ensenyar

I COM ÉS que encara no has entrevistat la Maria Dolors Bonal?”, em va dir una amiga. Gràcies. Pagava la pena conèixer una pedagoga musical que als 83 anys continua apassionada per l’ensenyament, col·labora amb Xamfrà, una entitat que va fundar al Raval per acostar música, dansa i teatre a tota la canalla, i admet que mai no ha treballat, perquè sempre ha fet el que li ha agradat. És radical, això ho té: “Només es pot ensenyar allò que s’estima”. O sigui: “Si ets un mestre amargat planteja-t’ho, potser és culpa teva que els nens no et facin cas”.

És crítica amb com s’ensenya l’art que més estima. “La culpa que la música no hagi entrat a la societat és nostra, dels mestres”. Detesta l’ensenyament basat en els exàmens, que “són paranys per veure què no sap el nen, en lloc d’oportunitats per esplaiar-se en el que sap”.

Parla de l’educació com d’una experiència mística: “És un misteri, que penetra i emociona”. Adora l’art, “ un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”. La seva proposta és bàsica, i alhora complexa: “Si pots provocar emoció a la mainada ja ho tens tot guanyat. Excitar la curiositat i l’interès és l’únic que val”.

I com es fa? Doncs posant la música i l’art al centre. Està convençuda que si a les escoles fessin fer música diària als nens, els fessin cantar, picar de mans i ballar i sentir la música, l’educació faria un tomb “com el va fer a la República”. A la Maria Dolors Bonal la indigna que “la plàstica es confongui amb treballs manuals, quan consisteix a organitzar els ulls”. “Hem d’ensenyar al nen obres d’art, on és el centre del quadre, quins colors hi ha. Educar els ulls”.

Diumenge la podreu llegir en versió llarga. I l’entendreu quan diu: “Sempre he pensat l’educació amb el cap i l’he sentida amb el cor”.