben assessorant governs”, exposen des de l’organisme diplomàtic.

Durant els pròxims mesos es promouran noves conferències al continent que estudiïn la qüestió catalana des de quatre enfocaments: l’encaix institucional, la ciutadania europea, i l’accés al mercat únic i a la zona euro (amb especial atenció a la relació amb el BCE). L’objectiu és escampar com una taca d’oli el debat sobre el procés català entre els principalsthink tanks i universitats europees. No es deixarà de banda, tampoc, el contacte amb les cambres parlamentàries. Des del Diplocat asseguren que a hores d’ara tenen contacte “directe” amb els principals partits polítics europeus, sobretot els alemanys -democristians i socialdemòcrates- i anglesos, des dels conservadors fins als laboristes, passant pels liberals. Si fins ara aquest contacte havia tingut ressò mediàtic, com va ser el cas del debat a la cambra danesa o la compareixença als Parlaments d’Irlanda i Bèlgica, en la nova etapa es prioritzaran contactes discrets.

Noves delegacions

L’executiu català també té la voluntat de posar la directa en l’acció exterior, tot i que la concreció del full de ruta dependrà del nou executiu. Fonts governamentals assenyalen que en els últims quatre anys ja s’ha fet un salt qualitatiu important respecte d’altres legislatures. Destaquen l’aprovació de la llei d’acció exterior -que coordina l’activitat de les conselleries a l’estranger-; la creació de l’Alt Representant de Catalunya a la UE dotant-lo de més pes, i l’obertura de noves delegacions a l’exterior. A les oficines de la Generalitat a Berlín, París, Londres, Washington (abans Nova York) i Brussel·les s’hi sumen ara les delegacions a Viena, Roma, Lisboa, Rabat i la Santa Seu. Si es constitueix el nou executiu se n’obriran en més capitals europees, concretament en països de l’Est i escandinaus, on el Govern encara no hi és present. També als estats més importants de l’Amèrica Llatina i l’Àsia.

El procés aterra en una desena de Parlaments

Una de les prioritats del Diplocat just abans del 27-S era visualitzar el seu contacte amb les principals cambres parlamentàries europees. Representants del Govern van comparèixer en un total de set Parlaments. El secretari d’Exteriors del Govern, Roger Albinyana, va ser a la comissió d’afers estrangers del Parlament belga; a la cambra irlandesa; a la de l’Uruguai; a la del Paraguai, i a la subcomisió d’afers europeus de la cambra dels Estats Units. Però l’entrada més sonada del debat català en una cambra va ser al Parlament de Dinamarca, el primer que es va pronunciar a favor del diàleg entre Catalunya i Espanya, i va situar les dues entitats polítiques al mateix nivell. Per les eleccions catalanes també es va organitzar una delegació parlamentària internacional perquè coneguessin “de primera mà” el 27-S: van ser una quinzena de parlamentaris europeus i americans. Des del Diplocat esgrimeixen que el contacte amb diputats i Parlaments és més plausible que la relació entre la Generalitat i les cancelleries europees, monitoritzades pels interessos dels estats. Una visió que també comparteixen des del Govern però que redueixen als contactes amb les autoritats d’alt rang, bàsicament ministres.

les emocions

Ja fa molts anys que el cinema i la literatura de ciència-ficció imaginen un futur en què els robots viuran entre nosaltres i ens ajudaran a fer tota mena de coses, des de les tasques domèstiques més bàsiques, com rentar plats o cuinar -n’hi ha que ja aspiren sols-, fins a cuidar els fills. Actualment ja se’ns fa difícil pensar la vida sense determinades màquines: telèfons intel·ligents, cotxes intel·ligents, cases intel·ligents... però ¿us imagineu un dia en què quan estudiem davant l’ordinador l’aparell sigui capaç de percebre la nostra frustració perquè no estem entenent res i ens pugui derivar cap a altres continguts tal com faria un mestre, que ens ho explicaria d’una altra manera? ¿O que estiguem jugant amb una consola que capti que ens estem avorrint i el joc ens plantegi reptes o situacions diferents que sí que ens motivin pel nostre estat emocional d’aquell moment? Això encara no és possible, però un equip d’investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha fet un avenç important en aquest sentit gràcies al desenvolupament d’un sistema informàtic que és capaç de reconèixer les emocions de les persones.

Després de prop d’una dècada treballant en un sistema de reconeixement facial de la identitat, fa cinc anys els investigadors David Masip i Àgata Lapedriza es van centrar en la investigació de les emocions mitjançant tècniques de visió per computador. Concretament treballen en la detecció de l’expressió facial de set emocions bàsiques: tristesa, alegria, sorpresa, menyspreu, ira, por i fàstic. El que han aconseguit, amb el suport de l’estudiant de doctorat David Sánchez-Mendoza, és que un programa informàtic determini quines d’aquestes set emocions sent l’individu analitzat només a partir de les imatges de la seva cara. El projecte, segons els seus creadors, pot arribar a tenir un munt d’aplicacions com ara en l’àmbit sanitari, des d’on ja hi han mostrat molt d’interès. I és que podria ajudar a diagnosticar malalties i demències o ajudar nens amb TDAH i autisme.

Expressions universals

Tot i que hi ha algunes veus que discrepen, la teoria més acceptada sobre l’expressió facial de les emocions bàsiques és que tenen unes característiques determinades, innates i universals. És a dir, hi són presents des del naixement i són comunes a totes les cultures, tal com ja assenyalava Charles Darwin el 1872 en el seu llibre L’expressió de les emocions en l’home i en els animals. Per exemple, l’expressió de la ira seria igual aquí que en un lloc tan llunyà com Kuala Lumpur: mirada fixa, celles juntes i mirant avall i tendència a serrar les dents. És en aquestes microexpressions universals en què es basa el sistema informàtic de Masip i Lapedriza. Situant una sèrie estratègica de punts a la cara, com ara els extrems dels ulls o de la boca, el programa teixeix una espècie de malla que fa un motllo del rostre i que detecta el moviment dels músculs. “L’objectiu és localitzar unes regions concretes de la cara que ens donen molta informació sobre l’expressió que està manifestant la persona”, concreta Lapedriza.

Les microexpressions són molt difícils de controlar perquè els músculs s’activen automàticament, no conscientment. Els moviments són tan ràpids i subtils que per detectar les microexpressions han de fer servir càmeres d’alta freqüència, a partir de 200 frames(unitat mínima d’imatge estàtica en què es pot descompondre una seqüència de vídeo) per segon i ho passen a càmera lenta. Per provar el programa han fet servir una base de dades d’expressió facial de la Universitat de Pittsburgh, en què hi ha vídeos curts de gent expressant les set emocions bàsiques. I el percentatge d’encert s’ha situat al voltant del 90%.

D’altra banda, en l’estudi Reconeixement de l’emoció de les característiques de nivell mitjàtambé han volgut provar si el sistema és capaç de diferenciar entre l’actitud positiva i la negativa de les persones. I ho han fet a través de l’expressió facial de presentadors de diferents cadenes de televisió, alguns dels quals de TV3.

Notícies bones o dolentes

Es tractava de detectar quan la notícia era bona i quan era dolenta només a partir de la cara del presentador. Per comprovar-ho, també han hagut de mirar “si la persona és capaç de detectar la diferència entre l’actitud positiva i negativa del presentador, ja que, treballant amb emocions, si la persona no és capaç de resoldre-ho, difícilment ho podrem aconseguir fer de manera automàtica amb l’ordinador perquè no sabem què és el que no funciona”, explica Lapedriza, que també és investigadora del MIT de Boston, als Estats Units.

Els resultats tant de les proves amb persones com amb el sistema informàtic han sigut similars, al voltant del 85% d’encerts. Tot i els avenços, “som lluny encara que les màquines estiguin integrades -confessa David Masip, que dirigeix el grup de recerca SUNAI- perquè no són capaces d’entendre’ns com nosaltres ens entenem entre nosaltres”. Hi ha un pas imprescindible per integrar-les realment entre nosaltres gens fàcil de superar. Si volem que les màquines puguin interactuar amb nosaltres d’una manera natural, que les veiem com un company, necessitem que les màquines ens entenguin de la mateixa manera que ens entenem els uns als altres, que entenguin com ens sentim.

Nadal 2015

No se si això es pot posar. El Pau diu que no posi mai mes el Nadal en plural. Avui dedicarem una serie de blogs a contestar filosoficament al Pau però fent li molt de cas. Aquest dia també va ser el primer que vas venir a sopar a casa dels tiets Montse Joan. Arribes un moment en que la tradició es posa en judici, en una lluita tancada amb el papa Noel, la carrega emocional que li dona la política, la crisis que encara no ha acabat i les Noves formes de família ja composta de forces generacions. Un exemple seria el novio nou de la Irene, pantalons a mig cul, cabell a lo marroquí i nomes li mancava la barba per semblar un hibrid de jueu. Va arribar quan li va semblar, confessa que havia anat a casa d'uns amics abans i el llibre que li vaig regalar, li va semblar massa gruixut per el que llegia el i poc místic. Respondria la situacio a una frase d'avui de face que diu quan se't acabi el cami, fes servir les ales. Dic això per que normalment la gent el dia de Nadal s'arregla una mica. Jo enguany ni això. Nomes estrenava neta nova.Tu. I els que tenim que adonanse es que la vida encara que curta es llarga si la malgastes. Nomes calia mirar la taula. L'avi el vell i els recordats, els que no hi eren els que no havien pogut venir, els seus records havien estat substituïts per els mòbils, que continuament portaven salutacions i noves histories al menjador, guarnit com sempre amb el cariño d'aquesta  família. El pessebre, tan il.luminat que l'avi que el desllumbren els ulls, li semblava nova York. No es veia tristesa, però si cansament amb tanta canalla que anava amunt i avall, cada un amb la seva personalitat, però que el que fan es no deixar dormir.Tan batibull i haviaque per primera vegada en molt de temps no es va posar pelí cula siesta de tarda. Tampoc s'havia llogat, comprat i això va desilusionar la selecció.

lluny del tio

Ahir en Basté explicava un instant del documental de Cristiano Ronaldo. Al garatge de l’astre hi havia tots els cotxes que té. El Mercedes, el Lamborghini, el Ferrari... I vet aquí que li preguntava al seu fill (d’uns cinc anys): “Vejam si endevines quin és el cotxe que hi falta, al garatge”. I el nen rumiava i deia: “El Mercedes!” I el pare, alliçonador, el corregia dolçament: “Nooo... Hi falta el Maserati...!” Els prego, en fi, que no facin cas de les marques dels cotxes que esmento, perquè mentre en Basté ho explicava jo estava obrint el Dom Pérignon que sempre obro per acompanyar el caviar de l’esmorzar (sóc una gran defensora de la dieta càspica i del quilòmetre mil) i no ho he pogut apuntar. I vostès diran que ho hauria pogut dir a la minyona. Però és que la tenia, justament, donant el lot de Nadal al jardiner, que l’altre dia, durant la festa del solstici, va obsequiar cada convidada amb una orquídia de l’hivernacle. O de la nevera. Ara no recordo on les desem.

Ser ric és la repera: deixen d’importar-te els diners. Pots menjar coses bones, si vols, i pots tenir cotxes, si vols, i pots viatjar, si vols, i pots comprar persones que sembli que no estan comprades. O que no ho sàpiguen (perquè també volen ser riques). Però ser ric també fa que els teus fills aprenguin, als cinc anys, a distingir entre el Mercedes i el Lamborghini. Vull dir que ser fill de ric, tan petit, et fa ignorar que hi ha gent que no n’és. I surts al documental del pare sense saber que un dia, de gran, algú et compadirà per aquest instant juganer i salvatge. No sigueu rics, creieu-me. Feu cagar el tió, avui, amb els vostres nens, lluny de la perversitat

el deficit

El desequilibri dels comptes públics catalans va ser fins a l'octubre del 2,02% del PIB. Això suposa gairebé triplicar l'objectiu anual imposat pel govern espanyol a totes les comunitats autònomes, que era del 0,7%, segons les dades publicades aquest dimarts pel ministeri d'Hisenda espanyol. A més, la xifra també és superior a la del mateix mes de l'any anterior. Amb aquestes dades, Catalunya es va situar com la segona comunitat amb més dèficit en termes relatius, i només superada per Múrcia, i la primera en termes absoluts, amb 4.112 milions d'euros de desequilibri pressupostari, més del doble que la següent, la Comunitat de Madrid, que té els comptes desquadrats per poc més de 1.900 milions. 

Les dades de dèficit de Catalunya, però, inclouen l'impacte dels 1.318 milions d'euros d'obres finançades pel mètode alemany i anteriors al 2013 que Eurostat va obligar l'Estat a computar en el present exercici, i que Hisenda acusa la Generalitat d'haver amagat. La Generalitat defensa que aquest dèficit era conegut per l'Estat, a qui acusa de voler-los imputar, per motius polítics,  una disputa metodològica amb Brussel·les. De fet, els diners van ser un dels pretextos que va fer servir el govern espanyol per justificar la intervenció de les finances catalanes. 

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ja va avisar que no faria una retallada addicional per compensar aquell desequilibri i, finalment, va decidir resoldre-ho amb un apunt comptable a l'actualització del pla econòmic i financer en què recollien l'impacte d'aquests 1.300 milions, sense mesures correctores. Hisenda finalment va acceptar aquesta solució, perquè els diners no suposen una despesa real imputable al 2015, sinó simplement un apunt comptable. 

Tot i així, encara que es descomptessin aquests diners, Catalunya superaria de llarg els objectius de dèficit imposats per Hisenda per a aquest any, com la majoria de comunitats. A l'octubre eren ja deu les que superaven el límit del 0,7% i, en conjunt, marcaven un dèficit de l'1,17%. L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que és l'organisme que vigila el compliment del dèficit, ja va avisar aquest estiu que onze comunitats l' acabarien incomplint a finals d'any. Aleshores, l'Airef va demanar a l'Estat que repartís de manera més generosa el dèficit, per establir uns objectius assolibles per a les diferents comunitats. 

• 

El dèficit per comunitats

El dèficit de l'administració central de l'Estat, per la seva banda, es va situar fins al novembre (Hisenda publica les dades estatals un mes abans que les autonòmiques) al 2,55% del PIB, gairebé mig punt per sobre que un mes abans, però amb una reducció del 22% respecte al mateix mes de l'any anterior. Amb aquestes dades, l'Estat es troba encara a tres dècimes del seu objectiu autoimposat, a falta d'un mes per tancar l'any. 

Amb tot, el dèficit del conjunt de les administracions públiques, excloent els ajuntaments, encara no va superar a l'octubre l'objectiu anual pactat amb Brussel·les, però es va situar en el 3,55%, a només 0,7 punts.

El PIB manté el creixement

El govern espanyol ha rebut avui una bona notícia pel que fa a la possibilitat de complir els objectius de dèficit. En contra de les previsions d'organismes independents, el PIB no es va desaccelerar al quart trimestre de l'any, segons les previsions publicades aquest dimarts mateix pel Banc d'Espanya. En concret, el supervisor preveu que l'avenç serà del 0,8% intertrimestral, xifra igual a la del tercer trimestre, tot i que inferior a la del segon, quan l'avanç va ser de l'1%.

el ventall

. Llorenç Gomis, deia el 1991 a la Vanguardia que...[Con el sondeo se puede saber en seguida qué se piensa y formar un abanico de opiniones que representar gráficamente en papeles y pantallas. Se pregunta y la gente responde. No es preciso preguntar a todos. Los institutos de opinión tienen formadas muestras con un pequeño porcentaje de error, que ellos mismos reconocen, y así en poco tiempo puede saberse muy bien lo que opina la gente. El representante del ciudadano o parlamentario no necesita conocer ni consultar a su representado. Como los representantes aspiran a formar mayoría, que es el recurso acreditado para gobernar, les interesa más saber lo que piensa y opina la mayoría que saber qué piensa y opina su representado. Además, no es el representado quien le ha puesto en la lista. Lo único que ha hecho es poner la lista en la urna. Pero el elector vuelve a pesar cuando sale del colegio electoral y con ingeniosas maneras la gente de los sondeos se entera del voto, se adelanta a la de los recuentos y dice quién va a ganar antes de que gane. Luego, apenas se escrutan las primeras cien papeletas, vuelve a saberse por anticipado quién va a ganar, gracias a que por lo visto los cien primeros y los cien últimos votan de manera muy parecida a los demás. […] Los antiguos filósofos se reciclan como comentaristas. Apenas la mayoría ha dado su distraído dictamen y se han hecho públicos los resultados, los comentaristas los explican y desentrañan, glosan el augurio que ya no emite una señora inspirada y balbuciente, como en Delfos, sino los limpios ordenadores en sus verdes pantallas, traducidos a porcentajes y presentados con gráficos. Los comentaristas se mantienen respetuosos con la mayoría. Se puede interpretar lo que dice, pero no es aconsejable discutirlo. Y cuando los obispos protestan diciendo que no debe confundirse la verdad con lo que dice la mayoría, adoptan ellos mismos sus acuerdos y votan sus sabios documentos por el procedimiento habitual de la mayoría. No tenemos otro recurso. La mayoría es la mayoría. […]

tercer mundial

Lionel Messi i Neymar es miraven tot rient mentre estiraven les cames a l’escenari de la final, el Nissan Stadium. Riallers com dos infants que ignoraven que milions de persones es preguntaven si podrien entrenar amb normalitat. I sí, ho van fer. El Barça buscarà avui el seu tercer Mundial de clubs (11.30 h / 8TV) amb el trident a disposició de Luis Enrique. Després d’uns dies d’ensurts, amb la lesió del brasiler a Leverkusen i el còlic de Messi, la davantera que ha marcat més gols tota sola que la major part d’equips del món sencers, tornarà a alinear-se plegada. Amb el dubte, això sí, de veure si ho fan com a titulars.

Cada cop que Messi tocava la pilota, centenars de flaixos dels fotògrafs acompanyaven els seus moviments, com una banda sonora. Els periodistes japonesos es miraven satisfets, ja que l’audiència pujarà si juga el futbolista de Rosario. I els argentins feien ganyotes, conscients que la defensa de River haurà de suar per aturar una davantera que fins pocs minuts abans de la final no serà confirmada per Luis Enrique. L’optimisme presidia, però, l’expedició barcelonista. Josep Maria Bartomeu va poder parlar amb els jugadors al matí, quan els va visitar a Yokohama, ja que la directiva dorm a Tòquio, on l’agenda ha estat carregada de reunions amb patrocinadors i institucions.

El trident obre el camí, s’emporta elogis i atreu mirades, però damunt la gespa de l’estadi de Yokohama el Barça defensarà la seva condició de favorit. I de pas, intentarà explicar, amb una pilota als peus, com s’entén el futbol a Can Barça. “La manera de jugar, la filosofia, és el que diferencia el Barça de la resta. El més important és tenir una idea. Em sento privilegiat. Quatre anys després de guanyar el Mundial tornem a ser aquí, i això no és per una, dues o tres persones, és per una manera de jugar”, deia Andrés Iniesta abans de l’últim entrenament, traient pit. “És el millor equip del món i segurament de la història”, deia sense amagar-se Marcelo Barovero, el porter del River Plate, l’home encarregat de quedar-se quiet davant del trident com si fos davant d’un escamot d’afusellament. “Ells són els favorits”, afegia el porter. “La final està en un 50% per a cada equip”, el rectificava Iniesta amb un joc de paraules per treure’s de sobre pressions i responsabilitats.

Però és el Barça, el gran favorit. El Mundial fa anys que és controlat pels clubs europeus, amb més diners per endur-se els talents sud-americans. De fet, el Barça podria sortir avui amb sis sud-americans a l’equip titular: Bravo, Alves, Mascherano, Messi, Suárez i Neymar. No tots, però, amb la titularitat confirmada, ja que Ter Stegen podria jugar sota els pals. I a la davantera, la noticia ahir era la recuperació dels membres del trident. Però falta la confirmació final. “Els veig bé, milloren tots dos. Ja veurem si demà estan al 100% per poder jugar. Només cal que estiguin al 99%”, va dir Luis Enrique, que demanava prudència. L’asturià té clara la defensa i el centre del camp, la mateixa de la final de la Champions de Berlín, i en funció del que diguin els metges ordenarà la davantera. Messi i Neymar, però, volen jugar. I la seva veu es fa escoltar.

El Barça és favorit i se sent fort. El River sap que només pot apostar per una heroïcitat. “Caldrà fer el partit perfecte”, deia Marcelo Gallardo. “Ells tenen els millors jugadors del món. Nosaltres, molt de cor”, afegia el tècnic delsmillonarios, que guanyaran a la graderia gràcies als càntics dels més de 15.000 aficionats desplaçats. “Sé que hi haurà molta gent de River. Com més soroll hi hagi a l’estadi, millor per a tothom”, va dir sense preocupció Luis Enrique.

El Barça busca el seu tercer Mundial en tot just 7 anys. El River només té la Intercontinental del 1986. El Barça té el trident i una plantilla espectacular. Al River, Gallardo admet que al seu equip li manca ritme i unió, ja que molts jugadors han marxat els darrers mesos, com Funes Mori, Teo Gutiérrez o Cavenaghi. El Barça, en definitiva, és el gran favorit, un fet que inquieta Luis Enrique, que va elogiar el River per posar en alerta els seus jugadors i poder tancar l’any amb el cinquè titol. “No seria un mal final d’any”, reia el tècnic asturià. El Barça pot tenyir el món de blaugrana un altre cop.

mascherano

Vaig créixer com a aficionat del Rosario Central. Però jugar al River va ser un somni. M’agradaria tornar-hi a jugar”, explica Javier Mascherano. El Mundial posa cara a cara els dos clubs més importants en la carrera del Jefecito. “Hauria preferit un altre rival, ho admeto. És un club que m’estimo”, deia després de superar el Guangzhou. Mascherano mira els partits del River per televisió, es considera aficionat del club i ja ha parlat diferents cops amb Luis Enrique sobre com juga l’equip de Gallardo. “Vaig viure i estudiar al River, és un club que m’ha marcat”, admet Mascherano, que va ser descobert quan jugava al Renato Cesarini, un club formatiu. Mascherano va marxar al River, on va estudiar a l’escola que el club té dins el seu propi estadi, va créixer com a jugador i va destacar a les seleccions de totes les categories.

De fet, quan tenia 17 anys, va viure una situació tan estranya com significativa. Marcelo Bielsa, llavors seleccionador argentí, va demanar a la Federació poder cridar jugadors juvenils per preparar el Mundial del 2002. “Era un grup d’uns 12 o 13 nois, jo n’era un. Bielsa ens feia fer els exercicis que després volia ensenyar als jugadors de l’absoluta, així quan arribaven d’Europa nosaltres els ajudàvem a preparar-se més ràpid. Érem part del grup sense ser membres de la selecció absoluta, però anàvem als amistosos, a les gires...” Bielsa va adonar-se del nivell de Mascherano i va trucar a l’entrenador juvenil del River, Leonardo Astrada, per dir-li que convocaria Mascherano amb la selecció absoluta. “Però, Marcelo... no ha debutat a Primera”, va respondre el Negro Astrada. “Tranquil, Leo, el temps ens donarà la raó”, va deixar anar el Loco. I va ser així. Va debutar primer amb la selecció i, poc després, Manuel Pellegrini el feia debutar amb el River.

Mascherano va jugar tot just dos anys amb la banda sangre, del 2003 al 2005. Mascherano, de titular al centre del camp de l’equip entrenat per Leonardo Astrada, va jugar més de 50 partits amb alguns gols i va guanyar l’Apertura del 2004 per davant del Boca. Gallardo, l’actual tècnic, era titular. “Mascherano ja era com ara, molt pesat. Només parlava de futbol”, acostuma a explicar bromejant Gallardo. Mascherano va marxar al Corinthians brasiler a canvi de 15 milions d’euros. “Somio tornar”, admet. El moment del retorn, de moment, encara no ha arribat.

filosofia de la religio

Poesia, com a paraula, mai espanta. El terme religió és més dens i busca posicionar-nos. Filosofia, sovint, és un mot allunyat, tancat en ell mateix... La religió d’un filòsof poeta, per tant, és una frase composta de mots que esclaten amb intensitats diferents, com els plats dels nous xefs que busquen sorprendre amb textures i sabors inesperats. Tanmateix, els seus ingredients són bàsics i tradicionals: creença, sensibilitat, raó. Entre les cuines sí que hi ha un mot que indigesta: fanatisme. Per nodrir-nos i gaudir de l’experiència d’un bon àpat, doncs, l’elaboració de qualsevol plat que contingui creença, sensibilitat i raó ha de tenir molt en compte els efectes putrefactes del fanatisme. Un fanatisme, cal recordar-ho, que no va ineludiblement lligat a cap d’aquests ingredients, sinó que sorgeix d’una manera ràpida i fàcil quan no es tenen en compte certes normes higièniques. D’higiene mental, principalment.

George Santayana (1863-1952) va ser un d’aquests xefs de les lletres que buscaven la concòrdia i la sincronia, tan actual, en un àmbit fortament impregnat de discrepància i tensió. I ens ofereix receptes àgils, de fàcil digestió, per allargar les converses de sobretaula: “Els assumptes de religió mai haurien de ser assumptes de controvèrsia. No raonem amb un amant sobre el seu gust, ni el condemnem, si som justos, per viure una passió tan humana. El fet que la senti no indica manca de seny per la seva part en altres assumptes”.

Entre dos mons, o dins seu

Santayana, a qui els seus editors defineixen com “l’escèptic més obert al missatge religiós i més comprensiu amb el seu impuls íntim”, va exercir de catòlic entre protestants i de protestant entre catòlics pel seu bon coneixement de les cultures llatina i anglosaxona. Tot i néixer a Madrid i de pares espanyols, va ser educat a Boston, on va ser professor a la Universitat de Harvard durant dues dècades i hi va assolir una gran reputació com a poeta i filòsof. Autor de nombroses obres escrites en anglès, només en els últims anys s’han començat a traduir al castellà uns llibres publicats molts d’ells fa més de cent anys, però que continuen vigents. Santayana té ulls de poeta, cervell de filòsof i cor de creient, característica que el fa intemporal, vagarejant per les qüestions últimes i profundes sense perdre la sensibilitat ni l’impuls, càlid, del cor. L’últim llibre traduït al castellà el publica ara l’editorial Trotta sota el títol Pequeños ensayos sobre religión, un títol prou suggeridor per ell mateix en incloure-hi el poètic mot petits al capdavant. Va ser el crític Logan Pearsall Smith qui, l’any 1917, va proposar a Santayana reunir en un llibre fragments que Logan havia seleccionat del conjunt de la seva obra, i d’aquí el títol i també el llibre. Que no és només llibre, sinó una agradable panoràmica, intensa i breu, sobre la visió d’aquest intel·lectual hispanoestatunidenc sobre la religió.

Gràcies a la destil·lació dels fragments escollits, el poeta filòsof prepara per als comensals intemporals un menú fresc, polèmic per a qui busqui polèmiques i enlluernador per a qui vulgui anar una mica més enllà dels debats acalorats i monòtons entre partidaris i detractors de la qüestió religiosa. “La religió -ens diu Santayana- ofereix un altre món, gairebé tan vast i sòlid com el real, on es pot desenvolupar l’ànima. En entrar-hi, no ens endinsem en una esfera de somnis arbitraris, sinó en una esfera de lleis en la qual podem assolir aprenentatge, experiència i felicitat. Hi ha més mètode, més raó, en aquesta bogeria que en el seny de la majoria de la gent. Per això el creient en una religió adient i madura s’hi aferra amb aquella estranya tenacitat i la considera com la seva més preuada herència, o bé es queda completament mut o bé es meravella que una ficció tan salvatge pugui arrelar en una ment raonable”. I, per acompanyar la reflexió i fer-la més gustosa, ens en proposa una altra: “La dignitat de la religió, igual que la de la poesia, rau precisament en la seva adequació ideal, en copsar adientment els significats i els valors de la vida, en anticipar la perfecció; així, l’excel·lència de la religió es deu a una idealització de l’experiència que, mentre ennobleix la religió si la tracta com a poesia, la converteix necessàriament en falsa si la tracta com a ciència. La seva funció consisteix, més aviat, a extreure dels materials de la realitat una imatge d’aquell ideal al qual la realitat s’hauria de conformar, i també a fer-nos ciutadans, per anticipació, del món que anhelem”.

Allunyats de nosaltres mateixos

José Beltrán i Daniel Moreno, encarregats de la traducció i presentació d’aquests petits assajos, sintetitzen la visió de Santayana sobre la religió mostrant com es desplega en dues perspectives: “Una es dirigeix cap al coneixement, l’altra cap al control. Una és mítica, l’altra màgica. El mite té un valor positiu, mentre que la màgia queda relegada, segons Santayana, a una pràctica irracional i supersticiosa. Així que, per a ell, la funció de la religió és ajudar l’animal humà, que viu enmig de forces i esdeveniments que defugen el seu control i n’ignoren els interessos, proporcionant-li una saviesa de la renúncia i una perseverança en el pensament i en l’acció”, conclouen Beltrán i Moreno.

Una visió moderna, malgrat el pas dels anys, i que encaixa en l’anhel de les societats secularitzades que busquen un sentit a la vida i un equilibri intern més enllà del brogit, l’abundància material i l’acceleració en què vivim. “Nosaltres, i l’Univers sencer, existim només per l’apassionat intent de tornar a la perfecció, per la necessitat radical de perdre’ns de nou en Déu. Aquell inefable bé és la nostra possessió natural; tot allò que honrem en aquesta vida és només la recuperació parcial del dret a néixer; cada delícia és com un clar entre els núvols a través del qual copsem la besllum del nostre cel nadiu. Si aquell cel ens sembla tan llunyà i la seva idea tan confusa i irreal és perquè estem massa lluny de l’autoconeixement, massa immersos en el que és aliè i destructiu per a l’ànima”, va escriure Santayana, com si ho escrivís avui mateix.

decoracio de nadal?

Els sectors de les flors i de la decoració, més units que mai en aquestes dates, es mostren optimistes amb la campanya de Nadal, tal com es va poder constatar en la 32a edició de les Mercademostracions, celebrades a Mercabarna-Flor. En l’esdeveniment, que marca les tendències en decoració a tot Espanya, es va poder veure com el sector ha volgut proclamar un missatge de positivitat a través de les seves propostes per a aquesta campanya. Per satisfer els diversos àmbits que fan ús de la decoració nadalenca -restauració, oficines, botigues i llars, principalment-, els representants del sector que hi eren presents van optar per unes línies estètiques que tenen per objectiu “demostrar que s’estan començant a deixar enrere els pitjors moments de la crisi”, tal com explica Íngrid Buera, directora d’operacions i comunicació de Mercabarna.

Des del seu punt de vista, “per a aquest 2015 els comerciants han volgut demostrar estèticament que estem en fase de començar a sortir de la crisi a través de l’abundància dels materials i d’una qualitat superior, de l’ús de més colors i de la fortalesa dels tons elegits”. Una aposta que, segons Buera, era necessària “perquè el sector no seguís fent-se petit: s’havia de fer aquest pas endavant”, cosa que en aquesta “passarel·la de moda floral” s’ha posat de manifest. A més, tal com explica l’executiva de Mercabarna, l’ús de flor fresca, que enguany ha estat molt present, és en per ell mateix “una mostra de més luxe, de més qualitat, de més inversió en la decoració”.

Però, lluny de la visió general dels organitzadors, també hi ha les tendències concretes que els floristes i comerciants proposen als clients, que amb les peticions i preferències també marquen els camins que els professionals van seguint. Segons Roser Valls, directora de l’Escola d’Art Floral de Mercabarna-Flor, el resum de les tendències decoratives d’enguany és “l’abundància de materials”. “Mentre que l’any passat un arbre només portava un tipus de bola i un llaç coordinats en brillantor i color, enguany un arbre de Nadal pot portar boles brillants, pinyes de colors mats, cinta rústica, cinta amb puntes... Tot de diferents colors i materials”, explica.

El rosa, nou color de Nadal

Però aquesta tendència no significa barra lliure i hi ha colors predominants. Els que més s’han vist són tres grups: “El format pel verd i el vermell purs, el trio que formen el blanc, el daurat i el plata i, per acabar, la combinació entre rosa coure i rosa i gris pàl·lids”. Aquesta última, però, diu Valls que despuntarà molt més durant les festes de l’any que ve, ja que enguany s’ha vist més com a tendència que no pas com a venda real. El que sí que està guanyant un pes real a les cases catalanes són les decoracions de les taules vestides per menjar i la presència d’algunes plantes que no són les Euphorbia pulcherrima, les conegudes com a ponsèties. En primer lloc, afirma que les taules estan “deixant enrere els centres únics i grossos que ens impedien deixar el gall dindi perquè eren enormes i tot just asseure’ns ens obligaven a apartar-los”. En substitució, diu, ha guanyat força la decoració “petita però contínua, que s’allarga per tota la taula i que, o bé fa menys de 30 centímetres d’alçada, o bé supera els 60”. Unes dimensions que permeten que els comensals puguin parlar sense que un centre els tapi la vista.

En segon lloc, Valls també apunta que noves espècies estan seduint el mercat nadalenc. Per exemple, bulbs com l’amaril·lis, habitualment de color blanc i vermell, o flors més petites, com les que donen les aristees. Però aquestes dues novetats, diu, aigualeixen les tradicions com “regalar un ram de la sort quan, per exemple, es va de visita en aquestes dates o regalar ponsèties quan ja hi ha més relació”. L’especialista també destaca que s’està popularitzant “un trèvol de quatre fulles que, amb un test amb terra, la gent regala molt, per exemple per Cap d’Any, per desitjar sort”.

Un arbre compostable i carregat

Un capítol a banda són els arbres. Segons ha observat Valls, els últims anys moltes persones deixen de comprar pins o avets perquè creuen que “agredeixen la natura comprant-ne un”. Per això recorda que “la gran majoria dels arbres, pins o avets estan cultivats per a l’ús de Nadal”. No obstant, la tendència és que “la gent compri arbres artificials perquè les cases són més petites i els naturals no hi caben bé”. En aquest sentit, la professional recomana que es comprin arbres sintètics, “dels que estan fets de cel·lulosa i es poden reciclar si mai ens en desfem, i que a més no es veuen tan de plàstic”. Entre totes les varietats de l’arbre de Nadal natural, afirma que els avets cada cop es compren més per a exteriors i que “els pins i les branques cobertes de líquens són utilitzats sobretot en interiors”.

Valls afirma que fer-se objectes de decoració a casa és una tendència que aquest any també guanya terreny. Tot i això, afirma, “està molt bé per a un mateix però no tant quan es volen regalar”. En tot cas, al seu compte de YouTube -Rosa Valls Formació- proposa algunes decoracions senzilles i modernes que moltes persones poden preparar a casa seva. Tot i això, insisteix en la seva tesi: “És com quan vols un pastís. Si és per a tu, te’l fas a casa, però si és per a un regal, val més anar a un pastisser. Perquè s’entén que vols quedar bé”.

20 D

A l’Europa dels segles XIX i XX la relació entre estat i identitat nacional es va articular mitjançant tres solucions diferents. La fórmula suïssa (i belga i finlandesa), basada a legitimar constitucionalment l’existència de la pluralitat nacional i/o lingüística interna. La via francesa, que va consistir a dissoldre de manera activa tota mena d’heterogeneïtat inicial fins a crear un estat nació monolític. I la via austro-russa, on la incapacitat dels imperis tradicionals per absorbir les seves minories nacionals va dur a la implosió política i a la formació d’estats independents (relativament homogenis) després de la Primera Guerra Mundial.

Espanya, en canvi, no va seguir cap d’aquelles alternatives. Al segle XIX l’estat espanyol va fracassar en el seu intent de forjar un estat nació de tall francès. Aquell fracàs no es va derivar, com se sosté sovint, de la feblesa de l’aparell estatal espanyol —la unitat político-administrativa d’Espanya no va perillar en cap moment—, sinó de la incapacitat de les elits governants d’oferir un projecte capaç de sublimar les identitats regionals preexistents en un projecte nacional més gran. França va transformar els seus pagesos provincials en autèntics ciutadans francesos perquè, un cop la revolució de 1789 va destruir els privilegis i les jerarquies pròpies de l’Antic Règim, la nova classe política a París va procedir a construir una comunitat política d’iguals, atractiva per a tothom, on el francès va convertir-se en llengua comuna i símbol de la llibertat i la fraternitat. A Espanya, per contra, la revolució liberal, massa dèbil per apropiar-se de l’estat, no va poder convertir el país en una tabula rasa per crear-hi un ciutadà espanyol modern, amb una sola llengua i una sola identitat.

Sense una identitat nacional unitària, la solució política natural per a Espanya hauria estat seguir la via helvètico-belgo-canadenca. Tanmateix, la possibilitat de construir una nació de nacions no va quallar en l’experiment constitucional del 1978: ni l’esquerra (federalista) catalana, hegemònica a Catalunya aleshores, ho va voler ni els grans partits espanyols ho haurien consentit.

És en aquell nou fracàs —la manca de reconeixement de la multiplicitat de nacions peninsulars— on trobem l’arrel del conflicte actual. L’unitarisme espanyol, emmirallat en el somni del que una Espanya francesa hauria pogut ser, emmirallat en el somni de poder assolir una identitat única i no qüestionada, ferit per la negativa de la perifèria a dissoldre’s en una unitat que només existeix en l’imaginari del centre peninsular, ha aprofitat qualsevol esquerda (i la Constitució espanyola en té moltíssimes) per intentar unificar allò que ni el segle XIX ni el segle XX van poder unificar.

El projecte unitarista dirigit a construir un estat nació francès no té, però, cap possibilitat de reeixir socialment i políticament. Avui en dia, les identitats nacionals a Espanya (i de fet a gairebé tots els estats contemporanis) estan plenament formades, alimentades per consciències lingüístiques diferenciades, sostingudes per imaginaris col·lectius separats, animades per objectius polítics diversos. En aquest sentit, el projecte recentralitzador de Partit Popular i Ciutadans és un despropòsit polític extraordinari. En el món contemporani no hi ha cap exemple de minoria nacional que hagi decidit deixar de ser-ho voluntàriament. Un pot entendre (sense que això impliqui adherir-s’hi) un projecte polític orteguià, basat en l’empat i en la conllevancia entre nacions diverses. Però la negació i l’exclusió de l’altre és una proposta irreal, purament reaccionària.

Al costat (o, millor, davant) de l’unitarisme espanyol, també hi ha hagut històricament una tendència federal-republicana important. La fortuna d’aquesta sensibilitat ha variat en el temps en funció de dos factors. Primer, l’atracció que ha exercit sobre les classes mitjanes i populars catalanes: molta al segle XIX, poca a finals del XX. Segon, la força de l’esquerra espanyola, que ha estat més republicano-federal com més dèbil ha estat a la Península i com més ha necessitat Catalunya. La proposta de referèndum de Podem és l’últim exemple d’aquesta tradició política: un nou intent de recuperar l’aliança de menestrals, obrers, intel·lectuals i iberistes que van conformar l’imaginari històric dels progressistes espanyols decimonònics per derrotar la dreta de sempre i substituir un socialisme burocratitzat i sense gaire alè popular fora d’Andalusia.

Contra la proposta de referèndum hi ha poc a dir —és bo que hi hagi líders espanyols que el proposin—, llevat de dues coses. En primer lloc, el referèndum no es pot proposar negant que les eleccions del 27-S ja van ser un referèndum, amb resultats molt clars i favorables al sobiranisme (tot i que, ara per ara, mal administrats). En segon lloc, els polítics catalans aliats de Podem han de ser honestos: han de dir què faran si el referèndum no arriba en el termini d’un any que han promès i si passaran a defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb fets i no amb paraules.