Ahir en Basté explicava un instant del documental de Cristiano Ronaldo. Al garatge de l’astre hi havia tots els cotxes que té. El Mercedes, el Lamborghini, el Ferrari... I vet aquí que li preguntava al seu fill (d’uns cinc anys): “Vejam si endevines quin és el cotxe que hi falta, al garatge”. I el nen rumiava i deia: “El Mercedes!” I el pare, alliçonador, el corregia dolçament: “Nooo... Hi falta el Maserati...!” Els prego, en fi, que no facin cas de les marques dels cotxes que esmento, perquè mentre en Basté ho explicava jo estava obrint el Dom Pérignon que sempre obro per acompanyar el caviar de l’esmorzar (sóc una gran defensora de la dieta càspica i del quilòmetre mil) i no ho he pogut apuntar. I vostès diran que ho hauria pogut dir a la minyona. Però és que la tenia, justament, donant el lot de Nadal al jardiner, que l’altre dia, durant la festa del solstici, va obsequiar cada convidada amb una orquídia de l’hivernacle. O de la nevera. Ara no recordo on les desem.
Ser ric és la repera: deixen d’importar-te els diners. Pots menjar coses bones, si vols, i pots tenir cotxes, si vols, i pots viatjar, si vols, i pots comprar persones que sembli que no estan comprades. O que no ho sàpiguen (perquè també volen ser riques). Però ser ric també fa que els teus fills aprenguin, als cinc anys, a distingir entre el Mercedes i el Lamborghini. Vull dir que ser fill de ric, tan petit, et fa ignorar que hi ha gent que no n’és. I surts al documental del pare sense saber que un dia, de gran, algú et compadirà per aquest instant juganer i salvatge. No sigueu rics, creieu-me. Feu cagar el tió, avui, amb els vostres nens, lluny de la perversitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada