L’avi sempre és a la porta de l’escola. Matí i tarda. A l’entrada i a la sortida. Saluda les mares atrafegades i els nens que hi arriben sols amb l’autocar urbà. Els apressa, perquè no facin tard. “Va, que ja sona la música!”, els diu. Perquè quan sona la música és que han obert les portes. Jo primer em pensava que era el vigilant del pavelló esportiu, que és al costat de l’escola, i és allà on els petits van a fer natació. M’imaginava que sortia per veure passar els nens, repentinats, alguns, o escabellats, els altres. Alguns menjant-se sense gana quatre cereals d’un tàper (impensable, aquesta excentricitat, quan érem petits); d’altres, com hem explicat més d’un cop, donant puntades de peu a qualsevol pilota no reglamentària. Nenes en grup, enraonant, com les dones que seran. Nens que -i aquest gest sí que el recordem de quan érem petits- s’agafen de tres en tres per les espatlles, qui sap per a quina urgent conspiració.
Però l’home no treballa de vigilant. L’altre dia m’ho va explicar una mare amiga. L’home està jubilat i cada dia va a l’escola per saludar els nens, perquè li agrada. Tothom li diu “Bon dia”, jo també. Perquè és molt alegre trobar-se aquell senyor content. Però no sabia que venia expressament. I potser a casa, si hi té algú, diu: “Me’n vaig que faig tard! L’escola està a punt d’obrir!” I després, al migdia, hi torna. I no té gaire temps de fer res, perquè la tarda és curta i de seguida es fa l’hora de plegar. Hi és sempre. També quan plou. Riu molt. Les mares li fan més cas que els nens, que van a la seva. Però és perquè no saben que ell ve expressament per veure aquesta riuada de nens que van a l’escola. Si un dia no hi és, primer no ens n’adonarem. Fins que algú digui: “I aquell senyor que sempre hi era...? Què se n’ha fet?” I algú altre contesti: “Ah, doncs... Que no ho saps?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada