pubs

Moqueta i roure, vellut als seients, les diferents tonalitats del color ambre de la cervesa, pale ale o bitter ; el negre de la Guinness; el bonic disseny de les plaques que identifiquen les aixetes de baquelita dels barrils amb una marca concreta, penombra als vespres; la barra, de vegades una illa flotant en mig de la sala o una península ancorada a la paret plena de fars i ampolles; remor de conversa i necessitat de baixar escales entortolligades i travessar dues o tres portes abans d’arribar al lavabo… Lord Palmeston, Almiral Hardy, The Spaniards Inn, The Trafalgar Tavern, The Mayflower, The World’s End o, per què no, The Queen Vic, el pub de la sèrie Gent del barri …

Característiques essencials i noms -alguns- de gran ressonància, elements imprescindibles que s’associen a una icona de la vida britànica tan accentuada com la reina, els Beatles, Old Trafford o el Big Ben. És el que en Mark, mànager del Mirth, Marvel and Maud, establiment de l’est de Londres obert el desembre del 2015 en un històric cinema modernista de la ciutat, anomena la “cultura del pub, la història dels pubs”. Hi hauria d’afegir també la indústria, que ocupa 870.000 persones al Regne Unit, escampades en 52.091 locals i 1.239 fàbriques de cervesa, segons l’associació professional.

Però lamentablement, o només com a signe dels temps, la cultura del pub del segle XXI no té res a veure amb l’imaginari fixat, per bé que alguns fidels s’entestin a preservar-lo. El gran responsable de tal idealització és George Orwell, l’autor d’ Homenatge a Catalunya, 1984 oRebel·lió a la granja, per esmentar algunes de les seves obres.

El febrer del 1946, tot just ha fet setanta anys, Orwell va publicar un famós article, l’últim aThe Evening Standard, en què exposava la visió del perfecte pub, situat “a només dos minuts d’una parada d’autobús, però en un carrer lateral al qual borratxos i esvalotadors no arriben mai, ni tan sols les nits dels dissabtes”. Orwell el va anomenar Moon Under Water. En un Londres que es refeia de la Segona Guerra Mundial, no n’hi havia cap, amb aquest nom. Amb el temps, sí. L’imaginat per l’escriptor tenia llar de foc encesa sempre a l’hivern, era prou tranquil per parlar, sense música, el bàrman coneixia els parroquians, s’hi venien cigarretes i tabac de pipa, segells i aspirines, servien menjars al migdia però només entrepans al vespre, tenia un jardí espaiós per a les criatures i oferien cervesa negra ben cremosa, de barril, servida en gerres de peltre o tasses de porcellana, mai de vidre, poc menys que un sacrilegi.

Brogit insuportable

Tot això ha desaparegut pràcticament. O quasi. Fins i tot en alguns dels pubs esmentats al principi, i en la immensa majoria del país, hi ha música o pantalles de televisió o màquines electròniques o wi-fi o tot a la vegada: brogit insuportable. I el menjar, a més, no té ni pare ni mare però es fa pagar com si sortís de la Guia Michelin.

Però el que no desapareix, com diu Martin Hillier, apòstol de la revolució dels micropubs, “és el gust per servir la cervesa en condicions” i la necessitat de demanar-se si, tot plegat, es fa bé. Perquè, periòdicament, en especial quan l’aniversari de la publicació de l’article d’Orwell coincideix amb una data rodona, els britànics senten la necessitat de preguntar-se, a través d’enquestes o articles als diaris o entrevistes i converses a la ràdio, sobre el negoci: una altra manera d’interrogar-se sobre ells mateixos i sobre els canvis que ha viscut el país. I és que els pubs són -o eren- les esglésies laiques més visitades del país.

Els canvis s’aprecien molt a través dels locals. L’anomenada revolució dels micropubs n’és un. La lidera Martin Hillier, que el 2005 es va cansar de beure cervesa “en condicions de tot a cent” i després que una companyia de pubs l’obligués a marxar d’on s’havia establert en primer lloc, en va obrir un altre, The Butcher’s Arms, al poblet de Herne (Kent), al sud-oest d’Anglaterra. Ara hi ha una associació que aplega 165 locals semblants. Són petits, sovint només una habitació de quinze o vint metres quadrats, antigues carnisseries, barberies o el que sigui. Bàsicament serveixen cervesa de barril, no pas les embotellades tipus lager, amb massa gas i molt suaus per al tast dels amants de la matèria. S’hi va a beure i a xerrar; no pas a veure esports; res d’escoltar música, res de jugar. S’associen al micropub les microfàbriques de cervesa -oficialment n’hi ha una, però d’altres, d’independents i locals, també se’n podrien considerar- que distribueixen el seu producte en exclusiva als micros, per bé que les fàbriques mitjanes independents, moltes a l’est de Londres, el distribueixen pels voltants.

Un altre tipus de pubs alternatius als de les cadenes tradicionals -en mans de grans cerveseres o també de fons d’inversió-, o que fins i tot en formen part però que són dirigits per mànagers molt joves, són els que es poden anomenar hipster pubs. No es defineixen tant pel local sinó per la clientela: joves professionals, amb fills o amb ganes de tenir-ne, amb gossos o amb ganes de tenir-ne, connectats 24 hores al dia, que fan vida local però que treballen globalment, sovint des de casa. I amb recursos per pagar per una pinta tres o quatre lliures i per un fish and chips o un Sunday roast entre quinze i vint. I fer-ho cada cap de setmana.

Aquest univers pot arribar a cotes superiors quan davant de pub hi penja l’etiqueta gastro. L’altra revolució, més antiga, els gastropubs. A The Eagle at Farringdon, a quinze minuts a peu de l’estació de King’s Cross, va començar tot. Si, acabin com acabin, quaranta anys de pertinença del Regne Unit a la Unió Europea s’han notat en alguna cosa és en el menjar, a més d’en la quantitat de londoners que hi ha a la ciutat que han nascut fora del Regne Unit (un de cada vuit). Primer va ser el de les excolònies i ara el del Mediterrani. Pubs diferents per a sectes diferents. Conviuen i evolucionen. Els pubs del segle XX esdevenen hubs del XXI. Però els últims mohicans segueixen a peu de barra i de birra fins a l’última campanada.

casas ikea?

Un 80% dels edificis de l’Estat són tan antics que ara no passarien cap prova d’eficiència energètica. I tot i que és cert que el Codi Tècnic de l’Edificació vol capgirar aquesta situació, la majoria d’edificis s’estan construint gairebé amb les mateixes tècniques que fa un segle. Per això hi ha qui creu que cal industrialitzar els processos constructius, cosa que suscita reticències, tant entre els actors del sector com entre els usuaris. Ho resumeix molt bé un estudi dirigit per Miguel Pinto, president de la fundació Vía Célere, i en què van participar diversos especialistes del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC): ¿A qui li agrada que els cotxes cada dia consumeixin menys? A tothom. ¿A qui li agrada viure a un habitatge prefabricat? A ningú. El cert és que tothom vol un automòbil com més nou millor, perquè du més tecnologia incorporada, és més fiable, més segur i consumeix menys. Però l’habitatge prefabricat s’associa a les construccions de mala qualitat que es van fer a Espanya després de la Guerra Civil i a Europa després de la II Guerra Mundial.

Però ara cada cop hi ha més veus que aposten per una industrialització dels processos en el camp de la construcció per fer més tecnològica, segura, eficient i sostenible la “fabricació” d’habitatges, seguint l’estela d’altres productes industrials com l’automòbil, els productes químics i farmacèutics o de qualsevol altre sector dels béns de consum. Juan Velayos, conseller delegat de la promotora Neinor Homes, sosté que la industrialització és bona i defensa la introducció de la tecnologia en el negoci. “Venim de la prehistòria, en aquest sector”, assegura.

De fet, de cases prefabricades ja fa molt de temps que se’n fan: de fusta, de formigó o amb combinació de materials. I en altres països estan molt esteses. Però a Espanya, on la majoria dels habitants viuen en edificis verticals, és més difícil. Per això la industrialització s’ha anat introduint en algunes parts. Tothom sap què és un plafó de pladur, que cada cop s’utilitza més per fer envans. També hi ha forjats, façanes i altres elements de l’obra prefabricats. Però ara es vol anar més lluny. Treure el màxim d’operaris de l’obra i portar-los a la fàbrica perquè hi facin el màxim d’elements de l’habitatge.

Si vostè es compra un pis dels que estan construint a Magòria, als terrenys de Can Batlló, potser no ho sabrà, però el lavabo, sencer, ha sigut fabricat en una fàbrica de Navalcarnero de l’empresa Conspace, una filial de la promotora Vía Célere. Juan Antonio Gómez-Pintado, que és el president d’aquesta empresa i també de l’Associació de Promotors Constructors d’Espanya (APCE), diu que vol passar d’un 5% actual dels processos industrialitzats en la construcció a un 15% el 2020. Per què ha començat amb els lavabos? Ho explica molt clar: perquè aglutinen el 70% dels oficis que es mouen en una obra (paletes, lampistes, fusters...). Per tant, si els treus de l’obra i els portes a la fàbrica guanyes molt en eficiència, sostenibilitat i seguretat. I si plou, neva o es fa fosc, la producció no s’atura com a la construcció tradicional. I a més, comenta fent broma, el client final, el comprador del pis, sabrà que el seu inodor no ha sigut fet servir per cap dels obrers mentre es feia la casa. Perquè tal com arriba el lavabo sencer a l’obra, queda acoblat i precintat fins que el propietari pren possessió del pis.

Gómez Pintado hi creu tant, en el model industrialitzat, que ha fet la seva pròpia fàbrica. Ara només hi fa lavabos per a les seves promocions, però aspira a fer-hi també cuines i servir, a més de les seves obres, les d’altres. El president de Vía Célere creu que el negoci anirà a més. Segons diu, a Espanya només hi ha quatre fàbriques de lavabos, quan a la resta d’Europa n’hi ha 38. Creu que el model s’anirà estenent.

Una altra de les promotores que agafa embranzida en aquesta sortida de la crisi, Neinor Homes, no ha fet el pas de crear una fàbrica, però sí que vol investigar nous models constructius. Per això ha fet un llibre blanc intern, que recull els sistemes, els processos i la qualitat en les seves promocions. Però a més, pensa en la recerca i innovació com a clau de futur. Per això recentment va demanar a un selecte grup d’industrials i arquitectes que fessin diferents propostes per un edifici a Alcobendas, en un solar que té l’empresa. Ara, vistes les idees, el següent pas serà encarregar l’obra amb les millors solucions de materials, tecnologies i processos, alguns d’industrialitzats, explica el seu conseller delegat, Juan Velayos. Està convençut que, amb temps, la prefabricació augmentarà.

De models n’hi ha de diferents. La construcció en fàbrica s’ha utilitzat, per exemple, en algunes noves remuntes en edificis de l’Eixample de Barcelona. La companyia La Casa por el Tejado ho està fent al carrer Enric Granados, aixecant dues plantes noves sobre un edifici antic de tres pisos. Les dues plantes noves, fabricades en sec al taller, s’han transportat fins a l’edifici i s’han col·locat amb grans grues sobre la construcció existent. Un cop instal·lada l’estructura i els paraments, s’acaba in situ l’interior i les instal·lacions. Una solució que, sobretot, escurça molt els terminis, ja que tot el procés es pot allargar uns quatre mesos, quan per fer el mateix amb obra tradicional es tardaria 12 mesos mínim.

Solvia, la immobiliària del Banc Sabadell, també està experimentant amb la industrialització en una promoció de cases unifamiliars al Maresme. Fins i tot són cases preparades per créixer si la família augmenta. Els habitatges no s’han fet d’una manera tradicional sinó que han sigut dissenyats i construïts mitjançant un procés industrial amb un nou sistema d’edificació modular integral. Cada habitatge està format per dos mòduls industrialitzats de formigó armat d’altes prestacions i amb un elevat aïllament tèrmic. Cada mòdul, al seu torn, és independent de la resta i això evita, per tant, la transmissió directa del so, cosa que permet obtenir un aïllament acústic millor.

Però no tot és tan meravellós. La industrialització de la construcció té moltes coses positives, però també hi ha alguns inconvenients, com assenyala el soci fundador de l’estudi d’arquitectura Harquitectes, David Lorente. No renega del sistema, i fins i tot l’ha utilitzat per algunes obres, com una residència d’estudiants a Sant Cugat del Vallès. Lorente indica que la industrialització pot ser molt vàlida per alguns tipus de construccions que tenen molts elements repetitius, com és una residència d’estudiants o un hotel. Al final, s’acaba fent la mateixa peça molts cops, cosa que fa rendible la fabricació.

Això pot permetre escurçar els terminis de la construcció, si es planifica bé el procés, diu, però també pot encarir-ne alguns aspectes, com el transport. Perquè al final, si es fabriquen els mòduls en formigó, acer o fusta i s’han de transportar fins a l’obra muntats, el que s’està transportant en gran part és aire, i això és molt ineficient.

Per a Lorente, la construcció industrialitzada “pot anar bé si s’utilitza bé, però no val per a tot arreu”. Distingeix dues possibilitats dins de la industrialització de l’habitatge. Una seria la construcció en fàbriques de mòduls que després es porten a l’obra i es connecten. És a dir, elements de la casa ja acabats. Però una altra possibilitat és industrialitzar determinats processos. Per exemple, en lloc de tenir un fuster a l’obra, es poden dissenyar totes les peces de fusta que es necessitaran i tallar-les i numerar-les a la fàbrica. Això és podria fer amb altres elements de l’obra.

A més, té un avantatge, ja que molts cops si el material és a l’obra pot estar mal emmagatzemat i pot fer-se malbé, per la pluja o bé per la humitat. Lorente creu que les cases prefabricades poden donar una sensació de fredor que molts cops no és el que es busca en una llar. Però tornant a la comparació amb la indústria de l’automoció, que possiblement és la que més ha evolucionat, es pot arribar a la personalització: ara molts fabricants personalitzen els cotxes a demanda de cada consumidor, que pot escollir el color de la carrosseria, l’entapissat dels seients, si vol sostre solar o no, i moltes altres opcions que s’incorporen en el moment de la fabricació. Això també podria acabar arribant a les cases prefabricades.

la neu d'excursio

S’ha fet esperar una regada general i dignament generosa com la que molt probablement tindrem avui. Des del temporal de just després de Tots Sants que no teníem la visita de cap borrasca com la que ens creuarà aquest dissabte, i tot i que el risc de neu a cotes baixes s’emporti tots els titulars, segurament la pluja és la notícia més bona del cap de setmana. És molt probable que avui els 10 litres per metre quadrat s’assoleixin gairebé arreu, i a última hora de demà les acumulacions totals poden ser de més de 50 litres en diferents punts del Pirineu, en àmbits com l’Empordà i segurament també en algunes comarques de l’oest i de les Terres de l’Ebre.

Però l’interès avui se centra en la cota de neu i en les possibilitats que hi hagi emblanquinades fora del Pirineu. El Meteocat té un avís per neu activat en 24 comarques de Catalunya, que a grans trets s’estén pel Pirineu i Prepirineu, per la Catalunya Central i gairebé per totes les comarques de Tarragona. L’avís és groc (perill moderat) en molts indrets, però té categoria més important al Pirineu, Prepirineu i Terres de l’Ebre.

Cota de neu

En general ahir les últimes actualitzacions dels models meteorològics van tendir a rebaixar la possibilitat de neu a cotes baixes a la majoria de comarques. Si dijous semblava que dissabte a la tarda la cota de neu podia arribar a baixar fins als 400 o 500 metres, ahir la idea general era que en molts casos no se’n veuria més avall dels 600 o 700. Això afecta sobretot les comarques de la Catalunya Central i les comarques prelitorals, on dijous pintava que l’emblanquinada podia afectar fins i tot les capitals de comarca. Però amb els mapes d’ahir el més probable és que la neu quedi relegada als punts més alts d’aquestes àrees. L’excepció són les Terres de l’Ebre, on la llengua d’aire fred s’espera que penetri més clarament, fet que pot comportar nevades fins als 400 metres d’altura, i, en cas que algun ruixat sigui intens, fins i tot en punts més baixos.

És molt probable que les pluges i nevades més generals i abundants no s’allarguin més enllà de mig matí en la majoria dels casos. A la tarda passarem a un patró de temps més caòtic, amb clarianes, ruixats curts però més intensos i la possibilitat de tempestes i calamarsades o calabruixades. Al vespre les precipitacions poden tornar a ser continuades a les comarques de Girona, al Pirineu Oriental i en punts de la costa central. En tot cas, amb el pas de les hores les possibilitats de pluja aniran disminuint, però el temps no millorarà clarament, sobretot a l’est. En moltes comarques de Girona i de Barcelona el dia continuarà sent insegur i amb risc d’alguns xàfecs sobtats.

Tot plegat anirà acompanyat d’un ambient molt més d’hivern, sobretot pel que fa a temperatures diürnes. La sensació de fred no s’instal·larà gaires dies, i entre dimarts i dimecres de la setmana que ve les temperatures seran força més suaus, però segurament de cara al cap de setmana que ve tornarà el fred. Hi haurà pujades i baixades de temperatura, però no s’entreveu un principi de març per tancar jaquetes a l’armari.

les pors

Les pors de l’Empar

A vegades, en un dinar o en una conversa, sembla que no t’escolti. Has de posar un nom propi sobre la taula o explicar-ne una de sonada perquè aixequi la vista i, ni que sigui amb ulls burletes, estigui per tu. Però l’Empar Moliner té una oïda privilegiada que utilitza en el llenguatge, i té, millor encara, una mirada lúcida però sovint incorrecta sobre les coses, fruit de la seva capacitat de detectar el que és inquietant, discordant o terrorífic en les vides anodines. Això ho veiem cada dia a l’ARA, en els articles veïns, i ara ho gaudim en el seu nou llibre, que li va valdre guanyar el premi Mercè Rodoreda. A Tot això ho faig perquè tinc molta por viatgem per dotze històries que, des de la primera frase, ve de gust llegir. Hi trobem des d’un gos de custòdia compartida fins a un maridatge de retrets en un sopar de parella, passant per un estrany cas de bullying o una autora que ha de guanyar un premi literari perquè li han fet una inspecció d’Hisenda i ha quedat sense un ral. Hi apareixen moltes de les noves obsessions —la dieta, el running, la preocupació per l’edat— i molts referents de les bambolines televisives, que és un món -de productors, realitzadors, maquilladores i taxis a la porta- que coneix bé. Es tracta d’uns relats plens de contrapunts, en què alegria i tristesa van de bracet i que, amb detalls o amb paròdia, serveixen per explicar el seu temps. La Moliner, en el conte que dóna títol al llibre —potser el seu millor llibre—, fa una distinció entre les dones atabalades per fora i les atabalades per dins. Després de llegir-la, no tinc cap dubte que ella és totes dues coses alhora. Que no tingui por, que per Sant Jordi ho petarà. I amb mereixement.

trump i cia

L QUE SEMBLAVA una broma de mal gust -perquè el mal gust, en tots els sentits, és el que defineix Donald Trump- està a punt de convertir-se en una realitat insuportable. El candidat a candidat cada cop té més números de portar les seves barbaritats a la cursa final cap a la Casa Blanca. Però no farem la crítica fàcil als americans quan a la cultíssima França Marine Le Pen obté els resultats que obté, i els partits racistes van guanyant pes a Europa, bressol dels valors. Deixo per a la Carme Colomina, que és una delícia i un aliment intel·lectual llegir-la, les consideracions polítiques i de context que faciliten aquests fenòmens.

Ara i aquí volia manifestar que per a un optimista és una prova de foc assumir que alguns energúmens avancin gràcies a la democràcia. I que abans d’anar a dormir hem de pensar seriosament què hem fet malament. I com que no em dóna la gana de caure en catastrofismes ni tremendismes ni en els tics classistes d’“això passa quan deixes que tothom voti”, sinó tot al contrari, entenc que el que no fem bé i el que hem de fer, aquí i allà, és millorar l’educació. I construir països amb esperança, amb ascensors socials. Qualsevol anàlisi dels votants joves que tenen aquests impresentables tan tòxics coincideix a dir que són persones sense futur, fàcils de seduir per missatges barats. Per això l’educació -no vull dir només la formació, vull dir el que aprenen a casa i a tot arreu- és l’única via. La solució. Cal trobar la manera que el pensament crític sigui més present, que aprenguem a pensar més plegats i a opinar menys individualment. El problema és que si manen Trump, Le Pen i companyia procuraran que això no passi, per la part que els toca.. (C.C.)

l'avi de l'empar

L’avi sempre és a la porta de l’escola. Matí i tarda. A l’entrada i a la sortida. Saluda les mares atrafegades i els nens que hi arriben sols amb l’autocar urbà. Els apressa, perquè no facin tard. “Va, que ja sona la música!”, els diu. Perquè quan sona la música és que han obert les portes. Jo primer em pensava que era el vigilant del pavelló esportiu, que és al costat de l’escola, i és allà on els petits van a fer natació. M’imaginava que sortia per veure passar els nens, repentinats, alguns, o escabellats, els altres. Alguns menjant-se sense gana quatre cereals d’un tàper (impensable, aquesta excentricitat, quan érem petits); d’altres, com hem explicat més d’un cop, donant puntades de peu a qualsevol pilota no reglamentària. Nenes en grup, enraonant, com les dones que seran. Nens que -i aquest gest sí que el recordem de quan érem petits- s’agafen de tres en tres per les espatlles, qui sap per a quina urgent conspiració.

Però l’home no treballa de vigilant. L’altre dia m’ho va explicar una mare amiga. L’home està jubilat i cada dia va a l’escola per saludar els nens, perquè li agrada. Tothom li diu “Bon dia”, jo també. Perquè és molt alegre trobar-se aquell senyor content. Però no sabia que venia expressament. I potser a casa, si hi té algú, diu: “Me’n vaig que faig tard! L’escola està a punt d’obrir!” I després, al migdia, hi torna. I no té gaire temps de fer res, perquè la tarda és curta i de seguida es fa l’hora de plegar. Hi és sempre. També quan plou. Riu molt. Les mares li fan més cas que els nens, que van a la seva. Però és perquè no saben que ell ve expressament per veure aquesta riuada de nens que van a l’escola. Si un dia no hi és, primer no ens n’adonarem. Fins que algú digui: “I aquell senyor que sempre hi era...? Què se n’ha fet?” I algú altre contesti: “Ah, doncs... Que no ho saps?”

Ramon Llull

El valor universal del beat Ramon Llull, que apareix en les seves contribucions a la literatura mundial, es mostra potser millor encara en aquella poderosa visió de l’univers que ens ha arribat en el Llibre de la contemplació i en el Llibre de les meravelles, en l’ Arbre de sciència i en l’ Arbre de filosofia d’amor, i en tantes altres obres catalanes i llatines. La universalitat d’aquesta visió reflecteix la de l’edat mitjana mateixa (la universalitat de la cultura medieval), però n’és una variació que arriba a transcendir el seu ambient. Per a comprendre-ho bé, tanmateix, cal veure-ho dins el context d’aquella època. [...] En el seu sentit més ample, la universalitat de l’edat mitjana em sembla ésser una universalitat que inclou totes les tres cultures religioses monoteistes (la cristiana, la jueva, i la islàmica), i les inclou degut a llur mútua dependència ideològica de llur comuna herència de l’antiguitat. [...] Podem dir, encara que només sigui d’una manera bastant general, que tots els sistemes coneguts directament per Ramon Llull i els seus contemporanis (de qualsevol de les tres religions) eren sistemes que intentaven establir una combinació d’aristotelisme i platonisme per explicar l’univers d’una manera compatible amb la fe en un sol Déu omnipotent. Plató no l’havia fet, ni Aristòtil tampoc: havia quedat per als neo-platonistes la producció d’una visió general autènticament compatible amb el monoteisme mahometà, jueu i cristià, i el principal llegat del neoplatonisme a totes les tres cultures religioses esmentades fou certa idea general de l’organització i estructura del món, la qual fou acceptada per la majoria dels pensadors -fossin filòsofs, teòlegs o homes de ciència-, i per gairebé tot home educat, no solament durant l’edat mitjana, sinó àdhuc fins al segle divuit. Aquesta idea general fou la concepció de l’univers com a escala de les criatures, idea que potser mai no trobà una afirmació més enèrgica que en la visió cosmològica lul·liana.

MWC

Fer contactes, trobar nous clients i identificar oportunitats de negoci. Aquest és l’objectiu últim d’un congrés com el Mobile World Congress (MWC), que comença avui a Barcelona i s’allargarà fins dijous. Precisament són noves oportunitats de negoci el que les operadores de telefonia tradicionals fa temps que exploren mentre es veuen obligades a anar abaixant el preu que cobren per minut de trucada o pel consum de dades. “Podríem haver continuat aprofundint en el desplegament de la fibra òptica i la connectivitat, però ens hem adonat que hi havia una altra manera de millorar el servei que donem als nostres clients”, deia ahir el director global d’operacions de Telefónica, Juan Manuel Caro. La indústria de les telecomunicacions, doncs, va eixamplant cada vegada més el seu camp.

L’accés a la xarxa o la connexió a internet es va convertint en un supòsit per a aquestes companyies. Per això, centren els seus esforços en altres serveis de més valor afegit. Això explica que en l’onzena edició del MWC els nous avenços en 5G de les grans empreses com Telefónica o Vodafone siguin gairebé una obvietat que tothom espera i que ningú discuteix. De fet, va ser Nokia qui va anunciar ahir una “inversió espectacular” en 5G un cop consolidada la compra d’Alcatel.

D’una banda, ahir Telefónica va anunciar la posada en marxa d’un projecte de big data per analitzar a temps real l’experiència de servei dels seus clients per poder anticipar incidències i detectar errors i, al cap i a la fi, rendibilitzar el negoci. Per dur a terme aquest projecte la multinacional s’ha aliat amb el fabricant de mòbils Huawei, però encara no ha decidit quin serà finalment el seu partner en aquest negoci perquè compta amb altres “propostes molt interessants” de Nokia i Ericsson, va explicar Enrique Blanco, director de tecnologia de la companyia. Durant el congrés en presentaran una prova pilot.

Al seu torn, Vodafone també anunciava ahir una aliança amb PayPal per crear una plataforma que permeti fer pagaments via telèfon mòbil directament vinculats al compte d’aquesta plataforma de pagament electrònic i que permeti pagar directament bitllets de transport. Institucions públiques i empreses privades poden afegir-se a la plataforma perquè els seus usuaris puguin pagar directament el bitllet. La directora de producte de Vodafone a Espanya, Blanca Echániz, va aclarir que amb el moneder digital de Vodafone ja es poden pagar bitllets de transport a València i Logronyo però el servei conjunt amb PayPal no estava disponible fins ara i permetrà fer aquests tipus de pagament a 18 ciutats espanyoles. De moment a Catalunya el bitllet digital funciona a Girona, Lleida i Tarragona, i l’objectiu de Vodafone és que també arribi a Barcelona abans de finals d’any, igual que hauria de passar a Madrid, on Echániz afirma que la digitalització del bitllet de transport públic està encara més avançada. Així doncs, aquestes dues companyies continuen una tendència que ja es va poder observar l’any passat, quan a banda de presentar els seus esforços per millorar la connexió 4G la britànica Vodafone, per exemple, va presentar aliances amb Dropbox i Secure Net per oferir serveis adjacents a la connectivitat com els antivirus i les còpies de seguretat al núvol.

A banda d’aquestes novetats, ja s’ha convertit en un clàssic que alguns dels grans fabricants avancin a diumenge les seves propostes més sonades. Igual que en l’edició anterior, la més esperada va ser el Samsung Galaxy S7, el telèfon estrella que vol competir amb l’iPhone.

Comparteix a facebookComparteix 

start ups

El Mobile World Congress (MWC) i el 4 Years From Now (4YFN), la trobada d’ start-upsparal·lela al congrés principal que se celebra al recinte de Montjuïc, comptaran amb la presència de 114 empreses catalanes. Empreses del país capdavanteres en diversos dels àmbits que són tendència al sector, com el fintech o l’economia col·laborativa, tindran un paper protagonista durant aquesta setmana, especialment a l’espai dedicat a l’emprenedoria.

“¿Per què cada autonomia ha de tenir un Silicon Valley si ja n’hi ha un a Barcelona?”

‘Fintech’

Kantox busca socis i vol unir esforços amb altres empreses

La start-up catalana d’intercanvi de divises Kantox serà un dels noms propis de la setmana en l’àmbit del fintech o tecnologia financera. Al 4YFN participarà en la sessió dels “herois locals”, un concepte que Toni Rami, cofundador de l’empresa, troba exagerat, tot i que reconeix que són un exemple d’èxit. “A més de buscar clients, que és obvi, perquè hi ha molta empresa tecnològica que ens utilitza, aquests dies són una oportunitat per trobar socis amb els quals connectar-nos a nivell de sistema”, explica Rami, que posa com a exemple la integració de la seva plataforma en sistemes de gestió empresarial.

L’altre objectiu, diu Rami, és unir esforços amb altres empreses perquè el fintech “no sigui només una moda” i el sistema financer sigui “més transparent, més eficaç, i més orientat al client”. Sobre els moviments de la banca tradicional, com imaginBank, creu que “no se’n pot dir banc mòbil perquè el banc és La Caixa, i sorprèn que el segon pas sigui imprimir un formulari”.

Càrrega sense cables

MiniBatt presenta el primer carregador sense fils invisible

Els mitjans especialitzats preveuen que Samsung presentarà avui el nou Galaxy S7, que tindrà com un dels grans atractius la tecnologia de càrrega sense cables, que el fabricant ja va incloure en el seu predecessor, el Galaxy S6. Una empresa catalana, MiniBatt,presentarà al congrés el seu complement ideal, el primer carregador sense fils totalment invisible.

“Hem optimitzat els components per aconseguir una distància de càrrega superior, i això ens ha permès dissenyar un nou carregador que es pot instal·lar a sota d’una taula de manera que quedi completament ocult”, explica Jordi Gilberga, director general deMiniBatt. L’emissor pot travessar superfícies de fusta, plàstic o vidre de fins a 4 mil·límetres, i ja s’ha començat a vendre a fabricants de mobles i establiments de restauració (vegeu el vídeo).

Treball autònom

Glovo celebra el primer aniversari saltant a l’exterior

Fa un any, al 4YFN, es presentava la plataforma catalana de treball autònom Glovo, que trasllada el model d’Uber als petits encàrrecs. Llavors l’aplicació amb prou feines funcionava, però el 2015 el van tancar amb una facturació superior a la prevista, i al març  faran el salt a l’exterior començant per Milà, Roma i París.

“Estem molt contents, però som on hauríem de ser, perquè si no tinguéssim aquesta velocitat ja hauríem tancat”, assegura el seu fundador, Oscar Pierre. “El nostre gran rival és el temps, perquè aquest és un mercat que és evident que existirà, i volem córrer molt perquè això passarà amb Glovo o sense”, afegeix. L’expansió internacional és el seu objectiu immediat, i per això oferiran proves gratuïtes als assistents del 4YFN. És la situació ideal perquè els provin, explica Pierre, perquè “són fires intenses en què la gent necessita coses i no té temps”.

Transport

Shotl vol transformar el transport públic amb tecnologia

Els dispositius mòbils ja han revolucionat el món del taxi. Una empresa de Sant Cugat del Vallès, Shotl, vol transformar ara el transport públic amb el primer sistema de bus a demanda d’Europa. Quan es demana un trajecte amb l’aplicació, el sistema recalcula la millor manera d’agrupar viatgers per optimitzar les rutes dels busos, i envia instruccions als conductors.

El responsable del projecte, Isaac Lozano, explica que està inspirat en les dollar vans de Nova York: “És un servei molt econòmic que agrupa gent a les estacions de metro i les distribueix a la zona profunda de Queens”. Shotl vol fer el mateix a casa nostra utilitzant la tecnologia per aconseguir la màxima eficiència. “A Sant Cugat hi ha molta gent que va amb cotxe a l’estació de tren, i el que volem és que no hagin d’agafar el cotxe”. La voluntat de treure cotxes de les carreteres, afegeix, és la gran diferència amb Uber i les aplicacions de taxis. Al MWC hi buscaran un ajuntament disposat a fer una primera prova pilot.

Publicitat mòbil

Billy Mobile, la central d’anuncis centrada només en la mobilitat

La contractació de publicitat digital ha canviat radicalment amb la irrupció de la tecnologia de compravenda automatitzada d’anuncis, anomenada adtech. Una start-up catalana, Billy Mobile, ha creat una plataforma centrada només en la publicitat mòbil. “Som una central de mitjans del món mòbil, que posa en contacte suports amb anunciants, però, a diferència de la intermediació tradicional en què trucaves a Media Planning i hi havia un component humà molt gran, ho fem de manera automatitzada”, explica el seu president, Vicenç Martí.

La intermediació entre venedors i compradors de trànsit mòbil és complexa i dinàmica, i l’avantatge en tecnologia és clau. “No som una empresa amb una gran força comercial i una petita branca tecnològica, sinó tot el contrari”, explica Martí. El seu objectiu immediat és mantenir el creixement de dos dígits i preparar l’obertura d’oficines comercials a l’Àsia i Amèrica, tot i que Martí subratlla que la proximitat física amb els suports i els anunciants té una importància relativa: “Et pots connectar a plataformes que ja tenen el trànsit, i simplement has de ser el millor optimitzant-lo”.

Comerç electrònic

Deliberry s’avança a Amazon en l’entrega ràpida d’aliments

El sector del comerç electrònic té un gegant consolidat com Amazon que marca la línia a seguir amb terminis d’entrega cada vegada més reduïts i un catàleg de productes cada vegada més ampli, que als EUA ja inclou aliments frescos. La catalana Deliberry, però, s’ha avançat a la nord-americana amb una plataforma de compra online en supermercats que entrega les comandes en només una hora. El secret és que els seus treballadors, dones de més de 45 anys en risc d’exclusió, van a fer la compra a una botiga física.

Gemma Sorigué, cofundadora de Deliberry, afronta la seva presència al 4YFN com una oportunitat per captar finançament. “És una bona plataforma per donar-te a conèixer davant d’inversors molt importants, i les start-ups sempre estem buscant finançament”, explica. Els plans de futur de l’empresa passen per consolidar el servei a Barcelona i a Madrid, on acaba d’aterrar, i “d’aquí uns mesos obrir l’expansió”, amb la idea de sumar-hi altres ciutats de l’Estat aquest any

Umberto Eco

Ha mort als 84 anys el magistral assagista de la cultura de masses. Ell, que analitzava com ningú l'estructura del mal gust, els còmics, Superman o la musica de consum, reconeixia el difícil que era, sentat al sofà, mantenir el sentit critic quan a la televisió sortia una senyora rossa de categoria amb un vestit vermell ajustat. Vaig sentir li dir això en un audiovisual on presentava un dels seus primers llibres, allà per el 74 o 75. Definia els apocalíptics com  els que veien en la anticultura una caiguda irreparable del valors socials i els integrats, els que creien que era una magnifica generalitzacio del mon cultural. Deia en aquest primer assaig que la reflexió critica exigia la investigacio empírica precisament per controlar les pròpies hipòtesis inicials i per tornara l'objectiu de la indagació amb nous interrogants.
També al 74 parlava, escrivia, de la perillosa tendència a considerar inexplicables el que no podia ser explicat de una manera immediata amb els instruments que es tenen a ma, en el que ell anomenava el mite de la dobla articulació. Discrepava amb Levy Straus de com sorgia el significat en el llenguatge del joc mutu entre els seus elements. El raonament era simple. Per exemple la pintura com la llengua verbal fan unitats que reben un significat i poden ser parodiades com a monemas.Afirmava que confondre les lleis de la musica tonal amb les de la tot court era com pensar que les úniques combinacions de l53 cartes el naipe francès son les del bridge.I axó li portava a preguntar se si questes cartes tenen dos articulacions. I acabava investigant per afirmar que totes les llegues tenen codis.
Em submergeixo aquests dies amb passió al fons de les pagines escrites per aquest geni analista com aquestes on parla de la interacció del codis i el missatge com a forma oberta. Ho fa l'any 77 en el seu tractat de semiòtica general on descriu la activitat de extracodificacio que no nomes impulsa a elegir abductivament el codi mes apropiat o per identificar el subcodi que conduirà a les connotacions correctes. També canvia la repercusio informava dels signes. Una calavera etiquetada en una botella vol dir verí, però si la botella no esta amb les ampolles de neteja y la trobem en un moble bar te probablement significat licor, encara que també pugui ser verí. Per això proposa el següent quadre de comunicació:
EMISSOR   MISSATGE    CANAL  MISSATGE   DESTÍ  TEXT
                    CODIFICAT   FONT                                          INTER
                                          INFORM.                                     CONTI
CODIS                                                                      CODIS
SUBCODIS                                                              SUBCODIS
I encara el 1979 senyalava en la seva Obra oberta que Meyer donava exemple d'un conjunt d'estimuls constituït per les lletres TTRLSEE i proposava diferents modes d'organitzar i agrupar aquestes lletres de forma  grups formalment satisfactoris. TT RSL  EE. per exemple obeïx a certes lleis de contigüitat elementals i dona un  resultat d'indubtable simetria. Tan mateixes un fet que la organitzacio que en fa un lector o un altre angles, tendira a preferir serà la següent: LETTERS. Aquesta historia hem recorda molt el projecte de nomenclator per el Cingles de Bertí. I ens trobem en el punt àlgid d'aquest també escriptor. El 1980 irromp a l'escena literari "el nombre de la Rosa". Una novela i pel.lícula on es  troben discursos com aquest: Mientras ,casi desmanyado, cai sobre el cuerpo al que me acababa de unir, comprendi, en un ultimo destello de lucidez, que la llama consiste en una claridad esplendente, un vigor ingenito y un ardor igneo, mas la claridad esplendente, la tiene para relucir y  el ardor igneo para quemar. Despues comprendi que abismo de abismos eso entrañaba.
Però si un llibre es mes útil que els altres es el que va publicar el 1982 sobre com fer una tesis. On deia coses tan útils per els estudiosos com en la investigacio bibliotecaria "ab ovo"havia fet pensar que per escriure una tesis es tenia que reunir i llegir gran quantitat de llibres, Que no nomes es tenien que fer servir llibres. Per exemple si la tesis era sobre com observar dos talps al camp, amb això n'hi tenia que haver hi prou. Peró de fet totes les tesis necessiten llibres de suport ni tan sols que siguin per no repetir investigacions. "Pero la mejores tesis son las que se hacen hablando, que suelen ser las de humanidades. Pero incluso para hablar del Congo o del pensamiento de Franz Boas" hi ha que anar a la biblio per consulta el folklore o informacions anteriors. Hi ha doncs dos tipus de llibres, dels que se'n parla i dels que amb el seu ajut es parla. Uns son tractats i els altres crítics. Uns objecte i els altres literatura. Potser que el autor de la tesis ja coneixia lo investigat i pot decidir acostar hi mes amb la critica. O pot entrar en el cercle vicios de no comprendre res d'un nou autor si no en llegeix la critica preliminar. El consell final sembla ser que llegeixis 2 o 3 crítics i enfrentarse amb la tesis amb les noves idees adquirides. Peró això diu depèn de lo dispers que sigui l'estudiant,  Proposa fer el zig zag, a la aventura, deixant un rastre de fitxes. Depèn  de que siguis monocronic o Policronic. Uns no poden fer dues coses ala vegada, llegir i escoltar musica, passar d'una novela a l'altre o parlar si   s'afeiten o es maquillen. Son metòdics i no tenen fantasia. Els polis s'angoixen s han de fer  una sola cosa, s'ha avorreixen. Tenen mes creativitat, son liosos  i volubles. Si mireu però les biografies dels grans hi ha de tot.
El 1986 es va deixar anar en el seu sentit de l'humor, abandonant les teories però sempre avançant i remenant els codis de partida al text "la estratègia de la il.lusio". Un partit polític deia, capaç d'arribar per la pell a tots els grups que veuen televisió i de portar los a discutir els missatges que reben, pot arribar a canviar el missatge tal i com s'havia proposat. Fins i tot tornar lo de l'inrevés, demostrant a les hores que  podia ser interpretat de moltes maneres. Hippies, beatmiks, new bohèmia o moviments estudiantils poden semblar respostes negatives a l a societat industrial. Busquen formes associatives alternatives, però utilitzant els mateixos mitjans de la societat de la comunicació tecnològica, televisió, discos, premsa.. I així no se surt del cercle sinó que s'hi torna a entrar. Les revolucions es resolen amb les formes mes pintoresques d'integracio. A principis dels 90 al seu llibre el pèndul de Foucault,citava a Robert Fludd que deia: Anomeno teatre al lloc en que tots els actes de paraula y de pensaments y els detalls de un discurs y de unes representacions s'exposen com a teatre public, a on es representen y tragèdies y comèdies. I amb això que arribava el seu protagonista Brico a la Villa, Villa per dir li d'alguna manera, millor quinta, a la planta baixa de la qual estaven les grans bodegues on Adelino Canepa, qui havia denunciat al tiet Carlo als partisans, i feia vi amb les vinyes dels Covasso. Es veia que portava molt de temps descuidada. I voldriaacabr aquest min paseig per la vasta cultura i  literatura de Eco amb el s darrer llibre(?) El vertif¡go de las listas. Concrertamen un capitol La Wunderlammer que deu voler dir el lloc on recullen i ordenen coses.En centenars de petits estants hi podem trobar estàtues antigues romanes, objectes pagans de culte, amulets, ídols xinesos, tauletes votives i retables,  les reencarnacions de Brahma, inscripcions sepulcrals romanes, candils, amulets,anells .segells, hebilles de cinturo armilles, pedres i fossils com imatges d'obre de la natura, conjunts d'objectes històric que tenen cinturons dels indígenes brasilers, adornats amb dents de les victimes devordes, ocells exòtics i demes animals embalsamats.Un llibre malabar fet de fulles de palma, artefactes turcs, una balanza xina, armes barbares, fruits indis. un peu de mòmia egípcia, fetos de 40 dies fins a 7 mesos,esquelets d'aguila, abubilless, urraques, tords, monos, fins a acabar l'espai i la curiositat interminable de homes com Ole Warm i que recollia des de 1665.

farmacies

Com el Gran Recapte que organitza cada any el Banc dels Aliments, però amb medicaments. Aquest és l’esperit de la marató solidària que aquest dissabte acullen més de 700 farmàcies de tot l’Estat -el 60% a Catalunya-, i que s’ha fixat l’objectiu de recollir 50.000 fàrmacs. La iniciativa, apadrinada per l’ONG Banc Farmacèutic, no és nova, perquè se celebra des del 2008, però any rere any ha aconseguit ampliar la seva implantació i el volum total de medicaments recollits.

L’aspiració d’enguany suposa un salt qualitatiu important. No només perquè s’ha incrementat un 31% el nombre d’establiments participants, gràcies a la inclusió de farmàcies de València, Castelló i Osca, sinó també perquè es pretén duplicar el nombre d’envasos recollits. Aquests medicaments es destinaran a les 120 entitats assistencials amb què col·labora l’organització, com Càritas o Creu Roja, i que són les encarregades d’explicar amb antelació quines són les necessitats principals. Tenint en compte que en la donació no poden incloure’s medicaments amb recepta -com per exemple els antidepressius-, els antisèptics, analgèsics, antiinflamatoris, complexos vitamínics i material per a ferides i cures són els principals protagonistes d’un dia que ha de servir per alleujar la situació de persones sense recursos o en situació d’exclusió social. Ho explica Marta Seda, responsable de la jornada de recollida, que ho resumeix en un concepte no tan conegut: “pobresa farmacèutica”.

Necessitats creixents

“Les necessitats han crescut amb la crisi”, explica Seda, que tot i així també atribueix l’augment de la participació al fet que cada any la jornada s’ha fet més coneguda. La idea de fer una recollida solidària d’aquest tipus va sorgir a Barcelona -el president del Banc Farmacèutic, Àlex Brenchat, és català-, a imatge d’una iniciativa similar que ja es feia a Itàlia, i tot i que el 2008 la crisi encara no havia esclatat amb tota la seva cruesa, ja en aquell moment van detectar “una franja de la població que quedava exclosa” de l’accés a determinats tractaments.

Nou anys després, la iniciativa s’ha estès a 12 províncies, tot i que a les quatre demarcacions catalanes és on està més implantada. El funcionament, però, continua sent el mateix. Enguany l’entitat ha fet una crida per assolir els 1.400 voluntaris -l’any passat van ser 800-, que és sobre qui pivota l’èxit de la jornada. Instal·lats a les farmàcies des de les 10 i fins a les 14 hores -amb el permís de l’establiment-, informen els clients de la possibilitat de participar-hi. Ho poden fer comprant qualsevol producte a la mateixa farmàcia, precisament perquè la llei espanyola dels medicaments no permet reutilitzar envasos antics i, per tant, no serveix portar-ne de casa.

Seda, que recorda que és possible consultar a la pàgina web de l’ONG el llistat de farmàcies que hi participen, defensa que en cap cas es prioritza la compra d’un producte per sobre de l’altre, perquè les peticions les fan les entitats socials, i sobre principis actius concrets i no marques. “Que tothom col·labori amb el medicament que pugui”, expressa, i ho assimila precisament al que es fa durant el Gran Recapte, una jornada en què no es fa cap crida per prioritzar la compra d’una marca per sobre d’una altra. Això no és incompatible amb la possibilitat que la jornada estigui patrocinada per algunes empreses farmacèutiques, afegeix. De fet, també hi donen suport la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Federació de Voluntariat Social, entre d’altres. Així, potser aquest dissabte és un bon moment per completar la farmaciola de casa i, si es fa, recordar aquells que ni tan sols en poden tenir una.

ensenyar

I COM ÉS que encara no has entrevistat la Maria Dolors Bonal?”, em va dir una amiga. Gràcies. Pagava la pena conèixer una pedagoga musical que als 83 anys continua apassionada per l’ensenyament, col·labora amb Xamfrà, una entitat que va fundar al Raval per acostar música, dansa i teatre a tota la canalla, i admet que mai no ha treballat, perquè sempre ha fet el que li ha agradat. És radical, això ho té: “Només es pot ensenyar allò que s’estima”. O sigui: “Si ets un mestre amargat planteja-t’ho, potser és culpa teva que els nens no et facin cas”.

És crítica amb com s’ensenya l’art que més estima. “La culpa que la música no hagi entrat a la societat és nostra, dels mestres”. Detesta l’ensenyament basat en els exàmens, que “són paranys per veure què no sap el nen, en lloc d’oportunitats per esplaiar-se en el que sap”.

Parla de l’educació com d’una experiència mística: “És un misteri, que penetra i emociona”. Adora l’art, “ un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”. La seva proposta és bàsica, i alhora complexa: “Si pots provocar emoció a la mainada ja ho tens tot guanyat. Excitar la curiositat i l’interès és l’únic que val”.

I com es fa? Doncs posant la música i l’art al centre. Està convençuda que si a les escoles fessin fer música diària als nens, els fessin cantar, picar de mans i ballar i sentir la música, l’educació faria un tomb “com el va fer a la República”. A la Maria Dolors Bonal la indigna que “la plàstica es confongui amb treballs manuals, quan consisteix a organitzar els ulls”. “Hem d’ensenyar al nen obres d’art, on és el centre del quadre, quins colors hi ha. Educar els ulls”.

Diumenge la podreu llegir en versió llarga. I l’entendreu quan diu: “Sempre he pensat l’educació amb el cap i l’he sentida amb el cor”.

menja rebutjat?

Experiència Gastrorecup. Se l’ha inventat l’Ada Parellada. És un sopar al restaurant Semproniana amb uns quants activistes contra el malbaratament alimentari —Paco Muñoz, Gaby Susanna, Gustavo Duch...— i un responsable polític —Alfred Vara, de l’Agència de Residus de Catalunya—. Som una quinzena de persones afamades. Tan bon punt arribem, l’Ada, mestra de cerimònies, m’adverteix: “Aragay, avui no pots triar”. Els aliments els ha reunit Espigoladors, un grup que es dedica a arreplegar el rebuig de comerços i productors. Els han portat aquest matí i l’Ada ha improvisat un menú deliciós. El lema: “Aliments sense cost que no tenen preu”.

De primer em toca el clàssic trinxat de patata i col, amb rostes incloses. Als comensals que tinc a banda i banda els serveixen ous remenats amb xistorra i pil-pil de cigrons amb bacallà. Altres proven un guisadet de faves i carxofes o una crema fina de verdures. L’aigua és de l’aixeta. L’únic que no ha sortit del rebuig és el vi. Mentre clavem mossegada, el Paco, que és el que més sap el pa que s’hi dóna en això del malbaratament, ens explica algunes rutes que ha fet recollint de tot pels contenidors que de nit s’omplen amb el que llencen els supermercats: pa, iogurts, fruita, carn... Segons ell, Caprabo, Consum i Bonpreu són els únics que tenen alguna política més o menys efectiva d’aprofitament amb fins socials. A França estan a punt d’aprovar una llei que obligarà els establiments de més de 400 metres quadrats a tenir un acord amb una entitat social. Aquí ja anem tard.

El segon plat manté el nivell: broqueta amb brandada de peix i olivada negra. La Gaby, presidenta de la Plataforma Aprofitem els Aliments (PAA), em deixa tastar el seu tàrtar de salmó a l’estil cebiche. Els altres tenen llom amb molta ceba, rodó de vedella rostit o tortel·linis de carn amb tomàquet i alfàbrega.Pas mal. De la mà del Gustavo, expert en geopolítica alimentària, la conversa ha passat de l’activisme local a la denúncia global. La Nutella ha deixat de comprar oli de palma a Indonèsia perquè s’estaven carregant els boscos on viuen els orangutans. Més a tocar de casa tenim una altra paradoxa: la ramaderia intensiva fa que ja no cuidem els nostres, de boscos, que s’han convertit en carn d’incendi. O sigui, que hi ha una relació directa entre el bistec de vedella que engolim còmodament a casa i la terra cremada de cada estiu.

L’Ada, cansada, té una nit pessimista: “Amb el Gastrorecup cada vegada aprenc coses més espantoses i cada cop em fa més ràbia”. Quan ha vist les magnífiques cols que li portaven aquest matí no s’ho podia creure. Realment les llençaven? Sí, perquè només feien 900 grams, no arribaven al quilo. I les bledes, tan formoses? També, es veu que s’havien quedat un xic curtetes, per sota dels 40 cm. El problema de les pastanagues era d’excés de producció. I el de les carxofes, l’aspecte: “Duien una mena de barba hipster ”. Als súpers, si se’ls trenca un ou llencen tota la dotzena. “Doncs a Mercabarna si un palet rep un cop, queda descartat sencer”, rebla el Paco.

Ens acomiadem amb la panxa plena i la mala consciència encara més farcida. Sí, perquè en realitat tots som alhora víctimes i culpables del malbaratament, un problema glocal.

abusos

El síndic de greuges, Rafael Ribó, va afirmar ahir que el Col·legi Maristes Sants-Les Corts, tot i que havia denunciat el 2011 a la Fiscalia els abusos sexuals a un alumne, els va amagar al Govern i a les famílies. Ribó va emetre ahir una dura resolució sobre l’escàndol de pederàstia dels Maristes en què també va criticar com havien actuat el departament d’Ensenyament, la direcció general d’Atenció a la Infància (DGAIA), els Mossos i la Fiscalia. El cas ja acumula una quinzena de denúncies contra Benítez, i també ha fet que se’n presentessin contra quatre professors més i un monitor de la mateixa escola.

Tot i la denúncia a la Fiscalia, l’escola “no va respondre com ho hauria d’haver fet”, va explicar el síndic en una roda de premsa per fer pública la resolució. “No va comunicar el que havia succeït ni al departament d’Ensenyament ni a l’òrgan que té l’encàrrec de protegir els menors, la DGAIA”, va criticar Ribó. I va continuar: “L’escola va ocultar, primer a les autoritats responsabilitzades sobre el tema, i en segon lloc, a la comunitat educativa, el problema amb què s’havia trobat; ho va ocultar a les famílies”.

Un aspecte que no s’ha pogut aclarir és si els Maristes van informar la Fiscalia, quan van fer la denúncia el 2011, que Benítez havia confessat els abusos a la direcció del centre. Aquest diari ho ha preguntat tres vegades a l’escola i no n’ha obtingut cap resposta. Ahir Ribó va explicar que “no li consta” que l’escola comuniqués la confessió. La resolució del síndic indica que, quan els Mossos van demanar al director informació sobre els fets, “aquest es va negar a donar cap dada”. L’escola ja ho va desmentir divendres en un comunicat, en què negava les “acusacions infundades d’encobriment i obstrucció a la justícia”.

Dret a estar informats

La resolució del Síndic de Greuges afegeix que l’escola “no va dur a terme cap actuació per conèixer si hi havia altres alumnes afectats”, tot i que Benítez feia més de trenta anys que treballava allà. Com que tampoc no ho va comunicar a Ensenyament i a la DGAIA, “va impedir” que ho investiguessin. Això, diu, “va vulnerar el dret dels infants a ser escoltats i rebre assistència”. “La comunitat escolar, i molt especialment les famílies, tenien dret a haver estat informats”, insisteix el document, que qualifica d’“inadmissible” que els Maristes no informessin el departament d’Ensenyament, i diu clarament que van incomplir el protocol d’abusos a menors.

Això pot significar un punt d’inflexió per als Maristes. Ahir mateix el comissionat d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, Miquel Àngel Essomba, va comunicar que demanaria que es retirés el finançament públic a l’escola si es demostra que va incomplir el protocol. El parer del Síndic de Greuges és especialment important si es té en compte que és l’entitat que va impulsar el 2006 el protocol marc per als abusos sexuals i maltractaments a menors, que van signar el Govern, l’Estat i la Fiscalia. Segons el síndic, el protocol no va fallar, sinó que, directament, “no es va aplicar”. El que va fallar “estrepitosament” és l’aplicació del protocol i la coordinació entre les institucions competents i l’escola, va dir ahir Ribó, que va admetre, però, que el Síndic no té “capacitat punitiva”.

Errors al Govern

El síndic també va carregar contra l’actuació del Govern, sobretot pel que fa a les conselleries d’Ensenyament i de Treball, Afers Socials i Família. Ensenyament “no va fer prou difusió i formació sobre el protocol”, va dir, i va afegir que tampoc va fer prou obligatori complir-lo. El departament d’Afers Socials no va ser “un instrument proactiu” per fer complir el protocol, “no va contribuir a la solució del tema”. Pel que fa a la Fiscalia, que va arxivar el cas perquè la víctima que va denunciar els abusos el 2011 ja era major d’edat i no va ratificar la denúncia de l’escola, el Síndic va criticar que no hagués comunicat el cas al Govern, “tal com diu el protocol”. Ribó tampoc no entén que els Mossos “no informessin la DGAIA i els altres departaments del mateix Govern dels fets que coneixien”.

Ribó va explicar tot això després d’haver-se reunit amb representants del Govern, com la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el director general de la Policia, Albert Batlle; de la Fiscalia, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i del govern espanyol. Ahir també va explicar que dilluns ho havia comunicat també al president, Carles Puigdemont, en una reunió que ja tenien prevista. Ha tornat a convocar totes les parts el 17 de març.

irregularitats

Dos. Aquesta és la quantitat de contractes que el Tribunal de Comptes ha aconseguit detectar subscrits per sis ministeris espanyols el 2013 sense incórrer en cap irregularitat. I és que l’informe fiscalitzador dels departaments de Presidència, Defensa, Justícia, Educació, Interior i Exteriors pel que fa a la contractació pública aprovat el 22 de desembre, evidencia fins a quin punt l’executiu estatal incompleix sistemàticament la pròpia normativa en la matèria. En la seva anàlisi, l’ens públic estudia el compliment dels passos del procés d’adjudicació i execució d’una mostra representativa de contractes dels sis ministeris, 144 dels 779 que li van ser remesos aquell any, que representen el 54% de l’import total contractat i inclouen totes les tipologies pel que fa a l’objecte, el tipus de contractació i l’ens licitador.

Tanmateix, només en dos casos el procediment és impecable, segons el Tribunal de Comptes. Es tracta del contracte de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals per vigilar les dependències de la Filmoteca Espanyola, i del contracte de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música per a un servei de gestió, emissió i venda d’entrades en els seus centres artístics. En canvi, tota la resta, el 98,6% del total, presenta irregularitats o deficiències en els processos d’adjudicació o -en menor mesura- seguiment de l’execució. De fet, pel que fa al valor, tenen un pes encara més gran, ja que els dos processos de contractació impol·luts tenen un valor en conjunt d’1,3 milions, quantitat que representa el 0,2% de la despesa compromesa en el total dels contractes fiscalitzats. Vist al revés, es van pagar 637,5 milions en contractes que incomplien la llei.

Sigui com sigui, el Tribunal de Comptes eludeix valorar si la decisió d’adjudicar una obra o servei a una determinada empresa era la millor opció o no, i tampoc no investiga si hi ha hagut algun tipus de comissió o tracte d’amiguisme en el procediment, sinó que només es limita a comprovar si l’adjudicació va complir tots els requisits formals previstos en el reglament de la llei de contractes de les administracions públiques per garantir que l’elecció sigui neta.

I el resultat és contundent, ja que l’ens fiscalitzador fa constar en les conclusions que “en nombrosos expedients no es va justificar adequadament la necessitat de l’objecte de la contractació”, atès que en 50 casos es fa de forma massa genèrica. Així mateix, “en un elevat nombre d’expedients de contractació s’han detectat deficiències en el càlcul i la determinació dels pressupostos de licitació”, ja que només tres dels procediments incloïen l’informe pertinent per fixar-lo, mentre que en “un gran nombre d’expedients [en concret, 52] no es va establir adequadament la manera en què els licitadors han d’acreditar la seva solvència”. Altres irregularitats detectades en l’informe són no haver lliurat al Tribunal de Comptes els informes de licitació requerits, l’ús d’un procediment injustificat per limitar la concurrència (adjudicació directa, d’urgència, etc.) o la fixació d’especificacions tècniques inconcretes.

A més, l’ens estira les orelles als ministeris, perquè en un informe anterior ja havia fet observacions similars que no s’han complert, “llevat de les qüestions relatives a la motivació dels informes de valoració d’ofertes”. De la mateixa manera, insta els departaments del govern espanyol a considerar “una aplicació més efectiva i regular de les previsions contingudes” en la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, del 2007, que preveu clàusules per primar les empreses contractistes que compleixin els criteris de gènere. I és que ni un sol dels 144 procediments preveu aquesta possibilitat.

En tot cas, els sis ministeris tenen feina en aquest àmbit, i és que la majoria de processos de contractació no presenten només una deficiència. El 42,4% incorren en dues irregularitats i el 35,5% en recullen tres o més. Així mateix, el departament d’Exteriors és el més incomplidor -la meitat dels contractes subscrits acumulen tres o més deficiències- i, per contra, el de Justícia és el que més s’ajusta a la normativa.

acabar arquitectura

El que fa més mal és pensar que darrere d’aquesta runa hi havia gent. Ànimes que ja no sabem on són: desplaçats a altres ciutats de Síria, refugiats com jo... N’hi ha que han mort”. La Shahd Zaroor empassa saliva mentre mira el vídeo del que queda de Homs, la seva ciutat, al cor de Síria. Les imatges gravades amb un dron d’una productora russa que el Kremlin utilitza per desmoralitzar l’oposició al règim de Baixar al-Assad, que es van fer virals la setmana passada. L’agost del 2013 aquesta jove va fugir de la ciutat, amb la seva mare i les seves dues germanes. Després de molts intents el seu tiet les va poder treure d’allà amb un visat familiar i les va portar a Barcelona.

• 

El somni d’acabar arquitectura per tornar a casa i reconstruir Homs

Als 22 anys estudia segon d’arquitectura a la UPC. Com tothom, treballa molt per treure’s una carrera exigent. Però a diferència dels que avui són els seus nous amics, per a ella no es tracta només d’una titulació i d’una feina: és un compromís amb el seu poble. Al seu voltant, els seus companys han organitzat el grup Síria-Etsab en suport al poble sirià.

Quan va començar la revolució contra el règim de Baixar al-Assad la Shahd estava preparant la selectivitat. “Homs va ser la segona ciutat a aixecar-se. La gent omplia la plaça del Rellotge Nou per demanar canvis al règim i des del primer moment l’exèrcit va començar a disparar contra els manifestants”. Ella va veure morir amics i familiars i quan va començar la carrera d’arquitectura a la universitat d’Al-Baath havia de fer cada dia un trajecte perillós, molt a prop dels combats al barri de Bab Amr. “Alguns joves i els militars que van desertar van formar l’Exèrcit Sirià Lliure per protegir les manifestacions, però el febrer del 2012 els combats eren tan forts que vam haver de deixar d’anar a classe”, recorda. La seva mare, professora de física a la mateixa universitat, no podia faltar a la feina, sota l’amenaça de ser acomiadada. Aleshores la ciutat vella ja era terreny de batalla. El març del 2012 la Shahd es va apuntar com a paramèdica a la Mitja Lluna Roja i va participar en una missió d’evacuació de civils al barri d’Al-Qussur, assetjat per les tropes d’Al-Assad. “Teníem permisos oficials i ens acompanyaven observadors internacionals. Vam intentar entrar amb dues ambulàncies i un autobús, però els soldats ens van començar a disparar. Un company em va salvar la vida”.

Viure sota setge

Aquesta jove també va viure el setge del barri d’Al-Waer: “Hi ha tres avingudes que connecten amb el centre de la ciutat, i totes tres estaven tancades per controls del règim. No teníem llum i el poc menjar que teníem el conservàvem amb neu. També ens van tallar el telèfon”. Els últims mesos van viure al soterrani que els havien deixat els veïns, perquè el seu apartament en un tercer pis era massa perillós: “Ens van bombardejar quatre vegades, i van destruir tot l’apartament del pis de sobre”.

La Shahd no confia que cap govern del món ajudi el seu poble: “Diuen el contrari però tots, des dels Estats Units fins als països europeus, l’Aràbia Saudita i evidentment Rússia estan ajudant Al-Assad. Volen donar-li temps fins que el país es buidi i només hi quedin els fidels al règim o els que li tenen por. I Daeix [acrònim àrab de l’Estat Islàmic] atempta a Europa perquè la gent d’aquí ens vegi com a terroristes. Però els sirians no volem sortir del terror d’Al-Assad per caure en el terror de Daeix”