les pors

Les pors de l’Empar

A vegades, en un dinar o en una conversa, sembla que no t’escolti. Has de posar un nom propi sobre la taula o explicar-ne una de sonada perquè aixequi la vista i, ni que sigui amb ulls burletes, estigui per tu. Però l’Empar Moliner té una oïda privilegiada que utilitza en el llenguatge, i té, millor encara, una mirada lúcida però sovint incorrecta sobre les coses, fruit de la seva capacitat de detectar el que és inquietant, discordant o terrorífic en les vides anodines. Això ho veiem cada dia a l’ARA, en els articles veïns, i ara ho gaudim en el seu nou llibre, que li va valdre guanyar el premi Mercè Rodoreda. A Tot això ho faig perquè tinc molta por viatgem per dotze històries que, des de la primera frase, ve de gust llegir. Hi trobem des d’un gos de custòdia compartida fins a un maridatge de retrets en un sopar de parella, passant per un estrany cas de bullying o una autora que ha de guanyar un premi literari perquè li han fet una inspecció d’Hisenda i ha quedat sense un ral. Hi apareixen moltes de les noves obsessions —la dieta, el running, la preocupació per l’edat— i molts referents de les bambolines televisives, que és un món -de productors, realitzadors, maquilladores i taxis a la porta- que coneix bé. Es tracta d’uns relats plens de contrapunts, en què alegria i tristesa van de bracet i que, amb detalls o amb paròdia, serveixen per explicar el seu temps. La Moliner, en el conte que dóna títol al llibre —potser el seu millor llibre—, fa una distinció entre les dones atabalades per fora i les atabalades per dins. Després de llegir-la, no tinc cap dubte que ella és totes dues coses alhora. Que no tingui por, que per Sant Jordi ho petarà. I amb mereixement.